El meu pare i jo, la construcció de la masculinitat. Relació amb el pare i noves masculinitats, Nous Homes de Sabadell
La relació amb el pare, imatge de la masculinitat
Buscant a internet el títol/tema "el meu pare i jo" he ensopegat amb dos llibres. Un de J.R. Ackerley i un altre de Juan Manuel Gil. No he llegit encara cap dels dos, però sí les sinopsis.
Amb relats diferents, el tema de sempre. Sospito que tan antic com la creació. Aquesta eterna història de trobades i (gairebé sempre) desencontres típica de la masculinitat entre "el meu pare i jo".
El motiu d'aquest interès no és altre que l'experiència que a Nous Homes de Sabadell estem transitant sobre el vincle amb el nostre pare. Els homes actuals hem heretat aquesta forma de ser home, precisament dels nostres pares. Podem acceptar, rebutjar, discutir, anatemitzar i totes les dissidències i acords possibles.... Però vet aquí… i aquí estem nosaltres. Amb les nostres herències i dissidències. I l'herència del patriarcat sobre “com ser home”, constructe heretat dels nostres pares. I, per descomptat, alimentat per una societat patriarcal.
Creiem que és essencial en la construcció de noves masculinitats aquest trànsit vivencial. Saber d'on venim. Perquè en això hi ha gran part de les nostres ombres internes sobre el que (creiem) és ser home.
El meu pare i jo al llibre “De la maduresa masculina”.
Al llibre “De la madurez masculina” es dedica un títol complet a aquest GRAN TEMA. La relació entre “el meu pare i jo” apareix descrita en forma tràgic – còmica en un diàleg fill-pare:
Un home jove i independitzat decideix rescabalar la bretxa amb el seu pare i li truca per telèfon. Transcric la conversa tal com està al llibre de Steve Biddulph:
– Hola, pare, sóc jo.
– Ah! Vaja! Hola, fill. Vaig a buscar la teva mare…
– No, no ho facis. És amb tu amb qui volia parlar…
Hi ha un moment de silenci… i després….
– Per què? Necessites diners?
– No, no és per diners.
I el jove comença a parlar (ja ho tenia tot pensat, però tot i així les paraules li surten de manera insegura…)
– He estat recordant moltes coses sobre tu, pare, i les que vas fer per mi. … Ara em va bé i tot gràcies al que vas fer… He estat pensant en això i m'he adonat que mai no t'havia donat les gràcies.
Silenci a l'altre extrem del telèfon. El fill continua…
– Volia dir-te… Gràcies. I que t'estimo.
– Has estat bevent?
De què parlem els homes…?
En aquest diàleg n'hi ha molts, muchísimos estereotipos de la masculinidad patriarcal. I encara que ens definim com a homes pro-feministes, entenem que tenim un sender propi a recórrer.
La desconstrucció de la masculinitat hegemònica no només significa la renúncia als privilegis que ens atorga el patriarcat. No sols l'activisme decidit per la igualtat amb les nostres companyes, les dones. Inclou tot això i una mica més.
Les noves masculinitats i el món emocional
Aquesta cosa més traspua en la relació entre “el meu pare i jo”. La meta/educació que, per defecte, ens van transmetre els nostres pares amb el seu exemple. El gran tabú de la masculinitat hegemònica:
El reconeixement del nostre món emocional, de la nostra capacitat de sentir. Reconèixer que som capaços d'emocionar-nos, estimar, lliurar-nos. Que tenim una sensibilitat que pot florir amb un poema, una relació, una flor, unes paraules… I per arrissar el ris…. .FER-HO EN COMPANYIA D' HOMES!. 🙄 😯 .
Aquesta és, crec, l'experiència iniciàtica de la masculinitat. Sí, als homes ens resulta difícil reconèixer-nos vulnerables. Però com intuïm que una dona ens pot entendre millor... no ens resulta tan difícil fer-ho amb elles. Bé sigui parella, germana, amiga, la mare...
Però reconèixer això davant d'un home o grup d'homes.... Per a l'ombra de la masculinitat patriarcal que habita en el nostre inconscient profund és terrorífic. És com oferir la jugular al comte Dràcula!. 😕
I és d'això que, quan penso en la relació entre el meu pare i jo, crec em volia protegir.
Ets home?
Estàs interessat a participar en una de les nostres activitats gratuïtes?
Segueix el següent enllaç:
Taller d'intel·ligència emocional i homes
El meu pare i jo…. Però de què volia protegir-me el meu pare encara que no ho sabés?
Moltes vegades quan penso a la bretxa entre el meu pare i jo em pregunto: Què hi havia al seu cor que mai no va ser expressat i normalitzat? Ara entenc que ell, sense saber-ho, em va transmetre allò que generacions i generacions d'homes han mantingut durant segles.
“Els homes som fortaleses insensibles a qualsevol dolor”.
Paternitat, función protectora… i sobreprotectora?
És obligació viscuda com a deure. Imposada per l´amenaça. Sí, perquè formar part del “selectiu” club dels homes significa ser dur, fort, insensible.
Si un home (diguem-ne hegemònic) descobreix la meva vulnerabilitat, per a ell, “deixaré de ser home”. Això és del que els nostres pares ens van voler protegir. Entendre això, la intenció positiva darrere d'això, és el que ens pot ajudar a reconciliar-nos amb ells, amb els nostres pares. És el que m'ajuda a suavitzar la bretxa entre ell i jo.
Adonar-nos que la intenció és/era bona és el primer pas. Però no ens eximeix de la responsabilitat de trobar noves maneres de relacionar-nos… entre homes!! Per descomptat no excloc en això dones i persones en general. Però un dels grans problemes és com ens relacionem entre companys de gènere.
El cavaller de l'armadura rovellada.
Recordo un dels primers treballs que vam fer a “Nous Homes de Sabadell”. La lectura i conclusions sobre el llibre “El cavaller de l'armadura rovellada”.
En forma metafòrica aquest llibre expressa la manera com apareixem els homes. Amb una armadura! .I encara més entre homes! Doncs tenim l'armadura tan interioritzada que si ens en desprenem és com si no sabéssim qui som. Però sí que sabem de qui defensar-nos. D'altres homes!
Les normes del patriarcat ens han fet individualistes, competitius, ferotges. L' patriarcat és, per definició, la dominació pel poder. I si nosaltres som els privilegiats del patriarcat, “hem de complir amb allò que ens exigeix”. Aquesta és la interiorització profunda que està arrelada a l'ànima de l'home occidental. Generalment home de raça blanca, heterosexual, classe mitjana o mitjana alta i conservador.
Aquesta va ser la relació entre el meu pare i jo, la relació de dos cavallers amb armadura. I tot i que va ser així, el seu distanciament emocional ho era com una cosa necessària entre homes. Doncs una relació més propera, sota el prisma patriarcal, implicaria, com a l'anterior diàleg, “estar begut”.
Construint noves masculinitats amb l'exemple del meu pare i jo
A la nostra assemblea emocional de “Nous Homes de Sabadell” un company va exposar la pregunta: Com puc educar emocionalment de manera saludable el meu fill si vaig tenir aquesta falta amb el meu pare? Com aproximar-nos emocionalment als nostres fills des de la manca d'aquesta aproximació a la nostra infància?
L' “personatge” que amaga la veritable masculinitat.
I això que alguns homes podríem veure'ns temptats a oposar com a excusa/justificació, revertir-ho en responsabilitat. L'important, crec, és que posem atenció a com podem construir això que trobem a faltar. I si alguna cosa trobem a faltar és que pressentim, en el pitjor dels casos, quina és l'absència.
Identificar això, diguem-ne més proximitat, empatia, proximitat, complicitat, sensibilitat… no és difícil en el pla teòric però es complica a la pràctica. I és en aquest espai de perplexitat (per anomenar-lo d'alguna manera) on va sorgir la idea. No és nova, però sí en aquest context. La d'escriure cadascun un text que bé poguéssim anomenar “el meu pare i jo”.
Una carta als nostres pares en què agraïm el que va fer per nosaltres. I des d'un altre lloc el que, en el seu moment, vam trobar a faltar. No és tant una carta per enviar al destinatari com una carta d'ajuda al remitent. Una manera de distingir i clarificar conductes, actituds, en definitiva models. I una vegada distingida des del fons difús la falta, donar-li forma als nostres espais de vida i relació.
D'aquesta manera, la falta es pot transformar en un objectiu. I amb aquest l'anhel cap a una masculinitat més inclusiva, empàtica i integradora.
Quan projectem allò que ens sobra, però…
No és una cosa nova el que va sorgir en aquest treball. Aquest adonar-nos (que ja intuíem) de com ens assemblem als nostres pares. Crec que tots els homes ens hauríem de fer aquesta pregunta: Què reconec del meu pare en mi? Sigui que m'agradi o no. I és aquí quan vénen a la meva memòria les paraules de Christopher Harding:
“Es parla molt sobre pares físicament i/o emocionalment absents, però els fills també comencen a preguntar-se: “Estava realment absent, o tant jo com ell conspiràvem inconscientment per ignorar-nos mútuament?”.
Projectem allò que no reconeixem en nosaltres mateixos.
Aleshores el descobriment de la història entre el meu pare i jo pren tints estranys. Des de la meva responsabilitat, renunciar a aquesta fidelitat inconscient, a un model de “ser home”. I renunciar a aquest model no és renunciar al meu pare com tampoc no ho és renunciar a mi mateix. És intentar anar una mica més enllà. I poder dir, parafrasejant Newton: “Si he pogut veure més enllà és perquè em vaig enfilar a les espatlles de gegants”.
I insisteixo, aquest reconeixement no porta implícit l'acceptació del model, sí la de l'home. Crec que és bo anteposar acceptació encara que sigui des de la dissidència. L'objectiu no és, en si, atenuar responsabilitats heretades del model patriarcal. L'objectiu és, en realitat, un metaobjectiu. Té més a veure amb el com que amb el què.
Quan em relaciono de manera amorosa, encara que sigui en desacord, puc expressar una cosa semblant a això:
“Pare, no estic d'acord amb tu. Potser he estat el teu gran dissident. Però gràcies a tu i a la mare tinc aquesta oportunitat. La de millorar com a home, en la mesura que pugui. I, pot ser , intentar millorar una mica aquesta societat patriarcal”.
Una cordial salutació,
www.josepguasch.com
Anterior article relacionat: El patriarcat i els seus mandats.
Següent article relacionat: La relació amb el pare i el model de masculinitat.
El meu pare i jo, la construcció de la masculinitat. . Noves masculinitats i relació amb el pare , Nous Homes de Sabadell
