Consulta de psicoterapia para trastornos de ansiedad

BLOG


Tractament de l' agorafòbia, com superar-la amb psicoteràpia

Tractament de l'agorafòbia a Sabadell i online, amb psicoteràpia Gestalt, hipnosi i pnl. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach

Qüestions bàsiques de teràpia per a trastorns d'ansietat.

Principis bàsics de teràpia aplicada als trastorns d'ansietat

Vam veure a l'anterior article “Què és l'agorafòbia?, símptomes i possibles causes" una introducció. En aquest article examinarem el tractament de l'agorafòbia des de diferents formes de psicoteràpia. Ho examinarem principalment des de la psicoteràpia gestalt, hipnosi i pnl (programació neurolingüística).

No obstant això, i abans d'entrar a les particularitats de cada modalitat terapèutica, revisarem els principis generals d'intervenció.


Tractament de l' agorafòbia, principis generals de psicoteràpia.

De vegades, el tractament de l'agorafòbia requereix medicació, ansiolítics o antidepressius són els més habituals. No obstant això, aquest terreny no forma part de les modalitats d'intervenció de la psicoteràpia. Per tant, en aquest post, només tractarem aquesta forma de treball.

Algunes escoles terapèutiques fan un èmfasi especial en detectar les causes primeres. D'aquesta manera podeu fer una revisió des de la infància fins a l'actualitat. No obstant això, no sempre és imprescindible excepte quan les causes hagin instal·lat creences molt profundes. Això es pot detectar en un procés terapèutic, abans o després.

El que sí que és cert és que, tard o d' hora, en el tractament de l'agorafòbia la persona ha d'exposar-se a situacions de risc. De vegades, pot ser acompanyat de la família o persones de confiança. No obstant això, a poc a poc el consultant ha d'aprendre a valdre's per si mateix. L'orientació de la psicoteràpia és sempre que el pacient vagi passant del suport extern a l'autosuport.

D'altra banda, exposar la persona, sense preparació prèvia, a situacions de risc no crec que sigui una bona idea. No obstant això, és el que he vist en alguns consultants que arriben “rebotats” d'altres centres de psicoteràpia.

Els punts centrals en el tractament de l'agorafòbia.

Modificar com pensem el que pensem en el tractament de l'agorafòbia

Modificar, no tan sols el contingut del que pensem, també és important la manera com pensem

En general, el tractament de l'agorafòbia s'ha de focalitzar en aquests aspectes:

– Modificar l'estructura dels pensaments. El pensament es pot manifestar en imatges i/o diàleg intern. A més, pot orientar-se al passat, al present i/o al futur. A l'estructura de l'agorafòbia, poden aparèixer imatges i/o diàlegs interns. I en la seva orientació focalitzats en un futur temut.

Millorar l' autoestima. Per apuntalar la confiança en les pròpies capacitats.

– Potenciar habilitats per fer front. Com a pràctiques de relaxació, centrament, respiració, re contextualitzar i resignificar pensaments. També millorar la flexibilitat i les habilitats d'adaptació entre d'altres.

Modificar creences. Hi ha una creença nuclear que procuro treballar a fons. L'agorafòbia no és una malaltia en si. És l'ús inadequat que fa el cervell d'una capacitat necessària. Em refereixo a l' orientació a la supervivència. Quan aquest òrgan “interpreta” que estem en una situació de perill, fa saltar algunes alarmes.

Comprenent i treballant en aquests conceptes, el tractament de l'agorafòbia no ha de ser complex.. Tampoc centrar-se en la força de voluntat. És més aviat un procés d'autoconeixement i transformació interna fonamentat en diferents línies de psicoteràpia que a continuació detallo.


psicoteràpia Gestalt.

Viure el present, aquí i ara. Atorgant el mateix rang a emocions, sensacions (cos) i pensaments. El tractament de l'agorafòbia, en psicoteràpia Gestalt, s'inspira en aquesta visió holística orientada a l' experiència immediata.

Atendre la totalitat de la persona.

En el tractament de l'agorafòbia aprenem a viure al present, sense fantasiejar ni especular.

Podem portar la consciència al present mitjançant la focalització al cos. I també a les sensacions corporals associades a les emocions. D'aquesta manera, el pensament orientat al futur temut, aprèn a centrar-se en l'aquí i ara.

Paradoxalment, quan l'experiència és atesa s'obre un espai on es relaxa.

La psicoteràpia Gestalt ofereix exercicis específics que són de gran valor en el tractament de l'agorafòbia. Alguns d'ells:

Tècniques d'atenció plena al present. Abans de la irrupció del famós mindfulness, la teràpia Gestalt ja treballava amb aquest tipus de meditació. Atenció a la triple experiència vital al present. Pensaments, cos i emocions.

Aquesta atenció implícita l'experiència d'un observador (el jo) i allò observat (si escau el símptoma). Tot i que observador i observat són el mateix, a la teràpia de l'agorafòbia és útil establir aquesta distinció. D'aquesta manera la “sensació de control” augmenta.

– Exploració de l'experiència real. Aconseguida aquesta habilitat d'experimentar amb atenció plena una sensació, emoció i pensament, es porta a les experiències reals. Al principi imaginant situacions reals. Aprenent a distingir patrons de comportament.

La teràpia gestalt, en el tractament de l'agorafòbia,
emfatitza l'experiència real abans que la imaginada.

És important diferenciar que un patró de comportament i actitud és una cosa apresa. Que, per descomptat, pot desaprendre's. És el que està implícit a la frase: No és el mateix reaccionar que respondre.

– Imaginació Creativa. Hi ha diferents exercicis d'imaginació creativa que es poden orientar a situacions reals. Explorant noves formes de respondre. O fins i tot, més “abstractes” (fantasies guiades) que inclouen l'experiència de la relació del jo amb el símptoma.

Aquest tipus d'experiències són fàcils de gestionar i poden aportar una via indirecta a la teràpia de l'agorafòbia.

Evidentment, en un article d'aquestes característiques no es poden reproduir. És recomanable, no obstant això, que en el tractament de l'agorafòbia, et deixis guiar per un terapeuta acreditat.


Teràpia d'agorafòbia amb PNL (programació neurolingüística).

En el tractament de l'agorafòbia aprenem a posar en context l'experiència.

Reenquadrar i recontextualitzar l'experiència.

La programació neurolingüística (PNL) facilita una comprensió clara i delimitada de l'experiència subjectiva. De manera que la persona comprèn què passa al seu cervell abans que aparegui la conducta.

D'altra banda, l'estudi de l'experiència subjectiva, facilita enormement el nexe entre allò emocional i el mental. És important en el tractament de l'agorafòbia perquè la persona sol viure amb cert estupor aquesta incomoditat.

És habitual en molts processos de psicoteràpia que el consultant no n'entengui la dificultat. I això és així perquè en un “nivell lògic” s'adona que, o bé no n'hi ha per tant, o bé es tracta d'una por irracional.

Però el cervell, no sempre funciona des d'una òptica lògica. La programació neurolingüística facilita aquest “adonar-se” de com funciona el cervell. I quina és l'estructura d'aquest funcionament. D'aquesta manera aporta claredat sobre les transformacions que cal fer.

Amb la PNL (Programació neurolingüística) prenem consciència de com funciona el nostre cervell. Això és de vital importància a la teràpia de l'agorafòbia.

Els aprenentatges (vitals en aquest cas) es basen en experiències. Per això el concepte “programació”; aquests aprenentatges es poden resignificar mitjançant associacions d'experiències positives. És el que a PNL anomenem ancoratges.

Però també és cert que aquests aprenentatges vitals són la base de les nostres creences. Qualsevol modalitat de psicoteràpia atén les creences subjacents en el malestar. I això també és cert en el tractament de l'agorafòbia. La PNL ofereix tècniques i maneres de treballar amb les creences, algunes conscients, altres inconscients i algunes, a mig camí.

També modelar d'entorns en què sabem que ens comportem de manera segura i confiada. Això vol dir que si sóc capaç d'estar tranquil contemplant, per exemple, un paisatge, puc extrapolar aquesta tranquil·litat a altres entorns. Sé com fer-ho, només he d'extrapolar un aprenentatge a una altra experiència. Però tot això no ens ho han ensenyat.



Hipnosi Terapèutica

Reimprontar algunes experiències doloroses o traumàtiques pot ser especialment rellevant en el tractament de l'agorafòbia. Reimprontar vol dir dotar d'un significat diferent d'una experiència del passat. Per tant tenen conseqüències diferents.

Tractament de l'agorafòbia amb hipnosi terapèutica.

Podem resignificar experiències traumàtiques amb hipnosi terapèutica.

La majoria de les experiències significatives, tenen un pes a la nostra vida. Això vol dir que tenen una repercussió. De vegades positiva, altres vegades negativa. De vegades aquestes experiències romanen a l'inconscient, altres són conscients i fins i tot, de vegades semi-inconscients.

Aquesta és la importància de la hipnosi terapèutica en el tractament de l'agorafòbia. La hipnosi és una eina utilitzada sovint en psicoteràpia (fins i tot de vegades en coaching). Es pot utilitzar com a mètode terapèutic principal o combinat amb altres teràpies.
En el tractament de l'agorafòbia es pot utilitzar des d'una triple perspectiva:

Refermar els aprenentatges adquirits durant el procés previ.
Per explorar a l'inconscient personal per prendre consciència d'experiències traumàtiques que tinguin un pes específic. En aquest cas a l'ansietat/agorafòbia.
– Aconseguir una col·laboració conscient – inconscient creatiu. D'aquesta manera hi ha solucions que no generen rebuig per alguna de les tendències personals.

 

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Símptomes de l'agorafòbia i possibles causes. Què és l'agorafòbia?

Consulta de psicoteràpia per als trastorns d' ansietat, entre ells l'agorafòbia,

 

Tractament de l'agorafòbia a Sabadell i online, amb psicoteràpia Gestalt, hipnosi i pnl. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach

Símptomes de l'agorafòbia

BLOG


Símptomes de l'agorafòbia i possibles causes. Què és l'agorafòbia?

Símptomes de l'agorafòbia i teràpia, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoteràpia i coaching.

 

Què és l'agorafòbia?

Superar el temor a sortir fora

Aquesta dificultat ens pot impossibilitar sortir i relacionar-nos.

Abans de descriure els símptomes de l'agorafòbia crec adequat acotar què és per comprendre-la millor: L'agorafòbia és un tipus de trastorn d'ansietat, per tant l'emoció de base és la por.

Etimològicament procedeix del grec “àgora” (plaça o espai públic, també lloc de reunió). I, per altra banda, “fòbia” (aversió o por irracional o excessiva cap a alguna cosa).

Qualsevol fòbia representa un temor excessiu que ens condueix a evitar alguna cosa. Aquesta cosa produeix ansietat que apareix als símptomes de l'agorafòbia.

En línies generals, és la tendència a evitar (fòbia) situacions a les que interpretem que és difícil escapar. Òbviament perquè creiem que hi ha algun perill i/o no tenim el control.


A quins llocs o situacions apareixen els símptomes de l'agorafòbia?

Poden aparèixer de diferents maneres. Per exemple:

– En qualsevol lloc on sospitem que poguéssim tenir una crisi de pànic. A més d'interpretar que no tenim possibilitat d'escapar. En aquests casos hi ha una hipervigilància per haver patit, en algun moment anterior, aquesta crisi.

– Els símptomes de l'agorafòbia poden aparèixer quan estem en grups nombrosos de persones.

– També, quan ens allunyem de casa, en agafar l'automòbil, transport públic, avió...

– Evidentment en llocs concorreguts com el cinema, centres comercials, gimnasos. He vist fins i tot estudiants que renuncien als estudis presencials per aquest motiu.

– Pot evitar-nos gaudir de la vida. Per exemple perdre'ns concerts, espectacles concorreguts etc.

De vegades els símptomes de l'agorafòbia vénen acompanyats d'altres dificultats com atacs de pànic, altres fòbies etc.

Aquests limiten considerablement la capacitat d' experimentar, viure i gaudir de la vida. El resultat és que, a poc a poc, anem limitant la nostra activitat i relacions. Ens auto aïllem i, probablement, ens tanquem a casa.

A vegades, amb l'ajuda de certs suports, és possible “trampejar” la situació. Per exemple anant en companyia d'una persona de confiança o portant una pastilla “per si de cas”. Aquests suports poden estar bé al principi, quan ens decidim a enfrontar els símptomes de l'agorafòbia. Però és millor que siguin temporals i anar-los deixant a poc a poc.


Símptomes de l'agorafòbia.

Podem dividir-los en dos grans grups, encara que alguns podrien incloure's en les dues categories:


Símptomes físics:

Ansietat i temor a espais oberts.

Superar la por a espais oberts.

– Palpitacions, tremolors i sacsejades, esglais, pèrdua de sensibilitat.

– Sensació de parla d'aire o ofec, hiperventilació, vertigen i/o mareig.

– Dolor o opressió al pit, calor, sudoració, sufocació.

– Fatiga o cansament, nàusees, dificultat per empassar, molèsties a l'estómac.

– Punxades, rampes, entumiment, formigueig, tensió, cames febles, pal·lidesa, necessitat d'orinar o evacuar.

– De vegades els símptomes de l'agorafòbia transcorren conjuntament amb atacs de pànic. En aquests casos poden estar associats als típics de l'ansietat i els atacs de pànic. A més dels descrits a dalt poden ser:

Por de morir, sensació d'ennuegar-se, molèsties abdominals, inestabilitat por intensa a desmaiar-se, sensació d'irrealitat, perdre la consciència o “tornar-se boig”.



Símptomes psicològics.

Els principals símptomes psicològics de l'agorafòbia estan vinculats amb la por i l' evitació de la situació que genera conflicte. Això és així perquè el cervell creu que hi ha un perill real.

Aquest temor (també anomenat anticipació catastròfica) és sempre referit a un eventual futur. Sol aparèixer internament amb la típica expressió ”i si…?" Per exemple "I si ara em marejo”? o "I si passa alguna cosa i no puc escapar”? La persona s'identifica amb el temor anticipat (o patir conseqüències).

La por de ser-hi només té a veure amb l'eventual dificultat per perdre el control en llocs concorreguts. També, moltes vegades, vinculat a la vergonya perquè aparegui un atac de pànic. És per això que un dels símptomes de l'agorafòbia que presenta la persona és el de voler estar acompanyat. Això l'alleuja momentàniament, però ha d'aprendre a, a poc a poc, ser autònom. En aquesta direcció anirà encaminat el procés de psicoteràpia.


Altres símptomes psicològics de l'agorafòbia.

– Sensació que l'entorn no és real.

– Sol provocar dependència de persones properes per desplaçar-se.

– Pèrdua de nitidesa a la visió, fins i tot lleus distorsions lumíniques.

– Com a conseqüència de l'anterior, la persona es pot tancar a casa. És l'únic lloc que percep com a segur.


Les causes; els factors predisponents, precipitants i mantenidors.


Quan apareixen els primers símptomes de l'agorafòbia és normal pensar en les causes que la van provocar. Podem diferenciar tres factors disparadors, tres tipus de gallets psicològics que la provoquen i mantenen:


Factors predisponents.

Cada persona és diferent i les causes de cada dificultat tenen un origen diferent.

A cada persona l'agorafòbia té diferents antecedents.

És important tenir present que no hi ha causes primeres que culpabilitzin o condemnin algú a patir els símptomes de l'agorafòbia. Sí que semblen existir certes causes que hi predisposen.

En alguns casos, els símptomes de l'agorafòbia apareixen després d'alguna experiència traumàtica. És molt habitual després d'atacs de pànic que han exposat la persona a una situació de vulnerabilitat en públic. No obstant això, no sempre és així i encara no hi ha indicadors clars sobre aquests factors predisponents.
No oblidem que una fòbia és una por evitativa i anticipatòria. És a dir, una preocupació i sensació d'incapacitat per afrontar certes situacions (imaginades) que generen ansietat. En alguns casos porta aparellada la vergonya que comporta “oferir un espectacle” (tal com va dir un consultant) que suposa un atac d'ansietat en públic.

No obstant això, no sempre hi ha causes primeres clarament identificades que disparin els símptomes de l'agorafòbia. En aquest cas, convé també tenir presenta els factors mantenidors.


Factors mantenidors.

A més d'aquestes eventuals primeres “causes” poden existir altres característiques de la personalitat. Aquestes poden empitjorar o mantenir els símptomes de l'agorafòbia. Per exemple:

– Obsessió per “tenir tot controlat”.

– Manca d' autoestima i confiança en les pròpies capacitats. Aquest és el més comú dels factors en persones que manifesten símptomes d'agorafòbia.

– No saber tolerar la incertesa i, en alguns casos, la frustració.

– Pensament “en blanc i negre”. O tot és perfecte oa la qual alguna cosa “es torça” tot s'esfondra. Podem, per exemple, sentir-nos una mica ansiosos per una situació desafiant però no això ha de provocar un atac d'ansietat.

– En general, els símptomes de l'agorafòbia apareixen en persones amb escasses capacitats per gestionar el món emocional. La bona notícia és que la intel·ligència emocional es pot aprendre.


Factors precipitants.

Aquests apareixen en totes aquelles situacions que generen episodis d' estrès i ansietat. Per no repetir-me em remeto al principi de l'article. En concret l'apartat “A quins llocs o situacions apareixen els símptomes de l'agorafòbia?”

Tenir detectades aquestes situacions facilita el treball d'afrontament que més tard o d'hora s'ha de plantejar. No obstant això, crec necessari abans treballar en unes pràctiques perquè la persona no se senti desprotegida.

Al següent article explorarem algunes alternatives terapèutiques. Reitero que les alternatives que exposo són només a títol orientatiu. L'ideal és deixar-se acompanyar per un terapeuta coneixedor del tema

Fins llavors rep una cordial salutació,

Següent article relacionat: Tractament de l' agorafòbia, com superar-la amb psicoteràpia

www.josepguasch.com

Símptomes i teràpia de l'agorafòbia

Símptomes de l'agorafòbia i teràpia, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoteràpia i coaching.

Descobreix els diferents tipus de motivació.

BLOG


Tipus de motivació. Aprèn a motivar-te en la vida diària i professional.

Tipus de motivació, psicoteràpia i coaching per motivar-te en la vida diària i professional.

Reforçar la força de voluntat

No hi ha obstacles per a una voluntat determinada.

Vam examinar a l'anterior post la definició de motivació segons diferents disciplines.

També vam veure els dos principals tipus de motivació, extrínseca i intrínseca. No obstant això, no són les dues úniques grans maneres d'estimular-nos per als nostres objectius. Hi ha altres maneres de fer-ho que exposo a continuació:



Vroom i la seva teoria de l´expectativa.

Se centra en l'àrea d'influència de la psicologia social i organitzacional. No obstant això, les seves troballes es poden extrapolar a l'àrea personal. Aquest model o tipus de motivació s'assenta en tres factors:

Expectació: La confiança en aconseguir un objectiu i, conseqüentment, en què les accions empreses portaran a aquest resultat desitjat.
Valor o València: Un objectiu pot ser important o no per a cada persona. La ponderació d'un resultat desitjat (subjectiu necessàriament) es correspon amb aquest factor.
– Percepció de la major o menor dificultat d'aconseguir l'objectiu, o instrumentalitat.

Hi ha un exercici molt conegut en coaching i psicoteràpia que és l'anomenat la roda de la vida. En algunes versions d‟aquest exercici es contemplen aquests tres factors.

Vegem a continuació altres tipus de motivació orientats a la direcció de la mateixa:


Els dos grans tipus de motivació segons l´orientació de l´atenció.

 

L'energia flueix cap on posem l'atenció.

Cap on orientem l'atenció?

La PNL proposa una suggerent distinció, els anomenats metaprogrames. Bàsicament defineixen cap a on dirigim l'atenció. Hi ha una extensa definició de diferents tipus de metaprogrames. Tot i així destacaré dos dels principals que delimiten el focus de l'atenció:

Tipus de motivació orientada a l' objectiu, cap al que volem aconseguir, la recompensa. També anomenada positiva. És molt habitual en els processos de coaching orientat a objectius.

Tenir clar el que volem aconseguir i mantenir-nos focalitzats és un estímul de primer ordre. No obstant això també pot estar orientat a la tasca.

Per exemple, en certa ocasió algú em va confessar que planxar la roba el relaxava. En aquest cas l'activitat de planxar és un tipus de motivació positiva orientada a la tasca. No obstant això, altres persones (sospito que moltes) no senten un plaer especial a planxar. Si ho fan és per aparèixer de manera correcta en entorns determinats. Segueixen, també orientats cap a allò positiu però en el seu assoliment final, no en el procés.


Tipus de motivació orientada al problema que volem evitar. Evitar problemes, allunyar-nos del patiment, l'eventual pèrdua o dany. També anomenada negativa.

Com , a l'exemple anterior, pot bifurcar-se en orientació al resultat final o bé a la tasca.

Per exemple, si evito fregar els plats després de cada àpat, estic fugint de la tasca (motivació negativa). No obstant això, si penso en el que pot passar si se m'acumulen plats bruts de dos o tres dies a l'aigüera…. És molt probable que decideixi fregar-los amb més regularitat.

 

Algun dels tipus de motivació és millor o pitjor?

De nou indicar que ni una ni una altra són millors. En molts casos depèn del moment del procés terapèutic, bé sigui de psicoteràpia o de coaching.

Per exemple, en la teràpia de les addiccions apareixen dos moments crucials: El moment de "desenganxar-se" i el d'estabilització una vegada solucionada la crisi inicial (síndrome d' abstinència).

En línies generals el tipus de motivació negativa (el que evitem) és la més eficaç en aquesta primera etapa. No obstant això, un cop estabilitzat l'estat físic i d'ànim, orientar-nos cap a objectius que il·lusionin és l'ideal. És a dir el tipus de motivació positiva.

Pots veure, si ho desitges, un dels meus articles sobre tècniques per deixar de fumar. Hi exposo una manera de combinar, en un exercici, els tipus de motivació positiva i negativa per al tractament d'addiccions.



Tipus de motivació segons David McClelland.


Aquest psicòleg nord-americà posa al nucli del seu model tres necessitats. La necessitat d' assoliment que distingeix les persones orientes per la responsabilitat. La necessitat d' el poder en persones que busquen influir, estatus i prestigi (personal o professional). Necessitat d' afiliació, persones que busquen el sentiment de pertinença, vincle social etc.


Orientació a l'èxit.

És una variant del tipus de motivació positiva. No obstant això, en aquest cas inclou un criteri quantitatiu o qualitatiu. La meta és desafiant, l'èxit suposa un repte.

No es tracta només del plaer d'aconseguir-ho o fer-ho. inclou, més enllà del plaer personal, un component de creixement personal.

Exemples els podem trobar als atletes i esportistes d'elit. El executiu d'una empresa que s'orienta a objectius desafiadors en un mercat molt competitiu. El acadèmic que s'involucra en projectes de gran importància social, científic, artístic etc.


De poder.

Aquest tipus de motivació neix del desig d' Influir en altres persones. També hi pot haver el desig de controlar.

En el primer cas parlem de poder socialitzat. Es caracteritza per la necessitat de compartir pensaments, opinions, informació etc. De vegades, fins i tot el desig d'ajudar. Però aquest desig d'ajudar pot emmascarar la pressuposició del poder de qui ajuda aquell que “és ajudat”. És a dir, l'ajudador es col·loca, automàticament, en posició de poder.

Ben entès, el poder socialitzat enfocat com a ajuda apareix en mestres, professors, treballadors socials, terapeutes etc.

En el segon cas parlem de poder personal. Aquest ja implica un interès més orientat cap a la influència i l'establiment, obvi, d'una posició de lideratge. Càrrecs polítics, alts executius i líders d'una empresa. Des del CEO fins als comandaments intermedis.

La cerca, en aquest perfil, és de reputació, jerarquia, influència per controlar…



Tipus de motivació social.

Tipus de motivació i sentiment de pertinença.

El desig de formar part d'un grup o comunitat.

Es fonamenta en la necessitat de pertinença o afiliació. Els éssers humans, com a éssers socials, tendim a agrupar-nos i reunir-nos. Bé sigui per consolidar llaços de proximitat, conèixer gent nova o unir esforços en la consecució d'un assoliment.

Per exemple, la persona que s'uneix a una associació excursionista i ho fa per conèixer gent. L'interès també podria estar enfocat als valors de l'ecologia, per exemple. En aquest cas, en l'assoliment que és el primer tipus de motivació que hem vist d'aquest model.


De nou destacar que aquests tres tipus de motivació no són mútuament excloents. En una mateixa persona poden coexistir diferents maneres d'orientar-se a l'acció.

És important, també, identificar en cada cas, el o els tipus de motivació més adequat/s per a cada situació. En això ajudarà, tal com vaig indicar a l'anterior article, el coneixement dels valors que ens impulsen.

He descrit alguns dels models més destacats que descriuen els diferents tipus de motivació. Existeixen, no obstant això, molts altres. L'estudi del que ens mobilitza a assolir objectius (o allunyar-nos del que no desitgem) és d'aplicació molt transversal.

En qualsevol procés de psicoteràpia i coaching, indistintament de la modalitat, hauríem d'atendre aquest factor.

Fins al següent article, rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Definició de motivació

Diferents formes en què ens animem per aconseguir els nostres objectius.


Tipus de motivació. Psicoteràpia i coaching per motivar-te en la vida diària i professional.

Determinació per aconseguir objectius.

BLOG


Definició de motivació segons diferents corrents de coaching i psicoteràpia

Definició de motivació, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Coaching i psicoteràpia per millorar la teva qualitat de vida i benestar emocional.

Què vol dir estar motivat?

Quants tipus d'interessos hi ha?

La definició de motivació depèn de la disciplina que l'estudiï i del context en què s'apliqui. Per exemple, la psicologia emfatitza l'orientació cap a un objectiu o meta personals. La sociologia posa el focus en els valors i els interessos de les persones per a millores socials. A la docència, els factors que estimulen els estudiants a aprendre. El món organitzacional s'orienta a les pràctiques per establir objectius en primer lloc. I en segon lloc comprometre els col·laboradors en la consecució dels mateixos.

No obstant això, en la seva essència, la definició de motivació es resumiria en: Un estat intern (afavorit per processos interns o externs) que impulsen les persones a aconseguir un objectiu. Això genera una conducta i actitud focalitzades cap a aquesta meta.

 

Definició de motivació i teories que l'expliquen

Hi ha diferents teories que l'aborden des de diverses òptiques. Evidentment, per a cadascuna la definició de motivació presentarà biaixos i conseqüències diferents. A continuació, una breu exposició en funció del seu impacte actual. Començarem per les de més influència des d'una visió de psicoteràpia i coaching.

 

La jerarquia de necessitats segons Maslow.

Les necessitats i valors font de motivació.

Motivar-nos per satisfer les nostres necessitats personals.

És la més celebrada; la postulada per Maslow a la seva jerarquia de necessitats. La definició de motivació en aquesta teoria gravita al voltant de la satisfacció de les necessitats. És especialment important en processos de coaching i psicoteràpia personal.

Segons és de veure a la il·lustració adjunta existeix un rang d'importància. A la base les que graviten en les necessitats fisiològiques més bàsiques. I a la cúspide les d'autorealització. Segons aquest model, no ens mobilitzarem cap amunt a l'escala si no satisfem abans les de rang inferior. Per exemple, difícilment treballarem per créixer espiritualment si no tenim per menjar o on dormir. Per descomptat hi ha excepcions però són les menys.

 

Definició de motivació interna (intrínseca) o externa (extrínseca)

Acabem de veure la importància del model de Maslow basat en la satisfacció o no de les necessitats. És important en la definició de la motivació diferenciar-ne dues fonts. En això es distingeixen els matisos de la definició de motivació interna o externa.

Així, la primera (interna o intrínseca) es basa en la sintonia amb els propis valors. Valors i necessitats no són exactament el mateix però per allò que ens ocupa en aquest article podem equiparar-los. No obstant això, si vols aprofundir una mica més pots fer-ho al meu anterior article: Desitjos i necessitats.

 

Motivació intrínseca

Aquests factors orienten linterès cap als valors personals. Recordem que els valors són únics, cada persona té els seus. Si vols ampliar una mica més aquest concepte pots veure el següent article: LLISTA DE VALORS.

No depèn de recompenses externes. El simple fet de realitzar aquesta activitat o culminar-la ja provoca un plaer vinculat a la coherència personal. És, per exemple, quan una persona treballa en allò que li agrada (vocació). Per descomptat que haurà de cobrar per dedicar un temps a aquesta activitat però el seu focus estarà a la mateixa activitat. No en el que cobri a final de mes.

En aquest cas la definició de motivació ve matisada per la congruència personal. Per aquest motiu, en qualsevol procés de psicoteràpia, coaching o creixement personal en general s'emfatitza el treball amb els valors personals.

La filosofia de vida IKIGAI

No entraré a fons en aquest article en aquest interessant estil de vida inspirat en la cultura japonesa. Només ho menciono per posar èmfasi en la importància, també, dels valors a la consecució de l'IKIGAI.

Aquest terme es refereix a la importància de viure una vida amb sentit, direcció i profunditat. Es tracta d'unir en, per exemple, l'activitat professional, quatre factors:

  • Missió de vida. Allò que creiem que hem vingut a fer.
  • Visió. El tipus de societat que ens agradaria crear o en què ens agradaria viure.
  • Capacitats. Allò en què som hàbils.
  • Professió.

Com és obvi, identificar els propis valors és especialment important per descobrir el propi IKIGAI.

 

Motivació externa o extrínseca

Definició de motivació extrínseca, quan la recompensa és diferent de la gratificació de l'activitat.

Recompensa externa per comportaments.

Està vinculada a una recompensa que no està relacionada directament amb l'objectiu o l'activitat. L'activitat en si no porta associat un plaer. És, per exemple, la persona que treballa per guanyar un sou a final de mes. No ho fa perquè li satisfaci la seva activitat professional. En aquests casos podem indagar en un possible significat profund de la motivació.

En general, es pot mantenir aquest factor impulsor durant un temps. No obstant això, és difícil mantenir-lo prolongadament sense que tingui un cost personal. Per aquest motiu, no en poques ocasions, algunes persones decideixen canviar, sorprenentment, d'activitat professional. Fins i tot quan ocupessin llocs de privilegi o cobressin retribucions elevades.

En aquests casos la definició de motivació està matisada per factors externs aliens al treball en si en la primera activitat professional. Generalment, en aquesta transició, l'atenció s'orienta a satisfer els valors personals mitjançant una activitat professional nova.

 

Definició de motivació. El pont entre la recompensa interna i externa.

Poques vegades fem una activitat motivats pels nostres valors profunds. Des d'anar a una feina monòtona a haver de fregar els plats. Com mantenir doncs la motivació alta en aquests casos? Per descomptat mai no serà igual que quan ens mobilitzem per factors interns però podem fer alguna cosa.

El pont entre el valor profund i la recompensa.

Establir el pont entre la necessitat profunda i la recompensa.

En aquests casos suggereixo mantenir en el focus de la consciència el benefici indirecte que suposa aquesta activitat. I, si és el cas, indagar “per a què?" vull això. Podria formular-se en una indagació del tipus: “Encara que això que faig, en si no m'agrada, al servei de quin valor, benefici o necessitat pot estar?”

 

El “per a què del per a què?”

És un tipus d'indagació força socorreguda en processos de psicoteràpia i especialment de coaching. Em refereixo a la pregunta per a què? Recordem que el "per a què?” ens pot conduir a motius no evidents d'una acció, orientació o idea. Dit altrament a un significat profund de la motivació externa encobert. Es pot veure més clar amb un exemple:

Puc exercir una activitat professional que em permet cobrar un sou digne a final de mes. No obstant això, bé podria ser que no m'agradi aquest treball. La resposta al primer "per a què?” podria ser la de “per cobrar un sou fix a final de mes”. Tot i això podem anar una mica més lluny.

La següent pregunta seria: “I per a què vols cobrar un sou fix a final de mes?”. La resposta podria ser, per exemple “per viure tranquil” (i ja tenim un valor associat a la tranquil·litat/serenitat). Fins i tot es podria intuir algun significat profund de la motivació diferent, per exemple: “Per pagar els estudis del meu fill”. Aquí podem trobar dos valors: coneixement (estudis) i l'aspecte proveïdor de la paternitat.

Una altra aproximació a la definició de motivació podria ser la que facilita la PNL amb el concepte intenció positiva. Es basa en la pressuposició que darrere de tota conducta hi ha una intenció positiva. Fins i tot per estrany que pogués semblar en alguns casos.

Amb la indagació sostinguda del per a què? Podem arribar a aquestes intencions profundes. I així conèixer una mica més què ens mou profundament.

Fins el proper article rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Següent article relacionat: Tipus de motivació. Aprèn a motivar-te en la vida privada i professional.

 

Definició de motivació, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Coaching i psicoteràpia per millorar la teva qualitat de vida i benestar emocional.

La causa de la procrastinació és diferent a cada persona.

BLOG


La causa de la procrastinació. Per què deixar per demà?

La causa de la procrastinació. Postergar, deixar per demà (o després), consulta a Sabadell, Terrassa i online.

Teràpia per deixar de deixar per demà o després

Quan s'acumulen les tasques podem decidir evadir-nos.

Per endinsar-nos en la causa de la procrastinació (postergar), vegem una primera aproximació etimològica. Aquesta ens porta al llatí, “procrastinare”. "Pro" (abans de) i "crastinum" (el dia de demà). També trobem en grec el terme akrasia . Aquest terme, en grec antic es va associar a voluntat feble o descontrol. No obstant això, més específicament es defineix com un acte irracional. És a dir, conscientment sabem que volem fer X, però fem I.

Inicialment la “acrasia” es refereix a l' acció de fer. No obstant això, també pot referir-se a decidir intencions, desitjos i opinions. Ajornar una decisió, una intenció o emetre una opinió.

Tota decisió implica una elecció, Per tant triar alguna cosa i rebutjar (o ajornar) una altra cosa. Això pot conduir a un estat interior de confusió. I d'aquí en deixar per després (o demà) l' elecció. Aquesta és, doncs, una primera aproximació (superficial encara) a la causa de la procrastinació.

Deixar per demà i gestió de les emocions

La causa de la procrastinació té més a veure amb una gestió deficient de les emocions. No necessàriament fem o deixem de fer alguna cosa sempre per ganduleria. Aquesta teoria està sostinguda per Timothy A. Pychyl i Paul Mason. Al llibre, traduït al castellà com a "La solución a la procrastinación" desenvolupen aquesta hipòtesi de treball.

Una lectura superficial de la causa de la procrastinació l'ha portat al terreny de la gestió del temps. I òbviament té repercussions importants en l'economia de les tasques. Però no és una cosa a solucionar amb "tècniques" de "gestió del temps". Aquesta és l'aproximació del coaching. Per suposat no vol dir que no sigui adequada. És, senzillament una aproximació remediativa que pretén ser pragmàtica. De vegades aconsegueix l'objectiu....però no sempre .

Aquesta aproximació del coaching ens condueix a ocupar la ment en activitats productives i planificades. Així, en tenir un objectiu clar i el camí a emprendre, els dubtes no són tan peremptoris. D'una manera, entre còmica i certa és el que trasllueix la frase:

Una ment ociosa és l'avantsala de l'infern (o taller del diable)

Tampoc és una maledicció del caràcter o un defecte que no es pugui solucionar.

El secret, el veritable secret està en aprendre a sostenir les emocions. I manejar la nostra activitat AMB les emocions, no EN elles i, òbviament menys NEGANT-LES.


Deixar per demà no és una maledicció, el cervell té les seves prioritats.

El cervell treballa per a la nostra supervivència.

El nostre cervell té la seva pròpia agenda

Una cosa en la qual incideixo sovint en consulta és què fem amb el que ens passa. Quan enfrontem una situació que ens incomoda podem acceptar-la (no resignar-nos) o reaccionar amb algun tipus d'incomoditat. Cap de les dues opcions facilita una solució pragmàtica. Però sí punts de partida molt diferents.

Des de la primera posició podem plantejar-nos mesures des d'un estat d'equanimitat. Sigui quina sigui la decisió no empitjorarà el nostre estat d'ànim. I és més, partir d'un estat interior més relaxat sempre facilita la presa de decisions. I per entendre la causa de la procrastinació, la informació és important.

El nostre cervell és un gran "currant"

El nostre cervell té una prioritat principal, coordinar la nostra supervivència. Si penséssim en la multitud de funcions vitals que dirigeix sense adonar-nos seríem conscients com està de atrafegat. I per fer-ho amb màxima eficàcia una de les tàctiques que utilitza és estalviar energia. I per aconseguir-ho, recorre al conegut, el que no exigeix un gran esforç.

Aquesta no és una conducta que ens resulti estranya. És normal que en situacions d' estrès, ens comportem com estem més acostumats a fer-ho. Encara que sigui ineficient.

Una causa de procrastinació té a veure amb les prioritats del nostre cervell.

El nostre cervell compleix amb moltes tasques.

Per superar això hem de posar alguna cosa de consciència ja que estem parlant d'un hàbit molt arrelat. Mel Robbins va emfatitzar el poder de les decisions conscients en el seu llibre: “El poder dels cinc segons". Per a aquesta autora la causa de la procrastinació està en l' excessiu rumiar. No crec que sempre sigui aquest l'origen del deixar per després. Tanmateix facilita una pràctica que, en alguns casos, pot funcionar.

Postula l' existència d' una finestra de 5 segons entre la intenció i l' acció. Si podem intervenir en aquesta finestra de 5 segons, interromprem el bucle de l'hàbit. I en aquest cas del deixar per després.

Per fer-ho proposa, quan sorgeix l'oportunitat de prendre una decisió, efectuar un compte regressiu. Només un compte enrere 5-4-3-2-1 i emprendre l'acció/decisió. És una manera d'evitar la paràlisi per un excessiu anàlisi.

Tanmateix no existeix només una causa de la procrastinació. Vegem una altra manera d'entendre-la.


La causa de la procrastinació i les estratègies de motivació.

Allò que ens motiva difícilment ho "deixarem per demà". Això sembla una obvietat, i ho és en alguns casos... però no en tots. Hi ha tres variables importants que estan en l'origen d'aquest deixar per després:

– OBJECTIU.
– TASCA.
– TEMPS.


La causa de la procrastinació en l' objectiu.

Perquè ens motivi, s' ha de fonamentar en valors personals. És a dir en allò que considerem important. Els valors són la font de la motivació interna, la més genuïna.

Quan és una cosa que "hem de" fer encara que no ens agradi hauríem de buscar factors motivacionals externs. Altrament dit quins beneficis aconseguim amb l'assoliment. També és possible focalitzar-nos en què evitem.

En la causa de la procrastinació, sovint tenim objectius poc clars o motivadors. És important, per a aquest pas, tenir objectius clarament formulats, realistes i motivadors. És el que he apuntat al principi una aproximació de coaching.

He escrit diversos articles sobre la formulació d'objectius. Annex enllaç a l'últim de la sèrie en què pots trobar un vincle a la resta: Formulació d'objectius, coaching i altres recursos



Quan deixem per demà per la tasca.

Diferenciar la meta del pla d' acció.

De vegades la procrastinació té a veure amb l'objectiu, de vegades amb les tasques.

En aquest context entenc tasca com el procés per aconseguir un objectiu. No sempre la tasca és atractiva, encara que sí que pugui ser-ho l'objectiu. En anar desplegant la tasca (present) o abans de fer-ho (futur) podem desenvolupar sentiments d'inseguretat. Aquí pot aparèixer el vincle procrastinació/baixa autoestima /inseguretat. És el diàleg intern del tipus "no sóc capaç de”, “no ho faré bé".... Fins i tot es pot entremesclar amb l'anomenat síndrome de l' impostor.

Si bé falta de confiança i síndrome de l' impostor poden ser causa de procrastinació, no són el mateix. En la primera emergeix una inseguretat per desplegar una tasca o aconseguir un objectiu. És normal la falta de confiança quan comencem alguna cosa que mai abans havíem fet.

En la síndrome de l' impostor la persona és algú alta o suficientment qualificat per a aquesta tasca o objectiu. Fins i tot pot ser algú amb experiència més que suficient.... Però encara i així tem no estar a l'altura o... ser "descobert" com un frau.

Un altre element important causa de procrastinació és l' ansietat. Al fons d'aquesta s'instal·la un temor anticipatori. És a dir, encara no hem iniciat la tasca i ja ens posem en el pitjor. En termes humorístics l'aforisme principal de la "Llei de Murphy": "Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament (i a més ho farà en el pitjor moment possible)”



Quan la causa de la procrastinació és el factor temps:

Resumint molt podem entendre el futur en tres paràmetres: Curt, mitjà i llarg termini. Com a norma general, quan ens plantegem un objectiu a llarg termini costa més mantenir la motivació. Aquesta bé pogués ser la causa de procrastinació en alguns casos: Objectius temporalitzats a llarg termini.

De vegades la causa de la postergació està en el temps per aconseguir l'objectiu.

És aconsellable, en objectius a molt llarg termini, fraccionar les diferents etapes.

Com a norma general, quan parlem de formulació d'objectius, un dels paràmetres és la temporalització. Si vols saber més sobre aquest concepte pots ampliar en el següent article:

Formulació d'objectius amb coaching i PNL.

La temporalització d'un objectiu compleix una triple funció:

En primer lloc: Focalitza l'energia mental i emocional posant-li uns límits.

En segon lloc: Desmembrar un objectiu a llarg termini en etapes més curtes facilita la sensació de consecució. Cada etapa finalitzada, i la sensació d'assoliment (encara que sigui parcial) incrementen la motivació. La motivació és un dels motors que poden frenar les causes de la procrastinació.

En tercer lloc: Constatar si anem complint o no els terminis. I, si és el cas, factors correctius a aplicar.

En el següent article veurem la causa de la procrastinació segons l'estratègia que usem per motivar-nos. Ho veurem també amb un exemple pràctic.

 

Fins llavors, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Autosabotatge i procrastinació. Teràpia per no deixar per després.

 

És possible deixar de postergar.

 

La causa de la procrastinació. Postergar, deixar per després (o demà), consulta a Sabadell, Terrassa i online.

Treballar amb l'inconscient personal, imaginació activa a Sabadell

BLOG


L'ombra del teu inconscient, autoconeixement i superació personal

L'ombra del teu inconscient. Acceptar l'ombra, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior) a Sabadell i Terrassa

Robert Johnson en el seu llibre "Acceptar l'ombra del teu inconscient"ens parla de l'Arquetip de l'ombra. I ens explica una trista història:

La nostra ombra personal conté una gran font d'energia si sabem alquimizarla, consulta a Sabadell

L'aigua. Arquetip de vida, sanació i purificació

L'Aigua de la Vida brollava lliure i alegre a través d'un pou. Aquesta Aigua tenia virtuts guaridores i revitalitzants de les que es beneficiava tot aquell que bevia d'ella. I ella, en la seva generositat, s'oferia a tot aquell que s'acostés per conèixer-la.

Però uns usurers van pretendre aprofitar-la.
Van aixecar tanques al voltant del pou i la van comercialitzar.

L'aigua enfadada, decidir brollar a través d'un altre pou. I així, la qual rajava del pou inicial, va perdre totes les seves màgiques propietats.

No obstant això, va passar el mateix amb altres usurers. I així va seguir succeint. D'aquesta manera, el Aigua de la Vida segueix apareixent, cada vegada, en llocs insospitats on ningú pugui enriquir-se amb usura d'ella.

I els pous que va deixant, al seu pas, només ofereixen aigua tèrbola.
No obstant això, el Aigua segueix rajant en algun lloc i està llesta, sempre per ser rebuda.

Què té a veure aquesta metàfora amb la nostra psicologia?

Aquesta història ens parla dels interessos egocèntrics per apoderar-se d'un bé que pertany a la Vida. El nostre ego actua d'una manera semblant. Ignora algunes zones de la nostra psique. Tot allò que no obeeixi als interessos egocèntrics és reprimit, negat, enterrat. De tal manera que, allò que era al principi una cosa natural, es torna tèrbol. Tal com succeeix en els pous dels que ja no raja el Aigua de la Vida. Així neix en nosaltres l'arquetip de l'ombra.

D'aquesta manera construïm un guió de vida en el qual el reprimit segueix influint-nos. Però ho fa d'una manera inconscient i, generalment, poc constructiva. Acceptar l'ombra és el primer pas per a la seva integració d'una manera constructiva.

L'ombra del teu inconscient i el lloc en el qual brolla l'Aigua de la Vida

Aquest lloc on podem trobar el Aigua no està molt lluny.

Curar les nostres ferides emocionals, consulta a Sabadell

En el nostre inconscient l'arquetip de l'ombra espera a ser descobert

Està més a prop del que sospitem, només que ... una mica amagat. És, efectivament, nostre inconscient. I en ell, Jung va postular l'existència d'alguna cosa que va cridar l'arquetip de l' ombra. Més específicament va deixar escrit:

"La figura de l'ombra personifica tot el que el subjecte no reconeix i que, però, li força una i altra vegada, directament o indirectament. "

 

Com pots trobar indicis de l'arquetip de l'ombra del teu inconscient?

Imagina que algú, amb la seva conducta o actitud et exaspera molt. Tot i que pugui semblar una persona molesta, si la teva resposta emocional és exagerada, aquesta és una pista.
L'ombra del teu inconscient reacciona com una ferida al contacte amb aigua salada. Cou!!. Aquesta conducta, aquesta actitud està llavors en tu, en la teva ombra. Aquesta resposta emocional és coneguda com Projecció de l'ombra

Pot semblar una cosa contradictòria acceptar l'ombra del teu inconscient. No obstant això, és important aclarir que reconèixer no vol dir actuar segons el seu dictat.

 

La llum de l'ombra del teu inconscient.

D'altra banda, encara que d'això parlaré en un altre article, també podem “reconèixer” en altres parts meravelloses que ens neguem. És important aquí destacar que, en si, el que rebutgem en nosaltres no té per què ser una cosa negativa.

Les emocions reprimides en l'home i el patriarcat, consulta a Sabadell

Les qualitats negades a la masculinitat pel patriarcat jeuen en una ombra lluminosa.

Per exemple, un home que (pels dictats del patriarcat) rebutgi en si la seva sensibilitat, tendresa, delicadesa ... és fàcil que s'enamori d'una dona que manifesti aquestes qualitats. De fet l' enamorament, segons la psicologia analítica, és vist com una projecció del que és lluminós en una altra persona.

Reconèixer i acceptar l' ombra, "el tio del gimnàs", un exemple.

Vaig a relatar un diàleg amb un client en consulta (per descomptat és un resum. Conte amb el seu permís i mantinc el més estricte anonimat).

El consultante va a un gimnàs regularment. Un dia va aparèixer en aquestes instal·lacions un home que li va exasperar d'una manera exagerada. Així que, vaig indagar una mica.

Aquest va ser més o menys el diàleg que vam sostenir.

Client: Llavors va aparèixer aquell "tío". Caminant com un paó.
Josep: Com creus que camina una paó?
C: Doncs cridant l'atenció, movent-se, en pla xulo.
J: I això et molesta
C: Sí, molt.
J: I com és aquest molt en una escala de l' 1 al 10?
C: Doncs .... (Aquí es va aturar una mica ...) Jo diria que un 9!
J: Un nou per algú que ni tan sols es va ficar amb tu. Només per la seva forma de caminar
C: Sí, però és que (i aquí va emfatitzar el que passava) Anava cridant l'atenció!!

 

L'arquetip de l'ombra filtra i distorsiona la nostra percepció de la realitat

És curiós com el "cridar l'atenció" pugui molestar tant a

L'ombra del teu inconscient. Reconèixer l'ombra del nostre subconscient per aprendre a reconèixer la realitat.

Aprendre a reconèixer l'ombra per prendre consciència de com distorsiona la realitat.

algú. Però hi ha alguna cosa més. "Caminar movent-se com un paó" pot ser una descripció de fets. No obstant això, inferir d'això que volia cridar l'atenció és una interpretació, cosa que va deduir el client a partir dels seus filtres personals.

D'altra banda, el seu radical rebuig apuntava a una mica més. Conec al client i sé que és un home extremadament discret, cautelós i reservat, així que li vaig llançar el repte.

 

Acceptar l'ombra del teu inconscient, "Cridar l'atenció"

J: Tu no has volgut mai cridar l'atenció?
C: Bé ... sí però no d'aquesta manera ....
J: I quan ho has volgut ... ho has fet?
C: Doncs no, crec que cadascú ha de arreglar els seus propis problemes.

"Cadascú ha de arreglar els seus propis problemes”.

Això, per descomptat, és una creença, i en un home, encara que jove, "clàssic", sol ser un indici que no vol mostrar la seva vulnerabilitat.

És aquí on va aparèixer la seva ombra. "Cridar l'atenció", per el meu client, equival a "necessitar l'ajuda dels altres". A això en PNL se l'anomena una equivalència complexa . Ell només vol cridar l'atenció quan té algun problema entre mans, però, per descomptat no ho permet. No obstant això, el seu desig de compartir, de ser alleujat , existeix... en el seu arquetip de l'ombra.

Ocupar "tot l'espai disponible"

C: Doncs sí, va arribar va col·locar la seva tovallola en un aparell de musculació i es va anar a fer bici.
J: Et va molestar això?
C: Doncs és evident! (compte amb les afirmacions vehements, solen amagar alguna cosa "ombrívola”). Quin dret té a ocupar tot l'espai? (Ara una generalització)
J: Tot l'espai?
C: Bé ... ja m'entens, si està en la bici per què ha d'ocupar amb la seva tovallola altre aparell que podria utilitzar una altra persona?
J: Bé ... si arriba una altra persona li pot dir que retiri la tovallola, no et sembla?
C: Sí clar, A mi també m'agradaria! tenir-ho tot a la meva disposició, però no s'ha de fer això.

Important aquest paràgraf. El client no deixa de tenir raó, però…

Aquí no interessa la raó, interessa el que sorgeix!.

En primer lloc indica: "a mi també m'agradaria ..."! i és obvi i raonable que en un lloc amb recursos compartits, a tots ens agradaria tenir-los a la nostra disposició en tot moment. Recordem que acceptar l'ombra no vol dir seguir el seu dictat, només reconèixer-la.

Segueix amb un "però". La paraula però en una frase, a efectes psicològics, desvirtua l'afirmat prèviament (1). El'"a mi també m'agradaria” (la reivindicació de l'ombra) queda com menyspreat l'efecte de ser reconeguda.

"No s'ha de". Ens trobem amb el que en teràpia Gestalt anomenem un "introjecte”. Mandats generalitzats i imposats sobre què fer i no fer. Fritz Perls, el pare de la teràpia Gestalt els va anomenar com els "hauria de...".

Però hi ha més .... (Per això vaig triar aquest exemple). Va seguir queixant-se d'alguna cosa de la que en el fons tenia raó, però ....

Acceptar l'ombra del teu inconscient per reconèixer el tresor que amaga.

Acceptar l'ombra del teu inconscient. El tresor amagat a l'ombra. Consulta a Sabadell

El tresor amagat a l'ombra.

Veurem a continuació la sinuositat amb la qual es mou l'ombra. Recordem que només posem l'atenció en reconèixer i acceptar l'ombra, no en si té o no raó. El següent fragment descobreix alguna cosa interessant encara que no evident.

C: El "tio" estava, mirant a tothom i a tot. Ho estava controlant tot! (De nou una interpretació. Que "miri tot" no vol dir necessàriament que "controli tot")
J: ¿I què hi ha de dolent en que miri a tothom? Això vol dir, necessàriament que "ho controli tot?”.
C: Bé .... Ho sembla!
J: Ho sembla o t'ho sembla a tu? (El repto a que traslladi la generalització a l'assumpció de la seva responsabilitat per la seva interpretació)
C: Bé ... m'ho sembla a mi, però això és de mala educació! (De nou un introjecte).

 

L'arquetip de l'ombra i les nostres potencialitats no desenvolupades.

No seguiré amb tota la transcripció. En aquest punt destacar que és típic en una persona extravertida estar mirant el seu entorn. El extravertit dirigeix ​​la seva atenció cap a l'exterior. El introvertit, al contrari, dirigeix ​​la seva atenció cap al seu interior. El client, un típic introvertit veu un extrovertit, són la cara i la creu d'una mateixa moneda.

I aquest és un aspecte molt interessant de l'ombra. La possibilitat que ens ofereix de completar-nos. Així, un introvertit farà bé en intentar aprendre de l'actitud extravertida i viceversa. Però mentre no reconegui aquesta possibilitat i segueixi veient a "els de l'altre extrem" com a enemics, perdrà una ocasió d'or.

Acceptar l'arquetip de l'ombra. ¿Per què fer conscient l'inconscient?

Fer conscient l'inconscient allibera l'energia que utilitzem per reprimir-lo. De la mateixa manera, en acceptar l'ombra del teu inconscient et tornes una persona més completa. Com va dir Jung:

"Prefereixo ser un home complet a un home bo".

Reconèixer la nostra totalitat ens dóna l'oportunitat de triar

Acceptar l'ombra i reconciliar-se amb ella, consulta a Sabadell

Reconciliar-se amb l'ombra interior

conscientment. A l'altre extrem, les actituds maniqueistes i moralitzants condueixen, sovint, a conductes depravades. No cal aprofundir massa en els foscos episodis que viu actualment l'església catòlica. Només com un exemple entre d'altres, per descomptat.

També és cert que amb aquest reconeixement no acaba tot el treball interior. És, no obstant això, un primer pas i, de vegades el més difícil.

Dedicaré un altre article a les conseqüències de no reconèixer i acceptar l'ombra. No obstant això et convido, mentrestant, a llegir el meu anterior post: Jo construeixo la meva pròpia realitat… però…qui sóc jo?

Fins al proper post, rep una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

(1) Examinem en quina manera diferent impacta : "Avui plou, però demà farà sol "a dir" Demà farà sol, però avui plou "

 

Treballar l'ombra del subconscient

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Següents articles relacionats: L'ombra de l'ànima. Quan la vida no té sentit, depressió noógena L'arribada de la primavera i el coronavirus; L' ombra del subconscient i l' escriptura automàtica

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

 

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 Mail: jspguasch@gmail.com
Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica:

Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Josep Guasch, coaching i psicoteràpia a Sabadell i Terrassa

 

 

L'ombra del teu inconscient, acceptar l'arquetip de l'ombra, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc…)

Superar els errorrs de sempre.

BLOG


Per què repetim patrons de conducta?. Guió de vida i teràpies transgeneracionals

Per què repetim patrons de conducta? Psicoteràpia Sabadell, Terrassa i online. teràpia de guió de vida i patrons compulsius. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

Superar la compulsió als rituals repetitius

La compulsió ens engoleix en un sense sentit.

Vam veure a l'article anterior la influència de dos elements, sovint inconscients, que dirigeixen la nostra conducta. Els actes compulsius i les necessitats no resoltes. Els primers una conseqüència del que Freud anomenava Neurosi obsessiva i la seva hipòtesi sobre la causa original. Posteriorment, a principis de 1970, el terme es va modificar per l'avui conegut com a Trastorn Obsessiu Compulsiu (T.O.C). Aquesta va ser la primera resposta a la pregunta “Per què repetim patrons de conducta?”

La teràpia Gestalt, amb el seu particular distanciament dels diagnòstics tipificats, aporta una cosa nova. Una aproximació sobre l'etiologia del "trastorn" obsessiu-compulsiu que li atorga direcció i sentit. Seguim amb la sèrie d'articles dirigits a respondre la pregunta: Per què repetim patrons de conducta?

Veurem en aquest article, especialment, les hipòtesis formulades pel Guió de Vida i les teràpies transgeneracionals. El guió de vida és una proposta que va popularitzar l' Anàlisi Transaccional. Pel que fa a les segones veurem les tres grans modalitats d'intervenció terapèutica.


Per què repetim patrons de conducta? El guió de vida

En termes generals totes (o gairebé totes) les persones vivim en el que es coneix com un guió de vida. El guió de vida ens col·loca com unes ulleres de colors que fa que interpretem la realitat d'una manera personal. I això és així en funció del que anomenem mandats del guió.

Per suposat aquests mandats són inconscients. I es van configurant en el nostre interior sobre l'estructura del que vivim durant dos períodes de vida:

En primer lloc, i molt especialment, durant la primera infància.
– A continuació durant l' adolescència.

Per què repetim patrons de conducta? El guió de vida.

De petits prenem “decisions” que construeixen el guió de vida.

Es tracta de moments vitals delicats, per diferents motius, però que ens fan molt influenciables. En aquests moments s' estableix l' estructura que emmotlla la posterior repetició de patrons de conducta.

El nostre guió orienta la nostra atenció cap a aspectes de la realitat, òbvia altres i fins i tot distorsiona altres fets. Com a conseqüència final construïm generalitzacions sobre "el que ens passa". Així doncs es tracta d' un argument vital que dirigeix la manera com percebem la realitat.

Conseqüentment, aquesta percepció esbiaixada de la realitat origina una actitud i unes creences. Finalment aquesta actitud i creences configuren unes eleccions i un determinat comportament.

He resumit succintament el procés que respon a la pregunta: Per què repetim patrons de conducta? segons la teoria del guió de vida.

El Guió en acció. Els patrons es van aferrant.

Tot aquests passos obeeixen a dinàmiques inconscients que s'instal·len al nostre interior, com ja he assenyalat abans, des de ben petits. I és precisament per aquesta dinàmica inconscient que ocorren dues coses:

– Sense adonar-nos-en fem eleccions i repetim actituds i conductes.
– Aquestes eleccions, com estan influenciades pel guió, generen situacions d' acord amb els mandats del mateix. Així doncs es referma una espècie de bucle que es repeteix amb diferents personatges però amb una mateixa essència. D'aquesta manera apareix això que alguns anomenen "profecies auto complertes”.

El nostre guió de vida busca les circumstàncies que ho justifiquin.

Les profecies autocomplertes s'estructuren sobre l'argument del guió de vida.

Són processos inconscients que repetim per una necessitat bàsica de coherència impulsada pel subconscient personal. Hi ha fins i tot frases populars que ens remeten a això: “Més val dolent conegut que bo per conèixer", "el que s'ha fet de sempre (tota la vida)" etc...


Veure i sortir d'aquests rols no és una cosa fàcil, precisa, gairebé sempre, un treball terapèutic. Aquesta és una resposta generalitzada a la pregunta: Per què repetim patrons de conducta? segons la teoria del guió de vida.


Les teràpies transgeneracionals, psicogenealogia, meta-genealogia i constel·lacions familiars

Les teràpies transgeneracionals ofereixen un altre tipus de resposta a la pregunta per què repetim patrons de conducta? En l'actualitat tres són les grans modalitats: Psicogenealogia, meta genealogia i constel·lacions familiars. Amb algunes diferències les tres busquen la resposta en les ferides familiars. Cap d'aquestes propostes terapèutiques no són incompatibles amb la hipòtesi del guió de vida ni la que ofereix la teràpia Gestalt.


La resposta de la psicogenealogia

Ann Anceline Schützenberger va ser la precursora d'aquesta modalitat de teràpia, la psicogenealogia. Psicòloga de formació psicoanalítica inclou la visió transgeneracional en la seva praxi terapèutica. Va idear el mètode del genosociograma. Bàsicament es tracta d' un arbre genealògic en el qual assenyalar les dates especialment rellevants. Tant per a "bé" com per a "mal".

Aquestes dates rellevants solen ser indicadors de successos que transcorren paral·lelament en el temps. Així, una de les seves primeres clientes va desenvolupar un càncer a l'edat de 35 anys, a la mateixa edat que la seva mare. És el que ella va anomenar el síndrome de l' aniversari inclou les lleialtats familiars. Processos tots d' origen inconscient.

Per què repetim patrons de conducta?. La resposta de la psicogenealogia.

Segons la psicogenealogia, les lleialtats familiars les transmet la mare embarassada al fetus.

Així la resposta a Per què repetim patrons de conducta? es fonamenta en l' existència d' una memòria transgeneracional. Segons Schützenberger el fetus, a l'úter matern, somnia el mateix que la mare. És a través del món oníric que rep les influències de l'inconscient familiar.

A efectes pràctics convé assenyalar que Schützenberger delimita aquesta feina a trobar la resposta a la pregunta ja assenyalada: Per què repetim patrons de conducta? És a dir, es tracta d'una investigació preliminar que assenyala per on ha d'anar el posterior procés terapèutic.

En puritat, la psicogenealogia és més una metodologia d'investigació que una praxi terapèutica. La teràpia, per dir-ho així, ve després. Tanmateix molt orientada ja pel descobert en el procés previ.


Jodorowsky la Meta genealogia

Autor controvertit i debatut en la comunitat psicoterapèutica. Jodorowsky ve del món del teatre. També utilitza l'arbre genealògic com la base de la seva investigació. Per a Jodorowsky portem inscrit l'arbre al cos tant com en allò mental i emocional.

El fonament de la seva praxi es reflecteix en la frase "Jo soc tota la meva família”. Això comporta conseqüències sistèmiques de gran calat (sempre segons Jodorowsky). Sosté que quan una persona del sistema familiar adquireix i resol un conflicte, tot el sistema familiar es beneficia.

Segons la seva hipòtesi, el saber Per què repetim patrons de conducta? ja és de per si mateix resolutiu. En això es diferencia de la psicogenealogia. No obstant això, reforça el procés terapèutic amb lectures de tarot i rituals simbòlics. És el que ell anomena "psicomagia", pràctica intrínsecament lligada a la seva Meta genealogia.


Bert Hellinger i les Constel·lacions Familiars.

Bert Hellinger, va ser el creador de les constel·lacions familiars. De formació teòleg i filòsof va exercir de missioner fins que va abandonar el clergat. Es va formar en psicoanàlisi, dinàmiques de grup i teràpia familiar sistèmica d'on es va inspirar per formar la seva proposta terapèutica.

Per què repetim patrons de conducta? L'amor cec a les constel·lacions familiars de Bert Hellinger.

L'amor cec és a la base de la repetició de conductes i històries familiars.

La seva formació i vocació espiritual apareix en l'essència del seu mètode quan atorga un paper predominant a l'ànima. I tot i que la vincula a la persona, també la reconeix com a ens independent i amb dinàmica pròpia. En el seu llibre "Ordres de l' amor" indica explícitament:


"Aquesta ànima conscient que sobrepassa i dirigeix l'individu, cerca i troba solucions que superen, amb molt, allò que nosaltres podem imaginar..."

Així assenyala aquesta com l'agent terapèutic que aporta la solució i també la resposta a la pregunta Per què repetim patrons de conducta?.

El reconeixement de l' ànima i la seva intencionalitat, és al centre de la teràpia de constel·lacions familiars.

La clau està en el que Hellinger va anomenar "amor cec". La seva dinàmica és, idèntica a les "lleialtats invisibles" de la psicogenealogia. Es diferencia en la seva etiologia.

El nadó, en néixer, estima incondicionalment el seu pare i mare. Podem entendre-ho com una predisposició de l'ànima. I també com una estricta funció de supervivència. Aquest amor senta les bases de la lleialtat incondicional al sistema familiar. Lleialtat que va més enllà de les vicissituds relacionals.

Aquesta lleialtat va ser anomenada per Hellinger "amor cec". Així, ja de petits, ansiem secretament la felicitat de la mare i el pare. I per aconseguir això, el fill pot arribar a carregar inconscientment amb els problemes paterns. Això comporta sacrificis, identificacions i lleialtats invisibles.

Aquesta dinàmica respon a la pregunta: Per què repetim patrons de conducta? assenyalant a problemes del sistema familiar no resolts. Però el nen no tria conscientment aquestes conductes, venen condicionades per l'amor cec. I es reiteren en l'edat adulta.


És possible modificar els nostres patrons de conducta?

Cada escola terapèutica formula la seva modalitat d' intervenció. Algunes fan més èmfasi a respondre a Per què repetim patrons de conducta? Altres, senzillament, plantegen modificar aquests guions vitals. Cada persona és diferent, i en funció de les seves inquietuds internes úniques, pot prevaler una o altra orientació.

Abraçar el tresor de l'ombra.

Conèixer la nostra biografia emocional i familiar per reconciliar-nos amb ella i nosaltres.

No obstant això hi ha una cosa que ha de prevaler. No hi ha un guió de vida o patró de conducta que, en la seva essència, sigui millor o pitjor. Tots tenen immensos potencials i perills vertiginosos. La pràctica terapèutica anirà orientada a prendre consciència dels aspectes constructius en la vida del consultant. En cada cas podem verificar l'aforisme "en el símptoma podem trobar la solució".

En el pròxim post tractaré l'anomenat "procés de la quadrinitat". Una de les propostes terapèutiques més versàtils i pragmàtiques. Respon a la pregunta Per què repetim patrons de conducta?. I proposa com deixar de cometre els mateixos errors.


Fins llavors rep una cordial salutació,

Anterior article relacionat: Per què repetim els mateixos errors i conductes? Destí o decisió inconscient?

Següents articles relacionats: Guió de vida i amor negatiu. La lleialtat inconscient als pares. ; Per què repetim els mateixos errors i conductes?

www.josepguasch.com

 

Sortir del bucle d'equivocacions.

Per què repetim patrons de conducta? Psicoteràpia Sabadell, Terrassa i online. Teràpia de guió de vida i patrons compulsius. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

Aprendre a gestionar les preocupacions amb serenitat.

BLOG


Relaxació muscular per a l' estrès. El mètode Jacobson.

Relaxació muscular per a l' estrès; mètode Jacobson, psicoteràpia a Sabadell , Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

A l' article teràpia per a l' estrès, veiem que aquest no sempre és perjudicial. No obstant això, detectar el Distrès (estrès innecessari) requereix un cert nivell de consciència.

Tres elements bàsics cal considerar en la relació amb l' estrès:

– Consciència corporal. A través de les sensacions físiques, gest, postura, moviment... Aquest és el tipus de consciència que prioritzem en la relaxació muscular per a l'estrès.

– Consciència emocional. Emocions i sentiments.

– Consciència cognitiva. Pensaments, creences, expectatives...

La triple experiència vital

La triple dimensió de la nostra experiència vital.

La relaxació muscular per a l'estrès ens ajuda a adquirir la necessària consciència corporal. I s'aconsegueix mitjançant la sensació de contrast tensió-relaxació, aplicada en diferents grups musculars. Dirigint així l'atenció, adquirim una percepció més afinada. És també anomenada mètode Jacobson de relaxació muscular progressiva.

Com a comentari addicional, afegir que cada vegada més, en psicoteràpia, s' atén la necessitat d' aquesta consciència corporal. Gran part de les percepcions de transformació evolutiva en una persona venen acompanyades d'un subtil avís somàtic.


La relaxació muscular per a l'estrès, concepció i idea de fons.


El cos reacciona als estressors. De vegades d'una manera intensa, altres, d'una manera no tan aguda però sostinguda. Prestar consciència a aquesta tensió corporal innecessària és un pas imprescindible per avançar. En general qualsevol modalitat de coaching i psicoteràpia actual presta molta atenció a la consciència . No obstant això, poques vegades s'ha associat a la consciència del cos.

La relaxació muscular per a l'estrès ens ajuda a focalitzar-nos en aquesta diferència Tensió – Distensió. És un exercici de consciència somàtica que realitzem primer en un ambient protegit i en silenci. Posteriorment, l'atenció al cos apareix d'una manera més espontània. Fins i tot alguna part de l'exercici formal de tensió – relaxació, el podem adaptar a la vida diària.

Les instruccions t'indueixen a centrar-te a contraure, selectivament, diferents grups musculars. És important que paris molta atenció a com sents el que sents. La relaxació muscular per a l'estrès (Mètode Jacobson) no és una pràctica d' exercici físic. És una pràctica de CONSCIÈNCIA CORPORAL.

Edmund Jacobson va ser un metge i psiquiatre estatunidenc. Va estudiar amb especial atenció la tensió muscular com una resposta del cos a l' ansietat i estrès. Atenent aquest vincle és possible revertir la resposta als estressors modificant la resposta del cos. Aquesta tècnica s' ha aplicat amb èxit en diferents modalitats de psicoteràpia.

Per realitzar-la correctament i beneficiar-nos de les propietats de la mateixa és necessari parar esment a les sensacions. Per això concentra't en la tensió durant uns cinc segons i després, deixar anar tot d'una! En deixar anar para atenció, durant uns cinc segons, a l'alleujament corporal.

El mètode Jacobson se segueix utilitzant amb èxit en psicoteràpia per superar estrès i ansietat.

Relaxació muscular per a l'estrès Sabadell

Captar el contrast tensió – relaxació.

D'aquesta manera, la relaxació muscular per a l'estrès afavoreix adonar-te de la diferència tensió-relaxació. Posteriorment aquesta habilitat l'aniràs extrapolant inconscientment al teu dia a dia. De totes maneres, no estarà de més que, de tant en tant, paris atenció al teu estat corporal.


Com començar. Afluixar les tensions i preocupacions.

Per practicar la relaxació muscular per a l'estrès necessitaràs disposar d'un temps per a tu. Evidentment, quan dominis la pràctica els temps s'escurcen.

Pots, si ho desitges, utilitzar encens, olis, algun tipus de música relaxant.

Comença preferiblement tombat. Pren unes quantes respiracions lentes i profundes. Respira pausadament, inspirant estàs en calma i amb l'espiració deixes anar.... Deixes anar....
Braços i mans descansant a banda i banda. Les cames separades, en paral·lel i alineades amb les espatlles.

Descansa i deixa't anar, i a mesura que et vas establint et vas adonant de la teva respiració. Llevat d' indicacions expresses, en la relaxació muscular per a l'estrès l'actitud i moviments són suaus i delicats.

I et vas adonant de com la respiració et respira, agradablement... Deixant-te anar en aquest viatge de consciència cap al teu cos.

Tu ets el teu cos... i ets molt més que el teu cos.... Ets el teu estrès i ets molt més que el teu estrès.... Inspirant estàs en calma, espirant deixes anar, deixes anar. Adona't del teu cos com una totalitat.


Relaxació muscular per a l' estrès. Alliberant respiració i veu.

 

Relaxació muscular i estrès Sabadell

Alliberar la tensió d'emocions sostingudes innecessàriament en el temps.

I mentre t'endinses en la respiració, relaxa la mandíbula i el coll. I conforme vas inspirant, adona't de com la columna d'aire entra pel nas. Va baixant pel coll i imagina que es dirigeix fins al ventre. Des del ventre impulsa, de cop, la columna d'aire cap amunt. Allibera el coll, deixar anar la mandíbula i donar permís per deixar anar l'aire acompanyat d'una exclamació (Ohhhh!!! Ahhh!!!). La idea en aquest punt és la de deixar anar la veu i sentir l'alleujament subsegüent.

Un cop has alliberat amb la veu, roman durant dues o tres respiracions. Molt suau, adonant-te de l'alleujament... relaxa la cara... el coll... Deixant-te respirar suau i relaxadament.

Repeteix aquest procés unes tres o quatre vegades...

He afegit aquest pas inicial que no està en el mètode Jacobson de relaxació muscular per a l'estrès. No obstant això està alineat amb la idea general. Adona't del contrast tensió – relaxació. Sigues conscient del balanç tirantesa – descans...

És important, tant en aquest pas de la relaxació com en els següents, Deixar anar la tensió tot d'una. I un cop fet parar atenció i consciència a la sensació de distensió, descans, relaxació. Aturant-te aquí uns moments.


Portant la relaxació muscular per a l' estrès a altres zones del cos.


Relaxant cames i peus

Aixeca una mica una cama, dirigeix el peu cap amunt i cap a tu tensant el més possible. Quan portis uns 10 segons així, deixa anar de cop. Deixar caure la cama i atura la teva consciència en aquesta sensació de relaxació muscular. Aixeca una altra vegada i repeteix l'operació.

Ara repeteix aquesta seqüència amb l'altra cama.

Relaxar la part baixa de la columna

Portar la relaxació muscular per a l' estrès a la part baixa de la columna requereix una especificació. Si estàs tumbad@ porta la planta dels peus a terra. Inspira i aixeca les natges i les lumbars recolzant-te als peus. Mantenen la tensió durant un moment i... deixa't caure. Com abans... aprecia la sensació d'alleujament i relaxació en cames, natges, malucs i lumbars

Trasllada l' exercici de relaxació muscular per a l' estrès a diferents zones del cos. Com si fessis un escàner corporal.
– Abdomen.
– Tòrax.
– Braços i mans.
– Espatlles.
– Cervicals.
– Mandíbula.
– Nas.
– Ulls.
– Celles i entrecella.
– Front.

En resum aquest és l'exercici de relaxació muscular per a l'estrès (mètode Jacobson). Bàsicament percebre la diferència, tensió-relaxació en diferents grups musculars. És, com he assenyalat anteriorment, una diferenciació cada vegada més present en els processos de psicoteràpia. Adquirir consciència corporal. Ja que el cos, en definitiva, és l'expressió externa del nostre món intern. I tots dos estan interconnectats.

Consciència somàtica i relaxació

Recórrer tot el cos amb la consciència.

La forma en què tradicionalment es practica és pujant de peus a cap. Tanmateix també es pot invertir el recorregut.
És molt important, durant el mateix, percebre la diferència tensió-relaxació. I aturar-se un temps per educar la consciència corporal. Aquesta és la base de la relaxació muscular per a l'estrès. També anomenada “Mètode Jacobson”.

Sens dubte una de les tècniques holístiques que més contribueixen, a pal·liar els símptomes de l'ansietat i l'estrès de base.

També és una excel·lent pràctica per millorar la intel·ligència emocional, la autoestima i el creixement personal en general.

I, per descomptat, assisteix a altres situacions estressants i ansiògenes. Per exemple deixar de fumar, trastorns d'alimentació, addiccions etc.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

Anterior entrada relacionada: Psicoteràpia per a l' estrès

 

Aprendre a relaxar-se.

 

 

Relaxació muscular per a l' estrès; mètode Jacobson, psicoteràpia a Sabadell , Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .

Deixar per després no és un bon negoci

BLOG


Autosabotatge i procrastinació. Quan deixar per després ens perjudica.

Autosabotatge i procrastinació. Teràpia per deixar de deixar per després, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta; consulta de psicoteràpia i coaching.

Autosabotatge i procrastinació,són el mateix?

Ens sabotegem quan posterguem el que ens convé fer?

Deixar per després (per a demà, un altre dia etc.....) és una de les dificultats cada vegada més habituals en consulta. Si vols aprofundir més pots veure el meu article anterior Què és procrastinar? . No es tracta, no obstant això, d'una dificultat senzilla a la qual puguem tractar d'una única manera. En aquest article examinarem una perspectiva l'autosabotatge i la procrastinació. Van de la mà? És real l'autosabotatge? Com s'orienta la teràpia en aquests casos?



Autosabotatge i procrastinació segons la psicoteràpia humanista.

La psicoteràpia humanista creu en la tendència natural del psiquisme humà cap a la felicitat i l'autorealització. Tanmateix poden existir algunes dificultats (ansietat, depressió, addiccions, estrès....). Aquestes es poden entendre com una manera poc creativa d' ajustar-se a la realitat.

Tanmateix l'autosabotatge sembla una cosa explícita i intencionalment dirigida a perjudicar l'autorealització; i més encara si autosabotatge i procrastinació van de la mà. Cal llavors preguntar-se: Hi ha una tendència natural cap a l'autodestrucció?

Freud va aventurar alguna cosa quan va formular la hipòtesi de la pulsió de Tànatos. Tànatos, en la mitologia grega, era el Déu de la mort, però una mort suau, sense violència. És a dir, el personatge mitològic manté un aparent isomorfisme amb la tendència a l'autode deteriorament. No obstant això, avui dia, aquesta hipòtesi està descartada, la incloc com a referència pel seu pes històric.

Llavors per què autosabotatge i procrastinació semblen anar de la mà? Hi ha alguna causa diferent de la procrastinació?. Veurem com, actualment, la teràpia posa un especial èmfasi a descobrir les necessitats no resoltes. I com tenen un major pes les que tenen una major càrrega emocional.


Conscient i el racional, inconscient i l'emocional.

Autosabotatge i procrastinació teràpia a Sabadell.

Quan subconscient i conscient col·laboren conducta i actitud flueixen amb naturalitat.

Al nostre interior hi ha un complex entramat format per diferents tendències. Valors i necessitats, creences i costums, aprenentatges i hàbits que no sempre conviuen en harmonia. Aquest entramat transcorre tant a nivell conscient com inconscient. I no poques vegades es polaritzen, uns interessos a la zona del "donar-nos compte" mentre d'altres romanen ajapats. Però tots tenen una càrrega emocional. La teràpia, llavors, es focalitza a adquirir consciència de l'inconscient.

El nostre conscient sol funcionar sobre la base dels ideals del jo. El racional. Però a la nostra ombra (inconscient) romanen necessitats no resoltes, reivindicacions no ateses. Quan aquestes necessitats no resoltes usurpen el poder interpretem que apareixen l'autosabotatge i la procrastinació.

La teràpia per deixar de deixar per després, ha de deixar de deixar per després els interessos de l'inconscient.

Però aquesta és la lectura exclusiva del nostre conscient, no de la totalitat del psiquisme. I ho interpretem així perquè les decisions preses des del subconscient tenen un profund component emocional.

Sovint tenim un ideal al cap i una necessitat en l'inconscient, amb dinàmiques i prioritats diferents. Els publicistes saben bé que és el món emocional el motor de les nostres decisions. Després, aquestes decisions, les justificarem d'una manera o altra a través de les nostres racionalitzacions.

Tota teràpia amb una mica de visió holista ha de tenir present tots dos mons. L'inconscient i el conscient per posar consciència en tots dos. I respectar ambdues tendències. En cas contrari, l'aparent autosabotatge de la procrastinació seguirà apareixent.


Deixem per després el que no és urgent per a l'inconscient.

L'emocional, si a més és inconscient, té un poder sorprenent. En realitat, autosabotatge i procrastinació no van dirigits a la persona. És més aviat una dinàmica que va de l'inconscient al conscient. De l'emocional al racional. Vegem alguns exemples:

Sempre deixo per a un altre dia començar una dieta”:

Probablement menjar en excés satisfaci altres necessitats. Aquestes poden ser distreure'm, relaxar-me... En alguna ocasió "engreixar" per a una dona pot suposar un mecanisme de defensa. Moltes dones, després d'haver patit assetjament pel seu atractiu físic van decidir, inconscientment, engreixar.

No dic el que penso encara que em perjudiqui”:

Si tinc por al "què diran" o a l'opinió d'algú estimat, és possible que no m'exposi. És evident que hi ha una por que eclipsa una necessitat de seguretat.

Un clàssic, deixar per després que ens sembla procrastinació i autosabotatge.

"Sempre posposo començar un projecte". Fins i tot aquest projecte pot entusiasmar-me però.... Ho deixo per després. Aquí sol aparèixer l'excusa "no tinc temps”. No obstant això, el factor temps és un criteri molt subjectiu. Per exemple, encarreguem una mateixa feina a tres persones diferents. A una li donem un termini d'una setmana. A l' altra de 4 dies i l' altra 2. Generalment totes faran aquest treball en el termini assenyalat.

És aquí on procrastinació i autosabotatge més semblen anar de la mà. Però poden subjaure altres necessitats emmascarades. Si vull seguretat i visc aquest projecte com una manera d'exposar-me, el més fàcil és no fer-ho. De vegades a això se l'anomena por al fracàs. Evidentment, aquí existeix també una creença embotida. Generalment del tipus "no sóc bo, capaç, mereixedor....” etc.

Però també: puc necessitar tranquil·litat i si faig una bona feina sé que tindré més ofertes i exigència. A això, de vegades, se l'anomena por a l'èxit.

La por, en moltes ocasions, és un motiu encobert que sustenta l'aparent autosabotatge amb procrastinació. En ocasions aquesta por ens porta a pretendre ser perfectes. I, com això és una utopia irrealitzable, deixem per després. Però el després mai arriba perquè la por continua viva. I seguirà viu molt de temps perquè aquesta necessitat de perfecció és il·lusòria.

Així doncs, què fer per evitar aquestes dinàmiques.


Consciència de les nostres necessitats, conscients i inconscients.

Intenció positiva fins i tot quan ajornem decisions i conductes desitjables.

Fins i tot el que ens perjudica té una bona intenció.

En general hi ha un conflicte de necessitats. Unes tenen motivacions conscients/racionals; les altres inconscients/emocionals. Mantenir fora de la consciència aquest conflicte pot conduir a un desgast innecessari.

Com puc fer-me conscient d'aquest món inconscient i alinear-lo amb el conscient?:


1º En primer lloc adquirint consciència de les necessitats no cobertes. Això es pot enfocar sota un punt de vista general, com una manera d'autoconeixement. O bé en cada cas específic d'aparent procrastinació i autosabotatge.

2ª El mindfulness proposa adquirir una mirada compassiva i amorosa a allò que "qualifiquem" com a defectes. Des de l'òptica de la teràpia Gestalt ho expressem d'una altra manera.

Una cosa és el que m'ocorre, una altra què faig amb el que m'ocorre”.

Sóc conscient que pot semblar difícil adquirir aquesta mirada compassiva cap a una cosa que vivim com a procrastinació i autosabotatge. Però la clau està en ser conscients que aquesta és només la nostra etiqueta. No és la realitat.

La realitat és que existeix una necessitat no satisfeta. Que pugui ser una prioritat o no per al nostre ego és una visió parcial de la nostra vivència psíquica. El nostre ego qualifica, etiqueta, jutja, separa.... Però no és la nostra completud. Recordo una frase de Carl Gustav Jung:

"Prefereixo ser un home complet a un home bo"

Això no vol dir actuar fora de l'ètica. Veurem a continuació com. No obstant això, una visió inclusiva i d'acceptació a la nostra realitat és necessària si volem avançar com a persones.

Moltes d'aquestes necessitats tenen a veure, fins i tot, amb necessitats no satisfetes del nostre nen interior. És a dir, qüestions no resoltes en la nostra infància. Resumint: no és procrastinació per autosabotatge, és la reivindicació d'una urgència interior no resolta.


Indagar més profundament, consciència i autoempatia.

Teràpia per a l'autosabotatge i la procrastinació a Sabadell

Tenir consciència de les diferents tendències en el nostre interior.

3En tercer lloc la curiositat empàtica ens porta a indagar amorosament.

Què necessitats no cobertes impulsen aquesta conducta o actitud? Què beneficis secundaris pretén per a mi això que el meu ego qualifica com a procrastinació i autosabotatge?

En ocasions podem recórrer a la imaginació per definir aquesta "part" que no ens agrada. De fet hi ha modalitats terapèutiques com el Sistema de la Família Interna que treballa sobre aquesta base. Algunes pràctiques derivades de la teràpia gestalt proposa el treball amb la cadira calenta. Stephen Gilligan parla dels "quatre mantres”. La teràpia amb PNL parla de la intenció positiva. Darrere d'aquesta sempre hi ha una necessitat no resolta amb una forta càrrega emocional.

Evidentment no és aquest el lloc per descriure en profunditat aquestes pràctiques. La idea de fons és prendre consciència d'aquestes necessitats no resoltes.

En ocasions estan tan profundament arrelades que cal un procés terapèutic. Això sol ocórrer quan aquestes necessitats estan fonamentades en ferides emocionals profundes no resoltes. Especialment en la infància.

Les necessitats no resoltes solen estar al cor de l'aparent autosabotatge per procrastinació.


4on. De quina altra manera puc satisfer aquesta necessitat? Finalment la comprensió d' altres formes creatives de satisfer aquesta necessitat allibera el bloqueig. Per a aquest pas és necessari, en ocasions, una dosi important de curiositat i paciència.

La nostra mentalitat occidental exigeix respostes immediates, i no sempre aquestes apareixen. També és cert que les maneres creatives d'aconseguir satisfer necessitats no resoltes no sempre són ràpides i immediates. Per exemple, és molt més ràpid distreure'm i "relaxar-me" posant la tele. Però és important adonar-nos que això té importants perjudicis secundaris...


Conclusió: Procrastinació i autosabotatge no van de la mà.

Autoempatia i autoconeixement emocional.

Tenir consciència de les nostres emocions i necessitats.

Per acabar indicar que no té per què ser fàcil emprendre un procés d'aquestes característiques. En aquest article només senyalo les línies mestres. El com realitzar-lo, de vegades, requereix un acompanyament terapèutic. I, per descomptat, en aquest article només he exposat una cara d'una dificultat que té moltes arestes. Si vols puc acompanyar-te d'una manera personalitzada i adequada a les teves característiques personals.

Una cordial salutació,



www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Què és la procrastinació? Deixar per després, demà, un altre moment.

Següent article relacionat: La causa de la procrastinació. Per què deixar per després?

 

Deixar de procrastinar Sabadell

 

Autosabotatge i procrastinació, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Teràpia per deixar de deixar per després. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de psicoteràpia i coaching.

 

El guió de vida sense alegria i les addiccions

BLOG


Guió de vida sense alegria, addiccions i desconnexió de la saviesa corporal.

Guió de vida sense alegria, centrament i consciència corporal, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida i anàlisi transaccional.

 

Psicoteràpia addiccions a Sabadell

La tristesa té a veure amb la desconnexió del cos, segons l'anàlisi transaccional.

"Dale a tu cuerpo alegría macarena"
(Los del Río)

Començar un article del guió de vida sense alegria amb l'estrofa a dalt ressenyada pot semblar una frivolitat. I en cert sentit ho és. De fet, en teràpia, sabem que el sentit de l'humor és un recurs terapèutic excel·lent. Però vaig anar una mica més enllà. Pot ser realment valuós el que considerem poc important? Fins al punt que l'inclogui en la teràpia del guió de vida que pot conduir a les addiccions?

No respondré directament. Ho faré amb un fragment del llibre “He” de Robert Johnson:

"El mite ens informa que la nostra redempció provindrà del lloc menys probable.... Trobar la nostra redempció... serà una experiència molt humil. L'origen de la paraula "humil" es remunta a "humus", significa alguna cosa de la terra, femení, res sofisticat. La qual cosa ens recorda el mandat bíblic. "Tret que et converteixis en un nen petit, no podràs entrar al Regne dels Cels".

Pensem en les addiccions, i no cal pensar en “drogues il·legals”. L'alcoholisme, el tabaquisme o, fins i tot el menjar compulsiu. Existeix, en la majoria d'elles, una alteració de les sensacions corporals que semblen portar certa intensitat al cos.

Reprendre la consciència corporal, clau de la teràpia del guió de vida sense alegria.

A més, de l' evasió típica de les conductes addictives, hi ha un intent de portar certa “alegria” al cos. Gran part de la teràpia de guió de vida sense alegria va orientada a reprendre aquesta alegria. Evidentment, de formes més creatives.

Les comunitats de recuperació de l'alcoholisme com a alcohòlics anònims parlen de dos temps en la rehabilitació. En primer lloc, la sobrietat necessària, és a dir deixar de consumir. I en segon lloc, el que ells anomenen, sobrietat emocional. És a dir, una tornada al contacte amb l'emoció real. Tots sabem que, en el cas de l'alcoholisme, l'eufòria és passatgera, no és real.

La teràpia del guió de vida sense alegria, respon a les necessitats de la segona etapa de recuperació en les addiccions.

Els símptomes del guió de vida sense alegria

Com reconeixem en la teràpia del guió de vida aquest argument vital? Existeix en aquesta experiència una manca de consciència corporal. Aquesta desconnexió vital pot conduir a dos, aparents, extrems. La persona “cap sense cos”. Una persona que viu als bucles del seu cap. “Pensament va, pensament ve”. Tot passa pel tamís dels circuits cerebrals. Aquesta extrema activitat pot conduir a la “paràlisi per anàlisi, 🙄 ”.

Però els símptomes del guió de vida sense alegria ens poden conduir a un altre lloc terrible (aparentment). El lloc de les addiccions. A tots dos extrems ens trobem amb una manca de consciència corporal.

Guió de vida sense alegria teràpia a Sabadell

La dependència de substàncies i conductes, una manera errònia de superar la tristesa

A les addiccions, la persona busca una trobada amb la sensació. Evidentment per un camí erroni, però l'intent hi és. Recordo, en teràpia, un client malalt d' alcoholisme. Em relatava com el beure li proporcionava una mena de sensació càlida al plexe solar.

El seu relat em va estremir. Hi havia una peremptòria recerca de la connexió corporal. I mitjançant aquesta calidesa, el contacte metafòric amb l'amor. Sovint a la teràpia de les addiccions, també trobem el guió de vida sense amor. Tot i això el guió de vida sense alegria és el nuclear. Això és molt evident, com he assenyalat abans, en aquesta l'alegria postissa present a l'alcoholisme.

La pèrdua de la consciència corporal, com veurem a continuació, és al nucli d'aquest mal.

 

La saviesa del cos, creativitat i energia repudiats.

Hi ha un refrany força popular: "Tot el que m'agrada, engreixa, fa mal o és pecat". I generalment tot, o gairebé tot això es refereix al cos. Des de petits se'ns adoctrina en la desvalorització de la consciència corporal, quan no el rebuig. I és aquí on neix el guió de vida sense alegria.

A la nostra cultura, és habitual reprimir en els nens la seva sensualitat. El tocar, olorar, mirar, abraçar, besar... També reprimim en els nens la seva honradesa a expressar mitjançant la seva energia corporal. Saltar, riure, jugar, botar, cridar, plorar…

Si reprimim la consciència corporal, el cos busca noves formes de “ser sentit”. I ho fa d'una manera intensa, com a mecanisme de compensació. Recordes el consultant afectat d'alcoholisme que he citat abans? Aquesta sensació de calidesa en el plexe solar…

També el descobriment de la sexualitat, està envoltada de misteris i tabús. I és, precisament, una expressió de la consciència corporal plena de sensacions plaents.

Reprimir tota aquesta vitalitat i energia en expressió condueix a una vida en blanc i negre. A la tristesa d'atenallar una part nostra.

Probablement haurem avançat alguna cosa en això però crec que encara no és suficient.

Teràpia de guió de vida i autoestima Sabadell

Consciència corporal i autoconeixement.

Seguim considerant el cos com un instrument secundari. I això, quan no, com a objecte de pecat, una cosa molt corrent en la nostra cultura judeocristiana. Aquesta pèrdua de connexió amb la saviesa del cos és el germen del guió de vida sense alegria.

I per què aquesta atenció a la consciència corporal?

Si atenem la nostra experiència vital podem advertir tres àrees bàsiques, a saber:

Cos.
Emocions.
Pensament.

En la nostra evolució com a espècie, tenim en primer lloc, el cos i la seva saviesa auto reguladora. Allotjat en l'anomenat cervell reptilià. En segon lloc, les emocions neixen amb els mamífers. Ocupa la part intermèdia del cervell, l' espai límbic. En tercer lloc, i com a última adquisició en la nostra evolució el racional, funció activa en el neocòrtex cerebral.

En el guió de vida sense alegria, és precisament la consciència corporal l'oblidada. Per aquest motiu, en les addiccions, s'intenta equivocadament, el contacte amb la sensació. L'objectiu de la teràpia és reconnectar amb la saviesa del cos per tornar a l'alegria original.

I encara hi ha més, el flux d'informació entre el cervell reptilià i el límbic és molt més fàcil i eficient que entre el neocòrtex i el límbic. I això és així per una simple qüestió d'antiguitat.

Les conseqüències pràctiques a efectes de teràpia: La consciència corporal és molt més útil per regular les emocions que els pensaments. Per aquest motiu la importància del cos i la seva saviesa en el guió de vida sense alegria.

Consciència corporal i focusing

Eugene Gendlin va ser el creador d'una teràpia anomenada Focusing . És una excel·lent modalitat que ens serveix per connectar amb la consciència corporal mitjançant la sensació sentida

Reprendre la saviesa corporal Sabadell

Atenció i consciència corporal. Reconnectar amb l'alegria de viure.

A la seva biografia relata com va entrar en contacte amb la saviesa del cos. Gendlin va néixer a Àustria, la seva família era d'ascendència jueva i la seva joventut va transcórrer durant la persecució nazi. El seu pare va haver de triar en qui confiar i en qui no per salvar-se dels camps de concentració. I els va anar bé doncs van aconseguir eludir la persecució.

El jove Gendlin li va preguntar al seu pare com va saber en qui confiar i en qui no. El seu pare li va respondre que ho sabia per una sensació al seu pit. I era evident, pels resultats, que aquesta informació va funcionar.

Aquest ensenyament sobre la saviesa del cos va inspirar Gendlin en els seus anys futurs. Fins al punt que el va inspirar a idear una teràpia que es basa en la consciència corporal, el focusing.

 

Claude Steiner, guió de vida sense alegria perdre el sentit de vida.

Steiner al seu llibre "Els guions que vivim" desplega una sorprenent afirmació:

"Els guions dicten el nostre comportament, a més inutilitzen la nostra brúixola interior, el nostre Centre, la saviesa del nostre cos." I continua dient referint-se al cos: "el qual està en condicions d'informar-nos del que és bo o dolent".

Trobar l'ikigai, sentit de vida Sabadell

Recuperar la il·lusió i sentit de vida.

I aquesta afirmació la fa en el capítol dedicat al guió de vida sense alegria. En ell ja apunta a la necessitat de rescatar la consciència corporal en teràpia. I suggereix algunes possibilitats en la respiració i centrament. No obstant això, quan ell va escriure el llibre (1974) aquestes tècniques encara no s'havien incorporat a la praxi terapèutica.

La connexió amb el cos, clau de la teràpia en el guió de vida sense alegria

Avui en dia, per sort, hem avançat una mica. Gràcies a modalitats de teràpia com el coaching generatiu i el mindfulness aquesta distància s'ha salvat. Així la consciència corporal mitjançant tècniques de respiració és un recurs de primer ordre. Adjunt enllaç a dos dels meus anteriors articles sobre la teràpia de l'ansietat:

Respiració i ansietat generalitzada
Respiració i trastorn d' ansietat

Si bé tots dos estan orientats a l'ansietat, les tècniques són útils per a qualsevol situació. Com a simples pràctiques meditatives per tornar a connectar amb el cos. O fins i tot com una forma de començar a superar el guió de vida sense alegria.

El mateix podem dir del centrament. Hi ha diferents formes de centrament. A l' article:

Relaxació i centrament en coaching i teràpia.

En el mateix una explicació i àudio introductori.

Per tirar endavant aquesta pràctica en la vida diària suggereixo altres dos articles complementaris de l'anterior.

Com viure una emoció amb equanimitat. La teràpia dissociadora.
Equilibri emocional i centrament en acció.

És clar, no són el remei final, però sí una introducció necessària. I, per descomptat, són ideals en el context d'un procés de teràpia assistida per un professional.

 

El guió de vida sense alegria i les addiccions.

Torno a Claude Steiner, el descobridor d'aquest guió de vida amb una cita seva:

"Les indústries alimentàries i els fabricants de drogues ens inciten a fumar, beure, menjar i abusar de les drogues. Som agressius, competitius i individualistes perquè, d' aquesta manera, som més explotables. ... El mecanisme causant de l'abús de les drogues és el mateix que causa un altre tipus d'addicció, el consumisme. Un se sent bé comprant coses: com en el cas de la droga, comprar és plaent".

Teràpia del guió de vida sense alegria, a Sabadell

Allò reprimit i ocultat, sovint conté un cabal enorme de saviesa.

I no és l'únic que abunda en aquesta tesi. Entre molts altres Anne Wilson Schaef, ja va assenyalar aquest vincle entre consumisme, drogoaddicció i oblit de nosaltres mateixos. I en aquest oblit de nosaltres mateixos l'oblit de la nostra saviesa més prístina. La consciència corporal.

En la teràpia de les addiccions hi ha diferents passos. Per suposat el primer és el deixar de consumir. Sense aquest pas inicial el següent és només pràctica inútil. És com embadalit de colònia sense haver-se dutxat.

Les addiccions quotidianes com tabaquisme, televisió, alcoholisme, menjar compulsivament, certs medicaments ens tornen manipulables.

El següent pas, una vegada aconseguida una sobrietat mínimament necessària, un viatge d'autodescobriment. Reconèixer i aprendre a reescriure el guió de vida sense alegria és la següent etapa necessària per completar l'estat d'equilibri.

Un client que vaig tenir en teràpia ho va expressar de manera admirable. El primer pas és la sobrietat en el consum. El segon la sobrietat emocional.

 

Consumisme i addiccions l'engany del sotmetiment.

Però quan parlem d'addiccions, no només parlo de drogues. Tampoc d'addiccions conductuals òbvies com la ludopatia. La societat de consum ens condueix a multitud de dependències. Televisió, compres, mòbils, xarxes socials, programes de televisió, sexe, treball, emocions fortes, exercici físic (vigorèxia). Són només uns exemples. Algunes fins i tot tenen cert prestigi social. Addictes a la feina, culte al cos etc.

Otras parecen inducidas incluso por la industria cinematográfica. Aparece en las películas que, cuando una pareja se enfada, ell s'emborratxa i ella s'atipa de menjar. I ho he vist en consulta, persones amb problemes d' alcoholisme o menjar compulsiu… Que van desencadenar l'addicció com a “resposta” a un desengany amorós

En el fons no són més que una manera artificial d'apartar-nos de la consciència corporal. És el cos qui sent, no l'intel·lecte. I fins que les emocions no troben una via saludable de ser sentides i expressades, ho faran en mode neuròtic. Com a conseqüència la desconnexió ens encadena al guió de vida sense alegria. Un trist succedani, però útil per al consumisme.

El consumisme, un tipus d'addicció que ens evadeix de nosaltres mateixos.

El consumisme sembla alleujar el descontentament intern però l'agreuja encara més afegint culpa i vergonya.

Torno a Anne Wilson Schaef qui va assenyalar com a Steiner, Reich i molts altres el mateix. L'addicció és al nucli de la nostra societat. I les addiccions condueixen a la resignació, l'oblit (de nosaltres mateixos) i el conformisme. Aquest és el caldo ideal de cultiu perquè els que pensen pensin per nosaltres.

I també ens faciliten els mitjans perquè ens queixem. Xarxes socials com Facebook estan repletes de soflames contra, per exemple, la pujada de la llum. Mentrestant, ens sentim cabrejats, ens queixem.... i seguim quiets. L' acció congelada, el cos paralitzat. I com va dir algú amb un àcid sentit de l'humor: "Així segueixo jo, gordo, cabrejat i addicte a la xocolata". És a dir presos del guió de vida sense alegria.

Ah!!!, se m'oblidava. Evidentment, Facebook i altres prenent nota dels que ens queixem, de què ho fem etc..... I dels nostres gustos per, a través del "big data" servir-nos en safata més i més del que "ens agrada".

 

La tornada del "fill pròdig"

Torno al principi de l'article. Robert Johnson ens recorda el mite central del cicle artúric. La recerca del Grial. Allò que tornarà a portar l' alegria al rei ferit. I aquesta trobada de "el meravellós" només és possible per la intervenció d'algú humil. Viscut, fins i tot pels cavallers de la taula rodona, com ximple i mesquí. I aquest és Parsifal. Va començar sent l'escuder de Lancelot, encara a contracor d'aquest últim. I les diferents versions del mite l'assenyalen com l'assistent necessari del rei en la seva recerca.

El mite del rei Artur i el rei ferit segueix viu en la nostra societat. És el rei trist i desvitalitzat. És el nostre ésser adormit.

Jo crec que el guió de vida sense alegria no tenalla només uns quants. Ens tenalla a tots i totes, a tota la societat. Més enllà del mite, en teràpia, tornar a aquesta vitalitat només és possible mitjançant la intervenció d'allò més humil en nosaltres. La consciència corporal és la que ens pot rescatar de la tristesa. És el nostre Parsifal.

Naixem sent cos i morim sent cos. En ell comencem i finalitzem.

I al temple del cos, la nostra consciència. La saviesa oriental diu el mateix amb altres paraules:

Reprendre la saviesa corporal oblidada, Sabadell

Quan la muntanya és muntanya i el riu, riu

"Quan era nen i lliure, les muntanyes eren muntanyes,
el cel era cel, el riu era riu.
Llavors vaig perdre la meva saviesa en el camí,
les muntanyes van deixar de ser muntanyes, el riu ja no era riu,
el cel va deixar de ser el cel.

Un dia vaig assolir la il·luminació….
i les muntanyes van tornar a ser muntanyes,
els rius van tornar a ser rius...
i el cel va ser de nou el cel"

 

Així que, feliç retorn, feliç retrobament.

Fins llavors, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Guió de vida “sense consciència”. Perdre el control de la pròpia vida.

Autoconeixement a través del guió de vida - Sabadell

 

Guió de vida sense alegria, centrament i consciència corporal, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida i anàlisi transaccional.

Consulta de psicoterapia especializada en el guión de vida, a Sabadell

BLOG


Guió de vida sense consciència, perdre el control de la pròpia vida

Guió de vida sense consciència, autoconeixement per prendre el control de la pròpia vida. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Guió de vida sense consciència.

La consciència de si mateix, un element clau en el creixement personal.

Una de les finalitats de la psicoteràpia és l'autoconeixement. Sense aquest, la possibilitat de creixement personal queda seriosament danyada. Però no només ens costa conèixer-nos a nosaltres mateixos i als altres. En realitat hi ha una oposició (conscient o no) a aquest autoconeixement.

Claudio Naranjo ja va denunciar les mancances de l'educació. Una educació que es proposa "embotir" dades als alumnes. Però els priva de la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

I tenim dret a comprendre'ns des de totes les dimensions de la nostra experiència vital. Una psicoteràpia holística tendeix a unir aquestes diferents àrees que formen part del nostre creixement personal. Allò corporal, emocional, cognitiu i, si és el cas, allò espiritual.

Però hi ha més. La capacitat de percebre el món i les seves circumstàncies queden afectades pel guió de vida sense consciència.

Veurem, des de la perspectiva de la psicoteràpia del guió de vida aquest patró molt recurrent. El guió de vida sense consciència.

Què és el guió de vida sense consciència?

La passivitat alimenta el nucli del guió de vida sense consciència. Però no és una passivitat triada o conscient. És més aviat el ignorar les dades necessàries per solucionar un problema o avançar en alguna cosa. I és completament inconscient. És una forma d'escapar-se a la totalitat de la realitat, i així obviar els recursos existents. Bé siguin recursos propis o externs al nostre abast.

La psicoteràpia del guió de vida sense consciència s'orienta a recuperar i potenciar autoconeixement i autoconsciència.

La vocació d'autoconeixement és una dels indicadors més confiables d'autoestima. Implícit en això el concepte que “si alguna cosa ens interessa, ens interessarà conèixer-la”. I, per tant, invertirem temps, energia i recursos a comprendre l' objecte del nostre interès. Quan aquest “objecte” d'interès és un mateix, aquesta autoestima és l'impulsor de l'autoconeixement. I, per tant, de l'autoconsciència.

La psicoteràpia humanista i el coaching no són només disciplines “remediatives”. En la seva base, la vocació d'autoconeixement és irreemplaçable. Fins al punt que Abraham Maslow, un dels pares de la psicologia humanista, va incloure aquesta orientació en la seva famosa piràmide de les necessitats.

Estar atrapat en el guió de vida sense consciència és com estar en una roda de hàmster. Donant voltes sense sortir del mateix lloc. Sense sortir d'aquest guió l'autoconeixement i creixement personal és impossible. Per tant, l'objectiu de la psicoteràpia està en fer visibles nous recursos

 

Símptomes que el delaten en psicoteràpia

En un extrem, el guió de vida sense consciència pot conduir a la bogeria. Tanmateix pot aparèixer de formes molt més sibil·lines. Una forma molt semblant d'entendre el nucli d'aquest guió és el de indefensió apresa. És a dir, sentir-se incapaç de modificar alguna situació que ens afecta. Com és obvi aquest estat psicològic és un bloqueig determinant per al creixement personal.

El guió de vida sense consciència pot adoptar diferents formes per exemple:

Passivitat de la persona per prendre decisions. La creença nuclear és "sóc incapaç de pensar adequadament
– Sensació de incapacitat per entendre el món i, especialment la pròpia vida.
Por a tornar-se boig.
– En general contamina la capacitat de percebre, comprendre, raonar, decidir, actuar, crear

La passivitat i el bloqueig per a l' acció.

Passivitat i bloqueig per a l' acció

En el guió de vida sense consciència el nucli de la creença està en "sóc incapaç". La intervenció en psicoteràpia anirà encaminada a restituir aquesta confiança. Per això moltes vegades caldrà superar això que s'anomena ara la zona de confort. Evidentment travessar aquestes zones difícils genera ansietat. Una bona manera de fer-ho la resumeixo en tres dels meus articles anteriors:

Relaxació i centrament. Per què en psicoteràpia i coaching.
Com viure una emoció amb equanimitat. La teràpia dissociadora.
Equilibri emocional i creixement personal. El centrament en acció

Superar l' guió de vida sense consciència suposa travessar zones en les quals no ens sentim segurs. A tots això ens arriba en alguna manera. Realitzar, per ordre, els exercicis citats anteriorment ens ajudarà a sortir de la famosa zona de confort. I d'aquesta manera refermar noves capacitats que serveixin al nostre autoconeixement i creixement personal.

Guió de vida sense consciència i el descompte en Anàlisi transaccional.

A anàlisi transaccional es parla del descompte com el nucli d'aquest argument vital. El descompte és un filtre cognitiu intern amb el qual ignorem la informació necessària per realitzar una tasca. Òbviament, també, ens impedeix solucionar un problema.

I, com va començar tot això? Un exemple d'un client en una sessió de psicoteràpia. Tinc el seu permís i, evidentment, no citaré el seu nom veritable:

Recuperar l' autoestima mitjançant l' autoconeixement

El concepte del descompte, segons l'anàlisi transaccional, genera perplexitat i desconfiança davant la vida.

Joan era un nen curiós, com tots. El seu pare, el senyor perfecte capgros, era un home seriós, metòdic i molt "manetes". Al senyor perfecte capgros li agradaven molt les tasques de bricolatge a casa. en Joan, que com tots els nens era inquiet volia aprendre a fer coses a casa. Com el seu pare. Quan el veia fent bricolatge a casa, ansiós li preguntava: “Pare en què t'ajudo?”. El pare, mig en seriós, mig en broma li responia: “A què m'ajudaràs, a caure”? Aquesta escena es va repetir durant un temps. Finalment, en Joan va decidir no preguntar més al seu pare.

Aquest és l'inici d'un guió de vida sense consciència. Per suposat no va tenir conseqüències greus. No obstant això, durant les sessions de psicoteràpia, el client va reconèixer que era un autèntic negat per a les reparacions més bàsiques de la llar. Fins i tot canviar una bombeta li costava un món.

 

El descompte en un guió de vida sense consciència banal.

El Joan adult, cada vegada que havia de fer una reparació a casa, es "descomptava" la seva capacitat de fer-ho. Donava per fet (inconscientment) que era incapaç. Fins i tot deia que s'avorria sobiranament quan "tenia" que fer-ho.

Aquest és un exemple de com neix i es desenvolupa un guió de vida sense consciència banal. És a dir, que no condueix a situacions dràstiques com la bogeria. Una simple incapacitat que coarta a aquesta persona la seva possibilitat d' autoconeixement i creixement personal.

Molts missatges dels pares als seus fills poden minvar en ells la seva autoconfiança. Fins i tot missatges benintencionats. Vegem per exemple:

el Nen: Pare, tinc por"
Pare: "No has de tenir por"

Aquesta resposta del pare, des del punt de vista de la teràpia gestalt és un introjecte. Però a més, la resposta del pare, en aquests termes, genera confusió en el nen. La conclusió d' aquest pot ser fàcilment la de: "no haig de tenir por, però en tinc”… “Llavors alguna cosa hi ha malament, equivocada, no correcte etc… en mi”

Teràpia de guió de vida sense consciència Sabadell

Sentir-se sense recursos per afrontar els reptes de la vida, conseqüència del guió de vida sense consciència. .

Aquest nen confós segueix viu en l'adult. Així, quan l'adult enfronti una situació difícil en què aparegui la por la resposta serà inadaptada. Probablement es paralitzi, fugi, s' evadeixi, quedi bloquejat, una actitud passiva etc...

Així veiem com el guió de vida sense consciència, minva les oportunitats d' autoconeixement i creixement personal. I ho fa "descomptant" en la persona els seus recursos per enfrontar els desafiaments més quotidians de la vida. La direcció en psicoteràpia és la de rescatar les capacitats adormides. En els casos de guions de vida sense consciència extrems, cal combinar amb la psicoteràpia del nen interior.

Fins al següent article, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: Guió de vida sense amor. De la recerca de l'amor a la depressió.
Següent article relacionat: Guió de vida sense alegria. Addiccions i desconnexió de la saviesa corporal

 

Psicoteràpia del guió de vida a Sabadell

 

 

Guió de vida sense consciència, autoconeixement per assumir la pròpia vida. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

Terap8ia guió de vida Sabadell

BLOG


Guió de vida sense amor. De la recerca infructuosa de l'amor a la depressió

Teràpia del Guió de vida sense amor, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia.

La presó del guió de vida sense amor.

La presó del guió de vida sense amor.

Vam veure a l'anterior article: "Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen" una introducció als tres principals arguments vitals proposats per Steiner. En aquest article examinarem un dels tres models: El guió de vida sense amor. Torno a reiterar que aquests models, des del punt de vista de la teràpia, són orientatius. No excloents entre ells i admeten matisos diferents en cada persona.


La importància de l'amor en teràpia.

“Sense amor caiem malalts”.
"Tot el que es dona és demanar, i tot el que es demana és amor".


Ambdues frases són de Freud. També va deixar clar que per a ell "amor i treball són els dos pilars fonamentals de la salut mental". I és, per descomptat, un element susceptible de ser revisat en teràpia.

L'amor és la força cabdal que ens mou cap a la vida.

La recerca de l'amor, un tema recurrent en teràpia.

L'amor, com a sentiment, és l'afecte, acompanyat de l' entrega cap a algú o alguna cosa. Com a capacitat, la tendència o vocació d' establir vincles afectius. Generalment entenem aquests vincles cap a les persones. No obstant això jo crec que l'amor pot dirigir-se cap a l'exterior en general.

Crec que és una manera de dirigir la nostra energia vital cap al món. Si no és així, ens tornaríem éssers profundament ensimismats. I les conseqüències d'això últim poden ser nefastes. Per suposat és només la meva opinió.

Des d'aquesta perspectiva l'amor pot ser entès com una manera de donar sortida a l' impuls primari de viure. Així doncs, no és estrany que el guió de vida sense amor pugui conduir a la depressió. Fins i tot al suïcidi.

No obstant això, segons Steiner, la psiquiatria i la psicologia acadèmica han defugit el poder de l'amor. Ho consideren una cosa pròpia de poetes i artistes, però nocompetència de científics. Va ser ell qui va proposar el guió de vida sense amor com un dels arguments vitals més perillosos. I, per descomptat, susceptible de ser revisat en teràpia.


I tot i que la psicologia clàssica no contempla l'amor en teràpia...

... No només Steiner i Freud van parlar de la importància de l'amor en teràpia. Altres autors com Erich Fromm, també ho van fer. I ho va fer des de la visió de l'amor com a una cosa inherent a la humanitat. I tanmateix, com potencial, ha de ser cuidat. Una cosa susceptible de ser madurada i cura. En definitiva com a un art que es pot aprendre.

Carl Gustav Jung va proposar una base gairebé revolucionària. Però amb un antecedent històric, el Jesús del cristianisme. Així ens va animar a abraçar tot el que som, sense condicions. I això ho va fer extensiu a la nostra ombra que anima a descobrir en teràpia.

L'enemic de l'amor no és l'odi, és la por. De tal manera que un guió de vida sense amor ens separa dels altres....i de nosaltres mateixos. Tal com fa la por.

La teràpia del guió de vida ens anima a obrir un espai i abraçar la nostra ombra.

Guió de vida sense amor

La set d'amor fa mal i ens pot conduir a conductes desadaptades.

Fins i tot el mestre més actual i mort recentment Claudio Naranjo en parla. Una de les seves frases més significatives en aquest vídeo que comparteixo: La set d'amor és una de les grans causes de patiment al món.

I aquí un enllaç a aquest vídeo: Entrevista a Claudio Naranjo

Com doncs no podem contemplar el guió de vida sense amor en teràpia? Evidentment seria una incongruència i fins i tot una mala pràctica.

 

El guió de vida sense amor, característiques principals

Aquest tipus de guió de vida pot conduir en el seu extrem a depressió, catatonia i fins i tot el suïcidi. Però són per suposat, manifestacions extremes del guió de vida sense amor. En teràpia, podem veure altres formes menys contundents, en tres missatges bàsics:

– "No mereixo amor"
– "Sóc incapaç d'estimar"
– "Ni mereixo ni sóc capaç d'estimar"

Teràpia de guió de vida sense amor, Sabadell

Aquest argument vital es caracteritza per no creure's mereixedor de ser estimat, incapaç d'estimar o ambdues creences.

En teràpia, el guió de vida sense amor es manifesta en diferents formes. Però sempre amb aquest nucli de creences de fons. Per exemple, recerca infructuosa d'amor i/o parella. Ser incapaç d'acceptar elogis i/o compliments. No poder expressar admiració o afecte per algú encara que se senti. El guió de vida sense amor també pot aparèixer en persones que viuen en una soledat no triada. Fins i tot en teràpia, és possible veure persones àvides de mostres de carinyo com una compensació a la seva mancança.

Una forma més actual en què el guió de vida sense amor es manifesta és a les xarxes socials. En concret en l'avidesa dels famosos "m'agrada" i en l'afany de popularitat.

Com neix el guió de vida sense amor, carícies i teràpia d' anàlisi transaccional.


Eric Berne, fundador de l' anàlisi transaccional , va donar un significat especial al terme carícia. El va definir com la unitat bàsica de reconeixement. Més enllà del concepte clàssic, la carícia no s'entén només com el frec de la pell. En anàlisi transaccional conté aquest darrer concepte però va més enllà. A saber:

Un contacte físic amb afecte o reprovació. Una abraçada, bessar, encaixada de mans. Però també una bufetada, cop de puny, empenta.
– Una carícia verbal: Salutació, afalac, agraïment. I també un insult, crítica mordaç...
– Carícia simbòlica: Dedicar temps (o negar-ho) a algú, escoltar o ignorar. Oferir un regal.

Carícies i autoestima, consulta de psicoterapia a Sabadell

La carícia, en anàlisi transaccional, no és només física, pot ser també verbal i simbòlica.

El guió de vida sense amor neix en la vida d'un nen mancat de carícies. I més habitualment de les positives. Tanmateix és important en teràpia no confondre carícies positives i negatives amb agradables i desagradables.

Carícies positives: Les que col·laboren al creixement de la persona. Això inclou el reconeixement, però també la crítica constructiva i realitzada amb ànim d' ajudar.
Carícies negatives: Les que, al contrari de les anteriors, perjudiquen el creixement de la persona. En aquest sentit, una crítica corrosiva pot ser tan nefasta com un afalac continuat i incondicional. El primer afectarà l' autoestima de la persona. El segon contribueix a construir persones narcisistes i egòlatres.

A més les carícies poden ser:

Condicionals: Les supeditades a algun tipus de conducta.
Incondicionals: Les que s'ofereixen a la persona simplement per ser qui és.

El reconeixement, en teràpia, de les virtuts del consultant és un tipus de carícia. Per suposat segons el concepte de l' anàlisi transaccional.

El guió de vida sense amor, i l'economia de carícies

Fa anys que sabem de la importància de les carícies en el desenvolupament del nadó. Però també en la vida de l'adult. En teràpia és fàcilment identificable la persona que ha viscut amb aquesta absència. És previsible que en la seva vida adulta es manifesti el guió de vida sense amor. Però hi ha alguna cosa més.

Claude Steiner va elaborar el concepte de economia de carícies. Amb ell va reflectir els mandats amb què les persones, especialment els adults, "administren" les carícies. Aquests mandats es poden resumir de la manera següent.:

La restricció de carícies als altres i a un mateix.

L'economia de carícies regula d'una manera artificial les carícies.

1.- “No donis carícies”.
2.- “Tampoc les demanis quan les necessitis”.
3.- “No les acceptis encara que les vulguis”.
4.- “Tampoc les rebutgis quan no les vulguis”
5.- “No t'acariciïs a tu mateix”.

En teràpia del guió de vida sense amor aquests mandats es poden manifestar de diferents modes. Algunes observacions addicionals:

1.- Persona que no demostra el seu afecte, tot i que ho senti.
2.- Se sol objectar que quan rebem una abraçada, per demanar-ho, aquest no té valor. Aquest és un mite fals. La importància està en si l' altra persona és o no sincera en abraçar. És possible, fins i tot, que aquesta persona estigui subjecta al mandat de no donar carícies. Amb la qual cosa en demanar-ho es prescriu una doble teràpia.
3.- Pot ser per falsa modèstia. O també per no creure'm mereixedor.
4.- Puc, per exemple, estar fart que em diguin el responsable que sóc. Quan el que vull és que em diguin si sóc (o no) sensible.
5.- No està ben vist que reconegui una qualitat meva i ho faci públic. Evidentment, sempre sense caure en una adulació narcisista.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat. Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen.
Següent article relacionat: Guió de vida sense consciència. Perdre el control de la pròpia vida.

 

Autoconeixement i despertar de la consciència

 

 

Teràpia del guió de vida sense amor, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoteràpia i coaching. Anàlisi transaccional i guió de vida.

 

Escriu el teu destí, consulta a Sabadell

BLOG


Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen

Com descobrir el teu guió de vida i les creences que et bloquegen. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Teràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

Tota vida és lleugerament o molt diferent de la dels altres.

Evidentment, tota vida és única i diferent. I la teva també. Per això el com descobrir el teu guió de vida comença per una cerca personal. Ara bé, hi ha certs paràmetres que estudiarem en aquest article i els següents. Tenen a veure amb els missatges que vam creure rebre a la infància.

I dic literalment VAM CREURE. M'explico. El nadó, i en el seu desenvolupament el nen, rep els missatges via sensorial i emocional. És a dir, el que “raona” ho és sobre el que rep i des de la seva peculiar manera de raonar. Eric Berne va dir a la manera de raonar el nadó “pensament marcià”. Un tipus de conclusions molt literals, no basades prèviament en judicis ni interpretacions apreses.

A més, poden ser missatges subtils, ambigus, imprecisos de difícil interpretació per al nadó. Per simplificar molt, en teràpia solem dir que el nadó sent en comptes de pensar.


Com descobrir el teu guió de vida. Les decisions del nadó

Un exemple, imagina el següent: Una mare, especialment apassionada abraça el seu nadó amb una gran intensitat i una exclamació d'alegria. Tot seguit li propina un fort i escandalós petó. El nadó rep sensorialment estímuls forts (corporals i auditius especialment).

És molt probable que el nen quedi amb cara de sorpresa. La sorpresa és una emoció transitòria, d' avaluació del que passa, en aquest cas al món exterior. Atenció al que passa a l'interior del nadó abans que comenci a reviure o trenqui a plorar.

El nadó també té el seu univers interpretatiu i decideix en funció del mateix.

Com descobrir el teu guió de vida.

El guió de vida comença a conformar-se des del naixement.

La seva resposta serà coherent amb la "conclusió" a la qual hagi arribat. Una conclusió que té a veure amb estímuls forts. En aquell moment, està DECIDINT. I decideix si aquell petó i encaixada van ser una mostra d'afecte o d'animadversió. A partir d' aquesta decisió, comença el seu argument vital que després repercutirà en la vida d'adult.

Aquest és només un de tants exemples, amb ell només pretenc transmetre una idea. Que en com descobrir el teu guió de vida no té gaire pes allò racional. És a dir, els teus pares et poden haver procurat totes les circumstàncies desitjables. Pot haver estat fins i tot una infància feliç. Però les decisions que pren el nadó tenen tant pes com l'entorn en què viu. Per això, en teràpia, incideixo bastant a escodrinyar una mica més enllà del que és aparent.

Evidentment, un nen concebut en el context d'una família tòxica és més vulnerable a mandats destructius. Però no sempre és així.



Com descobrir el teu guió de vida – L'escola de Steiner

Claude Steiner va ser un dels continuadors de l'obra d'Eric Berne. També és cert que a partir de la mort del segon, l'anàlisi transaccional va adoptar diferents línies de treball. D'això també va ser un reflex la manera de treballar amb l'argument vital.

Claude Steiner va ser el propulsor de la línia anomenada Anàlisi transaccional del Guió de Vida. L'altre corrent terapèutic va ser el de l'anàlisi estructural. Vegem les diferències pràctiques d'ambdós corrents a l'hora de com descobrir el teu guió de vida.

Steiner impulsa una línia més terapèutica. Per a ell descobrir el guió és el primer pas per començar a transcendir-lo mitjançant la teràpia. En aquest segon pas, transcendir-lo mitjançant la teràpia, és on posa l'èmfasi.

L'anàlisi estructural és més afí a la psicoanàlisi. És a dir, aprofundeix més en l'origen de l'argument vital. Té més a veure amb els tipus de mandats i atribucions. I si aquests s'originen al pare o la mare i des de quin estat del jo de cadascú. És a dir, aprofundeix més en l'origen i abunda més en l'aspecte tècnic i el detall.

Com descobrir el teu guió de vida. Els tres potencials del nen lliure.

Steiner proposa tres guions matriu basats en els estils bàsics de vida. Per això es basa en Berne que assenyalava que en néixer venim amb tres potencials bàsics.

– El potencial d'estimar, donar i rebre. Berne el va anomenar Intimitat.
– El potencial de comprendre el món i les persones. Consciència.
– El potencial de l' infant Natural i lliure. Espontaneïtat, alegria i llibertat.

L' educació pot reprimir a l' infant l' expressió d' aquests potencials. Aquesta repressió pot conduir l'adult a tres actituds/conductes extremes: Depressió/suïcidi; bogeria; drogoaddicció. Per suposat són conductes extremes, hi ha manifestacions una mica menys excessives.

Com descobrir si el nostre guió de vida està marcada per una d'aquestes faltes? Veiem a continuació una introducció.

Els tres tipus de guió de vida segons Steiner:

1.- Sense amor o la depressió.
2.- Sense consciència o bogeria.
3.- Sense alegria o addicció a les drogues.

Escrivim el nostre guió de vida i destí sense adonar-nos.

Conscientment o inconscientment construïm el nostre viatge.

Realitzaré una explicació succinta de cadascun d'ells. Posteriorment, aprofundiré més, un per un. Amb això ja tindràs una primera pista sobre com descobrir el teu guió de vida. És a dir la manera com t'identifiques més o menys amb cadascú.

El procés de teràpia es basa sempre en l' especificitat de la persona. Per això és important destacar que tots tenim una part d'aquests guions. Només hem de buscar predominances, no necessàriament estar identificat amb un i exclosos els altres dos.

Un altre element important a tenir en compte. En aquesta presentació preliminar faré una descripció de cadascú en la seva essència. Després, pot tenir molts matisos i gradacions a la vida diària. En el com descobrir el teu guió de vida has de tenir present les teves peculiaritats personals.

No hi ha un guió estàndard igual per a tothom. Per exemple, l' anomenat “sense alegria” o d'addicció a les drogues: En el seu grau màxim pot conduir a la mort per sobredosi o drogodependència. No obstant això, en el seu nivell més banal pot significar estar enganxat a coses més senzilles. Per exemple tabac, somnífers, dues o tres copes després de la feina per "relaxar-me", certs programes de la televisió etc. Fins i tot altres conductes com veurem més endavant.


El guió de la depressió o manca d'amor.

La necessitat d' estímuls és una cosa característica dels organismes superiors. En anàlisi transaccional s' anomena carícia a un tipus especial d' estímul que una persona dóna a una altra. Aquestes carícies poden ser físiques i també d'afalac o agraïment.

Les primeres són indispensables per al desenvolupament del nadó. També són les més òptimes per a l'adult. No obstant això, poden ser reemplaçades per l'afalac o l'agraïment mitjançant diferents protocols socials.

Soledat i guió de vida

El guió sense amor pot conduir, entre altres, a la solitud no desitjada.

La manca de carícies a la infància pot propiciar diferents conductes i actituds a l'adult. Pots saber com descobrir al teu guió de vida si van faltar carícies. Per exemple, si tens la sensació de no ser digne d'amor. O dificultat a donar o rebre carícies de tota mena. Fins i tot tendència a la depressió en menor o major grau.

Veurem en el següent article, amb més profunditat, com descobrir si el teu guió de vida carrega amb aquesta falta. Evidentment, no són més que indicacions que no poden substituir una teràpia personal.


Siguiin consciència o bogeria

Com descobrir si el teu guió de vida s'identifica amb l'escassetat de consciència. No cal estar “tècnicament boig” per estar afectat per aquest guió. Algunes pistes poden ser: Sensació d'incapacitat per enfrontar-te a les dificultats quotidianes. També una excessiva o inoportuna mandra per emprendre accions productives. O fins i tot el no saber què voler.

En aquest guió té una especial rellevància el descompte. És un mecanisme inconscient en virtut del qual ignorem informació necessària per resoldre una situació. Veurem a l'article posterior al següent aquest mecanisme en profunditat.


Sense alegria o addicció a les drogues.

Com descobrir el teu guió de vida si està mancat d'alegria. Les persones que de nens van ser alliçonades per ignorar les sensacions corporals són propenses a aquest guió. I no cal que aquest descuit pel cos fos un alliçonament explícit.

Sense energia ni ganes de viure

Guió de vida sense alegria ni energia per desconnexió del cos.

Moltes vegades és un simple i evident descuit del cos per part dels progenitors. Altres vegades ve d'una prohibició explícita per experimentar amb el propi cos.

Les drogues, d'una banda, procuren sensacions corporals agradables. I de l'altra, encobreixen les desagradables. L' ús de drogues, en major o menor mesura, ens aparta del cos i les seves sensacions reals.

De nou destacar que no cal ser un heroïnòman per estar contaminat per aquest guió. Una o dues copes “per relaxar-se” és una frase molt habitual… i simptomàtica després del que s'ha dit.

Com descobrir EL TEU guió de vida, aprofundirem… i n'hi ha més…

Com he emfatitzat al principi de l'article tots som éssers únics i irrepetibles. A l'aventura del com descobrir el teu guió de vida, apareixeran matisos i diferents direccions. Aquestes tres matrius no són úniques, en els tres propers articles aprofundiré en cadascuna d'elles. En altres seguiré amb altres estàndards de guió. No obstant això, insisteixo, són només pautes, rastres. No tenim per què estar subjectes només a un. Poden existir variants, solapaments, matisos…. Tot això ho anirem veient en successius articles.

Fins llavors rep una cordial salutació,

Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

T'atreveixes a escriure el teu propi guió de vida?

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Què és el guió de vida. La vida que et viu sense saber-ho.
Següent article relacionat: El guió de vida sense amor. De la recerca infructuosa a la depressió.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

´Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

 

Com descobrir el teu guió de vida, les creences que et bloquegen. Josep Guasch Psicoteràpia i coaching. Teràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Què és el guió de vida, consulta a Sabadell

BLOG


Què és el guió de vida. La vida que ens viu sense saber-ho.

Què és el guió de vida? Josep Guasch, psicoterapeuta, consulta de psicoteràpia i coaching. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

És possible que estiguem vivint una vida aliena a nosaltres mateixos? I quan dic “a nosaltres mateixos” a quina part de nosaltres mateixos m'estic referint?

Són les primeres preguntes que em vaig formular quan em vaig preguntar Què és el guió de vida?

Què és el guió de vida. Origen i situació actual

Eric Berne (1910-1970) va ser el creador d'una modalitat terapèutica anomenada Anàlisi Transaccional. La seva formació inicial en psiquiatria el va portar a especialitzar-se com a psicoanalista. Va destacar entre els seus col·legues per la facilitat en expressar, d'una manera senzilla, els abstrusos conceptes de la psicoanàlisi. No obstant això, a 1956 va ser rebutjat formalment de la Societat Psicoanalítica de San Francisco.

Autoconeixement amb anàlisi transaccional i guió de vida.

En el seu afany per elaborar una metodologia de psicoteràpia més eficaç i pràctica va dissenyar l'avui anomenada Anàlisi Transaccional. I en aquesta modalitat terapèutica una teoria el guió de vida. Què és el guió de vida? El seu creador el va definir de la manera següent:

“És un pla de vida format a la primera infància sota la pressió parental i que després continua en vigor. És la força psicològica que impulsa la persona cap al seu destí. Tant si la persona la combat com si diu que és la seva lliure voluntat.”

Aquesta teoria del guió vital elaborada per Eric Berne és secundada per modalitats afins de teràpia. Així, Jung va descobrir en els mites un reflex de dinàmiques internes que dirigeixen secretament les nostres vides. Les modernes escoles de pensament sistèmic emfatitzen (igual que l'anàlisi transaccional) les lleialtats familiars inconscients. Les defineixen com programes inconscients que regeixen les nostres vides. La psicogenealogia emfatitza l'impacte de la herencia transgeneracional en la nostra actitud vital i conducta. Altres, com el procés Hoffman de la Quadrinitat, apunten la necessitat d'integrar la comprensió profunda dels nostres pares.

És clar que són modalitats afins, que apunten a un mateix fi, però no estrictament iguals. Aleshores Què és el guió de vida, segons l'anàlisi transaccional?

Què és el guió de vida, és guió, no només argument

Què és el guió de vida? Com va començar? En algunes traduccions s'indica “argument” de vida i els teòrics més estrictes ho desmenteixen. L'argument, per exemple en una pel·lícula, marca una direcció, una línia. El guió és molt més literal. I Eric Berne i els actuals corrents de l'Anàlisi Transaccional ho segueixen defensant com guió de vida.

Què és el guió de vida?

Un guió va més enllà d'un argument, és més detallat i descriptiu.

És a dir, hi ha un argument, uns personatges, una trama i, sobretot molt especialment, un desenllaç. Stewart i Joines al seu llibre “Anàlisi transaccional avui” destaquen una història que explicava Berne. Dos bessons (presumiblement molt revoltosos) escoltaven constantment dir a la seva mare que “acabarien en un hospital mental”. I així va ser, un va acabar com a pacient, l'altre com a metge resident.

En aquest relat és clar el final del guió. En altres no tant. Però sobretot l'important paper dels pares en la construcció del guió de vida esmentat.

És a dir, el paper dels pares és important. No obstant això, per entendre què és el guió de vida segons l'anàlisi transaccional, falta una cosa primordial: la decisió. El guió és sempre una decisió del nen. Ara bé, és important aclarir que la decisió no ho és en els termes que els adults ho fem.

 

Com va començar tot això?

Segueixo sempre a la línia de l'anàlisi transaccional. El guió el comencem a decidir des del naixement. Als quatre anys ja hi ha la trama gairebé elaborada. I als set anys els detalls principals ja estan assentats. A l'adolescència existeix una “actualització”, però amb el guió ja complet fins al desenllaç. Esquemàticament aquesta és la resposta a com va començar.

Però entenc que ara sorgeixi una pregunta… Com un nadó pot començar tot aquest "tinglado"? Per entendre bé això cal comprendre com sent i pensa un nadó a mesura que va creixent.

Comencem destacant una realitat òbvia però que no sabem entendre des de l'univers infantil. Quan naixem ens trobem, generalment, amb uns éssers que vivim com a gegants i dels que sabem que depenem. Si falten ells, o ells (creiem que) s'enfaden… corre perill la nostra supervivència. Aquesta és l'angoixa vital del nadó. Per descomptat no pensada ni analitzada com a adult, però compresa com a sensació sentida i viscuda.

De nadons ens anem adaptant a la realitat
com una estratègia de supervivència

És tan senzill com comprendre que si tinc gana i ploro, algú m'”endolla alguna cosa” (biberó o teta) de manera que se sacia aquest malestar que d'adults anomenem gana. Si plorem perquè tenim gasos, un d'aquests gegantons ens “sacsesgen” una mica i eructem. Si tenim fred ens col·loquen una cosa que sembla calmar aquesta sensació. D'adults a això en diem fred però el nadó viu simplement com una gran molèstia.

No és estrany que sentim una sensació d'indefensió i dependència. I a més dependència extrema per a la supervivència. Entendre, què és el guió de vida suposa entendre que és una resposta del nadó per la seva supervivència.

I un segon element. Des d'aquesta angoixa de supervivència i radical dependència, el nen elabora les seves “conclusions”. Però les seves conclusions ho són des de la seva peculiar manera de registrar la realitat. I des d'aquesta peculiar manera de percebre, sent les seves emocions i elabora les conclusions.

Guió de vida i nen interior.

Els nadons i els nens tenen una peculiar manera de percebre i entendre la realitat.

La manera de confrontar i elaborar la realitat del nen la veurem en un altre article. Aquest article és només una aproximació inicial. Però per entendre què és el guió de vida caldrà aquesta aproximació. Entendre com és el món sensorial emocional i cognitiu del nen… Que ens segueix acompanyant a l'edat adulta!

A partir d'aquí crec que la resposta a què és el guió de vida és clara. És una forma d' adaptar-se del nen a la realitat. Des de la seva peculiar manera de percebre i processar la realitat treu unes conclusions. I per procurar-se l'acceptació i l'amor dels cuidadors, fantasieja un guió de vida.

Com és de suposar, aquest programa implementat inconscientment continua viu durant l'edat adulta. Amb els seus matisos i adaptacions, és clar. Tot i això amb el mateix fons.

 

Els tipus d'arguments vitals segons l'anàlisi transaccional

Eric Berne va definir tres tipus de guions de vida, a saber, triomfador, no triomfador, fracassat. És fàcil, pels noms posats, endevinar el criteri pel qual es categoritzen. Per descomptat, són tres generalitzacions, entre les quals hi ha tantes peculiaritats com persones.

Què és el guió de vida d?un triomfador. És la trama de vida de la persona que aconsegueix el que es proposa. A més, el cost per aconseguir-ho no li suposa un perjudici evident. Per exemple: Dos homes decideixen triomfar en política. Tots dos ho aconsegueixen. El primer, aconsegueix el seu objectiu i, malgrat costar-li tot un treball, li va permetre tenir una vida feliç. Al segon, no obstant això, li va suposar problemes de salut i fracassos sentimentals continuats. El primer és un autèntic triomfador. No així el segon.

Què és el guió de vida d'un no triomfador. La vida d'una persona que no s'arrisca ni aspira a res més que una vida convencional. Són els, també anomenats, guions banals.

De vegades guanya més qui aparentment guanya menys.

Triomfar i perdre és relatiu.

Què és el guió de vida d'un fracassat. Evidentment són els guions de persones insatisfetes per no aconseguir el que es proposen. Sovint són persones amb grans objectius de vida però amb un mal final.

A diferència dels triomfadors, els fracassats no tenen alternatives als seus plans si fallen en els seus objectius. Dit d'una altra manera: Un triomfador sol tenir un pla B o fins i tot C per aconseguir el que es proposa. No així el fracassat.

 

Fracàs i tragèdia

En aquesta categoria tenen cabuda els anomenats guions hamàrtics. Són guions abocats a un final tràgic (mort, suïcidi, empresonament, bogeria, indigència…). Un especial capítol, per la seva incidència real qualitativa i quantitativa és el de les dependències a substàncies. Fins i tot de vegades a conductes, com la ludopatia, alcoholisme el sexe compulsiu.

En aquests casos no juga només un paper important l'addicció a la substància. També és l'addicció al personatge. O, fins i tot, a l'entorn de consum. Pots veure, si ho desitges, el meu anterior article: Dol i rehabilitació d'addiccions en psicoteràpia

Menció a part mereix el llibre de Claude Steiner: “Games alcoholics play” (He sentit a parlar d'una traducció en català però no l'he localitzada). Crec que és la primera obra en què podem apreciar què és el guió de vida a l'alcoholisme.

 

Conclusions inicials i paper de la teràpia de guió de vida.

Vist el vist fins ara pogués fer la sensació que les nostres vides estan determinades. Que estem “condemnats” a repetir uns patrons d'actitud i de conducta. És obvi que aquests patrons “semi-adquirits” i “semi-decidits” tenen un pes específic a les nostres vides. La bona notícia és que qualsevol guió de vida es pot modificar. A això ens dediquem en un procés de teràpia de guió de vida.

Què és el guió de vida?

És possible re escriure el guió de la teva vida.

És important destacar que el model de l'anàlisi transaccional, amb ser important, no és l'únic en aquesta direcció. A més, el mateix model no és absolut. Podem tenir, per exemple, un guió de fracàs en l'àmbit professional i un altre triomfador en l'aspecte afectiu.

La resposta a la pregunta què és el guió de vida la podem trobar de manera relativament fàcil. Si detectem a les nostres vides patrons repetitius que no sabem com provoquem, podem sospitar i molt. Tot i que és molt habitual que, en estar posseïts per aquests patrons ni ens adonem. Com sempre, el primer pas per avançar és adquirir consciència.

La llibertat s'ha de conquerir.

Per aprofundir més en què és el guió de vida adjunt bibliografia. Són alguns llibres d'anàlisi transaccional (no genèrics) que abunden en el tema. També apareix el tema als llibres d'introducció a l'anàlisi transaccional.

Bibliografia:

Què diu vostè després de dir hola?” Eric Berne
"Els guions que vivim" Claude Steiner
“El hombre guionado” de Mario Vázquez y Patricia Fráncica
“El guión de vida” José Luis Martorell
“Games alcoholics play” Claude Steiner.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: El nen interior, el pare i l'adult al guió de vida.
Següent article relacionat: Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen. Un altre article relacionat: Per què repetim sempre els mateixos errors i conductes?

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

Teràpia per reescriure el nostre guió de vida, a Sabadell

Què és el guió de vida?. Josep Guasch, consulta de coaching i psicoteràpia. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Tenir consciència de les creences limitants Sabadell

BLOG


Tenir consciència de les nostres creences limitants. La vida que ens viu

Consciència de creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

Ser transparent al fons de la nostra consciència.

Donar-nos compte del que existeix al “fons” de la nostra consciència.

Ho diré molt clarament. Part del títol d' aquest article és equívoc. L'altra part és certa (o això crec). Aniré desenvolupant la idea però dos elements a considerar:

– Realment hi ha creences limitants i altres potenciadores?
– Realment sabem el que és tenir consciència de les nostres creences.?

Diferents modalitats de coaching i psicoteràpia fan aquesta distinció....(limitants i potenciadores). Jo no estic del tot d'acord... comencem:

Què és això de les creences?… Però des del seu origen i implicacions...


Vam veure en l'anterior article la relació entre introjectes i creences segons la psicoteràpia gestalt. Veiem com aquestes comencen a construir-se des de la nostra més tendra infància. Per adquirir consciència de les nostres creences limitants el més autènticament possible cal alguna cosa més. Entrem en el terreny de les definicions. I no oblidem que definir és DELIMITAR (i això és molt important....)

Una creença és una generalització, amb la qual acotem i valorem una part de la realitat.

Les creences són generalitzacions sobre la realitat.

Una creença és una generalització que em confereix una sensació de certesa sobre el significat d'alguna cosa. Per exemple "és millor dialogar que embolicar-se a cops de puny quan no estem d'acord". Com a tal, i d'una manera genèrica, la considero veritable. Més col·loquialment podem equiparar creença a una opinió.

En coaching i psicoteràpia se solen classificar les creences en limitants i potenciadores. És una forma pragmàtica de fer-ho. No obstant això, CREC, que és una manera errònia d' entendre l' estructura profunda de les mateixes.

Richard Bandler Ho va dir molt clarament: "Les teves creences no estan fetes de realitats. És la teva realitat la que està feta de creences.. Així que tenir consciència de les nostres creences limitants, és tenir-lo de la nostra realitat.

Un altre exemple: Jo escric articles en aquest blog perquè CREC:

– Que així ofereixo la meva opinió i crec contribuir en alguna cosa a la societat.
– Perquè crec que en conèixer-me més gent, tindré més clients. I així, com es diu al Nord, "sin más".

Aquestes dues creences anteriors motiven la meva conducta. I, com diu Bandler, construeixen la meva realitat i la meva vida. Algú que, cada dia, dedica un temps a escriure en un blog.

Això, per descomptat, no vol dir que sigui millor o pitjor. Simplement és una decisió, una elecció.

Però... ¿Com va començar tot això? (Evidentment, em refereixo al concepte de creença segons la psicoteràpia i el coaching)


Comencem a prendre consciència de les creences amb Freud i "el malestar de la cultura"

Inspirat en Nietzsche, Freud concep l'home, en el seu estat natural, com un ésser mogut per l'impuls dionisíac. Però, és clar, seguir el dictat d' aquest impuls primari pot contravenir, en no poques ocasions, la convivència. Segueix a això l'emergència del sentiment de culpa. El resultat de reconèixer la realitat de les pulsions internes que contravenen les normes socials. I aquest és un sentir molt habitual en psicoteràpia.

La psicoanàlisi, com a crítica social, ha desenvolupat aquest concepte des de diferents òptiques. No obstant això, fins aquí ens n'hi ha prou per començar a prendre consciència de les creences limitants. A la base d' aquesta normativa social hi ha els "hauria" o "haig de…”, “he de…”. I, per descomptat, la versió oposada “no dec” “no he de”, "no està bé...". És clar que algunes normes són meridianament raonables: "No mataràs", "no robaràs", "no fornicaràs amb qui et plagui"… Són els coneguts com a introjectes en psicoteràpia Gestalt. No obstant això… això no deixa de ser una manera de DELIMITAR la realitat.

Són creences que assumim com a necessàries i imprescindibles. Necessàries, però creences al cap i a la fi que limiten el nostre límit d'acció. Així, doncs....

Tota creença és limitant, fins i tot les més necessàries i/o potenciadores.

 

Les creences acoten part de la realitat.

Les creences ens donen o treuen permís per fer alguna cosa.

Vull aquí ser molt respectuós i, també, asèptic. Triem, en funció de la jerarquia d'uns criteris per sobre d'altres. I en aquesta elecció establim una generalització sobre "el que està bé o el que està malament". Aquest és l'origen de les creences.

Diferents modalitats de psicoteràpia parlen de la manera com Introjectem aquestes normes. De tal manera que conformen un jo ideal, jo social, caràcter, personatge etc.... segons la modalitat terapèutica.

Aquest personatge ens serveix per interactuar en societat. Però moltes vegades ens acaba engolint per no haver adquirit consciència de les creences limitants… i el que són.

Què significa tenir consciència de les nostres creences limitants?

Llavors, necessàriament, tenir consciència de les nostres creences és tenir consciència de les "regles" en què vivim. Jo ho diria d'una manera més radical. Tenir consciència de la constel·lació de creences que ens viu. E, insisteixo, les creences en si són necessàries, no vull amb això dir que siguin perjudicials. Ens són útils per viure i prendre decisions.

Si, per exemple, triem votar en unes eleccions, ho farem a aquells partits que sentim més afins. I així, triem una opció…. i en descartem d'altres...

En tenir consciència de les nostres creences limitants assumim que qualsevol opinió o creença parcel·la una part de la veritat. Ens és necessari per viure acotar i triar. Tenir prioritats. I les prioritats tenen a veure amb les creences.

Però una cosa és tenir criteris i normes per fer la vida més simple. I una altra que ens tinguin a nosaltres. És a dir, tenir consciència de les creences limitants és adonar-nos quan aquestes estan de més. La seva utilitat o no és el criteri a seguir.

Els valors i la consciència de les nostres creences limitants.

Hi ha un discurs molt tòpic en política. Quan es mouen en valors, que per la seva pròpia, naturalesa són abstractes. Per exemple progrés….

Consciència creences limitants Sabadell

Del nucli de la nostra consciència emergeixen els nostres valors i creences.

Vegem un polític d'esquerres que pensa en progrés. Per a aquesta persona el progrés pot tenir a veure amb una justa remuneració del treballador a la seva empresa. I, per descomptat, amb què les capes socials menys afavorides accedeixin a un nivell de vida digne.

A l'altre pol, un polític de dretes que esgrimeix també el valor del progrés. Per a aquesta persona, el progrés pot tenir a veure amb la capacitat de l'empresa per generar llocs de treball. No posen tant el focus en la remuneració del treballador. Més aviat en el que pugui guanyar l'empresa.

Uns posaran atenció en les limitacions reals que pateixen les capes menys afavorides. Els altres en una "liberalització" del mercat que faciliti la creació de riquesa.

Per als primers la "liberalització" del mercat és un perjudici per als desfavorits. Precisament perquè la seva escassetat de recursos els impedeix actuar tan "lliurement" com els que tenen més. Per tant, procuraran gravar amb més impostos a qui més té.

Per al polític de dretes, gravar amb més impostos a qui més té suposa un perill de "fuga del capital".

També aquí és desitjable tenir consciència de les nostres creences.. Triar una opció és descartar-ne una altra/es. Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de "progrés". Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de “progrés”, però és la creença sobre què és el progrés el que marca la diferència.

I així podríem dir d'altres paraules molt manides en política, llibertat, justícia, igualtat etc ....


Creences, decisions irracionals i fanatismes

Volem tenir, per exemple, una opinió per votar un partit polític. És saludable en una democràcia (això també és una creença). Llavors, un determinat partit polític és el que més ens convenç. A partir d'aquí passa una cosa interessant. Però abans una aparent disgregació per explicar-ho millor.

Robert Cialdini, un professor de psicologia nord-americà, és famós pels seus estudis sobre la persuasió. Especialment en el terreny de vendes i màrqueting. D'entre els seus estudis va elaborar la famosa teoria dels sis principis de la persuasió.

Consciència creences limitants i PNL Sabadell

Les creences són una elecció personal, no una veritat absoluta.

Aquests sis principis, alhora, estan en el més profund de la consciència de les nostres creences limitants. Per al que ens ocupa veurem dos d'aquests principis. He deixat, no obstant això, un enllaç anteriorment per si desitges ampliar. Aquests dos principis són:

– Principi de afinitat o simpatia.
– Principi de coherència o consistència.


Les "Lleis de Cialdini" en l'origen de la consciència de les creences limitants.


Tots dos són fàcils d'entendre. Pel principi de simpatia ens sentim impulsats a opinar o actuar segons les persones afins. És a dir, persones que cooperen amb nosaltres en metes comunes o que sentim pròximes. És un impuls basat en creences limitants, però agradables.

Pel segon ens sentim impulsats a ser congruents amb decisions preses anteriorment.

És divertit veure com els dos principis actuen. Crec que tots i totes tenim l'experiència de veure dos seguidors de dos partits polítics diferents. No és potser misteriós que, per als uns, els mals siguin sempre els altres?

La falsa il·lusió dels decrets.

Decretar és pressuposar que es té autoritat per imposar una creença o decisió.

O, millor encara, seguidors de dos equips de futbol rivals. Posem un cas arquetípic: Barça – Madrid. No és misteriós que les decisions arbitrals injustes perjudiquin sempre el nostre equip? I això s'eleva al nivell de la premsa esportiva.

És fàcil veure com els principis de Cialdini operen en la consciència de les creences d'aquests seguidors.


La moda dels decrets.

Una cosa que em crida molt l'atenció d'un temps en aquesta part és la moda de “decretar”. Hi ha decrets per a l'abundància, l'amor, la autoestima, en fi… per a tots els gustos. I no dubto que puguin servir, en algun moment, per animar-nos, fins i tot, motivar-nos. Però compte en passar la línia del que és raonable. M'explico.

Si jo “decreto” en temps present que sóc milionari, encantador i un home d'èxit…. :¿¿¡¡!!??...:. Al meu interior, la consciència de les meves creences limitants somriurà benèvolament (no, no soc ni encantador ni milionari...)

Diferent és que visualitzi una imatge com a objectiu, i em digui que estic en procés d'assolir-la. I això no és decretar, és plantejar-se un objectiu i comprometre's amb él. Crec que és imprescindible entendre una cosa bàsica. Si imaginem amb molt interès alguna cosa fantàstica, però els nostres actes no van en coherència amb allò imaginat….la inèrcia fa la resta.

En psicoteràpia podríem anomenar això una dissonància cognitiva.
I això té traducció al terreny de les creences. En el més profund de la consciència de les creences limitants hi ha les nostres primeres experiències de referència. I aquestes darreres si no es resolen (i no sol ser feina fàcil) oposaran una numantina resistència.

Quan una creença entra en contradicció amb una altra, la que acaba materialitzant-se és la més antiga. Això no vol dir que no es puguin modificar, però no crec que sigui “decretant”. Modificar creences d'aquest calibre requereix un treball de psicoteràpia laboriós.

Atents també a la qüestió lingüística. Vegem què diu el diccionari sobre DECRETAR (òbviament ens remet a l'acte de dictar un decret). Aleshores vegem DECRET: “Decisió d'un governant, autoritat, tribunal o jutge, sobre la matèria o negoci en què tinguin competència” :¿¿¡¡!!??...:. I crec que aquí cal posar una mica de realisme.

El cervell al nucli de la consciència de les creences limitants.

M'avanço a una cosa molt socorreguda en algunes línies de coaching i psicoteràpia. Em refereixo a aquesta “mitja” veritat que el cervell no distingeix una experiència real d'una altra fantasiada. És cert que si simulem riure amb certa convicció, el cervell segregarà endorfines com si estiguéssim contents de veritat. Així doncs, acabarem més contents. La risoterapia, per exemple, es basa en això.

El cervell sí que distingeix les imatges fantasiades de les viscudes.

No és cert del tot que el cervell no distingeixi el que ha viscut del que s'ha imaginat.

Ara bé, el cervell codifica de maneres diferents les imatges que hem vist i les que hem imaginat. Les primeres amb més nitidesa, les segones amb menys. Annex un enllaç a un article il·lustratiu: El cerebro distingue lo real de lo imaginado:

Crec que aquest debat continua obert a nous descobriments per part de la neurociència. De moment, crec que és més prudent no incloure les fantasies a la consciència de les nostres creences limitants. Perquè llavors seran doblement restrictives.
De moment, i per avui, acabo aquí. Fins el proper article rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: L'origen de les creences que ens impedeixen ser nosaltres mateixos.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

Autoconeixement i teràpia gestalt Sabadell

 

Consciència de les creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

BLOG


Què és l'autoestima? Com millorar-la?

Què és l'autoestima? Confiança , seguretat, amor propi; consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Millorar la confiança en un mateix Sabadell

Una autoestima sana confereix confiança, alegria i ganes de viure

Ningú millor que Nathaniel Branden, per definir què és l'autoestima. Segons aquest autor, aquest amor propi, seguretat, i confiança en un mateix sorgeix de dues creences fonamentals. En primer lloc un convenciment d' aptitud (sentir-se capaç i eficaç per viure). En segon lloc sentir-se valuós, tenir un valor com a persona única i individual. És a dir, d'una banda sentir-nos capaços d' enfrontar la vida. I de l' altra ser implícitament mereixedors de respecte.

Aquestes dues característiques són bàsiques en qualsevol resposta a la pregunta “Què és l'autoestima?

 

Què és l'autoestima?.

Segons Erich Fromm: “La principal tasca de l'home a la vida és donar-se naixement a si mateix. Arribar a ser allò que potencialment és. El producte més important d'aquest esforç és la seva pròpia personalitat.”

En preguntar-nos què és l'autoestima, la convicció de ser mereixedor de respecte i vàlua és nuclear. No es tracta de creure que som infal·libles en tot doncs, per descomptat, podem sempre millorar. "Donar-nos naixement a nosaltres mateixos" en paraules de Fromm. I el concepte de millora crec que és molt més útil que el de canvi. Canvi és una paraula molt "de moda” darrerament. Tot i això denota una falta de confiança en un mateix. Si jo, en respondre'm què és l'autoestima em comprometo amb un canvi, alguna cosa falla. El canvi pressuposa que hi ha alguna cosa que s'ha de permutar per una altra cosa. La millora una cosa que es pot optimitzar.

Vegem la definició de la R.A.E de la paraula canviar. 1.- Deixar una cosa o situació per prendre una altra. 2.- Convertir o mudar alguna cosa en una altra cosa, freqüentment la seva contrària.

Què és l'autoestima?, millorar en comptes de canviar.

Millorar implica acceptar-se, canviar, voler ser una altra cosa.

Quan em comprometo amb la meva millora em considero valuós. Ien aquesta actitud hi ha la confiança en mi mateix i l'amor propi. Si, al contrari, em comprometo a canviar…. no em valoro per ser qui sóc. És com si a una mare o un pare els preguntéssim si volen o no els seus fills. El més habitual és que els estimin encara que, per descomptat, reconeguin que poden millorar en molts àmbits. Però no els “canviarien” per altres.

 

Què és l'autoestima? (amor propi) i per què és valuosa

L'autoestima és la pedra angular, els fonaments d'una personalitat saludable. De manera que acoloreix tot quan fem a la nostra vida. Tant en l'àmbit personal com en el professional. Bé sigui en el terreny intel·lectual, afectiu o relacional.

Una autoestima deficient ens impedeix aparèixer a la vida amb totes les nostres capacitats. Per això és important que ens plantegem, a més de què és l'autoestima, com és en mi.

💡 ¡Viu què és l'autoestima,

amb el curs de PNL i coaching!. 😀

Una autoestima alta afavoreix la seguretat i confiança en un mateix. És la clau dels nostres fracassos o èxits. També del permís que ens donem per gaudir de la vida. Sentir-nos mereixedors d'estimar i ser estimats. I és precisament al terreny de les relacions afectives on més afecta.

Però no només a la nostra capacitat d'establir relacions de parella. Arriba a altres àmbits com la nostra posició com a amics, fills, família o fins i tot com a pares. I, per descomptat, arriba també al nostre exercici professional

Un nadó, tot i que conegués el terme i pogués parlar, mai preguntaria “què és l'autoestima?”. Naixem amb ella implícita en nosaltres. No obstant això l'educació, els mandats parentals, socials i educacionals de tota mena ens aparten del nostre amor propi. I sí, és cert que vivim en societat i també ho és que podem fer-ho mantenint la nostra essència. Però no és precisament fàcil.

L'educació i el respecte pels altres no estan renyits amb l'honestedat.

En resum, sentir-se o no equivocat com a persona és un referent a la pregunta Com i què és l'autoestima?

Quin és el nivell de confiança en mi mateix? Com em valoro?

Autoconfiança consulta a Sabadell

Confiar o no en les pròpies capacitats.

El Dr. Edmund J. Bourne, en el seu llibre Ansietat i fòbies” explica què és l'autoestima. De fet és un dels components essencials en tota teràpia per a l' ansietat i les fòbies.

Per conèixer quin és el nostre nivell de confiança i seguretat proposa un exercici. Pensa en algú a qui valoris i respectis profundament. Algú que et mereixi una total confiança i en qui creguis “a ulls clucs”. Un cop el tinguis calibra al teu interior com és sentir i pensar sobre aquesta persona.

Ara, dirigeix-te les preguntes cap a tu: Com és de semblant o no aquesta actitud cap a mi? És el mateix nivell de confiança en mi mateix? Sento cap a mi la mateixa seguretat? Em concedeixo els mateixos permisos i mereixement? Tinc el mateix amor propi cap a mi?

Ara, en una escala de l' 1 al 10 valora com és de semblant aquesta valoració. Evidentment, menys de cinc indicarà un baix nivell d'autoconfiança, més de cinc nivells més òptims.

Aquest exercici et donarà una aproximació a què és l'autoestima.

 

Eficiència i assoliment d' objectius

L'expressió d'un mateix mitjançant activitats creatives és de vital importància per a una autoestima sana. Si no és així, en primer lloc, les nostres capacitats es veurien infrautilitzades. I, no menys important, no apareixerem ni ens mostrarem davant del món.

Així doncs, la pregunta què és l'autoestima, té una altra resposta. Aquesta resposta té a veure amb la nostra aportació a la societat.

Per això és de vital importància que sapiguem construir una adequada formulació d' objectius. I, més encara, que aquests objectius estiguin alineats amb els nostres valors.

 

Què és l'autoestima i com treballar-la

Què és l'autoestima?, exercicis per millorar-la

L'autoestima es pot millorar amb exercicis concrets.

Hi ha diferents maneres de treballar per consolidar la seguretat i confiança en un mateix. Desplegaré en altres articles aquestes metodologies. Assenyalo algunes per a una primera aproximació:

 

Formes de millorar l' autoestima

 

Autoconeixement i viure conscientment.

El desig de conèixer-nos és una resposta congruent a la pregunta “què és l'autoestima”. També afavoreix l'eficiència en fer, coherentment amb l'ésser. Sense aquest impuls i orientació cap a l'autoconeixement no hi pot haver amor propi.

Tenir cura d'un mateix.

Per tenir cura de nosaltres mateixos haurem de ser conscients dels nostres valors i necessitats. Si no ho fa així, correm el risc de sucumbir a desitjos que no són autèntiques necessitats. Sovint aquests desitjos procuren una “gratificació immediata” a costa d'un preu a llarg termini. Al següent article pots ampliar aquest concepte: Desitjos i necessitats.

Teràpia amb el nen interior.

Aquest és un treball molt interessant, de llarg recorregut però també d'abast profund. Gran part de la nostra autoestima es fonamenta en les experiències de la nostra infància.

Tècniques de centrament.

El coaching generatiu ha treballat en l'actualització de les tècniques de meditació. Es tracta bàsicament, d'entrar en contacte amb les nostres parts més inspirades i creatives per fer-les operatives.

– Teràpia de mecenatge o apadrinament.

De la mà de la PNL de tercera generació arriba aquesta pràctica. És un treball de reconeixement de la pròpia unicitat. El següent article inclou un exemple d'aquest treball. Veure: Millorar l'autoestima. Exercici de PNL per guanyar seguretat.

Teràpia amb l' ombra personal.

Poques persones en preguntar-se què és l'autoestima arriben a imaginar aquesta modalitat de treball. És cert que és un dels temes menys tractats quan es parla d'Autoestima. No obstant això, considero vital que ens fem amics de les nostres parts rebutjades o reprimides.

Abraçar la nostra ombra és una mostra d'amor propi.

Ens agradi o no, aquestes parts formen part de nosaltres. I rebutjar-les o reprimir-les és exercir un tipus de violència contra elles. Pel que, indirectament, estem exercint una violència sobre nosaltres mateixos..

L'autoestima és un viatge a un mateix.

Reconèixer en el nostre interior el millor de nosaltres.

Evidentment, acceptar la nostra ombra personal no vol dir resignar-se ni sotmetre-s'hi. De ben segur que en té una intenció positiva encara que s'equivoqui en la manera d'intentar satisfer-la. Seria ara molt extens exposar tota aquesta modalitat de teràpia. Tot i això el que hem dit abans i l'enllaç al qual remet donen una idea molt aproximada. Afegir que una forma per accedir amablement a l'ombra és la metàfora del nen interior.

Aquestes diferents formes de teràpia, ens ofereixen també diferents respostes a la pregunta “Què és l'autoestima?”.

I si voleu saber què és l'autoestima des d'una òptica vivencial us faig una proposta. Examina el temari del curs de PNL i coaching sense compromís. I si t'interessa contacta amb mi.

Seguiré en propers articles. Fins llavors rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: Teràpia per a l' Autoestima baixa.
Següent article relacionat: Millorar l'autoestima. exercici de PNL per guanyar confiança.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

Consulta de psicoteràpia i coaching a Sabadell

Què és l'autoestima? Confiança ,seguretat, amor propi, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Consulta de psicoteràpia per superar addiccions.

BLOG


Dol i rehabilitació d'addiccions en psicoteràpia

Dol i rehabilitació addiccions, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Dol i rehabilitació addiccions Sabadell

Superar una addicció, encara que sigui una cosa positiva, obre un període de dol

La rehabilitació d' addiccions, amb garanties, exigeix un procés integral. Un dels elements menys contemplat en la teràpia és el del dol en la rehabilitació d'addiccions. Aquest treball terapèutic va més enllà de la suspensió del consum i el comportament compulsiu. Aquest, per descomptat, és la primera etapa en la teràpia.

Hi ha un segon pas en el procés terapèutic que és el que examinarem aquí. El procés de dol en la rehabilitació de l'addicció. Veurem les diferents pèrdues que ha d'enfrontar l'addicte en la teràpia integral.

El tercer pas, no ho desenvolupo en aquest post, és el de la transformació de l'estil de vida. Si bé aquest moment és present durant tot el procés, aquí s'emfatitza més. Serveixi, no obstant això com a introducció, esmentar que en aquesta etapa no solament es reforça l' après. En aquesta fase de la teràpia és molt important identificar els valors de la persona. El que realment li pot donar una adreça i motivació de vida que substitueixi l'encanteri de l' addicció.


Què és el dol en la rehabilitació d'addiccions?

Aquest moment de la teràpia implica un canvi radical de l'estil de vida. L'eix ja no gravita al voltant del consum de la substància (o conducta) addictiva. El nou centre de gravetat se situa a la responsabilitat de la persona sobre la seva conducta, emocions i pensaments. Aquest canvi radical pressuposa una pèrdua emocional. Per tant un dol en la rehabilitació de les addiccions. A l' elaboració d' aquest període d' adaptació emocional ha de dedicar un temps la teràpia integral.

El dol en la rehabilitació d'addiccions. Primera etapa. Comiat de la substància addictiva

Dol i rehabilitació addiccions. Acomiadar-nos d'una conducta addictiva comporta un procés d'adaptació. .

Acomiadar-se per millorar.

És la fase que emfatitza tota teràpia. La comiat de la substància addictiva. En aquest moment l'addicte en recuperació enfronta la realitat d'una pèrdua. Des d'un punt de vista racional és un comiat desitjable. Però l'addicció no “enganxa” des del sentit comú. Tant en aquesta com en les següents etapes cal tenir una idea molt clara. Què necessitat no satisfeta cobreix l'addicció? O, dit d'una altra manera, quina intenció positiva té?

En un altre article m'estendré més al respecte. Però per entendre millor aquesta etapa del dol en la rehabilitació d'addiccions un model és de molta utilitat. Les cinc etapes de Prochaska Y DiClemente

Tota dependència comporta un desplaçament de l' autoestima cap a l' exterior. Bé sigui una substància, una conducta, persona etc.... Per aquest motiu treballar l' autoestima és imprescindible durant el procés de dol en la rehabilitació d'addiccions.

 

Segona etapa. El dol pel personatge o guió de vida

El personatge és el nucli del guió de vida de la persona addicta. És de vital importància descobrir aquest personatge i l'argument vital que dibuixa. Per suposat per reescriure aquest guió i descobrir el nostre jo més autèntic. En aquest moment, el dol en la rehabilitació d'addiccions suposa el comiat i elaboració d'aquesta pèrdua. D' aquest personatge que, probablement, ens ha acompanyat durant anys. No obstant això, el personatge i el seu guió no és, una cosa exclusiva en els addictes. Tots vivim en un personatge que és el protagonista del nostre guió de vida.

I Què és el guió de vida?

El guió de vida forma part de la teoria de l' anàlisi transaccional elaborat per Eric Berne. Posteriorment Claude Steiner el va desenvolupar en la seva obra: "Els guions que vivim".

Segons aquest model de petits decidim un pla per a la nostra vida. Una mena de fil conductor que donés una coherència (per bé o per mal) a la nostra destinació. Aquesta decisió infantil està marcada per la relació amb els pares i persones d'influència. I, per descomptat, no és una decisió presa d'una manera conscient i deliberada. Diguem que la història de la nostra família ens empeny subtilment cap a aquest argument vital.

Dol i rehabilitació d' addiccions, acomiadar-nos del personatge.

Teràpia integral addiccions Sabadell

L'addicció crea un personatge per al qual té sentit el consum.

Aprofundir en el guió de vida en les addiccions supera aquest l'abast d'aquest article. No obstant això, per a ments curioses cal destacar l'obra de Claude Steiner. Un dels llibres ja esmentats anteriorment. El següent, i específicament orientat a les addiccions és "Games alcoholics play". Fins on jo sé no conec traducció en castellà.

En aquesta obra, Steiner ens parla de tres tipologies de consumidors. Ell les anomena Ebri i Orgullós, Ebri Domèstic i Ebri Consuetudinari. Cadascun d'ells conforma un "guió de vida" al voltant d'una tipologia de personatge. Aquest treball de Steiner va ser finalitzat a finals dels 70 i als EUA. Crec que en l'actualitat podem trobar nous i diferents personatges però val aquest treball com a exemple.

El dol en la rehabilitació d'addiccions contempla en aquesta etapa evidenciar l'artificiositat del personatge.

El personatge és el portador que encobreix les necessitats no satisfetes. I ho fa amb una màscara. És, en aquest sentit el portador d' una Intenció Positiva. No obstant això, aquesta intenció positiva no es condueix amb una conducta creativa. Sovint té a veure amb la fantasia i la fugida del dolor.

Tercera etapa. La pèrdua de l' entorn i amistats de consum.

En aquest article plantejo seqüencialment les diferents fases del dol en la rehabilitació d'addiccions. Tanmateix la realitat en el procés de la teràpia és diferent. Les diferents etapes poden anar solapant-se com a, per exemple, en el comiat del cercle de consum. Llevat d' algunes excepcions, el consum apareix i es consolida en el si d' un grup de confiança. És habitual entre adolescents o fins i tot entre adults en, per exemple, els bars en l'alcoholisme.

Dol i rehabilitació addiccions

Dir no a una addicció sol comportar acomiadar-se de l'entorn de consum

El grup confereix aquesta sensació de pertinença, de sentir-se acceptat i rebut. Per suposat que en aquest cas es tracta d' una sensació de pertinença disfuncional. I és aquí on el rol del personatge desplega tota la fantasia neuròtica.

La teràpia del dol en la rehabilitació d'addiccions treballa, també, amb la pèrdua del grup de confiança.

Cal buscar formes alternatives i creatives d' aconseguir aquest sentiment de pertinença. Segurament en la majoria dels casos (per no dir en tots) fora del cercle de consum. És imprescindible entendre que una cosa és la necessitat i una altra el mode d' aconseguir-la.

Quan el grup de consum té un pes específic, és necessari deixar de freqüentar aquest entorn. I això, gairebé sempre, com a condició indispensable per deixar de consumir.

Hi ha algunes excepcions com, per exemple, algunes dones que beuen en la soledat de la seva llar. Per suposat aquí hi ha altres estigmes estereotipats i un problema profund de soledat. En aquests supòsits, el dol en la rehabilitació de l'addicció se centra més en el comiat de la substància i del personatge.

 

Dol i rehabilitació d' addiccions.

Durant tot el procés, comencem per l'acceptació de les pèrdues. És important entendre que, durant la teràpia del dol a la rehabilitació d' addiccions, se succeeixen diferents moments. Si desitges consultar pots veure-ho en els meus articles:

Les fases del dol: les primeres etapes d' assimilació de la pèrdua.

Les etapes del dol en la teràpia d'acompanyament emocional.

La teràpia comprèn el treball d'integració emocional, amb la consciència i expressió de les mateixes. Molt important també durant la teràpia descobrir i satisfer d'una manera creativa les necessitats no satisfetes. Aquestes mancances van ser "tapades" o "satisfetes" neuròticament pel guió de vida. En descobrir noves formes, és més fàcil sostenir la pèrdua de la substància, personatge i grup de confiança.

Sortir del pou addictiu

Superar una addicció és retrobar-se amb un mateix.

Dol i rehabilitació d'addiccions són dos passos necessaris per a una teràpia integral. Només d'aquesta manera es pot arribar a l'estat intern on es viu la sobrietat com un regal. No com un esforç constant per no "caure en la temptació".

Evidentment, la teràpia integral en rehabilitació d'addiccions és un procés dilatat en el temps. Però els resultats són espectaculars en la millora de qualitat de vida.

Fins el proper article, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Següent article relacionat: Sortir d'una addicció
Anterior article relacionat: Com ens sedueix una addicció

 

Superar el dol en deixar una addicció Sabadell

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

Dol i rehabilitació addiccions, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, parlar en públic, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc ...).

 

Elaborar un procés de dol de forma emocionalment saludable

BLOG


Les etapes del dol en teràpia d'acompanyament emocional

Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

Teràpia del dol a sabadell

Podem fer aflorar energia d'on sembla que no queda.

Vam veure en l'anterior article les Tres primeres fases del dol. També vam veure en Teràpia per al dol. Psicoteràpia de la pèrdua com cal entendre aquest procés com un ajust progressiu a la realitat. Però aquest ajust és, necessàriament, de tipus emocional. Això vol dir que tota teràpia anirà orientada a integrar el que, emocionalment, visqui la persona. Cal tenir-ho clar. Doncs si bé el sentit comú és necessari, no sempre és el millor assessor en la teràpia de la pèrdua.

Veurem a continuació les següents etapes del dol en funció dels dos models ja assenyalats anteriorment.

 

Etapes del dol: La negociació

Per comprendre aquesta etapa del dol en el model de les cinc fases cal entendre una cosa essencial. Elisabeth Kübler-Ross, va ser una psicoterapeuta que va estendre l'àmbit de la teràpia als malalts terminals. És a dir persones que enfrontaven LA SEVA pròpia mort. Posteriorment va extrapolar les etapes del dol a persones que enfronten, per exemple, la mort d'un ésser estimat. Però hi ha diferències òbvies que examinarem ara.

Hem d'entendre aquesta etapa com un intent desesperat per evitar la fase de “desolació o depressió”. Acceptar d' una manera definitiva la pèrdua o l' absència. I els intents en aquesta etapa del dol per evitar-la són uns quan qui mor és un mateix. I són molt diferents quan "el que queda aquí" enfronta la mort d'un ésser estimat. Això condiciona modalitats d' intervenció en la teràpia diferents. Vegem-ho d'una manera pràctica:

 

Etapes del dol: La negociació en enfrontar la pròpia mort

Després de passar les anteriors etapes del dol, la persona en estat terminal elabora fantasies. Aquestes poden tenir a veure amb una intervenció miraculosa, altres teràpies, segones opinions etc… Fins i tot algun tipus de promesa a canvi de....

Negociar l' enfrontament amb la pèrdua.

La negociació, una etapa del dol.

És un intent de no admetre el dolorós però inadmissible, deixar de ser. De nou indicar que aquest tipus de fantasia és normal en aquesta etapa del dol. Per suposat sempre que no s' estableixi definitivament.

La cosa canvia quan la persona enfronta la mort d'un ésser estimat. En haver transitat les anteriors fases, és absurd ara pretendre que aquesta persona ressusciti. Però sí que pot alimentar l'esperança que, "des d'algun lloc" em segueix i cuida. I tot i que, fins on sabem, és una fantasia, no és una cosa patològica. Sempre que no es fixi definitivament en aquesta esperança. "Només" és una de les etapes del dol.

Però, com veurem més endavant, pot prendre un altre matís. No oblidem que aquesta fase de la negociació té una finalitat en si mateixa. I aquesta no és més que preparar-nos per a la etapa del dol més dura. La desolació associada a l' acceptació incondicional de la pèrdua i absència. I aquesta acceptació ho ha de ser des de la totalitat de la persona. En teràpia podem preveure aquesta fase i preparar la contenció en la següent etapa del dol.

 

La fase de la negociació davant d' una separació o divorci

Vegem ara un altre exemple molt habitual, la realitat d'una separació o divorci. Aquí la negociació pot aparèixer, tot i haver transitat les anteriors etapes del dol. I és més habitual del que creiem. És l'intent de tornar a la relació amb un "propòsit d'esmena", o amb un "hem canviat", etc.... Per suposat són excuses conscientment benintencionades... però en la majoria dels casos, allò, excuses.

Alguns autors pretenen que aquesta fase es pugui donar al principi. És a dir durant la negació. Però hi ha un matís important, a la negociació no hi ha una negació real del fet en si. La pèrdua existeix i no es discuteix. En aquest moment el que existeix és una fugida del dolor. I això es pot veure molt fàcilment quan atenem les següents etapes del dol del model de set fases.

 

Etapes del dol: La culpa

Seguint amb la metàfora proposada per Bucay, és la fase en què comença a coagular la sang. És el que col·loquialment coneixem com la "costra”. I, de la mateixa manera que és la sang la que provoca els coàguls, la culpa és d'una matèria similar a la ràbia. Vegem com encaixa en les etapes del dol:

En aquest moment comencem a sentir-nos culpables per tot. "Per no haver-li dit quant la volia". "O no haver-la tractat prou bé". "Per no haver estat prou eficient a la feina abans que m'acomiadessin" "O per no haver-li recomanat anar a un altre metge", per... per...

 

Un sentiment perillós, la culpa

Però la culpa és una emoció... contaminada. Cal filar molt fi en teràpia per desbrossar-la de la responsabilitat. Per a mi és un sentiment, és a dir una emoció més una etiqueta cognitiva o una creença. Al mateix temps, està composta de dues emocions bàsiques, ràbia més tristesa. La culpa, en aquesta etapa del dol, té tres contaminants bàsics:

Omnipotència.
Crítica.
Evasió.

Etapes del dol, la culpa

Sentiment de culpa i dol.

Si em sento culpable, m'acuso a mi mateix (crítica). I em puc acusar de, per exemple, no haver-ho fet tot el millor que hagués pogut. És a dir, part de la pressuposició que a la meva mà estava haver fet tot el possible. O sigui, un pressupost d' omnipotència.

Però mentre m'entretinc en aquesta farsa maquiavèl·lica de la culpa evito el següent pas. Evito sentir la impotència que és l'oposat a l'omnipotència. Em evadeixo d'acceptar definitivament l'inevitable. La pèrdua.

La desolació és la més dura de les etapes del dol. Tot el procés emocional fins ara ha estat una aproximació a la següent fase.

Aquesta culpa pot portar un procés de masoquisme i victimisme perversament alambinat. En què m'engoleixo com un hàmster a la seva nòria giratòria. Crec que avanço, però... no.

Com hem "engolit" la culpa per certs mandats religiosos és un tema digne d'un treball enciclopèdic. Només ho senyalo, per suposat no entraré a fons en aquest treball sobre les etapes del dol.

Però bé, com diem en PNL , “tot comportament té una intenció positiva”. I la intenció, com ja he assenyalat anteriorment és l' evasió. El tercer contaminant de la culpa.

 

Culpa, dol i retroflexió

Abans de passar a la següent etapa del dol, una última anotació per a ments curioses. En teràpia Gestalt parlem d'un mecanisme de defensa anomenat retroflexió. Bàsicament és "fer-me a mi mateix el que no em permeto fer als altres”.

Per suposat és un mecanisme del qual no ens adonem conscientment. Aquesta és l'essència de la culpa, la retroflexió. En un altre post parlaré sobre això, però per a qui vulgui investigar és un terreny fascinantment sorprenent.

 

Etapes del dol: Tristesa

La tristesa ens porta al món de el que és. La pèrdua definitiva, sigui que li trobem o no sentit. L'absència de l'altre que em connecta amb els meus buits interns.

Un dels impediments per acceptar la tristesa és la idea "no puc suportar-ho”. Però sí, si puc suportar-ho. No val ara la infantilització de l'adult vestida de victimisme. Pensaments del tipus "Què he fet jo per merèixer això?”. Per què m'ha "tocat" a mi? etc.... són la pitjor companyia.

Etapes del dol, la tristesa

La tristesa ens posa en contacte amb la impotència.

La tristesa és una emoció bàsica mitjançant la qual integrem una pèrdua. Com a emoció no conté pensaments, judicis, etiquetes.... Si la contaminem amb pensaments la convertim en un sentiment recurrent. Pot ser llastima, auto commiseració, victimisme, patiment... en general sentiments poc saludables. En aquest moment, encara que pogués semblar contradictori, la teràpia s'orienta a que la persona senti la tristesa. No els succedanis de la mateixa.

Bucay proposa la metàfora de la retracció del coàgul de sang. Aquest moviment és, literalment, tornar cap a dins. És el sender de la tristesa per una pèrdua. Tornar cap a dins per enfrontar el temut fantasma de la solitud.

És l'etapa més dura i, alhora, compartida per ambdós models de les etapes del dol. La ferida de l'absència se sent en carn viva. És probable en aquesta etapa patir al·lucinacions. Creure veure, escoltar, fins i tot olorar… si la falta és la d'un ésser estimat.

Un altre tipus de pseudoalucinacions, en aquesta etapa del dol, tenen a veure amb la confusió amb la realitat. Pot, per exemple, portar-me al record la dona que tant vaig estimar la mirada d'una noia que passava per aquí.

 

Els perills del dol no completat en separacions i divorcis.

Cal afegir en aquest exemple un problema molt comú. No diferenciar la “noia que passava per aquí” amb la projecció de la dona que vaig estimar. Si el dol no es completa (en el cas de les separacions) puc creure que m'enamoro d'algú. I la realitat és molt diferent, m'enamoro del que projecto a l'altra persona. El record conscient o inconscient, per bé o per mal de qui ja no està amb mi. I, per desgràcia, veig molt aquest problema en consulta.

Està bé que refaci la meva vida afectiva. Però millor fer-ho transcorregut un temps, el temps necessari per elaborar la pèrdua. Doncs si no ho faig així no rebo realment l'altra persona que apareix a la meva vida. Rebo qui crec que és en funció dels meus fantasmes i filtres. I per aquest motiu cal viure la desolació de la tristesa en la seva crua realitat. Els succedanis ens aparten de l'experiència i, fins que no la transitem, no la superem. Per aquest motiu, de vegades sembla que la teràpia, ens desmunti més que ens alleugi. Però això és momentani… i necessari.

 

Identificació amb allò perdut i fecunditat.

Puc, seguint amb l' exemple anterior, sentir-me afortunat per haver conegut aquesta dona. I saber que, amb ella, vaig viure l'amor. És el principi de la sortida del túnel fosc de la tristesa. Aquesta etapa del dol se li pot anomenar la de la fecunditat o l' identificació. Començo a veure la pèrdua com a “el que vaig tenir”. És a dir, el focus de latenció ara està en el que vaig gaudir o vaig aprendre amb aquesta persona. Ja no tant pel que vaig perdre.

Teràpia de la pèrdua Sabadell

La identificació amb el perdut posa en evidència els aprenentatges adquirits.

La malenconia sol ser el referent bàsic en aquesta etapa del dol. La melancolia és una emoció composta d' alegria i tristesa. Alegria pel viscut i tristesa pel que ja no està. És un pas subtil, però importantíssim doncs en el món emocional comença una lenta transformació.

El perill d'aquesta etapa és la idealització derivada de la identificació.

Seguint amb l'exemple anterior puc idealitzar a la meva ex-parella. Pensar que no hi ha una altra dona com ella. Que no tindré aquesta sort una altra vegada.

En aquesta etapa del dol és, en part normal, aquesta idealització. Ens empeny a sortir del pou de la tristesa.

Amelia Barr el va definir magistralment amb aquesta frase:

“Tots els canvis estan més o menys tenyits amb la malenconia perquè el que deixem enrere és part de nosaltres mateixos.”

Seguint amb la metàfora de Bucay, aquesta etapa és la de la reconstrucció tissular. És a dir, per sota de la crosta, el teixit de la pell i, probablement, muscular es va regenerant. Alhora, va empenyent el coàgul cap a fora.

Una cosa nova va emergint, ja sembla que la teràpia va sorgint efecte. Però encara necessita desprendre's d'alguna cosa més.

 

Etapes del dol: Acceptació i Restabliment.

La vida segueix. És la frase que pot definir millor aquest moment. De la mateixa manera que a la pell queda la cicatriu, segueix el record, això no s'esborra. Una altra cosa és com ho vivim i què fem amb ell.

L'enyorança ja no interfereix en l'activitat diària més enllà dels moments de memòria. Però sol ser un record agraït o, si és el cas, no intrusiu.

No obstant aquesta etapa del dol precisa d' un ulterior treball intern.

Crec que Bucay descriu magistralment aquesta última elaboració. Ho resumeix en dues paraules: discriminació i interiorització.

Discriminació: Veiem que un dels perills de la identificació és la idealització. En l'exemple proposat idealitzo la dona que ja no està amb mi. Penso que no en trobaré cap altra com ella que m'impulsi a estimar amb la mateixa intensitat. Aquí puc aprendre a diferenciar-me, no deixar-me perdre en la fantasia utòpica. No faig meva aquesta impossibilitat d'estimar doncs reconec, ara sí, que la perfecció no existeix.

Interiorització: No obstant això, puc reconèixer els ensenyaments que, al seu pas, em va regalar aquesta persona, ara absent. Valoro, en la seva justa mesura, el viscut i l'après. Per suposat entenc l'aprenentatge com una cosa vital, no exclusivament conceptual.

En l'exemple podríem resumir-ho en una frase. "Reconec en mi els regals que ella va portar a la meva vida. Els reconec, honro i vull. Estant en mi, són part de mi i, alhora, jo sóc més que ells."

Etapes del dol, l' acceptació

L' acceptació de la pèrdua des de tots els nivells de l' ésser

Ara sí, aquesta és l'última de les etapes del dol.

I fins aquí aquest article per ara. Fins al pròxim rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior entrada relacionada: Les fases del dol, les tres primeres moments
Següent entrada relacionada: Dol i rehabilitació d' addiccions.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.

 

 

Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Psicoteràpia del dol a Sabadell

BLOG


Les fases del dol: Assimilació de la pèrdua, les primeres etapes.

Les fases del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, Coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

 

Els diferents moments d'adaptació emocional a la pèrdua

El dol és procés d'adaptació emocional a la pèrdua que contempla varia fases.

Tal com vaig apuntar a l'anterior article: Teràpia per al dol , psicoteràpia de la pèrdua, es tracta d' un procés d' adaptació emocional a una pèrdua. Aquest procés es pot adaptar a algunes fases del dol encara que ho faci de forma singular i única. I aquesta singularitat es reflecteix tant en allò emocional com en allò cognitiu. És a dir, en el que sentim i el que ens diem. En això últim juguen un paper primordial les creences.

Entendre les fases del dol, ajuda a comprendre una de les característiques més difícils en la psicoteràpia de la pèrdua. Aquesta és la labilitat emocional. Bàsicament es tracta de inestabilitat i variacions brusques de les emocions.

 

Els dos models bàsics en les fases del dol

Hi ha diferents models terapèutics que expliquen aquestes etapes d'assimilació de la falta. Bàsicament dos.

  • Un postula set etapes en l' elaboració de la pèrdua.
  • L'altre estableix en cinc les fases del dol. Aquest model va ser proposat per Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatre suïssa que es va especialitzar en la cura de malalts terminals.
    En el seu llibre "sobre la mort i els moribunds" va proposar el model de les cinc etapes del dol . A destacar que, inicialment, aquest patró el va observar en persones en fase terminal. És a dir, persones que enfrontaven la seva mort. Posteriorment va veure que aquestes etapes es repetien en els familiars que enfrontaven l'absència de l'ésser estimat. Però, per entendre adequadament les fases del dol, vull destacar algunes salvetats que veurem més endavant.

En aquest article, i el següent, veurem en profunditat, aquestes etapes d' elaboració de la pèrdua. Per il·lustrar-ho millor utilitzaré la metàfora proposada per Jorge Bucay al seu llibre "El camí de les llàgrimes”. En aquesta obra compara les etapes de sanació d'una ferida amb les fases del dol.

Fases del dol – Negació- Incredulitat-Confusió

La negació, una de les etapes d' elaboració de la pèrdua.

Negació, confusió, perplexitat caracteritzen la primera etapa de l' elaboració del dol.

Aquest moment, encara que pogués estranyar alguns, no té res d'insòlit, i molt menys de patològic. Es tracta d'un mecanisme de defensa davant el dolor, especialment quan és intens i/o inesperat. L'anomenem negació. Pot portar a un estat d' estupor davant l' evidència.

En mode semblant, davant d'una ferida inesperada, el cos allibera endorfines. Les endorfines són opiacis naturals que ajuden a alleujar el dolor i inhibeixen els estímuls nerviosos associats. Actuen com un analgèsic. Per això la metàfora de la negació. D'aquesta manera, l'imprevist d'una ferida "es pren un temps" per ser acceptat. Dit sigui de pas, algunes persones que s'autolesionen, inconscientment ho fan per alliberar el plaer que generen les endorfines.

Alhora, el cos provoca una vasoconstricció momentània per evitar una brusca hemorràgia. Però això dura poc, l'impàs necessari per assimilar la ferida.

En algunes separacions aquesta fase del dol s'eternitza. Són els típics retrobaments "ni contigo ni sin ti". A vegades, amb l'excusa de "quedar com a amics" hi ha una dissimulada negació a la separació. Retrobaments més o menys fortuïts, moltes vegades amb relacions sexuals "com amics". Per suposat està bé quedar com a amics, però la separació, per ser elaborada, necessita un distanciament.

Aquesta etapa apareix molt marcada en els nens davant, per exemple, una mort. Diguem que l'avi o l'àvia moren. I durant la vetlla, el nen apareix com a absent, fins i tot amb una estranya sensació de normalitat. El principi de realitat, en els nens, és encara una cosa difícil i llunyana.

Aquesta fase del dol és compartida per ambdós models, el de les set etapes i el de cinc.

 

La segona etapa del dol. Regressió

Regressió, la segona de les fases del dol

La regressió es caracteritza per una explosió emocional

Heu assistit mai a l'enrabiada d'un nen? Però un d'aquells enrabiades de veritat, no el ploriqueig manipulatiu. Per exemple perquè li han tret el peluix favorit. O perquè li va caure el pastís i li vam treure de les mans quan pretén recollir-lo del terra.

Seguint amb la metàfora de la ferida. Ara, després de la inicial "anestèsia", apareix el dolor. Com més profunda la ferida, més dolor.

Aquesta és l'etapa de la desesperació, del plor explosiu, de la bronca. Aquí la naturalesa emocional necessita expressar-se en tota la seva crua realitat. No és moment de "raonar" si coneixes algú en aquesta fase del dol. És moment, simplement, de deixar anar i, si et toca acompanyar, simplement ser-hi. Recolzant però no "raonant", ni tan sols intentat "suavitzar o calmar". I si ho vius, dóna't permís per plorar, cridar, cridar, colpejar coixins...

És una tornada al nen interior.

En el model de 5 fases del dol, aquest moment se subsumeix en el següent, el de la ràbia. No obstant això, no és només ràbia el que pot aparèixer en aquest instant. És més aviat desesperació, una explosió emocional al contacte directe i cru de la realitat. El model de les set fases del dol aporta aquest matís que no contempla el de les 5 etapes.

 

Segona (o tercera) fase del dol. La Ràbia

Aquesta fase del dol és consensuada pels dos esquemes. Fins on jo he comprovat en consulta, la ràbia és una de les emocions menys acceptades en una pèrdua. Especialment si la pèrdua és la mort d'un ésser estimat.

Les fases del dol en teràpia

Ràbia, una emoció bàsica en l'elaboració del dol.

En essència la ràbia sembla no tenir sentit. Tanmateix la seva funció és la d'anar retornant-nos, a poc a poc a la realitat. Les diferents fases del dol tenen una missió. Conduir-nos gradualment a la integració de la realitat de la pèrdua. Cap a un moment de desolació. Per això el procés és gradual.

Després de l'etapa de estupor i d' desesperació un pas intermedi és la ràbia. Busquem culpables. I com a culpables pot aparèixer qualsevol i qualsevol cosa.

En el cas de mort poden ser els metges que van atendre un ésser estimat. Fins i tot els que van quedar/quedem en vida. O a les persones que, suposem que van poder fer alguna cosa més. O a qui sigui.

En casos de separació la ràbia igual pot anar diversificada. Cap a l'ex-parella, cap a les amistats que, suposem, la van portar a separar-se. Als pares, als sogres, a qui sigui, també.

Tot i que entendre alguna cosa pressuposi una mica de racionalitat, en aquest cas no hem d'esperar raons coherents. La ràbia compleix una funció i la seva funció és la d'anar desplegant el procés del dol. Per això podem enfadar-nos amb el menys culpable com si fos amb "un que passava per aquí".

No busquem "raons raonables" en aquesta ràbia més enllà de la seva funció en el procés de dol.

Bucay utilitza el símil del sagnat en la ferida. Cal que la sang brolli abans de començar a coagular. Alguna cosa s'ha trencat al cos. I, paradoxalment, perquè comenci el procés de coagulació cal que el cos sagni. Sense sang no comença la cicatrització.

La ràbia ens va retornant, de mica en mica, a la realitat. Ens trasllada de l'arravatament desmesurat del nen ferit a l'intent de buscar culpables de l'adult. De vegades la ràbia no es dirigeix contra persones. Pot dirigir-se contra la vida, el destí, el meu "mal fari", o fins i tot la Divinitat. En ocasions fins i tot contra la persona que va morir i ens va deixar en el més profund abandonament.

La ràbia és una emoció mal vista, he observat que és especialment rebutjada entre dones. Suposo que els mandats del model patriarcal tenen el seu pes.

En qualsevol cas, cal acollir la ràbia i entendre-la com un moment del procés. No necessàriament "raonable", però de vegades el "sensat" no és el necessari en éssers emocionals com som.

En el següent article completarem aquestes fases del dol. Fins llavors rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Teràpia del dol. Psicoteràpia de la pèrdua.
Següent article relacionat: Les etapes del dol en teràpia d'acompanyament emocional

Si vols, participa al meu blog ampliant idees!. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

I si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

consulta de psicoterapia a Sabadell, especialitat en teràpia del dol.

Les fases del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc ...).

 

Teràpia del dol Sabadell

BLOG


Teràpia per al dol. Psicoteràpia de la pèrdua

Teràpia per al dol a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Teràpia per al dol a Sabadell

Tot procés de dol profund suposa un canvi d'identitat.

Quan penso en la teràpia per al dol recordo una metàfora. La de l'eruga que enfronta la seva transformació. Un procés llarg, difícil i dolorós. I just quan l'eruga sent que morirà, descobreix que s'ha convertit en papallona.

Una pèrdua, quan és significativa (mort d'un ésser estimat, separació dolorosa etc....), suposa un canvi d' identitat. Una redefinició de nosaltres mateixos davant el món i la vida. Atorgar un significat a aquesta pèrdua és la finalitat de la teràpia per al dol.

Recordo, en el meu cas particular, la mort dels meus pares. Va succeir en dos anys, primer la meva mare i després el meu pare. Quan finalment tots dos van partir, em va quedar una sensació profunda d'orfandat. Era com si ja no fos “fill de”…. Malgrat ser major d'edat i independent des de fa molts anys. Fins i tot recordo haver reivindicat des de ben jove la meva independència d'ells, però…

En la meva particular teràpia per al dol vaig descobrir el meu canvi d' identitat. Després de la seva partida va sorgir una nova sensació sobre mi mateix. Segueixo fent el mateix de sempre, amb les mateixes ganes.

No obstant això, sí que reconec una subtil i profunda transformació en el meu interior. La necessitat de deixar un llegat, de, després d'haver reconegut el que ells em van ensenyar, sentir-me jo en el deure (elegit i acceptat) de deixar també un rastre al meu pas per aquí. I això confereix un segell diferent i especial a tot quan faig, psicoteràpia i coaching inclosos. Segueixo fent el mateix, amb la mateixa intensitat i vocació però qui ho fa és algú una mica diferent.

 

Què és el dol? Acceptar la nostra naturalesa emocional i vincular

És un procés d'adaptació emocional a una pèrdua. Aquest procés pot precisar o no d' una teràpia per al dol. En funció de l'inesperat de la pèrdua, la seva magnitud i impacte la nostra naturalesa emocional pot necessitar un ritual. El dol, un enterrament, la vetlla són exemples per adaptar la nostra naturalesa emocional a aquesta pèrdua.

Gestió de les emocions en les pèrdues, consulta a Sabadell

Una de les funcions de les emocions és la relacional.

És important entendre que, per elaborar adequadament aquesta falta, hem de transitar per un procés emocional. Solen ser emocions incòmodes, encara que necessàries. Així, algunes d'elles són la confusió amb la negació. La ràbia i/o la culpa juntament amb la tristesa. En qualsevol cas, procés final que ha de perseguir la teràpia per al dol és la integració. Aquesta acceptació no implica l' oblit. Implica més aviat reconèixer els ensenyaments que, al seu pas, vam aprendre durant aquest vincle, ara absent.

I remarco de nou la necessitat de transitar per aquestes emocions que poden ser incòmodes. I la necessitat d'emfatitzar que no existeixen emocions "negatives" i "positives". El nostre món emocional està per complir una funció adaptativa. Una altra cosa diferent és que no sàpigues transitar les emocions i sentiments. I això només s'aconsegueix vivint-les i no etiquetant-les o negant-les.

No obstant això, si bé el nucli d'aquest procés és emocional, afecta tota l' experiència de la persona. És a dir que en la teràpia per al dol hem de contemplar també la dimensió corporal i mental. I, si és el cas, l'espiritual.

Veurem en un altre article com a diferents modalitats de teràpia per al dol defineixen aquests diferents moments.

 

Els dols no ritualitzats durant la pandèmia del coronavirus

La incidència de la pandèmia de coronavirus ha impossibilitat, en molts casos, l' elaboració d' aquests rituals de comiat. Fins i tot, el risc de contagi ha impedit el necessari acompanyament al malalt terminal. Això ha generat una situació d' estrès traumàtic que, al costat del confinament, han creat un clima social de fatiga pandèmica.

Teràpia per al dol, la necessitat d' acceptar la pèrdua

En el moment de la pèrdua vivim un moment molt difícil. Acceptar la falta o el brusc canvi no desitjat requereix una actitud no sempre fàcil, la acceptació. Per tractar-se d'un procés emocional que implica emocions incòmodes, acceptar només des del racional no sol ser suficient.

La teràpia per al dol busca integrar la pèrdua.

Deixar anar per transformar.

I és que sovint irrompen creences del tipus: "No puc viure sense...." "No puc ser feliç si em falta..." I una altra creença encara pitjor: "No resistiré la tristesa de perdre....". Aquest diàleg intern, conscient o no, és el primer que hem d'abordar. És cert, "serà difícil i dolorós viure sense... però seguiré vivint”. Veritat que és difícil i llarg travessar la tristesa, però algun dia es transformarà.

A la teràpia per al dol, algunes pautes tenen a veure amb l'activitat expressiva en l'artístic. Una forma d'entendre aquesta activitat la podem trobar en metàfores, contes i mites. Aquests tenen un profund impacte sobre l'ànima. Especialment els mites clàssics que presenten històries universals que són compreses des del nostre subconscient. Un dels mites clàssics és el d'Orfeu i Eurídice.

 

El mite d'Eurídice i Orfeu, una metàfora terapèutica

Orfeu, fill d' Apolo i Calíope, és representant de la música, el cant i la lira. La seva amada Eurídice va ser mossegar per una serp, raó per la qual va morir. Orfeu va decidir anar en la seva cerca obrint-se pas a través de l'Hades. Va utilitzar per a això la seva música amb la qual va aconseguir sortejar els perills dels condemnats de l'inframón. Finalment, va enlluernar els mateixos Hades i Persèfone (en aquell moment companya de Hades). Aquests últims li van concedir permís per tornar a Eurídice al món dels vius. Però, hi havia una condició: I aquesta era que, durant el trajecte de tornada no podia tornar-se a mirar-la.

La impaciència d'Orfeu va ser superior i, durant el trajecte de tornada, es va girar per mirar la seva estimada. El resultat va ser que aquesta es va esvair per sempre.

 

Quin reflex té el mite en la teràpia per al dol

Acceptar la realitat de la pèrdua i transitar el dol, consulta a Sabadell

Orfeu no va saber superar l'encantament de Hades i Persèfone. Era difícil, no impossible.

Estar "acompanyat" d'una quimera, una il·lusió, és tant com no estar acompanyat. És el que li passa a Orfeu quan "rescata" Eurídice, condemnat a no mirar-la. Quan ens atrevim a mirar realment a la fantasia, ens adonem que no existeix. Orfeu, quan va mirar amb els seus ulls terrenals a, Eurídice va veure com la fantasia desapareixia.

Aquesta és la finalitat de la teràpia per al dol. Acceptar la pèrdua, i per això cal un procés emocional. I aquest procés terapèutic té diferents moments que veurem en un altre article. Tanmateix hem de tenir present que sempre va encaminat a l' acceptació de la pèrdua.

Però acceptar no és només entendre racionalment que aquella persona o situació ja no estan amb nosaltres. L'acceptació condueix a un estat de concòrdia amb la realitat. És a dir, que les emocions que apareixen durant la teràpia per al dol es van transformant a poc a poc. Això no vol dir oblidar. És més un estar en pau amb el succeït, lògicament per a això cal temps.

 

I si Orfeu hagués esperat a mirar Eurídice fins a arribar al regne de la terra?

És obvi que el regne del material té les seves lleis, diferents al món del subtil. El que per al regne de Hades hagués suposat que Eurídice tornés a la vida, bé podria ser vist d'una manera diferent al regne de la terra. Però... ¿hi ha un punt de trobada?

A la teràpia per al dol existeix un referent que assenyala la fi del camí. No del record, doncs aquest ja no se'n va. Però sí una etapa en què el record esdevé una cosa fèrtil. Generalment se l'anomena acceptació. A mi aquesta paraula em sembla semànticament perillosa. He vist moltes persones confondre acceptació amb resignació.

Superar una pèrdua suposa un esforç d' adaptació a una nova realitat.

La realitat de la il·lusió i la material es poden trobar.

A teràpia gestalt parlem de l' ajust creatiu. Resumint molt podem definir-ho com la satisfacció d' una necessitat d' una manera creativa. Però Com fer-ho? quan l' entorn (o la realitat física) pogués semblar estar en contra. Podem encarnar, portar a la terra aquell/la que ja no està amb nosaltres? O fins i tot una experiència o lloc que ja no tornarem a visitar?. Etimològicament, la paraula encarnar ve del llatí "incarnare", és a dir, prendre forma corporal. I com és això possible quan el perdut ja no és al regne del material? I això bé pot ser tant per distància com per mort. Hi ha realment aquest punt intermedi en la teràpia per al dol? Vegem....

 

La teràpia per al dol i el viatge de l'heroi.

Hi ha un mite que sembla subjaure en totes les cultures. Joseph Campbell ho va descriure com “El viatge de l'heroi al seu llibre”L'heroi de les mil cares”. Bàsicament ens parla del trajecte d'algú amb un propòsit de vida. En aquest trajecte hi ha diferents trams. No obstant això, un a qui crec que no se li dóna la rellevància que té és el darrer. Li diu “tornar a casa".

Tornar a casa després d'una aventura no és només tornar per descansar. Perquè tingui un sentit (més enllà del descans) implica compartir allò après durant el trajecte. Tot viatge suposa sortir d'una zona de comoditat per enfrontar el que és nou. I això és el que s'obre davant d'una pèrdua, el que és nou sense….

Acceptar la pèrdua i quedar en pau amb ella.

Acceptar la pèrdua suposa quedar en pau amb nosaltres mateixos i la vida.

I és possible endinsar-nos en allò nou amb part del deixat enrere. De la mateixa manera que Orfeu hagués pogut recuperar Eurídice, potser altrament, de l'única manera possible. A la teràpia per al dol hi ha un final fructífer. Quan aprenem a integrar en nosaltres l'après amb aquesta persona, aquesta situació, aquest lloc… Agraïm el seu pas per la nostra vida. I a l'agrair, compartir com se'ns acudeixi el regal que vam tenir la sort de viure. El que ens van regalar, podrem transformar-lo en el nostre llegat present. A l'essència d'això, està trobar el significat aquí i ara. I així, al mite, allí i llavors, redimirem a Orfeu i reviurem a Eurídice.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Següent article relacionat: Les fases del dol, les primeres etapes.

 

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.

 

Icona de facebook de coaching i psicoteràpia Sabadell

Teràpia per al dol a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, depressió, etc ...) a Sabadell i Terrassa.