Sanar las heridas del alma

BLOG


Les ferides de l'ànima: La Importància de la Salut Mental i Emocional

Sanar les ferides de l'ànima amb psicoteràpia i coaching, Sabadell i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

 

Reconciliar-nos amb el passat difícil.

L'empremta del dolor emocional del nen a l'adult.

Les ferides de l'ànima són aquelles cicatrius emocionals i espirituals que tots portem al nostre interior. Tenen l'origen en experiències doloroses, traumes i situacions difícils que hem viscut al llarg de les nostres vides. L´impacte d´aquests traumes és profund i durador. A més afecten la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos amb els altres.

Hi ha diferents tipus de ferides de l'ànima, i cadascuna té les seves pròpies característiques i conseqüències. En aquest text, definirem les cinc ferides de l´ànima més comunes. En concret el model de Lise Bourbeau. Veurem, també, com poden influir en el nostre benestar emocional i espiritual.

També n'explorem l'origen, símptomes i orientacions terapèutiques per a la seva sanació. És important reconèixer i entendre aquests traumes per poder guarir-los i alliberar-nos del dolor emocional que exerceixen sobre nosaltres.

Aquestes experiències doloroses tenen un impacte únic a la nostra vida. A més, comparteixen el poder d'influir en la nostra capacitat per experimentar la plenitud i l'amor. Així com la connexió autèntica amb nosaltres mateixos i amb els altres.

 

La ferida emocional del rebuig

Una de les ferides de l'ànima més dolorosa, el rebuig.

El rebuig afecta profundament l'autoestima.

La primera de les cinc ferides de l'ànima que explorarem és la por al rebuig. Aquesta empremta es forma quan creiem que som exclosos, ignorats o no rebem l'amor i l'acceptació que necessitem. Incideixo especialment en el terme “creiem” no rebre l'amor que necessitem. Durant la nostra infància tenim una percepció esbiaixada de la realitat. Sovint la malinterpretem.

Aquesta por al rebuig pot provenir de figures importants com a pares, familiars o amics. I deixa una marca profunda a la nostra autoestima i en la nostra capacitat per confiar en els altres.

El sentiment de no ser prou bons o dignes d'amor ens pot portar a desenvolupar patrons de comportament autodestructius. Per exemple, la recerca constant d' aprovació externa o la por a establir vincles emocionals per temor a ser rebutjats novament.

A més, la ferida del rebuig es pot manifestar en forma de baixa autoestima, inseguretat i dificultat per establir relacions saludables i significatives.

En resum, el trauma del rebuig és una de les cinc ferides de l'ànima que afecten profundament el nostre benestar emocional i espiritual.

Reconèixer la seva presència a les nostres vides és el primer pas per curar i transformar aquesta empremta dolorosa, permetent-nos viure de manera més plena i autèntica.

 

Segona ferida de l´ànima, l'abandó

Teràpia per a l'empremta de l'abandó

L'empremta de l'abandó pot condicionar relacions tòxiques a l'edat adulta.

La segona ferida de l'ànima que abordarem és la del abandonament. Aquesta ferida sorgeix quan experimentem pèrdues significatives. Bé sigui per absència física d'éssers estimats, separacions emocionals o la sensació de ser deixats de banda o desatesos. L'abandó es pot manifestar en diferents etapes de la nostra vida. i pot generar sentiments profunds de solitud, impotència i desvalorització.

En portar la ferida de l'ànima de l'abandó, és comú que desenvolupem mecanismes de defensa per protegir-nos del dolor. Alguns d'ells l' aïllament emocional o l' evitació de situacions que ens facin sentir vulnerables. Aquests comportaments poden obstaculitzar la formació de vincles genuïns amb els altres. També pot limitar la nostra capacitat per rebre i donar amor de manera plena i saludable.

A més, la ferida de l'ànima de l'abandó ens pot conduir a patrons de dependència emocional. La cerca constant d'aprovació, validació i atenció dels altres per sentir-nos complets. Aquesta dependència pot resultar en relacions tòxiques i poc saludables, on sacrifiquem la nostra pròpia felicitat i benestar. Quan, paradoxalment, és un intent desesperat per evitar el dolor emocional de l'abandó.

Reconèixer i guarir la ferida de l'ànima de l'abandó és essencial per al nostre creixement personal i emocional. És imprescindible enfrontar i transformar els patrons de comportament i les creences limitants associades a aquest dolor emocional. D'aquesta manera podem alliberar-nos del pes del passat i cultivar una relació més amorosa, compassiva i respectuosa amb nosaltres mateixos.

 

La ferida emocional de la humiliació.

La ferida de l'ànima de la humiliació es pot curar amb la teràpia del nen interior

La humiliació pot condicionar comportaments evitatius i defensius.

La tercera ferida de l'ànima que explorarem és la de la humiliació. Aquesta es forma quan som objecte de burles, crítiques destructives, menyspreus o qualsevol forma de menysteniment que atempti contra la nostra vàlua i dignitat com a persones. La humiliació pot provenir d'experiències a la infància. Però també de relacions de parella, entorns laborals o situacions socials. Com en les anteriors experiències emocionals doloroses, deixa una marca indeleble al nostre amor propi i autoimatge.

Aquest dolor emocional ens indueix a desenvolupar una imatge distorsionada i negativa de nosaltres mateixos. Podem arribar a creure que no som prou bons, intel·ligents o dignes de respecte. Això ens porta a viure en un estat constant d'inseguretat i autocrítica.

Aquest sentiment d'inferioritat pot limitar la nostra capacitat per expressar-nos lliurement, perseguir els nostres somnis i establir límits saludables en les nostres relacions.

A més, la ferida de l'ànima de la humiliació ens pot portar a adoptar comportaments defensius o agressius. Aquests no són més que mecanismes de protecció davant de futures experiències de menyspreu. Podem tancar-nos emocionalment, evitar enfrontar situacions desafiadores o fins i tot adoptar un rol de victimització que ens impedeix assumir la responsabilitat de les nostres accions i decisions.

Sanar la ferida de l'ànima de la humiliació és essencial per al nostre creixement personal i emocional. En enfrontar i transformar les creences limitants i els patrons de comportament associats a aquesta ferida, podem alliberar-nos del pes del passat i obrir-nos a noves oportunitats de creixement personal i emocional.

Quarta ferida de l´ànima, la traïció.

La ferida de l'ànima de la traïció ens pot conduir fins i tot a la paranoia.

La ferida de la traïció ens torna desconfiats

La quarta experiència emocional dolorosa de la infància és la traició. Aquesta ferida es produeix quan som enganyats, traïts o defraudats per persones en què confiàvem, ja siguin amics, familiars, parelles o figures d'autoritat. La traïció trenca la confiança i la connexió emocional. El resultat són els sentiments intensos de dolor, decepció i desconfiança cap als altres.

Quan portem la ferida de l'ànima de la traïció, és probable que desenvolupem un mur emocional per protegir-nos de futurs furts emocionals. Podem tornar-nos més reservats, escèptics i cautelosos en les nostres relacions, dificultant la formació de vincles profunds i significatius. Aquesta barrera emocional no només ens allunya dels altres, sinó que també limita la nostra capacitat per experimentar l'amor, la intimitat i la connexió autèntica.

A més, la ferida de l'ànima de la traïció pot generar patrons de desconfiança i paranoia que afecten la nostra percepció del món i de nosaltres mateixos. Podem arribar a qüestionar les nostres pròpies decisions, sentir-nos insegurs en les nostres relacions. Com a conseqüència adoptem una actitud defensiva davant qualsevol senyal de possible deslleialtat.

Aquesta constant vigilància i sospita poden esgotar-nos emocionalment i allunyar-nos del benestar i la pau interior.

Sanar la ferida de l'ànima de la traïció implica aprendre a manejar les nostres emocions de manera saludable i a canalitzar la nostra energia cap a accions concretes que promoguin la confiança i la seguretat en nosaltres mateixos i en els altres. És fonamental cultivar la resiliència emocional i la capacitat d' adaptació per enfrontar les situacions de desconfiança de manera efectiva sense perdre la nostra esperança i la nostra fe en la possibilitat d'un canvi positiu.


L'experiència emocional dolorosa de la injustícia

Injustícia, desigualtat, abús de poder.

L'activisme és una forma constructiva de guarir la ferida de la injustícia.

La cinquena i última ferida de l'ànima que explorarem és la de la injustícia. Aquest dolor emocional es forma quan experimentem situacions d´injustícia, desigualtat o abús de poder. La injustícia atempta contra la nostra sensació d' equitat, dignitat i drets fonamentals.

La cicatriu d'aquesta experiència emocional dolorosa es pot manifestar en diverses àrees de la nostra vida. Tant des de l'àmbit personal fins al social, laboral o fins i tot polític, i té el potencial de generar profunds sentiments d' impotència, frustració i ressentiment.

Quan portem la ferida de l´ànima de la injustícia, és comú que desenvolupem una sensibilitat exacerbada cap a les situacions de desigualtat i una forta necessitat de justícia i equitat. Podem sentir-nos fàcilment indignats davant les injustícies que presenciem o experimentem, el que pot portar-nos a adoptar rols de defensors o activistes en la nostra recerca d'un món més just i equitatiu.

No obstant això, la ferida de l'ànima de la injustícia també pot generar sentiments de desesperança, cinisme i desil·lusió si no som capaços de canalitzar la nostra energia de manera constructiva. Podem arribar a sentir que els nostres esforços per canviar les coses són inútils o insuficients, el que pot conduir a un estat d' apatia, resignació i desconnexió amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos.

Sanar la ferida de l'ànima de la injustícia implica aprendre a manejar les nostres emocions de manera saludable i a canalitzar la nostra energia cap a accions concretes que promoguin la justícia, l'equitat i el benestar comú. És fonamental cultivar la resiliència emocional i la capacitat d'adaptació. Això és imprescindible per enfrontar les injustícies de manera efectiva, sense perdre la nostra esperança i la nostra fe en la possibilitat d'un canvi positiu.

 

Per finalitzar i com a conclusió.

En conclusió, les cinc ferides de l'ànima – rebuig, abandonament, humiliació, traïció i injustícia – són experiències universals que tots enfrontem en algun moment de les nostres vides. Encara que aquests traumes poden causar un profund dolor i patiment, també ofereixen l'oportunitat de creixement, transformació i autodescobriment. En reconèixer, entendre i sanar aquest dolor emocional, podem alliberar-nos del passat i obrir-nos a una vida més plena, significativa i en harmonia amb el nostre ésser interior.

Podem veure les ferides de l'ànima com una limitació de la condició humana. Però també podem entendre-les com la porta al nostre creixement personal. Doncs sense elles difícilment prendrem consciència dels nostres aprenentatges pendents. Si vols saber més sobre això pots llegir l'article: “Com reconciliar-me amb la meva ombra (psicològica)

Veurem, al proper article, algunes pautes terapèutiques per guarir les ferides de l'ànima. Aquestes, juntament amb la teràpia del nen interior, són el nucli de la teràpia.

Fins llavors, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Tots som posseïdors d'aquestes ferides de l'ànima. En major o menor mesura. Si vols emprendre un procés de sanació emocional personal no dubtis a contactar amb mi sense cap compromís.

Pots fer-ho mitjançant:

Mail: jspguasch@gmail.com
Telèfon/WhatsApp: 615.56.45.37
Seguint aquest enllaç: Sí, vull més informació per guarir les ferides de l'ànima.

Anterior article relacionat: Teràpia del nen interior

Sanar el dolor emocional

 

Sanar les ferides de l'ànima amb psicoteràpia i coaching, Sabadell i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

Reconciliar-nos amb els nostres defectes.

BLOG


Reconciliar-nos amb els nostres defectes, el treball amb l'ombra psicològica.

Reconciliar-nos amb els nostres defectes. Teràpia i treball amb l'ombra psicològica, Sabadell i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

 

Aprendre dels errors

Reconciliar-nos amb els nostres defectes per aprendre de la realitat.

El títol escollit per a aquest article “reconciliar-nos amb els nostres defectes” no m'agrada especialment. Més que en defectes jo penso en aprenentatges pendents. No obstant això, entenc que, col·loquialment, és un terme més familiar. Una altra manera de referir-nos a això és el treball amb l'ombra (psicològica). Aquest terme va ser encunyat per Carl Gustav Jung. Amb ell es referia a aquestes parts nostres que rebutgem. No han de ser, necessàriament, malvades. De vegades les rebutgem perquè creiem que no són del tot correctes. Per exemple, un home que reprimeix la seva sensibilitat o vulnerabilitat.

El primer pas per reconciliar-nos amb els nostres defectes passa per acceptar les emocions difícils que en resulten. Ser empàtics o, més ben dit, auto empàtics. Tota emoció difícil ho és per alguna necessitat no resolta. Una altra manera de dir-ho és que tota emoció i/o conducta inapropiada té una intenció positiva.

Però com podem ser autoempàtics amb aquestes experiències que ens resulten especialment difícils, incòmodes, enutjoses? El secret està en com ens relacionem amb elles. Aquesta és l'essència del que anomenem el "treball amb l'ombra". Relacionar-nos amb els nostres defectes no vol dir fer allò que ells ens demanen. És més aviat relacionar-nos des d'una altra òptica.

Aquesta vocació ha aparegut recentment de manera explícita en diferents línies terapèutiques. A la psicoteràpia és molt evident a la teràpia d' acceptació i compromís. Al coaching en la modalitat de coaching generatiu.

Reconciliar-nos amb els nostres defectes, un treball de consciència.

Adquirir consciència no és necessàriament psicoteràpia, però pot ser terapèutic. I aquesta primera presa de consciència té a veure amb les nostres necessitats no satisfetes. De vegades ens resulta difícil identificar-les però és important que les tinguem presents. És essencial al treball amb l'ombra (psicològica) la metacognició:

“Sàpiga o no sàpiga quina és aquesta necessitat no resolta” sé que existeix.

Dilts i Gilligan, tant des de l'òptica del coaching com de la psicoteràpia parlen dels quatre mantres. Pots veure al següent enllaç “el principi d'intenció positiva en psicoteràpia i coaching” com aplicar-los al treball amb l'ombra.

No recordo qui va ser que va dir que “el que em separa a mi de mi mateix, és el que separa de tu”. Dit d'una altra manera, allò que anomenem negatiu, i no reconeixem ho veiem en altres persones. És el que anomenem el fenomen de projecció de l'ombra en psicoteràpia. És també el que diem al refrany castellà: “Veure la palla a l'ull aliè i no veure la biga al propi”.

Reconciliar-nos amb els nostres defectes, prendre'n consciència ens ajuda a reconciliar-nos amb els altres. Però com es construeixen aquestes parts nostres rebels, difícils, fins i tot podríem dir que negatives?


El treball amb l'ombra, tornar als orígens.

En néixer arribem amb una realitat i tres potencials:

– La nostra autenticitat i temperament de base.
– Un potencial de creixement (els nostres dons o virtuts)
– La nostra part vulnerable i potencial/s ferida/es. Aquesta part vulnerable es pot alimentar de dues fonts

 Les experiències que anem incorporant durant el nostre creixement.
 Les ferides transgeneracionals dels nostres avantpassats. És discutible si aquestes ferides emocionals transgeneracionals les heretem ja al nostre temperament de base o bé les anem incorporant, indirectament, mitjançant el contacte amb els nostres pares i familiars (avis, oncles etc....)

Reconéixer les parts repudiades.

El treball amb l'ombra, tornar als orígens

Reconciliar-nos amb els nostres defectes passa, especialment, per reconèixer aquesta part vulnerable nostra. Però alhora el nostre potencial de creixement.

L'educació i la socialització ens hauria d'ajudar a desenvolupar el nostre potencial de creixement, no obstant això, no és clar que sigui així. Els estereotips socials i les deficiències d'una educació subjecta a pressupostos escassos i programes supeditats més a continguts que a l'autoconeixement del nen ajuden molt parcialment, i de vegades, fins i tot dificulten i bloquegen el despertar d'aquest potencial. De tal manera que l'autenticitat del nen va quedant sepultada. És el que va quedant a l'ombra.



Reconciliar-nos amb els nostres defectes, la recerca del nen interior.

D'altra banda, l'essència del nen/nena busca l'amor i l'aprovació dels pares i les persones de referència. Si el nen/a sent que rep aquest amor pot desplegar el seu de manera orgànica i natural. I això ho farà d'acord amb el seu temperament de base.

Si el nen rebés aquest tipus d'amor seria innecessari d'adult aquest treball de què parlo:


– Reconciliar-se amb els defectes.
– El treball amb la seva ombra (doncs no seria dipositari de tal construcció psíquica).

Però és pràcticament impossible que el nen/a rebi tot l'amor que necessita, o almenys senti/cregui que rep l'amor que necessita.

Això no vol dir que els pares no li ofereixin el seu amor, és una qüestió més de formes que de fons. Per exemple:
– La manera com, necessàriament, els pares posen límits pot ser rebuda com una manca d' amor.
– L'arribada d'un germà petit i la gelosia.
– L'enuig d'un progenitor a qui la m/paternitat prova la seva paciència.
– La comparació amb altres nens (amics, cosins, germans...)
– Una cara de mal humor del pare o la mare per un mal dia que no té a veure amb el nen.
– Una obligació o urgència del pare o mare que abandona momentàniament el nen.
– La poca o nul·la educació emocional del pare/mare…


Aquesta, viscuda com, absència d'amor per part del nen genera una ferida emocional al seu interior davant la qual es protegeix.


– Bé sigui amb una cuirassa per defensar-se o protegir-se de rebre més dolor
– Bé sigui falsejant la seva manera de comportar-se per rebre l'amor i l'aprovació desitjats.
– Normalment un combinació d' ambdós.

Comença a conformar-se el que podríem anomenar el caràcter com una estructura defensiva davant dels requeriments del món exterior. Hi ha diferents formes terapèutiques que el treballen amb formes diferents, però totes amb un mateix nucli. Exemples:


Reconciliar-nos amb els nostres defectes amb el sistema de la família interna.

El caràcter és una estructura defensiva.

El caràcter, com a estructura defensiva, es va creant des de la infància.

Aquesta modalitat de psicoteràpia postula, en el seu treball amb l'ombra, l'existència d'unes màscares. Aquestes tenen la missió de protegir a la part vulnerada/ferida de la persona. Així, els protectors (que divideix en directius i apagafocs), protegeixen els anomenats exiliats. Bàsicament la figura del nen interior ferit.

Segons aquesta modalitat terapèutica reconciliar-nos amb els nostres defectes implica reconèixer el treball dels protectors. Aquests fan el "treball brut" que consisteix a protegir el nucli vulnerat de la persona. Aquesta màscara protectora és el que podem conèixer com a ombra psicològica.



El treball amb l'ombra i l'eneagrama.

Em baso en l'orientació de Claudio Naranjo. Aquest sistema estableix 9 eneatips o estructures bàsiques de caràcter. Alhora subdivideix cada eneatip en tres versions matisades. Cada eneatip es conforma en funció de les experiències infantils no assimilades. Reconciliar-nos amb el nostre eneatip implica aquest treball amb l'ombra psicològica.

La teoria de l'eneagrama suggereix que cada tipus té un camí específic cap a l'autorealització i la integració, proporcionant així una guia per al desenvolupament personal i espiritual.



Reconciliar-nos amb els nostres defectes amb les cinc ferides de l'ànima.

Aquesta visió es basa en el treball de Lise Bourbeau que va aparèixer al seu llibre “Les cinc ferides que impedeixen ser un mateix”. Posteriorment un altre llibre de la mateixa autora “La sanació de les cinc ferides de l'ànima” aprofundeix una mica més en aquest model.

El caràcter és una estructura defensiva.

Les cinc ferides d'ànima són un motiu d'aprenentatge

Bàsicament postula l'existència de cinc ferides emocionals al nen. Per protegir-les apareixen 5 formacions de caràcter que anomena “màscares”. Des d'aquestes màscares la persona interactua amb el món exterior i, alhora, protegeix les ferides emocionals.

Es basa en el treball de John Pierrakos i la seva companya, Eva Brooks sobre les ferides existencials. Les ferides existencials, són el resultat d'experiències doloroses, traumes, rebutjos i abandonaments que ocorren durant la infància i al llarg de la vida adulta. Aquestes experiències poden crear bloquejos emocionals i patrons de comportament defensius que impedeixen el creixement personal, l' autenticitat i la connexió amb el propi ésser.

El treball amb l'ombra psicològica implicaria el reconeixement d'aquestes màscares (comportaments defensius) en un primer pas. Per a , a continuació, guarir la ferida psicològica. Aquesta seria la manera de reconciliar-nos amb els nostres defectes segons aquesta visió terapèutica.

Desenvolupo en altres articles aquest interessant model.


El treball amb l'ombra i les creences.


D'altra banda, les experiències viscudes per la persona des de la seva infància fins al moment actual de la seva vida conformen les seves creences. Aquestes creences cristal·litzen en pautes d'actitud i conducta determinades i, generalment, poc flexibles. I aquestes s'aglutinen al voltant d'un argument vital o guió de vida. Aquest guió de vida pretén atorgar sentit i direcció a la vida de la persona. Prendre consciència d'aquesta orientació és una manera de reconciliar-nos amb els nostres defectes. El treball amb el guió de vida és una manera de treballar amb l'ombra.

Reconciliar-nos amb els nostres defectes treballant les creences limitants.

Les creences s'organitzen al voltant d'actituds i conductes repetitives.

Si bé els models ens poden servir com una referència, no sóc gaire amic de cenyir-nos estrictament a ells. Entenc, des de la perspectiva humanista, que cada persona és diferent i els models ens poden facilitar aproximacions, però no esclavitzar-nos-hi.

Podem visualitzar en general un nucli que és la part vulnerada/ferida i la nostra essència més pura. Un segon cercle que l'envolta que és el caràcter, la màscara, el fenotip etc. Aquest apareix en situacions d' estrès i protegeix la nostra part ferida. I ho fa compensant amb actituds, conductes, creences, compulsions limitants per no exposar a la ferida.

 

Fins aquí l'article d'avui. Rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

Si estàs interessat/interessada en un treball personal amb la teva ombra (reconciliar-te amb els teus “defectes”) contacta amb mi sense compromís.

Pots fer-ho per:

I si vols investigar més sobre com reconciliar-te amb els teus defectes, pots seguir llegint els següents articles:

Anteriors articles relacionats: Abraçar les ferides del subconscient; Reconciliar-me amb el repudiat; La part fosca del subconscient i l'escriptura automàtica; L'arquetip de l'ombra, autoconeixement i superació personal,

Reconciliar-nos amb els nostres defectes

Reconciliar-nos amb els nostres defectes. Teràpia i treball amb l'ombra psicològica, Sabadell i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

Treballar amb l'inconscient personal, imaginació activa a Sabadell

BLOG


L'ombra del teu inconscient, autoconeixement i superació personal

L'ombra del teu inconscient. Acceptar l'ombra, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior) a Sabadell i Terrassa

Robert Johnson en el seu llibre "Acceptar l'ombra del teu inconscient"ens parla de l'Arquetip de l'ombra. I ens explica una trista història:

La nostra ombra personal conté una gran font d'energia si sabem alquimizarla, consulta a Sabadell

L'aigua. Arquetip de vida, sanació i purificació

L'Aigua de la Vida brollava lliure i alegre a través d'un pou. Aquesta Aigua tenia virtuts guaridores i revitalitzants de les que es beneficiava tot aquell que bevia d'ella. I ella, en la seva generositat, s'oferia a tot aquell que s'acostés per conèixer-la.

Però uns usurers van pretendre aprofitar-la.
Van aixecar tanques al voltant del pou i la van comercialitzar.

L'aigua enfadada, decidir brollar a través d'un altre pou. I així, la qual rajava del pou inicial, va perdre totes les seves màgiques propietats.

No obstant això, va passar el mateix amb altres usurers. I així va seguir succeint. D'aquesta manera, el Aigua de la Vida segueix apareixent, cada vegada, en llocs insospitats on ningú pugui enriquir-se amb usura d'ella.

I els pous que va deixant, al seu pas, només ofereixen aigua tèrbola.
No obstant això, el Aigua segueix rajant en algun lloc i està llesta, sempre per ser rebuda.

Què té a veure aquesta metàfora amb la nostra psicologia?

Aquesta història ens parla dels interessos egocèntrics per apoderar-se d'un bé que pertany a la Vida. El nostre ego actua d'una manera semblant. Ignora algunes zones de la nostra psique. Tot allò que no obeeixi als interessos egocèntrics és reprimit, negat, enterrat. De tal manera que, allò que era al principi una cosa natural, es torna tèrbol. Tal com succeeix en els pous dels que ja no raja el Aigua de la Vida. Així neix en nosaltres l'arquetip de l'ombra.

D'aquesta manera construïm un guió de vida en el qual el reprimit segueix influint-nos. Però ho fa d'una manera inconscient i, generalment, poc constructiva. Acceptar l'ombra és el primer pas per a la seva integració d'una manera constructiva.

L'ombra del teu inconscient i el lloc en el qual brolla l'Aigua de la Vida

Aquest lloc on podem trobar el Aigua no està molt lluny.

Curar les nostres ferides emocionals, consulta a Sabadell

En el nostre inconscient l'arquetip de l'ombra espera a ser descobert

Està més a prop del que sospitem, només que ... una mica amagat. És, efectivament, nostre inconscient. I en ell, Jung va postular l'existència d'alguna cosa que va cridar l'arquetip de l' ombra. Més específicament va deixar escrit:

"La figura de l'ombra personifica tot el que el subjecte no reconeix i que, però, li força una i altra vegada, directament o indirectament. "

 

Com pots trobar indicis de l'arquetip de l'ombra del teu inconscient?

Imagina que algú, amb la seva conducta o actitud et exaspera molt. Tot i que pugui semblar una persona molesta, si la teva resposta emocional és exagerada, aquesta és una pista.
L'ombra del teu inconscient reacciona com una ferida al contacte amb aigua salada. Cou!!. Aquesta conducta, aquesta actitud està llavors en tu, en la teva ombra. Aquesta resposta emocional és coneguda com Projecció de l'ombra

Pot semblar una cosa contradictòria acceptar l'ombra del teu inconscient. No obstant això, és important aclarir que reconèixer no vol dir actuar segons el seu dictat.

 

La llum de l'ombra del teu inconscient.

D'altra banda, encara que d'això parlaré en un altre article, també podem “reconèixer” en altres parts meravelloses que ens neguem. És important aquí destacar que, en si, el que rebutgem en nosaltres no té per què ser una cosa negativa.

Les emocions reprimides en l'home i el patriarcat, consulta a Sabadell

Les qualitats negades a la masculinitat pel patriarcat jeuen en una ombra lluminosa.

Per exemple, un home que (pels dictats del patriarcat) rebutgi en si la seva sensibilitat, tendresa, delicadesa ... és fàcil que s'enamori d'una dona que manifesti aquestes qualitats. De fet l' enamorament, segons la psicologia analítica, és vist com una projecció del que és lluminós en una altra persona.

Reconèixer i acceptar l' ombra, "el tio del gimnàs", un exemple.

Vaig a relatar un diàleg amb un client en consulta (per descomptat és un resum. Conte amb el seu permís i mantinc el més estricte anonimat).

El consultante va a un gimnàs regularment. Un dia va aparèixer en aquestes instal·lacions un home que li va exasperar d'una manera exagerada. Així que, vaig indagar una mica.

Aquest va ser més o menys el diàleg que vam sostenir.

Client: Llavors va aparèixer aquell "tío". Caminant com un paó.
Josep: Com creus que camina una paó?
C: Doncs cridant l'atenció, movent-se, en pla xulo.
J: I això et molesta
C: Sí, molt.
J: I com és aquest molt en una escala de l' 1 al 10?
C: Doncs .... (Aquí es va aturar una mica ...) Jo diria que un 9!
J: Un nou per algú que ni tan sols es va ficar amb tu. Només per la seva forma de caminar
C: Sí, però és que (i aquí va emfatitzar el que passava) Anava cridant l'atenció!!

 

L'arquetip de l'ombra filtra i distorsiona la nostra percepció de la realitat

És curiós com el "cridar l'atenció" pugui molestar tant a

L'ombra del teu inconscient. Reconèixer l'ombra del nostre subconscient per aprendre a reconèixer la realitat.

Aprendre a reconèixer l'ombra per prendre consciència de com distorsiona la realitat.

algú. Però hi ha alguna cosa més. "Caminar movent-se com un paó" pot ser una descripció de fets. No obstant això, inferir d'això que volia cridar l'atenció és una interpretació, cosa que va deduir el client a partir dels seus filtres personals.

D'altra banda, el seu radical rebuig apuntava a una mica més. Conec al client i sé que és un home extremadament discret, cautelós i reservat, així que li vaig llançar el repte.

 

Acceptar l'ombra del teu inconscient, "Cridar l'atenció"

J: Tu no has volgut mai cridar l'atenció?
C: Bé ... sí però no d'aquesta manera ....
J: I quan ho has volgut ... ho has fet?
C: Doncs no, crec que cadascú ha de arreglar els seus propis problemes.

"Cadascú ha de arreglar els seus propis problemes”.

Això, per descomptat, és una creença, i en un home, encara que jove, "clàssic", sol ser un indici que no vol mostrar la seva vulnerabilitat.

És aquí on va aparèixer la seva ombra. "Cridar l'atenció", per el meu client, equival a "necessitar l'ajuda dels altres". A això en PNL se l'anomena una equivalència complexa . Ell només vol cridar l'atenció quan té algun problema entre mans, però, per descomptat no ho permet. No obstant això, el seu desig de compartir, de ser alleujat , existeix... en el seu arquetip de l'ombra.

Ocupar "tot l'espai disponible"

C: Doncs sí, va arribar va col·locar la seva tovallola en un aparell de musculació i es va anar a fer bici.
J: Et va molestar això?
C: Doncs és evident! (compte amb les afirmacions vehements, solen amagar alguna cosa "ombrívola”). Quin dret té a ocupar tot l'espai? (Ara una generalització)
J: Tot l'espai?
C: Bé ... ja m'entens, si està en la bici per què ha d'ocupar amb la seva tovallola altre aparell que podria utilitzar una altra persona?
J: Bé ... si arriba una altra persona li pot dir que retiri la tovallola, no et sembla?
C: Sí clar, A mi també m'agradaria! tenir-ho tot a la meva disposició, però no s'ha de fer això.

Important aquest paràgraf. El client no deixa de tenir raó, però…

Aquí no interessa la raó, interessa el que sorgeix!.

En primer lloc indica: "a mi també m'agradaria ..."! i és obvi i raonable que en un lloc amb recursos compartits, a tots ens agradaria tenir-los a la nostra disposició en tot moment. Recordem que acceptar l'ombra no vol dir seguir el seu dictat, només reconèixer-la.

Segueix amb un "però". La paraula però en una frase, a efectes psicològics, desvirtua l'afirmat prèviament (1). El'"a mi també m'agradaria” (la reivindicació de l'ombra) queda com menyspreat l'efecte de ser reconeguda.

"No s'ha de". Ens trobem amb el que en teràpia Gestalt anomenem un "introjecte”. Mandats generalitzats i imposats sobre què fer i no fer. Fritz Perls, el pare de la teràpia Gestalt els va anomenar com els "hauria de...".

Però hi ha més .... (Per això vaig triar aquest exemple). Va seguir queixant-se d'alguna cosa de la que en el fons tenia raó, però ....

Acceptar l'ombra del teu inconscient per reconèixer el tresor que amaga.

Acceptar l'ombra del teu inconscient. El tresor amagat a l'ombra. Consulta a Sabadell

El tresor amagat a l'ombra.

Veurem a continuació la sinuositat amb la qual es mou l'ombra. Recordem que només posem l'atenció en reconèixer i acceptar l'ombra, no en si té o no raó. El següent fragment descobreix alguna cosa interessant encara que no evident.

C: El "tio" estava, mirant a tothom i a tot. Ho estava controlant tot! (De nou una interpretació. Que "miri tot" no vol dir necessàriament que "controli tot")
J: ¿I què hi ha de dolent en que miri a tothom? Això vol dir, necessàriament que "ho controli tot?”.
C: Bé .... Ho sembla!
J: Ho sembla o t'ho sembla a tu? (El repto a que traslladi la generalització a l'assumpció de la seva responsabilitat per la seva interpretació)
C: Bé ... m'ho sembla a mi, però això és de mala educació! (De nou un introjecte).

 

L'arquetip de l'ombra i les nostres potencialitats no desenvolupades.

No seguiré amb tota la transcripció. En aquest punt destacar que és típic en una persona extravertida estar mirant el seu entorn. El extravertit dirigeix ​​la seva atenció cap a l'exterior. El introvertit, al contrari, dirigeix ​​la seva atenció cap al seu interior. El client, un típic introvertit veu un extrovertit, són la cara i la creu d'una mateixa moneda.

I aquest és un aspecte molt interessant de l'ombra. La possibilitat que ens ofereix de completar-nos. Així, un introvertit farà bé en intentar aprendre de l'actitud extravertida i viceversa. Però mentre no reconegui aquesta possibilitat i segueixi veient a "els de l'altre extrem" com a enemics, perdrà una ocasió d'or.

Acceptar l'arquetip de l'ombra. ¿Per què fer conscient l'inconscient?

Fer conscient l'inconscient allibera l'energia que utilitzem per reprimir-lo. De la mateixa manera, en acceptar l'ombra del teu inconscient et tornes una persona més completa. Com va dir Jung:

"Prefereixo ser un home complet a un home bo".

Reconèixer la nostra totalitat ens dóna l'oportunitat de triar

Acceptar l'ombra i reconciliar-se amb ella, consulta a Sabadell

Reconciliar-se amb l'ombra interior

conscientment. A l'altre extrem, les actituds maniqueistes i moralitzants condueixen, sovint, a conductes depravades. No cal aprofundir massa en els foscos episodis que viu actualment l'església catòlica. Només com un exemple entre d'altres, per descomptat.

També és cert que amb aquest reconeixement no acaba tot el treball interior. És, no obstant això, un primer pas i, de vegades el més difícil.

Dedicaré un altre article a les conseqüències de no reconèixer i acceptar l'ombra. No obstant això et convido, mentrestant, a llegir el meu anterior post: Jo construeixo la meva pròpia realitat… però…qui sóc jo?

Fins al proper post, rep una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

(1) Examinem en quina manera diferent impacta : "Avui plou, però demà farà sol "a dir" Demà farà sol, però avui plou "

 

Treballar l'ombra del subconscient

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Següents articles relacionats: L'ombra de l'ànima. Quan la vida no té sentit, depressió noógena L'arribada de la primavera i el coronavirus; L' ombra del subconscient i l' escriptura automàtica

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

 

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 Mail: jspguasch@gmail.com
Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica:

Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Josep Guasch, coaching i psicoteràpia a Sabadell i Terrassa

 

 

L'ombra del teu inconscient, acceptar l'arquetip de l'ombra, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc…)

El guió de vida sense alegria i les addiccions

BLOG


Guió de vida sense alegria, addiccions i desconnexió de la saviesa corporal.

Guió de vida sense alegria, centrament i consciència corporal, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida i anàlisi transaccional.

 

Psicoteràpia addiccions a Sabadell

La tristesa té a veure amb la desconnexió del cos, segons l'anàlisi transaccional.

"Dale a tu cuerpo alegría macarena"
(Los del Río)

Començar un article del guió de vida sense alegria amb l'estrofa a dalt ressenyada pot semblar una frivolitat. I en cert sentit ho és. De fet, en teràpia, sabem que el sentit de l'humor és un recurs terapèutic excel·lent. Però vaig anar una mica més enllà. Pot ser realment valuós el que considerem poc important? Fins al punt que l'inclogui en la teràpia del guió de vida que pot conduir a les addiccions?

No respondré directament. Ho faré amb un fragment del llibre “He” de Robert Johnson:

"El mite ens informa que la nostra redempció provindrà del lloc menys probable.... Trobar la nostra redempció... serà una experiència molt humil. L'origen de la paraula "humil" es remunta a "humus", significa alguna cosa de la terra, femení, res sofisticat. La qual cosa ens recorda el mandat bíblic. "Tret que et converteixis en un nen petit, no podràs entrar al Regne dels Cels".

Pensem en les addiccions, i no cal pensar en “drogues il·legals”. L'alcoholisme, el tabaquisme o, fins i tot el menjar compulsiu. Existeix, en la majoria d'elles, una alteració de les sensacions corporals que semblen portar certa intensitat al cos.

Reprendre la consciència corporal, clau de la teràpia del guió de vida sense alegria.

A més, de l' evasió típica de les conductes addictives, hi ha un intent de portar certa “alegria” al cos. Gran part de la teràpia de guió de vida sense alegria va orientada a reprendre aquesta alegria. Evidentment, de formes més creatives.

Les comunitats de recuperació de l'alcoholisme com a alcohòlics anònims parlen de dos temps en la rehabilitació. En primer lloc, la sobrietat necessària, és a dir deixar de consumir. I en segon lloc, el que ells anomenen, sobrietat emocional. És a dir, una tornada al contacte amb l'emoció real. Tots sabem que, en el cas de l'alcoholisme, l'eufòria és passatgera, no és real.

La teràpia del guió de vida sense alegria, respon a les necessitats de la segona etapa de recuperació en les addiccions.

Els símptomes del guió de vida sense alegria

Com reconeixem en la teràpia del guió de vida aquest argument vital? Existeix en aquesta experiència una manca de consciència corporal. Aquesta desconnexió vital pot conduir a dos, aparents, extrems. La persona “cap sense cos”. Una persona que viu als bucles del seu cap. “Pensament va, pensament ve”. Tot passa pel tamís dels circuits cerebrals. Aquesta extrema activitat pot conduir a la “paràlisi per anàlisi, 🙄 ”.

Però els símptomes del guió de vida sense alegria ens poden conduir a un altre lloc terrible (aparentment). El lloc de les addiccions. A tots dos extrems ens trobem amb una manca de consciència corporal.

Guió de vida sense alegria teràpia a Sabadell

La dependència de substàncies i conductes, una manera errònia de superar la tristesa

A les addiccions, la persona busca una trobada amb la sensació. Evidentment per un camí erroni, però l'intent hi és. Recordo, en teràpia, un client malalt d' alcoholisme. Em relatava com el beure li proporcionava una mena de sensació càlida al plexe solar.

El seu relat em va estremir. Hi havia una peremptòria recerca de la connexió corporal. I mitjançant aquesta calidesa, el contacte metafòric amb l'amor. Sovint a la teràpia de les addiccions, també trobem el guió de vida sense amor. Tot i això el guió de vida sense alegria és el nuclear. Això és molt evident, com he assenyalat abans, en aquesta l'alegria postissa present a l'alcoholisme.

La pèrdua de la consciència corporal, com veurem a continuació, és al nucli d'aquest mal.

 

La saviesa del cos, creativitat i energia repudiats.

Hi ha un refrany força popular: "Tot el que m'agrada, engreixa, fa mal o és pecat". I generalment tot, o gairebé tot això es refereix al cos. Des de petits se'ns adoctrina en la desvalorització de la consciència corporal, quan no el rebuig. I és aquí on neix el guió de vida sense alegria.

A la nostra cultura, és habitual reprimir en els nens la seva sensualitat. El tocar, olorar, mirar, abraçar, besar... També reprimim en els nens la seva honradesa a expressar mitjançant la seva energia corporal. Saltar, riure, jugar, botar, cridar, plorar…

Si reprimim la consciència corporal, el cos busca noves formes de “ser sentit”. I ho fa d'una manera intensa, com a mecanisme de compensació. Recordes el consultant afectat d'alcoholisme que he citat abans? Aquesta sensació de calidesa en el plexe solar…

També el descobriment de la sexualitat, està envoltada de misteris i tabús. I és, precisament, una expressió de la consciència corporal plena de sensacions plaents.

Reprimir tota aquesta vitalitat i energia en expressió condueix a una vida en blanc i negre. A la tristesa d'atenallar una part nostra.

Probablement haurem avançat alguna cosa en això però crec que encara no és suficient.

Teràpia de guió de vida i autoestima Sabadell

Consciència corporal i autoconeixement.

Seguim considerant el cos com un instrument secundari. I això, quan no, com a objecte de pecat, una cosa molt corrent en la nostra cultura judeocristiana. Aquesta pèrdua de connexió amb la saviesa del cos és el germen del guió de vida sense alegria.

I per què aquesta atenció a la consciència corporal?

Si atenem la nostra experiència vital podem advertir tres àrees bàsiques, a saber:

Cos.
Emocions.
Pensament.

En la nostra evolució com a espècie, tenim en primer lloc, el cos i la seva saviesa auto reguladora. Allotjat en l'anomenat cervell reptilià. En segon lloc, les emocions neixen amb els mamífers. Ocupa la part intermèdia del cervell, l' espai límbic. En tercer lloc, i com a última adquisició en la nostra evolució el racional, funció activa en el neocòrtex cerebral.

En el guió de vida sense alegria, és precisament la consciència corporal l'oblidada. Per aquest motiu, en les addiccions, s'intenta equivocadament, el contacte amb la sensació. L'objectiu de la teràpia és reconnectar amb la saviesa del cos per tornar a l'alegria original.

I encara hi ha més, el flux d'informació entre el cervell reptilià i el límbic és molt més fàcil i eficient que entre el neocòrtex i el límbic. I això és així per una simple qüestió d'antiguitat.

Les conseqüències pràctiques a efectes de teràpia: La consciència corporal és molt més útil per regular les emocions que els pensaments. Per aquest motiu la importància del cos i la seva saviesa en el guió de vida sense alegria.

Consciència corporal i focusing

Eugene Gendlin va ser el creador d'una teràpia anomenada Focusing . És una excel·lent modalitat que ens serveix per connectar amb la consciència corporal mitjançant la sensació sentida

Reprendre la saviesa corporal Sabadell

Atenció i consciència corporal. Reconnectar amb l'alegria de viure.

A la seva biografia relata com va entrar en contacte amb la saviesa del cos. Gendlin va néixer a Àustria, la seva família era d'ascendència jueva i la seva joventut va transcórrer durant la persecució nazi. El seu pare va haver de triar en qui confiar i en qui no per salvar-se dels camps de concentració. I els va anar bé doncs van aconseguir eludir la persecució.

El jove Gendlin li va preguntar al seu pare com va saber en qui confiar i en qui no. El seu pare li va respondre que ho sabia per una sensació al seu pit. I era evident, pels resultats, que aquesta informació va funcionar.

Aquest ensenyament sobre la saviesa del cos va inspirar Gendlin en els seus anys futurs. Fins al punt que el va inspirar a idear una teràpia que es basa en la consciència corporal, el focusing.

 

Claude Steiner, guió de vida sense alegria perdre el sentit de vida.

Steiner al seu llibre "Els guions que vivim" desplega una sorprenent afirmació:

"Els guions dicten el nostre comportament, a més inutilitzen la nostra brúixola interior, el nostre Centre, la saviesa del nostre cos." I continua dient referint-se al cos: "el qual està en condicions d'informar-nos del que és bo o dolent".

Trobar l'ikigai, sentit de vida Sabadell

Recuperar la il·lusió i sentit de vida.

I aquesta afirmació la fa en el capítol dedicat al guió de vida sense alegria. En ell ja apunta a la necessitat de rescatar la consciència corporal en teràpia. I suggereix algunes possibilitats en la respiració i centrament. No obstant això, quan ell va escriure el llibre (1974) aquestes tècniques encara no s'havien incorporat a la praxi terapèutica.

La connexió amb el cos, clau de la teràpia en el guió de vida sense alegria

Avui en dia, per sort, hem avançat una mica. Gràcies a modalitats de teràpia com el coaching generatiu i el mindfulness aquesta distància s'ha salvat. Així la consciència corporal mitjançant tècniques de respiració és un recurs de primer ordre. Adjunt enllaç a dos dels meus anteriors articles sobre la teràpia de l'ansietat:

Respiració i ansietat generalitzada
Respiració i trastorn d' ansietat

Si bé tots dos estan orientats a l'ansietat, les tècniques són útils per a qualsevol situació. Com a simples pràctiques meditatives per tornar a connectar amb el cos. O fins i tot com una forma de començar a superar el guió de vida sense alegria.

El mateix podem dir del centrament. Hi ha diferents formes de centrament. A l' article:

Relaxació i centrament en coaching i teràpia.

En el mateix una explicació i àudio introductori.

Per tirar endavant aquesta pràctica en la vida diària suggereixo altres dos articles complementaris de l'anterior.

Com viure una emoció amb equanimitat. La teràpia dissociadora.
Equilibri emocional i centrament en acció.

És clar, no són el remei final, però sí una introducció necessària. I, per descomptat, són ideals en el context d'un procés de teràpia assistida per un professional.

 

El guió de vida sense alegria i les addiccions.

Torno a Claude Steiner, el descobridor d'aquest guió de vida amb una cita seva:

"Les indústries alimentàries i els fabricants de drogues ens inciten a fumar, beure, menjar i abusar de les drogues. Som agressius, competitius i individualistes perquè, d' aquesta manera, som més explotables. ... El mecanisme causant de l'abús de les drogues és el mateix que causa un altre tipus d'addicció, el consumisme. Un se sent bé comprant coses: com en el cas de la droga, comprar és plaent".

Teràpia del guió de vida sense alegria, a Sabadell

Allò reprimit i ocultat, sovint conté un cabal enorme de saviesa.

I no és l'únic que abunda en aquesta tesi. Entre molts altres Anne Wilson Schaef, ja va assenyalar aquest vincle entre consumisme, drogoaddicció i oblit de nosaltres mateixos. I en aquest oblit de nosaltres mateixos l'oblit de la nostra saviesa més prístina. La consciència corporal.

En la teràpia de les addiccions hi ha diferents passos. Per suposat el primer és el deixar de consumir. Sense aquest pas inicial el següent és només pràctica inútil. És com embadalit de colònia sense haver-se dutxat.

Les addiccions quotidianes com tabaquisme, televisió, alcoholisme, menjar compulsivament, certs medicaments ens tornen manipulables.

El següent pas, una vegada aconseguida una sobrietat mínimament necessària, un viatge d'autodescobriment. Reconèixer i aprendre a reescriure el guió de vida sense alegria és la següent etapa necessària per completar l'estat d'equilibri.

Un client que vaig tenir en teràpia ho va expressar de manera admirable. El primer pas és la sobrietat en el consum. El segon la sobrietat emocional.

 

Consumisme i addiccions l'engany del sotmetiment.

Però quan parlem d'addiccions, no només parlo de drogues. Tampoc d'addiccions conductuals òbvies com la ludopatia. La societat de consum ens condueix a multitud de dependències. Televisió, compres, mòbils, xarxes socials, programes de televisió, sexe, treball, emocions fortes, exercici físic (vigorèxia). Són només uns exemples. Algunes fins i tot tenen cert prestigi social. Addictes a la feina, culte al cos etc.

Otras parecen inducidas incluso por la industria cinematográfica. Aparece en las películas que, cuando una pareja se enfada, ell s'emborratxa i ella s'atipa de menjar. I ho he vist en consulta, persones amb problemes d' alcoholisme o menjar compulsiu… Que van desencadenar l'addicció com a “resposta” a un desengany amorós

En el fons no són més que una manera artificial d'apartar-nos de la consciència corporal. És el cos qui sent, no l'intel·lecte. I fins que les emocions no troben una via saludable de ser sentides i expressades, ho faran en mode neuròtic. Com a conseqüència la desconnexió ens encadena al guió de vida sense alegria. Un trist succedani, però útil per al consumisme.

El consumisme, un tipus d'addicció que ens evadeix de nosaltres mateixos.

El consumisme sembla alleujar el descontentament intern però l'agreuja encara més afegint culpa i vergonya.

Torno a Anne Wilson Schaef qui va assenyalar com a Steiner, Reich i molts altres el mateix. L'addicció és al nucli de la nostra societat. I les addiccions condueixen a la resignació, l'oblit (de nosaltres mateixos) i el conformisme. Aquest és el caldo ideal de cultiu perquè els que pensen pensin per nosaltres.

I també ens faciliten els mitjans perquè ens queixem. Xarxes socials com Facebook estan repletes de soflames contra, per exemple, la pujada de la llum. Mentrestant, ens sentim cabrejats, ens queixem.... i seguim quiets. L' acció congelada, el cos paralitzat. I com va dir algú amb un àcid sentit de l'humor: "Així segueixo jo, gordo, cabrejat i addicte a la xocolata". És a dir presos del guió de vida sense alegria.

Ah!!!, se m'oblidava. Evidentment, Facebook i altres prenent nota dels que ens queixem, de què ho fem etc..... I dels nostres gustos per, a través del "big data" servir-nos en safata més i més del que "ens agrada".

 

La tornada del "fill pròdig"

Torno al principi de l'article. Robert Johnson ens recorda el mite central del cicle artúric. La recerca del Grial. Allò que tornarà a portar l' alegria al rei ferit. I aquesta trobada de "el meravellós" només és possible per la intervenció d'algú humil. Viscut, fins i tot pels cavallers de la taula rodona, com ximple i mesquí. I aquest és Parsifal. Va començar sent l'escuder de Lancelot, encara a contracor d'aquest últim. I les diferents versions del mite l'assenyalen com l'assistent necessari del rei en la seva recerca.

El mite del rei Artur i el rei ferit segueix viu en la nostra societat. És el rei trist i desvitalitzat. És el nostre ésser adormit.

Jo crec que el guió de vida sense alegria no tenalla només uns quants. Ens tenalla a tots i totes, a tota la societat. Més enllà del mite, en teràpia, tornar a aquesta vitalitat només és possible mitjançant la intervenció d'allò més humil en nosaltres. La consciència corporal és la que ens pot rescatar de la tristesa. És el nostre Parsifal.

Naixem sent cos i morim sent cos. En ell comencem i finalitzem.

I al temple del cos, la nostra consciència. La saviesa oriental diu el mateix amb altres paraules:

Reprendre la saviesa corporal oblidada, Sabadell

Quan la muntanya és muntanya i el riu, riu

"Quan era nen i lliure, les muntanyes eren muntanyes,
el cel era cel, el riu era riu.
Llavors vaig perdre la meva saviesa en el camí,
les muntanyes van deixar de ser muntanyes, el riu ja no era riu,
el cel va deixar de ser el cel.

Un dia vaig assolir la il·luminació….
i les muntanyes van tornar a ser muntanyes,
els rius van tornar a ser rius...
i el cel va ser de nou el cel"

 

Així que, feliç retorn, feliç retrobament.

Fins llavors, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Guió de vida “sense consciència”. Perdre el control de la pròpia vida.

Autoconeixement a través del guió de vida - Sabadell

 

Guió de vida sense alegria, centrament i consciència corporal, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida i anàlisi transaccional.

Consulta de psicoterapia especializada en el guión de vida, a Sabadell

BLOG


Guió de vida sense consciència, perdre el control de la pròpia vida

Guió de vida sense consciència, autoconeixement per prendre el control de la pròpia vida. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Guió de vida sense consciència.

La consciència de si mateix, un element clau en el creixement personal.

Una de les finalitats de la psicoteràpia és l'autoconeixement. Sense aquest, la possibilitat de creixement personal queda seriosament danyada. Però no només ens costa conèixer-nos a nosaltres mateixos i als altres. En realitat hi ha una oposició (conscient o no) a aquest autoconeixement.

Claudio Naranjo ja va denunciar les mancances de l'educació. Una educació que es proposa "embotir" dades als alumnes. Però els priva de la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

I tenim dret a comprendre'ns des de totes les dimensions de la nostra experiència vital. Una psicoteràpia holística tendeix a unir aquestes diferents àrees que formen part del nostre creixement personal. Allò corporal, emocional, cognitiu i, si és el cas, allò espiritual.

Però hi ha més. La capacitat de percebre el món i les seves circumstàncies queden afectades pel guió de vida sense consciència.

Veurem, des de la perspectiva de la psicoteràpia del guió de vida aquest patró molt recurrent. El guió de vida sense consciència.

Què és el guió de vida sense consciència?

La passivitat alimenta el nucli del guió de vida sense consciència. Però no és una passivitat triada o conscient. És més aviat el ignorar les dades necessàries per solucionar un problema o avançar en alguna cosa. I és completament inconscient. És una forma d'escapar-se a la totalitat de la realitat, i així obviar els recursos existents. Bé siguin recursos propis o externs al nostre abast.

La psicoteràpia del guió de vida sense consciència s'orienta a recuperar i potenciar autoconeixement i autoconsciència.

La vocació d'autoconeixement és una dels indicadors més confiables d'autoestima. Implícit en això el concepte que “si alguna cosa ens interessa, ens interessarà conèixer-la”. I, per tant, invertirem temps, energia i recursos a comprendre l' objecte del nostre interès. Quan aquest “objecte” d'interès és un mateix, aquesta autoestima és l'impulsor de l'autoconeixement. I, per tant, de l'autoconsciència.

La psicoteràpia humanista i el coaching no són només disciplines “remediatives”. En la seva base, la vocació d'autoconeixement és irreemplaçable. Fins al punt que Abraham Maslow, un dels pares de la psicologia humanista, va incloure aquesta orientació en la seva famosa piràmide de les necessitats.

Estar atrapat en el guió de vida sense consciència és com estar en una roda de hàmster. Donant voltes sense sortir del mateix lloc. Sense sortir d'aquest guió l'autoconeixement i creixement personal és impossible. Per tant, l'objectiu de la psicoteràpia està en fer visibles nous recursos

 

Símptomes que el delaten en psicoteràpia

En un extrem, el guió de vida sense consciència pot conduir a la bogeria. Tanmateix pot aparèixer de formes molt més sibil·lines. Una forma molt semblant d'entendre el nucli d'aquest guió és el de indefensió apresa. És a dir, sentir-se incapaç de modificar alguna situació que ens afecta. Com és obvi aquest estat psicològic és un bloqueig determinant per al creixement personal.

El guió de vida sense consciència pot adoptar diferents formes per exemple:

Passivitat de la persona per prendre decisions. La creença nuclear és "sóc incapaç de pensar adequadament
– Sensació de incapacitat per entendre el món i, especialment la pròpia vida.
Por a tornar-se boig.
– En general contamina la capacitat de percebre, comprendre, raonar, decidir, actuar, crear

La passivitat i el bloqueig per a l' acció.

Passivitat i bloqueig per a l' acció

En el guió de vida sense consciència el nucli de la creença està en "sóc incapaç". La intervenció en psicoteràpia anirà encaminada a restituir aquesta confiança. Per això moltes vegades caldrà superar això que s'anomena ara la zona de confort. Evidentment travessar aquestes zones difícils genera ansietat. Una bona manera de fer-ho la resumeixo en tres dels meus articles anteriors:

Relaxació i centrament. Per què en psicoteràpia i coaching.
Com viure una emoció amb equanimitat. La teràpia dissociadora.
Equilibri emocional i creixement personal. El centrament en acció

Superar l' guió de vida sense consciència suposa travessar zones en les quals no ens sentim segurs. A tots això ens arriba en alguna manera. Realitzar, per ordre, els exercicis citats anteriorment ens ajudarà a sortir de la famosa zona de confort. I d'aquesta manera refermar noves capacitats que serveixin al nostre autoconeixement i creixement personal.

Guió de vida sense consciència i el descompte en Anàlisi transaccional.

A anàlisi transaccional es parla del descompte com el nucli d'aquest argument vital. El descompte és un filtre cognitiu intern amb el qual ignorem la informació necessària per realitzar una tasca. Òbviament, també, ens impedeix solucionar un problema.

I, com va començar tot això? Un exemple d'un client en una sessió de psicoteràpia. Tinc el seu permís i, evidentment, no citaré el seu nom veritable:

Recuperar l' autoestima mitjançant l' autoconeixement

El concepte del descompte, segons l'anàlisi transaccional, genera perplexitat i desconfiança davant la vida.

Joan era un nen curiós, com tots. El seu pare, el senyor perfecte capgros, era un home seriós, metòdic i molt "manetes". Al senyor perfecte capgros li agradaven molt les tasques de bricolatge a casa. en Joan, que com tots els nens era inquiet volia aprendre a fer coses a casa. Com el seu pare. Quan el veia fent bricolatge a casa, ansiós li preguntava: “Pare en què t'ajudo?”. El pare, mig en seriós, mig en broma li responia: “A què m'ajudaràs, a caure”? Aquesta escena es va repetir durant un temps. Finalment, en Joan va decidir no preguntar més al seu pare.

Aquest és l'inici d'un guió de vida sense consciència. Per suposat no va tenir conseqüències greus. No obstant això, durant les sessions de psicoteràpia, el client va reconèixer que era un autèntic negat per a les reparacions més bàsiques de la llar. Fins i tot canviar una bombeta li costava un món.

 

El descompte en un guió de vida sense consciència banal.

El Joan adult, cada vegada que havia de fer una reparació a casa, es "descomptava" la seva capacitat de fer-ho. Donava per fet (inconscientment) que era incapaç. Fins i tot deia que s'avorria sobiranament quan "tenia" que fer-ho.

Aquest és un exemple de com neix i es desenvolupa un guió de vida sense consciència banal. És a dir, que no condueix a situacions dràstiques com la bogeria. Una simple incapacitat que coarta a aquesta persona la seva possibilitat d' autoconeixement i creixement personal.

Molts missatges dels pares als seus fills poden minvar en ells la seva autoconfiança. Fins i tot missatges benintencionats. Vegem per exemple:

el Nen: Pare, tinc por"
Pare: "No has de tenir por"

Aquesta resposta del pare, des del punt de vista de la teràpia gestalt és un introjecte. Però a més, la resposta del pare, en aquests termes, genera confusió en el nen. La conclusió d' aquest pot ser fàcilment la de: "no haig de tenir por, però en tinc”… “Llavors alguna cosa hi ha malament, equivocada, no correcte etc… en mi”

Teràpia de guió de vida sense consciència Sabadell

Sentir-se sense recursos per afrontar els reptes de la vida, conseqüència del guió de vida sense consciència. .

Aquest nen confós segueix viu en l'adult. Així, quan l'adult enfronti una situació difícil en què aparegui la por la resposta serà inadaptada. Probablement es paralitzi, fugi, s' evadeixi, quedi bloquejat, una actitud passiva etc...

Així veiem com el guió de vida sense consciència, minva les oportunitats d' autoconeixement i creixement personal. I ho fa "descomptant" en la persona els seus recursos per enfrontar els desafiaments més quotidians de la vida. La direcció en psicoteràpia és la de rescatar les capacitats adormides. En els casos de guions de vida sense consciència extrems, cal combinar amb la psicoteràpia del nen interior.

Fins al següent article, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: Guió de vida sense amor. De la recerca de l'amor a la depressió.
Següent article relacionat: Guió de vida sense alegria. Addiccions i desconnexió de la saviesa corporal

 

Psicoteràpia del guió de vida a Sabadell

 

 

Guió de vida sense consciència, autoconeixement per assumir la pròpia vida. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

Terap8ia guió de vida Sabadell

BLOG


Guió de vida sense amor. De la recerca infructuosa de l'amor a la depressió

Teràpia del Guió de vida sense amor, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia.

La presó del guió de vida sense amor.

La presó del guió de vida sense amor.

Vam veure a l'anterior article: "Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen" una introducció als tres principals arguments vitals proposats per Steiner. En aquest article examinarem un dels tres models: El guió de vida sense amor. Torno a reiterar que aquests models, des del punt de vista de la teràpia, són orientatius. No excloents entre ells i admeten matisos diferents en cada persona.


La importància de l'amor en teràpia.

“Sense amor caiem malalts”.
"Tot el que es dona és demanar, i tot el que es demana és amor".


Ambdues frases són de Freud. També va deixar clar que per a ell "amor i treball són els dos pilars fonamentals de la salut mental". I és, per descomptat, un element susceptible de ser revisat en teràpia.

L'amor és la força cabdal que ens mou cap a la vida.

La recerca de l'amor, un tema recurrent en teràpia.

L'amor, com a sentiment, és l'afecte, acompanyat de l' entrega cap a algú o alguna cosa. Com a capacitat, la tendència o vocació d' establir vincles afectius. Generalment entenem aquests vincles cap a les persones. No obstant això jo crec que l'amor pot dirigir-se cap a l'exterior en general.

Crec que és una manera de dirigir la nostra energia vital cap al món. Si no és així, ens tornaríem éssers profundament ensimismats. I les conseqüències d'això últim poden ser nefastes. Per suposat és només la meva opinió.

Des d'aquesta perspectiva l'amor pot ser entès com una manera de donar sortida a l' impuls primari de viure. Així doncs, no és estrany que el guió de vida sense amor pugui conduir a la depressió. Fins i tot al suïcidi.

No obstant això, segons Steiner, la psiquiatria i la psicologia acadèmica han defugit el poder de l'amor. Ho consideren una cosa pròpia de poetes i artistes, però nocompetència de científics. Va ser ell qui va proposar el guió de vida sense amor com un dels arguments vitals més perillosos. I, per descomptat, susceptible de ser revisat en teràpia.


I tot i que la psicologia clàssica no contempla l'amor en teràpia...

... No només Steiner i Freud van parlar de la importància de l'amor en teràpia. Altres autors com Erich Fromm, també ho van fer. I ho va fer des de la visió de l'amor com a una cosa inherent a la humanitat. I tanmateix, com potencial, ha de ser cuidat. Una cosa susceptible de ser madurada i cura. En definitiva com a un art que es pot aprendre.

Carl Gustav Jung va proposar una base gairebé revolucionària. Però amb un antecedent històric, el Jesús del cristianisme. Així ens va animar a abraçar tot el que som, sense condicions. I això ho va fer extensiu a la nostra ombra que anima a descobrir en teràpia.

L'enemic de l'amor no és l'odi, és la por. De tal manera que un guió de vida sense amor ens separa dels altres....i de nosaltres mateixos. Tal com fa la por.

La teràpia del guió de vida ens anima a obrir un espai i abraçar la nostra ombra.

Guió de vida sense amor

La set d'amor fa mal i ens pot conduir a conductes desadaptades.

Fins i tot el mestre més actual i mort recentment Claudio Naranjo en parla. Una de les seves frases més significatives en aquest vídeo que comparteixo: La set d'amor és una de les grans causes de patiment al món.

I aquí un enllaç a aquest vídeo: Entrevista a Claudio Naranjo

Com doncs no podem contemplar el guió de vida sense amor en teràpia? Evidentment seria una incongruència i fins i tot una mala pràctica.

 

El guió de vida sense amor, característiques principals

Aquest tipus de guió de vida pot conduir en el seu extrem a depressió, catatonia i fins i tot el suïcidi. Però són per suposat, manifestacions extremes del guió de vida sense amor. En teràpia, podem veure altres formes menys contundents, en tres missatges bàsics:

– "No mereixo amor"
– "Sóc incapaç d'estimar"
– "Ni mereixo ni sóc capaç d'estimar"

Teràpia de guió de vida sense amor, Sabadell

Aquest argument vital es caracteritza per no creure's mereixedor de ser estimat, incapaç d'estimar o ambdues creences.

En teràpia, el guió de vida sense amor es manifesta en diferents formes. Però sempre amb aquest nucli de creences de fons. Per exemple, recerca infructuosa d'amor i/o parella. Ser incapaç d'acceptar elogis i/o compliments. No poder expressar admiració o afecte per algú encara que se senti. El guió de vida sense amor també pot aparèixer en persones que viuen en una soledat no triada. Fins i tot en teràpia, és possible veure persones àvides de mostres de carinyo com una compensació a la seva mancança.

Una forma més actual en què el guió de vida sense amor es manifesta és a les xarxes socials. En concret en l'avidesa dels famosos "m'agrada" i en l'afany de popularitat.

Com neix el guió de vida sense amor, carícies i teràpia d' anàlisi transaccional.


Eric Berne, fundador de l' anàlisi transaccional , va donar un significat especial al terme carícia. El va definir com la unitat bàsica de reconeixement. Més enllà del concepte clàssic, la carícia no s'entén només com el frec de la pell. En anàlisi transaccional conté aquest darrer concepte però va més enllà. A saber:

Un contacte físic amb afecte o reprovació. Una abraçada, bessar, encaixada de mans. Però també una bufetada, cop de puny, empenta.
– Una carícia verbal: Salutació, afalac, agraïment. I també un insult, crítica mordaç...
– Carícia simbòlica: Dedicar temps (o negar-ho) a algú, escoltar o ignorar. Oferir un regal.

Carícies i autoestima, consulta de psicoterapia a Sabadell

La carícia, en anàlisi transaccional, no és només física, pot ser també verbal i simbòlica.

El guió de vida sense amor neix en la vida d'un nen mancat de carícies. I més habitualment de les positives. Tanmateix és important en teràpia no confondre carícies positives i negatives amb agradables i desagradables.

Carícies positives: Les que col·laboren al creixement de la persona. Això inclou el reconeixement, però també la crítica constructiva i realitzada amb ànim d' ajudar.
Carícies negatives: Les que, al contrari de les anteriors, perjudiquen el creixement de la persona. En aquest sentit, una crítica corrosiva pot ser tan nefasta com un afalac continuat i incondicional. El primer afectarà l' autoestima de la persona. El segon contribueix a construir persones narcisistes i egòlatres.

A més les carícies poden ser:

Condicionals: Les supeditades a algun tipus de conducta.
Incondicionals: Les que s'ofereixen a la persona simplement per ser qui és.

El reconeixement, en teràpia, de les virtuts del consultant és un tipus de carícia. Per suposat segons el concepte de l' anàlisi transaccional.

El guió de vida sense amor, i l'economia de carícies

Fa anys que sabem de la importància de les carícies en el desenvolupament del nadó. Però també en la vida de l'adult. En teràpia és fàcilment identificable la persona que ha viscut amb aquesta absència. És previsible que en la seva vida adulta es manifesti el guió de vida sense amor. Però hi ha alguna cosa més.

Claude Steiner va elaborar el concepte de economia de carícies. Amb ell va reflectir els mandats amb què les persones, especialment els adults, "administren" les carícies. Aquests mandats es poden resumir de la manera següent.:

La restricció de carícies als altres i a un mateix.

L'economia de carícies regula d'una manera artificial les carícies.

1.- “No donis carícies”.
2.- “Tampoc les demanis quan les necessitis”.
3.- “No les acceptis encara que les vulguis”.
4.- “Tampoc les rebutgis quan no les vulguis”
5.- “No t'acariciïs a tu mateix”.

En teràpia del guió de vida sense amor aquests mandats es poden manifestar de diferents modes. Algunes observacions addicionals:

1.- Persona que no demostra el seu afecte, tot i que ho senti.
2.- Se sol objectar que quan rebem una abraçada, per demanar-ho, aquest no té valor. Aquest és un mite fals. La importància està en si l' altra persona és o no sincera en abraçar. És possible, fins i tot, que aquesta persona estigui subjecta al mandat de no donar carícies. Amb la qual cosa en demanar-ho es prescriu una doble teràpia.
3.- Pot ser per falsa modèstia. O també per no creure'm mereixedor.
4.- Puc, per exemple, estar fart que em diguin el responsable que sóc. Quan el que vull és que em diguin si sóc (o no) sensible.
5.- No està ben vist que reconegui una qualitat meva i ho faci públic. Evidentment, sempre sense caure en una adulació narcisista.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat. Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen.
Següent article relacionat: Guió de vida sense consciència. Perdre el control de la pròpia vida.

 

Autoconeixement i despertar de la consciència

 

 

Teràpia del guió de vida sense amor, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoteràpia i coaching. Anàlisi transaccional i guió de vida.

 

Escriu el teu destí, consulta a Sabadell

BLOG


Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen

Com descobrir el teu guió de vida i les creences que et bloquegen. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Teràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

Tota vida és lleugerament o molt diferent de la dels altres.

Evidentment, tota vida és única i diferent. I la teva també. Per això el com descobrir el teu guió de vida comença per una cerca personal. Ara bé, hi ha certs paràmetres que estudiarem en aquest article i els següents. Tenen a veure amb els missatges que vam creure rebre a la infància.

I dic literalment VAM CREURE. M'explico. El nadó, i en el seu desenvolupament el nen, rep els missatges via sensorial i emocional. És a dir, el que “raona” ho és sobre el que rep i des de la seva peculiar manera de raonar. Eric Berne va dir a la manera de raonar el nadó “pensament marcià”. Un tipus de conclusions molt literals, no basades prèviament en judicis ni interpretacions apreses.

A més, poden ser missatges subtils, ambigus, imprecisos de difícil interpretació per al nadó. Per simplificar molt, en teràpia solem dir que el nadó sent en comptes de pensar.


Com descobrir el teu guió de vida. Les decisions del nadó

Un exemple, imagina el següent: Una mare, especialment apassionada abraça el seu nadó amb una gran intensitat i una exclamació d'alegria. Tot seguit li propina un fort i escandalós petó. El nadó rep sensorialment estímuls forts (corporals i auditius especialment).

És molt probable que el nen quedi amb cara de sorpresa. La sorpresa és una emoció transitòria, d' avaluació del que passa, en aquest cas al món exterior. Atenció al que passa a l'interior del nadó abans que comenci a reviure o trenqui a plorar.

El nadó també té el seu univers interpretatiu i decideix en funció del mateix.

Com descobrir el teu guió de vida.

El guió de vida comença a conformar-se des del naixement.

La seva resposta serà coherent amb la "conclusió" a la qual hagi arribat. Una conclusió que té a veure amb estímuls forts. En aquell moment, està DECIDINT. I decideix si aquell petó i encaixada van ser una mostra d'afecte o d'animadversió. A partir d' aquesta decisió, comença el seu argument vital que després repercutirà en la vida d'adult.

Aquest és només un de tants exemples, amb ell només pretenc transmetre una idea. Que en com descobrir el teu guió de vida no té gaire pes allò racional. És a dir, els teus pares et poden haver procurat totes les circumstàncies desitjables. Pot haver estat fins i tot una infància feliç. Però les decisions que pren el nadó tenen tant pes com l'entorn en què viu. Per això, en teràpia, incideixo bastant a escodrinyar una mica més enllà del que és aparent.

Evidentment, un nen concebut en el context d'una família tòxica és més vulnerable a mandats destructius. Però no sempre és així.



Com descobrir el teu guió de vida – L'escola de Steiner

Claude Steiner va ser un dels continuadors de l'obra d'Eric Berne. També és cert que a partir de la mort del segon, l'anàlisi transaccional va adoptar diferents línies de treball. D'això també va ser un reflex la manera de treballar amb l'argument vital.

Claude Steiner va ser el propulsor de la línia anomenada Anàlisi transaccional del Guió de Vida. L'altre corrent terapèutic va ser el de l'anàlisi estructural. Vegem les diferències pràctiques d'ambdós corrents a l'hora de com descobrir el teu guió de vida.

Steiner impulsa una línia més terapèutica. Per a ell descobrir el guió és el primer pas per començar a transcendir-lo mitjançant la teràpia. En aquest segon pas, transcendir-lo mitjançant la teràpia, és on posa l'èmfasi.

L'anàlisi estructural és més afí a la psicoanàlisi. És a dir, aprofundeix més en l'origen de l'argument vital. Té més a veure amb els tipus de mandats i atribucions. I si aquests s'originen al pare o la mare i des de quin estat del jo de cadascú. És a dir, aprofundeix més en l'origen i abunda més en l'aspecte tècnic i el detall.

Com descobrir el teu guió de vida. Els tres potencials del nen lliure.

Steiner proposa tres guions matriu basats en els estils bàsics de vida. Per això es basa en Berne que assenyalava que en néixer venim amb tres potencials bàsics.

– El potencial d'estimar, donar i rebre. Berne el va anomenar Intimitat.
– El potencial de comprendre el món i les persones. Consciència.
– El potencial de l' infant Natural i lliure. Espontaneïtat, alegria i llibertat.

L' educació pot reprimir a l' infant l' expressió d' aquests potencials. Aquesta repressió pot conduir l'adult a tres actituds/conductes extremes: Depressió/suïcidi; bogeria; drogoaddicció. Per suposat són conductes extremes, hi ha manifestacions una mica menys excessives.

Com descobrir si el nostre guió de vida està marcada per una d'aquestes faltes? Veiem a continuació una introducció.

Els tres tipus de guió de vida segons Steiner:

1.- Sense amor o la depressió.
2.- Sense consciència o bogeria.
3.- Sense alegria o addicció a les drogues.

Escrivim el nostre guió de vida i destí sense adonar-nos.

Conscientment o inconscientment construïm el nostre viatge.

Realitzaré una explicació succinta de cadascun d'ells. Posteriorment, aprofundiré més, un per un. Amb això ja tindràs una primera pista sobre com descobrir el teu guió de vida. És a dir la manera com t'identifiques més o menys amb cadascú.

El procés de teràpia es basa sempre en l' especificitat de la persona. Per això és important destacar que tots tenim una part d'aquests guions. Només hem de buscar predominances, no necessàriament estar identificat amb un i exclosos els altres dos.

Un altre element important a tenir en compte. En aquesta presentació preliminar faré una descripció de cadascú en la seva essència. Després, pot tenir molts matisos i gradacions a la vida diària. En el com descobrir el teu guió de vida has de tenir present les teves peculiaritats personals.

No hi ha un guió estàndard igual per a tothom. Per exemple, l' anomenat “sense alegria” o d'addicció a les drogues: En el seu grau màxim pot conduir a la mort per sobredosi o drogodependència. No obstant això, en el seu nivell més banal pot significar estar enganxat a coses més senzilles. Per exemple tabac, somnífers, dues o tres copes després de la feina per "relaxar-me", certs programes de la televisió etc. Fins i tot altres conductes com veurem més endavant.


El guió de la depressió o manca d'amor.

La necessitat d' estímuls és una cosa característica dels organismes superiors. En anàlisi transaccional s' anomena carícia a un tipus especial d' estímul que una persona dóna a una altra. Aquestes carícies poden ser físiques i també d'afalac o agraïment.

Les primeres són indispensables per al desenvolupament del nadó. També són les més òptimes per a l'adult. No obstant això, poden ser reemplaçades per l'afalac o l'agraïment mitjançant diferents protocols socials.

Soledat i guió de vida

El guió sense amor pot conduir, entre altres, a la solitud no desitjada.

La manca de carícies a la infància pot propiciar diferents conductes i actituds a l'adult. Pots saber com descobrir al teu guió de vida si van faltar carícies. Per exemple, si tens la sensació de no ser digne d'amor. O dificultat a donar o rebre carícies de tota mena. Fins i tot tendència a la depressió en menor o major grau.

Veurem en el següent article, amb més profunditat, com descobrir si el teu guió de vida carrega amb aquesta falta. Evidentment, no són més que indicacions que no poden substituir una teràpia personal.


Siguiin consciència o bogeria

Com descobrir si el teu guió de vida s'identifica amb l'escassetat de consciència. No cal estar “tècnicament boig” per estar afectat per aquest guió. Algunes pistes poden ser: Sensació d'incapacitat per enfrontar-te a les dificultats quotidianes. També una excessiva o inoportuna mandra per emprendre accions productives. O fins i tot el no saber què voler.

En aquest guió té una especial rellevància el descompte. És un mecanisme inconscient en virtut del qual ignorem informació necessària per resoldre una situació. Veurem a l'article posterior al següent aquest mecanisme en profunditat.


Sense alegria o addicció a les drogues.

Com descobrir el teu guió de vida si està mancat d'alegria. Les persones que de nens van ser alliçonades per ignorar les sensacions corporals són propenses a aquest guió. I no cal que aquest descuit pel cos fos un alliçonament explícit.

Sense energia ni ganes de viure

Guió de vida sense alegria ni energia per desconnexió del cos.

Moltes vegades és un simple i evident descuit del cos per part dels progenitors. Altres vegades ve d'una prohibició explícita per experimentar amb el propi cos.

Les drogues, d'una banda, procuren sensacions corporals agradables. I de l'altra, encobreixen les desagradables. L' ús de drogues, en major o menor mesura, ens aparta del cos i les seves sensacions reals.

De nou destacar que no cal ser un heroïnòman per estar contaminat per aquest guió. Una o dues copes “per relaxar-se” és una frase molt habitual… i simptomàtica després del que s'ha dit.

Com descobrir EL TEU guió de vida, aprofundirem… i n'hi ha més…

Com he emfatitzat al principi de l'article tots som éssers únics i irrepetibles. A l'aventura del com descobrir el teu guió de vida, apareixeran matisos i diferents direccions. Aquestes tres matrius no són úniques, en els tres propers articles aprofundiré en cadascuna d'elles. En altres seguiré amb altres estàndards de guió. No obstant això, insisteixo, són només pautes, rastres. No tenim per què estar subjectes només a un. Poden existir variants, solapaments, matisos…. Tot això ho anirem veient en successius articles.

Fins llavors rep una cordial salutació,

Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

T'atreveixes a escriure el teu propi guió de vida?

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Què és el guió de vida. La vida que et viu sense saber-ho.
Següent article relacionat: El guió de vida sense amor. De la recerca infructuosa a la depressió.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

´Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

 

Com descobrir el teu guió de vida, les creences que et bloquegen. Josep Guasch Psicoteràpia i coaching. Teràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Què és el guió de vida, consulta a Sabadell

BLOG


Què és el guió de vida. La vida que ens viu sense saber-ho.

Què és el guió de vida? Josep Guasch, psicoterapeuta, consulta de psicoteràpia i coaching. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

És possible que estiguem vivint una vida aliena a nosaltres mateixos? I quan dic “a nosaltres mateixos” a quina part de nosaltres mateixos m'estic referint?

Són les primeres preguntes que em vaig formular quan em vaig preguntar Què és el guió de vida?

Què és el guió de vida. Origen i situació actual

Eric Berne (1910-1970) va ser el creador d'una modalitat terapèutica anomenada Anàlisi Transaccional. La seva formació inicial en psiquiatria el va portar a especialitzar-se com a psicoanalista. Va destacar entre els seus col·legues per la facilitat en expressar, d'una manera senzilla, els abstrusos conceptes de la psicoanàlisi. No obstant això, a 1956 va ser rebutjat formalment de la Societat Psicoanalítica de San Francisco.

Autoconeixement amb anàlisi transaccional i guió de vida.

En el seu afany per elaborar una metodologia de psicoteràpia més eficaç i pràctica va dissenyar l'avui anomenada Anàlisi Transaccional. I en aquesta modalitat terapèutica una teoria el guió de vida. Què és el guió de vida? El seu creador el va definir de la manera següent:

“És un pla de vida format a la primera infància sota la pressió parental i que després continua en vigor. És la força psicològica que impulsa la persona cap al seu destí. Tant si la persona la combat com si diu que és la seva lliure voluntat.”

Aquesta teoria del guió vital elaborada per Eric Berne és secundada per modalitats afins de teràpia. Així, Jung va descobrir en els mites un reflex de dinàmiques internes que dirigeixen secretament les nostres vides. Les modernes escoles de pensament sistèmic emfatitzen (igual que l'anàlisi transaccional) les lleialtats familiars inconscients. Les defineixen com programes inconscients que regeixen les nostres vides. La psicogenealogia emfatitza l'impacte de la herencia transgeneracional en la nostra actitud vital i conducta. Altres, com el procés Hoffman de la Quadrinitat, apunten la necessitat d'integrar la comprensió profunda dels nostres pares.

És clar que són modalitats afins, que apunten a un mateix fi, però no estrictament iguals. Aleshores Què és el guió de vida, segons l'anàlisi transaccional?

Què és el guió de vida, és guió, no només argument

Què és el guió de vida? Com va començar? En algunes traduccions s'indica “argument” de vida i els teòrics més estrictes ho desmenteixen. L'argument, per exemple en una pel·lícula, marca una direcció, una línia. El guió és molt més literal. I Eric Berne i els actuals corrents de l'Anàlisi Transaccional ho segueixen defensant com guió de vida.

Què és el guió de vida?

Un guió va més enllà d'un argument, és més detallat i descriptiu.

És a dir, hi ha un argument, uns personatges, una trama i, sobretot molt especialment, un desenllaç. Stewart i Joines al seu llibre “Anàlisi transaccional avui” destaquen una història que explicava Berne. Dos bessons (presumiblement molt revoltosos) escoltaven constantment dir a la seva mare que “acabarien en un hospital mental”. I així va ser, un va acabar com a pacient, l'altre com a metge resident.

En aquest relat és clar el final del guió. En altres no tant. Però sobretot l'important paper dels pares en la construcció del guió de vida esmentat.

És a dir, el paper dels pares és important. No obstant això, per entendre què és el guió de vida segons l'anàlisi transaccional, falta una cosa primordial: la decisió. El guió és sempre una decisió del nen. Ara bé, és important aclarir que la decisió no ho és en els termes que els adults ho fem.

 

Com va començar tot això?

Segueixo sempre a la línia de l'anàlisi transaccional. El guió el comencem a decidir des del naixement. Als quatre anys ja hi ha la trama gairebé elaborada. I als set anys els detalls principals ja estan assentats. A l'adolescència existeix una “actualització”, però amb el guió ja complet fins al desenllaç. Esquemàticament aquesta és la resposta a com va començar.

Però entenc que ara sorgeixi una pregunta… Com un nadó pot començar tot aquest "tinglado"? Per entendre bé això cal comprendre com sent i pensa un nadó a mesura que va creixent.

Comencem destacant una realitat òbvia però que no sabem entendre des de l'univers infantil. Quan naixem ens trobem, generalment, amb uns éssers que vivim com a gegants i dels que sabem que depenem. Si falten ells, o ells (creiem que) s'enfaden… corre perill la nostra supervivència. Aquesta és l'angoixa vital del nadó. Per descomptat no pensada ni analitzada com a adult, però compresa com a sensació sentida i viscuda.

De nadons ens anem adaptant a la realitat
com una estratègia de supervivència

És tan senzill com comprendre que si tinc gana i ploro, algú m'”endolla alguna cosa” (biberó o teta) de manera que se sacia aquest malestar que d'adults anomenem gana. Si plorem perquè tenim gasos, un d'aquests gegantons ens “sacsesgen” una mica i eructem. Si tenim fred ens col·loquen una cosa que sembla calmar aquesta sensació. D'adults a això en diem fred però el nadó viu simplement com una gran molèstia.

No és estrany que sentim una sensació d'indefensió i dependència. I a més dependència extrema per a la supervivència. Entendre, què és el guió de vida suposa entendre que és una resposta del nadó per la seva supervivència.

I un segon element. Des d'aquesta angoixa de supervivència i radical dependència, el nen elabora les seves “conclusions”. Però les seves conclusions ho són des de la seva peculiar manera de registrar la realitat. I des d'aquesta peculiar manera de percebre, sent les seves emocions i elabora les conclusions.

Guió de vida i nen interior.

Els nadons i els nens tenen una peculiar manera de percebre i entendre la realitat.

La manera de confrontar i elaborar la realitat del nen la veurem en un altre article. Aquest article és només una aproximació inicial. Però per entendre què és el guió de vida caldrà aquesta aproximació. Entendre com és el món sensorial emocional i cognitiu del nen… Que ens segueix acompanyant a l'edat adulta!

A partir d'aquí crec que la resposta a què és el guió de vida és clara. És una forma d' adaptar-se del nen a la realitat. Des de la seva peculiar manera de percebre i processar la realitat treu unes conclusions. I per procurar-se l'acceptació i l'amor dels cuidadors, fantasieja un guió de vida.

Com és de suposar, aquest programa implementat inconscientment continua viu durant l'edat adulta. Amb els seus matisos i adaptacions, és clar. Tot i això amb el mateix fons.

 

Els tipus d'arguments vitals segons l'anàlisi transaccional

Eric Berne va definir tres tipus de guions de vida, a saber, triomfador, no triomfador, fracassat. És fàcil, pels noms posats, endevinar el criteri pel qual es categoritzen. Per descomptat, són tres generalitzacions, entre les quals hi ha tantes peculiaritats com persones.

Què és el guió de vida d?un triomfador. És la trama de vida de la persona que aconsegueix el que es proposa. A més, el cost per aconseguir-ho no li suposa un perjudici evident. Per exemple: Dos homes decideixen triomfar en política. Tots dos ho aconsegueixen. El primer, aconsegueix el seu objectiu i, malgrat costar-li tot un treball, li va permetre tenir una vida feliç. Al segon, no obstant això, li va suposar problemes de salut i fracassos sentimentals continuats. El primer és un autèntic triomfador. No així el segon.

Què és el guió de vida d'un no triomfador. La vida d'una persona que no s'arrisca ni aspira a res més que una vida convencional. Són els, també anomenats, guions banals.

De vegades guanya més qui aparentment guanya menys.

Triomfar i perdre és relatiu.

Què és el guió de vida d'un fracassat. Evidentment són els guions de persones insatisfetes per no aconseguir el que es proposen. Sovint són persones amb grans objectius de vida però amb un mal final.

A diferència dels triomfadors, els fracassats no tenen alternatives als seus plans si fallen en els seus objectius. Dit d'una altra manera: Un triomfador sol tenir un pla B o fins i tot C per aconseguir el que es proposa. No així el fracassat.

 

Fracàs i tragèdia

En aquesta categoria tenen cabuda els anomenats guions hamàrtics. Són guions abocats a un final tràgic (mort, suïcidi, empresonament, bogeria, indigència…). Un especial capítol, per la seva incidència real qualitativa i quantitativa és el de les dependències a substàncies. Fins i tot de vegades a conductes, com la ludopatia, alcoholisme el sexe compulsiu.

En aquests casos no juga només un paper important l'addicció a la substància. També és l'addicció al personatge. O, fins i tot, a l'entorn de consum. Pots veure, si ho desitges, el meu anterior article: Dol i rehabilitació d'addiccions en psicoteràpia

Menció a part mereix el llibre de Claude Steiner: “Games alcoholics play” (He sentit a parlar d'una traducció en català però no l'he localitzada). Crec que és la primera obra en què podem apreciar què és el guió de vida a l'alcoholisme.

 

Conclusions inicials i paper de la teràpia de guió de vida.

Vist el vist fins ara pogués fer la sensació que les nostres vides estan determinades. Que estem “condemnats” a repetir uns patrons d'actitud i de conducta. És obvi que aquests patrons “semi-adquirits” i “semi-decidits” tenen un pes específic a les nostres vides. La bona notícia és que qualsevol guió de vida es pot modificar. A això ens dediquem en un procés de teràpia de guió de vida.

Què és el guió de vida?

És possible re escriure el guió de la teva vida.

És important destacar que el model de l'anàlisi transaccional, amb ser important, no és l'únic en aquesta direcció. A més, el mateix model no és absolut. Podem tenir, per exemple, un guió de fracàs en l'àmbit professional i un altre triomfador en l'aspecte afectiu.

La resposta a la pregunta què és el guió de vida la podem trobar de manera relativament fàcil. Si detectem a les nostres vides patrons repetitius que no sabem com provoquem, podem sospitar i molt. Tot i que és molt habitual que, en estar posseïts per aquests patrons ni ens adonem. Com sempre, el primer pas per avançar és adquirir consciència.

La llibertat s'ha de conquerir.

Per aprofundir més en què és el guió de vida adjunt bibliografia. Són alguns llibres d'anàlisi transaccional (no genèrics) que abunden en el tema. També apareix el tema als llibres d'introducció a l'anàlisi transaccional.

Bibliografia:

Què diu vostè després de dir hola?” Eric Berne
"Els guions que vivim" Claude Steiner
“El hombre guionado” de Mario Vázquez y Patricia Fráncica
“El guión de vida” José Luis Martorell
“Games alcoholics play” Claude Steiner.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: El nen interior, el pare i l'adult al guió de vida.
Següent article relacionat: Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen. Un altre article relacionat: Per què repetim sempre els mateixos errors i conductes?

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

Teràpia per reescriure el nostre guió de vida, a Sabadell

Què és el guió de vida?. Josep Guasch, consulta de coaching i psicoteràpia. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Tenir consciència de les creences limitants Sabadell

BLOG


Tenir consciència de les nostres creences limitants. La vida que ens viu

Consciència de creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

Ser transparent al fons de la nostra consciència.

Donar-nos compte del que existeix al “fons” de la nostra consciència.

Ho diré molt clarament. Part del títol d' aquest article és equívoc. L'altra part és certa (o això crec). Aniré desenvolupant la idea però dos elements a considerar:

– Realment hi ha creences limitants i altres potenciadores?
– Realment sabem el que és tenir consciència de les nostres creences.?

Diferents modalitats de coaching i psicoteràpia fan aquesta distinció....(limitants i potenciadores). Jo no estic del tot d'acord... comencem:

Què és això de les creences?… Però des del seu origen i implicacions...


Vam veure en l'anterior article la relació entre introjectes i creences segons la psicoteràpia gestalt. Veiem com aquestes comencen a construir-se des de la nostra més tendra infància. Per adquirir consciència de les nostres creences limitants el més autènticament possible cal alguna cosa més. Entrem en el terreny de les definicions. I no oblidem que definir és DELIMITAR (i això és molt important....)

Una creença és una generalització, amb la qual acotem i valorem una part de la realitat.

Les creences són generalitzacions sobre la realitat.

Una creença és una generalització que em confereix una sensació de certesa sobre el significat d'alguna cosa. Per exemple "és millor dialogar que embolicar-se a cops de puny quan no estem d'acord". Com a tal, i d'una manera genèrica, la considero veritable. Més col·loquialment podem equiparar creença a una opinió.

En coaching i psicoteràpia se solen classificar les creences en limitants i potenciadores. És una forma pragmàtica de fer-ho. No obstant això, CREC, que és una manera errònia d' entendre l' estructura profunda de les mateixes.

Richard Bandler Ho va dir molt clarament: "Les teves creences no estan fetes de realitats. És la teva realitat la que està feta de creences.. Així que tenir consciència de les nostres creences limitants, és tenir-lo de la nostra realitat.

Un altre exemple: Jo escric articles en aquest blog perquè CREC:

– Que així ofereixo la meva opinió i crec contribuir en alguna cosa a la societat.
– Perquè crec que en conèixer-me més gent, tindré més clients. I així, com es diu al Nord, "sin más".

Aquestes dues creences anteriors motiven la meva conducta. I, com diu Bandler, construeixen la meva realitat i la meva vida. Algú que, cada dia, dedica un temps a escriure en un blog.

Això, per descomptat, no vol dir que sigui millor o pitjor. Simplement és una decisió, una elecció.

Però... ¿Com va començar tot això? (Evidentment, em refereixo al concepte de creença segons la psicoteràpia i el coaching)


Comencem a prendre consciència de les creences amb Freud i "el malestar de la cultura"

Inspirat en Nietzsche, Freud concep l'home, en el seu estat natural, com un ésser mogut per l'impuls dionisíac. Però, és clar, seguir el dictat d' aquest impuls primari pot contravenir, en no poques ocasions, la convivència. Segueix a això l'emergència del sentiment de culpa. El resultat de reconèixer la realitat de les pulsions internes que contravenen les normes socials. I aquest és un sentir molt habitual en psicoteràpia.

La psicoanàlisi, com a crítica social, ha desenvolupat aquest concepte des de diferents òptiques. No obstant això, fins aquí ens n'hi ha prou per començar a prendre consciència de les creences limitants. A la base d' aquesta normativa social hi ha els "hauria" o "haig de…”, “he de…”. I, per descomptat, la versió oposada “no dec” “no he de”, "no està bé...". És clar que algunes normes són meridianament raonables: "No mataràs", "no robaràs", "no fornicaràs amb qui et plagui"… Són els coneguts com a introjectes en psicoteràpia Gestalt. No obstant això… això no deixa de ser una manera de DELIMITAR la realitat.

Són creences que assumim com a necessàries i imprescindibles. Necessàries, però creences al cap i a la fi que limiten el nostre límit d'acció. Així, doncs....

Tota creença és limitant, fins i tot les més necessàries i/o potenciadores.

 

Les creences acoten part de la realitat.

Les creences ens donen o treuen permís per fer alguna cosa.

Vull aquí ser molt respectuós i, també, asèptic. Triem, en funció de la jerarquia d'uns criteris per sobre d'altres. I en aquesta elecció establim una generalització sobre "el que està bé o el que està malament". Aquest és l'origen de les creences.

Diferents modalitats de psicoteràpia parlen de la manera com Introjectem aquestes normes. De tal manera que conformen un jo ideal, jo social, caràcter, personatge etc.... segons la modalitat terapèutica.

Aquest personatge ens serveix per interactuar en societat. Però moltes vegades ens acaba engolint per no haver adquirit consciència de les creences limitants… i el que són.

Què significa tenir consciència de les nostres creences limitants?

Llavors, necessàriament, tenir consciència de les nostres creences és tenir consciència de les "regles" en què vivim. Jo ho diria d'una manera més radical. Tenir consciència de la constel·lació de creences que ens viu. E, insisteixo, les creences en si són necessàries, no vull amb això dir que siguin perjudicials. Ens són útils per viure i prendre decisions.

Si, per exemple, triem votar en unes eleccions, ho farem a aquells partits que sentim més afins. I així, triem una opció…. i en descartem d'altres...

En tenir consciència de les nostres creences limitants assumim que qualsevol opinió o creença parcel·la una part de la veritat. Ens és necessari per viure acotar i triar. Tenir prioritats. I les prioritats tenen a veure amb les creences.

Però una cosa és tenir criteris i normes per fer la vida més simple. I una altra que ens tinguin a nosaltres. És a dir, tenir consciència de les creences limitants és adonar-nos quan aquestes estan de més. La seva utilitat o no és el criteri a seguir.

Els valors i la consciència de les nostres creences limitants.

Hi ha un discurs molt tòpic en política. Quan es mouen en valors, que per la seva pròpia, naturalesa són abstractes. Per exemple progrés….

Consciència creences limitants Sabadell

Del nucli de la nostra consciència emergeixen els nostres valors i creences.

Vegem un polític d'esquerres que pensa en progrés. Per a aquesta persona el progrés pot tenir a veure amb una justa remuneració del treballador a la seva empresa. I, per descomptat, amb què les capes socials menys afavorides accedeixin a un nivell de vida digne.

A l'altre pol, un polític de dretes que esgrimeix també el valor del progrés. Per a aquesta persona, el progrés pot tenir a veure amb la capacitat de l'empresa per generar llocs de treball. No posen tant el focus en la remuneració del treballador. Més aviat en el que pugui guanyar l'empresa.

Uns posaran atenció en les limitacions reals que pateixen les capes menys afavorides. Els altres en una "liberalització" del mercat que faciliti la creació de riquesa.

Per als primers la "liberalització" del mercat és un perjudici per als desfavorits. Precisament perquè la seva escassetat de recursos els impedeix actuar tan "lliurement" com els que tenen més. Per tant, procuraran gravar amb més impostos a qui més té.

Per al polític de dretes, gravar amb més impostos a qui més té suposa un perill de "fuga del capital".

També aquí és desitjable tenir consciència de les nostres creences.. Triar una opció és descartar-ne una altra/es. Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de "progrés". Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de “progrés”, però és la creença sobre què és el progrés el que marca la diferència.

I així podríem dir d'altres paraules molt manides en política, llibertat, justícia, igualtat etc ....


Creences, decisions irracionals i fanatismes

Volem tenir, per exemple, una opinió per votar un partit polític. És saludable en una democràcia (això també és una creença). Llavors, un determinat partit polític és el que més ens convenç. A partir d'aquí passa una cosa interessant. Però abans una aparent disgregació per explicar-ho millor.

Robert Cialdini, un professor de psicologia nord-americà, és famós pels seus estudis sobre la persuasió. Especialment en el terreny de vendes i màrqueting. D'entre els seus estudis va elaborar la famosa teoria dels sis principis de la persuasió.

Consciència creences limitants i PNL Sabadell

Les creences són una elecció personal, no una veritat absoluta.

Aquests sis principis, alhora, estan en el més profund de la consciència de les nostres creences limitants. Per al que ens ocupa veurem dos d'aquests principis. He deixat, no obstant això, un enllaç anteriorment per si desitges ampliar. Aquests dos principis són:

– Principi de afinitat o simpatia.
– Principi de coherència o consistència.


Les "Lleis de Cialdini" en l'origen de la consciència de les creences limitants.


Tots dos són fàcils d'entendre. Pel principi de simpatia ens sentim impulsats a opinar o actuar segons les persones afins. És a dir, persones que cooperen amb nosaltres en metes comunes o que sentim pròximes. És un impuls basat en creences limitants, però agradables.

Pel segon ens sentim impulsats a ser congruents amb decisions preses anteriorment.

És divertit veure com els dos principis actuen. Crec que tots i totes tenim l'experiència de veure dos seguidors de dos partits polítics diferents. No és potser misteriós que, per als uns, els mals siguin sempre els altres?

La falsa il·lusió dels decrets.

Decretar és pressuposar que es té autoritat per imposar una creença o decisió.

O, millor encara, seguidors de dos equips de futbol rivals. Posem un cas arquetípic: Barça – Madrid. No és misteriós que les decisions arbitrals injustes perjudiquin sempre el nostre equip? I això s'eleva al nivell de la premsa esportiva.

És fàcil veure com els principis de Cialdini operen en la consciència de les creences d'aquests seguidors.


La moda dels decrets.

Una cosa que em crida molt l'atenció d'un temps en aquesta part és la moda de “decretar”. Hi ha decrets per a l'abundància, l'amor, la autoestima, en fi… per a tots els gustos. I no dubto que puguin servir, en algun moment, per animar-nos, fins i tot, motivar-nos. Però compte en passar la línia del que és raonable. M'explico.

Si jo “decreto” en temps present que sóc milionari, encantador i un home d'èxit…. :¿¿¡¡!!??...:. Al meu interior, la consciència de les meves creences limitants somriurà benèvolament (no, no soc ni encantador ni milionari...)

Diferent és que visualitzi una imatge com a objectiu, i em digui que estic en procés d'assolir-la. I això no és decretar, és plantejar-se un objectiu i comprometre's amb él. Crec que és imprescindible entendre una cosa bàsica. Si imaginem amb molt interès alguna cosa fantàstica, però els nostres actes no van en coherència amb allò imaginat….la inèrcia fa la resta.

En psicoteràpia podríem anomenar això una dissonància cognitiva.
I això té traducció al terreny de les creences. En el més profund de la consciència de les creences limitants hi ha les nostres primeres experiències de referència. I aquestes darreres si no es resolen (i no sol ser feina fàcil) oposaran una numantina resistència.

Quan una creença entra en contradicció amb una altra, la que acaba materialitzant-se és la més antiga. Això no vol dir que no es puguin modificar, però no crec que sigui “decretant”. Modificar creences d'aquest calibre requereix un treball de psicoteràpia laboriós.

Atents també a la qüestió lingüística. Vegem què diu el diccionari sobre DECRETAR (òbviament ens remet a l'acte de dictar un decret). Aleshores vegem DECRET: “Decisió d'un governant, autoritat, tribunal o jutge, sobre la matèria o negoci en què tinguin competència” :¿¿¡¡!!??...:. I crec que aquí cal posar una mica de realisme.

El cervell al nucli de la consciència de les creences limitants.

M'avanço a una cosa molt socorreguda en algunes línies de coaching i psicoteràpia. Em refereixo a aquesta “mitja” veritat que el cervell no distingeix una experiència real d'una altra fantasiada. És cert que si simulem riure amb certa convicció, el cervell segregarà endorfines com si estiguéssim contents de veritat. Així doncs, acabarem més contents. La risoterapia, per exemple, es basa en això.

El cervell sí que distingeix les imatges fantasiades de les viscudes.

No és cert del tot que el cervell no distingeixi el que ha viscut del que s'ha imaginat.

Ara bé, el cervell codifica de maneres diferents les imatges que hem vist i les que hem imaginat. Les primeres amb més nitidesa, les segones amb menys. Annex un enllaç a un article il·lustratiu: El cerebro distingue lo real de lo imaginado:

Crec que aquest debat continua obert a nous descobriments per part de la neurociència. De moment, crec que és més prudent no incloure les fantasies a la consciència de les nostres creences limitants. Perquè llavors seran doblement restrictives.
De moment, i per avui, acabo aquí. Fins el proper article rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: L'origen de les creences que ens impedeixen ser nosaltres mateixos.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

Autoconeixement i teràpia gestalt Sabadell

 

Consciència de les creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

BLOG


Què és l'autoestima? Com millorar-la?

Què és l'autoestima? Confiança , seguretat, amor propi; consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Millorar la confiança en un mateix Sabadell

Una autoestima sana confereix confiança, alegria i ganes de viure

Ningú millor que Nathaniel Branden, per definir què és l'autoestima. Segons aquest autor, aquest amor propi, seguretat, i confiança en un mateix sorgeix de dues creences fonamentals. En primer lloc un convenciment d' aptitud (sentir-se capaç i eficaç per viure). En segon lloc sentir-se valuós, tenir un valor com a persona única i individual. És a dir, d'una banda sentir-nos capaços d' enfrontar la vida. I de l' altra ser implícitament mereixedors de respecte.

Aquestes dues característiques són bàsiques en qualsevol resposta a la pregunta “Què és l'autoestima?

 

Què és l'autoestima?.

Segons Erich Fromm: “La principal tasca de l'home a la vida és donar-se naixement a si mateix. Arribar a ser allò que potencialment és. El producte més important d'aquest esforç és la seva pròpia personalitat.”

En preguntar-nos què és l'autoestima, la convicció de ser mereixedor de respecte i vàlua és nuclear. No es tracta de creure que som infal·libles en tot doncs, per descomptat, podem sempre millorar. "Donar-nos naixement a nosaltres mateixos" en paraules de Fromm. I el concepte de millora crec que és molt més útil que el de canvi. Canvi és una paraula molt "de moda” darrerament. Tot i això denota una falta de confiança en un mateix. Si jo, en respondre'm què és l'autoestima em comprometo amb un canvi, alguna cosa falla. El canvi pressuposa que hi ha alguna cosa que s'ha de permutar per una altra cosa. La millora una cosa que es pot optimitzar.

Vegem la definició de la R.A.E de la paraula canviar. 1.- Deixar una cosa o situació per prendre una altra. 2.- Convertir o mudar alguna cosa en una altra cosa, freqüentment la seva contrària.

Què és l'autoestima?, millorar en comptes de canviar.

Millorar implica acceptar-se, canviar, voler ser una altra cosa.

Quan em comprometo amb la meva millora em considero valuós. Ien aquesta actitud hi ha la confiança en mi mateix i l'amor propi. Si, al contrari, em comprometo a canviar…. no em valoro per ser qui sóc. És com si a una mare o un pare els preguntéssim si volen o no els seus fills. El més habitual és que els estimin encara que, per descomptat, reconeguin que poden millorar en molts àmbits. Però no els “canviarien” per altres.

 

Què és l'autoestima? (amor propi) i per què és valuosa

L'autoestima és la pedra angular, els fonaments d'una personalitat saludable. De manera que acoloreix tot quan fem a la nostra vida. Tant en l'àmbit personal com en el professional. Bé sigui en el terreny intel·lectual, afectiu o relacional.

Una autoestima deficient ens impedeix aparèixer a la vida amb totes les nostres capacitats. Per això és important que ens plantegem, a més de què és l'autoestima, com és en mi.

💡 ¡Viu què és l'autoestima,

amb el curs de PNL i coaching!. 😀

Una autoestima alta afavoreix la seguretat i confiança en un mateix. És la clau dels nostres fracassos o èxits. També del permís que ens donem per gaudir de la vida. Sentir-nos mereixedors d'estimar i ser estimats. I és precisament al terreny de les relacions afectives on més afecta.

Però no només a la nostra capacitat d'establir relacions de parella. Arriba a altres àmbits com la nostra posició com a amics, fills, família o fins i tot com a pares. I, per descomptat, arriba també al nostre exercici professional

Un nadó, tot i que conegués el terme i pogués parlar, mai preguntaria “què és l'autoestima?”. Naixem amb ella implícita en nosaltres. No obstant això l'educació, els mandats parentals, socials i educacionals de tota mena ens aparten del nostre amor propi. I sí, és cert que vivim en societat i també ho és que podem fer-ho mantenint la nostra essència. Però no és precisament fàcil.

L'educació i el respecte pels altres no estan renyits amb l'honestedat.

En resum, sentir-se o no equivocat com a persona és un referent a la pregunta Com i què és l'autoestima?

Quin és el nivell de confiança en mi mateix? Com em valoro?

Autoconfiança consulta a Sabadell

Confiar o no en les pròpies capacitats.

El Dr. Edmund J. Bourne, en el seu llibre Ansietat i fòbies” explica què és l'autoestima. De fet és un dels components essencials en tota teràpia per a l' ansietat i les fòbies.

Per conèixer quin és el nostre nivell de confiança i seguretat proposa un exercici. Pensa en algú a qui valoris i respectis profundament. Algú que et mereixi una total confiança i en qui creguis “a ulls clucs”. Un cop el tinguis calibra al teu interior com és sentir i pensar sobre aquesta persona.

Ara, dirigeix-te les preguntes cap a tu: Com és de semblant o no aquesta actitud cap a mi? És el mateix nivell de confiança en mi mateix? Sento cap a mi la mateixa seguretat? Em concedeixo els mateixos permisos i mereixement? Tinc el mateix amor propi cap a mi?

Ara, en una escala de l' 1 al 10 valora com és de semblant aquesta valoració. Evidentment, menys de cinc indicarà un baix nivell d'autoconfiança, més de cinc nivells més òptims.

Aquest exercici et donarà una aproximació a què és l'autoestima.

 

Eficiència i assoliment d' objectius

L'expressió d'un mateix mitjançant activitats creatives és de vital importància per a una autoestima sana. Si no és així, en primer lloc, les nostres capacitats es veurien infrautilitzades. I, no menys important, no apareixerem ni ens mostrarem davant del món.

Així doncs, la pregunta què és l'autoestima, té una altra resposta. Aquesta resposta té a veure amb la nostra aportació a la societat.

Per això és de vital importància que sapiguem construir una adequada formulació d' objectius. I, més encara, que aquests objectius estiguin alineats amb els nostres valors.

 

Què és l'autoestima i com treballar-la

Què és l'autoestima?, exercicis per millorar-la

L'autoestima es pot millorar amb exercicis concrets.

Hi ha diferents maneres de treballar per consolidar la seguretat i confiança en un mateix. Desplegaré en altres articles aquestes metodologies. Assenyalo algunes per a una primera aproximació:

 

Formes de millorar l' autoestima

 

Autoconeixement i viure conscientment.

El desig de conèixer-nos és una resposta congruent a la pregunta “què és l'autoestima”. També afavoreix l'eficiència en fer, coherentment amb l'ésser. Sense aquest impuls i orientació cap a l'autoconeixement no hi pot haver amor propi.

Tenir cura d'un mateix.

Per tenir cura de nosaltres mateixos haurem de ser conscients dels nostres valors i necessitats. Si no ho fa així, correm el risc de sucumbir a desitjos que no són autèntiques necessitats. Sovint aquests desitjos procuren una “gratificació immediata” a costa d'un preu a llarg termini. Al següent article pots ampliar aquest concepte: Desitjos i necessitats.

Teràpia amb el nen interior.

Aquest és un treball molt interessant, de llarg recorregut però també d'abast profund. Gran part de la nostra autoestima es fonamenta en les experiències de la nostra infància.

Tècniques de centrament.

El coaching generatiu ha treballat en l'actualització de les tècniques de meditació. Es tracta bàsicament, d'entrar en contacte amb les nostres parts més inspirades i creatives per fer-les operatives.

– Teràpia de mecenatge o apadrinament.

De la mà de la PNL de tercera generació arriba aquesta pràctica. És un treball de reconeixement de la pròpia unicitat. El següent article inclou un exemple d'aquest treball. Veure: Millorar l'autoestima. Exercici de PNL per guanyar seguretat.

Teràpia amb l' ombra personal.

Poques persones en preguntar-se què és l'autoestima arriben a imaginar aquesta modalitat de treball. És cert que és un dels temes menys tractats quan es parla d'Autoestima. No obstant això, considero vital que ens fem amics de les nostres parts rebutjades o reprimides.

Abraçar la nostra ombra és una mostra d'amor propi.

Ens agradi o no, aquestes parts formen part de nosaltres. I rebutjar-les o reprimir-les és exercir un tipus de violència contra elles. Pel que, indirectament, estem exercint una violència sobre nosaltres mateixos..

L'autoestima és un viatge a un mateix.

Reconèixer en el nostre interior el millor de nosaltres.

Evidentment, acceptar la nostra ombra personal no vol dir resignar-se ni sotmetre-s'hi. De ben segur que en té una intenció positiva encara que s'equivoqui en la manera d'intentar satisfer-la. Seria ara molt extens exposar tota aquesta modalitat de teràpia. Tot i això el que hem dit abans i l'enllaç al qual remet donen una idea molt aproximada. Afegir que una forma per accedir amablement a l'ombra és la metàfora del nen interior.

Aquestes diferents formes de teràpia, ens ofereixen també diferents respostes a la pregunta “Què és l'autoestima?”.

I si voleu saber què és l'autoestima des d'una òptica vivencial us faig una proposta. Examina el temari del curs de PNL i coaching sense compromís. I si t'interessa contacta amb mi.

Seguiré en propers articles. Fins llavors rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: Teràpia per a l' Autoestima baixa.
Següent article relacionat: Millorar l'autoestima. exercici de PNL per guanyar confiança.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

Consulta de psicoteràpia i coaching a Sabadell

Què és l'autoestima? Confiança ,seguretat, amor propi, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Consulta de psicoteràpia per superar addiccions.

BLOG


Dol i rehabilitació d'addiccions en psicoteràpia

Dol i rehabilitació addiccions, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Dol i rehabilitació addiccions Sabadell

Superar una addicció, encara que sigui una cosa positiva, obre un període de dol

La rehabilitació d' addiccions, amb garanties, exigeix un procés integral. Un dels elements menys contemplat en la teràpia és el del dol en la rehabilitació d'addiccions. Aquest treball terapèutic va més enllà de la suspensió del consum i el comportament compulsiu. Aquest, per descomptat, és la primera etapa en la teràpia.

Hi ha un segon pas en el procés terapèutic que és el que examinarem aquí. El procés de dol en la rehabilitació de l'addicció. Veurem les diferents pèrdues que ha d'enfrontar l'addicte en la teràpia integral.

El tercer pas, no ho desenvolupo en aquest post, és el de la transformació de l'estil de vida. Si bé aquest moment és present durant tot el procés, aquí s'emfatitza més. Serveixi, no obstant això com a introducció, esmentar que en aquesta etapa no solament es reforça l' après. En aquesta fase de la teràpia és molt important identificar els valors de la persona. El que realment li pot donar una adreça i motivació de vida que substitueixi l'encanteri de l' addicció.


Què és el dol en la rehabilitació d'addiccions?

Aquest moment de la teràpia implica un canvi radical de l'estil de vida. L'eix ja no gravita al voltant del consum de la substància (o conducta) addictiva. El nou centre de gravetat se situa a la responsabilitat de la persona sobre la seva conducta, emocions i pensaments. Aquest canvi radical pressuposa una pèrdua emocional. Per tant un dol en la rehabilitació de les addiccions. A l' elaboració d' aquest període d' adaptació emocional ha de dedicar un temps la teràpia integral.

El dol en la rehabilitació d'addiccions. Primera etapa. Comiat de la substància addictiva

Dol i rehabilitació addiccions. Acomiadar-nos d'una conducta addictiva comporta un procés d'adaptació. .

Acomiadar-se per millorar.

És la fase que emfatitza tota teràpia. La comiat de la substància addictiva. En aquest moment l'addicte en recuperació enfronta la realitat d'una pèrdua. Des d'un punt de vista racional és un comiat desitjable. Però l'addicció no “enganxa” des del sentit comú. Tant en aquesta com en les següents etapes cal tenir una idea molt clara. Què necessitat no satisfeta cobreix l'addicció? O, dit d'una altra manera, quina intenció positiva té?

En un altre article m'estendré més al respecte. Però per entendre millor aquesta etapa del dol en la rehabilitació d'addiccions un model és de molta utilitat. Les cinc etapes de Prochaska Y DiClemente

Tota dependència comporta un desplaçament de l' autoestima cap a l' exterior. Bé sigui una substància, una conducta, persona etc.... Per aquest motiu treballar l' autoestima és imprescindible durant el procés de dol en la rehabilitació d'addiccions.

 

Segona etapa. El dol pel personatge o guió de vida

El personatge és el nucli del guió de vida de la persona addicta. És de vital importància descobrir aquest personatge i l'argument vital que dibuixa. Per suposat per reescriure aquest guió i descobrir el nostre jo més autèntic. En aquest moment, el dol en la rehabilitació d'addiccions suposa el comiat i elaboració d'aquesta pèrdua. D' aquest personatge que, probablement, ens ha acompanyat durant anys. No obstant això, el personatge i el seu guió no és, una cosa exclusiva en els addictes. Tots vivim en un personatge que és el protagonista del nostre guió de vida.

I Què és el guió de vida?

El guió de vida forma part de la teoria de l' anàlisi transaccional elaborat per Eric Berne. Posteriorment Claude Steiner el va desenvolupar en la seva obra: "Els guions que vivim".

Segons aquest model de petits decidim un pla per a la nostra vida. Una mena de fil conductor que donés una coherència (per bé o per mal) a la nostra destinació. Aquesta decisió infantil està marcada per la relació amb els pares i persones d'influència. I, per descomptat, no és una decisió presa d'una manera conscient i deliberada. Diguem que la història de la nostra família ens empeny subtilment cap a aquest argument vital.

Dol i rehabilitació d' addiccions, acomiadar-nos del personatge.

Teràpia integral addiccions Sabadell

L'addicció crea un personatge per al qual té sentit el consum.

Aprofundir en el guió de vida en les addiccions supera aquest l'abast d'aquest article. No obstant això, per a ments curioses cal destacar l'obra de Claude Steiner. Un dels llibres ja esmentats anteriorment. El següent, i específicament orientat a les addiccions és "Games alcoholics play". Fins on jo sé no conec traducció en castellà.

En aquesta obra, Steiner ens parla de tres tipologies de consumidors. Ell les anomena Ebri i Orgullós, Ebri Domèstic i Ebri Consuetudinari. Cadascun d'ells conforma un "guió de vida" al voltant d'una tipologia de personatge. Aquest treball de Steiner va ser finalitzat a finals dels 70 i als EUA. Crec que en l'actualitat podem trobar nous i diferents personatges però val aquest treball com a exemple.

El dol en la rehabilitació d'addiccions contempla en aquesta etapa evidenciar l'artificiositat del personatge.

El personatge és el portador que encobreix les necessitats no satisfetes. I ho fa amb una màscara. És, en aquest sentit el portador d' una Intenció Positiva. No obstant això, aquesta intenció positiva no es condueix amb una conducta creativa. Sovint té a veure amb la fantasia i la fugida del dolor.

Tercera etapa. La pèrdua de l' entorn i amistats de consum.

En aquest article plantejo seqüencialment les diferents fases del dol en la rehabilitació d'addiccions. Tanmateix la realitat en el procés de la teràpia és diferent. Les diferents etapes poden anar solapant-se com a, per exemple, en el comiat del cercle de consum. Llevat d' algunes excepcions, el consum apareix i es consolida en el si d' un grup de confiança. És habitual entre adolescents o fins i tot entre adults en, per exemple, els bars en l'alcoholisme.

Dol i rehabilitació addiccions

Dir no a una addicció sol comportar acomiadar-se de l'entorn de consum

El grup confereix aquesta sensació de pertinença, de sentir-se acceptat i rebut. Per suposat que en aquest cas es tracta d' una sensació de pertinença disfuncional. I és aquí on el rol del personatge desplega tota la fantasia neuròtica.

La teràpia del dol en la rehabilitació d'addiccions treballa, també, amb la pèrdua del grup de confiança.

Cal buscar formes alternatives i creatives d' aconseguir aquest sentiment de pertinença. Segurament en la majoria dels casos (per no dir en tots) fora del cercle de consum. És imprescindible entendre que una cosa és la necessitat i una altra el mode d' aconseguir-la.

Quan el grup de consum té un pes específic, és necessari deixar de freqüentar aquest entorn. I això, gairebé sempre, com a condició indispensable per deixar de consumir.

Hi ha algunes excepcions com, per exemple, algunes dones que beuen en la soledat de la seva llar. Per suposat aquí hi ha altres estigmes estereotipats i un problema profund de soledat. En aquests supòsits, el dol en la rehabilitació de l'addicció se centra més en el comiat de la substància i del personatge.

 

Dol i rehabilitació d' addiccions.

Durant tot el procés, comencem per l'acceptació de les pèrdues. És important entendre que, durant la teràpia del dol a la rehabilitació d' addiccions, se succeeixen diferents moments. Si desitges consultar pots veure-ho en els meus articles:

Les fases del dol: les primeres etapes d' assimilació de la pèrdua.

Les etapes del dol en la teràpia d'acompanyament emocional.

La teràpia comprèn el treball d'integració emocional, amb la consciència i expressió de les mateixes. Molt important també durant la teràpia descobrir i satisfer d'una manera creativa les necessitats no satisfetes. Aquestes mancances van ser "tapades" o "satisfetes" neuròticament pel guió de vida. En descobrir noves formes, és més fàcil sostenir la pèrdua de la substància, personatge i grup de confiança.

Sortir del pou addictiu

Superar una addicció és retrobar-se amb un mateix.

Dol i rehabilitació d'addiccions són dos passos necessaris per a una teràpia integral. Només d'aquesta manera es pot arribar a l'estat intern on es viu la sobrietat com un regal. No com un esforç constant per no "caure en la temptació".

Evidentment, la teràpia integral en rehabilitació d'addiccions és un procés dilatat en el temps. Però els resultats són espectaculars en la millora de qualitat de vida.

Fins el proper article, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Següent article relacionat: Sortir d'una addicció
Anterior article relacionat: Com ens sedueix una addicció

 

Superar el dol en deixar una addicció Sabadell

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

Dol i rehabilitació addiccions, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, parlar en públic, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc ...).

 

Elaborar un procés de dol de forma emocionalment saludable

BLOG


Les etapes del dol en teràpia d'acompanyament emocional

Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

Teràpia del dol a sabadell

Podem fer aflorar energia d'on sembla que no queda.

Vam veure en l'anterior article les Tres primeres fases del dol. També vam veure en Teràpia per al dol. Psicoteràpia de la pèrdua com cal entendre aquest procés com un ajust progressiu a la realitat. Però aquest ajust és, necessàriament, de tipus emocional. Això vol dir que tota teràpia anirà orientada a integrar el que, emocionalment, visqui la persona. Cal tenir-ho clar. Doncs si bé el sentit comú és necessari, no sempre és el millor assessor en la teràpia de la pèrdua.

Veurem a continuació les següents etapes del dol en funció dels dos models ja assenyalats anteriorment.

 

Etapes del dol: La negociació

Per comprendre aquesta etapa del dol en el model de les cinc fases cal entendre una cosa essencial. Elisabeth Kübler-Ross, va ser una psicoterapeuta que va estendre l'àmbit de la teràpia als malalts terminals. És a dir persones que enfrontaven LA SEVA pròpia mort. Posteriorment va extrapolar les etapes del dol a persones que enfronten, per exemple, la mort d'un ésser estimat. Però hi ha diferències òbvies que examinarem ara.

Hem d'entendre aquesta etapa com un intent desesperat per evitar la fase de “desolació o depressió”. Acceptar d' una manera definitiva la pèrdua o l' absència. I els intents en aquesta etapa del dol per evitar-la són uns quan qui mor és un mateix. I són molt diferents quan "el que queda aquí" enfronta la mort d'un ésser estimat. Això condiciona modalitats d' intervenció en la teràpia diferents. Vegem-ho d'una manera pràctica:

 

Etapes del dol: La negociació en enfrontar la pròpia mort

Després de passar les anteriors etapes del dol, la persona en estat terminal elabora fantasies. Aquestes poden tenir a veure amb una intervenció miraculosa, altres teràpies, segones opinions etc… Fins i tot algun tipus de promesa a canvi de....

Negociar l' enfrontament amb la pèrdua.

La negociació, una etapa del dol.

És un intent de no admetre el dolorós però inadmissible, deixar de ser. De nou indicar que aquest tipus de fantasia és normal en aquesta etapa del dol. Per suposat sempre que no s' estableixi definitivament.

La cosa canvia quan la persona enfronta la mort d'un ésser estimat. En haver transitat les anteriors fases, és absurd ara pretendre que aquesta persona ressusciti. Però sí que pot alimentar l'esperança que, "des d'algun lloc" em segueix i cuida. I tot i que, fins on sabem, és una fantasia, no és una cosa patològica. Sempre que no es fixi definitivament en aquesta esperança. "Només" és una de les etapes del dol.

Però, com veurem més endavant, pot prendre un altre matís. No oblidem que aquesta fase de la negociació té una finalitat en si mateixa. I aquesta no és més que preparar-nos per a la etapa del dol més dura. La desolació associada a l' acceptació incondicional de la pèrdua i absència. I aquesta acceptació ho ha de ser des de la totalitat de la persona. En teràpia podem preveure aquesta fase i preparar la contenció en la següent etapa del dol.

 

La fase de la negociació davant d' una separació o divorci

Vegem ara un altre exemple molt habitual, la realitat d'una separació o divorci. Aquí la negociació pot aparèixer, tot i haver transitat les anteriors etapes del dol. I és més habitual del que creiem. És l'intent de tornar a la relació amb un "propòsit d'esmena", o amb un "hem canviat", etc.... Per suposat són excuses conscientment benintencionades... però en la majoria dels casos, allò, excuses.

Alguns autors pretenen que aquesta fase es pugui donar al principi. És a dir durant la negació. Però hi ha un matís important, a la negociació no hi ha una negació real del fet en si. La pèrdua existeix i no es discuteix. En aquest moment el que existeix és una fugida del dolor. I això es pot veure molt fàcilment quan atenem les següents etapes del dol del model de set fases.

 

Etapes del dol: La culpa

Seguint amb la metàfora proposada per Bucay, és la fase en què comença a coagular la sang. És el que col·loquialment coneixem com la "costra”. I, de la mateixa manera que és la sang la que provoca els coàguls, la culpa és d'una matèria similar a la ràbia. Vegem com encaixa en les etapes del dol:

En aquest moment comencem a sentir-nos culpables per tot. "Per no haver-li dit quant la volia". "O no haver-la tractat prou bé". "Per no haver estat prou eficient a la feina abans que m'acomiadessin" "O per no haver-li recomanat anar a un altre metge", per... per...

 

Un sentiment perillós, la culpa

Però la culpa és una emoció... contaminada. Cal filar molt fi en teràpia per desbrossar-la de la responsabilitat. Per a mi és un sentiment, és a dir una emoció més una etiqueta cognitiva o una creença. Al mateix temps, està composta de dues emocions bàsiques, ràbia més tristesa. La culpa, en aquesta etapa del dol, té tres contaminants bàsics:

Omnipotència.
Crítica.
Evasió.

Etapes del dol, la culpa

Sentiment de culpa i dol.

Si em sento culpable, m'acuso a mi mateix (crítica). I em puc acusar de, per exemple, no haver-ho fet tot el millor que hagués pogut. És a dir, part de la pressuposició que a la meva mà estava haver fet tot el possible. O sigui, un pressupost d' omnipotència.

Però mentre m'entretinc en aquesta farsa maquiavèl·lica de la culpa evito el següent pas. Evito sentir la impotència que és l'oposat a l'omnipotència. Em evadeixo d'acceptar definitivament l'inevitable. La pèrdua.

La desolació és la més dura de les etapes del dol. Tot el procés emocional fins ara ha estat una aproximació a la següent fase.

Aquesta culpa pot portar un procés de masoquisme i victimisme perversament alambinat. En què m'engoleixo com un hàmster a la seva nòria giratòria. Crec que avanço, però... no.

Com hem "engolit" la culpa per certs mandats religiosos és un tema digne d'un treball enciclopèdic. Només ho senyalo, per suposat no entraré a fons en aquest treball sobre les etapes del dol.

Però bé, com diem en PNL , “tot comportament té una intenció positiva”. I la intenció, com ja he assenyalat anteriorment és l' evasió. El tercer contaminant de la culpa.

 

Culpa, dol i retroflexió

Abans de passar a la següent etapa del dol, una última anotació per a ments curioses. En teràpia Gestalt parlem d'un mecanisme de defensa anomenat retroflexió. Bàsicament és "fer-me a mi mateix el que no em permeto fer als altres”.

Per suposat és un mecanisme del qual no ens adonem conscientment. Aquesta és l'essència de la culpa, la retroflexió. En un altre post parlaré sobre això, però per a qui vulgui investigar és un terreny fascinantment sorprenent.

 

Etapes del dol: Tristesa

La tristesa ens porta al món de el que és. La pèrdua definitiva, sigui que li trobem o no sentit. L'absència de l'altre que em connecta amb els meus buits interns.

Un dels impediments per acceptar la tristesa és la idea "no puc suportar-ho”. Però sí, si puc suportar-ho. No val ara la infantilització de l'adult vestida de victimisme. Pensaments del tipus "Què he fet jo per merèixer això?”. Per què m'ha "tocat" a mi? etc.... són la pitjor companyia.

Etapes del dol, la tristesa

La tristesa ens posa en contacte amb la impotència.

La tristesa és una emoció bàsica mitjançant la qual integrem una pèrdua. Com a emoció no conté pensaments, judicis, etiquetes.... Si la contaminem amb pensaments la convertim en un sentiment recurrent. Pot ser llastima, auto commiseració, victimisme, patiment... en general sentiments poc saludables. En aquest moment, encara que pogués semblar contradictori, la teràpia s'orienta a que la persona senti la tristesa. No els succedanis de la mateixa.

Bucay proposa la metàfora de la retracció del coàgul de sang. Aquest moviment és, literalment, tornar cap a dins. És el sender de la tristesa per una pèrdua. Tornar cap a dins per enfrontar el temut fantasma de la solitud.

És l'etapa més dura i, alhora, compartida per ambdós models de les etapes del dol. La ferida de l'absència se sent en carn viva. És probable en aquesta etapa patir al·lucinacions. Creure veure, escoltar, fins i tot olorar… si la falta és la d'un ésser estimat.

Un altre tipus de pseudoalucinacions, en aquesta etapa del dol, tenen a veure amb la confusió amb la realitat. Pot, per exemple, portar-me al record la dona que tant vaig estimar la mirada d'una noia que passava per aquí.

 

Els perills del dol no completat en separacions i divorcis.

Cal afegir en aquest exemple un problema molt comú. No diferenciar la “noia que passava per aquí” amb la projecció de la dona que vaig estimar. Si el dol no es completa (en el cas de les separacions) puc creure que m'enamoro d'algú. I la realitat és molt diferent, m'enamoro del que projecto a l'altra persona. El record conscient o inconscient, per bé o per mal de qui ja no està amb mi. I, per desgràcia, veig molt aquest problema en consulta.

Està bé que refaci la meva vida afectiva. Però millor fer-ho transcorregut un temps, el temps necessari per elaborar la pèrdua. Doncs si no ho faig així no rebo realment l'altra persona que apareix a la meva vida. Rebo qui crec que és en funció dels meus fantasmes i filtres. I per aquest motiu cal viure la desolació de la tristesa en la seva crua realitat. Els succedanis ens aparten de l'experiència i, fins que no la transitem, no la superem. Per aquest motiu, de vegades sembla que la teràpia, ens desmunti més que ens alleugi. Però això és momentani… i necessari.

 

Identificació amb allò perdut i fecunditat.

Puc, seguint amb l' exemple anterior, sentir-me afortunat per haver conegut aquesta dona. I saber que, amb ella, vaig viure l'amor. És el principi de la sortida del túnel fosc de la tristesa. Aquesta etapa del dol se li pot anomenar la de la fecunditat o l' identificació. Començo a veure la pèrdua com a “el que vaig tenir”. És a dir, el focus de latenció ara està en el que vaig gaudir o vaig aprendre amb aquesta persona. Ja no tant pel que vaig perdre.

Teràpia de la pèrdua Sabadell

La identificació amb el perdut posa en evidència els aprenentatges adquirits.

La malenconia sol ser el referent bàsic en aquesta etapa del dol. La melancolia és una emoció composta d' alegria i tristesa. Alegria pel viscut i tristesa pel que ja no està. És un pas subtil, però importantíssim doncs en el món emocional comença una lenta transformació.

El perill d'aquesta etapa és la idealització derivada de la identificació.

Seguint amb l'exemple anterior puc idealitzar a la meva ex-parella. Pensar que no hi ha una altra dona com ella. Que no tindré aquesta sort una altra vegada.

En aquesta etapa del dol és, en part normal, aquesta idealització. Ens empeny a sortir del pou de la tristesa.

Amelia Barr el va definir magistralment amb aquesta frase:

“Tots els canvis estan més o menys tenyits amb la malenconia perquè el que deixem enrere és part de nosaltres mateixos.”

Seguint amb la metàfora de Bucay, aquesta etapa és la de la reconstrucció tissular. És a dir, per sota de la crosta, el teixit de la pell i, probablement, muscular es va regenerant. Alhora, va empenyent el coàgul cap a fora.

Una cosa nova va emergint, ja sembla que la teràpia va sorgint efecte. Però encara necessita desprendre's d'alguna cosa més.

 

Etapes del dol: Acceptació i Restabliment.

La vida segueix. És la frase que pot definir millor aquest moment. De la mateixa manera que a la pell queda la cicatriu, segueix el record, això no s'esborra. Una altra cosa és com ho vivim i què fem amb ell.

L'enyorança ja no interfereix en l'activitat diària més enllà dels moments de memòria. Però sol ser un record agraït o, si és el cas, no intrusiu.

No obstant aquesta etapa del dol precisa d' un ulterior treball intern.

Crec que Bucay descriu magistralment aquesta última elaboració. Ho resumeix en dues paraules: discriminació i interiorització.

Discriminació: Veiem que un dels perills de la identificació és la idealització. En l'exemple proposat idealitzo la dona que ja no està amb mi. Penso que no en trobaré cap altra com ella que m'impulsi a estimar amb la mateixa intensitat. Aquí puc aprendre a diferenciar-me, no deixar-me perdre en la fantasia utòpica. No faig meva aquesta impossibilitat d'estimar doncs reconec, ara sí, que la perfecció no existeix.

Interiorització: No obstant això, puc reconèixer els ensenyaments que, al seu pas, em va regalar aquesta persona, ara absent. Valoro, en la seva justa mesura, el viscut i l'après. Per suposat entenc l'aprenentatge com una cosa vital, no exclusivament conceptual.

En l'exemple podríem resumir-ho en una frase. "Reconec en mi els regals que ella va portar a la meva vida. Els reconec, honro i vull. Estant en mi, són part de mi i, alhora, jo sóc més que ells."

Etapes del dol, l' acceptació

L' acceptació de la pèrdua des de tots els nivells de l' ésser

Ara sí, aquesta és l'última de les etapes del dol.

I fins aquí aquest article per ara. Fins al pròxim rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior entrada relacionada: Les fases del dol, les tres primeres moments
Següent entrada relacionada: Dol i rehabilitació d' addiccions.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.

 

 

Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Psicoteràpia del dol a Sabadell

BLOG


Les fases del dol: Assimilació de la pèrdua, les primeres etapes.

Les fases del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, Coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

 

Els diferents moments d'adaptació emocional a la pèrdua

El dol és procés d'adaptació emocional a la pèrdua que contempla varia fases.

Tal com vaig apuntar a l'anterior article: Teràpia per al dol , psicoteràpia de la pèrdua, es tracta d' un procés d' adaptació emocional a una pèrdua. Aquest procés es pot adaptar a algunes fases del dol encara que ho faci de forma singular i única. I aquesta singularitat es reflecteix tant en allò emocional com en allò cognitiu. És a dir, en el que sentim i el que ens diem. En això últim juguen un paper primordial les creences.

Entendre les fases del dol, ajuda a comprendre una de les característiques més difícils en la psicoteràpia de la pèrdua. Aquesta és la labilitat emocional. Bàsicament es tracta de inestabilitat i variacions brusques de les emocions.

 

Els dos models bàsics en les fases del dol

Hi ha diferents models terapèutics que expliquen aquestes etapes d'assimilació de la falta. Bàsicament dos.

  • Un postula set etapes en l' elaboració de la pèrdua.
  • L'altre estableix en cinc les fases del dol. Aquest model va ser proposat per Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatre suïssa que es va especialitzar en la cura de malalts terminals.
    En el seu llibre "sobre la mort i els moribunds" va proposar el model de les cinc etapes del dol . A destacar que, inicialment, aquest patró el va observar en persones en fase terminal. És a dir, persones que enfrontaven la seva mort. Posteriorment va veure que aquestes etapes es repetien en els familiars que enfrontaven l'absència de l'ésser estimat. Però, per entendre adequadament les fases del dol, vull destacar algunes salvetats que veurem més endavant.

En aquest article, i el següent, veurem en profunditat, aquestes etapes d' elaboració de la pèrdua. Per il·lustrar-ho millor utilitzaré la metàfora proposada per Jorge Bucay al seu llibre "El camí de les llàgrimes”. En aquesta obra compara les etapes de sanació d'una ferida amb les fases del dol.

Fases del dol – Negació- Incredulitat-Confusió

La negació, una de les etapes d' elaboració de la pèrdua.

Negació, confusió, perplexitat caracteritzen la primera etapa de l' elaboració del dol.

Aquest moment, encara que pogués estranyar alguns, no té res d'insòlit, i molt menys de patològic. Es tracta d'un mecanisme de defensa davant el dolor, especialment quan és intens i/o inesperat. L'anomenem negació. Pot portar a un estat d' estupor davant l' evidència.

En mode semblant, davant d'una ferida inesperada, el cos allibera endorfines. Les endorfines són opiacis naturals que ajuden a alleujar el dolor i inhibeixen els estímuls nerviosos associats. Actuen com un analgèsic. Per això la metàfora de la negació. D'aquesta manera, l'imprevist d'una ferida "es pren un temps" per ser acceptat. Dit sigui de pas, algunes persones que s'autolesionen, inconscientment ho fan per alliberar el plaer que generen les endorfines.

Alhora, el cos provoca una vasoconstricció momentània per evitar una brusca hemorràgia. Però això dura poc, l'impàs necessari per assimilar la ferida.

En algunes separacions aquesta fase del dol s'eternitza. Són els típics retrobaments "ni contigo ni sin ti". A vegades, amb l'excusa de "quedar com a amics" hi ha una dissimulada negació a la separació. Retrobaments més o menys fortuïts, moltes vegades amb relacions sexuals "com amics". Per suposat està bé quedar com a amics, però la separació, per ser elaborada, necessita un distanciament.

Aquesta etapa apareix molt marcada en els nens davant, per exemple, una mort. Diguem que l'avi o l'àvia moren. I durant la vetlla, el nen apareix com a absent, fins i tot amb una estranya sensació de normalitat. El principi de realitat, en els nens, és encara una cosa difícil i llunyana.

Aquesta fase del dol és compartida per ambdós models, el de les set etapes i el de cinc.

 

La segona etapa del dol. Regressió

Regressió, la segona de les fases del dol

La regressió es caracteritza per una explosió emocional

Heu assistit mai a l'enrabiada d'un nen? Però un d'aquells enrabiades de veritat, no el ploriqueig manipulatiu. Per exemple perquè li han tret el peluix favorit. O perquè li va caure el pastís i li vam treure de les mans quan pretén recollir-lo del terra.

Seguint amb la metàfora de la ferida. Ara, després de la inicial "anestèsia", apareix el dolor. Com més profunda la ferida, més dolor.

Aquesta és l'etapa de la desesperació, del plor explosiu, de la bronca. Aquí la naturalesa emocional necessita expressar-se en tota la seva crua realitat. No és moment de "raonar" si coneixes algú en aquesta fase del dol. És moment, simplement, de deixar anar i, si et toca acompanyar, simplement ser-hi. Recolzant però no "raonant", ni tan sols intentat "suavitzar o calmar". I si ho vius, dóna't permís per plorar, cridar, cridar, colpejar coixins...

És una tornada al nen interior.

En el model de 5 fases del dol, aquest moment se subsumeix en el següent, el de la ràbia. No obstant això, no és només ràbia el que pot aparèixer en aquest instant. És més aviat desesperació, una explosió emocional al contacte directe i cru de la realitat. El model de les set fases del dol aporta aquest matís que no contempla el de les 5 etapes.

 

Segona (o tercera) fase del dol. La Ràbia

Aquesta fase del dol és consensuada pels dos esquemes. Fins on jo he comprovat en consulta, la ràbia és una de les emocions menys acceptades en una pèrdua. Especialment si la pèrdua és la mort d'un ésser estimat.

Les fases del dol en teràpia

Ràbia, una emoció bàsica en l'elaboració del dol.

En essència la ràbia sembla no tenir sentit. Tanmateix la seva funció és la d'anar retornant-nos, a poc a poc a la realitat. Les diferents fases del dol tenen una missió. Conduir-nos gradualment a la integració de la realitat de la pèrdua. Cap a un moment de desolació. Per això el procés és gradual.

Després de l'etapa de estupor i d' desesperació un pas intermedi és la ràbia. Busquem culpables. I com a culpables pot aparèixer qualsevol i qualsevol cosa.

En el cas de mort poden ser els metges que van atendre un ésser estimat. Fins i tot els que van quedar/quedem en vida. O a les persones que, suposem que van poder fer alguna cosa més. O a qui sigui.

En casos de separació la ràbia igual pot anar diversificada. Cap a l'ex-parella, cap a les amistats que, suposem, la van portar a separar-se. Als pares, als sogres, a qui sigui, també.

Tot i que entendre alguna cosa pressuposi una mica de racionalitat, en aquest cas no hem d'esperar raons coherents. La ràbia compleix una funció i la seva funció és la d'anar desplegant el procés del dol. Per això podem enfadar-nos amb el menys culpable com si fos amb "un que passava per aquí".

No busquem "raons raonables" en aquesta ràbia més enllà de la seva funció en el procés de dol.

Bucay utilitza el símil del sagnat en la ferida. Cal que la sang brolli abans de començar a coagular. Alguna cosa s'ha trencat al cos. I, paradoxalment, perquè comenci el procés de coagulació cal que el cos sagni. Sense sang no comença la cicatrització.

La ràbia ens va retornant, de mica en mica, a la realitat. Ens trasllada de l'arravatament desmesurat del nen ferit a l'intent de buscar culpables de l'adult. De vegades la ràbia no es dirigeix contra persones. Pot dirigir-se contra la vida, el destí, el meu "mal fari", o fins i tot la Divinitat. En ocasions fins i tot contra la persona que va morir i ens va deixar en el més profund abandonament.

La ràbia és una emoció mal vista, he observat que és especialment rebutjada entre dones. Suposo que els mandats del model patriarcal tenen el seu pes.

En qualsevol cas, cal acollir la ràbia i entendre-la com un moment del procés. No necessàriament "raonable", però de vegades el "sensat" no és el necessari en éssers emocionals com som.

En el següent article completarem aquestes fases del dol. Fins llavors rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Teràpia del dol. Psicoteràpia de la pèrdua.
Següent article relacionat: Les etapes del dol en teràpia d'acompanyament emocional

Si vols, participa al meu blog ampliant idees!. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

I si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

consulta de psicoterapia a Sabadell, especialitat en teràpia del dol.

Les fases del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc ...).

 

Treball amb les nostres creences amb PNL

BLOG


La Matrix de les nostres creences, és la nostra vida una gran mentida?

La matrix de les nostres creences, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , Coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior, tractament fatiga pandèmica)

"En un lloc, no sé on,
hi havia no sé quin sant,
que resant no sé què,
guanyava no sé quant….”

Treballar la matrix de les nostres creences Sabadell

Les nostres creences conformen el motlle que dibuixa el nostre guió de vida.

Per estudiar el vincle entre creences i llenguatge començaré per aprofundir en això que anomenem creences. Però ho faré des d'un punt de vista diferent a l'habitual. El presentaré amb el concepte de la matrix de les nostres creences. I per explicar-me comencem per definir el concepte matrix. Traduït al català "matriu”, és a dir un motlle en el qual es dona forma a alguna cosa. Per extensió la RAE la defineix com una entitat principal generadora d' altres. En psicoteràpia i coaching s'estudia una cosa coneguda com a guió de vida. Es tracta d'un argument vital que gravita al voltant d'una constel·lació de creences. El guió vital és el nucli, la matrix de les nostres creences

Quina relació té el concepte matrix i les creences? Per això em remetré a un hipotètic experiment proposat per la filosofia.

 

El cervell en una cubeta i la matrix de les nostres creences.

"El cervell en una cubeta" és un experiment mental. Planteja la possibilitat d'un cervell mantingut viu, en condicions de laboratori, i connectat a una súper computadora. Aquesta ofereix una sèrie d'estímuls que procuraria al cervell la il·lusió de viure en una realitat. Evidentment, un experiment mental planteja un escenari hipotètic, imaginada. La virtut d'aquesta conjectura és que ajuda a pensar una mica més enllà dels nostres límits.

La famosa pel·lícula matrix partiria (en mode similar) d' aquest supòsit. Estem presoners d'una realitat virtual que ens ofereix un escenari al qual no podem objectar res. I no podem objectar res a aquesta realitat ja que la prova per fer-ho està "fora" d'aquest univers virtual… Llevat de, és clar... que prenguem “la píndola”. Podríem dir, d'una altra manera, que decidim emprendre un procés de coaching o psicoteràpia.

És possible que les nostres creences estiguin influenciades
per una matriu que ens defineix?

Canviar el nostre guió de vida Sabadell

Som cervells que creuen viure una vida?

Vegem, per començar, com percebem la realitat amb la vista.

1º.- L'ull percep els estímuls lluminosos en forma d'ones electromagnètiques. Aquestes contenen informació relativa a la intensitat i color de la llum.

2º.- Posteriorment, la retina transforma la llum en impulsos nerviosos (de naturalesa elèctrica). Aquests impulsos nerviosos es dirigeixen al cervell a través del nervi òptic.

3º.- El cervell és qui processa els estímuls, els reconeix, interpreta i dóna formes útils i amb sentit per a nosaltres.

Així, doncs el que percebem "aquí enfora" és una cosa transformada "aquí endins”. És a dir, el nostre cervell ens ofereix la seva versió del que passa en el món extern. Jo diria que aquesta és la primera matrix de les nostres creences. És a dir, si pogués veure'm tal com sóc, no sé si m'espantaria, em disgustaria o m'alegraria.

Però hi ha més, molt més....

 

Noam Chomsky, estructura profunda i estructura superficial.

Chomsky, en la seva visió de la gramàtica transformacional, establia aquests dos nivells Estructura profunda i Estructura superficial. Posteriorment, la programació neurolingüística va incorporar aquest model per estudiar la comunicació. Vegem un exemple.

El meu amic em diu: "Ahir vaig comprar un cotxe". Aquesta és la estructura superficial. Jo puc, en absència de més dades, imaginar que va comprar un cotxe marca Audi Quattro, de color gris marengo. Per suposat en un concessionari Audi que conec i el venedor, algú vestit amb un vestit blau fosc.

Ara, amic/ga lector/a què vas imaginar tu?

Si has imaginat el mateix que jo, compartim alguna cosa d'una mateixa matrix!, és bastant improbable. Tanmateix podríem anar més enllà. El venedor parlava català o castellà?, ¿era alt, baix, amb bigoti?, hi havia més cotxes? Quins altres cotxes hi havia al concessionari? I així podríem anar ampliant les possibilitats.

És a dir, inconscientment, cadascun de nosaltres "omple" la informació que falta amb el nostre univers interpretatiu. És l'estructura profunda, cap a on, internament, ens porta cada frase. Per ser una cosa més gràfica jo imagino l'estructura profunda com les arrels d'un arbre. Arrels que es poden ramificar fins a gairebé l'infinit i sustenten el tronc i la copa, l' estructura superficial. I encara que no ho sembli, ja estem en la matrix de les nostres creences, i hem passat per dues matrius.

  • La primera, el que veiem allà fora és una interpretació del nostre cervell.
  • La segona, derivada de la frase del meu amic: "ahir vaig comprar un cotxe".

Estructura superficial i profunda en el llenguatge, PNL Sabadell

El que diem, és tot just la part visible del que està a la nostra vivència interior.

Vegem la segona matriu. Podem realment visualitzar un cotxe com un ens abstracte? Jo no, i sospito que, generalment, ningú és capaç de fer-ho. En el nostre univers intern li donem una forma, encara que no siguem conscients. Per què (jo) vaig triar visualitzar un Audi quattro? És un cotxe elegant, segur i veloç. Aquí ja apareixen, espontàniament, tres valors: elegància, seguretat i velocitat.

Ara bé...¿Com es relacionen valors i creences?

Una altra persona bé hagués pogut visualitzar aquests tres valors en marques diferents de cotxes. Un Volvo, un Lamborghini, un Ferrari... etc.. La relació entre el valor i com ho veiem a la realitat forma part, també, de la matrix de les nostres creences. I encara més, una altra persona podria haver triat visualitzar un altre tipus de cotxe en funció d'altres valors. Per exemple, seguretat, fiabilitat, comoditat etc. I tot i així podríem discutir sobre quins cotxes diferents representen aquests valors.

Valors i creences, el vincle subjectiu

Un cop vaig llegir sobre dos socis que van haver de demanar un procés de coaching per resoldre una sèrie de desavinences. Tots dos estaven d'acord en un valor que era el nucli de la bel·ligerància: professionalitat. A un, la seva professionalitat l'obligava a ser el primer a entrar i l'últim a sortir de la feina. És a dir, donar exemple als col·laboradors. Per a l' altre, la professionalitat era una cosa diferent. Fixar un objectiu, definir un pla d' acció i comunicar-ho d'una manera clara als col·laboradors. I, per descomptat, aconseguir l' objectiu o corregir el pla d' acció si procedia. Veiem, doncs, dues maneres d' entendre un valor en la matrix de les creences d' aquests dos socis.

I, en què es basen les nostres creences? Doncs jo crec fermament que en les nostres experiències més primerenques, o algunes altres que ens van impactar profundament. Evidentment, la idea no és meva. La construcció lingüística que les reflecteix no és més que una forma d'expressar una convicció interna que està per sota de les paraules. Per això, al treball amb les creences normalment no proposo frases "positives" més que com un reforç. Són només l' estructura superficial, no la profunda matriu, el nucli.

La creença és una convicció interna sobre la realitat que li atorga sentit i significat. Sol prendre forma de generalització. La generalització és, també, una matrix de creences. Per exemple, una vegada em va mossegar un gos i és possible que ara em facin por tots els gossos. Aquesta és la base del treball de re-empremta. Identificar la primera vegada que alguna cosa ens va impactar prou per instal·lar-se com a generalització. Una primera empremta.

Valors i creences, més exemples.

Defineix la paraula llibertat i demana a algú més que la defineixi, segueix amb paraules com honestedat, dignitat… paraules referides a valors i qualitats més abstractes. És probable que les discrepàncies vagin en augment…

Les paraules tenen la capacitat d'evocar imatges, records, associacions, valors, conceptes ancorats en la nostra experiència interna, subjectiva. I si bé una paraula és una convenció associada a un significat en cada cultura, no sempre està clar a quina experiència interna individual es refereix. El significant (els signes gràfics quant a convencions que expressen una paraula en un idioma concret) de cada paraula ens remet a una Estructura Superficial, mentre que el Significat ens dirigeix cap a la Estructura Profunda (imatges i experiència subjectiva individual). A més, moltes, de les paraules estan associades la nostra matrix de creences profundes.

I això no ha fet més que començar....

I ara va una matrix de creences universal (o gairebé)….

Quan responsabilitzem els altres del nostre malestar.

Vegem frases com: “Em vaig enfadar pel que va dir el meu germà”, “em va ofendre”, “em fas sentir obligat”. La primera realitat implícita, de manera una mica diferent, en cadascuna d' aquestes frases és la mateixa. És tant com dir, “la causa del meu enuig, malestar etc....." és una altra persona.

Don Juan, el bruixot que va alliçonar Carlos Castaneda, en parlava com la importància personal. Castaneda el va recollir a la següent frase:

El major enemic de l'home és la importància personal. El que el debilita és sentir-se ofès pel que fan o deixen de fer els seus semblants. La importància personal requereix que un passi la major part de la seva vida ofès per alguna cosa o algú."

Aquest aferrament a la importància personal és una de les més importants matrix de les nostres creences. D'aquí van derivar els tolteques la necessitat d'esborrar la història personal. Aquesta tradició xamànica ho treballa amb la recapitulació. Taisha Abelar descriu aquesta tècnica d'una manera novel·lada al seu llibre "On creuen els bruixots”. I aquí seré doblement molest, això últim és també una creença.

Matrix de les nostres creences

La importància personal i l'egocentrisme.

Vull ser molt clar (no sé si ho aconsegueixo). No vaig de gurú, no vull alliçonar ningú, jo sóc el primer a caure en aquestes creences. Som humans i, en certa mesura, és normal que aquest tipus de matrix de creences ens tinguin. Però puc triar veure-les, no veure-les i, probablement, deixar-les anar. També puc adonar-me que encara no estic preparat per deixar-les anar. Només proposo una feina de consciència .

Ara et proposo examinar les tres frases anteriors.

 

"M'enfado pel que va dir el meu germà"; Causa-efecte.

Jo crec que és la frase menys manipuladora de les tres. Almenys reconeix que "m'enfado", no que "em va enfadar". Però aquest enuig ho atribueix al que va dir l'altra persona (el seu germà). Ho veurem amb més deteniment en un altre post, però forma part de les creences amb estructura "causa-efecte". A l'estructura profunda subjau la creença “tu ets la causa que jo m'enfadi” (a mi mateix).

Fritz Perls, el creador de la teràpia gestalt, era visceralment clar, de vegades semblava fins a redundant (i això és la meva creença). Podia fer-li dir a aquesta persona "jo m'enfado a mi mateix” (quan vaig sentir el que vas dir). Fins i tot, la segona part de la proposició l'obviava, per això la poso entre parèntesis. I en realitat és així, ningú pot fer-nos mal amb insults o menyspreus llevat que ens agredeixi físicament. El problema és sempre el que nosaltres fem internament amb el que ens diuen.

Que algú ens pugui fer mal amb el que ens diu, és una de les matrix de les nostres creences més limitants i falses.

Això no vol dir que tinguem o no raó segons els convencionalismes socials (una altra gran creença). Vull que se m'entengui bé, no estic en contra de les creences, sí que vull visibilitzar com ens tenen. Com necessitem, com a cultura, viure en una matrix de creences.

Segur que és humà “sentir-se” ferit si un ésser estimat ens menysprea. Però aquest “sentir-se” ferit és un “sentir-me” ferit per les expectatives que vaig dipositar en aquesta persona. I probablement necessiti un temps per redefinir les meves expectatives sobre aquest algú. O probablement sobre mi. O res d' això o ambdues coses alhora. Però torno sempre a mi.

 

"Em va ofendre" la matrix de creences més demolidora

És la forma d'expressar la creença més "a sac”. Ja no és com abans que a l'estructura profunda de la persona subjauen dos moments. “Jo m'enfado…. (Temps u) pel que va dir ell” (temps dos). A l'estructura profunda d'aquesta frase subjau la idea “ell em va llançar una ofensa". Implícit necessari per comprendre el “em va ofendre”.

La paraula ofensa és una nominalització, és a dir, congela un acte en curs en una substantivació. És una de les formes més utilitzades per manipular subtilment. En un altre post parlaré sobre això doncs mereix capítol a part. De totes maneres, si vols, pots llegir aquest article sobre les nominalitzacions com a estratègia de manipulació

 

"Fas que em senti obligat, atacat, etc... "la crème de la crème"

Ningú ens fa enfadar, ens enfadem nosaltres mateixos

Ens enfaden o ens enfadem?

Per a mi és una matrix de creences estrella. Amaga un auto-engany, un equívoc i una manipulació, tot en unes poques paraules.

En primer lloc el "fas que em senti" ens remet, a la creença referida anteriorment. La causa-efecte. "Algú de l'exterior em fa sentir....X". Ja hem vist com, en realitat, som nosaltres els que ens “muntem les nostres pel·lícules”. Vegem l'altra part:

Fas que em senti (obligat, manipulat, atacat, vigilat, enganyat etc ...). Una altra variant "em fas sentir... X”. Aquí tenim el que jo he batejat com una "creença perfumada” (compte, l'"etiqueta" és només cosa meva). Algú em va dir una vegada: "Em fas sentir atacat", jo, suposo que vaig fer cara d'estranyat. Aleshores em va deixar anar… “Ahhhhhh com és el meu sentir….” (Crec que em donava a entendre que com era el seu sentiment, estava excusat de qualsevol altra consideració al respecte).

Responsabilitat enfront de projecció.

Jo proposo una altra manera de dir això. “Crec que m'estàs atacant”, o “crec que m'intentes manipular”, “crec que m'estàs obligant”…. Per dues raons:

1.- Els verbs atacar, manipular, enganyar, vigilar, obligar, oblidar, etc ... NO SÓN SENTIMENTS NI EMOCIONS. Per tant, antecedir el "sentir" com una cosa espontània que sorgeix d'una emoció o sentiment és pur engany... I també un intent de manipulació. És típica la frase: “sento que ja no m'estimes com abans”. És trist, però no és sentir, és creure.

2.- Reconèixer la creença ens responsabilitza de la nostra interpretació. És més honest. A PNL, a aquest tipus de creença se l'anomena LECTURA MENTAL. Bàsicament és pretendre endevinar allò que l'altre sent, pretén, necessita etc.… I, cura! No pressuposo que sigui cert o no, només caure en el compte que és una creença.

Jo crec que una forma més correcta de dir-ho seria: "Crec que m'estàs obligant i em sento enfadat (o trist, indignat, frustrat etc....)”. L'enuig sí que fa referència a un sentir. Així incloem en una frase el sentir i la creença. No deixa de ser una matrix de creences, però més neta.

Bé, com he dit abans, això només ha començat. Seguirem en un altre article.

Fins llavors, rep una cordial salutació,

Aprendre a alimentar el nostre cervell amb missatges inspiradors.

Les connexions al nostre cervell s'alimenten de les nostres experiències i aquestes conformen les nostres creences.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Llenguatge i realitat. Com les paraules revelen i construeixen la nostra realitat.
Següent article relacionat: L' origen de les creences limitants. El que ens impedeix ser nosaltres mateixos.

 

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Coaching i psicoteràpia a Sabadell

 

 

La matrix de les nostres creences, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, depressió, tractament fatiga pandèmica)

 

Llenguatge i realitat, com definim el nostre món segons la PNL

BLOG


Llenguatge i realitat. Com les paraules revelen i construeixen la nostra realitat.

Llenguatge i realitat, Josep Guasch, psicoterapeuta, coach a Sabadell, Terrassa i online. Consulta de coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior, coaching fatiga pandèmica)

 

«Hi ha altres mons, però són en aquest»
Paul Éluard.

 

Llenguatge i realitat a PNL Sabadell

Les paraules conformen el llenguatge amb què revelem el nostre mapa de la realitat

Una diferència qualitativa de l'espècie humana rau en la nostra habilitat lingüística. Amb ella podem descriure minuciosament la realitat, o millor dit, "la nostra experiència d'ella". No obstant això, aquest vincle entre llenguatge i realitat no està net de la nostra particular idiosincràsia. I precisament, per ser humans, som molt diferents els uns dels altres.

Aquesta diversitat pot ser molt enriquidora, altres vegades motiu de conflictes. Sovint veiem això els que ens dediquem a la psicoteràpia i/o el coaching. I una de les disciplines que més s'ha dedicat a aquest estudi és la PNL. El vincle entre la nostra ment i "el real". I aquest vincle està en la nostra experiència subjectiva.

Tal com diu una pressuposició de la PNL: “El mapa no és la realitat.” I una de les formes de codificar aquest mapa està en el vincle entre llenguatge i realitat. Un vincle simbòlic arrelat al subconscient, o com diem a Gestalt en el "no adonar-nos-en".

Llenguatge i realitat en un exemple

Imagina que dius Plou!! I t'escolten un pagès i un carter. Quines diferents expectatives despertarà en un o altre la perspectiva de la pluja?…

Suposo que la sola expectativa de pluja despertarà en un bones notícies i en l'altre un dia molest de feina…


Seguirem amb el que estableix l'article: PNL i Llenguatge en els nivells neurològics. La programació neurolingüística en paraules. Començarem amb un altre exemple:

Llenguatge i realitat, nivells entorn, conducta i capacitat en PNL.

Programació neurolingüística i habilitats socials a Sabadell

Amb les paraules descrivim el nostre entorn.

En un procés de psicoteràpia un client referia que la seva parella es queixava de la seva lentitud. En concret li deia: “Ets molt lent". Durant la conversa va dir, gairebé com un crit reivindicatiu, "És que al matí, en despertar, sóc incapaç de moure'm de pressa". En a penes quinze paraules tenim diferents visions del vincle entre llenguatge i realitat. Vegem:

La parella li diu: "Ets molt lent". El verb "ser" sol referir-se a fets i característiques inherents o molt estables. Per exemple no és el mateix dir "sóc tonto" que "estic tonto". El primer és més durador, el segon transitori. Així doncs, una frase assenyala la identitat i l' altra a un estat transitori.

Sabem que un estat transitori apunta a un comportament o capacitat en un moment o lloc determinat. Per tant a un entorn. PERO NO QUALIFICA CATEGÒRICAMENT I IRREVERSIBLEMENT LA PERSONA.

Així, al client de psicoteràpia, la seva parella el qualificava (gairebé condemnava) com SER LENT. És a dir l'identificava amb la lentitud. I ell es regira amb una frase que apuntava a una altra realitat diferent: “al matí en despertar” (entorn). “Sóc incapaç de moure'm de pressa”. “Moure'm” (conducta), “incapaç” (In/capacitat) de fer-ho de pressa. A més, imbuïda està una creença, la de "ser incapaç de fer-ho així". Veurem en el proper article sobre llenguatge i realitat aquesta curiosa característica de les creences. La de permeabilitzar qualsevol altre dels nivells neurològics definits per la PNL.

La PNL no fa més que visibilitzar el vincle entre llenguatge i realitat que ja coneixem intuïtivament.

Això ho sabem d'una manera intuïtiva. No és el mateix ser gandul (identitat) que fer el gandul (comportament). O durant aquest semestre (temps/entorn) no vas estudiar el suficient (conducta). O “encara no has après a estudiar d'una manera continuada” (capacitat). Important l'adverbi encara (...). Inclou la pressuposició que en el futur sí que sabrà fer-ho.

Altres exemples com no és igual “ser tonto” que “fer el tonto”, “ser mentider” a “dir una mentida” etc.

Vegem a continuació aquest vincle entre llenguatge i realitat, amb deteniment, des de diferents plànols.


Les paraules en el nivell de l' entorn

Seguint amb el model dels nivells neurològics de la PNL, vegem com és el llenguatge en aquest context. El vincle entre llenguatge i realitat en l' entorn es caracteritza per el descriptiu. Les expressions descriptives detallen les característiques de la realitat d' una manera específica. És a dir utilitza els trets observables, quantificables, constatables referits al medi ambient. Per tant utilitza un llenguatge basat en dades sensorials referides al on, quan i amb qui.

Alguns exemples: "el cotxe és vermell", "veu aguda", "va arribar a les 20.15", "el vi té un sabor afruitat", "clima humit". En aquest nivell llenguatge i realitat se centren en el més concret i constatable. I si bé tendeix a l'objectiu, no sempre és així. Per exemple: "A l'habitació feia fred". Si bé la frase ens descriu la temperatura -un element exogen- de l'entorn, no és del tot objectiu. Per a qui és fred? i sobretot ¿comparat amb què?


Les preguntes tipus: quan?, amb qui?, en quin moment? ajuden a delimitar l' entorn.


Llenguatge i realitat, una pràctica senzilla per explicitar el mapa de l'entorn.

Als tallers que imparteixo convido els assistents a compartir algunes experiències. Per exemple, llegeixo aquesta frase "El gat va saltar per la finestra". Parlem d'una acció (va saltar) referida a un entorn (finestra). Tots sabem del que parlem, ara bé .... Quan explorem l'experiència interna que desperta aquesta frase advertim el diferents que som:

Hi ha qui veu un gat siamès, altres d' angora, altres de carrer. Hi ha qui visualitza que salta per una finestra ampla, estreta, d'un baix o d'un catorzè pis. Algunes persones, en la seva experiència interna, veuen el gat caure sobre arbres, d'altres de peu i no falten els que, directament, s'entristeixen perquè el gatet s'esclafa.

Amb aquest exemple només vull cridar l'atenció sobre el mapa tan diferent que tenim de la vida. I això ho podem veure clarament quan examinem aquest vincle entre llenguatge i realitat. I precisament en un dels nivells neurològics més concrets, el de l'ambient.

 

Com parlem quan ens referim a la conducta.

Habilitats socials i conducta assertiva amb PNL a Sabadell

La conducta també es manifesta en la interacció amb altres persones.

La PNL es refereix al comportament com allò que fem concretament. És a dir el Què faig (o no faig). El llenguatge referit a la conducta es recolza en verbs (referits a accions) i adverbis (que matisen l'acció). Per exemple: "ell camina (acció) de pressa (adverbi)”.

Aquí vull cridar l'atenció sobre un matís important. La diferència entre adverbi i adjectiu. El adverbi apunta a la conducta, el adjectiu a la identitat. L'adverbi és una paraula que matisa un verb, i en ocasions un adjectiu o adverbi. Vegem i desenvolupem l'anterior exemple: "Ell camina (verb) de pressa (adverbi) però tranquil·lament (adverbi)”. Veiem que l'adverbi tranquil·lament modula l'adverbi de pressa. I alhora, l'adverbi de pressa qualifica el verb camina.

El adjectiu, des del punt de vista de la gramàtica, complementa un substantiu. Segons el prisma de la PNL, complementa la identitat (equivalent del subjecte en gramàtica). Això és de summa importància per a qualsevol procés de psicoteràpia o de coaching. Així no és el mateix dir: "Ell camina ràpid (conducta)" que "Ell és ràpid (Identitat)”. Fins i tot podem estirar alguna cosa més l'exemple: Ell és ràpid, però camina malament. L'adjectiu "ràpid" qualifica la seva identitat (subjecte), l'adverbi “a poc a poc” gradua el seu comportament (verb). Tornem al referit anteriorment, no és el mateix fer el gandul que ser gandul.


Llenguatge i realitat en les capacitats.

Recordem que les capacitats es refereixen al com fem el que fem. És important destacar aquí que el com es refereix a quina tàctica o estratègia utilitzem per fer alguna cosa. O fins i tot per a aconseguir fer alguna cosa! Un error habitual és el confondre el com referit a una qualitat. Per exemple:


– "Com treballa?”
– "Treballa bé i ràpidament."

Aquí veiem que el com es refereix a un verb (treballar). Fins i tot tal com vam veure abans pot referir-se a la identitat:

– "Com és el teu amic?”
– "És molt divertit"

És un error que he advertit en alguns estudiants i practicants de PNL. Per aquest motiu, tot i que en la majoria de formacions, llibres i cursos de PNL es refereixen al com per parlar de capacitats jo prefereixo utilitzar altres termes. Per exemple, ..Quins passos utilitza? O ¿Quines estratègies?…per fer X?

Vegem un exemple que, alhora, engloba els tres nivells.
"Cada matí el primer que faig és el llit, endreço i netejo (conducta) la meva habitació (entorn). És veritat que és una disciplina que em suposa un esforç. Per aconseguir-ho, em recordo el bé que em sento en entrar a la meva habitació i veure-la neta i endreçada (capacitat).

La estratègia que utilitza per fer-ho (el com) és recordar-se a si mateix el bé que es sent al ….

El nivell neurològic de les capacitats, un punt d'inflexió en psicoteràpia i coaching.

El nostre mapa mental de la realitat no és la realitat

La realitat no és el nostre mapa mental de la mateixa.

Les capacitats o habilitats són motiu de la majoria d' intervencions en processos de psicoteràpia i coaching. En PNL s' estudien i elaboren estratègies específiques. Per exemple fer la distinció entre objectiu o procés. Són els anomenats metaprogrames, un esglaó entre les capacitats i les creences.

El vincle entre llenguatge i realitat, en les capacitats, ho podem veure en la següent frase:

"Només amb pensar en mullar-me les mans, tocar els plats greixos i la fatiga de estar dempeus, se'm passen les ganes de fregar els plats."

Ó:

"M' imagino la cuina neta i lluent i olor a net per animar-me a fregar els plats"

Vegem les dues estratègies diferents que revelen les dues frases.

 

Com em desmotivo a fer alguna cosa.

La paraula inicial "només" de la primera frase ja comença a ser indicativa. El que segueix no té desperdici. "Pensar en mullar-me les mans, tocar els plats i la fatiga..." Ens remet a un llenguatge estrictament cinestèsic, relacionat amb sensacions corporals. Si vols saber més pots veure el següent article: Despertar consciència amb pnl

Llenguatge i realitat interna

Motivar-nos i desmotivar-nos està al nostre abast… però cal saber fer-ho.

És una estratègia... A més aquesta estratègia està relacionada amb el procés de fregar els plats, no amb el resultat final. És a dir la persona manté en ment el temps que ha d'estar fregant els plats. La conclusió lògica és: “Si només pensant (X) se'm passen les ganes".... Implicit hi és: "Quan ho faci pot ser terrible" (o alguna cosa així). És una estratègia interna genial... ¡per desmotivar-se!

Aquest és el "com" al qual es refereix el nivell de les capacitats. Vegem ara un altre "com".

Com puc motivar-me a fer aquesta cosa.

Vegem ara com ara les distincions de la pnl i el llenguatge, revelen una altra realitat interna.

"M' imagino (Visual) la cuina neta i lluent (visual) i olor a net (sensació) per.... ”

En aquest cas l'estratègia es refereix a dues imatges internes i una sensació olfactiva. Però a més hi ha una altra estratègia que és la definitiva. El procés mental està vinculat a l' objectiu final, no al procés.

Atenció, no vol això dir que les representacions visuals siguin més motivadores que les cinestèsiques (sensació). Tampoc que el metaprograma objectiu sigui més efectiu que el procés. Simplement utilitzats d' aquesta manera genera una predisposició o una altra.


La clau està en com estructurem el nostre pensar. En això estan implícits:


El sistema representacional.
Les submodalitats. Podem advertir, per exemple, la submodalitat lluent com a més intensa que, simplement opaca en una imatge.
– La seqüència que utilitzem per vincular els diferents ítems.
– Els metaprogrames.

Per suposat que no hi ha estratègies millors que altres. Tot depèn del per a què les utilitzem. D'altra banda, cada estratègia interna és única en cada persona. De totes maneres, et convido a reproduir al teu interior aquestes dues si vas a fregar els plats. Ja em diràs què passa.


El llenguatge i la realitat en el nivell de les capacitats.

Com sabem o no fer alguna cosa

Les nostres competències indiquen el que sabem o no fer.

Les paraules que utilitzem per referir-nos a l'activitat en aquest nivell tenen a veure amb activitats internes. Per suposat "em considero capaç o incapaç", “penso”, "crec", "sento". Verbs, la major part de les vegades inespecífics, que apunten a una capacitat o habilitat. Alguns exemples: “vaig escriure un vers”, “tocar la guitarra”, “compondre una cançó”... És important destacar que aquests verbs inespecífics porten implícit el "ser capaç de", per exemple "compondre una cançó".

També algunes paraules que apunten a com processem la nostra experiència. Comuniquem el mateix en dir:

Comprenc el que dius (auditiu intern).
Veig el que dius (visual intern).
Sento el que dius (cinestèsic intern).

Tanmateix amb els diferents predicats revelem la nostra manera de processar-lo. Comprenc (auditiu intern) Veig (visual intern) i sento (cinestèsic intern). La nostra manera de parlar evidencia com processem amb el llenguatge la realitat. Ser receptius a això pot facilitar tant la comunicació com els processos de psicoteràpia i coaching.

Per aprofundir una mica més en això últim et remeto a l'article citat de El sistema representacional.

Fins el proper article, rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: PNL i Llenguatge en els nivells neurològics. La programació neurolingüística en paraules.
Següent article relacionat: La matrix de les nostres creences. És la nostra vida una gran mentida?

 

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Coaching i psicoteràpia a Sabadell

Llenguatge i realitat, Josep Guasch, coach , psicoterapèuta a Sabadell, Terrassa i online. Coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, coaching fatiga pandèmica)

En complir els seixanta

BLOG


En complir els seixanta. Un sender de vida.

En complir els seixanta, un sender de vida. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia, Sabadell, Un sender de vida.i. (PNL, Hipnosi, psicoteràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Teràpia del nen interior, Teràpia per fatiga pandèmica covid19)

"Perquè existeixi la falta hi ha d'haver espera, un temps obert,
alguna cosa per complir-se, conjectures.

O millor: exigències, un nivell de dret.
La falta sorgeix en la cruïlla del nivell de fet.

És a partir del “hi ha d' haver” que alguna cosa pot faltar."
(Oscar Massota)


En complir els seixanta.

En complir els seixanta anys sembla obrir-se una altra dimensió de l'experiència vital.

Què se sent en complir els seixanta?. Aquesta és la pregunta que, a tall de felicitació, em va demanar un conegut. Doncs sí, fa poc els vaig complir. I de vegades, quan volem compartir el que sentim, caiem en el parany d'explicacions, justificacions i altres. Però si he de parlar del que sento és de nostàlgia.

La nostàlgia, per a mi, és una tristesa referida a una cosa preexistent. De vegades pot ser una cosa concreta (una persona, una casa, una ciutat...). Altres vegades aquesta nostàlgia es remet a una cosa impalpable, potser intuït. I és a aquest segon aspecte de la nostàlgia al qual em refereixo ara.


¿Nostàlgia de què? i a què es refereix aquesta nostàlgia en complir els seixanta?

No crec en les definicions precisament matemàtiques en parlar del món emocional, per això m'estendré una mica... O això crec.

En complir els seixanta... Nostàlgia... ¿de què?

Descric el concepte pulsió, tal com el descriu Oscar Massota. Llibre "El resguard de la falta”, “Lliçons d' introducció a la psicoanàlisi”:

"Aquesta força (la pulsió) que ens impulsa a realitzar una acció per satisfer una tensió interna, no té objecte. A diferència de l'instint que sí que té una cosa o algú cap al qual fer-ho per diluir la tensió..

I em sembla especialment metafòrica el terme "falta" triat per Massota.

La participació mística, la fusió del jo amb el "no-jo"

Hi ha un anhel intern per formar part d'una cosa més gran. Sigui el que sigui que entenguem per aquest “una mica més gran”

Aquest sentiment de trobar-se en falta jo el relaciono amb el "sentiment oceànic" descrit per Freud. Aquest anhel per tornar a l'estat intern viscut al si de la mare, abans de néixer. També conegut com a estat de "participació mística" per Jung:


"El subjecte no encerta a diferenciar-se diferentment de l' objecte, vinculant-s'hi en virtut d'una relació directa que podríem anomenar identitat parcial. Aquesta entitat es basa en una unitat a priori d' objecte i subjecte”.


No obstant això en complir els seixanta, Quin és el vincle amb aquest estat de beatitud interna?

De la inconsciència inconscient a la inconsciència conscient, el trànsit a la maduresa.

Abans d'aparèixer en aquest món érem inconscientment incompetents. No sabíem que no sabíem. Allà a la panxeta de la mare vivíem i ens formàvem feliços, sense preocupacions. Probablement algun sobresalt hormonal si vam tenir una mare especialment estressada, però era amb el que ens formàvem.... Aquest estat de inconsciència inconscient, el sentiment oceànic, la participació mística. Hi ha qui el relaciona amb l'Edèn bíblic d'abans de la "caiguda".

I va ser precisament la caiguda, els primers remolins al coll uterí els que ens van apartar d'aquest estat. I apareguem aquí. Va ser quan abordem l'adonar-nos que no sabíem res, comencem a ser conscientment incompetents. I crec que mai hauríem d'apartar-nos d'aquesta innocència en el saber que no sabem.

Els primers moments de maduresa, incorporant la consciència.

Però passa que aprenem coses i, d' algunes, en alguns moments, ens fem conscients conscients. Per exemple: quan aprenc a conduir, m'esforço conscientment a coordinar l'embragatge, canvi de marxes, fre i accelerador. A poc a poc això es converteix en un automatisme i aprenem a utilitzar-lo. Llavors la meva competència en conduir es fa inconscient. O més ben dit inconscientment competent. No sé que sé.

Coaching generatiu a Sabadell

De la incompetència inconscient a la competència inconscient.

Aquest joc en l' aprenentatge de conductes i habilitats el podem contemplar des d' un altre nivell. El joc de la vida. Potser les regles no siguin exactament les mateixes però sempre m'ha ressonat.

Mai deixem d'aprendre i, en el millor dels casos, anem contínuament en aquest cicle d'aprenentatge conscient. Tot això fins, crec, en l'últim tram de la vida.


En complir els seixanta, el trànsit de la por a l'amor.


Crec fermament que el següent pas en l'evolució de l'espècie és el trànsit cap a l' amor. I crec que això es fa més evident amb el pas dels anys.

En complir els seixanta s'obre una nova dimensió a la vida.

L'aparent foscor ho és pel contrast amb la llum.

Com he assenyalat abans, el naixement no va ser precisament una cosa plàcid. En néixer deixem un estat de fluïdesa serena, indiferenciada, a un altre ambient fred, aspre. Comença l'adonar-nos del que és "jo" i "no jo". El procés de la diferenciació. Però només és el començament.

I en aquest començament apareix la por. Jo crec fermament que és la primera emoció que coneixem, el por. La supervivència està implicada durant el trauma del naixement.


A partir d' aquest moment l' ego es va formant i, amb ell, l' aprenentatge conscient. També anem aprenent a estimar. I és l'amor, al principi per la mare i el pare, el que ens va apartant de la por. No en va, diuen que l'oposat de la por és l'amor. L'amor uneix, la por separa.

 

El centre de la consciència és l'ego.

Aquesta frase és de Jung. I aquest ego incipient té la funció d' atorgar sentit, continuïtat i identitat personal a través de la vida. Però no és la totalitat de la psique. Jung va denominar "sí-mateix" a aquest centre que equilibra els aspectes conscients i inconscients de la psique. Traslladar el centre de gravetat, de l'ego al si mateix és un moment necessari en el procés d'individuació.

Però significa destronar l'ego i la seva necessitat de control

La por torna a aparèixer en aquest moment. Ja no hi ha control, i el temps s'acaba. La percepció de finitud és cada vegada més certa.

No obstant això, a la segona meitat de la vida, la consciència ens urgeix a tornar la mirada a un altre lloc per seguir trobant sentit. L'ego, en el millor dels casos, s'ha de rendir a una cosa d'ordre superior. Anomenem-li consciència , sí-mateix, self, jo superior etc.

I segueixo citant Jung:

"La primera meitat de la vida es dedica a formar un ego saludable, la segona meitat se'n va cap endins i el deixa anar."

Deixar anar a l'ego en complir els seixanta....

Deixar anar el que ja no és a l'ordre principal de prioritats.

Deixar anar a l'ego (que tant va costar construir), el nostre "centre de control i el poder" és una tasca difícil. Significa una rendició conscient a la Vida, a la segona meitat de la vida doncs segons Jung:

"La segona meitat de la vida, el vespre, no ha d'estar governada pels mateixos principis que van regir l'alba, doncs no tindran el mateix sentit que van tenir abans”.

I, com vaig dir abans, desprendre's de la por en deixar anar l'ego només és possible, crec, mitjançant l'amor. I segueixo citant Jung:

"On regna l'amor, no hi ha voluntat de poder, i on predomina el poder, falta l'amor. L'un és l'ombra de l'altre." – Carl Jung

En aquest moment de la vida recomano, per a qui no ho hagi fet encara, un treball de recapitulació. Una espècie de biografia emocional amb ànim sanador. Hi ha moltes formes de fer-ho, per fer-ho individualment (no sempre recomanable) adjunt un enllaç a un text inspirador. El camí tolteca de la recapitulació.

Psicoteràpia transpersonal Sabadell

Recapitular i resignificar el sender recorregut


En complir els seixanta, “el pes del món és amor”.

En complir els seixanta, un poema d'Allen Ginsberg torna una i altra vegada a la meva memòria: “Cançó”. És un poema a l'amor, però no aquest amor edulcorat i simpló. Diu així:

“El pes d'aquest món
és l'amor.
A sota de la càrrega de la soledat,
sota la càrrega
de la insatisfacció
el pes,
el pes que carreguem
és amor.
Qui podria negar-ho?
Toca al cos en els somnis,
crea mil·lennis en el pensament,
en la imaginació pateix
fins que aconsegueix concretar-se en un altre cos
–i mira des del cor
ardent en la seva puresa–
perquè la càrrega de la vida
és l'amor;
però portem la càrrega amb fatiga,
per això és que hem de descansar finalment
en braços de l'amor,
descansar als braços de l'amor.
Sense amor no hi ha descans,
no es dorm sense somnis
d'amor– I encara que estiguis, obsessionat
amb àngels o màquines,
el desig final és l'amor.


–Mai és amarg,
i no sap negar-se,
no sap contenir-se encara que ho neguin
és massa el pes.
–I dona sense esperar a canvi res,
així com la idea ens és donada en soledat
en tota l'excel·lència del seu excés.
Els cossos tebis brillen junts en el fosc,
la mà busca el centre de la carn,
la pell tremola feliç
i l'ànima arriba alegre a l'ull
Sí, si, això és el que volia,
és el que sempre vaig voler,
tornar
al cos
que vaig néixer.”

Coaching generatiu Sabadell

La bellesa física té data de caducitat, passa el mateix amb l'essència?

És una bella manera d'unir allò que finalitza amb allò que comença.

Recordo aquest poema de la meva època d'estudiant. A mi sempre em va agradar el marginal, el repudiat, i més encara en la meva joventut. I Allen Ginsberg va formar part d'aquesta generació contestatària dels anys 50, la generació Beat.


La psicoteràpia de les interaccions del Jo i la Valentia d'estimar.

La meva ànima d'adolescent que llegia tardanament aquests versos (l'Espanya tardona de llavors), se sentia atreta per un no sé què. Ara, en complir els seixanta anys, adverteixo des de quin lloc es va escriure i a quin tipus d'amor es referia.

Una percepció semblant va sorgir en mi en llegir el llibre de Gilligan "La Valentia d'estimar". En la seva forma és la presentació de la "psicoteràpia de les interaccions del jo". A la seva estructura profunda traspua aquesta “valentia d'estimar” del títol.

Sento d'una manera cada cop més intensa aquesta crida de l'últim tram del trajecte. Desprendre's de l'ego (la font de la consciència) per servir a això que anomenem Vida que inclou, a títol personal el conscient i l'inconscient. I també la rendició conscient al col·lectiu.

En una formació que vaig rebre, fa ja temps, se'ns convidava a visitar els últims moments de la nostra vida. En aquests instants, i mirant cap enrere se'ns convidava a ressonar la pregunta:

Ha estat una vida ben viscuda?.

En complir els seixanta.... psicoteràpia transpersonal a Sabadell

L'amor, perdurable més enllà de la transitorietat del vincle.

Ara, en complir els seixanta, percebo la proximitat d'aquesta pregunta cada vegada més a prop. I aquest és el pes que sento de l'amor, aquest saber-ho i acceptar-ho. I reconsiderant la resposta sentida, m'ajuda a ser, cada vegada més conscient. Crec que sí, que fins ara ha estat ben viscuda, amb les meves bogeries i les meves rareses, amb la meva rebel·lia i la meva dolçor. Amb les meves faltes i les meves virtuts. Sé que no agrado a tothom, tampoc ho pretenc. I sé que em dol més no agradar a algunes persones que a altres. Però aquest és el preu de la diferència. I tornen unes paraules de Jung a la meva consciència, ara, en aquest moment:

“L'amor veritable estableix sempre vincles duradors, responsables. Necessita llibertat només per a l'elecció, no per a la realització.”

L'amor, apareix abans de la possibilitat o no de realització. El poder realitzar-lo és la satisfacció de l'ego, però això ve (si és que ve) després. El “pes” del qual va parlar Ginsberg és la irremeiable insatisfacció, sempre o en algun moment. No obstant això, el primer perdura.


El gran místic i poeta sufí Rumi va afirmar:

«Hi ha una gran espelma al teu cor,
llesta per ser encesa.
Hi ha un buit a la teva ànima,
llest per ser omplert.
Ho sents, veritat?
Sents la separació
de l'Estimat.
Convida'l a que t'ompli,
abraça el foc.
I recorda'l a aquells que et diuen el contrari».

En complir els seixanta, sentit i significat de vida.

La flama es defineix per la seva forma i per la foscor que la delimita.

Fins el proper article, rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

coaching i psicoteràpia a Facebook

En complir els seixanta. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, Teràpia per fatiga pandèmica (covid19) etc ...).

 

Superar una addicció, teràpia sabadell

BLOG


Com ens sedueix una addicció?. La granota i el cassó d'aigua al foc

Com ens sedueix una addicció, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior).

teràpia addiccions sabadell

L'addicció sempre apareix de forma innocent i seductora.

Com ens sedueix una addicció és una pregunta que sovint ens fem.... Però quan ja som addictes. És el camí de fer de l'ocasional un costum. Per exemple un amic em va convidar en certa ocasió a fumar un porro. I m'acostumo que aquest amic em convidés ocasionalment a fumar un "porret" (com traient-li importància, una cosa habitual).

D'aquest costum un hàbit. Per exemple els dissabtes a la nit són més divertits si fumo un "porret". I de l'hàbit a l'addicció: Al dissabte el segueix el diumenge, després dilluns.... D'altra banda m'avanço a fumar un porret divendres… I així anem enfilant fins a completar la setmana.

De manera que amb l'hàbit va venir una pregunta: Com em va seduir l'addicció? La resposta és fàcil i difícil, té molt a veure amb costums que omplen buits, i falta de consciència. I aquesta seducció pot venir de diferents formes: Tabac, porros, menjar, xarxes socials, ludopatia, sexe, beguda, treball… (si, sí addictes a la feina)

Vegem una metàfora:

Com ens sedueix una addicció? La granoteta al foc.

I per començar us explicaré una història… diuen que una vegada, en un cassó amb aigua, en un fogó, van posar a una granota. La granoteta estava bé, estava a gust en el seu element... en això que algú va posar el recipient a escalfar....

Rehabilitació addiccions psicoteràpia a Sabadell

L'addicció ens atrapa en el seu parany. La psicoteràpia ens ajuda a sortir.

La granota, va començar a sentir aquesta caloreta, “està bé, va pensar”… quina caloreta més bona… amfibis de sang freda…. Animals que poden adaptar la temperatura corporal a la del medi ambient….

I aquesta és una metàfora interessant que ens parla de la nostra capacitat per adaptar-nos al nostre medi social…. Potser on i com va començar la seducció de l'addicció. Però bé, tornem a la granota…

Les carències emocionals es deixen embruixar per la substància o conducta addictiva.

I l'aigua va començar a pujar de temperatura.... De tal manera que va començar a notar aquesta calor, però s'anava adaptant... És aquest moment en la nostra biografia (per exemple com a fumadors de porros) en què ens diem... Uiiiii, sembla que això de fumar està començant a tenir un pes en la meva vida.... Però bé, no li donem més importància....

La trampa de l'addicció

Tot i que clar, en el com ens sedueix una addicció, hi ha un pla, gairebé universal. Com a la granoteta, ens agrada el plaent, la caloreta; l'estat de beatitud interna del porret…. I el plaer.... és l'analgèsic més ràpid i eficaç contra tot dolor!… a curt termini clar.



L'aigua es va escalfar tant que va minar les nostres forces, l'hàbit addictiu ja ens ha atrapat.

Així, la nostra simpàtica granota segueix gronxant-se al cassó. Fins que comença a notar que l'aigua, “igual està massa calenta”. Aleshores intenta saltar fora del cassó, però hi ha un secret en tota seducció, ens embruixa, ens atrapa. El resultat, la granota es queda sense forces per saltar fora del cassó. I no podrà fer-ho sola ja que l'encanteri de l'aigua calenta va funcionar.

La psicoteràpia ens pot ajudar a sortir del parany de la conducta addictiva

Com ens sedueix una addicció, teràpia a Sabadell

L'abraçada tramposa de l'addicció.

De la mateixa manera, alliberar-nos de la seducció d'una addicció, és un sender difícil (gairebé impossible) recórrer en solitari.
Així, si la nostra protagonista té sort i es deixa ajudar sortirà del cassó. Però és clar, haurà de deixar-se ajudar perquè en el com la va seduir l'addicció hi ha un engany. Qui t'alliberi de l'aigua calenta (.!) és algú que t'ho farà passar malament... I tot i que no és veritat, en part és cert.


I així fins avui i fins aquí per ara.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Hàbit i addicció, superar-lo amb psicoteràpia
Següent article relacionat: Dol i rehabilitació d' addiccions

Estàs atrapat (o coneixes algú) atrapat en alguna addicció?
Vols alliberar-te'n?
La psicoteràpia et pot ajudar.
Contacta amb mi sense compromís, clicant en la següent imatge o trucant per telèfon.

Informació per superar una addicció.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

 

coaching i psicoteràpia a Facebook

Com ens sedueix una addicció, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta: Coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, psicoteràpia per a addiccions, teràpia fatiga pandèmica, etc ...).

 

L'ombra del subonscient, teràpia sabadell

BLOG


L' ombra del subconscient i l' escriptura automàtica

L'ombra del subconscient, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , Coaching i psicoteràpia ( Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior, PNL ).

L'ombra del subconscient consulta sabadell

La necessitat del treball amb l'ombra

Alliberar l' ombra del subconscient d'una manera creativa és una cosa cada cop més necessària. I això és especialment urgent en aquest moment de fatiga pandèmica per la crisi del coronavirus. No fer-ho pot agreujar situacions d' estrès, ansietat, depressió i agreujament o recaigudes en addiccions.

Abans d'exposar una manera de fer-ho crec que cal aclarir alguns conceptes.

 

Què és l'ombra del subconscient?

Amb el nom de ombra, Carl Gustav Jung va definir un arquetip que, a nivell individual, defineix allò que rebutgem de nosaltres mateixos. Aquests continguts rebutjats solen romandre en un nivell inconscient, del que no ens adonem. Això no vol dir, però, que no influeixin en nosaltres. És, precisament perquè romanen inconscients, que la seva influència és més gran de la que pensem.

A destacar que no necessàriament l'ombra del subconscient es una cosa “negativa" per si mateixa. És, simplement, quelcom rebutjat. Imaginem, per exemple, que una nena es va mostrar assertivament enèrgica en algun moment. Els seus pares podrien reprendre-la en el sentit que una “nena no es pot mostrar així de contundent“. Aquest no és res més que un introjecte d'uns pares influenciats pels mandats del masclisme i el patriarcat.

És probable que aquesta nena, una vegada dona, rebutgi aquest aspecte enèrgic i assertiu de la seva personalitat. La repressió daquest element pot provocar, en algun moment, explosions d'ira descontrolada. Això pot ser viscut fins i tot amb certa perplexitat. Però és precisament no permetre que s'expressi de manera adequada el que provoca aquestes explosions d'ira.

Podríem pensar en una olla exprés posada al foc sense vàlvula de seguretat. Si no es permet que la pressió interna s'alliberi, l'olla acabarà explotant. Una cosa semblant passa quan no podem expressar o manifestar-nos d'una manera creativa. Això és més patent encara, quan el que es reprimeix són trets inherents de la personalitat.

La psicoteràpia s'orienta a alliberar l'ombra del subconscient

Així doncs, cal trobar una manera d'alleujar aquesta tensió interna . Especialment en una societat cada cop més complexa, estressada i esquitxada de crisis contínues i de diferents tipus.

 

Com repercuteix en la nostra actitud i conducta no manifestar allò reprimit?

Escriptura automàtica i subconscient

Fer conscient allò inconscient per alliberar-nos de conductes no desitjades.

Responem a les dificultats externes en funció de les nostres experiències de referència. Aquestes construeixen la nostra manera de veure el món, com si fossin un filtre. Aquest filtre es constel·la en un arquetip anomenat genèricament l'ombra del subconscient. Aquest nucli profund de la nostra psique configura les nostres creences, algunes potenciadores, altres limitants. Aquestes darreres apareixen especialment en moments de dificultat. I en aquesta època de fatiga pandèmica especialment.

Quan les nostres respostes són exagerades, desproporcionades o sospitosament vehements és quan més present hi ha aquest tipus de pensament catastrofista. Evidentment, això condiciona maneres d'ajustar-nos a la realitat molt poc creatives. És per això que cal descobrir l'ombra del subconscient.

L'ombra del subconscient és un filtre amb què interpretem la realitat.

Carl Gustav Jung va inspirar una modalitat de psicoteràpia anomenada psicologia analítica. Va ser ell qui va incorporar el nom d'ombra per referir-se al reprimit en el subconscient.

Un dels inconvenients per fer conscient aquesta figura és el nostre crític interior. Paradoxalment, aquest crític intern forma part de l'ombra del subconscient. Quan aconseguim silenciar-ho sembla fluir la consciència amb més facilitat. Com aconseguir-ho? En aquest article examinem una tècnica. Però abans explorem l'actitud necessària per emprendre aquest treball.

 

L'ombra i el viatge de l'heroi.

Treball amb l'ombra del subconscient a Sabadell

Emprendre un viatge vital en el qual enfrontar les ombres.

Dilts i Gilligan al llibre "El viatge de l'heroi" assenyalen la necessària integració de l' ombra del subconscient. Per això es basen en els ensenyaments de Joseph Campbell al llibre “L'heroi de les mil cares”. Integrar les nostres parts dolgudes no és oblidar-les ni “vèncer-les”. Per això estableixen la diferència entre dos personatges arquetípics: campió i heroi:

  • El campió es mou al regne maniqueu de la dualitat enfrontada. Des d'aquesta òptica el que s'entén com a “mal” ha de ser vençut.
  • El heroi orienta la seva actitud i acció cap a la integració. Entén l'ombra del subconscient com una ferida emocional que no ha estat escoltada. Per tant, no se li ha atorgat un espai per ser integrada. Això no vol dir fer allò cap al que ens impulsa. Simplement vol dir atendre-la i escoltar-la. En aquesta integració, hi ha un pas més enllà. Entendre la necessitat no satisfeta que existeix darrere de tot el que anomenem “defecte”. I trobar formes adaptatives de satisfer aquesta necessitat. Pots trobar més informació sobre això al meu anterior article: El principi d'intenció positiva en PNL.

Al viatge de l'heroi, la ombra del subconscient és representada per un drac o dimoni. És curiós veure com aquest sol aparèixer en molts relats d'inspiració mitològica com qui guarda un tresor. Aquest tresor no és més que el self (si mateix, jo superior etc...) a qui s'accedeix en reconciliar les parts internes. I és bo saber que aquest Jo amb majúscules també conté l' ombra del subconscient.

La psicoteràpia moderna i especialment la transpersonal, fa anys que treballa amb aquest material reprimit. És l'únic camí per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Fins i tot pot representar una font de recursos valuosa.

 

L'escriptura automàtica porta oberta a l'ombra del subconscient.

Escriptura automàtica i l' ombra del subconscient

Escriptura automàtica i creativitat.

La escriptura automàtica, també coneguda com el fluir de la consciència va ser impulsada especialment per André Breton. Breton va ser el principal exponent del surrealisme i va impulsar un tipus d'escriptura espontània, sense la censura del que és conscient. Aquesta manera d'escriure permet que aflori a la consciència qualsevol contingut conscient, inconscient o a mig camí. Té dos grans avantatges. En primer lloc destapa tot allò que roman reprimit, amb el consegüent alliberament. En segon lloc, obre un canal a la creativitat. Sota aquest segon punt de vista podem comparar-ho al famós “brainstorming” en els processos de creativitat.

L'aspecte que a nosaltres ens interessa és obrir la porta a l'ombra del subconscient. Això permet dos grans avenços: En primer lloc, alliberar tensions internes. En segon lloc en fer conscient allò inconscient podem trobar formes més creatives de satisfer les necessitats no satisfetes.

Recentment diferents autors s'han fet ressò d'aquesta pràctica amb diferents intencions. Així, per exemple, per alliberar la creativitat ha estat citada per Julia Cameron. Als seus dos llibres: “El camí de l'artista"I"El camí de l'escriptor” recomana aquesta pràctica com a introductòria.

Joseph O' Connor i Andrea Lages també esmenten aquesta tècnica al seu llibre “Coaching amb PNL”. Ho recomanen per clarificar la ment i per trobar una font d' inspiració. Això és així doncs en aquesta pràctica poden aparèixer des dels pensaments més ruïns a les inspiracions més elevades.

Finalment, Israel Regardie, amb una orientació més mística recomana una variant. En comptes d'escriure, suggereix recitar en veu alta el que sorgeixi i registrar-ho en una gravadora. Aquesta variant la inclou al seu llibre “Dotze passos a la il·luminació”, tot un referent a l'hermetisme occidental.

 

Com començar amb l'escriptura automàtica?

Consulta de psicoteràpia transpersonal i imaginació activa a Sabadell

L'escriptura automàtica no està renyida amb la creativitat

Les pautes són tan senzilles que necessiten una explicació, 🙄 . L'escriptura automàtica és el resultat de “el flux de la consciència”. Es tracta simplement d'escriure sense aturar-se, aquesta és una manera d'alliberar l'ombra del subconscient. No cal que escriguis coses connexes, coherents o "correctes", només deixa anar, solta i solta. Fins i tot pots escriure començant pel final del full, donar-li la volta i seguir per un marge.

Simplement, mou el llapis, bolígraf o el que tinguis escrivint. No facis cas a les veus internes que demanen quelcom lògic, coherent, estètic…. Si no saps què escriure, senzillament posa “No sé què escriure” o bé una altra cosa. Només està prohibit aturar-se.

Al principi et pot resultar estrany, però a mesura que ho practiquis veuràs com flueixes amb més facilitat. Fa anys que a pràctiques semblants en psicoteràpia se les anomena catarsi.

És recomanable fer-ho cada dia a una hora determinada. Però si no pots cada dia a la mateixa hora, practica en diferents moments. Julia Cameron proposa escriure als matins, només despertar. És una bona idea ja que el nostre pensament conscient encara està adormit i els continguts del subconscient afloren amb més facilitat.

No obstant això, sota el meu punt de vista, hi ha una excepció. Si treballes amb els somnis i dediques el moment de despertar el teu diari de somnis. En aquest cas, prioritza el teu diari de somnis. És una altra manera d'atendre l'ombra del subconscient, fins i tot jo diria que d'una manera més integradora.

També pots gravar, recitar, ballar, gesticular, moure't amb el que escrius. O, fins i tot, després utilitzar el cos per expressar-ho. El cos és una altra meravellosa forma de contactar amb allò subconscient.

 

El Crític interior, el gran obstacle per a l'alliberament

L'ombra del subconscient i el crític interior

Quan el nostre crític interior no ens permet ocupar el nostre lloc al món.

Estic observant a consulta moltes persones que tenen una part cruelment crítica. I dic, amb intenció, cruelment crítica doncs aquest aspecte crític de nosaltres també té un aspecte creatiu.

Treballar amb l'escriptura automàtica us ajudarà no només a alliberar l'ombra del subconscient. També et servirà per passar per alt la veu del teu crític corrosiu.

La nostra creativitat és essencialment lliure i, quan la retenim, es pot tornar boja, 😈 . Per això res millor que alliberar-la perquè s'expressi, a poc a poc el seu missatge anirà tornant-se més inspirador.

Recordes el que he escrit abans? El tresor està custodiat per un drac o un dimoni. Doncs bé, aquí hi ha el drac o dimoni. No només en el que pugui aparèixer com a inapropiat, sinó més aviat al crític corrosiu. Però quan la ferida se sap escoltada, a poc a poc desprèn el tresor. És com l'aigua quan roman estancada, per purificar-se necessita fluir, transcórrer, deixar-se ser.

Aquest és un altre dels avantatges d'alliberar l'ombra del subconscient. Ens alliberem del nostre crític interior corrosiu. D'aquesta manera, aquesta subpersonalitat es pot transformar en un crític constructiu.. Simplement escriu “passant” de les teves veus internes crítiques.

Alliberant l'ombra del subconscient. A manera de conclusió

Recorda, per més boig, inapropiat, obscè, irreverent o fins i tot criminal que sigui el que escrius, expressa-ho!. Recorda que només estàs escrivint, no donant curs a conductes inadequades. Això sí, després guarda'l de tal manera que només tu ho puguis veure. I si et dóna molta “cosa” no ho tornis a llegir.

Pots fins i tot repetir-te a tu mateix Jo sóc això I també molt més que això” I el més interessant és que això, quan és rebut, esdevé alguna cosa molt més que “això”.

Psicoteràpia transpersonal a Sabadell

Permetre que allò silenciat torni a ser vist i rebut.

Fins a la propera, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

Vols emprendre un treball amb el teu “costat fosc”?
Per estrany que pugui semblar, és un dels treballs més satisfactoris.
Fes-te amic de l'ombra del teu subconscient!
Contacta amb mi telefònicament o clicant a la imatge.

Treballar amb l'ombra del subconscient, Sabadell

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37Mail: jspguasch@gmail.com
Web: Formulari de contacte

Anteriors articles relacionats: L'ombra del teu inconscient, L'ombra de l'ànima, quan la vida no té sentit. Depressió noógena.
Següent article relacionat: Reconciliar-me amb la meva ombra. Acceptar el meu costat fosc creativament. Actitud

 

coaching i psicoteràpia a Facebook

L'ombra del subconscient, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta; coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, depressió, crisi per fatiga pandèmica, etc…)

Respiració per a l'ansietat generalitzada, consulta a Sabadell

BLOG


Respiració i ansietat generalitzada. Tècniques basades en mindfulness

Respiració i ansietat generalitzada, mindfulness i meditació a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior)

Respiració i ansietat generalitzada a Sabadell

Ancorar-nos a l'experiència sensorial concreta del present.

Fa uns anys que les tècniques de meditació i mindfulness s'estan introduint en la praxi de la psicoteràpia. Per exemple:, tècniques de respiració per a l' ansietat generalitzada estan prenent una especial rellevància. Les raons són bàsicament dues:

  • En primer lloc, i sota la praxi de la meditació i mindfulness. L' agent curatiu és propiciat per l' atenció plena, la respiració és només un mitjà.
  • En segon lloc, la respiració disciplinada sota certs paràmetres. Aquest tipus de respiració aporta uns beneficis fisiològics que s'extrapolen al psicològic.

En aquest article examinarem les tècniques de respiració per a l'ansietat generalitzada basades en el mindfulness i la meditació. Deixaré per al següent article el de la respiració disciplinada sota certs paràmetres.

En qualsevol cas, sempre examinarem aquesta disciplina sota el prisma de la psicoteràpia per a l'ansietat generalitzada. Sense perdre de vista la seva possible aplicació a altres intervencions com l' estrès, addiccions, coaching, trastorns alimentaris, deixar de fumar, fòbies etc.

 

Psicoteràpia amb respiració i ansietat generalitzada. En què es basa l'atenció plena?

La vida passa en el moment present. Les nostres sensacions (tant internes com externes) i emocions són un clar exponent d'aquesta realitat. No em dol ara un queixal perquè em faci mal demà. No m'emociono avui com ahir quan em vaig retrobar amb una persona estimada després d'una llarga absència.

La psicoteràpia per a l'ansietat generalitzada focalitza les pràctiques en la consciència del present.

El discurs catastofista de la ment en l'ansietat

“La ment és un bon servidor però un amo cruel”.

I aquí entrem al tercer terreny, el cognitiu/mental. Puc rememorar una cosa semblant a aquesta emoció d'ahir, ara, però sobre la base del record. L'emoció ve referida a una activitat mental present. Però l'activitat mental (el record) si està referit al passat.

Les tècniques de respiració per a l' ansietat generalitzada (basades en meditació i mindfulness) s' assenten en aquest principi. L'atenció al present, aquí i ara.

L'atenció plena es basa doncs en el regne del present, emoció i sensació. Parar atenció d'una manera concreta, sostinguda, deliberada i sense jutjar. Hi ha també una atenció curiosa i compassiva cap al que passa, acceptant-ho com a tal sense etiquetar ni mediar intervenció mental. Aquesta és una actitud que recull també la psicoteràpia gestalt.

El present ens permet viure amb més serenitat.

“Benvingut, el futur és ara”

Una consciència d'aquestes característiques ens permet posar un fre a l' anticipació catastròfica. El nom sona una mica contundent però és realment així. Gran part d'aquest tipus de problemes podrien resoldre's amb tècniques de respiració per a l' ansietat generalitzada. I això és així perquè en focalitzar-nos exclusivament en la respiració, aprenem a dirigir la nostra atenció a les sensacions físiques. Aquest aprenentatge i focus en allò sensorial ens aparta de l'activitat mental.

Contràriament, el pensament anticipatori es projecta en el futur. Generalment, en l'àmbit lingüístic es tradueix en la construcció gramatical: "i si...?”. I si demà la presentació surt malament?. O bé I si aquesta taca a la pell és un tumor? I si, en sortir aquesta nit m'atraquen?

 

Per què són útils les tècniques de respiració per a l'ansietat generalitzada basada en mindfulness?

Hem vist com allò corporal i emocional és el que roman en el present. La ment ens pot portar al passat, futur, temps atemporal, fins i tot al present… 😆 . I moltes vegades elabora fantasies més perjudicials que beneficioses. I gran part d‟aquesta fantasia mental provoca els estats d‟ansietat generalitzada, i fins i tot atacs de pànic. Aleshores…

Com podem aprendre a
mantenir-nos centrats en el present?

Viure en el present una àncora per vèncer l'ansietat.

Instal·lar-se al present permet viure amb equanimitat el futur i el passat.

Una resposta és a la respiració per a l' ansietat generalitzada. En aquest article l'examinem sota la perspectiva de la psicoteràpia amb orientació al mindfulness.

En meditació i mindfulness la respiració és un mitjà per aprendre a mantenir l'atenció centrada en el present. Quan adquirim certa perícia en això, els pensaments anticipatoris disminueixen i també ho fa l'ansietat. Fins i tot pot ajudar en els casos de crisi de pànic. Veurem, al següent article, com una respiració convenientment ensinistrada ens serveix per identificar la hiperventilació. Curiosament la hiperventilació produeix uns símptomes semblants als de la crisi de pànic. No saber-ho, dispara el pensament catastrofista i produeix l'efecte de la profecia auto complerta

Però crec que el pas previ és aprendre les tècniques de respiració per a l'ansietat generalitzada basada en Mindfulness.

La pressuposició de fons és que podem entrenar la nostra atenció. En comptes de dispersar-la amb els pensaments, podem focalitzar-nos en la sensació. I ho podem fer d'una manera tranquil·la, sense forçar i sense tensió.

 

La identificació amb el temor, l'escull a salvar

En psicoteràpia gestalt solem dir que una cosa és el que “ens passa”. I una altra cosa diferent el que fem amb el que "ens passa". Si aprenem a parar atenció a les sensacions corporals, ens anem adonant que una cosa són les sensacions, i una altra cosa "sóc jo". Aprenem a no identificar-nos amb el que sorgeixi, sigui el que sigui. En el cas que ens ocupa la por, ansietat, temor etc....

Tècniques de respiració per a l'ansietat generalitzada a Sabadell

El temor és una por imaginària referida, gairebé sempre a un futur incert.

La respiració per a l' ansietat generalitzada actua com una àncora. Ens ajuda a relacionar-nos amb la por (l'emoció que subjau a l'ansietat) com esdeveniment de la nostra consciència. D'aquesta manera no ens submergim en la mateixa. No ens identifiquem amb ella.

En el terreny lingüístic és molt diferent dir “tinc por" a "sóc poruc”. El "tenir" ens ofereix la possibilitat de relacionar-nos, el “sóc” és un pur fenomen d' identificació. D'altra banda ens ajuda a descobrir una realitat tranquil·litzadora, la por no és una cosa permanent.

La paradoxa que descobrim és que la millor manera de controlar la por és estar i no fer. Estar implica reconèixer-ho, prendre consciència de les sensacions sense imaginar ni fantasiejar. I, per descomptat, sense fer res per “treure'ns-ho de sobre”. I per això la respiració per a l' ansietat generalitzada és una de les tècniques més útil, senzilla i pràctica. Es pot utilitzar com a pràctica formal (la pràctica per a la qual reservem 10 o 15 minuts). I també com a pràctica informal, per exemple atendre la respiració durant uns segons mentre llegim, caminem, treballem etc....

La respiració per a l' ansietat generalitzada es pot fer servir, en psicoteràpia, com àncora per a altres situacions difícils. Per exemple depressió, gelos, deixar de fumar, menjar compulsivament, etc.

Por i temor en psicoteràpia

Si bé l'ansietat es defineix com una por inespecífica, crec que és una definició inexacta. Jo associo més l'ansietat al temor que a la por. Aquesta és una distinció teòrica bàsica sota el prisma de la psicoteràpia i crec convenient fer una distinció clara. No obstant això, la pràctica de la respiració per a l'ansietat és operativa sigui quina sigui la definició que adoptem.

  • El por és una emoció bàsica, com a tal és intensa, puntual i referida a alguna cosa present i real. La seva funció és la de protegir davant d' un perill.
  • El temor està més basat en el pensament anticipatori. No és una emoció bàsica, és més aviat un sentiment pel que té d'etiqueta cognitiva associada. Sol referir-se més a situacions imaginàries, que si bé poden ser possibles, no són reals aquí i ara. El temor s'estén més al clima emocional de la persona i és, per tant, més permanent. La seva funció és més limitant que de protecció doncs el perill que anticipa és, simplement, una fantasia.

 

Meditar amb la respiració, una pràctica de respiració per a l'ansietat generalitzada.

Consideracions prèvies:

El mindfulness i la relaxació pràctiques serenar els nervis i l'estrès. Consulta a Sabadell

El mindfulness (atenció plena) un fantàstic antídot contra l'ansietat.

L'atenció en la respiració és una pràctica serena i tolerant. És convenient incloure una actitud de curiositat atenta per les percepcions que vas descobrint. Si durant la pràctica descobreixes que la teva ment ha començat a divagar, no t'enjudiciis ni culpabilitzes. Simplement torna a l' objecte de la consciència meditativa, les sensacions durant la respiració. Amabilitat, receptivitat curiosa, i no judici són tres qualitats a desenvolupar durant la pràctica.

Entrenar la consciència aquí i ara per vèncer la por.

Tingues en compte que parlem d'un entrenament de la consciència. Una cosa que no ens han ensenyat ni a l', institut ni universitat. L' agent de la psicoteràpia és la consciència plena i per això utilitzem la respiració com a funció corporal.

El temps de la pràctica de la respiració per a l'ansietat generalitzada: Quinze minuts és millor que deu, deu millor que cinc, i 30 segons millor que res. Fins i tot 5 segons són millor que res.

 

La pràctica de la respiració per a l' ansietat generalitzada:

És preferible al principi que facis la pràctica assegut còmodament. La esquena recta i els peus ben consolidats a terra. Això últim et proporciona la sensació d'arrelament i seguretat. Les mans suaument recolzades a les cuixes.

Pots fer-ho també tombat, però el risc d'adormir-te, restaria eficàcia a l' orientació de la psicoteràpia. De la mateixa manera, i per descomptat quan ja ho dominis, podràs fer-ho en qualsevol altra postura, fins i tot en moviment.

Com a pràctica introductòria fes una petita revisió per al teu cos. Sent si hi ha alguna zona incòmoda o tensa. Acomoda't i relaxa si cal.

Ara, simplement, sent la respiració al teu cos, tal com és, sense forçar. No influeixis en res en ella. Simplement sent el pas de l'aire, per les fosses nasals, la tràquea, fins i tot pels pulmons. Nota la qualitat fresca o calenta de l' aire en inhalar. En exhalar nota si ha canviat aquesta qualitat i explora (sempre des de la sensació) la diferència.

La pràctica de la respiració per a l'ansietat generalitzada ha de ser còmoda.

Sent el teu cos expandir-se amb la inspiració.... Potser el tòrax, la clavícula, costelles, abdomen... Explora on més sentis la respiració al teu cos...

Sent com es contreu amb l'espiració… I amb ella arriba la relaxació, deixant anar tensions, deixant anar...…

Explora en les sensacions que la respiració desperta al teu interior. Posa la teva presència en les sensacions, però una presència permissiva, no intrusiva.

Para atenció al cicle de cada respiració. Inhalar, potser una suau retenció, exhalar i potser una altra suau retenció (o no ...)

Si apareixen pensaments d'impaciència, nerviosisme, frustració... pots observar-los simplement, sense jutjar amb la presència de la respiració. També li pots dir a la teva "ment cognitiva": “de seguida estaré per tu”.

Deixa que la teva consciència descansi en les variades sensacions de cada cicle de respiració.

Psicoteràpia, respiració i ansietat, variacions sobre la pràctica.

Teràpia per a l'ansietat Sabadell

Portar la meditació al dia a dia.

Fins aquí una senzilla tècnica de respiració per a l'ansietat generalitzada. El monjo budista Thich Nhat Hanh proposa afegir algunes paraules durant la inspiració i l'espiració. Ell suggereix, per exemple:

  • "Inspirant estic en calma" (Durant la inspiració)
  • “Espirant somric" (Durant l' espiració)

Una altra proposta molt típica de les tècniques de relaxació en psicoteràpia:

(Inspires): Inspiro energia purificadora i sanadora.
(Espires): Deixo anar tensions, nervis, preocupacions...

Però deixa que sigui la teva respiració la que ocupi la major part de la teva consciència. Les paraules són només una ajuda.

 

Una altra pràctica de meditació amb la respiració una mica més avançada.

La pràctica formal d'aquest tipus de meditació et conduirà a un estat de més serenitat interna. Una manera de fer-ho operatiu és practicar-ho mentre et dediques a alguna tasca quotidiana. Permetent que la teva atenció es dirigeixi, també, a la respiració, per exemple, en fregar els plats, escombrar etc. Que siguin, al principi, tasques senzilles. D'aquesta manera evitaràs que la consciència de la respiració per a l' ansietat suposi més un risc que un avantatge. A continuació pots provar amb llegir, vestir-te, dutxar-te etc. Veuràs com en adquirir certa destresa podràs portar fins i tot la pràctica de la meditació en la respiració a l'ansietat.

Si desitges, al principi, et pot servir d'ajuda escoltar aquest àudio que he gravat: Clica a la imatge.

Pràctica de meditació psicoterapèutica per a l' ansietat generalitzada

Podem evocar els moments de calma i serenitat per fer front a l'ansietat.

Pràctica de psicoteràpia amb meditació i respiració per a l' ansietat generalitzada.

 

Fins el proper article, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Pateixes d'ansietat i vols sentir-te alliberat/da?
Necessites un tractament personalitzat o més informació?
Demana ara informació gratuïtament i sense compromís!

Clic per a visites presencials! També visites online per Skype!

Tècniques de respiració i meditació per a l' ansietat, consulta a Sabadell

Altres articles relacionats: Relaxació i centrament, Equilibri emocional, centrament en acció , Com viure una emoció amb equanimitat, Tractament de l'ansietat, Respiració i trastorn d' ansietat.

Anterior article relacionat: Símptomes de l' ansietat i tècniques per gestionar-la.

 

 

Josep Guasch, coaching i psicoteràpia a Sabadell. Pàgina de facebook

 

 

 

 

 

 

Respiració i ansietat generalitzada, meditació i mindfulness, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, depressió, etc ...)

Nivells d' experiència i pnl

BLOG


Ser i fer. El sender dels nivells neurològics a PNL

Ser i fer, els senders neurològics a PNL, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach . Coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior)

 

PNL i  la trobada entre l'ésser i el fer., consulta a Sabadell

La trobada entre cultures ofereix inesperades experiències vitals.

Orient i Occident s'han caracteritzat per una orientació cultural diferent en la dicotomia ser i fer. Així, la mentalitat oriental està més encarrilada en ser i l'occidental en fer. Almenys així ha estat històricament parlant. Actualment sembla que ambdues cultures tendeixen a convergir en una síntesi de tots dos senders. Una coherència interna cap a una major consciència.

Qui sóc jo? És una pregunta que, en algun moment de la vida, gairebé tots ens fem.

Un camí d'acció amb consciència per redescobrir el nostre ésser en el fer. I en el ser trobar la nostra expressió més autèntica. Diferents camins dins de la teràpia humanista convergeixen en aquesta recapitulació entre ser i fer. Així la teràpia Gestalt amb el seu èmfasi en l'aquí i ara, el contacte i les necessitats no resoltes. A la recerca de l' autenticitat encoberta pels mandats socials i culturals de tota mena. Molts d'ells, per descomptat, continguts en els mandats parentals. El focusing amb el seu èmfasi en el contacte amb el cos (el cos no enganya). La hipnosi amb la seva insistència en la coherència i harmonització del conscient amb l'inconscient. O la teràpia del nen interior que ens porta a les primeres experiències que van enrocar el nostre ésser.

Totes aquestes modalitats tenen cabuda en un model que vincula ser i fer. Es tracta del model dels nivells neurològics de la PNL . Aquest model ens remet als diferents nivells d'aprenentatge o de canvi en la nostra conducta i/o actitud vital. Quan els aprenentatges (per incorporar o ja incorporats) transcorren i s' assenten coherentment en els diferents nivells, ser i fer connecten fluidament. Aquest model es pot aplicar a qualsevol modalitat de teràpia, coaching i psicoteràpia.

Enumero a continuació aquests nivells per comentar-los després.

Entorn –> Conductes –> Capacitats –> Creences –> Valors –> Identitat –> Transpersonal.

L' arbre, una metàfora dels nivells neurològics. Connexió entre ser i fer.

L' arbre, símbol i metàfora de la unió de dalt i a baix.

En mode semblant, l' estructura del cos de l' ésser viu s' articula en diferents esglaons. Així, per exemple, els àtoms s' organitzen en molècules. Les molècules creen cèl·lules i teixits. Els teixits s'aglutinen per conformar òrgans. Finalment, els òrgans s' organitzen en els sistemes (circulatori, respiratori...). El conjunt de sistemes s' organitzen en la persona.

 

Principis sistèmics en la connexió entre ser i fer.

La salut depèn de la vitalitat de cada element i, molt especialment, en la coordinació entre nivells. Això últim és la base del pensament sistèmic amb dos dels seus principis bàsics:

  • El principi d' interconnexió. És a dir tot el que succeeix en un nivell afecta els següents. Per suposat la coherència entre els esglaons definirà la congruència entre ser i fer.
  • El principi de l'esglaó més feble. La fortalesa d'un sistema està supeditada al més feble dels seus esglaons.

És recomanable que qualsevol procés terapèutic tingui en compte els diferents nivells. Bé sigui per obtenir el màxim avanç amb el mínim esforç (atenent el nivell més feble). O per aconseguir un avenç fluid (coherència de nivells). Això proporciona una sensació de coherència entre ésser i fer que ens aporta la convicció de completesa i sentit. Veurem això més endavant amb exemples concrets.

Una transformació en els nivells superiors (en el sentit transpersonalitat cap a entorn) garanteix canvis en els nivells inferiors.

Així, per exemple, un canvi important en la identitat sol generar canvis en els nivells de creences, capacitats i conductes. De tal manera que ser i fer queden alineats d' una manera diferent. Imaginem una dona i un home que passen a ser pares (i assumeixen la maternitat i paternitat responsablement). Aquest és un canvi important en la identitat, especialment amb el primer fill. Evidentment això genera canvis importants en l'orientació de vida de tots dos.

Tanmateix els canvis en la identitat també poden esdevenir per vivències internes profundes. Per exemple, processos profunds i extensos de psicoteràpia, experiències excepcionals o, fins i tot, de tipus espiritual.

Les transformacions en nivells inferiors poden generar transformacions en els nivells superiors, però no necessàriament. Per això cal un treball conscient en un procés guiat, bé de coaching bé de psicoteràpia.

Ser (per) fer (per) tenir

Per exemple, si augmento la meva capacitat de concentració en funció d' un pla d' exercicis (nivell capacitats). Això pot millorar diferents nivells de la meva conducta (en el treball, tasques de la llar, lectura etc....). No obstant això, no sempre millora el de les creences. Així, per exemple, la persona pot o no millorar la seva autoestima (nivell a mig camí entre creences i identitat).

Unir l'espiritual amb el material pnl sabadell

L' experiència com a font d' unió entre l' antic i el nou. El dens i el subtil.

D'altra banda, a mesura que ascendim de nivell, el concret va deixant pas a nivells més abstractes. De la mateixa manera la distància entre ser i fer es va escurçant.

Els Nivells lògics i neurològics en PNL

  • El entorn és el nivell que ens informa d'ambients, llocs i moments específics.
  • Les conductes formen part de l' observable en les persones, no obstant això ja és una cosa més canviant.
  • Les capacitats tenen a veure amb com la persona gestiona el seu món intern per fer alguna cosa.
  • Les creences i valors, generalment sobre un mateix, les persones i el món, gairebé sempre es manifesten en nivells implícits i no sempre són conscients.
  • La identitat té a veure amb l'autoconcepte de la persona, i generalment escapa a la definició lingüística. De tal manera que, gairebé sempre es treballa a nivell de metàfores.
  • Finalment, el nivell transpersonal que és el sentiment de sentir-se formar part d'una cosa més gran. Bé sigui en un àmbit espiritual, psicològic, o de col·lectiu social o familiar.

De la mateixa manera, cada nivell precisa intervencions diferents per propiciar canvis, així com atendre les particularitats personals. Si bé els diferents nivells estan interrelacionats, generalment és en un d' ells on donar el "cop de gràcia". D'aquesta manera garantim processos més ràpids i nets.

He vist, per exemple, persones genials per fer exposicions (un excel·lent nivell de capacitats i conducta). I tanmateix no acaben de creure-s'ho (nivell creences/identitat). És en el nivell de creences on intervenir en aquests casos, o fins i tot en el d'identitat.

També a la inversa. Persones que es creuen amb dret a opinar i fins i tot anatemitzar sobre tot… Amb una pobríssima preparació en allò del que parlen. Nivell de capacitats deficient, amb unes creences inflades sobre un mateix (inflació de l'ego)

 

Ser i fer a l' entorn

El entorn té a veure amb el quan, on i amb qui d' una conducta concreta. Per exemple estudi (conducta) en una habitació sorollosa pels matins (entorn). És el nivell més concret ja que, com veurem, a mesura que avancem cada nivell és més abstracte. També elements de l' ambient i el que incorporem del mateix. Per exemple el tipus d'aire que respirem (contaminat o no), el tipus de menjar. Tot el que pugui millorar un ambient, tant en un sentit material (higiene, ordre, disponibilitat de material...), com en un sentit subtil (feng-shui, colors harmònics...) té un impacte en la nostra conducta (següent nivell)

 

Ser i fer en la conducta

Intervenir en la conducta amb pnl.

la conducta, la dimensió visible de la nostra experiència.

La conducta és el que fa la persona en entorns concrets i específics. També podem anomenar-lo comportament. Els matisos de diferència no afecten aquesta visió dels nivells lògics i neurològics. És el Què del que fem. La intervenció terapèutica per excel·lència és la del conductisme clàssic. No obstant això, a PNL també existeixen modalitats d' intervenció pròpies per a aquest nivell. Quan aquestes conductes són reaccions repetitives parlem d'hàbit o, fins i tot, reflex condicionat a un estímul.

 

Capacitats.

En aquest viatge entre ser i fer ens movem cap a un nivell més abstracte. Les capacitats tenen a veure amb la estratègia i mapes mentals que utilitzem per materialitzar una conducta. És el com, organitzo la meva activitat interna per, per exemple, motivar-me per fregar els plats. Motivar-me és una capacitat que puc utilitzar per a diferents conductes. En aquest cas, per exemple fregar els plats (conducta). Tanmateix puc utilitzar la mateixa estratègia interna (capacitat) per anar al gimnàs, aixecar-me d'hora, estudiar etc.

Podem utilitzar la capacitat de motivar-nos per, per exemple, vèncer la procrastinació.

En aquest nivell utilitzem intensivament elements de el cognitiu. Percepció, atenció (focus i direcció), memòria (experiències i qualitat), diàleg intern, imatges internes (qualitat d' aquestes) entre altres.

És el com ens organitzem internament per aconseguir certes habilitats. Per exemple, creativitat, adaptació, estabilitat, determinació, sociabilitat, organització, gestió del temps, optimisme, persistència, capacitat d' aprenentatge, de treball, etc ...

Totes aquestes capacitats es poden adaptar a diferents conductes en diferents entorns. Així, per exemple, puc ser organitzat a la feina, en les tasques domèstiques, o en una activitat d' estudi.

 

Les Creences

Aquest és el nivell nuclear en el sender que uneix ser i fer. Les creences es dirigeixen cap a tres focus:

  • Creences sobre un mateix. Nucli de l' autoestima.
  • Sobre els altres. Capacitat relacional.
  • Creences sobre la vida en general. Abarquen un ampli espectre de conseqüències.

Creences i pnl sabadell. El nucli de la connexió entre ser i fer.

Les creences el centre de l' experiència vital.

Generalment contenen judicis i avaluacions sobre les tres àrees relacionades. Per exemple puc creure que soc incapaç d'aprendre a jugar bé a escacs. En aquest exemple observem, a més de la creença limitant (en cert nivell TOTA creença és limitant, fins i tot les "positives") que s' adreça a l' àrea de les capacitats. I això és indiferent a si sóc o no capaç. Puc ser un fantàstic estratega i creure que no ho sóc.

Això apunta a una de les característiques principals d'aquest nivell. Les creences poden referir-se a qualsevol nivell lògic. Per exemple, puc creure que la meva consulta (entorn) es lúgubre, que la meva activitat com a terapeuta és torpe (conducta). També puc creure que no soc capaç d' empatitzar (capacitats) o fins i tot creure que sóc un pèssim terapeuta (identitat). I totes aquestes creences poden o no estar alineades amb el que, com a consens general, pogués considerar-se òptim o no.

Les creences solen estar vinculades als límits que ens imposen per fer alguna cosa.

 

Els Valors, essencials en la trobada en ser i fer.

Generalment, a PNL, s' ubiquen en un mateix nivell creences i valors. Jo prefereixo examinar-los diferenciadament. Una definició clàssica de PNL sobre els valors és la de "generalitzacions i nominalitzacions sobre allò a què aspirem o amb el que volem relacionar-nos o aconseguir”. No obstant això, Jo prefereixo examinar-los diferenciadament, és més senzill dir allò que és important per a nosaltres.

Valors i motivació interna

Els valors, el nucli del nostre ésser i motivació interna.

Els valors i la jerarquia d' aquests és diferent en cada persona. D'altra banda, valors i creences solen estar vinculats pel com les segones defineixen els primers. Així, la paraula professionalitat pot ser diferent per a dues persones diferents. Per a una pot representar definir i complir objectius en una organització. Mentre que, per a una altra, pot ser arribar el primer i anar-se'n l'últim de l'oficina. Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de “progrés” (professionalitat), però la semàntica diferent per a cadascú.

Així veiem com, per exemple en política, diferents líders es refereixen als mateixos valors. Per a algú d'esquerres la llibertat pot estar vinculada a la igualtat i justícia social real entre les persones. Per a algú de dretes, però, aquest concepte de llibertat és una mica més abstracte i menys vinculat a la justícia social. Així, el valor que ambdós comparteixen és definit de manera diferent per diferents creences.

 

Valors, motivació i objectius.

Els valors, per altra banda, són font de motivació interna. Així, una persona que pugui materialitzar els seus valors en la seva vida privada i/o laboral tendirà a ser més feliç. Cal diferenciar la motivació interna de l' externa. La primera té a veure amb el que és important intrínsecament per a la persona (valors). La motivació externa amb factors externs. Per exemple un sou important en una feina.

Los objetivos vinculados con valores personales son mucho más motivadores que aquellos que lo están con las fantasías del ego. Com per exemple, prestigio social, imatge, jerarquia, posició econòmica etc.... D' aquesta manera els valors que es plasmen en objectius estableixen importants ponts entre ser i fer.

En el meu blog vaig publicar fa poc una llista de valors. Annex enllaç a la mateixa que et pot ser d'utilitat per reconèixer-los en el teu dia a dia:

Llista de valors.

 

La identitat

Identitat, autoimatge i autoestima amb PNL, a Sabadell. El nucli de l' ésser i fer.

Els valors ens aproximen a la nostra identitat profunda.

És el autoconcepte, la definició que explícita i implícitament tenim de nosaltres mateixos.. Tots els nivells anteriors, tot i que diferents solen confluir en aquest estrat de l'experiència vital. Si bé de vegades hi ha importants distorsions. Per exemple no és el mateix fer (comportament) el tonto que ser (identitat) tonto.

La autoimatge i autoestima es reflecteixen en aquest nivell. Per la seva escala superior es vincula amb el transpersonal. En aquest vincle la identitat dibuixa tres aspectes, a saber:

  • Missió: té a veure amb la nostra aportació única a la humanitat, societat, col·lectiu etc.
  • Rol: El tipus de persona que hem de ser per crear la vida que volem. El paper a desenvolupar perquè es materialitzi la nostra aportació a la humanitat.
  • Propòsit: Per a qui o per a què de la nostra aportació i rol a la humanitat?

Per exemple, una persona pot sentir la missió de fer feliços als altres mitjançant el riure. Per a això es prepara per adoptar el rol professional de pallasso. I, si bé pot adreçar la seva activitat a tota la societat, decideix enfocar-se als malalts hospitalitzats.

En el seu nivell més primitiu, la identitat tendeix a la identificació, per exemple amb altres grups. Això no té en si res de dolent si, amb això, no perdem la nostra individualitat que és el que sol succeir amb els fanatismes. I això és una cosa que, sovint veiem amb massa facilitat. Tendim a identificar-nos amb un equip de futbol, una opció política, una idea o posicionament determinats etc.

 

La identitat durant la crisi del coronavirus.

Actualment (gener de 2021) hi ha una polarització en la societat amb motiu de la pandèmia del coronavirus. Així, d'una banda els negacionistes a ultrança, mentre que a l'altre els que col·laboren sense dir ni piu. Això genera una identificació amb actituds i conductes extremes. Per exemple, els que sempre i en tot moment porten la mascareta i els que desobeeixen contínuament els consells i normes imposades. De nou el vincle entre ser i fer reflecteix les diferències. En aquest cas, la identificació (si hi ha fanatisme) dilueix la identitat originària.

El nivell del transpersonal

Teràpia transpersonal a Sabadell

El transpersonal ens porta a un nivell d'experiència diferent a l'acostumat per l'ego.

Quan parlava sobre la identitat apuntava al propòsit. El per a què o per a qui de la nostra aportació? Aquest és doncs el nivell del transpersonal. L'estrat en què transcendim el purament egoic per estar al servei d'un propòsit més gran.

Aquest nivell pot tenir a veure amb:

  • Causes vinculades a col·lectius socials o professionals; familiars (pares, fills, germans, parelles); o la societat en general.
  • Solidaritat amb els éssers vius en general, la naturalesa etc…Per exemple militàncies ecologistes o animalistes.
  • Propòsits vinculats al transpersonal psíquic. Nen interior, consciència ampliada, experiències més enllà de l'ego.
  • El purament espiritual, vinculat o no amb credos religiosos.

Gregory Bateson va parlar de "el patró que connecta totes les coses en un tot major”. Conceptes similars poden ser el "camp relacional", "consciència col·lectiva", "esperit de grup" etc. Aquests conceptes, formulats d' aquesta darrera manera, comencen a introduir-se en entorns organitzacionals.

Hasta aquí esta exploración en la conciencia hacia una coherencia interna.

Veurem en un altre article implicacions pràctiques d'aquests nivells. Fins llavors, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

T'ha agradat aquest article?
Vols explorar aspectes de la teva vida amb aquesta perspectiva?
T'agradaria vivenciar aquest nivell de coherència interna?

Si és així, contacta amb mi sense compromís.
.Fes clic a la imatge per ampliar informació o sol·licitar hora per a una visita!
. Coaching i psicoteràpia presencial i online.

coaching i psicoteràpia amb pnl a Sabadell

I, per descomptat, pots trucar per telèfon al 615.56.45.37 (També WhatsApp)

Següent article relacionat: Com saber qui sóc jo?. El nivell de la identitat segons la PNL

Josep Guasch, coaching i psicoteràpia a Sabadell. Pàgina de facebook

 

 

 

 

 

 

 

Ser i fer, els nivells neurològics a PNL, Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, parlar en públic, autoestima, addiccions, etc…).