Teràpies per millorar la teva qualitat de vida, satisfacció i benestar emocional.
Teràpia Gestalt consulta a Sabadell i Terrassa
Gestalt teràpia, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, Psicoteràpia i Coaching, creixement personal.
La teràpiaGestalt és una modalitat de creixement personal de lapsicoteràpia humanista. Focalitza la seva mirada i pràctica en l'experiència vital del present, aquí i ara.
Emfatitza l'experiència emocional i corporal. Aquestes són les vies d‟accés més directes al present. I si bé no menysprea l'activitat mental, alerta sobre el perill que ens separi de l'experiència real. Fomenta viure plenament el present, en comptes de “parlar sobre” , l'anomenat per Fritz Perls, “acercadeísmo“.
I per què aquesta insistència en el present?. Aquest enfocament és comprensible perquè tot el que “ens va ocórrer” el coneixem en la mesura que el recordem ara. És el record present el que ens alegra o dol, no el passat. I el record es pot codificar de moltes maneres.
Teràpia Gestalt. Algunes aplicacions en psicoteràpia, coaching i creixement personal
La seva insistència en la vivència del present, la fan molt efectiva per al tractament de l'ansietat iestrès. Especialment quan es combina ambHipnosi Ericksoniana i PNL.
La Teràpia Gestalt té una visió holista. Per tant les tres dimensions (cos, emoció i ment) són observades i respectades en igualtat de condicions. A més l'èmfasi en reconèixer i reivindicar les pròpies necessitats, ajuda a consolidar l'autoestima del consultant.
igualment, la psicoteràpia Gestalt promou l'adaptació creativa de la persona al seu medi. Tot això, sense renunciar a ella mateixa. Això és important per a promoure tant l'empatia com laassertivitat.
Gestalt Teràpia Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coaching , psicoteràpia , creixement personal
Fritz Perls, el creador de la psicoteràpia Gestalt va insistir que aquesta és més que una teràpia. Es, efectivament, un model de vida. Perls era un excel·lent terapeuta, però no era precisament bo donant una forma concreta al que feia. Crec que li passava com a Milton Erickson sabia el que feia però no sabia ben bé com ho feia. O potser li feia mandra posar-ho per escrit, una de dues. El cas és que, en els seus principis, Claudio Naranjo va ser un dels que va començar a oferir testimoni d'aquesta incipient modalitat terapèutica. I així va ser com Claudio Naranjo va enunciar els anomenats preceptes bàsics de la Gestalt teràpia. Al respecte d'aquests va dir:
“Si prenem aquests principis pel que són: declaracions d'una veritat i no declaracions d'un deure, podem entendre que la filosofia gestàltica és una filosofia de l'obvi. Com diria Fritz; en efecte, el present, l'experiència i la responsabilitat són realitats òbvies."
Vegem en un recorregut ràpid aquests preceptes bàsics de la Gestalt.
Preceptes bàsics de la Gestalt Relacionats amb l' aquí i ara
Claudio Naranjo va afegir la visió espiritual i va assentar els principis bàsics de la Gestalt teràpia.
1/- “Viu ara. Preocúpat del present abans que del passat o del futur."
Jo afegiria: “ocúpat” del present abans que preocupar-te del futur, lamentar el passat i anticipar el futur”.
2/- "Viu aquí. Ocúpat del que és presentabans que del que està absent."
Claudio Naranjo va ser qui va definir els preceptes bàsics de la teràpia Gestalt.
L'anterior precepte bàsic de la Gestalt es refereix al temps "ARA". De forma diferent aquest es refereix més al lloc "AQUÍ"
Aquí i ara és el criteri bàsic. De fet és fàcil conceptualitzar però difícil posar en pràctica. D'altra banda, si aprofundim en el concepte filosòfic del moment present és bàsicament inaprensible. Quan m'adono d'aquest moment, ja ha passat. D'aquesta manera, la tradició oriental ha encunyat el concepte de l'"etern present". Vivim en una successió de presents dels que, quan m'adono, ja transcendeix al fugaç i efímer.
És també famosa la frase d'Heràclit: “No podem banyar-nos dues vegades al mateix riu”. Segons Gaston Bachelard, “no podem fer-ho perquè en la nostra íntima profunditat compartim el destí de l'aigua que flueix”. És a dir som canvi en procés continu. Borges ho va expressar genialment: “El temps és un riu; però jo sóc aquest riu”.
Preceptes bàsics de Gestalt relacionats amb l' activitat mental
3/- "Deixa d'imaginar coses. Experimenta el real.”
4/- "Deixa de pensar en coses innecessàries. En lloc d' això gaudeixi mira.” "Abandona els pensaments innecessaris; més aviat senti observa.”
Experiència sensorial
Aquests dos preceptes bàsics de la Gestalt ens posen en contacte amb el real i sensorial. Al llibre "El darse cuenta", John Stevens ens introdueix a les tres zones de la nostra experiència vital:
– El món exterior. – El món interior en el seu aspecte sensorial. Sensacions físiques. – La fantasia.
Aquesta zona de la fantasia abasta tota la nostra experiència mental, més enllà del que passa aquí i ara. És útil en ocasions per planificar, analitzar, establir plans d' acció. No obstant això, i sovint, utilitzem aquesta capacitat per donar voltes a coses innecessàries. Preocupar-nos pel passat. Avançar el futur (fantasies catastròfiques). Fantasiejar amb possibilitats remotes.
Preceptes bàsics de Gestalt en relació a l' autenticitat de l' experiència
5/- “Expressaen comptes de manipular, explicar, justificar o jutjar." "Prefereix expressar abans que manipular, explicar, justificar o jutjar."
6/- “Lliura't a la desraó i al dolor de la mateixa manera en què t'entregues al plaer. No limitis la teva consciència.” “Entrega't al desagrat tal com al plaer; no restringeixis el teu adonar-te.”
Jung va dir una cosa semblant en certa ocasió. “Prefereixo ser un home complet a un home bo". El coneixement d'un mateix pressuposa la consciència de tota la nostra experiència vital. No només unes parts sí i altres no.
Em sorprèn escoltar algunes persones parlar d' “emocions positives i negatives”. Fins i tot algun psicòleg amb formació clínica. No hi ha emocions bones o dolentes, només poden incomodar-nos o agradar-nos. L'emoció, com l'experiència, compleix una funció. Una emoció ens informa i ens serveix per adaptar-nos. Les experiències ens ensenyen. I a partir d'aquí la nostra intenció de triar, honestament el que volem i expressem.
Un precepte bàsic de Gestalt és el d'expandir la consciència de qui som. I això no podem aconseguir-ho si no ens lliurem a l'experiència. I tampoc si no ens permetem expressar-la tal i quina és.
Assumir plena responsabilitat sobre un mateix
Acceptar-se no és resignar-se, és més aviat abandonar les cuirassas.
7/- “No acceptis altres “has de” ni “hauries” més que els que tu t'imposes. No adoris cap ídol.” “No acceptis cap altre “hauria de” o “tindria" més que el teu propi”.
8/- "Assumeix plena responsabilitatper les teves accions, sentiments i pensaments."
9/- “Acceptaser com ets."
Aquests preceptes bàsics de teràpia Gestalt ens posen directament en contacte amb el concepte de responsabilitat. La responsabilitat no és equivalent a la culpa. La responsabilitat és un simple fet, aliè a la moralització i categorització. És el més semblant al que deia la saviesa clàssica com a llei de causa i efecte. La culpa sempre comporta aquesta càrrega moralitzant, no així la responsabilitat.
Si jo assumeixo el compromís amb mi mateix, no acceptaré els "hauria" o "hauria de...." Impostos per altres persones. A això a Gestalt el coneixem com a introjectes.
I fins aquí aquests preceptes bàsics de la gestalt teràpia. Fins el proper article rep una cordial salutació.
Per a la majoria, el vincle amb els nostres pares va ser l' origen de les creences limitants que ens condicionen. Les nostres actituds i patrons de conducta van tenir el seu origen en els seus missatges, directes o indirectes. Explícits o implícits. La teràpia Gestaltconeix aquests primers constructes com a introjeccions.
La introjecció, l' origen de les creences limitants
La introjecció es manifesta, bàsicament, en tres àrees específiques:
– El que crec sobre mi – Sobre els altres – Sobre la vida, el món o l'univers.
Parlar sobre el l' origen de les creences limitants és, per tant, parlar sobre els fonaments de la nostra vida. És per això que no és tan senzill com alguns pretenen modificar-les. I la introjecció és el mecanisme mitjançant el qual les engolim literalment.
Però Quins és la introjecció? Començaré explicant-ho amb un exemple.
Imaginem que som nadons, encara no tenim dents. Algú ens dóna menjar i ho fa oferint-nos trossets de poma. Són trossos de poma petits, però insuficientment triturats per ser digerits. No obstant això, com tenim molta fam, els empassem.
Com que el bol alimentari no va passar al nostre estómac prou triturat, els sucs gàstrics han d'augmentar la seva activitat. Això pot generar malestar, problemes digestius, gasos, etc.
Aquesta metàfora ens parla, en mode simbòlic de l' origen de les creences limitants.
Els “hauria de” ens impedeixen considerar els “no hauria”
Ara veiem una definició més formal. En teràpia Gestalt entenem com a introjecció a l'acte d'assumir com a certa una opinió o creença de l'entorn. Un introjecte és, per tant, una sort d'instrucció interna que "ingerim" en el seu moment. I ho fem sense reflexionar sobre la seva validesa o no. Els introjectes més comuns són els que “empassem” de petits. Lingüísticament solen aparèixer en la forma de "hauria de" "tinc que" "haig de fer, pensar” etc. A PNL hi ha una categoria equivalent anomenada operadors modals.
Com és d'esperar l'origen de les nostres creences limitants estan en aquests introjectes.
Algunes persones utilitzen la introjecció com una forma de regular el contacte. És a dir, assenteixen introjectant activament opinions alienes. En ocasions ho fan selectivament. És a dir, d' algunes persones sí, d' altres no, de segons quin entorn sí o no....
El pol oposat a la introjecció el rebuig sistemàtic.
Rebutjar sistemàticament és també una creença nuclear
En teràpia gestalt assumim el rebuig com la polaritat de la introjecció. Evidentment, és saludable rebutjar una idea amb la qual no estem d'acord. Tanmateix hi ha persones que rebutgen per sistema. Hi ha realment una actitud activa cap al rebuig o la introjecció?
La PNLaporta una visió pragmàtica de l'assumpte en definir el concepte "metaprogrames”. Els defineix com uns filtres mitjançant els quals focalitzem la nostra atenció a aspectes parcials de la realitat. Aquests tamisos solem aplicar-los d'una manera inconscient. La teràpia amb metaprogrames ens condueix a un interessant terreny. La zona limítrofa entre la nostra orientació en focalitzar l'atenció i les creences.
Els metaprogrames, origen de les creences limitants.
Dos són els metaprogrames que més incidència té en la polaritat introjecció-rebuig.
– Similitud – Diferència. Per exemple, en les relacions m'oriento al que m'acosta o al que em diferencia.
– Posició perceptiva. Podem observar la realitat de diverses maneres diferents. Al que ens ocupa ho contemplem sota tres perspectives.
– 1ª Posició –JO. M'oriento exclusivament a la meva opinió/creença. – 2ª Posició –TU. Per defecte em col·loco sempre a “les sabates dels altres” – 3ª Posició –ELL. O bé l'observador. D'una manera “desenganxada” considero les dues posicions anteriors i elaboro les meves conclusions.
Evidentment el parellJO (posició 1r) – Diferència, ens situa en el rebuig més directe. A l'altre pol, el parell TU (2ª posició) – Similitudcap a la introjecció més inconscient.
Evidentment, en l'origen de les nostres creences limitants estarà l'introjectar o rebutjar per defecte. O dit d'una altra manera, fer-ho d'una manera sistemàtica i inconscient. Potser perquè de petits ens van ensenyar que "portar la contrària no és bo". Però també és possible que ens oposéssim d'una manera reactiva a aquest mandat. És quan adoptem el rebuig sistemàtic.
En aquestes dues posicions fixes subjau l'origen de creences limitants nuclears. Així en la introjecció, la infravaloració (“L'opinió dels altres és més important que la meva”). Al rebuig sistemàtic la desconfiança ("desconfio dels altres"). O fins i tot la autosuficiència (“jo en tinc prou, sóc superior o no necessito els altres). En tots els casos, estem focalitzant en aspectes parcials de la realitat.
La manera com presento la meva identitat.
Una manera curiosa en què apareix el patró de rebuig és la forma en què algunes persones s'identifiquen. Així, davant la pregunta Qui ets?, comencen per definir què no són o el que rebutgen. Per exemple: “jo no sóc mentider” o “no sóc obert”.
Com em presento davant del món, acceptant sense més, rebutjant sistemàticament o sent qui sóc?
De vegades, a l'origen de les creences limitants d'aquest patró s'amaga una profunda por. Generalment una por a ser controlat i/o a ser rebutjat. És a dir, subjau la creença que els altres m'han de censurar.
A vegades, aquest mecanisme intern de negació amaga un altre de defensa. La projecció. És a dir, veure en l'altre el que no veiem en nosaltres. En un altre article aprofundiré més en el tema. No obstant això, per a ments curioses, deixo un enllaç per aprofundir una mica més: La identificació projectiva
Si algú, en teràpia, es defineix a si mateix des de la negació, el convido a fer-ho des de l'afirmació. I això tenint en compte les seves necessitats, valors, sentiments i sensacions. És una millor forma d'aparèixer davant del món. I, davant d' un mateix.
Com començar a treballar amb les introjeccions
La teràpia gestalt suggereix moltes formes de començar a treballar amb l'origen de les nostres creences limitants. Totes tenen una actitud de base inherent: "posar" consciència.
Podem explorar la introjecció qüestionant tot allò que escoltem i assumim com a cert sense més. De vegades per merèixer-nos confiança la persona que ho diu. Altres per afinitat amb l' opinió de base.
Sovint convido els meus clients en teràpia que es pronunciïn sobre el que els dic o proposo. Especialment quan els percebo especialment complaents. Pot passar que “engoleixen” sense més la meva perorata. La qual cosa no deixa de ser un parany per al terapeuta vanitós. També pot passar que, senzillament, estiguin a la inòpia i assenten mecànicament. Amb la qual cosa els convido a aterrar. O fins i tot que es qüestionin què fan pagant una teràpia que els avorreix.
En qualsevol cas posar atenció al que percebem i/o sentim, és treballar en l' origen de les nostres creences limitants.
Com els mitjans informatius ens manipulen des de l'origen de les nostres creences.
Acceptem passivament el que ens diuen els mitjans?
Chomsky, ja fa temps, ens va advertir sobre el poder manipulador dels mitjans d'informació. I com poden fer-ho de manera que incideixin en l'origen de les nostres creences o fins i tot, simplement, “esbiaixades”. Comparteixo un vídeo que denuncia una manipulació informativa. En concret de Antena 3 i Cuatro. Amb ella utilitzen tot mitjà de manipulació emocional. I, per descomptat, d'esbiaixar la informació per predisposar en contra del fenomen de l'ocupació.
Independentment de la meva opinió personal, aquest no és un article a favor o en contra dels okupes. Imagino que hi ha de tot. Sí que ho és en contra dels mitjans informatius que esbiaixen els fets. Modificant les notícies per manipular, des de l'origen les nostres creences limitants o esbiaixades.
A final del vídeo podem veure com Eduardo Inda defineix el concepte postveritatd' una manera magistral. Per suposat sent ell un perfecte manipulador, condemnat diverses vegades per fabricar bulos. "Utilitzar els sentiments de la gent per atrapar-los emocionalment i, així, ficar-los qualsevol mentida”
Aquest "caldo de cultiu emocional" és imprescindible per manipular l'origen de les nostres creences limitants.
Veurem en el proper article com els introjectes no són només informació “conceptual”. Allotgen també un camp emocional, transgeneracional i, fins i tot, fisiològic. D'aquesta manera tindrem més clara la vastedat del camp que sosté l'origen de les nostres creences limitants.
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la
Podem fer aflorar energia d'on sembla que no queda.
Vam veure en l'anterior article les Tres primeres fases del dol. També vam veure en Teràpia per al dol. Psicoteràpia de la pèrdua com cal entendre aquest procés com un ajust progressiu a la realitat. Però aquest ajust és, necessàriament, de tipus emocional. Això vol dir que tota teràpia anirà orientada a integrar el que, emocionalment, visqui la persona. Cal tenir-ho clar. Doncs si bé el sentit comú és necessari, no sempre és el millor assessor en la teràpia de la pèrdua.
Veurem a continuació les següents etapes del dol en funció dels dos models ja assenyalats anteriorment.
Etapes del dol: La negociació
Per comprendre aquesta etapa del dol en el model de les cinc fases cal entendre una cosa essencial. Elisabeth Kübler-Ross, va ser una psicoterapeuta que va estendre l'àmbit de la teràpia als malalts terminals. És a dir persones que enfrontaven LA SEVA pròpia mort. Posteriorment va extrapolar les etapes del dol a persones que enfronten, per exemple, la mort d'un ésser estimat. Però hi ha diferències òbvies que examinarem ara.
Hem d'entendre aquesta etapa com un intent desesperat per evitar la fase de “desolació o depressió”. Acceptar d' una manera definitiva la pèrdua o l' absència. I els intents en aquesta etapa del dol per evitar-la són uns quan qui mor és un mateix. I són molt diferents quan "el que queda aquí" enfronta la mort d'un ésser estimat. Això condiciona modalitats d' intervenció en la teràpia diferents. Vegem-ho d'una manera pràctica:
Etapes del dol: La negociació en enfrontar la pròpia mort
Després de passar les anteriors etapes del dol, la persona en estat terminal elabora fantasies. Aquestes poden tenir a veure amb una intervenció miraculosa, altres teràpies, segones opinions etc… Fins i tot algun tipus de promesa a canvi de....
La negociació, una etapa del dol.
És un intent de no admetre el dolorós però inadmissible, deixar de ser. De nou indicar que aquest tipus de fantasia és normal en aquesta etapa del dol. Per suposat sempre que no s' estableixi definitivament.
La cosa canvia quan la persona enfronta la mort d'un ésser estimat. En haver transitat les anteriors fases, és absurd ara pretendre que aquesta persona ressusciti. Però sí que pot alimentar l'esperança que, "des d'algun lloc" em segueix i cuida. I tot i que, fins on sabem, és una fantasia, no és una cosa patològica. Sempre que no es fixi definitivament en aquesta esperança. "Només" és una de les etapes del dol.
Però, com veurem més endavant, pot prendre un altre matís. No oblidem que aquesta fase de la negociació té una finalitat en si mateixa. I aquesta no és més que preparar-nos per a la etapa del dol més dura. La desolació associada a l' acceptació incondicional de la pèrdua i absència. I aquesta acceptació ho ha de ser des de la totalitat de la persona. En teràpia podem preveure aquesta fase i preparar la contenció en la següent etapa del dol.
La fase de la negociació davant d' una separació o divorci
Vegem ara un altre exemple molt habitual, la realitat d'una separació o divorci. Aquí la negociació pot aparèixer, tot i haver transitat les anteriors etapes del dol. I és més habitual del que creiem. És l'intent de tornar a la relació amb un "propòsit d'esmena", o amb un "hem canviat", etc.... Per suposat són excuses conscientment benintencionades... però en la majoria dels casos, allò, excuses.
Alguns autors pretenen que aquesta fase es pugui donar al principi. És a dir durant la negació. Però hi ha un matís important, a la negociació no hi ha una negació real del fet en si. La pèrdua existeix i no es discuteix. En aquest moment el que existeix és una fugida del dolor. I això es pot veure molt fàcilment quan atenem les següents etapes del dol del model de set fases.
Etapes del dol: La culpa
Seguint amb la metàfora proposada per Bucay, és la fase en què comença a coagular la sang. És el que col·loquialment coneixem com la "costra”. I, de la mateixa manera que és la sang la que provoca els coàguls, la culpa és d'una matèria similar a la ràbia. Vegem com encaixa en les etapes del dol:
En aquest moment comencem a sentir-nos culpables per tot. "Per no haver-li dit quant la volia". "O no haver-la tractat prou bé". "Per no haver estat prou eficient a la feina abans que m'acomiadessin" "O per no haver-li recomanat anar a un altre metge", per... per...
Un sentiment perillós, la culpa
Però la culpa és una emoció... contaminada. Cal filar molt fi en teràpia per desbrossar-la de la responsabilitat. Per a mi és un sentiment, és a dir una emoció més una etiqueta cognitiva o una creença. Al mateix temps, està composta de dues emocions bàsiques, ràbia més tristesa. La culpa, en aquesta etapa del dol, té tres contaminants bàsics:
– Omnipotència. – Crítica. – Evasió.
Sentiment de culpa i dol.
Si em sento culpable, m'acuso a mi mateix (crítica). I em puc acusar de, per exemple, no haver-ho fet tot el millor que hagués pogut. És a dir, part de la pressuposició que a la meva mà estava haver fet tot el possible. O sigui, un pressupost d' omnipotència.
Però mentre m'entretinc en aquesta farsa maquiavèl·lica de la culpa evito el següent pas. Evito sentir la impotència que és l'oposat a l'omnipotència. Em evadeixo d'acceptar definitivament l'inevitable. La pèrdua.
La desolació és la més dura de les etapes del dol. Tot el procés emocional fins ara ha estat una aproximació a la següent fase.
Aquesta culpa pot portar un procés de masoquisme i victimisme perversament alambinat. En què m'engoleixo com un hàmster a la seva nòria giratòria. Crec que avanço, però... no.
Com hem "engolit" la culpa per certs mandats religiosos és un tema digne d'un treball enciclopèdic. Només ho senyalo, per suposat no entraré a fons en aquest treball sobre les etapes del dol.
Però bé, com diem en PNL, “tot comportament té una intenció positiva”. I la intenció, com ja he assenyalat anteriorment és l' evasió. El tercer contaminant de la culpa.
Culpa, dol i retroflexió
Abans de passar a la següent etapa del dol, una última anotació per a ments curioses. En teràpia Gestalt parlem d'un mecanisme de defensa anomenat retroflexió. Bàsicament és "fer-me a mi mateix el que no em permeto fer als altres”.
Per suposat és un mecanisme del qual no ens adonem conscientment. Aquesta és l'essència de la culpa, la retroflexió. En un altre post parlaré sobre això, però per a qui vulgui investigar és un terreny fascinantment sorprenent.
Etapes del dol: Tristesa
La tristesa ens porta al món de “el que és”. La pèrdua definitiva, sigui que li trobem o no sentit. L'absència de l'altre que em connecta amb els meus buits interns.
Un dels impediments per acceptar la tristesa és la idea "no puc suportar-ho”. Però sí, si puc suportar-ho. No val ara la infantilització de l'adult vestida de victimisme. Pensaments del tipus "Què he fet jo per merèixer això?”. Per què m'ha "tocat" a mi? etc.... són la pitjor companyia.
La tristesa ens posa en contacte amb la impotència.
La tristesa és una emoció bàsica mitjançant la qual integrem una pèrdua. Com a emoció no conté pensaments, judicis, etiquetes.... Si la contaminem amb pensaments la convertim en un sentiment recurrent. Pot ser llastima, auto commiseració, victimisme, patiment... en general sentiments poc saludables. En aquest moment, encara que pogués semblar contradictori, la teràpia s'orienta a que la persona senti la tristesa. No els succedanis de la mateixa.
Bucay proposa la metàfora de la retracció del coàgul de sang. Aquest moviment és, literalment, tornar cap a dins. És el sender de la tristesa per una pèrdua. Tornar cap a dins per enfrontar el temut fantasma de la solitud.
És l'etapa més dura i, alhora, compartida per ambdós models de les etapes del dol. La ferida de l'absència se sent en carn viva. És probable en aquesta etapa patir al·lucinacions. Creure veure, escoltar, fins i tot olorar… si la falta és la d'un ésser estimat.
Un altre tipus de pseudoalucinacions, en aquesta etapa del dol, tenen a veure amb la confusió amb la realitat. Pot, per exemple, portar-me al record la dona que tant vaig estimar la mirada d'una noia que passava per aquí.
Els perills del dol no completat en separacions i divorcis.
Cal afegir en aquest exemple un problema molt comú. No diferenciar la “noia que passava per aquí” amb la projecció de la dona que vaig estimar. Si el dol no es completa (en el cas de les separacions) puc creure que m'enamoro d'algú. I la realitat és molt diferent, m'enamoro del que projecto a l'altra persona. El record conscient o inconscient, per bé o per mal de qui ja no està amb mi. I, per desgràcia, veig molt aquest problema en consulta.
Està bé que refaci la meva vida afectiva. Però millor fer-ho transcorregut un temps, el temps necessari per elaborar la pèrdua. Doncs si no ho faig així no rebo realment l'altra persona que apareix a la meva vida. Rebo qui crec que és en funció dels meus fantasmes i filtres. I per aquest motiu cal viure la desolació de la tristesa en la seva crua realitat. Els succedanis ens aparten de l'experiència i, fins que no la transitem, no la superem. Per aquest motiu, de vegades sembla que la teràpia, ens desmunti més que ens alleugi. Però això és momentani… i necessari.
Identificació amb allò perdut i fecunditat.
Puc, seguint amb l' exemple anterior, sentir-me afortunat per haver conegut aquesta dona. I saber que, amb ella, vaig viure l'amor. És el principi de la sortida del túnel fosc de la tristesa. Aquesta etapa del dol se li pot anomenar la de la fecunditat o la identificació. Començo a veure la pèrdua com a “el que vaig tenir”. És a dir, el focus de latenció ara està en el que vaig gaudir o vaig aprendre amb aquesta persona. Ja no tant pel que vaig perdre.
La identificació amb el perdut posa en evidència els aprenentatges adquirits.
La malenconia sol ser el referent bàsic en aquesta etapa del dol. La melancolia és una emoció composta d' alegria i tristesa. Alegria pel viscut i tristesa pel que ja no està. És un pas subtil, però importantíssim doncs en el món emocional comença una lenta transformació.
El perill d'aquesta etapa és la idealització derivada de la identificació.
Seguint amb l'exemple anterior puc idealitzar a la meva ex-parella. Pensar que no hi ha una altra dona com ella. Que no tindré aquesta sort una altra vegada.
En aquesta etapa del dol és, en part normal, aquesta idealització. Ens empeny a sortir del pou de la tristesa.
Amelia Barr el va definir magistralment amb aquesta frase:
“Tots els canvis estan més o menys tenyits amb la malenconia perquè el que deixem enrere és part de nosaltres mateixos.”
Seguint amb la metàfora de Bucay, aquesta etapa és la de la reconstrucció tissular. És a dir, per sota de la crosta, el teixit de la pell i, probablement, muscular es va regenerant. Alhora, va empenyent el coàgul cap a fora.
Una cosa nova va emergint, ja sembla que la teràpia va sorgint efecte. Però encara necessita desprendre's d'alguna cosa més.
Etapes del dol: Acceptació i Restabliment.
La vida segueix. És la frase que pot definir millor aquest moment. De la mateixa manera que a la pell queda la cicatriu, segueix el record, això no s'esborra. Una altra cosa és com ho vivim i què fem amb ell.
L'enyorança ja no interfereix en l'activitat diària més enllà dels moments de memòria. Però sol ser un record agraït o, si escau, no intrusiu.
No obstant aquesta etapa del dol precisa d' un ulterior treball intern.
Crec que Bucay descriu magistralment aquesta última elaboració. Ho resumeix en dues paraules: discriminació i interiorització.
Discriminació: Veiem que un dels perills de la identificació és la idealització. En l'exemple proposat idealitzo la dona que ja no està amb mi. Penso que no en trobaré cap altra com ella que m'impulsi a estimar amb la mateixa intensitat. Aquí puc aprendre a diferenciar-me, no deixar-me perdre en la fantasia utòpica. No faig meva aquesta impossibilitat d'estimar doncs reconec, ara sí, que la perfecció no existeix.
Interiorització: No obstant això, puc reconèixer els ensenyaments que, al seu pas, em va regalar aquesta persona, ara absent. Valoro, en la seva justa mesura, el viscut i l'après. Per suposat entenc l'aprenentatge com una cosa vital, no exclusivament conceptual.
En l'exemple podríem resumir-ho en una frase. "Reconec en mi els regals que ella va portar a la meva vida. Els reconec, honro i vull. Estant en mi, són part de mi i, alhora, jo sóc més que ells."
L' acceptació de la pèrdua des de tots els nivells de l' ésser
Ara sí, aquesta és l'última de les etapes del dol.
I fins aquí aquest article per ara. Fins al pròxim rep una cordial salutació.
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.
"En un lloc, no sé on, hi havia no sé quin sant, que resant no sé què, guanyava no sé quant….”
Les nostres creences conformen el motlle que dibuixa el nostre guió de vida.
Per estudiar el vincle entre creences i llenguatge començaré per aprofundir en això que anomenem creences. Però ho faré des d'un punt de vista diferent a l'habitual. El presentaré amb el concepte de la matrix de les nostres creences. I per explicar-me comencem per definir el concepte matrix. Traduït al català "matriu”, és a dir un motlle en el qual es dona forma a alguna cosa. Per extensió la RAE la defineix com una entitat principal generadora d' altres. En psicoteràpia i coaching s'estudia una cosa coneguda com a guió de vida. Es tracta d'un argument vital que gravita al voltant d'una constel·lació de creences. El guió vital és el nucli, la matrix de les nostres creences
Quina relació té el concepte matrix i les creences? Per això em remetré a un hipotètic experiment proposat per la filosofia.
El cervell en una cubeta i la matrix de les nostres creences.
"El cervell en una cubeta" és un experiment mental. Planteja la possibilitat d'un cervell mantingut viu, en condicions de laboratori, i connectat a una súper computadora. Aquesta ofereix una sèrie d'estímuls que procuraria al cervell la il·lusió de viure en una realitat. Evidentment, un experiment mental planteja un escenari hipotètic, imaginada. La virtut d'aquesta conjectura és que ajuda a pensar una mica més enllà dels nostres límits.
La famosa pel·lícula matrix partiria (en mode similar) d' aquest supòsit. Estem presoners d'una realitat virtual que ens ofereix un escenari al qual no podem objectar res. I no podem objectar res a aquesta realitat ja que la prova per fer-ho està "fora" d'aquest univers virtual… Llevat de, és clar... que prenguem “la píndola”. Podríem dir, d'una altra manera, que decidim emprendre un procés de coaching o psicoteràpia.
És possible que les nostres creences estiguin influenciades per una matriu que ens defineix?
Som cervells que creuen viure una vida?
Vegem, per començar, com percebem la realitat amb la vista.
1º.- L'ull percep els estímuls lluminosos en forma d'ones electromagnètiques. Aquestes contenen informació relativa a la intensitat i color de la llum.
2º.- Posteriorment, la retina transforma la llum en impulsos nerviosos (de naturalesa elèctrica). Aquests impulsos nerviosos es dirigeixen al cervell a través del nervi òptic.
3º.- El cervell és qui processa els estímuls, els reconeix, interpreta i dóna formes útils i amb sentit per a nosaltres.
Així, doncs el que percebem "aquí enfora" és una cosa transformada "aquí endins”. És a dir, el nostre cervell ens ofereix la seva versiódel que passa en el món extern. Jo diria que aquesta és la primera matrix de les nostres creences. És a dir, si pogués veure'm tal com sóc, no sé si m'espantaria, em disgustaria o m'alegraria.
Però hi ha més, molt més....
Noam Chomsky, estructura profunda i estructura superficial.
Chomsky, en la seva visió de la gramàtica transformacional, establia aquests dos nivells Estructura profunda i Estructura superficial. Posteriorment, la programació neurolingüística va incorporar aquest model per estudiar la comunicació. Vegem un exemple.
El meu amic em diu: "Ahir vaig comprar un cotxe". Aquesta és la estructura superficial. Jo puc, en absència de més dades, imaginar que va comprar un cotxe marca Audi Quattro, de color gris marengo. Per suposat en un concessionari Audi que conec i el venedor, algú vestit amb un vestit blau fosc.
Ara, amic/ga lector/a què vas imaginar tu?
Si has imaginat el mateix que jo, compartim alguna cosa d'una mateixa matrix!, és bastant improbable. Tanmateix podríem anar més enllà. El venedor parlava català o castellà?, ¿era alt, baix, amb bigoti?, hi havia més cotxes? Quins altres cotxes hi havia al concessionari? I així podríem anar ampliant les possibilitats.
És a dir, inconscientment, cadascun de nosaltres "omple" la informació que falta amb el nostre univers interpretatiu. És l'estructura profunda, cap a on, internament, ens porta cada frase. Per ser una cosa més gràfica jo imagino l'estructura profunda com les arrels d'un arbre. Arrels que es poden ramificar fins a gairebé l'infinit i sustenten el tronc i la copa, l' estructura superficial. I encara que no ho sembli, ja estem en la matrix de les nostres creences, i hem passat per dues matrius.
La primera, el que veiem allà fora és una interpretació del nostre cervell.
La segona, derivada de la frase del meu amic: "ahir vaig comprar un cotxe".
El que diem, és tot just la part visible del que està a la nostra vivència interior.
Vegem la segona matriu. Podem realment visualitzar un cotxe com un ens abstracte? Jo no, i sospito que, generalment, ningú és capaç de fer-ho. En el nostre univers intern li donem una forma, encara que no siguem conscients. Per què (jo) vaig triar visualitzar un Audi quattro? És un cotxe elegant, segur i veloç. Aquí ja apareixen, espontàniament, tres valors: elegància, seguretat i velocitat.
Ara bé...¿Com es relacionen valors i creences?
Una altra persona bé hagués pogut visualitzar aquests tres valors en marques diferents de cotxes. Un Volvo, un Lamborghini, un Ferrari... etc.. La relació entre el valor i com ho veiem a larealitat forma part, també, de la matrix de les nostres creences. I encara més, una altra persona podria haver triat visualitzar un altre tipus de cotxe en funció d'altres valors. Per exemple, seguretat, fiabilitat, comoditat etc. I tot i així podríem discutir sobre quins cotxes diferents representen aquests valors.
Valors i creences, el vincle subjectiu
Un cop vaig llegir sobre dos socis que van haver de demanar un procés de coaching per resoldre una sèrie de desavinences. Tots dos estaven d'acord en un valor que era el nucli de la bel·ligerància: professionalitat. A un, la seva professionalitat l'obligava a ser el primer a entrar i l'últim a sortir de la feina. És a dir, donar exemple als col·laboradors. Per a l' altre, la professionalitat era una cosa diferent. Fixar un objectiu, definir un pla d' acció i comunicar-ho d'una manera clara als col·laboradors. I, per descomptat, aconseguir l' objectiu o corregir el pla d' acció si procedia. Veiem, doncs, dues maneres d' entendre un valor en la matrix de les creences d' aquests dos socis.
I, en què es basen les nostres creences? Doncs jo crec fermament que en les nostres experiències més primerenques, o algunes altres que ens van impactar profundament. Evidentment, la idea no és meva. La construcció lingüística que les reflecteix no és més que una forma d'expressar una convicció interna que està per sota de les paraules. Per això, al treball amb les creences normalment no proposo frases "positives" més que com un reforç. Són només l' estructura superficial, no la profunda matriu, el nucli.
La creença és una convicció interna sobre la realitat que li atorga sentit i significat. Sol prendre forma de generalització. La generalització és, també, una matrix de creences. Per exemple, una vegada em va mossegar un gos i és possible que ara em facin por tots els gossos. Aquesta és la base del treball de re-empremta. Identificar la primera vegada que alguna cosa ens va impactar prou per instal·lar-se com a generalització. Una primera empremta.
Valors i creences, més exemples.
Defineix la paraula llibertat i demana a algú més que la defineixi, segueix amb paraules com honestedat, dignitat… paraules referides a valors i qualitats més abstractes. És probable que les discrepàncies vagin en augment…
Les paraules tenen la capacitat d'evocar imatges, records, associacions, valors, conceptes ancorats en la nostra experiència interna, subjectiva. I si bé una paraula és una convenció associada a un significat en cada cultura, no sempre està clar a quina experiència interna individual es refereix. El significant (els signes gràfics quant a convencions que expressen una paraula en un idioma concret) de cada paraula ens remet a una Estructura Superficial, mentre que el Significat ens dirigeix cap a la Estructura Profunda (imatges i experiència subjectiva individual). A més, moltes, de les paraules estan associades la nostra matrix de creences profundes.
I això no ha fet més que començar....
I ara va una matrix de creences universal (o gairebé)….
Quan responsabilitzem els altres del nostre malestar.
Vegem frases com: “Em vaig enfadar pel que va dir el meu germà”, “em va ofendre”, “mefas sentir obligat”. La primera realitat implícita, de manera una mica diferent, en cadascuna d' aquestes frases és la mateixa. És tant com dir, “la causa del meu enuig, malestar etc....." és una altra persona.
Don Juan, el bruixot que va alliçonar Carlos Castaneda, en parlava com la importància personal. Castaneda el va recollir a la següent frase:
“El major enemic de l'home és la importància personal. El que el debilita és sentir-se ofès pel que fan o deixen de fer els seus semblants. La importància personal requereix que un passi la major part de la seva vida ofès per alguna cosa o algú."
Aquest aferramenta la importància personal és una de les més importants matrix de les nostres creences. D'aquí van derivar els tolteques la necessitat d'esborrar la història personal. Aquesta tradició xamànica ho treballa amb la recapitulació. Taisha Abelar descriu aquesta tècnica d'una manera novel·lada al seu llibre "On creuen els bruixots”. I aquí seré doblement molest, això últim és també una creença.
La importància personal i l'egocentrisme.
Vull ser molt clar (no sé si ho aconsegueixo). No vaig de gurú, no vull alliçonar ningú, jo sóc el primer a caure en aquestes creences. Som humans i, en certa mesura, és normal que aquest tipus de matrix de creences ens tinguin. Però puc triar veure-les, no veure-les i, probablement, deixar-les anar. També puc adonar-me que encara no estic preparat per deixar-les anar. Només proposo una feina de consciència .
Ara et proposo examinar les tres frases anteriors.
"M'enfado pel que va dir el meu germà"; Causa-efecte.
Jo crec que és la frase menys manipuladora de les tres. Almenys reconeix que "m'enfado", no que "em va enfadar". Però aquest enuig ho atribueix al que va dir l'altra persona (el seu germà). Ho veurem amb més deteniment en un altre post, però forma part de les creences amb estructura "causa-efecte". A l'estructura profunda subjau la creença “tu ets la causa que jo m'enfadi” (a mi mateix).
Fritz Perls, el creador de la teràpia gestalt, era visceralment clar, de vegades semblava fins a redundant (i això és la meva creença). Podia fer-li dir a aquesta persona "jo m'enfado a mi mateix” (quan vaig sentir el que vas dir). Fins i tot, la segona part de la proposició l'obviava, per això la poso entre parèntesis. I en realitat és així, ningú pot fer-nos mal amb insults o menyspreus llevat que ens agredeixi físicament. El problema és sempre el que nosaltres fem internament amb el que ens diuen.
Que algú ens pugui fer mal amb el que ens diu, és una de les matrix de les nostres creences més limitants i falses.
Això no vol dir que tinguem o no raó segons els convencionalismes socials (una altra gran creença). Vull que se m'entengui bé, no estic en contra de les creences, sí que vull visibilitzar com ens tenen. Com necessitem, com a cultura, viure en una matrix de creences.
Segur que és humà “sentir-se” ferit si un ésser estimat ens menysprea. Però aquest “sentir-se” ferit és un “sentir-me” ferit per les expectatives que vaig dipositar en aquesta persona. I probablement necessiti un temps per redefinir les mevesexpectatives sobre aquest algú. O probablement sobre mi. O res d' això o ambdues coses alhora. Però torno sempre a mi.
"Em va ofendre" la matrix de creences més demolidora
És la forma d'expressar la creença més "a sac”. Ja no és com abans que a l'estructura profunda de la persona subjauen dos moments. “Jo m'enfado…. (Temps u) pel que va dir ell” (temps dos). A l'estructura profunda d'aquesta frase subjau la idea “ell em va llançar una ofensa". Implícit necessari per comprendre el “em va ofendre”.
La paraula ofensa és una nominalització, és a dir, congela un acte en curs en una substantivació. És una de les formes més utilitzades per manipular subtilment. En un altre post parlaré sobre això doncs mereix capítol a part. De totes maneres, si vols, pots llegir aquest article sobre les nominalitzacions com a estratègia de manipulació
"Fas que em senti obligat, atacat, etc... "la crème de la crème"
Ens enfaden o ens enfadem?
Per a mi és una matrix de creences estrella. Amaga un auto-engany, un equívoc i una manipulació, tot en unes poques paraules.
En primer lloc el "fas que em senti" ens remet, a la creença referida anteriorment. La causa-efecte. "Algú de l'exterior em fa sentir....X". Ja hem vist com, en realitat, som nosaltres els que ens “muntem les nostres pel·lícules”. Vegem l'altra part:
“Fas que em senti (obligat, manipulat, atacat, vigilat, enganyat etc ...). Una altra variant "em fas sentir... X”. Aquí tenim el que jo he batejat com una "creença perfumada” (compte, l'"etiqueta" és només cosa meva). Algú em va dir una vegada: "Em fas sentir atacat", jo, suposo que vaig fer cara d'estranyat. Aleshores em va deixar anar… “Ahhhhhh com és el meu sentir….” (Crec que em donava a entendre que com era el seu sentiment, estava excusat de qualsevol altra consideració al respecte).
Responsabilitat enfront de projecció.
Jo proposo una altra manera de dir això. “Crec que m'estàs atacant”, o “crec que m'intentes manipular”, “crec que m'estàs obligant”…. Per dues raons:
1.- Els verbs atacar, manipular, enganyar, vigilar, obligar, oblidar, etc ... NO SÓN SENTIMENTS NI EMOCIONS. Per tant, antecedir el "sentir" com una cosa espontània que sorgeix d'una emoció o sentiment és pur engany... I també un intent de manipulació. És típica la frase: “sento que ja no m'estimes com abans”. És trist, però no és sentir, és creure.
2.- Reconèixer la creença ens responsabilitza de la nostra interpretació. És més honest. A PNL, a aquest tipus de creença se l'anomena LECTURA MENTAL. Bàsicament és pretendre endevinar allò que l'altre sent, pretén, necessita etc.… I, cura! No pressuposo que sigui cert o no, només caure en el compte que és una creença.
Jo crec que una forma més correcta de dir-ho seria: "Crec que m'estàs obligant i em sento enfadat (o trist, indignat, frustrat etc....)”. L'enuig sí que fa referència a un sentir. Així incloem en una frase el sentir i la creença. No deixa de ser una matrix de creences, però més neta.
Bé, com he dit abans, això només ha començat. Seguirem en un altre article.
Fins llavors, rep una cordial salutació,
Les connexions al nostre cervell s'alimenten de les nostres experiències i aquestes conformen les nostres creences.
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la
Recordo el que em va portar a la teràpia gestalt, fa més de 20 anys. Per aquella època els llibres de teràpia gestalt apareixien a les llibreries alternatives tipus New Age, espiritualitat, Càbala, bruixeria...
I va ser en una d'aquestes llibreries de Barcelona, a finals dels 90, quan va succeir. És una llibreria jo diria que acollidora, hospitalària, entranyable. M'agradava ensumar entre els llibres. Un dia, el propietari em va dir "t'agraden aquests temes veritat?” “Per descomptat”, li vaig respondre. “Bé, -em va dir- , pots venir aquí sempre que vulguis, per explorar, indagar entre els llibres, no cal que compris res”.
Amb les paraules del llibreter em vaig sentir rebut. Vaig intuir en la seva actitud aquestes paraules que més tard faria servir en alguna pràctica, "jo et veig". Només que en aquella època jo encara no ho sabia. Un espai replet de possibilitats s'obria davant meu.
La via del buit fèrtil replet de possibilitats.
Un dia, tafanejant entre els llibres en vaig veure un que em va cridar l'atenció. “Teràpia Gestalt, la via del buit fèrtil” de Francisco Peñarrubia. Així que, com tenia permís, vaig agafar el llibre el vaig obrir i vaig començar a explorar. Només començar el llibre, a la secció de notes i agraïments apareix una cita de Martin Buber:
"Miro de vegades el fons dels ulls d'un gat. L'animal domesticat ha adquirit al preu de la seva ingenuïtat elemental la facultat de dirigir-nos aquesta mirada, a nosaltres que no som ja animals. La mirada d'aquest gat il·luminada al contacte amb la màgia em pregunta:
És veritat que t'interesses en mi?
És que existo per a tu?
Potser existeixo?
La mirada del gat de Buber semblava inquirir-lo, realment existeixo per a tu?
Aquestes paraules van ser suficientes per mi per comprar el llibre i, abans d'una setmana ja estava començant una formació en psicoteràpia Gestalt. Així, tal qual, tot d'una .
Crec que soc un dels primers a llegir aquest llibre. Jo coneixia el buit estèril i fred, però m'intrigava això del buit fèrtil. I sobretot, el que segons Buber existia en el fons de la mirada del gat, "jo et veig però... tu em veus a mi?
Cultivar la presència la consciència interpersonal "Jo et veig"
Jo et veig, podria ser la traducció de la salutació "Sawabona”. La resposta és "Shikoba”, estic aquí o existeixo per a tu. Aquest és més que un protocol de salutació entre algunes tribus del sud d'Àfrica. Implica una salutació de presència a presència.
I dic que va més enllà d'un simple protocol. No és un simple "jo et veig" com a constatació de percebre una presència física. És, més aviat, l'equivalent al "Namasté" sànscrit, una cosa així com “la meva divinitat saluda la teva espurna divina”.
Per als acostumats al concepte "escolta activa”, és familiar el concepte "escoltar amb tot el cos”. De la mateixa manera, en aquest "jo et veig" existeix aquesta totalitat que rep la totalitat de qui és vist.
En clau musical, rebre la persona estimada íntegrament, a la cançó de Katie James, "Tot o res".
Quan una mirada diu el que les paraules no poden.
He inclòs tres exemples a tall de metàfora ja que aprehendre el que existeix després d'aquest "Jo et veig" no és una cosa que es pugui entendre només des del concepte. És més aviat actitud. Actitud que convida a l' obertura i la curiositat. Ara bé... cultivar aquesta presència, requereix connectar amb una part nostra que no jutgi, que no etiqueti, ni valori....
Implica estar amb l'altre des del propi ésser doncs no puc escoltar si m'oblido de mi. “La distància que em separa de mi és la mateixa que em separa de tu”.
Sawabona, Jo et veig
Al “jo et veig” d' aquestes tribus (entre elles la potent societat zulú) hi ha diversos conceptes associats. “Ets important per a mi", "Et valoro". "Veig qui ets en el més profund de tu”. Existeix també la voluntat de rebre l' altra persona en la seva totalitat. Reconèixer les seves necessitats, pors i aprenentatges pendents. Així com la de veure-ho com algú que aporta valor a la societat. Des de la pròpia individualitat. De fet tots som éssers individuals i únics i, des d' aquesta diversitat, tenim una cosa important per aportar. Només hem de recordar "qui som”. I saber que algú diposita la seva confiança amb presència i ens reserva un espai.
La salutació, “Sawabona”
Tot això és possible per la ferma convicció d'un llaç que l'uneix a tot. “Jo sóc part de tu i tu ho ets de mi”. Però per això cal veure l'altra persona de forma conscient i relaxada. Veure amb "ment de principiant”. És a dir amb entusiasme, curiositat i sense per ni pre judicis.
Abraçar l'ànima de l'altra persona amb la pròpia per atorgar-li un espai. I és a l'espai social on el "jo et veig" adquireix una dimensió sanadora com veurem més endavant.
Shikoba, sóc aquí
"Quan els homes se saben escoltats, es tornen febles. Aquests moments de debilitat són l'única escletxa a través de la qual es pot desprendre una gota de generositat del granit humà.” (Josep Pla, "El quadern gris")
La resposta a “Sawabona” (Jo et veig) és "Shikoba" (Sóc aquí). De nou la traducció literal ofereix una pobra perspectiva. Literalment és "jo sóc aquí" o amb un altre matís "llavors jo existeixo per a tu”. En la resposta hi ha un matís de consol i alè: “em sento alleujat en saber que existeixo per a tu”. És la resposta que conté l'alè profund de saber-se vist i acceptat.
Saber-se acceptat és una necessitat humana. Crec, però, convenient afegir un matís que de vegades no es té en compte. No és el mateix la necessitat de ser acceptat que la necessitat d'aprovació.
El ser acceptat és al nucli de l'expressió "jo et veig".
Shikoba. Sóc aquí.
És a dir: “t'accepto tal com ets. Amb les teves lluites i pors. Amb les teves contradiccions i veritats". "I això és independent dels meus criteris i valors que poden no coincidir amb els teus". "T'accepto per tant com ser únic i valuós diferent a mi i honro la teva existència”. Aquestes frases entrecomillades són el nucli de l' acceptació. Quan algú se sap vist i acceptat, se sent rebut tal com és. I se sent lliure per manifestar la seva autenticitat.
A la necessitat d'aprovació el nucli de l' actitud i conducta és un altre. La persona les emmotlla en funció del que creu que aprovarà o no l'altre o la societat. És a dir, s'allunya de ser qui és per agradar i, si escau, pidolar amor.
En no saber-se acceptat pot existir l' impuls de caure en la necessitat d' aprovació. És una temptació difícil de solucionar, especialment si s'hi involucra un ésser estimat o admirat. No obstant això, el procés d' individuació exigeix no caure en aquesta trampa.
Jo et veig, sóc aquí. Recordar qui som.
Ouspenski (l'alumne més avantatjat de Gurdjieff) va escriure sobre el record de si mateix. Descriu el record de si mateix en termes més de sensació que de pensament. El pensament sol ser una de les trampes de l'ego. Mentre que la sensació de si mateix (de mi mateix) té a veure més amb la pròpia autenticitat. L'essència, el nostre centre, si mateix, self, jo superior o com se li vulgui anomenar.
La mirada de l'altre (“jo et veig”) ens recorda qui som.
En mode semblant a Rousseau, que creia que entre els homes, en estat natural, regnen l'amistat i l'harmonia, els zulús creuen que som en essència bons. L'origen dels actes nocius està en l'oblit de qui som. En mode semblant, en la nostra cultura, fem una diferenciació entre "qui sóc" i "què faig".
Aquesta convicció és la que subjau en l'acceptació incondicional de l'altre i, per tant, de la diversitat. Habita també al nucli de l'expressió "jo et veig".
La Programació Neurolingüística (PNL) ho expressa d'una manera una mica més elaborada a través dels anomenats Nivells Neurològics. Aquest model expressa els diferents nivells que subjauen a tota conducta humana. Es tabulen mitjançant aquesta seqüència:
El nivell transpersonal en els nivells neurològics
Té a veure amb la realitat (generalment subtil) amb la qual ens sentim partícips. Té a veure amb el sentiment de pertinença i pot obeir a inclinacions de tipus espiritual com altres més pragmàtiques. En el segon cas exemples poden ser la família, col·lectius professionals, sentiment patriòtic, social etc..
La Identitat
És el nucli essencial, aquesta part que els zulus reconeixen com l'ésser bo. No és tant qui crec que sóc, ni molt menys el "jo social". Aquest jo profund que, per dalt, manté un vincle amb el transpersonal és contaminat per les creences i valors. Les creences beuen de les experiències de referència que van ocultant el nostre jo real. A Gestalt parlem dels introjectes. Conformats per mandats socials, parentals i educacionals de tota mena ens diuen "el que es deu i no fer".
A aquesta identitat profunda, abans de la contaminació de les creences, es dirigeix el "jo et veig". I també des d'aquest lloc es pot respondre “Estic aquí”.
Jo et veig. El poder de la presència en la relació humana
No sé si t'ha passat alguna vegada, parlar amb algú i semblar-te que no està amb tu. Que està pensant altres coses o “en un altre lloc”.
Es tracta de la presència humana (o no presència). Aquesta es caracteritza per una atenció conscient a l' aquí i ara. L'aquí és el lloc i la persona, l'ara és el temps present. Només des d'aquest aquí i ara algú pot dir, “jo et veig”. Només des d'aquesta presència puc dir “em sento vist, sóc aquí”.
Evidentment, això que expresso en paraules va més enllà del llenguatge. Aquest és només una forma de compartir.
Quan oblidem qui som. El poder de la comunitat.
El ser en comunitat
I tornant al “jo et veig” de la comunitat sud-africana. Els errors que pot cometre un membre són vistos com un crit de socors. Una petició d'ajuda de la identitat nuclear de la persona que ha "comès" la irregularitat. L'actitud de fons és "t'has portat malament però en el fons ets bo". De nou la diferenciació dels nivells comportament (“portat”), identitat ("eres").
Aleshores la comunitat s'uneix al voltant de la persona per recordar-li qui és. El col·loquen al centre d'un cercle i accionen un ritual. Algunes comunitats li canten una cançó especial, tal com vaig exposar al meu anterior article: Cultivar la presència. Teràpia Gestalt i autoconsciència. I li recorden tot el que va fer de bo.
Els rituals obeeixen a la peculiar idiosincràsia de cada cultura. Tanmateix són una manera simbòlica de reconnectar el terrenal amb el subtil. La persona en societat amb el seu nucli essencial perquè pugui aportar a la comunitat el seu do.
Fins el proper article, rep una cordial salutació,
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la
La frase convencional és que “el 2020 no ha estat un any fàcil”; el covid-19 va emergir amb una presència inusitada. Potser esperem molt del 2021, si bé la pandèmia del coronavirus seguirà viva.
El present article tracta sobre això, sobre aquest aparentment "maleït 2020". I al final proposo un treball basat en les fantasies gestàltiques. Comencem per establir unes bases.
Jo subscric la creença que no existeix tal cosa anomenada temps. Existeix, això sí, el transcórrer dels fets i coses en un ordre determinat. Hi ha l'envelliment cel·lular i diferents configuracions als cossos. Hi ha els nadons, nen i nenes, adolescents, joves, adults, madurs, senils i la fi del cicle. I tot i així, només són noms que posem. No és correcte confondre, tot i que ho fem, el nom amb allò nomenat. Allò que es nomena, gairebé sempre està subjecte a un procés. El nom, és una etiqueta estàtica.
El temps, com a concepte, és una eina que utilitzem per posar ordre i referenciar els fets.
Si hagués estat possible viatjar en el temps, probablement hauríem evitat escoltar fins a la sacietat “resistiré”
I dins d'aquesta ficció anomenada temps, el calendari. Una eina útil per fraccionar lʼesdevenir dels fets i lʼexperiència. També per administrar-nos i posar-nos d'acord. Però una eina que no és més que una fantasia útil.
I dic això perquè una de les frases més escoltades abans de les darreres dotze campanades van ser “maleït 2020”. O una cosa semblant. Quan diem “maleït 2020” estem maleint l'eina de l'eina que hem creat… Bonica forma de creure'ns, sense saber-ho, que així la responsabilitat del que succeeix és d'una entelèquia! Però som la humanitat els que hem creat aquesta quimera...I la nostra realitat!
I ara hi haurà qui em digui.... però si és broma!. I està bé riure'ns del que és la nostra peculiar manera de funcionar. Però compte, no sigui que de tant anar el càntir al riu…. Es trenqui. O el que és el mateix, no hàgim de creure'ns les nostres pròpies mentides de tant repetir-les.
Aquesta és una al·lucinant forma de projectar la nostra responsabilitat, la de la humanitat, sobre un desvari…. "Maldit 2020".
La responsabilitat no és d' un any en concret, no és de l'invent sinó de l' inventor. Sigui com sigui que ens posicionem davant, per exemple, el covid-19, atenguem el que podem fer, reivindicar i reflexionar en profunditat. Després podem riure'ns de la nostra bogeria. Però no fem de l'humor una manera de suavitzar la nostra responsabilitat. De posar “perfumeria barata” al que fa olor com fa olor.
Fantasies gestàltiques davant el “maleït 2020”. Una manera creativa d'inspirar-nos.
Ara
És només això. Cap esborrany ni manuscrit sobreviuen per poder especular, perquè els he cremat.
Cap edició té data, no distingeixo les impressions no numero ni signo les còpies de manera que el que sostens, col·leccionista, no ho apreciaràs.
No posis això a la teva anaquel, crític, perquè el paper especial s'esvaeix a l'aire.
Llegeix, això és tot; ara és lúnic moment de prendre l'hòstia del nostre sagrament abans que desaparegui.
Això és tot el que hi ha.
(Peter Goblen)
Qualsevol moment és bo per fer realitat alguns desitjos…
El ara i l' responsabilitat sobre la nostra experiència, són dos temes nuclears a teràpia gestalt. El nostre continuum de conscièncianomés té sentit ara i des de la nostra responsabilitat. Es, d'alguna manera, el que aquest poema transmet. A més d'entendre el temps com una construcció, una fantasia. Ens convida a no ser “col·leccionistes” del temps simplement a viure'l. I viure'l amb responsabilitat, sense projectar-la sobre un “maleït 2020”, per exemple.
Abans d'entrar a la pràctica vull compartir una mica de teoria per saber quin terreny trepitgem. Poca, molt poca.
John O. Stevens, va escriure una obra nuclear en teràpia gestalt “L'adonar-se”. Ens parla de les tres zones de la nostra experiència.
1.- L'adonar-nos del món exterior.
Bàsicament tot el que percebem del món exterior a través dels sentits físics. El que veiem, olorem, sentim, assaborim, i toquem.
2.- L'adonar-nos del món interior.
Aquí ens remet al món de les sensacions que sentim en el moment present. Poden ser tensions i sensació de relaxació. Tremolor o fins i tot el correlat físic d'una emoció (nus a la panxa, "papallones a l'estómac", pressió al pit). Important destacar que en aquest adonar-nos del món interior ens remet a les sensacions corporals, únicament. Bé sigui en el contacte amb l'exterior (sensació punyent del palmell de la meva mà sobre un raspall). Bé amb el món interior (un sobtat dolor d'estómac)
3.- L'adonar-nos de la fantasia.
Un bon amic meu parla de “fer maionesa”quan es refereix a aquest món. També hi ha qui parla de la "centrifugadora". Bàsicament és l' activitat mental més enllà del que passa aquí i ara. Justificacions, somnis, imaginar, planificar, intentar endivinar, fantasiejar, projectar en el futur...
És una cosa que no és certa ara, si bé pogués tenir la seva utilitat si l'utilitzéssim correctament.... Està bé elaborar un pla d'acció projectat al futur per tenir una guia. O bé preveure un escenari davant d'uns fets que s'acosten difícils de gestionar.
Però no sempre és així, no sempre “batem adequadament la maionesa”. Crec que el mínim sentit comú ens adverteix quan la centrifugadora es passa de revolucions... Però de vegades, encara donant-nos compte, ens costa desembassar-nos de la maionesa. Què fer llavors? Em remeto a les paraules de Stevens.
“I tanmateix dins d'aquesta fantasia hi ha una realitat encoberta. Puc descobrir més d'aquesta realitat si em concentro en la meva fantasia i alhora prenc consciència de les meves sensacions físiques, percepcions i altres activitats mentre faig això“
La imaginació desbocada ens pot portar a autèntiques bogeries, aquest exemple crec que ens sona a tots i totes
I d'això tracta la feina que proposo. Aprofundir, mitjançant una de les fantasies gestàltiques en el "maleït 2020". I si em preguntes per a què? 🙄, simplement et diré, prova-ho i rebràs alguna resposta
Començant amb la fantasia gestàltica i el maleït 2020.
Aquesta modalitat d' intervenció es tradueix bàsicament a atendre les nostres fantasies personificant-les. És a dir, fer com si fóssim cada element important en la fantasia. Bé sigui que es tracti d' un objecte, animal, persona, paisatge… El que sigui que acapari una representativitat important. Des d'aquest lloc, parlem, ens movem, som aquesta fantasia gestàltica. Ens la mostrem a nosaltres mateixos. Als nens se'ls dona molt bé fer-ho.
Farem com si el maleït 2020 ens parlés a nosaltres directament. Una manera de fer-ho és reservar un espai per ocupar aquesta personificació. Per exemple una cadira, un coixí, o fins i tot un paper o marca a terra. I un altre espai per representar-nos a nosaltres.
Començant amb la fantasia gestàltica dirigida
Ocupa el seu “lloc”, siguesel “maleït 2020” tal com tu ho entenguis.
Quins corporalitat tens? Gestos, postura, moviment… Com respires? Adopta aquesta corporalitat, com si fossis (ets) el maleït 2020.
Quins emocions i sentiments t'habiten a la teva fantasia gestàltica?
Quins penses i com ho penses? En què focalitzes la teva atenció?
Aquestes són només algunes consignes. Sent-te lliure per incorporar les que consideris oportú. Pots recórrer a el teu nen interior lliure per jugar a ser. I quan el tinguis plenament incorporat….
Què li dius (com “maleït 2020”) a aquest altre lloc on està (tu)? És a dir a aquesta altra cadira, coixí, senyal en el sòl etc.… que et representa a tu.Quin missatge o aprenentatge transmets?
Veure les situacions amb perspectiva….
Integrant el missatge del maleït 2020
Quan finalitzis, vés al lloc del teu jo. Rep en silenci el seu missatge, sigui el que sigui. Pren-te el temps necessari per sentir i integrar!. És possible, encara que no aconsellable, posteriorment, entaular un diàleg. Però compte, en la teva fantasia gestàltica amb el maleït 2020, no justifiquis, no raonis, sense arguments. No entris a la “maionesa”.
Estarà bé, per exemple, demanar-li aclariments sobre alguna cosa que poguessis no entendre. Però res d'argumentar, debatre, etc… Tot això és enrenou en aquest treball de teràpia gestalt. Quan el o els missatge/s que t'enviï els tinguis clars, només rep-los. I si no hi estàs d'acord, reserva un espai al teu interior per mantenir-lo a observacióno crítica. Només observa i, si de cas, sent.
Sigues doncs el maleït 2020 parla per ell i (des del teu jo)escolta el que et diu. Reapropa't del que s'ha projectat i probablement aprenguis alguna cosa.
Segur que si el que et diu en la teva fantasia ressona estarà bé. I si és una cosa que no esperaves, no ho rebutgis d'entrada. Deixa que descansi el missatge doncs probablement sigui millor encara.
Evidentment, aquest exercici és millor fer-ho amb un terapeuta gestalt. De tota manera no passa res si ho fas sol. El pitjor que pot passar és que et doni la sensació d'haver perdut el temps. O potser un fart de riure.
Ah!! I dona igual si ets "conspiranoide”, “negacionista”, obedient fins a la medul·la de la submissió. És igual si et creus una part de la història i l' altra no. O bé et creus l' altra però no la una. Res dolent et passarà si ho fas sol @. No quedaràs posseït per l'esperit del maleït 2020. Perquè aquest ja està en nosaltres que som els qui ho hem construït. Rep, doncs, a el teu “amic invisible”.
Estàs interessat en la gestalt teràpia? Creus que et pot ajudar? T'invito a llegir aquest article Què és lateràpia gestalt? O bé contacta amb mi sense compromís. Consulta presencial a Sabadell i Terrassa, i online
La consciència ens ofereix un reflex de l'exterior a l'interior.
Un aspecte important de qualsevol transició terapèutica és prendre consciència de les nostres necessitats, mancances i virtuts... Per a això tot procés comporta implícita una finalitat que pot semblar una cosa difusa, jo l'anomeno cultivar la presència. Evidentment, la intenció pot estar posada en un altre objectiu, però sense cultivar la presència és virtualment impossible assolir-lo. Això és especialment important en teràpia Gestalt.
Es tracta d'una forma conscient d'habitar la nostra autenticitat, l'ésser que realment som. Tanmateix aquest cultivar la presència té dues cares, dos aspectes. La consciència de nosaltres mateixos i el saber de l' altre. En tota societat ambdós aspectes estan interrelacionats. Ser conscient de mi és també tenir consciència del i dels altres amb els que convisc. De la mateixa manera saber-nos presents (o coneguts, respectats, valorats) en els altres alimenta la nostra consciència. No som illes.
I hi ha unes qualitats implícites en l'ésser que està en aquest món, des d' aquest indret. Obertura, consciència , habitar en el present, aquí i ara, acceptació(no resignació), no judici ni crítica... entre d' altres. Curiositat (sense xafarderies ), compassió (no (auto) commiseració...) són altres qualitats importants.
Cultivar la presència, comencem sabent com l'anem perdent.
Res hi ha més pur i innocent que un nadó. No obstant això, aquesta puresa necessita un aprenentatge per adaptar-se a la societat i créixer.
Alhora, aquest aprenentatge va construint un jo social amb el qual emmascarem aspectes nostres. Algunes vegades tractem d'encobrir trets necessaris per viure en societat. Altres vegades tenen a veure amb costums socials, familiars etc. És un tema sobre el qual hi ha molt a debatre. No obstant això, sota una perspectiva terapèutica el que sabem és que la nostra autenticitat, el nostre ésser profund, va quedant sepultat. I, el que és pitjor, moltes vegades ni tan sols en tenim consciència.
Els mandats socials ens tanquen en una presó, la de l' ideal del jo. I la nostra presència va sent sepultada. Creem un personatge social amb què recorrem el camí invers a cultivar la presència. I amb això perdem auto consciència.
Des de la teràpiagestalt parlem dels mecanismes de defensa. I si bé aquest article no va en aquesta adreça farem una breu ullada només com a exemple:
Introjecció.
Des de ben petits anem “empassant” els mandats socials, educacionals i especialment els parentals. "Això no es toca", "això no es fa", això no es diu". Parlem dels introjectes com aquests mandats que rebem i que, donada la nostra vulnerabilitat, ni tan sols qüestionem. Solen aparèixer en forma de “Deuria” “hauria de…” “No he de…”, "No puc..."
Totes aquestes normes introjectades ens parlen de què podem fer i què no. Evidentment, moltes d'elles són necessaris per viure en societat. Algunes són vàlides en algunes cultures i no en altres. Altres són costums que bé poguessin estar de més. O fins i tot que van quedant desfasades.
Però amb raó o sense, tenim un primer mur que ens aparta de la nostra autenticitat. Ens manté, d'alguna manera, lligats al passat. I recordem que cultivar la presència significa ser present a l'ara.
Projecció
El que no em permeto expressar o fer en virtut del material introjectat, ho veig en els altres. I com sol ser un material inconscient genera en mi una animadversió desproporcionada cap a l'altra persona. Per exemple, de petit em diuen que no es pot badallar en públic. De gran faig amistat amb algú que badalla sense complexos. Llavors li començo a tenir una mania que fins jo mateix puc (conscientment) entendre com a desproporcionada. Això és una cosa que sento molt en consulta: "Li tinc a X una mania brutal i no entenc per què". Aquest mecanisme d'evitació ja va ser formulat per la psicoanàlisi, no obstant això la teràpia gestalt l' assumeix també com a propi
Retroflexió
La història familiar en els mecanismes de defensa.
Alimentar aquesta animadversió desproporcionada desconcerta. I apareix el nostre "santurró" intern. (“Ai quines coses dic, penso”, etc…! “Això no es diu, no es pensa...” ).
Aquesta mala consciència que desperta el "santurró" intern (un altre introjecte) estimula sentiments de culpa. De tal manera que el que no m'atreveixo a fer-li (renyar-lo, insultar-lo, ..., etc ...) m'ho faig a mi. Llavors em maltracto, somatitzo, em deixo, no dormo, fumo, em drogo.... Etc.....
Arribats a aquest punt la nostra essència s'ha vist sacsejada per tres mecanismes. La projecció: el símptoma del qual és l'animadversió desproporcionada cap a qui fa el que jo no m'atreveixo a fer. El introjecte, el que no es diu, el que no es pensa. I com a resultat, no dic el que penso i m'ho “empasso”, la retroflexió. Prendre consciència en el present d' aquests tres mecanismes significa cultivar la presència.
Confluència
Un altre mecanisme que es revisa en teràpia gestalt és el de la confluència. Bàsicament visc la vida d'una altra persona, oblidant les meves necessitats. Conflueixo quan, visc al: ..Què et cal, què vols, que necessites...?. Vols alguna cosa més d'això, d' allò, vols que faci alguna cosa per tu, et puc ajudar en alguna cosa...? Faig un especial èmfasi en el visc al (un altre)… i, com a resultat, m'oblido de mi.... Per suposat és saludable ajudar, ser col·laboratiu, solidari etc.... Tanmateix, el confluent s'oblida de si mateix, dels seus propis límits. És sempre present en els altres… i mai en ell.
Aquests són només alguns exemples del que en Teràpia Gestalt, coneixem com a mecanismes d'evitació. Eviten el contacte amb el que és real de nosaltres mateixos, emocions, necessitats, dolor, el que ens aclapara… Cultivar la presència ens ajuda a establir aquest contacte necessari amb allò que és real en nosaltres. I de pas ens serveix per posar més consciència intrapersonal per una part i interpersonal per l'altra. Dit d'una altra manera, consciència de mi i dels altres.
Cultivar la presència, l'auto consciència.
Per cultivar la presència amb obertura i curiositat, abans hem de connectar amb una part nostra que no jutgi, que no etiqueti, que no valori... en definitiva, les qualitats descrites en el primer paràgraf d' aquest article. Per arribar a aquest nucli més profund de la pròpia consciència hi ha diverses formes de treball. Jo utilitzo una combinació que inclou Teràpia gestalt, PNL, coaching transpersonal i trànsit generatiu .
Seguiré en un altre article amb aquest aspecte del treball de la consciència des de la teràpia gestalt, PNL i trànsit generatiu. Ara et proposo treballar amb l'hemisferi dret. Cultivar la presència des del narratiu.
Al llibre "El Viatge de l'heroi" Dilts i Gilligan recorden les paraules de Marta Graham:
"Hi ha una vitalitat, una força de vida, una acceleració que es tradueix en acció a través teu, i com sempre i en tot moment només hi ha un tu, aquesta expressió és única. Si la bloqueges, mai es manifestarà per cap altre mitjà i es perdrà. El món no la tindrà. No depèn de tu determinar com és de bona, ni si és millor o pitjor que altres expressions. La teva tasca és mantenir el canal obert." (Marta Graham)
Malidoma Somé, en el seu llibre: "D' Aigua i Esperit" descriu com en la seva cultura creuen fermament que venim a aquest món amb un do. Alguna cosa a compartir amb la societat. Alguna cosa per a la qual hem de “mantenir el canal obert”
Quina és la cançó de la teva consciència?
Cançó de l'ànima i la missió personal
En mode semblant, la poeta africana Tolba Phanen, ens parla d'una pràctica iniciàtica realment sorprenent per a la nostra cultura occidental.
A la seva tribu, quan una mare donarà a llum, les dones s'hi reuneixen en un lloc apartat del bosc. Juntes resen i mediten per donar la benvinguda a aquest nou esperit. Quan, finalment, aquesta nova consciència encarna, alguna de les dones presents comença, només, a murmurar un so. A aquesta música incipient se li van unint les dones del cercle. Tot sentint aquest nou esperit que acaba d'encarnar. El Ritual culmina quan finalment es dibuixa una cançó. Una cançó única per a aquest nadó. Una manera de cultivar la presència d'aquest nounat. Et convido a veure aquest curt vídeo explicatiu:
Aquesta cançó és el regal que el nounat escoltarà una i altra vegada. Al llarg dels diferents moments de la seva vida, en els diferents trànsits. Als seus aniversaris, en la iniciació a la joventut, maduresa, paternitat. I finalment a la seva mort. En aquell moment, la seva cançó és cantada per última vegada, portant-se amb el seu esperit aquesta melodia.
Cultivar la presència, recordar qui som.
No obstant això hi ha alguna cosa encara més bonica en aquesta cerimònia. I és que quan aquesta persona, ja en la seva edat adulta, comet algun acte en contra de la comunitat no el castiguen, ni tan sols el reprenen. El col·loquen al centre d'un cercle, l'envolten i li canten la seva cançó.
És una forma de cultivar la presència del seu esperit. De recordar-li qui és fins i tot quan no encerta a ser-ho. Li recorden que és un fill de la terra i que la seva ànima és única i té una missió.
Per finalitzar, indicar-te que seguiré en un altre article amb aquest tema. Mentrestant et convido a deixar que aparegui….
Estàs en un moment de dificultat emocional o de conducta? Et sents trist, abatut, ansiós? Algun bloqueig emocional o addicció que altera el teu sentir o actuar?
Amb la psicoteràpia online i des de la comoditat de casa teva pots treballar per millorar la teva qualitat de vida
Tota dificultat tanca en el seu interior el germen per a una vida millor. Ajudar-te a apropar-te a aquesta dificultat, des de la teva forma de sentir i ser, forma part del meu treball.
Utilitzo una metodologia basada en diferents modalitats terapèutiques per adaptar el procés psicoterapèutic a la teva personalitat i moment. Treball amb els criteris de la psicologia humanista. Des d'aquesta modalitat terapèutica entenem la persona com algú únic.
D'aquesta forma no em baso en un únic protocol sinó en les teves necessitats de moment. A més és perfectament compatible amb el tractament online de qualsevol dificultat.
Psicoteràpia online amb teràpia Gestalt
La importància de l' aquí i ara és primordial per a aquesta modalitat psicoterapèutica. El passat existeix en la mesura que repercuteix en el teu moment actual. És un tipus de psicoteràpia que mira amb molt de detall el món emocional i corporal. No descarta el cognitiu però ho posa en igualtat de condicions amb els nivells somàtic i emocional.
No empenyis l'aigua d'un riu, flueix per si mateixa.
El corol·lari de la teràpia Gestalt és que connectis amb la teva autenticitat, la teva essència. Això, que sembla una paradoxa, no ho és tant. Al llarg de la nostra vida, i des de petits, vam rebre multitud d'influències. Aquestes influències o mandats parentals, educacionals i socials de tot tipus organitzen al nostre voltant una estructura de caràcter que és la que fem servir per relacionar-nos. És com una màscara que utilitzem per aparèixer davant del món. En part coneixem una part d'aquesta màscara. No obstant això, hi ha una altra part d'aquesta careta que ens té empresonats sense adonar-nos. Aquestes interrupcions del nostre flux natural s'articulen a través dels anomenats mecanismes d'evitació o resistències.
El tractament online amb teràpia gestalt, s' orienta, en primer lloc, a detectar aquests mecanismes. En una segona fase, desemmascarar-los perquè la persona funcioni d'una manera més espontània.
Psicoteràpia online amb PNL (Programació Neurolingüística)
La PNL estudia l' experiència subjectiva abans que es transformi en conductes. Rebem la informació del món a través dels sentits físics. Aquesta informació és emmagatzemada i interpretada en funció dels nostres filtres o mapes. Així, doncs, ens hem construït un mapa de la realitat que no és exactament la realitat.
Responem a les diferents situacions de la vida en funció del nostre mapa intern. D'aquesta manera, els nostres filtres ens limiten o donen permís per actuar en un sentit o un altre. En el seu origen la proposta de la PNL era la d'anar ampliant, de mica en mica, els límits d'aquests filtres.
En l'actualitat evoluciona (tot i experimentalment) en pràctiques que ens permetin albirar més enllà del nostre mapa. Aquesta última és una proposta molt ambiciosa i en fase d'estudi.
En l'àmbit més estrictament psicoterapèutic, aprens a prendre consciència de les teves imatges i diàlegs interns. També de la resta d'impressions que les experiències dipositen en la teva neurologia. Aquestes impressions tenen a veure, també, amb olors, sabors i sensacions corporals.
Prenent consciència d'aquestes experiències internes aprens a modificar l'impacte que en tu tenen. Aquesta és la base de la programació neurolingüística. S'aplica tant en psicoteràpia com en coaching, així com en vendes, educació i comunicació entre altres àrees. I, per descomptat, és completament extrapolable a l'àmbit de la psicoteràpia online.
Psicoteràpia online amb Hipnosi.
La hipnositreballa directament amb el teu subconscient. Al principi recuperem els records que influeixen en la teva actual conducta. És el que anomenem experiències de referència. Aquestes experiències conformen un nucli intern que "programen" la teva actitud i conducta davant de situacions similars.
En una segona fase treballem amb aquests records. Es pot tractar de situacions més o menys traumàtiques que influeixen en la teva sensibilitat. Gairebé sempre revestides de interpretacions que es van fer en edats molt primerenques.
Altres vegades, els records estan associats a estímuls que, aïllats, no ofereixen un context anàleg. Un exemple és el d'una persona que patia atacs de pànic només de sentir el rugit d'un avió. No era, simplement, por a volar, anava molt més enllà. A hipnosi es va aconseguir detectar que, de petit, va assistir a una baralla dels seus pares extremadament violenta. Com vivien prop d'un aeroport, en un moment àlgid d'aquesta baralla, va sentir un avió aterrar. Una cosa que, en condicions normals, no hauria suposat cap amenaça, va quedar gravat a la sensibilitat d'aquest petit. És una de les característiques del subconscient, funcionar per associació d'idees.
Evidentment, aquests són els casos més difícils de treballar.
Una manera habitual també de treballar en hipnosi clínica clàssica és fer-ho amb la suggestió. Per descomptat les tècniques es complementen i s'enriqueixen amb diferents dinàmiques però, en el seu nucli intern, atenen a aquestes dues formes d'intervenció.
El tractament online amb hipnosi no és només possible. Contempla una sèrie d'avantatges difícils d'incorporar en la teràpia presencial. La majoria de plataformes online contenen eines per gravar àudio i vídeo. D'aquesta manera tens un registre de tot el tractat i, fins i tot, l'àudio gravat de la sessió de la teràpia online amb hipnosi.
La psicoteràpia online és compatible amb diferents modalitats de teràpia.
Hipnosi ericksonian i trànsit generatiu online
La saviesa profunda de l'inconscient s'expressa en símbols i arquetips.
Menció a part l'acostament de la hipnosi ericksoniana. Es tracta d'una evolució de la hipnosi clàssica que afegeix altres elements distintius. Així doncs, sense oblidar la reimpronta de les experiències de referència ni la importància de la suggestió afegeix un altre element.
La hipnosi ericksoniana tracta més aviat d'aconseguir la col·laboració del subconscient amb el conscient. La hipnosi clàssica partia del pressupost que en el subconscient personal niaven les experiències traumàtiques més o menys reprimides. No obstant això, els posteriors estudis de Jung i els més actuals de la psicologia transpersonalhan posat en relleu que també hi ha una saviesa en l'inconscient.
El trànsit generatiu posa la seva mirada en aquesta saviesa ancestral i oblidada per fer-la operativa. Així, mitjançant estats de trànsit lleugers, accedim a valuoses inspiracions en un procés psicoterapèutic o fins i tot de coaching.
Les dues modalitats d'intervenció són plenament compatibles en qualsevol procés de psicoteràpia online i presencial. I a destacar que adquireixen major efectivitat al combinar-les amb PNL.
Psicoteràpia online amb Anàlisi transaccional
En alguns mitjans a l' anàlisi transaccional se li ha batejat com el “germà petit de la psicoanàlisi“. I, en certa manera, segueix la mateixa estructura però d'una manera menys complexa. A més, per sobre de tot, és molt més pragmàtic i amb una vocació terapèutica més directa. Així no és difícil trobar-lo en processos psicoterapèutics com de coaching i, fins i tot en el món de l'empresa.
Parteix d'un model en forma de triada. Així, en el nostre interior hi ha tres, diguem-ne, zones decisòries, anomenats estats de l' ego.. Una anomenada el Nen, la segona Pare i la tercera Adult.
L'estructura del nen és bàsicament emocional i instintiva. Recull en el seu interior les experiències de la primera infància. A grans trets té un aspecte ferit i un altre vital i lliure.
L'estructura del pare és normativa i crítica. Atén al que s' ha de fer i com fer-ho, les normes i el que "està bé". Per descomptat té la mirada posada en allò socialment establert. Es pot manifestar amb duresa o com a crític constructiu i notritiu.
Per la seva banda, el adultintermèdia entre aquestes dues instàncies psíquiques. Obeeix a l'anomenat per Freud principi de realitat. Procura ser objectiu metòdic i equilibrat. De totes maneres estarà molt influenciat per la dinàmica de les figures entre el nen interior i el pare.
La manera en què es relacionen aquestes tres parts és la base de l'anàlisi transaccional.
L'anàlisi transaccional també s'adapta al tractament online de qualsevol dificultat.
Psicoteràpia online amb Focusing
Focusing, aprendre de el cos i relacionar-nos harmoniosament amb ell.
Una manera d'apropar-se a un diàleg respectuós amb les sensacions corporals. Una emoció sempre té un correlat fisiològic. Això ens fa sentir “papallones” a l'estómac o una opressió al coll o qualsevol tipus de tensió o tremolor corporal.
Hi ha dos tipus de reaccions corporals a les emocions. L'anomenada reacció primària i l' secundària. A la primera sentim (per exemple) un formigueig a la zona del cor o un bloqueig en el plexe solar. La secundària apareix amb la resposta muscular, com ara tensió, rigidesa, contractures, tremolors, suor etc....
El focusing atén la percepció de la reacció primària. L' anomenada “sensació sentida“. Des d'aquí establim un diàleg amb la sensació. El focusing tradicional estableix un protocol de relació, a sis passos, amb la sensació sentida. Altres evolucions no són tan estrictes però segueixen la mateixa filosofia de connexió amb la sensació sentida.
Si bé es tracta d'un treball molt subtil, pot arribar a ser tremendament alliberador. I és així doncs el contacte amb la sensació sentida obeeix a la primera petjada que tota experiència marca. Abans fins i tot d'arribar a l'emocional i el cognitiu.
Psicoteràpia online amb el Nen Interior
Amb aquesta ens acostem a una de les modalitats de psicoteràpia més essencials. I és així doncs atén les experiències de referència de la nostra infància. És a dir els fonaments que construeixen les nostres fortaleses i debilitats actuals com a adults. Atendre les necessitats no resoltes del nostre nen interior pot desbloquejar la nostra vida com a adults.
En realitat, la teràpia del nen interior és de les més multidisciplinars que existeixen. No obstant això, al meu entendre, el treball amb l'anàlisi transaccional aporta una claredat difícilment accessible en altres modalitats. Es, per altra banda, un model molt compatible amb la intervenció amb teràpia Gestalt, PNL, hipnosi i fins i tot Mindfulness.
Psicoteràpia online, àrees de treball
Metamorfosi i individuació interior
La finalitat última de tot procés de psicoteràpia és la de que et realitzis com a persona. La teva singularitat dins de la diversitat. Això és especialment important per a la psicoteràpia humanista.
Tot símptoma no és més que una crida del teu ésser per a completar-te com a persona. Per això les àrees de treball són, en el fons, tantes com persones. Per aquesta raó són innombrables les àrees d'intervenció. Algunes d'elles les veuràs detallades d'una manera més concreta, altres les aniré incorporant a poc a poc. Detallo, però algunes de les més habituals.
– Teràpia i tractament online de l'ansietat
La ansietatve definida com una por inespecífic que pot, a l'atzar, dipositar-se en diferents situacions. Amb la psicoteràpia online pots tractar les causes i els símptomes de les diferents formes d'ansietat.
– Teràpia i tractament online de l'estrès
El estrèsés una resposta adaptativa a les demandes, bé externes o bé (fins i tot) internes. Quan es gestiona bé ens adaptem creativament (eutrès). Quan s'acumula o no sabem gestionar-ho apareix l'estrès “dolent” (Distrès)
– Teràpia i tractament online d'addiccions.
La addicció, generalment, és el símptoma extern a un malestar intern. El treball consisteix a trobar la causa que genera l'addicció, desactivar-la i intentar satisfer aquesta demanda interna d'una manera més creativa. Per descomptat ha de coexistir també un treball de reeducació d'hàbits i conductes.
– Teràpia i tractament en línia de bloquejos emocionals.
Quan les emocions flueixen amb normalitat la vida es normalitza.
Sovint els bloquejos emocionals tenen a veure amb experiències traumàtiques. Quan parlem de trauma no té per què ser, necessàriament, una experiència especialment dramàtica. Té més a veure amb com ho viu la persona, especialment, en edats molt primerenques.
– Teràpia i tractament online de la depressió.
Amb la psicoteràpia online també podem tractar la depressió. Identificar les imatges i diàleg interns associats a la tristesa, manca d'energia i motivació que solen acompanyar aquesta malaltia. En el següent pas pas treballem amb ells.
– Teràpia i tractament en línia de trastorns d'alimentació.
De manera semblant a les addiccions, els desordres d'alimentació tenen a veure amb desordres emocionals. De què tens gana? Substitueixes la manca d'amor pel menjar? Calmes l'ansietat o l'estrès amb afartaments?
– Deixar de fumar, tractament del tabaquisme online
S'ha popularitzat molt l'ús de la hipnosi per deixar de fumar. Afegint a la hipnosi el treball amb PNL i, en ocasions, amb teràpia Gestalt, els resultats són més ferms. He pogut comprovar això en la menor incidència de les recaigudes.
– Teràpia de la fatiga pandèmica per crisi de coronavirus
A finals de l' any 2020, durant la segona onada del covid-19, es va encunyar el terme fatiga pandèmica. L'OMS va advertir sobre certa desmotivació en la població per seguir les recomanacions de protecció i prevenció. Això, que en part és normal a causa del que s' ha prolongat en el temps, es va agreujar amb altres símptomes.
Aquests gravitaven al voltant de l'apatia, desmotivació, fatiga… De tal manera que la fatiga pandèmica pel coronavirus va agreujar altres dolències. Per exemple depressió, ansietat, estrès i addiccions ja existents. I en alguns casos, les va provocar.
La fatiga pandèmica no ha adquirit, de moment, la tipificació d' un diagnòstic formal. Però sí que està resultant prou greu encara que sigui puntual. I, en qualsevol cas, és susceptible d' un procés terapèutic específic.
A més d'aquestes dificultats podem tractar tot tipus de desordre de conducta i actitud, presencialment i online. Si vols pots trobar informació complementària a l'article del meu blog:
Psicoteràpia online, una manera efectiva i ràpida d'augmentar el teu benestar emocional.
Vols millorar la teva qualitat de vida i benestar? ¿Alliberar-te definitivament d'alguna cosa que t'incomodi? Vols fer-ho d'una manera segura, amb poca "filosofia" i eines pràctiques? Demana ara informació, gratuïtament i sense compromís Clic per a visites presencials! i online
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Aportant suggeriments o compartint els teus dubtes en l'apartat al peu del mateix..
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.
Sentir-se superat pels fets, una manera de endinsar-se en la depressió
En el meu article sobre El trastorn depressiu i l'ansietat, veure Articlevaig exposar que tots dos comparteixen un mateix origen. Sentir aclaparat per experiències que la persona creu que la desborden.
La resposta a l' ansietatés anticipar (en el que gairebé sempre es fantasieja), preocupar-se i agitar-se. En la resposta depressiva hi ha el tancar-se i aïllar-se.
Avui parlarem sobre el tractament de la depressió i, per descomptat, línies mestres per enfrontar la resposta depressiva. Però abans vull aclarir una cosa:
La definició anterior afecta només dos tipus de trastorn depressiu, les depressions exògenes i les noògenes. Pots trobar la definició d'ambdues en el següent article: La ombra de l'ànima. Quan la vida no té sentit.
Doncs hi ha un altre tipus de depressió (endògena) que és deguda a desequilibris hormonals i de neurotransmissors. No apareix com una resposta a situacions vitals. El tractament per a la depressió endògena ha d'incloure (almenys a el principi) tractament mèdic addicional al psicoterapèutic.
En qualsevol dels tres casos, la bona notícia és que la depressió es cura. Difereix en alguna cosa el procés però és possible sortir de la depressió. En el tractament per a la depressió atenc especialment les necessitats de cada persona en concret. No hi ha ningú igual pel que no tracte amb protocols estàndard. En funció de cada persona puc utilitzar sis modalitats d' intervenció:
Tractament per a la depressió. El clima emocional del deprimit.
L'emoció bàsica que afecta el deprimit és la tristesa. Però
El clima emocional ombrívol és una característica de l'estat depressiu.
aquesta tristesa envaeix de tal manera que afecta la motivació, fins i tot per viure. Apareixen, doncs, la desgana, apatia, falta d'energia, baixa autoestima, absència d'esperança, pessimisme… El rerefons emocional pot ser tan ombrívol que fins i tot inclogui idees suïcides.
No obstant això, és cert que tots podem passar per moments tristos. No obstant això la resposta depressiva es caracteritza per una estabilització permanent en el clima emocional de la persona. Pots veure seguint el següent enllaç les diferències entre tristesa i depressió:Veure article
És important conèixer aquesta diferència per no caure en falsos alarmismes. La tristesa és una emoció bàsicai saludable quan és expressió de la retirada per assumir una pèrdua. Només si s'instal·la definitivament a la persona podem començar a pensar en un tractament per a la depressió.
Símptomes del trastorn depressiu.
Si bé tractaré en un altre article els símptomes físics i psicològics de la depressió, afegeixo alguns a títol orientatiu:
El deprimit sent que ha perdut la energia, i amb ella la motivació fins i tot per viure.
La capacitat de gaudi ha desaparegut deixant lloc a una apatia profunda.
El diàleg intern és negatiu i pessimista.
La persona deprimida pot patir trastorns del somni.
També són habituals els trastorns alimentaris en ambdós extrems. Des d'una desgana extrema als afartaments compulsius.
Els símptomes de la depressió
En general els símptomes depressius tenen un punt central, tristesa amb apatia i falta d'energia. Per aquest motiu, en ocasions, la persona deprimida ha estat considerada com una persona indulgent i feble de caràcter.
No obstant això, s'ha demostrat que el cervell de la persona deprimida Mostra alteracions evidents:
D'una banda el segment prefrontal esquerra de l'escorça cerebral evidencia una alta activitat en el flux sanguini. Això és simptomàtic dels pensaments negatius característics.
La hipòfisi també evidencia un anormal flux sanguini en períodes depressius.
Baixos nivells de serotonina (l'hormona de la felicitat)
Tal com he indicat abans, utilitzo diferents modalitats d' intervenció en psicoteràpia. Teràpia Gestalt, hipnosi,PNL, anàlisi transaccional, focusing i nen interior. Sempre en funció de cada persona. A continuació les característiques de cada teràpia, en concret les tres primeres, en el tractament per a la depressió.
Tractament de la resposta depressiva amb teràpia Gestalt
La teràpia Gestalt considera que tractem amb persones que tenen un problema, no que són un problema. Així, per exemple, preferim parlar d'una persona amb símptomes de depressió abans que d'algú depressiu. Mantenim el marc holístic de la persona com un ésser únic i individual.
No som partidaris de "estandarditzar" amb protocols el tractament per a la depressió. Creiem que cada persona pot sortir de la depressió utilitzant els seus propis recursos. I cada un de nosaltres tenim creences, criteris i capacitats subtil o radicalment diferents.
D'altra banda preferim parlar de resposta depressiva enfront de depressió. Aquest terme no cosifica el trastorn depressiu com si fos una cosa aliena a la persona i que, en algun moment, "la posseeix" (metafòricament parlant). D'altra banda reubica la responsabilitat del procés de sortir de la depressió en la persona.
Alguns elements que la teràpia Gestalt contempla en el tractament per a la depressió
Cadascun dels apartats següents es consideren com possibilitats a contemplar, en la valoració gestàltica. Bàsicament es tracta d'identificar les àrees que han de ser ateses en aquesta persona. A partir d'aquí establir un pla d'acció.
Refrenar l'impuls a l'acció.
Aquest mecanisme, en teràpia Gestalt, és anomenat retroflexió. Provoca que la persona es faci a si mateixa el que no s'atreveix a exterioritzar. L'acció desitjada és bloquejada i l'energia es torna contra ella mateixa. D'aquesta manera el retroflector pot tornar-se en el pitjor enemic de si mateix. Així, per exemple, si sovint reprimim els nostres impulsos per defensar-nos davant els atacs d'altres persones, aquesta energia pot tornar-se en contra nostra en forma d'agressió. El resultat és que ens agredim, bé sigui verbalment o fins i tot físicament.
Les somatitzacions són un dels resultats finals de la retroflexió. Així són típics els símptomes com cefalees, mal de panxa, úlceres, migranyes ... Per descomptat no és així en tots els casos, però convé tenir-ho en compte. Especialment si no s'identifica cap causa que provoqui aquestes molèsties.
El suïcidi és l'exemple extrem de la retroflexió.
La importància del suport relacional
Importància del suport relacional en la depressió.
Entenem per suport com els recursos al nostre abast per sortir d'una situació difícil. En el cas de el tractament de la depressió el suport relacional (amistats, parents ...) és de vital importància.
La persona deprimida ha perdut, d'una banda, la capacitat de relacionar-se. D'altra banda sembla donar poca importància a les relacions. Però no només això, en no poques ocasions, tem "ser vista". I en aquest "ser vista" incloc l'expressió dels seus sentiments de dolor, tristesa i pèrdua.
Assumptes pendents
Una de les creences més devastadores per al deprimit és la seva sensació de incapacitat per sortir de la depressió. Sovint aquesta creença està basada en experiències anteriors que no es van tancar adequadament a nivell emocional. Poden ser, per exemple, traumes, duels, pèrdues (d'ocupació d'estatus social, d'una amistat ...)
Això genera una sensació de inadequació personal en primer lloc. I en segon lloc unes expectatives negatives pel que fa a el món i els altres. Com a resultat l'esperança, tan necessària per enfrontar aquests processos, es veu diluïda. En el meu article sobre el trastorn depressiu i d'ansietat adjunt alguns consells per mantenir l'esperança. Veure aquí l'article.
Tractaré en un altre article més àmpliament el tractament de la depressió amb teràpia Gestalt. De moment valgui dir que la Gestalt teràpia genera un efecte vivificador al client.
Tractament per a la depressió amb PNL
El tractament de la depressió amb programació neurolingüística té alguns punts en comú amb la teràpia Gestalt. Un d'ells és el concepteacceptació i responsabilitat, he annexat un enllaç a l'article per a no repetir-me
De la Gestalt també recull el com es viu una experiència més que el Què de la mateixa. La PNL va derivar d'això, el treball amb les submodalitats. La forma en què les experiències són registrades i viscudes (o reviscudes) en el nostre cervell. Així, per exemple, no es viu de la mateixa manera un record registrat en color que en blanc i negre.
Com aquesta hi ha moltes altres possibilitats. Així, no són gratuïtes expressions com "ho veu tot molt fosc” o “tenir una motxilla pesada”, “una vida sòrdida” (etimològicament brut o amb taques)" etc..
Respectar i mantenir la intenció positiva de la depressió.
Hi ha una pressuposició bàsica en PNL, a saber: "Tota conducta té (o alguna vegada la va tenir) una intenció positiva”. És difícil, quan per primera vegada s'escolta això, acceptar-ho. No obstant això aquesta pressuposició va de la mà d'una altra: “A cada moment ho fem el millor que sabem i podem segons el nostre model de món.”
A vegades, aquestes estratègies es congelen i repeteixen indefinidament tot i que van ser útils en el seu moment. Fins i tot és possible que hàgim desenvolupat habilitats més que suficients per a enfrontar, ara, aquesta situació que vam viure en el passat. I, per descomptat, fer-ho d'una manera més creatiu, però .... Coneixes aquesta història d'un elefant?
Diuen que el domador d'un circ va recollir un elefant nadó. Per començar a entrenar-lo el va lligar a una estaca clavada a terra. Com l'elefant era molt petit no tenia força suficient per arrencar l'estaca. Ho va intentar una i mil vegades, però encara era petit per aconseguir-ho. Així van passar els anys, el petit elefant es va transformar en un elefant adult amb la mida i la força pròpia de la seva edat. No obstant això, va seguir tota la seva vida lligat a aquesta petita estaca, sense atrevir-se a arrencar-la. I tot perquè, de molt petit, no va poder fer-ho.
Va aprendre a creure que era impossible arrencar l'estaca de molt petit, i així va seguir d'adult.
De la mateixa manera, alguns nens petits aprenen formes de cridar l'atenció. Així, en alguns casos, una depressió pot ser (encara que no sempre ho sigui) una forma de cridar l'atenció.
El tractament de la resposta depressiva amb PNL i la Transformació Essencial.
És important tenir present que aquesta intenció positiva, també anomenada benefici secundari en altres escoles terapèutiques, no sempre obeeix a una intenció conscient. Sovint són estratègies profundament arrelades al subconscient.
Connirae & Tamara Andreas, van desenvolupar el procés anomenat La Transformació Essencial. En aquest van portar el concepte d'intenció positiva de la PNL a la seva màxima expressió. Aquesta modalitat permet, partint del símptoma o símptomes, conduir a el nucli mateix de l'Ésser. I això ho fa a través dels anomenats estats essencials.
Es tracta d'estats interns subjectius dotats d'una profunda comprensió. Des d'aquesta comprensió el símptoma és acceptat i integrat de tal manera que és completament transformat.
Els virus mentals de la depressió
La teràpia de virus mentals s'utilitza contra la depressió
Robert Dilts, un dels actuals "gurus" de la PNL va desenvolupar el concepte "virus mentals”. El va definir com una part nostra que es desconnecta tant de les nostres intencions conscients com de les inconscients. De tal manera que adquireix "vida pròpia" així com una intencionalitat completament incomprensible i falta de coherència.
Posteriorment Donald Lofland va desenvolupar el treball amb els virus mentals. Dissecciona la depressió com la superposició de dos tipus de virus mentals, el desencadenant complex i el restrictiu.
Resumint molt, els desencadenants funcionen sota la premissa de l' associaciód'idees. Així un estímul és associat a una conducta o estat intern. Quan aquesta associació es perpetua en contextos en què no compleix amb una funció útil es desvincula de la seva funció inicial i apareix el virus.
El virus restrictiu està íntimament relacionat amb la culpa. En la seva estructura prèvia està sostingut per guions interns restrictius del tipus: “No puc”, “em costa molt”, “no hauria”, “he de”. Afecten un nucli molt profund de la identitat i, generalment, responen a missatges parentals introyectados.
L'avantatge de la feina amb els virus mentals és la seva claredat de formulació i pragmatisme.
Tractament per a la depressió amb Hipnosi
La depressió pot tractar-se amb hipnosi
El tractament de la depressió amb hipnosi adopta tres orientacions bàsiques.
1.- D'una banda identificar les experiències viscudes com doloroses i que romanen improntadas en el subconscient. Adquireixen la rellevància de "experiències de referència"que són evocades una vegada rera un altre com un ressò davant estímuls externs que, aparentment, no tenen res a veure.
El treball següent consisteix a re-empremtar (amb o sense hipnosi) aquestes experiències. Aquest treball de re-empremta és una resignificació que dóna un altre sentit i direcció al viscut, inicialment, com una cosa traumàtica.
2.- El tractament de la depressió amb hipnosi recorre regularment a la suggestió. Aquesta és una segona forma de treball. No la recomano no obstant si no és en cooperació amb l'anterior línia de treball i investigació o bé amb la següent.
3.- El treball amb el trànsit generatiu , també anomenat hipnosi ericksoniana. Suposa un avanç significatiu mitjançant el qual s'estableix un diàleg i cooperació entre el conscient i el subconscient.
El subconscient, així entès, no és només un receptacle d'experiències més o menys doloroses. Pot ser, també, una font d'inspiració, significat i recursos. La hipnosi en el tractament de la depressió facilita aquesta col·laboració
Fins el proper article, rep una cordial salutació,
Pateixes de depressió o ansietat i vols sentir-te alliberat? Necessites un tractament personalitzat o més informació? Demana ara informació gratuïtament i sense compromís!
Clic per a visites presencials! I també visites online a Skype
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.
L'atac de pànic es caracteritza, entre d'altres símptomes, per una sensació d'haver perdut el control de la pròpia vida.
La difinició que, del trastorn d' ansietat generalitzada, fa l'escola de la teràpia Gestalt, té a veure amb la fugida de l'experiència present. És a dir la causa és la fantasia anticipatòria que imagina el futur. La crisi, atac de pànic, amb els seus símptomes, si esdevé en el present. Però és una conseqüència del pensament catastrofista, posar-se en el pitjor.
Es caracteritza per un estat anímic ancorat en la preocupació per qualsevol tema que s'hagi de tractar. Aquest estat de contínua ansietat generalitzada provoca, entre d'altres símptomes, un cansament general.
Altres conseqüències poden ser dificultat per concentrar-se i engarrotament muscular a causa de la tensió continuada. És habitual que amb el temps, la preocupació vagi canviant d'un assumpte a un altre.
Tractament de l'ansietat amb teràpia Gestalt. La proposta humanista.
La teràpia gestalt proposa un tractament natural. El seu estret vincle amb les pràctiques de meditació (ara popularitzada com Mindfulness) reforcen el contacte amb l'experiència immediata d'una manera creativa. I visitar el futur, o el desconegut, transformant el por per curiositat, aquesta característica tan pròpia de la infància.
El símptoma no és tant el problema com què faig, penso o sento quan apareix el símptoma.
“Exhalar i inhalar més profundament pot transformar l'ansietat en excitació”.
Amb aquestes paraules Fritz Perls va proposar un primer recurs per controlar els símptomes. Amb això no eliminem el símptoma, doncs tampoc ha de ser eliminat, només es permet una “emergència segura” del mateix. Així doncs, el tractament de l'ansietat generalitzada, amb teràpia Gestalt, proposa començar per la respiració. Però… Per què?.
Tractament de l'Ansietat amb teràpia Gestalt. La importància de la respiració.
La respiració és, per si mateixa, un regulador de les emocions. Una respiració superficial i ràpida sol acompanyar a tota persona sobresaltada. Modificar la respiració clavicular / alta per una respiració profunda i abdominal és un primer pas per controlar el símptoma. Però no només ajuda a controlar el símptoma.
La importància de la consciència corporal i la respiració per enfrontar l'ansietat.
La consciència somàtica, és l'única capaç de romandre en el present. Com més ens habituem a escoltar el nostre cos, més ens acostumem a “l' Aquí i Ara”. I quin és l'antídot per excel·lència contra l'ansietat generalitzada que sempre es projecta cap al futur temut? Evidentment, i reitero, habitar en el present. I una forma de romandre en el present corporal, és prendre consciència de la respiració. La respiració és el que ens manté en contacte amb la Vida. I la Vida no és una cosa que “passarà” o bé “va passar”. El primer és fantasia, el segon ja no és.
Vaig conèixer una vegada un mestre de ioga que deia: “si ens acostuméssim a prendre contacte amb la respiració, només durant un minut cada hora, i féssim d'això un hàbit, moltes coses canviarien”.
Tractament de l'ansietat amb teràpia Gestalt. Viure el present
En paraules de Fritz Perls: “La fórmula de l'angoixa és molt simple: l'angoixa és la bretxa entre l'ara i el després. Si estàs en l'ara no pots sentir angoixa, perquè l'excitació flueix immediatament cap a l'activitat espontània en transcurs. Estant alerta en l'ara ets creatiu i inventiu. Si estàs amb els teus sentits alerta, si tens els ulls i oïdes oberts – com els nens- trobaràs una solució.”
El contacte, bé sigui amb l'altre o amb la realitat en un sentit més ampli, dispara en no poques ocasions l'emergència d'aquests elements ansiògens. Adonar-nos i acceptar-los és el primer pas per esmorteir el seu impacte. Però és important tenir present que en el donar-se compte, hi ha un espai de relació amb el que es viu.
Vull aturar-me especialment aquí, i respirar amb consciència. L'espai de relació, perquè sigui creatiu, es defineix com un equilibri entre l'estar amb (no d'una manera intel·lectual -dissociant-nos de l'experiència -, el que Perls anomenava el “acercadeísmo” parlar sobre alguna cosa com si fos un “ens ” separat de mi), i amb mi. Aquest matís és important en el procés. Ser-hi amb inclou la ressonància sensorial i emocional, però cal tenir cura que aquesta ressonància no suposi una immersió plena i radical en l'experiència (almenys d'una manera sistemàtica). Gràcies a aquesta distinció, podem començar a donar-nos compte no només del que genera por, sinó també del que evitem.
Teràpia i resistències.
La importància de viure el present com a prevenció per l'ansietat.
Al voltant d'aquestes zones incòmodes, es construeixen les resistències i els mecanismes de defensa. Alguns d'ells inspirats en la psicoanàlisi Freudià i especialment les aportacions d'Anna Freud. Assenyalar, però, que l'aproximació terapèutica de la teràpia Gestalt és radicalment diferent de la psicoanalítica.
El tractament de l'ansietat amb teràpia Gestalt emfatitza el contacte amb el present
Cal destacar dos conceptes molt importants, per a mi, que resumeixo en aquesta frase: "Enfrontar des de la pròpia responsabilitat l'aparició de les zones del no adonar-me en l' experiència real”. Allò del que no m'adono, apareix furtivament de tant en tant, treu el nas d'una manera molesta, irritant fins i tot, però com una "campaneta" (si, si com la "campaneta" que tots puguem fantasiejar ...) que em diu que estic davant l'autèntic, però amagat.
Quins faig davant d'això?. Bé sigui rendició, fugida o acceptació, és la meva responsabilitat. La rendició és el lliurar-se a la desesperació. La fugida és la negació a qualsevol preu. L'acceptació és l' estar amb… i escoltar.
Fugida o evitació i rendició o claudicació no són les alternatives.
Quan aprenem a sostenir l'ansietat, aquesta es dilueix.
"Ja t'he dit que el secret d'un cos fort no consisteix en el que fas sinó en el que no fas. […] Va assenyalar un arbust gran i em va dir que fixés la meva atenció, no en les fulles sinó en les ombres de les fulles […] Va repetir una i altra vegada, murmurant-me a cau d'orella, que no fer el que jo sabia fer era la clau del poder. En el cas de mirar l'arbre, el que jo sabia fer era enfocar immediatament el fullatge. Mai em preocupaven les ombres de les fulles ni els espais entre les fulles…”
El text no és meu i no recordo de qui és exactament. Sí em sembla òbvia la influència xamànica i l'existència d'un element metafòric important per relacionar-nos creativament amb el trastorn d'ansietat generalitzada
Quins són els "noquefers" de les nostres vides? Moltes vegades, i sospito que sempre, l'ansietat generalitzada és un missatge de la nostra vida no viscuda. En el tractament de l'ansietat amb teràpia gestalt, aprenem formes de conviure amb el símptoma. I també de descobrir el seu missatge ocult.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Si vols, també pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Ens atrevim a expressar el que necessitem? Quin és el preu de les nostres necessitats no satisfetes?
És perillós reconèixer i expressar el que volem?
Les necessitats de l'ésser humà obeeixen a un fonament bàsic de la nostra experiència vital. Si les tenim satisfetes els nostres sentiments i estat d'ànim seran plaents. No obstant això, si estan desateses nostre sentir i satisfacció es mostrarà d'una manera o altre. Atendre les necessitats no satisfetes és un principi bàsic de la teràpia Gestalt.
Per la seva banda, el principi de intenció positiva dels comportaments de la pnl, proposa una reconciliació amb les nostres conductes. I no sempre les conductes reparen les necessitats no satisfetes.
Poden conciliar tots dos models?
Jo crec que no només això. Fins i tot crec que facilita la comprensió de les conductes més abjectes i de les pautes de comunicació més disruptives. Ara bé, per començar… comencem pel principi…
Les necessitats de l'ésser humà no satisfetes i les conductes no desitjades.
Aquest article l'he titulat expressament com les necessitats de l' ésser humà. La psicoteràpia humanista reconeix la tendència de l'ésser humà a la salut, el benestar i la seva evolució i autorealització. Per evolucionar cal comprendre'ns, i per a això cal conèixer-nos. Per conèixer-nos hem de saber què és el que volem.... I si ho tenim cobert.
I no em refereixo a les necessitats més bàsiques, sinó a les que, també reclamen la nostra realització. Una d'elles és la de reconèixer-nos i aparèixer davant el món com un ésser únic, individual i irrepetible. En definitiva tal com som. Però... per a gran part de la nostra societat està mal vist expressar-les i reivindicar-les.
Què passa si perpetuem les nostres necessitats no satisfetes?
El psicòlegMarshall Rosenberg lo tenia clar. Tot sentiment negatiu obeeix a una mancança no satisfeta. I no només això, ell defensava que fins i tot tota conducta violenta és el símptoma de la mateixa manca.
Evidentment, si una persona alberga sentiments d'insatisfacció, això es reflectirà en la seva conducta
Llavors... ¿Per què està mal vist reivindicar i satisfer les nostres mancances?🙄
Les emmascarades i les reals
Ens bombardegen des de petits amb falsos desitjos. Per què no sabem diferenciar-ho?
Vam veure a l'anterior article El terme mitjà i l'adonar-se'n en teràpia Gestalt, la dificultat per conciliar les nostres tendències oposades. També com aquesta conciliació, cal constatar-la des d'un altre nivell diferent a aquell en què ocorre la confrontació. I vam concloure amb aquest aspecte gairebé elusiu de la pau entre oposats, però sovint intuït. Vegem a continuació una de les formes en les quals podem experimentar aquesta dificultat.
Com és que "necessito" fer X quan el que vull és fer I?
Et sona?. Gran part dels nostres anhels són succedanis per satisfer necessitats no satisfetes i més profundes. Per exemple, tinc constància d'una malalta de fibromiàlgia que es nega a deixar d'estar-ho perquè així .... Rep l' atenció que d'altra manera no rebia de la seva família! Per suposat això no és extensiu a totes les persones que pateixen aquesta malaltia. I, per descomptat també, la majoria de les vegades és un procés del qual la persona no és conscient.
De què té gana l'addicte a la xocolata, tot i saber com li perjudica?
Què troba a faltar el fumador quan es retira a fumar l'últim cigarret del dia?
Per quina raó algunes persones són capaços de passar tota una tarda de diumenge davant la tele, sabent que la malgasten i acabant amb aquest atordiment típic?
Quines són les necessitats no satisfetes reals darrere d'aquestes conductes poc creatives? Dit d'una altra manera Quin benefici secundari rep el fumador, l'addicte a la xocolata, el mentider compulsiu ...?
Les necessitats no satisfetes deixen un buit que pot “omplir-se” artificialment
Per no ser aquest el motiu d'aquest article, no exposo algun dels models que existeixen sobre les necessitats de l' ésser humà. Adjunt, no obstant això, dos enllaços a dos dels més vigents.
Des de la PNL, programació neurolingüística, es pressuposa que tota conducta té, o en algun moment va tenir, una intenció positiva. En el següent article tractarem això amb més profunditat. Valgui, no obstant això ara, incidir en aquesta connexió.
Però…per què en la nostra societat està mal vist que reivindiquem el que necessitem? És només l'herència de la nostra tradició juevacristiana? Hi ha res més ...?
Jo estic convençut que hi ha qui ho fa per crear-nos altres artificials que supleixin el buit que deixen les autèntiques quan no són cobertes. L'única diferència és que les creades ho són per purs interessos mercantilistes, els d'aquells que ens manipulen.
Adjunt un article que, si bé no és un clar exponent del que s'ha esmentat, deixa en evidència com en el món dels negocis les necessitats no satisfetes es tenen en compte. És clar que hi ha qui ho fa a fi de bé. Evidentment, els que no ho fan a fi de bé no ho publiquen a internet ....
I ... ara sí!! un fragment de "Els simuladors". Val, i molt, la pena veure aquest contundent i curt fragment. Vendre-li a algú una cosa que no necessita, fent-li creure que ho necessita. I ho creurà en la mesura que sigui més infeliç.
Ara…. Algú veu d'una manera diferent aquest mandat social en virtut del qual…
És d' “egoistes” procurar pel que necessitem?…
Les necessitats de l'ésser humà i els telèfons mòbils
I… Com desconnectar-nos, encara més de la nostra necessitat real…
... i així crear espais d'insatisfacció…
... que ens convidaran a alleujar…
... amb altres (“fantàstics”) productes…?
Durant els últims anys s'està rendint culte als missatges curts, els vídeos no poden excedir de dos o tres minuts, els textos "llargs" no es llegeixen ...
Què està passant?
La sobreestimulació a la qual estem sent sotmesos ens obliga a "passar de puntetes" davant de tot. Estan creant falsos desitjos en tots i totesnosaltres. Abans era l'ordinador i les xarxes socials. Però és clar, l'ordinador és una baluerna i no el portem sempre amb nosaltres ... La solució ideal, el telèfon mòbil. Un trasto petit, sempre a mà i sempre amb nosaltres ...
Què aconsegueixen amb això?… La manipulació subtil o no…
No entraré en les conseqüències que, en les relacions humanes, això està tenint (seria un altre "gran tema"). Sí estan aconseguint que sempre caminem distrets ... sense entrar de ple en cap tema ... sense recapacitar sobre el que està passant en aquest món ... en la nostra societat ...
La manipulació de…
Ens queixem del govern a Facebook... però tot seguit compartim un acudit i després una èpica frase de creixement personal i després...
... i així anem i deixem que ens obliguin a caminar, distrets. Sense emprendre les accions necessàries, sense entendre ni "entrar a fons" (amb tot el que això comporti de coherència personal i dignitat)... I enllaço amb el que he ressenyat una mica més amunt….
Les necessitats no satisfetes deixen un buit que pot ser emplenat artificialment. Jo diria un buit que anhela ser cobert. A més:
Sabies que triguem de cinc a vint minuts a reprendre la concentració després d'una interrupció?
Per concloure i aprendre que deixin de manipular-nos
I així seguiran mentre ens deixem. Despistant-nos contínuament per distreure la nostra tendència a saber i comprendre amb hams falsos. Com a resultat d'aquesta “distracció” continuem estant desconnectats de nosaltres mateixos. I per aquesta raó som més receptius a missatges que ens ofereixen falses esperances… i òbviament… som més manipulables.
Així estem sempre distrets ... i de pas, alguns saben què volem, Què mirem, Què diem i si fes falta, on som… per “colar-nos” el que els interessi.
La teràpia gestalt ens ajuda a identificar les nostres necessitats no satisfetes, en primer lloc, i després a satisfer-les d'una manera creativa.
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Si vols, també pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
El terme mitjà no és sempre el punt central. El volatí dels equilibristes de vegades, contrabalanceja.
Vam veure a l'anterior article: No Ment i teràpia Gestalt. El recipient de l'adonar-se'n com l'habilitat de mantenir en silenci la ment pot afavorir la complementarietat dels oposats (polaritats). D'aquesta manera accedim a un estat de consciència facilitador de la conciliació. Aquest estat de consciència anomenat de vegades terme mitjà és on diuen que està la virtut. Des d'ell podem viure en el "l' Aquí i Ara”, el també anomenat "etern present", el ''l' adonar-se . Per a la teràpia Gestalt aquests elements que ens mantenen centrats en el present són molt importants, però:
Què és això del terme mitjà? I sobretot ...
Com accedir-hi?
El terme mitjà. Una metàfora cabalística
Vegem mitjançant una metàfora que ens ve de la càbala una comprensió del terme mitjà. Veiem, en un dels dissenys més antics que es conserven d'aquesta antiga saviesa, deu esferes numerades de l' 1 al 10 inscrites, i al voltant, d'una figura humana.
L'Arbre de la Vida i les correspondències en el cos humà.
Aquest disseny és l'anomenat "Arbre de la Vida”. Bàsicament és un diagrama que a manera d'holograma resumeix qualsevol acte de creativitat. Està per tant present tant en la "Creació de l'Univers" com en el procés de concebre una idea fins fer-la.
L'esfera 1 representa El Diví i l'esfera 10 el Pla Terrestre, el material. Llavors, des El Diví, la creació va descendint per les diferents esferes en ordre descendent (encara que ascendent per valor numèric – 1-2-3…) fins a arribar a 10, la matèria. Però les esferes són, alhora, un mapa de diferents estats de consciència.
El treball del cabalista consisteix, en part, en adonar-se en quin estat de consciència es troba. I dins d'aquest estat de consciència, trobar el terme mitjà. En això s'assembla a la clàssica orientació de la teràpia gestalt. El adonar-se té a veure amb el estat de consciència. El com, té a veure amb si, en aquest estat de consciència, ocupa o no el terme mitjà. I en això treballarem.
Pel que ens ocupa ens centrarem en el triangle format per les esferes 6 – 7 – 8 – 9
El terme mitjà i la connexió amb la nostra autenticitat
El punt 6, des del punt de vista cabalístic és el nostre Jo Superior. És una cosa així com una connexió amb el Diví segons aquesta disciplina espiritual. El seu correlat amb all`psicològic té a veure amb el que en teràpia Gestalt es coneix com el Self. Altres aproximacions com la de Jung parlen del “si Mateix”.
En el paral·lelisme psicològic, i simplificant molt, representa la nostra més profunda autenticitat. Tot i que aquesta sempre està en contacte amb “el de fora”, per la qual cosa la seva essència és dinàmica, i no estàtica. Diguem que, per a la càbala, aquest forma el primer nivell de l'adonar-se conscient.
Aquesta llavor del que realment som va enterrant, al llarg de la nostra vida, amb tots els mandatssocials i educacionals de tota mena, de tal manera que arribada l'edat adulta ja no "recordem" qui som. Diguem, simplificant, que hem perdut el contacte amb els nostres valors profunds i autèntics.
El nivell de consciència descendeix fins a l'esfera 7 que fa a qui sento (sentiment i intuïció) que sóc, i d'aquí a la 8 que és qui penso que sóc (pensament més sensació en el sentit de percepció de la realitat mitjançant els sentits físics). Cal comentar que, als simples efectes d'il·lustrar amb una metàfora, estic simplificant la relació , en si més complexa, de les esferes amb les funcions psicològiques, bajo el punto de vista cabalístico.
Arribats a aquest punt la consciència de qui sóc (tal qual sóc) pateix una doble distorsió. El resultat configura una imatge d'un mateix que conté elements conscients i inconscients que es diposita en l'esfera 9.
La metàfora de la Llum, dispersió i nom.
La Càbala proposa un exemple per entendre aquest procés. L'esfera 6 és la llumtal com és. En descendir al nivell 7, es dispersa (com en un prisma) a set colors. Aquesta dispersió és necessària per entendre la llum des de la consciència representada per l'esfera 7. Passa a continuació al nivell 8, que necessita posar noms, des d'aquest nivell de consciència predomina el pensament i per a això necessitem definir, etiquetar. Així, posa nom a cada un dels set colors.
la Llum, el símbol de la consciència solar. Es descompon en colors per ser aprehesa per la consciència humana.
Doncs bé, qui pensem i sentim que som (creences) és un concepte plenament aposentat en l'esfera 9. Generalment funcionem des d'aquest nivell, ple d' automatismes, costums i introjeccions de qui i com hem de ser i comportar-nos.
Aquí la possibilitat de l'adonar-se existeix més com a potencialitat que com a realitat. I no perquè la capacitat no existeixi, sinó perquè l'enterrem amb automatismes.
Podem, això sí, accedir al nivell del pensament (qui penso que sóc). Però el pensar qui sóc no és l'adonar-se'n. En termes gestàltics és “parlar sobre”.
El món del sentir, sentiment i emoció
Ens costa una mica més accedir al nivell del sentiment / emoció. Encara que sovint creiem que coneixem el món del sentiment, la nostra experiència d'aquest domini és bastant supèrflua.
Per exemple davant la pregunta Com estàs (davant aquesta situació)?, les respostes "malament" o "bé", són molt habituals, però també molt indiferenciades. Puc sentir-me "malament" i amb això estar trist, indignat, frustrat, iracund, decebut, abatut, perplex, sorprès…. Però també trobo persones que, pitjor encara, confonen sentiments i emocions amb judicis de valor i / o moralistes.
Així solen dir "sento que (ell o ella) m'ha abandonat”, la qual cosa és una interpretació, no un sentiment autèntic. O bé, “sento que això no ha de ser així” (el parany d'unjudici de valor o moralista, segons sigui). O el parany del sentir sobre el pensar o el judici, no enfront de la vivència. Per exemple: "ell és un hipòcrita (judici, sense perjudici que sigui o no cert) i això em "posa dels nervis".
El terme mitjà i la confrontació dels oposats
Veiem, doncs, que seguint amb el paral·lelisme del Arbre de la Vida, en arribar al nivell 7 la nostra consciència ja es complica. Doncs bé, la confrontació que té lloc entre el nivell 7 i el 8 (sentir / intuir enfront de pensar / percebre) ja està distorsionada amb contaminacions, però a més no deixa de ser un conflicte d'oposats. Aquests oposats tenen el seu origen en el nivell 6, el nivell de les coses tal com són. I veiem com tant un com l'altre nivell tenen estratègies diferents per accedir a l'estat de consciència propi del nivell 6.
Doncs bé, el terme mitjà en la polaritat 7-8, té a veure més amb el nivell 6, que amb un terme a mig camí entre els dos oposats. El terme mitjà no és tant el "ni negre ni blanc ... Gris", doncs encara que de vegades això funcioni, no sempre la resposta està en el mateix nivell.
El adonar-se del terme mitjà, generalment transcorre en un altre nivell diferent al de la polaritat.
Llavors... Com accedim a aquest terme mitjà, el nivell 6 si ho tenim ja oblidat?
El terme mitjà. La influència de Friedlander en Fritz Perls
Fritz Perls va indicar que alguns elements de la teràpia Gestalt són presents en altres enfocaments psicològics o filosòfics. Això és especialment cert pel que fa a l'obra de Friedlander i la seva "indiferència creativa”. I si bé es conserva poc de l'obra d'aquest autor, Perls el enalteix en les seves memòries. Bàsicament, Solomon Friedlander, té en compte els oposats des d'una posició de neutralitat.
A la pràctica es tracta que les dues parts en conflicte estableixin un diàleg que permeti aclarir cadascuna d'elles. Per això sol utilitzar-se la cadira calenta, o el diàleg "gos de dalt, gos de sota"Entre altres pràctiques. Un cop definides i clarificades les dues parts, arriba el moment de la síntesi, complementar en comptes d'enfrontar-... i això no sempre és fàcil. Què fer doncs?. Aquí l' actitud és vital.
I quina i com és aquesta actitud de neutralitat de la qual parla Friedlander?
El terme mitjà en la cultura oriental, segons Osho.
Vegem una altra de les influències en Gestalt, la meditació oriental. Això és especialment cert en el concepte de l'estar present aquí i ara, el adonar-se.
Testificar, adonar-se del que té Vida.
Osho, en el seu "Llibre dels secrets"amplia en els seus comentaris diversos sutres del Vigyan Bhairav Tantra. No es tracta d'un manual del ja contaminat Tantra que es practica a occident, al qual fins i tot ja es denomina "Neotantrismo Occidental". És més aviat una operacionalització dels sutres a un nivell pràctic, sense l'obsessió pel sexe que caracteritza el succedani occidental.
El Sutra comentat és el següent: “No posis l'atenció ni en el plaer ni en el dolor, sinó entre ells”. Osho denúncia la típica actitud de fugir en sentir dolor i aferrar-se a la felicitat quan ens visita. aferrar-se o fugir són dues respostes que porten de nou a la polarització. En tots dos casos proposa ni aferrar-se ni fugir, adoptar la postura de testimoni. L'adonar-se del testimoni ens situa, automàticament, en el terme mitjà.
Estar "amb"el viscut però no"a” o “en contra de”, no és ni una cosa ni l'altra, ni tan sols un terme mitjà tal com l'entenem. De la mateixa manera, en el "adonar-se" hi ha un consciència de que som conscients d'allò que coneixem i de l'acte de conèixer. En cas contrari, o el evitem o ens submergim.
Acceptar el dolor quan ens visiti sense resignar-se ni negar-ho. Acceptar el plaer quan ens visiti, sense aferrar-nos a ell.
En paraules d'Osho "Sigues només un observador. No estiguis atret, no estiguis repel·lit… Només una ment que no està movent-se sap què és la veritat ".
Aquesta actitud solen conèixer-la bé els practicants de meditació budista, especialment Vipassana.
El terme mitjà i la “circumambulació”
La circumambulació al voltant del secret que està al centre.
De totes maneres, advertir que qualsevol intent d'acostar-nos al terme mitjà, no és més que una aproximació. De vegades accedim a ell, com si ens vingués donat. Però perquè això passi, gairebé sempre cal invertir, temps, energia, consciència i obertura.
Alguns místics occidentals van encunyar el terme "circumambulació"Per referir-se a l'aproximació a un coneixement secret des de diferents punts de vista, doncs accedir-hi des d'una enfocament lineal, és virtualment impossible.
El concepte oriental de mandala és semblant, el recorregut al voltant d'un centre necessari però no integrat. A poc a poc, l'adonar-se'n va apareixent d'una manera orgànica però no controlada des del jo.
Sent això així, en el pròxim article veurem altres "voltes" al voltant del centre/terme mitjà. Fins llavors, rep una cordial salutació.
“Dansem en un cercle i suposem però el secret està en el centre i sap.” (Robert Frost)
“De no ser pel punt, el punt immòbil no hi hauria dansa, i només hi ha dansa.”
“…música sentida tan profundament que no se la sent en absolut, però tu mateix ets la música mentre aquesta perdura” (T.S. Eliot)
Vols acostar-te a la teva autenticitat? Sentir que vius la vida que realment vols viure perquè...? ... Ets qui realment creus que ets? Llavors la teràpia Gestalt és per a tu!
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat/da en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!: Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com – Web: Formulari de contacte
Si vols, també pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
La no ment o ment buida, és un estat de consciència, el recipient en el qual esdevé l' adonar-se'n.
Només en el silenci de prejudicis, demandes, intencions i xerrameca interna general, el descobriment de l' ésser interior és possible.
Els oposats interns acostumen a generar tensió. Però aquesta tensió pot afavorir el nostre creixement personal, si els fem complementaris .... O generar ansietat, estrès i bloquejos si els vivim com contradictoris. El secret està en l'anomenat terme mitjà. Però no és un terme mitjà “negociat” al 50%. Aquest equilibri és dinàmic i només pot néixer des de la No-Ment.
I aquesta No-Ment té a veure, en la seva essència, amb un permetre que la vida flueixi sense etiquetes, judicis, perjudicis ni prejudicis. Només des d'un adonar-nos del que flueix d'una manera orgànica i no manipulada pot manifestar-se aquest terme mitjà. I és una cosa fluida i no estàtica.
La teràpia gestalt afavoreix, en la seva praxi, un adonar-se'n molt proper a l'estat meditatiu que afavoreix aquesta integració
<<Els éssers humans són discurs. El flux es mou a través de tu tant si dius alguna cosa com si no. Tot el que passa és ple de plaer i calidesa a causa de l'embadaliment del discurs que sempre està actiu.>>
J. Rumi
Canvi i transformació el continu esdevenir
Els éssers humans som flux i canvi constant. Les cèl·lules del cos es renoven cada 7 ò 10 anys. Les experiències diàries ens reconfiguren tant a nivell cognitiu com emocional i somàtic. Definir-nos amb imatges (etiquetes rígides, ideals del jo, patrons estereotipats, etc…), ens converteix en personatges amb màscares, que, pot ser que en alguns àmbits poden tenir certa utilitat, però també pot anul·lar-nos.
Hi ha un popular relat “El cavaller de l'armadura rovellada” que tracta precisament la pèrdua de la identitat real darrere d'una/es cuirassa/s de falsedats. En teràpia Gestalt a això l'anomenem “caràcter”. No obstant això, el caràcter el veiem com una cosa que ens fa rígids.
Una altra manera d'entendre la no-ment és el fluir. Percebre l' experiència sense condicionaments ni judicis previs.
Tota definició comporta l'acte de posar límits, un acte subtil i implícit de violència. “Si ets això, no pot ser allò”, “si fito la meva manera de ser i comportar-me (personalitat/caràcter), no podré actuar o ser d'una altra manera”.
No discuteixo que les construccions definitòries siguin necessàries. Crec que ho són per facilitar la comunicació i sapiguem de què parlem. Així, per exemple, per parlar de "una mina o barreta de pigment, encapsulada generalment en un cilindre de fusta fina, encara que també en embolcalls de paper i plàstic que té la finalitat d'escriure ", diem "llapis” (Definició basada en Wikipedia)
Estructura superficial i estructura interna en una definició
Qui sóc i qui crec que sóc (definició)
En aquest cas, la paraula llapis és el que alguns lingüistes diuen “estructura superficial“. Aquesta defineix una sèrie de representacions internes mitjançant les quals coneixem l'objecte extern. Existeix un consens més o menys lax, quan escoltem la paraula llapis, sobre allò sobre el que parlem. En aquest sentit la paraula (el significant) ens remet a un significat intern (estructura interna) i ens estalviem un munt de temps per definir allò del que parlem.
Ara bé, més enllà d'aquesta funció pragmàtica de les definicions existeixen altres usos constrictius. Així, per a la teràpia gestalt, la fantasia d'un ego fort (i per tant clarament definit) ens aparta de la riquesa de l'experiència. Qui sóc i el que penso que sóc (definició) són conceptes diferents. Crec, i és la meva modesta opinió, que només un il·luminat pot ser i saber qui és.
“Una persona és el que creu ser, el que els altres opinen que és i el que realment és. Des d'aquesta perspectiva no es va poder esbrinar qui va cometre l'assassinat.” (Carmen Peire)
Com crec que he de ser i com sóc.
D'altra banda, els esforços per conformar-nos a un ideal, comporta un temor al fracàs. L'esperança de “estar a l'altura”, es compensa amb la por a defraudar . I entrem de nou en els mandats que acoten la No-Ment.
El “com crec que he de ser” constitueix un filtre que castra el meu contacte amb la realitat. Només si el meu percebre i sentir estan lliures de conceptes preconcebuts, la meva capacitat per respondre a la realitat es converteix en real.
Apareixen les expectatives, i amb elles la por al fracàs. Temor i expectatives, s'alimenten mútuament, alimenten la fantasia d'un ideal i de la seva ombra, i ens aparten de l'experiència del moment.
Assistim, així mateix, al sorgir dels oposats en confrontar aquest ideal del jo i els seus mandats, amb les preferències de l'ésser intern que va quedant sepultat en un embolic de mandats de tota mena. I aquí comença l' “embolic”.
No ment i l'ànsia de xocolata.
El flux de les nostres vides és un continu contacte entre el món extern i el nostre món intern. És més, els nostres mons interns es construeixen mitjançant la confrontació de diferents parts. Així, per exemple, imaginem que una part meva vol menjar xocolata després de sopar mentre una altra em convida a prendre una saludable infusió. Però també aquesta confrontació interna serà diferent si estic sol a casa meva, mirant la televisió, amb 5 o 6 rajoles de xocolata a la nevera, o si estic en un retir de meditació en plena natura.
Aquestes són dues parts enfrontades, però ¿acceptar significa rendir-se a elles?.
El conflicte de les polaritats:
Mmmmmm… crec que s'ha colat…o… no?
D'una banda l'addicte a la xocolata (o una altra menjar), quan comença no pot parar. És incapaç de menjar una porció raonable i aturar-se al plaent present. Engoleix amb ansietat, de pressa, gairebé sense empassar ... i sense pensar. La conducta ens ofereix sovint curiosos paral·lelismes en diferents nivells. En teràpia Gestalt es coneix com Introjecció a un mecanisme en virtut del qual, des de petits, incorporem conceptes, idees, patrons de conducta, prejudicis ... sense "assimilar".
Com l'addicte a la xocolata que "engoleix" gairebé sense assaborir, l' introjector "engoleix" mandats, judicis, "Novetats" ... sense aturar-se a assimilar-los, a fer-los seus. Què més ens empassem a les nostres vides sense assimilar? (idees, modes, tendències, opinions alienes ....)
D'altra banda tenim a "un altre jo"Que anhela la salut. probablement també desitja un cos conformat a la imatge suposadament estilitzada amb què ens bombardeja la societat consumista. És capaç de mantenir dietes estrictes, durant un temps ... però també és qui castiga la part addicta. L'anomenat Pare Crític Negatiu a Anàlisi Transaccional . El Pare Crític és un reflex intern de les figures parentals que vam tenir de petits, orientada cap al normatiu i el crític.
Ja tenim dues parts oposades.
Existeix un terme mitjà?
On és?
És possible viure en aquest bucòlic terme mitjà, més enllà del simple concepte?
Realment només obeeix a criteris de salut aquest crític negatiu?
És només un golafre l'addicte a la xocolata?
..Quina calma aquest dolç quan la necessitat del plaer sensorial ja ha desaparegut?
I en això que calma hi ha un anhel, un dolor, una ànsia, i això és No-Ment i, precisament és el Terme Mitjà. I no és el celebrat “ni pa ti ni pa mi, a mitges”. No, el Terme Mitjà és el que pot satisfer aquesta ferida que pretén alleujar-se amb xocolata.
No ment i el misteri del punt d'equilibri.
En aquest misteriós terme mitjà hauria d'esdevenir la pau entre oposats, però no sempre és així. D'altra banda, el terme mitjà no és el que popularment es coneix com “ni blanc ni negre, gris”. Ampliaré en el següent article aquest concepte, però de moment avancem amb conceptes més globals.
Quan el terme mitjà és un concepte (imatges, idees, prejudicis de l'ego) i no una vivència real no serveix per calmar l'ànsia. La solució sempre passa en un nivell diferent del que transcorre el conflicte.
Tant l' addicte a la xocolata com el personatge saludable són dues subpersonalitats. Dues parts internes construïdes artificialment, així mentre una intenta saciar un tipus de fam diferent de la física, l'altra es construeix en base al que "ha i no ha de ser”.
Imaginem aquestes dues parts enfrontades i en un nivell superior una tercera. Els tres punts formen un triangle. En el vèrtex superior és on es troba la solució, doncs del vèrtex superior és d'on emanen les dues parts enfrontades. Reitero, ampliarem en el següent article aquest concepte.
Els oposats expressen una unitat de nivell superior.
Hi ha diversos mètodes per a trobar la solució, metafòricament, en el vèrtex superior del triangle. Des de la teràpia Gestalt com altres modalitats d'intervenció, per exemple la PNL o el trànsit generatiu , les "tècniques" són moltes. Però si no s'aplica l'actitud adequada a les mateixes, no serveixen de res. La tècnica és només un acostament gradual a la No Ment, i el secret està en l'actitud.
No Ment i el Wu Wei
“Tot i que la greda pot ser modelada en un gerro, la utilitat del gerro resideix en el que no hi és. (Lao Tze)
Wu wei (en xinès “No Acció“) “Descriu un important aspecte de la filosofia taoista en el qual la forma més adequada d'enfrontar-se a una situació és no actuar (no forçar), si bé es fa molt d'èmfasi en la literatura taoista que no és el mateix no actuar que no fer res. També significa “sense esforç”… El Wu Wei és doncs, una forma natural de fer les coses, sense forçar-les amb artificis que desvirtuïn la seva harmonia i principi. " . Aquesta definició, adaptada de wikipedia, és una aproximació a l'actitud en la praxi gestàltica. Jo crec que No Ment és més aviat “FER NO RES“.
El concepte no ment no hem d'entendre-ho en el sentit de no "activitat cerebral". És més aviat un deixar de banda els preceptes, els patrons coneguts, els judicis i creences. Enfrontar el conflicte amb ment neta, ment de principiant, com si fos la primera vegada. I com es fa això?
NO és el mateix fer res a no fer res…
No Ment – Una pràctica preliminar
Per descomptat és només una pràctica preliminar entre moltes. En condicions òptimes, cal adaptar-les a les necessitats de cada persona, però et convido a explorar… sense expectatives… (Wu Wei…)
Pensa per un moment en alguna cosa que et preocupi. Ara deixa que aquesta preocupació "descansi" al fons de la teva ment. És a dir, posa-la en "Stand By".
Fes, ara, una suau pràctica de relaxació.
Tot mantenint l'estat de relaxació i sense ocupar-te de la teva preocupació, passa a un altre assumpte focalitzant tota la teva atenció en el TEU “món extern”, durant uns 10 minuts. Pots, per exemple escoltar música, o bé fer una passejada. Potser dibuixar o modelar alguna cosa en argila o practicar una mica d'esport. La qüestió és focalitzar-se en el "món de fora". Quan orientem l'atenció cap a fora, entrem en el terreny del simple observar. El més semblant a No-Ment.
És probable que durant aquesta pràctica aparegui alguna imatge, pensament, record, figura ..., però és molt important "deixar que aparegui", sense forçar en absolut.
Tot i que això que ha aparegut no tingui res a veure amb el que et ocupa, pren nota. Ara imagina que ets aquesta figura, pensament, record .... que ha aparegut en la teva ment. Identifica't plenament amb això que ha aparegut.
Com ets sent això?
Què sents?
Com passen els teus dies…?
El símbol del Wu Wei representa, com l'ouroboros occidental, una serp mossegant-se la cua.
I ara… sent això…
Segueix aprofundint i un cop plenament submergit en aquesta figura ... imagina què opines del problema d'aquest altre (que ets tu ...). Pren nota de les idees, per molt absurdes que siguin i deixa-ho reposar. Probablement aparegui alguna cosa interessant.
El terme mitjà sempre s' estableix en un nivell diferent al del conflicte de les polaritats. Per arribar-hi, cultiva el principi de No-Ment
Però convé saber que des del principi s'ha de sostenir la incertesa. No hi ha respostes ni planejades ni imaginades. Fins i tot el silenci s'ha d'acceptar com a resposta.
“Cal estar sempre a l'altura de l'atzar” (Nietzsche)
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
Vols acostar-te a la teva autenticitat? Sentir que vius la vida que realment vols viure perquè...? ... Ets qui realment creus que ets? Llavors la teràpia Gestalt és per a tu! Demana ara informació gratuïtament i sense compromís! Clic per a visites presencials i també online!
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat/da en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia?Contacta amb mi sense compromís!: – Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com – Web: Formulari de contacte
Si vols, també pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Desitjos i necessitats, la capacitat de triar, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , coaching i psicoteràpia
Desitjos i necessitats, elements de la nostra experiència vital.
Desitjos i necessitats, dues dimensions de l'experiència vital humana que sovint es confonen. El nivell de satisfacció (o no) d'aquestes influeixen en la nostra felicitat i creixement personal.
És per això necessari conèixer les diferències en un nivell profundament vivencial. Això donarà una nova dimensió a la nostra intel·ligència emocional pràctica, responsabilitat i capacitat de triar.
Una qüestió és necessària aclarir. Sovint, a teràpia Gestalt es parla de “Necessitats no satisfetes“. Jo prefereixo parlar de sentiments de mancança, un concepte més ampli i ara veurem per què.
Desitjos i necessitats. Aclarint conceptes.
“La violència és l'expressió tràgica de necessitats no satisfetes.”
Amb aquestes contundents paraules, Marshall Rosenberg assenyala l'impacte que poden tenir les necessitats no resoltes. No obstant això en la seva obra no distingeix clarament entre desitjos, necessitats i valors. A l'efecte de la seva encomiable obra, és suficient. Tanmateix podem aprofitar per anar una mica més enllà.
En diferents diccionaris de psicologia trobem les següents definicions, que sintetitzo a continuació. Adjunt, no obstant això, l'enllaç per si voleu ampliar conceptes:
Necessitat: Manca de les coses que són menester per a la conservació de la vida almenys en condicions mínimament òptimes (la cursiva és meva). Afegeixo la cursiva ja que en teràpia Gestalt el concepte necessitat és una mica més específic quan parlem del Cicle de necessitats de l'experiència humana.
Desitj: Cerca o intensa espera de com es percep com a satisfactor de les pròpies exigències i gustos.
Valor: Un valor és una preferència o prioritat, interès, gust o disgust d'un subjecte sobre un objecte, esdeveniment o situació.
Deixem de moment el món dels valors per a un altre article. He portat a col·lació la definició per delimitar conceptes.
Sí que crec, no obstant això, delimitar la frontera entre necessitat i desig. Veiem en la definició de necessitat una generalització sobre el que és necessari. Posem per exemple menjar per nodrir-nos. No obstant això, el desig el defineix com a alguna cosa o algú que percebem com el satisfactor de la necessitat. Per exemple, “desitjo xocolata per calmar la fam”...
Les necessitats existeixen com una cosa humana. La capacitat de triar també. Una necessitat no depèn d'alguna cosa o algú per ser satisfeta. El desig apareix com un miratge que ens diu que “això o aquesta persona” és la responsable de satisfer-lo. I, probablement – i pitjor encara – és l'única forma de satisfer aquesta necessitat.
Desitjos i necessitats. “Necessito i vull” Un exercici
Necessitat i desig.
Per distingir les diferències entre desitjos i necessitats hem delimitat la teoria, què és una cosa i l'altra. I, per descomptat, què no són. Passem a la pràctica.
Moltes vegades diem “necessito”, quan en realitat hauríem de dir “vull”. Vegem un exemple pràctic.
En dinàmiques gestàltiques és habitual fer aquest exercici en parelles. No obstant també es pot fer en solitari, vegem a continuació.
Escriu una llista de coses que “Necessites“, en primera persona, per exemple…
Necessito estudiar per ascendir en l'empresa.
Necessito menjar tres vegades al dia.
Jo necessito dormir vuit hores diàries.
Necessito prendre un cafè després del menjar.
Necessito veure la sèrie de la tarda.
Jo necessito quedar amb els meus amics els diumenges
Necessito veure a la meva parella cada dia…
Com més llarga sigui la llista, millor, estàs revisant aspectes concrets de la teva vida.
A continuació canvia el Necessito pel Vull, així:
Vull estudiar per ascendir a l'empresa.
Jo vull menjar tres vegades al dia.
Vull dormir vuit hores diàries…/…
Llegeix diverses vegades les dues llistes, confrontant-les per parells equivalents. Fes-ho atent a les ressonàncies emocionals.
Com et sents en dir, per exemple, “Necessito estudiar per ascendir a l'empresa”, millor que “Vull estudiar per ascendir a l'empresa?
És important que puguem discernir la diferència entre els nostres desitjos i necessitats.
Quan dic "Necessito" i el que crec "necessitar" és un desig (un vull vehement), em col·loco en el paper de víctima, conscient o inconscientment. … 🙄
Quan dic vull, assumeixo la responsabilitat i la meva capacitat de triar.
Són realment necessitats (imprescindibles per viure ) o són desitjos?. Quins són necessitats i quins desitjos? . Redefineix doncs les frases anteriors amb el Vull i assumeix la teva quota de responsabilitat. Adona't de la teva capacitat de triar.
Desitjos i necessitats. Desitjar i no tenir
La paraula vull ens condueix a dos paisatges emocionals: Vull allò i tenir-lo, o no tenir-lo. Per exemple, pot ser tan cert:
“Vull dormir vuit hores diàries…. (I ho faig)”… Com :
“Vull dormir vuit hores diàries…. (I no ho faig) - manca i conseqüent sentiment de mancança. No sempre a una manca li segueix el sentiment de mancança
– Revisem aquesta llista veient el que vull i ho aconsegueixo (Felicitats!!). – Reservem l'anterior i redefineix allò que “vull… i no faig…” per “vull…. i trio fer (o no fer…). Per exemple:
“Vull dormir vuit hores diàries i trio quedar-me a veure la tele fins tard”. Siguem honests, la majoria de les vegades es tracta d'una elecció.
Sovint quan diem “no puc”, és “no vull” . I és lícit si això és fruit d'una elecció…. i prenem consciència que és així. La capacitat d'escollir implica “no voler”, no “no poder”. Vegem un exemple:
Una persona em va dir una vegada que no podia denunciar la seva parella, tot i que li robava i maltractava. Durant el procés va dir que no suportava la idea que la persona que estimava (o creia que estimava…) acabés a la presó. Les alternatives eren:
A: Seguir patint els maltractaments i no denunciar els fets.
B: Denunciar, possibilitat de presó i separació forçosa.
Concloent
El veritable sentiment de mancança, relacionat amb una necessitat, no amb un desig.
Òbviament, aquesta persona preferia l'alternativa A a la B. La veritat subjacent és que quan dic “No Puc” em poso en posició de víctima (fantasia de no ser responsable).
Es, però, diferent a dir, trio no fer-ho (no vull) per…. (la raó que sigui). Les raons que justifiquen l'elecció seran o no discutibles, però ja hem avançat un pas en la presa de consciència. Hem diferenciat entre desitjos i necessitats.
Fritz Perls, (el creador de la teràpia Gestalt) era, en aquest sentit, més radical. Quan un client deia “No Puc”, ell senzillament li etzibava, “No digui que no pot, digui que no ho farà”. Dir “no ho faré”, és situar-me a mi mateix en el nucli de la causa (responsabilitat), en comptes de com l'efecte d'un problema aliè. Afermo la meva capacitat de triar sense autoenganys.
La capacitat de triar està fonamentada en la nostra responsabilitat. Aquest concepte és bàsic per a la teràpia Gestalt.
I ara la pregunta del milió: Amb això resolem el problema?. Doncs sí i no!!. El problema aparent no ho resolem, però sí que ens adonem que tenim un problema que triem no resoldre…. I en tota elecció conscient, per nefasta que sigui, sempre hi ha un nivell d'empoderament diferent del de la victimització inconscient.
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
Vols acostar-te a la teva autenticitat? Sentir que vius la vida que realment vols viure perquè...? ... Ets qui realment creus que ets? Llavors la teràpia Gestalt és per a tu! Demana ara informació gratuïtament i sense compromís! Clic per a visites presencials! I també online
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat/da en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia?Contacta amb mi sense compromís!: – Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com – Web: Formulari de contacte
Si vols, també pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
La metàfora, unió del conscient amb l'inconscient.
Els contes i relats s'utilitzen sovint en coaching i psicoteràpia (especialment teràpia gestalt i PNL). Inspiren d'una manera subtil la construcció i comprensió de noves narratives. I, per descomptat, també la revisió de les ja existents. Els contes jasidics, des d' aquest punt de vista, són excel·lents formes de revisitar el món.
La metàfora accedeix d'una manera amable i no invasiva en els substrats generatius del món interior. Com a "parlant d'un altre" ens il·lustra sovint ressonant en nosaltres. Com a resultat, ens sentim més pròxims a noves formes de sentir i actuar.
Ser iguals i diferents és una aparent paradoxa. Però no ho és tant quan apreciem el fons/forma molt present en teràpia gestalt. Una mateixa experiència interna subjectiva pot generar diferents conductes en diferents persones, això sembla una obvietat.
No obstant això no ens sembla tan obvi que una mateixa conducta, en persones diferents, pugui obeir a diferents recorreguts interiors. I això és així doncs contaminem l'experiència sensorial observable amb els nostres continguts conscients o submergits.
D'aquesta manera contes, metàfora i relat tendeixen un pont entre el conscient i l'inconscient. Ens ajuden a entendre el col·lectiu en l'individual i l'individual en el col·lectiu.
Com diu la PNL “El mapa no és el territori”. I és per aquesta raó que conèixer diferents mapes (diferents narratives) ens ofereix altres visions del territori. I en el nostre aquí i ara (terme encunyat de la teràpia gestalt) reconèixer-nos mitjançant diferents formes.
Egocentrisme i solidaritat, com en el conte a la realitat
Aquesta és la Màgia del conte, sens dubte qui ho va escriure ho va fer des d'un "fons" però la manera que va emergir pot ser llegida des de diferents perspectives. Una de les disciplines espirituals més prolífiques en contes és el Hasidisme.
La psicologia jasídica és una font d'espiritualitat pragmàtica.
D'origen jueu, el Jasidisme és un moviment vinculat a la Càbala de la qual fa una lectura compromesa amb la quotidianitat i molt propera a la psicologia pràctica. Curiosament i, com a prova del seu compromís amb la quotidianitat, gran part dels hasidistes, s'han manifestat obertament en contra del sionisme.
Els contes jasidics. Metàfores de Saviesa
Una de les formes en què transmeten la seva saviesa és a través dels contes hasídics. Jane C. Goldberg, en el seu llibre "El costat fosc de l'Amor"Ens regala aquest magnífic conte Jasidic. És una metàfora sobre l'egocentrisme i la solidaritat:
"Un rabí va mantenir una conversa amb el Senyor sobre el Cel i l'Infern. "Et mostraré l'Infern", va dir el Senyor, i el va conduir a una habitació enmig de la qual hi havia una taula rodona molt gran.
La gent asseguda al seu voltant estava famolenca i desesperada. Enmig de la taula hi havia un gran olla de bullit, prou com per alimentar-los a tots i que encara sobrés. L'olor del bullit era deliciós i al rabí se li va fer la boca aigua. La gent asseguda al voltant de la taula sostenia culleres amb mànecs molt llargs.
Cada un descobria que era possible arribar fins l'olla per prendre una sola cullerada de carn d'olla, però com el mànec de la cullera era més llarg que el braç de la persona, no podia portar-se el menjar a la boca. El rabí es va adonar que el patiment d'aquelles persones era terrible.
"I ara et mostraré el cel", va dir el Senyor.
En la llegenda els habitants de l'infern pateixen pel seu egocentrisme mentre que els del cel gaudeixen la seva solidaritat.
I així, van entrar en una altra estada exactament igual que la primera. Allà hi havia la mateixa gran taula rodona i la mateixa olla de bullit. Les persones també estaven equipades amb les mateixes culleres de mànec llarg, però aquí estaven totes ben alimentades, reien i parlaven entre si. Al principi, el rabí no va poder comprendre. "És molt senzill, però exigeix una mica d'habilitat – va dir el Senyor -. Encara que tenen el mateix problema, ells han après a alimentar-se els uns als altres ".
Egocentrisme i solidaritat es poden veure com una oposició de valors a la PNL. D'una manera semblant, la teràpia gestalt parla de conflicte de polaritats.
Ambdues disciplines no contemplen una visió maniqueista de “el bo i el dolent”. Més aviat es tracta que els oposats no siguin contradictoris sinó complementaris. De la mateixa manera, egocentrisme i solidaritat es poden donar la mà en diferents escenaris. Aquest conte jasídic ens parla d'un escenari possible.
Contes hasídics un reflex en el coaching organitzacional
Per descomptat que les metàfores tenen un lloc en la realitat. Vegem un exemple:
Fa un temps un directiu em va confessar que era molt trist veure com l'empresa en la qual exercia les seves funcions, no explotava el seu potencial per la perspectiva interessada, egocèntrica i de "curt termini"de molts dels càrrecs organitzacionals. Veiem aquí aquesta dicotomia entre egocentrisme i solidaritat, cadascú és lliure de triar. No obstant això, els resultats evidents impliquen altres inesperats.
Egocentrisme i solidaritat, la diferència entre rivalitat i fraternitat.
Per a mi no tots els refranys són certs, però sí en aquest cas allò de "pa per avui, fam per demà. "
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc, així com notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
És nuclear en teràpia gestalt “El continuum de consciència” ( continu de consciència) implica estar obert al que apareix en el nostre “adonar-nos”. Com va dir John O. Stevens, “L'únic que hem de fer és buidar les nostres ments i obrir-nos.” El que emergeix, ho fa des de tres espais:
El món exterior.
El món interior.
L'activitat mental i / o fantasia.
Examinarem en altres articles aquests conceptes amb més profunditat, de moment avançarem en una altra direcció. El continuum de consciència com a forma de viure l'adonar-se'n.
El continuum de consciència: Ara m'adono de….
Una manera “pràctica” d'estimular el continum de consciència va ser promoguda per Perls mitjançant la frase: “Ara m'adono de…”, a continuació, l'explorador relatava de què s'estava donant compte relacionat amb les tres zones de la seva experiència descrites anteriorment. Per exemple:
“Ara m'adono dels teus ulls fixos en mi” (món exterior).
” ..”……..”…..”……”……..de la meva tremolor als llavis” (món interior / sensorial).
“…”……..”…..”……”……..que penso que em jutges amb la teva mirada (fantasia).
Aquesta és una forma de fer present l'adonar-se'n. No obstant això, convé advertir sobre l' ús mecanitzat de la fórmula com una associació d' idees. És a dir, saltant mecànicament de paraula en paraula. Aquest mecanisme és més propi de la psicoanàlisi. L'adonar-se, a teràpia Gestalt, requereix un veritable contacte amb l'experiència que apareix des del fons de la nostra percepció.
Per tant, primer el contacte, a continuació la verbalització.
“El adonar-se de” i els assumptes oberts
Practicant d'aquesta manera, s'amplia i sensibilitza la nostra àrea potencial d'acció. El'"adonar-nos…”, per si mateix, sempre tendeix a presentar-nos l'assumpte inconclús més urgent. La nostra necessitat no atesa en aquell moment. També se l'anomena la “gestalt”oberta.
Ulls tancats per somiar, però oberts per viure els somnis despert.
Així, en l'exemple anterior, la tremolor de llavis lligat a la mirada de l'altre, fantasiada com enjudiciadora, ens alerta sobre un assumpte inconclús que, en funció de cada persona pot tenir a veure amb la necessitat d'aprovació, necessitat de confiança, d'afirmar-se, de pertinença, etc ...
És per això que el contínuum de consciència requereix ser cuidat. I, en ocasions, amb una especial atenció en el que ens presenta per a explorar més en ell. I torno amb això al que ja he expressat anteriorment: no es tracta de "caçar al vol" la idea de la necessitat no resolta i prendre nota com qui aprèn una lliçó d'història.
Es un contacte compromès amb l'experiència sensorial i de fantasia que, a partir d'aquí, pot disparar-se. Vivenciar el que sorgeix, en comptes de "prendre nota”. Portar i deixar-se portar pel que apareix A L' experiència. Submergir-se per descobrir, en comptes de "surfejar" per la superfície.
Des de l'òptica de la Teràpia Gestalt, les necessitats no resoltes són la matèria primera. Al voltant es construeixen les nostres insatisfaccions i malestars emocionals, conductuals i / o actitudinals.
L'adonar-se és el primer pas, no sempre l'únic.
L'adonar-se; afirmacions i interpretacions.
Hem vist que el contínuum de consciència és una porta que pot obrir-nos a una "reedició" d'una experiència. D'una manera intensa, compromesa i completa (emocional, sensorial i també, per a finalitzar, cognitivament). Revisitar la nostra experiència des de llocs diferents ens dóna una visió més àmplia i major possibilitat d'elecció.
“Primer viure i després filosofar”. La frase atribuïda a Thomas Hobbes resumeix l'essència de la pràctica amb el contínuum de consciència que al que condueix és a la vivència directa de la responsabilitat (i no em cansaré d'emfatitzar, a la vivència, no a saber sobre…) en la manera en què construïm la nostra experiència.
L'experiència antecedint a l'explicació.
Podem així diferenciar en l'anterior exemple dos elements objectius ("els teus ulls fixos en mi" / "el meu tremolor als llavis"), fets observables, tot d'una , i un connectiu entre les dues experiències que és el món de la fantasia, “penso que em jutges amb la teva mirada "
Com saps el que creus saber?. Com s'articulen els teus pensaments per arribar a les conclusions que arribes?.
Si bé sembla una bajanada (.ho és!) aquest primer pas és de vital importància ja que ens ajuda a distingir els diferents elements de la nostra experiència, especialment a diferenciar el que és fantasia (interpretació) del que és evidència (fets constatables), i com són les nostres interpretacions les que condicionen la nostra conducta i actitud.
Si traslladàrem aquesta vivència al llenguatge de la PNL parlaríem d'una “equivalència complexa“. L' equivalència complexa manté una espècie de diàleg intern del tipus “Això vol dir allò“. En aquest cas, “me mira, vol dir que em jutja“.
El Continuum de consciència, a través del mirall.
La consciència ens ajuda a aproximar-nos a la realitat
Per finalitzar, recordo haver llegit en "Los cuatro acuerdos"La metàfora de"Espejo humeante"aquest fum que ens separa els uns dels altres. Podem, practicant el continuum de consciència, l' adonar-nos d'aquest fum, fet d' interpretacions i creences (de vegades necessàries).
Primer observar i diferenciar els fets, després responsabilitzar-nos de les nostres conclusions. D'aquesta manera coneixerem, almenys, la qualitat del nostre fum. Després decidirem (conscientment) seguir vivint en ell o ser mirall transparent.
“I va dir: <<Sóc Mirall de fum perquè em veig en tots vosaltres, però no ens reconeixem mútuament pel fum que hi ha. Aquest fum és el Somni, i el mirall ets tu, el Somiador>>. (Miguel Ruiz)
El continuum de consciència ens acosta a la nostra autenticitat.
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
Et convido a participar al meu blog ampliant idees, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Vols acostar-te a la teva autenticitat? Sentir que vius la vida que realment vols viure perquè...? ... Ets qui realment creus que ets? Llavors la teràpia Gestalt és per a tu! Demana ara informació gratuïtament i sense compromís! Clic per a visites presencials! I també online
Ah!!, i si t'ha agradat no oblidis compartir-lo i puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat/da en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia?Contacta amb mi sense compromís!:– Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com – Web: Formulari de contacte
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc, així com notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
El continuum de consciència, aquí i ara. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de Teràpia Gestalt Sabadell, Terrassa i online. Cursos de Gestalt a Sabadell
Consciència atenta i present, aquí i ara.
El continuum de consciència, o continu de consciència, és un concepte recurrent en teràpia Gestalt. Ens remet a la consciència permanent de l'experiència en si, el "què" (apareix) i "com" (apareix). I, tot seguit, la manera en què em mantinc amb el que sorgeix des de la meva consciència.
El continuum de consciència i despertar a l'adonar-se
Adonar-me, primer, del que va sorgint, i en segon lloc, com ho va fent és romandre en contacte amb l' experiència primària. De la mateixa manera experimentar és el contrari a l' “acercadeísmo” (parlar sobre). De la mateixa manera que no és el mateix la carícia que parlar sobre com la sento .. i com aquesta sensació es va transformant sense traduir-la en paraules, seguir-la, deixar-me sentir…fins a fondre'm en ella i participar, sense necessitat d'intervenir.
“Parlar sobre” és sovint una maniobra per evitar sentir quan tinc la possibilitat de fer-ho. I prefereixo evitar (aquí i ara, si) pensar en l'absència que em portaria a “no sentir”. Sempre sentim, almenys quan estem vius, i fins aquí és on sé per experiència (i no per especulació)
Parlar i escriure sobre el continuum de consciència és com intentar atrapar aigua, per beure, amb un tenidor... La set és la necessitat, l'aigua el que pot cobrir-la, la forquilla ... el medi ineficaç. La proposta de la teràpia Gestalt és senzilla, canvia la forquilla per una cullera o un got que et permeti saciar la teva set (la necessitat) i deixa la forquilla per a altres qüestions.
Teoritzem, argumentem, anatemitzem, especulem, sempre anem, amb la forquilla a la mà ... pretenent beure l'aigua de la vida ... amb la forquilla, i oblidem la carícia. Doncs sí, l' adonar-se té a veure molt més amb la percepció, el cos i l'emoció; el sentiment ja comença a ser sospitós i el pensar ... una joguina nova per al nostre cervell. Aquest és, en definitiva, el terreny del continuum de consciència, l'aquí i ara de la sensació i el sentir.
El adonar-se en moviment
El continuum de consciència té més a veure amb el fet d'estar amb ... i permetre que .... Que amb el intentar, modificar, canviar, millorar, "arreglar" .... Gary Yontef ho relata d'una manera deliciosa en el seu llibre "Procés i diàleg"
Aturar-nos en l'experiència sense jutjar, revela el no aparent, fa visible el vetllat.
"Quan treballava amb Jim i apareixia la confusió, em demanava que fos la meva confusió. Seguidament, em sentia enmig de la boira. "Sigues la boira". Descrivia el color, les sensacions, la consistència meva com boira ". "Queda't amb això". Em convertia realment en una cosa amorfa com la boira, gris com la boira, humit com la boira. Després començava a canviar, sense intentar-ho.. La boira es posava càlida, com a resultat, jo em convertia en vapor. Acabava sentint-me viu, el meu color millorava, no em sentia confús. A l'quedar-me amb la meva experiència sense jutjar ni evitar, creixia i em transformava en un jo que encarnava més del meu potencial per a la totalitat. Vaig aprendre que era possible quedar-se amb el propi procés - podia optar per recolzar-me a mi mateix ".
“Quedar-se amb el propi procés (aquí i ara), ser (a) el procés, és una aproximació al continuum de consciència. Respirar l'experiència seria una metàfora útil per a la teràpia gestalt. Permetre la ressonància interior per respondre en comptes de reaccionar. Respirar amb (i no a) l'experiència és vital per avançar en la teràpia… i en la vida.
L'aquí i ara i el contacte amb el símptoma.
Al centre de l'experiència, hi ha un despertar a una cosa que, poc a poc es va transformant perquè se sent escoltat en lloc de evitat. El símptoma, que sovint cataloguem com una cosa molesta i a evitar, és un senyal d'alguna cosa que no funciona.
De fet, aturar-nos, "Estar amb", sense jutjar, valorar, menysprear ni pretendre canviar és la porta oberta a les nostres necessitats no cobertes. Negar-ho és violència; xerrar, pretendre interpretar, parlar sobre ... és fugir de la seva / nostra pròpia naturalesa.
(Primer)…….Què sento?
(Tot seguit)…..Com ho sento?
(I finalment)…..On ho sento?
I ... Com em vaig adonant que això que sento, aquí i ara, és expressió d'una necessitat o sentiment?
El continuum de consciència és el corol·lari de la consciència habitant l'aquí i ara continu.
A efectes de la praxi terapèutica, m'ha resultat especialment útil el treball amb la "sensació sentida” (a) Focusing i l' Intenció Positiva (en la) PNL:
El meu amic i la seva nòvia, o el continuum de consciència en el dia a dia.
El com (sento, faig, penso…) en gestalt és més important que el “Què”
Tinc un amic que un cop em va explicar com va conèixer a la seva nòvia en un local de moda, m'explicava el nerviós que estava i com aplacava els nervis parlant, parlant i parlant ... (sobre ...). De sobte la, llavors la seva amiga, li va agafar el cap amb les dues mans, el va acostar a la boca i li va donar un petó que li va tallar l'alè ... i les paraules.
Sense paraules li va dir: “talla el rotllo i deixa d'evitar el que desitges”, mou-te, sent i gaudeix. Això, encara que poc acadèmic, és Gestalt, i el continuum de consciència (gairebé sempre) requereix silenci. I aquest silenci només passa aquí i ara.
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
Vols acostar-te a la teva autenticitat? Sentir que vius la vida que realment vols viure perquè...? ... Ets qui realment creus que ets? Llavors la teràpia Gestalt és per a tu! Demana ara informació gratuïtament i sense compromís! Clic per a visites presencials! I també online
Et convido a participar al meu blog ampliant idees, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc, així com notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Ah!!, i si t'ha agradat no oblidis compartir-lo i puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
A propòsit de les fantasies dirigides a Teràpia Gestalt , em ve al cap el poema de Clarence R. Wyle Jr.:
Vivim sobre el que escrivim sobre la realitat, no en la realitat.
"Ni veritat, ni certesa. A les dues vaig renunciar en el meu noviciat, tal i com els joves han d'abjurar del món en ser cridats a les ordres sagrades.
"Sí ... llavors…"només això afirmo; i els meus èxits com belles cadenes unint dubtes bessones, perquè és va demanar la justificació del que postulo, o el segell del concret en el que demostro.
No obstant això s'aixequen ponts, i els homes ja no s'arrosseguen en dues dimensions. I tals triomfs procedeixen no en petita mesura, del poder d'aquest joc, jugat amb les ombres tres vegades atenuades que les coses tenen sobre els seus originals.
Què fràgil la vareta, però com de profund l'encanteri!”
Clarence R. Wylie Jr.
Fantasies dirigides a Gestalt teràpia, l'origen
"Les ombres tres vegades atenuades que les coses tenen sobre els seus originals" i des d'aquestes ombres, que és el nostre món d'aparences, tornar als "originals" en el llenguatge del poeta, aquests originals que esperen a les zones ombrívoles del nostre "adonar-nos".
De la mateixa manera, en el si matern, les vivències de la mare es van traslladant al fetus a través del flux hormonal, químic i neurològic, de tal manera que ja des que som l'embrió a penes engendrat, incorporem aquests impactes, i anem sent alhora aquests impactes, doncs encara no tenim construïda una consciència diferenciada jo/no-jo.
Així vam arribar a aquest món, amb les primigènies empremtes adquirides en el si matern. I, encara que nouvinguts a aquest univers de llums feridores i sons impactants, anem integrant més mandats de tot tipus, de vegades subtilment, altres, a mesura que creixem, més explícitament.
El nadó, quan neix, i durant uns mesos, no té una clara consciència del que és jo i no/jo.
D'aquesta manera, anem construint, sense adonar-nos, el nostre sentit del jo. Anem tornant del somni i conquistant l'estat de vigília .... relegant les ones cerebrals theta i alfa (associades a un estat de major relaxació) a les beta ....
Tan aviat com anem despertant anem, a continuació, dormint, simultàniament, anem i tornem… D'unes fantasies originals a altres fantasies dirigides.
Paradoxalment, el que vivim com a estat de vigília pertany, segons moltes tradicions terapèutiques, entre elles la teràpia Gestalt, al regne de les ombres. El "encanteri" segons simbolitza el poeta, els mandats socials i els impactes emocionals de tota mena que rebem des que naixem; fins i tot abans, durant l'embaràs de la mare.
I així comença la història ...
Fantasies dirigides a Gestalt teràpia – Exercici preliminar – identificar-se amb un objecte
És difícil, sense una experiència genuïna, traslladar en paraules el que pertany a l'àmbit del que (en paraules de Marshall Rosenberg) "està viu". I més encara quan es tracta de reconciliar dues parts que ho estan amb la càrrega de la seva plena intensitat, fruit en molts casos (jo diria que sempre tot i que no ho sembli) d'una biografia difícil -el que vull (de vegades fins i tot sense saber-ho conscientment) i el que, en realitat, apareix-
I és aquí on les fantasies dirigides serveixen a un propòsit difícil d'explicar en paraules, ja que l'encanteri va començar abans que adquiríssim les suficients competències lingüístiques per "etiquetar" el que, insisteixo, "està viu".
Per això, començarem de moment per allò que és fàcil. Per fantasies dirigides a diferenciar “jo” de “no jo”. No sense abans advertir que encara que puguin semblar simples aquests exercicis inicials, és convenient aprofundir-hi. I d'aquesta manera no passar per alt subtileses que més endavant poden ser molt importants.
Fantasies dirigides en primera persona
En primer lloc, pots començar per observar al teu voltant una cosa que et cridi l'atenció. Qualsevol objecte, un quadre, llapis, una planta, una finestra .... El que sigui que et cridi l'atenció, el primer que vingui o bé alguna cosa a la que tornis reiteradament…
En segon lloc, i des de la teva perspectiva, pots començar a preguntar-te alguna cosa sobre aquest objecte.
Mira-ho atentament, deixa que sigui objecte de la teva mirada... ¿Com ho veus? Com és?
És probable que vulguis tocar-lo .... Tócalo... ¿Com és el seu tacte? Submergeix-te en el tacte .... Observa com el fet de tocar-lo t'influeix…
Pots provar a colpejar-lo perquè emeti un so, o si emet un so per ell mateix para atenció ... és greu, agut ...? Com sona...?
Probablement vulguis també olorar-lo o fins i tot assaborir-lo (segons el que sigui per descomptat ...)
Torna sempre a tu i a com l'objecte impacta en tu ....
Vaig preguntar-te... ¿Què sé sobre això...? O Quines són les seves característiques?
Segueix aprofundint en el adonar-te d'això com quelcom separat de tu, tot i que pugui fins i tot emocionar-te ... separat de tu ...
Fantasies dirigides en segona persona
A continuació, submergeix-te en l'experiència de ser-aquest–objecte… Les fantasies dirigides en segona persona et “treuen” (aparentment) de tu mateix.
Com és ser com això ...? I ...¿De quina manera el representes amb el teu cos?
Què sents en ell en general? Sents alguna cosa especial en alguna zona (tensió, relaxació, tremolor ...)? Submergeix-te més en les teves sensacions corporals…
Per descobrir les diferències, cal saber veure les similituds.
Què veus? Com veus el que veus? Hi ha alguna imatge interna (a més del que veus "fora") que aparegui? Aprofundeix en el que veus ...
Què escoltes? Hi ha sons? Com són? Hi ha silencis entre els sons? Tenen algun tipus de cadència ...? Si la tenen deixa't portar per ella .... ¿Són sons estridents, o harmoniosos?
Com és la teva vida sent aquest objecte ...?
I, per a finalitzar, i en contacte amb les teves sensacions corporals, amb el que veus i el que escoltes…. Apareix alguna cosa nova? Un sentiment? Una cançó, o una melodia?, Noves imatges o sons? Un record? Pots seguir aquesta cadena i veure cap a on et porta ....
És possible que apareguin, sobtadament, pensaments automàtics .... A què et pot fer despertar aquest pensament automàtic? Una forma de comportar-te? Probablement una actitud enquistada ...? Endinsant de ple en el que aparegui, sigui el que sigui, deixa que et porti ... EVITA ELS PENSAMENTS INTERPRETATIUS… i justificatius ... l'important és el que vius, l'experiència, no el que expliques sobre ella.
I a poc a poc, vas deixant de ser-aquest-objecte per tornar a la teva experiència en primera persona.
El per què de les fantasies dirigides en gestalt teràpia
Aquesta, aparentment boja fantasia inicial, té una explicació decentment raonable ... (o això crec ...). No juguem a endevinar com se sent REALMENT aquest objecte, persona o fins i tot animal o vegetal que haguem escollit. Aquest no és un curs de percepció extrasensorial; en el fons, tot això no és més que un esbojarrat fantasiejar .... Però en ell apareixen projeccions nostres ....
"Hi ha mètode en la seva bogeria", és una de les meves frases favorites. La meva proposta és la d'atrevir-nos a descobrir el mètode que guia, secretament, les nostres bogeries.
Quant descobreixo de mi mateix quan em disfresso d'un altre?
I per a qui tingui por..., que aquesta bogeria no sigui prou sensata (que estarà malgrat tot a la veritat ...) afegir que forma part del pensament budista què podem trobar la nostra naturalesa interior, si mantenim la nostra concentració en qualsevol cosa… (si, sí ... qualsevol cosa ...)
Un exemple de la feina amb fantasies dirigides a gestalt teràpia
Un vegada, durant el meu procés de formació, a l'atzar (o això creia) vaig aturar la meva atenció en un d'aquests límits que es fixen a terra per evitar que les portes, en obrir-se, colpegin la paret ...
Vaig adoptar la postura corporal per assemblar-me a aquell límit ... i poc a poc ... una sensació d'aclaparament i opressió anava boicotejant la meva respiració i estat d'ànim ... a més de la necessària postura corporal, també vaig començar a adonar-me del forçat i excessiu del meu replegament ...
Un company de pràctiques, a percebre la meva agitació em va preguntar:
Què fas així?
La meva resposta va ser: “Protegir-me per quan s'obri la porta” I va emergir una por gairebé visceral a que s'obrís la porta amb imatges de ser arrencat (com a límit) del sòl i estavellar-me a la paret.
Les fantasies dirigides en gestalt teràpia faciliten adonar-nos de zones internes sense el bloqueig de les resistències.
Aquesta vivència em va ajudar a adonar-me, amb més intensitat, de la por visceral que tenia en aquesta època al contacte real i autèntic amb l'altre. El meu excessiu protegir-me, i com això estava empresonant el meu cos i sentir .... per descomptat fruit d'algunes vivències difícils, però que m'oprimien en la meva realitat en aquell moment.
Aquest adonar-me dramatitzat radicalment (i no només "intel·lectualment") em va ajudar a emprendre un procés personal per acceptar, en principi, suavitzar després i, en part curar, aquesta part meva dolguda. És per això que insisteixo que el coneixement intel·lectual de "el que ens passa", poques vegades té el suficient impacte per promoure la transformació necessària.
Fantasies dirigides amb la música
Música i dansa poden expressar el que no es diu.
Aquesta és una de les meves pràctiques favorites, T'has descobert a tu mateix/a , alguna vegada, taral·lejant, és possible que gairebé obsessivament, una cançó o melodia?
Què tal si, com a experiment, comences a deixar-te portar per ella? (aconsello per pur sentit comú buscar un lloc apartat de mirades inquisitives, sorpreses o meravellades ....). Sigues aquesta cançó, identifica't plenament amb ella. És a dir, segueix cantant, taral·lejant, xiulant o el que sigui ...
No jutgis, no valoris,
No posis etiquetes ni interpretis... només (que no és poc)... sigues el so, i sigui el que sigui que aparegui (sentiments, imatges, records, paraules espontànies, plor, rialles, somnis ...) segueix sent la cançó ...
Fins i tot, i aquesta és una altra variant, pots provar a fer-ho lliurement, és a dir, en un lloc tranquil, i partint d'una plena i relaxada consciència corporal. Comença a entonar una melodia que aparegui per ella mateixa, deixa't emportar , suaument al principi per deixar-te impregnar tot/a per ella; submergeix-te, sigues un vehicle per a la melodia…allibera-del teu interior i deixa't seduir i posseir (posseir ara sí d'una manera clara i directe, no des de les ombres…) per ella…
I llavors, en algun moment, apareixerà la teva "cançó de poder", o la teva "cançó medicina" ... ho sabràs quan arribi perquè llavors, encara que no ho sàpigues, ja no et faràs (a tu) la pregunta, seràs la resposta…
Fins llavors, rep una cordial salutació.
Vols millorar la teva qualitat de vida amb Teràpia Gestalt? Demana ara informació gratuïtament i sense compromís! Fes clic a la imatge!
Estàs interessat/da en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia?Contacta amb mi sense compromís!: – Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc, així com notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Treball amb fantasies dirigides a gestalt teràpia, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta. Formació terapeutes Gestalt Sabadell
Fantasia dirigida a TeràpiaGestalt consulta Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach . Formació Gestalt a Sabadell
La Fantasia dirigida és una modalitat d'intervenció típica de la teràpia Gestalt. Abans d'introduir-nos en aquest tema, crec necessari començar per diferenciar fantasia i imaginació. Són dues activitats de la nostra experiència vital útils... i també perilloses si no les utilitzem adequadament.
Quan la fantasia serveix a la realitat? Quan ho fa a l'evasió?
Teràpia gestalt, fantasia i imaginació
La fantasia, una porta oberta entre allò real i el que encara no és real.
Per imaginació es defineix la capacitat que tenim de representar-nos situacions, objectes, esdeveniments o persones. Evidentment, aquestes representacions no són presents en la nostra realitat física, aquí i ara. I, és clar, mitjançant imatges mentals)
La fantasia comporta una activitat del pensament molt més lliure, que generalment ignora la realitat.
Amb la imaginació jo puc visualizarme muntant a cavall, quan en realitat estic assegut a la cadira davant l'ordinador. Amb la fantasia puc imaginar-me cavalcant un unicorn. El primer no existeix aquí i ara, si bé és una cosa possible. El segon és impossible, almenys en estat de vigília.
La teràpia Gestalt reconeix que la fantasia i la imaginació pot ser útil. Però sempre que ens connectin amb la realitat externa i interna d'una banda. I, per altra banda, participin en el procés del adonar-nos de les nostres experièncias. Per exemple: com una manera de planificar el futur o de reflexionar sobre el passat. I en un pas posterior, amb un tipus d'intervenció conegut com fantasia dirigida.
Abans d'estudiar la fantasia dirigida a la teràpia gestalt, crec oportú advertir sobre un possible paper esmunyedís de la fantasia. I és quan actua com a disculpa, justificació o pretext (“Estic així perquè em van criar ... "). O fins i tot quan paralitza l'acció necessària, compensant amb una activitat fantasiosa que substitueix el contacte creatiu amb la realitat.
Quan la fantasia no és fantasia dirigida
John O Stevens a "L'adonar-se"exposa l'exemple d'un jove que fantasieja amb demanar cita a la noia que li agrada. No obstant això mai ho fa per por al rebuig. Si decidís fer-ho, tant en el cas de la resposta positiva com negativa, la seva vida tornaria a fluir en comptes de romandre bloquejada en una fantasia irrealizada.
L'eventual "no" li permetria dirigir la seva atenció cap a altres companyes o amigues. Amb la resposta positiva, podria gaudir a la realitat, del que només s'atreveix a la fantasia. Però aquesta simple constatació de fets futuribles va més enllà.
Els auguris pessimistes es compleixen.
En el cas que eviti enfrontar la situació, en el fons resta una necessitat no resolta, inconclusa. La insatisfacció seguirà aprofundint en la seva ànima i, alhora, la bretxa amb la realitat s'obrirà. Això succeeix quan la paràlisi resulta de l'etern debat entre la necessitat i la por.
Per descomptat que assumir un risc pot no ser agradable al principi. Però evitar-ho ens allunya del potencial de valor que té l'experiència. De la mateixa manera empobreix el nostre adonar-nos, amb més visió, de la realitat que està, esperant. Indirectament suposa un empobriment gradual de la nostra pròpia identitat, a negar-se a acceptar el que és viu.
De vegades permetem que les fantasies catastròfiques, pel que fa al futur, paralitzin l'expressió genuïna de nosaltres mateixos. És llavors que aprofundim en un estat de permanent insatisfacció que pot cronificar-se. I aquesta cronificació, fer efecte en una autoestimageneralment ja malmesa.
L'acceptació de la por en la fantasia dirigida. Diferència amb la visualització
Està clar, les pors existeixen. Són l'expressió de la nostra inseguretat, més que alguna cosa sobre allò que dispara el nostre temor. Tornant al jove de l'exemple. És fins i tot probable, que ell mateix consideri que la seva amiga el rebutja en funció d'observacions seves. Però sabem que l'atenció i la percepció no són innocents als propis prejudicis i creences.
Però si ell assumeix aquesta part seva que el paralitza, i s'identifica creativament amb ella (examinarem més endavant com), podrà reconciliar les necessitats no resoltes de la seva por amb les del seu desig. I és aquí on la fantasia dirigida a la teràpia gestalt, serveix a la resolució més que a la fugida.
Crec oportú aquí establir una diferenciació, la pràctica de la fantasia dirigida, no és visualització orientada a l'objectiu. Si bé no exclou a aquesta última com a treball addicional, és més aviat un procés de reconciliaciói reconeixementdel que entenem com els nostres "sabotejadors interns”, per utilitzar un terme recent.
Per reconciliar aquestes dues pràctiques, aconsello començar per la fantasia dirigida. Un cop treballat el conflicte, posar en pràctica, qui ho desitgi, la seva pràctica de visualització creativa
Començant amb la pràctica de la fantasia dirigida
Identificar i diferenciar, abans de reconciliar a les parts en conflicte. És una pràctica bàsica en teràpia gestalt, i per a això cal una identificació plena amb ambdues parts, la que dirigeix el desig i la que, en aquest cas, sabotea con miedo.
Atorgar a cadascuna el seu lloc, en comptes de rebutjar-les, i només a partir d'aquí la reconciliació és possible. Però convé advertir que aquesta identificació no és un mer exercici intel·lectual del tipus ...
“No, si jo ja sé ... que és una mania, suposició, prejudici, creença… etc. meva…”
En realitat aquest "coneixement" de tipus intel·lectual, a més de ser enjudiciador i comparatiu (i per tant excloent i violent) no és tan sols coneixement ja que el veritable coneixement vol dir copsar completament alguna cosa i fer-ho propi, i com a propi s'ha de viure el que repudiem, per reconciliar-nos amb això.
I per conèixer plenament alguna cosa cal fer-ho des del cos, des de l' emoció genuïna i profunda i des de la cognició. Només així podem conèixer per alquimizar, doncs difícilment podrem "transcendir" una actitud i conducta si abans no honorem a les nostres parts repudiades amb la nostra acceptació incondicional, que no és per descomptat submissió ni resignació.
Integrar i acceptar les parts repudiades no és claudicar. Un exemple
Recordo una dinàmica de reconeixement als que ens van precedir. Un jove, gairebé acabat de sortir de l'adolescència, es va negar a reconèixer als que, en la seva tradició, van estar abans que ell, confonent reconèixer amb obeir.
Només es pot reconèixer realment al que és, des del respecte. Llavors, i només des d'aquí, es pot ser respectuosament irreverent amb el que qüestionem. Això és així, tant amb els nostres personatges interns, com amb les persones que trobem a les nostres vides.
En paraules de Josep Plà:
"Quan els homes se saben escoltats – i per tant respectats i reconeguts-, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l'única escletxa a través de la qual es pot desprendre una gota de generositat del granit humà "
Teràpia Gestalt, diferenciació i la “Separati – Coniunctio” alquímiques.
Abans he assenyalat que la imaginació i la fantasia poden utilitzar-se creativament per planificar el futur o revisar el passat, sempre que aquesta activitat no ens despisti del present i serveixi com una manera d'enriquir la nostra activitat aquí i ara. Estem donant ara un pas endavant per integrar la fantasia no com a negació, sinó com una manera de re/conèixer allò al que en realitat, no li hem donat un lloc a la nostra experiència vital.
Per unir harmoniosament, abans cal diferenciar clarament.
Per començar aquest treball, abans cal escapar a una mena de perversitat de la innocència. Una actitud costumista que sosté la fantasia de ser coherents i complets, quan en realitat som simplement éssers indiferenciats. Poc conscients de les veritables lluites internes.
No podem començar a conèixer sense abans admetre l'existència de l'altre. I no hi ha possibilitat d'això, sense abans admetre la separació, la “separatio” dels antics alquimistes. Prendre consciència de les diferenciacions, les diferents parts que formen un tot. Per a qui conegui el coaching, a això en diuen “distincions”.
Això és també vàlid quan parlem de nosaltres mateixos. Reconèixer al nostre "Mr. Hyde” (sigui aquest qui sigui), que habita en els suburbis de la nostra ànima.
I conèixer-vol dir una mena de reconeixement que, com ja he assenyalat abans, va més enllà del que intel·lectualment "pensem" ja que això últim és enganyós, ens separa des de la inconsciència, la distorsió, generalització, la negació i, en qualsevol cas, la interpretació.
Treballar amb una fantasia dirigida, exigeix diferenciar clarament les parts en conflicte, totes-tenen-el-seu-lloc.
Integració i transmutació de la part repudiada.
Ser realment allò repudiat, és un exercici d'imaginació difícil però necessari. És una mena de separació d'allò amb el que ens identifiquem (el "aburgesat i beat" jo social i/o de cas el privat), per identificar-nos amb allò oblidat, reprimit o negat en un acte de violència del qual només el nostre ego, encotillat pels mandats socials és capaç.
Només un cop reconegudes les parts internes, degudament diferenciades i destil·lades, poden tornar a relligar-se .... (re-ligare, el terme que etimològicament defineix a la religió, és el de tornar a unir) per a conformar un Jo més enriquit, humil i compassiu. Ara sí el que abans era brumosamente "conegut" és realment conegut aquí i ara.
Aquesta és l'etapa última del treball amb la fantasia dirigida, la "Coniunctio" alquímica.
Paradoxalment, el que abans era viscut com a amenaça de la part repudiada, ara s'ha transmutat en energia disponible. A llenguatge gestàltic, nostre adonar-nos s'ha enriquit. Per als seguidors de la PNL el nostre "mapa és més ampli”. I pels incondicionals de la psicologia profunda, s'ha fet conscient allò que era inconscient. I per establir un paral·lelisme, diguem que la fantasia dirigida a la teràpia gestalt és similar a la imaginació activa que va proposar Jung.
Arribats a aquest punt, aclareixo que, almenys per a mi, ser no és actuar. I és aquí on la imaginació entra en joc més enllà de teoritzacions. La fantasia dirigida és pura experiència i ha estat inspiració per a moltes de les modernes escoles terapèutiques.
Així, la cadira calenta de la teràpia Gestalt, el treball amb els somnis, les posicions perceptives de la PNL, el treball amb les subpersonalitats a la Psicosíntesi , per citar uns exemples, es donen la mà en aquest treball amb la fantasia dirigida.
La fantasia dirigida en teràpia Gestalt és una de les modalitats més efectives per a la necessària col·laboració conscient-inconscient
En el proper article seguirem amb uns exemples interessants i ... pràctics.
Fins llavors, rep una cordial salutació.
Vols millorar la teva qualitat de vida amb… aquesta teràpia exclusiva? Demana ara informació gratuïtament i sense compromís! Fes clic a la imatge!
Estàs interessat/da en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia?Contacta amb mi sense compromís!: – Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc, així com notícies, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Fantasia dirigida i Teràpia Gestalt consulta Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta.Formació Gestalt a Sabadell.
Aquest lloc utilitza cookies per a diferents propòsits, com personalitzar el contingut, millorar la seva navegació i mesurar l'ús del web. Para administrar o deshabilitar estas cookies, faci clic a "Veure preferències", o per obtenir més informació, visiteu la nostra Política de Cookies
Funcional Always active
L' emmagatzematge o accés tècnic és estrictament necessari per al propòsit legítim de permetre l' ús d' un servei específic explícitament demanat per l' abonat o usuari, o amb l' únic propòsit de dur a terme la transmissió d' una comunicació a través d' una xarxa de comunicacions electròniques.
Preferències
L' emmagatzematge o accés tècnic és necessari per a la finalitat legítima d' emmagatzemar preferències no demanades per l' abonat o usuari.
Estadístiques
L' emmagatzematge o accés tècnic que és utilitzat exclusivament amb fins estadístics.L' emmagatzematge o accés tècnic que s' utilitza exclusivament amb fins estadístics anònims. Sense un requeriment, el compliment voluntari per part del teu Proveïdor de serveis d'Internet, o els registres addicionals d' un tercer, la informació emmagatzemada o recuperada només per a aquest propòsit no es pot utilitzar per identificar-te.
Màrqueting
L' emmagatzematge o accés tècnic és necessari per crear perfils d' usuari per enviar publicitat, o per rastrejar l'usuari en una web o en diverses web amb finalitats de màrqueting similars.
