Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)
Podem fer aflorar energia d'on sembla que no queda.
Vam veure en l'anterior article les Tres primeres fases del dol. També vam veure en Teràpia per al dol. Psicoteràpia de la pèrdua com cal entendre aquest procés com un ajust progressiu a la realitat. Però aquest ajust és, necessàriament, de tipus emocional. Això vol dir que tota teràpia anirà orientada a integrar el que, emocionalment, visqui la persona. Cal tenir-ho clar. Doncs si bé el sentit comú és necessari, no sempre és el millor assessor en la teràpia de la pèrdua.
Veurem a continuació les següents etapes del dol en funció dels dos models ja assenyalats anteriorment.
Etapes del dol: La negociació
Per comprendre aquesta etapa del dol en el model de les cinc fases cal entendre una cosa essencial. Elisabeth Kübler-Ross, va ser una psicoterapeuta que va estendre l'àmbit de la teràpia als malalts terminals. És a dir persones que enfrontaven LA SEVA pròpia mort. Posteriorment va extrapolar les etapes del dol a persones que enfronten, per exemple, la mort d'un ésser estimat. Però hi ha diferències òbvies que examinarem ara.
Hem d'entendre aquesta etapa com un intent desesperat per evitar la fase de “desolació o depressió”. Acceptar d' una manera definitiva la pèrdua o l' absència. I els intents en aquesta etapa del dol per evitar-la són uns quan qui mor és un mateix. I són molt diferents quan "el que queda aquí" enfronta la mort d'un ésser estimat. Això condiciona modalitats d' intervenció en la teràpia diferents. Vegem-ho d'una manera pràctica:
Etapes del dol: La negociació en enfrontar la pròpia mort
Després de passar les anteriors etapes del dol, la persona en estat terminal elabora fantasies. Aquestes poden tenir a veure amb una intervenció miraculosa, altres teràpies, segones opinions etc… Fins i tot algun tipus de promesa a canvi de....
La negociació, una etapa del dol.
És un intent de no admetre el dolorós però inadmissible, deixar de ser. De nou indicar que aquest tipus de fantasia és normal en aquesta etapa del dol. Per suposat sempre que no s' estableixi definitivament.
La cosa canvia quan la persona enfronta la mort d'un ésser estimat. En haver transitat les anteriors fases, és absurd ara pretendre que aquesta persona ressusciti. Però sí que pot alimentar l'esperança que, "des d'algun lloc" em segueix i cuida. I tot i que, fins on sabem, és una fantasia, no és una cosa patològica. Sempre que no es fixi definitivament en aquesta esperança. "Només" és una de les etapes del dol.
Però, com veurem més endavant, pot prendre un altre matís. No oblidem que aquesta fase de la negociació té una finalitat en si mateixa. I aquesta no és més que preparar-nos per a la etapa del dol més dura. La desolació associada a l' acceptació incondicional de la pèrdua i absència. I aquesta acceptació ho ha de ser des de la totalitat de la persona. En teràpia podem preveure aquesta fase i preparar la contenció en la següent etapa del dol.
La fase de la negociació davant d' una separació o divorci
Vegem ara un altre exemple molt habitual, la realitat d'una separació o divorci. Aquí la negociació pot aparèixer, tot i haver transitat les anteriors etapes del dol. I és més habitual del que creiem. És l'intent de tornar a la relació amb un "propòsit d'esmena", o amb un "hem canviat", etc.... Per suposat són excuses conscientment benintencionades... però en la majoria dels casos, allò, excuses.
Alguns autors pretenen que aquesta fase es pugui donar al principi. És a dir durant la negació. Però hi ha un matís important, a la negociació no hi ha una negació real del fet en si. La pèrdua existeix i no es discuteix. En aquest moment el que existeix és una fugida del dolor. I això es pot veure molt fàcilment quan atenem les següents etapes del dol del model de set fases.
Etapes del dol: La culpa
Seguint amb la metàfora proposada per Bucay, és la fase en què comença a coagular la sang. És el que col·loquialment coneixem com la "costra”. I, de la mateixa manera que és la sang la que provoca els coàguls, la culpa és d'una matèria similar a la ràbia. Vegem com encaixa en les etapes del dol:
En aquest moment comencem a sentir-nos culpables per tot. "Per no haver-li dit quant la volia". "O no haver-la tractat prou bé". "Per no haver estat prou eficient a la feina abans que m'acomiadessin" "O per no haver-li recomanat anar a un altre metge", per... per...
Un sentiment perillós, la culpa
Però la culpa és una emoció... contaminada. Cal filar molt fi en teràpia per desbrossar-la de la responsabilitat. Per a mi és un sentiment, és a dir una emoció més una etiqueta cognitiva o una creença. Al mateix temps, està composta de dues emocions bàsiques, ràbia més tristesa. La culpa, en aquesta etapa del dol, té tres contaminants bàsics:
– Omnipotència.
– Crítica.
– Evasió.
Sentiment de culpa i dol.
Si em sento culpable, m'acuso a mi mateix (crítica). I em puc acusar de, per exemple, no haver-ho fet tot el millor que hagués pogut. És a dir, part de la pressuposició que a la meva mà estava haver fet tot el possible. O sigui, un pressupost d' omnipotència.
Però mentre m'entretinc en aquesta farsa maquiavèl·lica de la culpa evito el següent pas. Evito sentir la impotència que és l'oposat a l'omnipotència. Em evadeixo d'acceptar definitivament l'inevitable. La pèrdua.
La desolació és la més dura de les etapes del dol. Tot el procés emocional fins ara ha estat una aproximació a la següent fase.
Aquesta culpa pot portar un procés de masoquisme i victimisme perversament alambinat. En què m'engoleixo com un hàmster a la seva nòria giratòria. Crec que avanço, però... no.
Com hem "engolit" la culpa per certs mandats religiosos és un tema digne d'un treball enciclopèdic. Només ho senyalo, per suposat no entraré a fons en aquest treball sobre les etapes del dol.
Però bé, com diem en PNL , “tot comportament té una intenció positiva”. I la intenció, com ja he assenyalat anteriorment és l' evasió. El tercer contaminant de la culpa.
Culpa, dol i retroflexió
Abans de passar a la següent etapa del dol, una última anotació per a ments curioses. En teràpia Gestalt parlem d'un mecanisme de defensa anomenat retroflexió. Bàsicament és "fer-me a mi mateix el que no em permeto fer als altres”.
Per suposat és un mecanisme del qual no ens adonem conscientment. Aquesta és l'essència de la culpa, la retroflexió. En un altre post parlaré sobre això, però per a qui vulgui investigar és un terreny fascinantment sorprenent.
Etapes del dol: Tristesa
La tristesa ens porta al món de “el que és”. La pèrdua definitiva, sigui que li trobem o no sentit. L'absència de l'altre que em connecta amb els meus buits interns.
Un dels impediments per acceptar la tristesa és la idea "no puc suportar-ho”. Però sí, si puc suportar-ho. No val ara la infantilització de l'adult vestida de victimisme. Pensaments del tipus "Què he fet jo per merèixer això?”. Per què m'ha "tocat" a mi? etc.... són la pitjor companyia.
La tristesa ens posa en contacte amb la impotència.
La tristesa és una emoció bàsica mitjançant la qual integrem una pèrdua. Com a emoció no conté pensaments, judicis, etiquetes.... Si la contaminem amb pensaments la convertim en un sentiment recurrent. Pot ser llastima, auto commiseració, victimisme, patiment... en general sentiments poc saludables. En aquest moment, encara que pogués semblar contradictori, la teràpia s'orienta a que la persona senti la tristesa. No els succedanis de la mateixa.
Bucay proposa la metàfora de la retracció del coàgul de sang. Aquest moviment és, literalment, tornar cap a dins. És el sender de la tristesa per una pèrdua. Tornar cap a dins per enfrontar el temut fantasma de la solitud.
És l'etapa més dura i, alhora, compartida per ambdós models de les etapes del dol. La ferida de l'absència se sent en carn viva. És probable en aquesta etapa patir al·lucinacions. Creure veure, escoltar, fins i tot olorar… si la falta és la d'un ésser estimat.
Un altre tipus de pseudoalucinacions, en aquesta etapa del dol, tenen a veure amb la confusió amb la realitat. Pot, per exemple, portar-me al record la dona que tant vaig estimar la mirada d'una noia que passava per aquí.
Els perills del dol no completat en separacions i divorcis.
Cal afegir en aquest exemple un problema molt comú. No diferenciar la “noia que passava per aquí” amb la projecció de la dona que vaig estimar. Si el dol no es completa (en el cas de les separacions) puc creure que m'enamoro d'algú. I la realitat és molt diferent, m'enamoro del que projecto a l'altra persona. El record conscient o inconscient, per bé o per mal de qui ja no està amb mi. I, per desgràcia, veig molt aquest problema en consulta.
Està bé que refaci la meva vida afectiva. Però millor fer-ho transcorregut un temps, el temps necessari per elaborar la pèrdua. Doncs si no ho faig així no rebo realment l'altra persona que apareix a la meva vida. Rebo qui crec que és en funció dels meus fantasmes i filtres. I per aquest motiu cal viure la desolació de la tristesa en la seva crua realitat. Els succedanis ens aparten de l'experiència i, fins que no la transitem, no la superem. Per aquest motiu, de vegades sembla que la teràpia, ens desmunti més que ens alleugi. Però això és momentani… i necessari.
Identificació amb allò perdut i fecunditat.
Puc, seguint amb l' exemple anterior, sentir-me afortunat per haver conegut aquesta dona. I saber que, amb ella, vaig viure l'amor. És el principi de la sortida del túnel fosc de la tristesa. Aquesta etapa del dol se li pot anomenar la de la fecunditat o l' identificació. Començo a veure la pèrdua com a “el que vaig tenir”. És a dir, el focus de latenció ara està en el que vaig gaudir o vaig aprendre amb aquesta persona. Ja no tant pel que vaig perdre.
La identificació amb el perdut posa en evidència els aprenentatges adquirits.
La malenconia sol ser el referent bàsic en aquesta etapa del dol. La melancolia és una emoció composta d' alegria i tristesa. Alegria pel viscut i tristesa pel que ja no està. És un pas subtil, però importantíssim doncs en el món emocional comença una lenta transformació.
El perill d'aquesta etapa és la idealització derivada de la identificació.
Seguint amb l'exemple anterior puc idealitzar a la meva ex-parella. Pensar que no hi ha una altra dona com ella. Que no tindré aquesta sort una altra vegada.
En aquesta etapa del dol és, en part normal, aquesta idealització. Ens empeny a sortir del pou de la tristesa.
Amelia Barr el va definir magistralment amb aquesta frase:
“Tots els canvis estan més o menys tenyits amb la malenconia perquè el que deixem enrere és part de nosaltres mateixos.”
Seguint amb la metàfora de Bucay, aquesta etapa és la de la reconstrucció tissular. És a dir, per sota de la crosta, el teixit de la pell i, probablement, muscular es va regenerant. Alhora, va empenyent el coàgul cap a fora.
Una cosa nova va emergint, ja sembla que la teràpia va sorgint efecte. Però encara necessita desprendre's d'alguna cosa més.
Etapes del dol: Acceptació i Restabliment.
La vida segueix. És la frase que pot definir millor aquest moment. De la mateixa manera que a la pell queda la cicatriu, segueix el record, això no s'esborra. Una altra cosa és com ho vivim i què fem amb ell.
L'enyorança ja no interfereix en l'activitat diària més enllà dels moments de memòria. Però sol ser un record agraït o, si escau, no intrusiu.
No obstant aquesta etapa del dol precisa d' un ulterior treball intern.
Crec que Bucay descriu magistralment aquesta última elaboració. Ho resumeix en dues paraules: discriminació i interiorització.
Discriminació: Veiem que un dels perills de la identificació és la idealització. En l'exemple proposat idealitzo la dona que ja no està amb mi. Penso que no en trobaré cap altra com ella que m'impulsi a estimar amb la mateixa intensitat. Aquí puc aprendre a diferenciar-me, no deixar-me perdre en la fantasia utòpica. No faig meva aquesta impossibilitat d'estimar doncs reconec, ara sí, que la perfecció no existeix.
Interiorització: No obstant això, puc reconèixer els ensenyaments que, al seu pas, em va regalar aquesta persona, ara absent. Valoro, en la seva justa mesura, el viscut i l'après. Per suposat entenc l'aprenentatge com una cosa vital, no exclusivament conceptual.
En l'exemple podríem resumir-ho en una frase. "Reconec en mi els regals que ella va portar a la meva vida. Els reconec, honro i vull. Estant en mi, són part de mi i, alhora, jo sóc més que ells."
L' acceptació de la pèrdua des de tots els nivells de l' ésser
Ara sí, aquesta és l'última de les etapes del dol.
I fins aquí aquest article per ara. Fins al pròxim rep una cordial salutació.
www.josepguasch.com
Anterior entrada relacionada: Les fases del dol, les tres primeres moments
Següent entrada relacionada: Dol i rehabilitació d' addiccions.
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.
Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
– Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com – Web: Formulari de contacte
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.
Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)
Telèfon No.615564537
