La relació amb el pare. Honrar la seva figura, acceptar el que volem, i no acceptar el que rebutgem. Homes i món emocional. Josep Guasch, coaching i psicoteràpia.
El pare és el mirall en què es mira el fill. Fins i tot si aquest últim el rebutja.
Vam veure a l'anterior article (El meu pare i jo) com la nostra masculinitat es nodreix del nostre progenitor. A més, en el nostre grup de Nous Homes de Sabadell hem constatat alguna cosa més. És un mal endèmic que la relació del fill amb el pare se sostingui en espais de silencis. Silencis prolongats. Però no silencis per respectar l'espai de l'altre. Si no silencis incòmodes en què sembla que alguna cosa voleteja en l'ambient. Gran part d'aquesta incomoditat té a veure amb una dificultat imposada. La castració emocional de l'home imposada pel patriarcat.
La relació amb el nostre progenitor és difícil però no per això hem de mirar cap a una altra part. I això és així per dos motius:
– Un, ja esmentat, que condiciona la nostra manera de ser home.
– El segon, si no prenem consciència, també ens marcarà com a pares d'una manera automàtica i inconscient. Per posar (o almenys intentar fer-ho) una mica de llum vegem què diuen diferents escoles terapèutiques.
Com marca la relació amb el pare segons la psicoanàlisi.
L'autoestima, en molts homes, està vinculada a l' èxit professional.
Per al psicoanàlisi la relació amb el pare és fonamental per al nostre desenvolupament professional, ; i cultural. En la figura paterna es fonamenta la identitat del fill o filla. També és la figura encarregada de posar límits i d' separar al fill de la mare. Per suposat això últim va (o hauria d'anar) orientat a la creació de la personalitat del nen o nena.
És habitual que el fill es rebel·li contra el pare, especialment a l'adolescència. Un pare, sense conflictes previs (crec que una utopia en la societat actual) hauria de sostenir i comprendre aquesta rebel·lió.
No oblidem, no obstant això, que la psicoanàlisi va néixer en una època de predomini de la família clàssica. Amb rols molt marcats home/dona. Avui en dia, no obstant això, hi ha moltes famílies monomarentals en què la mare exerceix el paper professional també.
Per a la psicoanàlisi, la relació amb el pare condiciona el desenvolupament social, cultural i professional.
La trista realitat és que en la relació amb el pare tots dos acaben rivalitzant mútuament. És important comprendre la importància que per al fill té la relació amb el seu pare. Tot i que rivalitzi amb ell acabarà sent el seu model. Hem d'entendre, com a pares, que aquesta rebel·lió del fill forma part del seu procés identitari. És aquí on els homes podem incórrer en dos defectes típics:
– Una excessiva permissivitat, de vegades revestida del succedani "pare/amic". En no atrevir-se a posar límits al seu fill delega (conscient o inconscientment) en la mare aquest paper. Moltes vegades es tracta d' homes infantilitzats incapaços d'assumir un rol adult. És important ressaltar que no és el mateix home infantilitzat que home en contacte amb el seu nen interior. El contacte creatiu amb el nen interior requereix un adult estable, empàtic i, precisament, adult.
– També és possible la figura inversa. L' pare tirà. De nou crec important fer una distinció. No confondre autoritat per establir límits amb tirania arbitrària.
En la relació sana amb el pare ha d' existir, per part d' aquest, un respecte per la singularitat del fill. De la mateixa manera que l'acompanya, atorgar-li un espai perquè desplegui la seva personalitat independent.
Un pare així tampoc ha d'ocupar un rol d'infal·lible ni omnipotent. L' error és possible per part del pare i del fill ja que forma part de tot procés d' aprenentatge.
Bert Hellinger i la visió sistèmica de les constel·lacions familiars.
El pare ocupa el paper de cap de família a la tradició patriarcal.
Hellinger diferencia el contacte amb la vida de la força de la vida. En el llenguatge de les constel·lacions familiars prendre la mare és prendre la vida. En mode complementari prendre el pare és prendre la força de la vida. Així doncs la relació amb el pare marcarà l'empenta per a l'avanç, decisió, projectes, evolució etc.... La relació amb la mare i la vida ens vincula amb la capacitat de cuidar i nodrir. Però compte, també cuidar-nos i nodrir-nos, és a dir a nosaltres mateixos.
L'habitual descuit masculí en la nostra capacitat de cuidar-nos implica un desequilibri de la nostra relació amb la vida. Paradoxalment podem parlar també d'homes amb empenta en el professional, polític i/o social. Els estereotips d'home patriarcal aprofundeixen en aquesta descompensació. I, tot i que probablement estem avançant en això, és un reflex que es transmet en la relació amb el pare.
No és estrany veure encara homes “complidors i treballadors” que “deleguen” les tasques de cura a la dona. Fins i tot una de les coses que valora més cert segment de la població és que l'home sigui “treballador”. Atenció, no estic advocant per descuidar aquesta virtut, estic parlant més aviat de compensar i equilibrar. No oblidem que cuidar també és treballar.
Els rols estereotipats (dona cuidadora i home treballador/proveïdor) també es transmeten subtilment en la relació amb el pare. Pot més l'exemple que els discursos.
La relació amb el pare, què prendre i què no prendre
Discernir què abracem i què no del model de masculinitat transmès pel pare.
Crec que determinació, posar límits, voluntat, el poder, acció, entre altres, són qualitats humanes. D'una manera estereotipada, probablement, transmeses en la relació amb el pare. I són qualitats que els homes podem honrar i reconèixer-hi, però no cultivar de manera unilateral.
En els anys 70 i 80 va sorgir un tipus d'home conegut pejorativament com els "nois New Age”. I no em refereixo als que també es van conèixer com a “nens indi”. Eren més aviat homes conscients de la supremacia del model masclista. Però en el seu intent per desvincular-se de l'estereotip es van polaritzar en una masculinitat desvitalitzada.
Homes que en la relació amb el seu pare van advertir duresa, incomprensió, fins i tot violència que van rebutjar radicalment. D'aquesta manera van rebutjar la totalitat que representava el seu pare així com allò “aprofitable” d'aquesta masculinitat.
Homes que van confondre vulnerabilitat amb debilitat, flexibilitat i sensibilitat amb labilitat emocional. Homes que, en definitiva, desconeixien que es pot ser fort i sensible.
La rudesa o duresa emocional, una característica heretada del model de masculinitat hegemònica.
Honrar i “prendre” el nostre pare (i per descomptat a la mare) no vol dir estar d'acord amb ell. Però ell va ser una part en la transmissió de la nostra vida. I ens serveix de model (com a exemple o contraexemple) en la de/construcció de la nostra masculinitat.
A teràpia Gestalt distingim la diferència figura/fons. La figura és el que emergeix a la consciència, la forma. El fons és el que encara roman imperceptible encara que sempre és present.
En la relació amb el meu pare adverteixo coses que no m'agraden i d'altres que m'agraden. Aquestes coses conformen les figures que emergeixen del fons. Però també m'adono de molt més. La transmissió de vida i amor als quals, amb més o menys encert, pretenc donar forma. I aquest és el fons que roman sempre, invisible o no. A aquest fons jo l'anomeno Vida i Amor.
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
www.josepguasch.com
Anterior article relacionat: El meu pare i jo. El mirall per transformar la masculinitat.
Vols assistir a un de les nostres activitats gratuïtes?. Segueix el següent enllaç:
Què ens passa als homes amb les emocions? Taller d'intel·ligència emocional i masculinitat
La relació amb el pare. Honrar la seva figura, acceptar el que volem, i no acceptar el que rebutgem. Homes i món emocional. Josep Guasch, coaching i psicoteràpia a Sabadell.
