Consciència de creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)
Donar-nos compte del que existeix al “fons” de la nostra consciència.
Ho diré molt clarament. Part del títol d' aquest article és equívoc. L'altra part és certa (o això crec). Aniré desenvolupant la idea però dos elements a considerar:
– Realment hi ha creences limitants i altres potenciadores?
– Realment sabem el que és tenir consciència de les nostres creences.?
Diferents modalitats de coaching i psicoteràpia fan aquesta distinció....(limitants i potenciadores). Jo no estic del tot d'acord... comencem:
Què és això de les creences?… Però des del seu origen i implicacions...
Vam veure en l'anterior article la relació entre introjectes i creences segons la psicoteràpia gestalt. Veiem com aquestes comencen a construir-se des de la nostra més tendra infància. Per adquirir consciència de les nostres creences limitants el més autènticament possible cal alguna cosa més. Entrem en el terreny de les definicions. I no oblidem que definir és DELIMITAR (i això és molt important....)
Les creences són generalitzacions sobre la realitat.
Una creença és una generalització que em confereix una sensació de certesa sobre el significat d'alguna cosa. Per exemple "és millor dialogar que embolicar-se a cops de puny quan no estem d'acord". Com a tal, i d'una manera genèrica, la considero veritable. Més col·loquialment podem equiparar creença a una opinió.
En coaching i psicoteràpia se solen classificar les creences en limitants i potenciadores. És una forma pragmàtica de fer-ho. No obstant això, CREC, que és una manera errònia d' entendre l' estructura profunda de les mateixes.
Richard Bandler Ho va dir molt clarament: "Les teves creences no estan fetes de realitats. És la teva realitat la que està feta de creences.. Així que tenir consciència de les nostres creences limitants, és tenir-lo de la nostra realitat.
Un altre exemple: Jo escric articles en aquest blog perquè CREC:
– Que així ofereixo la meva opinió i crec contribuir en alguna cosa a la societat.
– Perquè crec que en conèixer-me més gent, tindré més clients. I així, com es diu al Nord, "sin más".
Aquestes dues creences anteriors motiven la meva conducta. I, com diu Bandler, construeixen la meva realitat i la meva vida. Algú que, cada dia, dedica un temps a escriure en un blog.
Això, per descomptat, no vol dir que sigui millor o pitjor. Simplement és una decisió, una elecció.
Però... ¿Com va començar tot això? (Evidentment, em refereixo al concepte de creença segons la psicoteràpia i el coaching)
Comencem a prendre consciència de les creences amb Freud i "el malestar de la cultura"
Inspirat en Nietzsche, Freud concep l'home, en el seu estat natural, com un ésser mogut per l'impuls dionisíac. Però, és clar, seguir el dictat d' aquest impuls primari pot contravenir, en no poques ocasions, la convivència. Segueix a això l'emergència del sentiment de culpa. El resultat de reconèixer la realitat de les pulsions internes que contravenen les normes socials. I aquest és un sentir molt habitual en psicoteràpia.
La psicoanàlisi, com a crítica social, ha desenvolupat aquest concepte des de diferents òptiques. No obstant això, fins aquí ens n'hi ha prou per començar a prendre consciència de les creences limitants. A la base d' aquesta normativa social hi ha els "hauria" o "haig de…”, “he de…”. I, per descomptat, la versió oposada “no dec” “no he de”, "no està bé...". És clar que algunes normes són meridianament raonables: "No mataràs", "no robaràs", "no fornicaràs amb qui et plagui"… Són els coneguts com a introjectes en psicoteràpia Gestalt. No obstant això… això no deixa de ser una manera de DELIMITAR la realitat.
Són creences que assumim com a necessàries i imprescindibles. Necessàries, però creences al cap i a la fi que limiten el nostre límit d'acció. Així, doncs....
Tota creença és limitant, fins i tot les més necessàries i/o potenciadores.
Les creences ens donen o treuen permís per fer alguna cosa.
Vull aquí ser molt respectuós i, també, asèptic. Triem, en funció de la jerarquia d'uns criteris per sobre d'altres. I en aquesta elecció establim una generalització sobre "el que està bé o el que està malament". Aquest és l'origen de les creences.
Diferents modalitats de psicoteràpia parlen de la manera com Introjectem aquestes normes. De tal manera que conformen un jo ideal, jo social, caràcter, personatge etc.... segons la modalitat terapèutica.
Aquest personatge ens serveix per interactuar en societat. Però moltes vegades ens acaba engolint per no haver adquirit consciència de les creences limitants… i el que són.
Què significa tenir consciència de les nostres creences limitants?
Llavors, necessàriament, tenir consciència de les nostres creences és tenir consciència de les "regles" en què vivim. Jo ho diria d'una manera més radical. Tenir consciència de la constel·lació de creences que ens viu. E, insisteixo, les creences en si són necessàries, no vull amb això dir que siguin perjudicials. Ens són útils per viure i prendre decisions.
Si, per exemple, triem votar en unes eleccions, ho farem a aquells partits que sentim més afins. I així, triem una opció…. i en descartem d'altres...
En tenir consciència de les nostres creences limitants assumim que qualsevol opinió o creença parcel·la una part de la veritat. Ens és necessari per viure acotar i triar. Tenir prioritats. I les prioritats tenen a veure amb les creences.
Però una cosa és tenir criteris i normes per fer la vida més simple. I una altra que ens tinguin a nosaltres. És a dir, tenir consciència de les creences limitants és adonar-nos quan aquestes estan de més. La seva utilitat o no és el criteri a seguir.
Els valors i la consciència de les nostres creences limitants.
Hi ha un discurs molt tòpic en política. Quan es mouen en valors, que per la seva pròpia, naturalesa són abstractes. Per exemple progrés….
Del nucli de la nostra consciència emergeixen els nostres valors i creences.
Vegem un polític d'esquerres que pensa en progrés. Per a aquesta persona el progrés pot tenir a veure amb una justa remuneració del treballador a la seva empresa. I, per descomptat, amb què les capes socials menys afavorides accedeixin a un nivell de vida digne.
A l'altre pol, un polític de dretes que esgrimeix també el valor del progrés. Per a aquesta persona, el progrés pot tenir a veure amb la capacitat de l'empresa per generar llocs de treball. No posen tant el focus en la remuneració del treballador. Més aviat en el que pugui guanyar l'empresa.
Uns posaran atenció en les limitacions reals que pateixen les capes menys afavorides. Els altres en una "liberalització" del mercat que faciliti la creació de riquesa.
Per als primers la "liberalització" del mercat és un perjudici per als desfavorits. Precisament perquè la seva escassetat de recursos els impedeix actuar tan "lliurement" com els que tenen més. Per tant, procuraran gravar amb més impostos a qui més té.
Per al polític de dretes, gravar amb més impostos a qui més té suposa un perill de "fuga del capital".
També aquí és desitjable tenir consciència de les nostres creences.. Triar una opció és descartar-ne una altra/es. Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de "progrés". Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de “progrés”, però és la creença sobre què és el progrés el que marca la diferència.
I així podríem dir d'altres paraules molt manides en política, llibertat, justícia, igualtat etc ....
Creences, decisions irracionals i fanatismes
Volem tenir, per exemple, una opinió per votar un partit polític. És saludable en una democràcia (això també és una creença). Llavors, un determinat partit polític és el que més ens convenç. A partir d'aquí passa una cosa interessant. Però abans una aparent disgregació per explicar-ho millor.
Robert Cialdini, un professor de psicologia nord-americà, és famós pels seus estudis sobre la persuasió. Especialment en el terreny de vendes i màrqueting. D'entre els seus estudis va elaborar la famosa teoria dels sis principis de la persuasió.
Les creences són una elecció personal, no una veritat absoluta.
Aquests sis principis, alhora, estan en el més profund de la consciència de les nostres creences limitants. Per al que ens ocupa veurem dos d'aquests principis. He deixat, no obstant això, un enllaç anteriorment per si desitges ampliar. Aquests dos principis són:
– Principi de afinitat o simpatia.
– Principi de coherència o consistència.
Les "Lleis de Cialdini" en l'origen de la consciència de les creences limitants.
Tots dos són fàcils d'entendre. Pel principi de simpatia ens sentim impulsats a opinar o actuar segons les persones afins. És a dir, persones que cooperen amb nosaltres en metes comunes o que sentim pròximes. És un impuls basat en creences limitants, però agradables.
Pel segon ens sentim impulsats a ser congruents amb decisions preses anteriorment.
És divertit veure com els dos principis actuen. Crec que tots i totes tenim l'experiència de veure dos seguidors de dos partits polítics diferents. No és potser misteriós que, per als uns, els mals siguin sempre els altres?
Decretar és pressuposar que es té autoritat per imposar una creença o decisió.
O, millor encara, seguidors de dos equips de futbol rivals. Posem un cas arquetípic: Barça – Madrid. No és misteriós que les decisions arbitrals injustes perjudiquin sempre el nostre equip? I això s'eleva al nivell de la premsa esportiva.
És fàcil veure com els principis de Cialdini operen en la consciència de les creences d'aquests seguidors.
La moda dels decrets.
Una cosa que em crida molt l'atenció d'un temps en aquesta part és la moda de “decretar”. Hi ha decrets per a l'abundància, l'amor, la autoestima, en fi… per a tots els gustos. I no dubto que puguin servir, en algun moment, per animar-nos, fins i tot, motivar-nos. Però compte en passar la línia del que és raonable. M'explico.
Si jo “decreto” en temps present que sóc milionari, encantador i un home d'èxit…. :¿¿¡¡!!??...:. Al meu interior, la consciència de les meves creences limitants somriurà benèvolament (no, no soc ni encantador ni milionari...)
Diferent és que visualitzi una imatge com a objectiu, i em digui que estic en procés d'assolir-la. I això no és decretar, és plantejar-se un objectiu i comprometre's amb él. Crec que és imprescindible entendre una cosa bàsica. Si imaginem amb molt interès alguna cosa fantàstica, però els nostres actes no van en coherència amb allò imaginat….la inèrcia fa la resta.
En psicoteràpia podríem anomenar això una dissonància cognitiva.
I això té traducció al terreny de les creences. En el més profund de la consciència de les creences limitants hi ha les nostres primeres experiències de referència. I aquestes darreres si no es resolen (i no sol ser feina fàcil) oposaran una numantina resistència.
Quan una creença entra en contradicció amb una altra, la que acaba materialitzant-se és la més antiga. Això no vol dir que no es puguin modificar, però no crec que sigui “decretant”. Modificar creences d'aquest calibre requereix un treball de psicoteràpia laboriós.
Atents també a la qüestió lingüística. Vegem què diu el diccionari sobre DECRETAR (òbviament ens remet a l'acte de dictar un decret). Aleshores vegem DECRET: “Decisió d'un governant, autoritat, tribunal o jutge, sobre la matèria o negoci en què tinguin competència” :¿¿¡¡!!??...:. I crec que aquí cal posar una mica de realisme.
El cervell al nucli de la consciència de les creences limitants.
M'avanço a una cosa molt socorreguda en algunes línies de coaching i psicoteràpia. Em refereixo a aquesta “mitja” veritat que el cervell no distingeix una experiència real d'una altra fantasiada. És cert que si simulem riure amb certa convicció, el cervell segregarà endorfines com si estiguéssim contents de veritat. Així doncs, acabarem més contents. La risoterapia, per exemple, es basa en això.
No és cert del tot que el cervell no distingeixi el que ha viscut del que s'ha imaginat.
Ara bé, el cervell codifica de maneres diferents les imatges que hem vist i les que hem imaginat. Les primeres amb més nitidesa, les segones amb menys. Annex un enllaç a un article il·lustratiu: El cerebro distingue lo real de lo imaginado:
Crec que aquest debat continua obert a nous descobriments per part de la neurociència. De moment, crec que és més prudent no incloure les fantasies a la consciència de les nostres creences limitants. Perquè llavors seran doblement restrictives.
De moment, i per avui, acabo aquí. Fins el proper article rep una cordial salutació.
www.josepguasch.com
Anterior article relacionat: L'origen de les creences que ens impedeixen ser nosaltres mateixos.
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
– Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com – Web: Formulari de contacte
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la
Consciència de les creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)
Telèfon No.615564537
