Emocions i homes. Què ens passa amb el món emocional? Intel·ligència emocional i masculinitat. Noves masculinitats i processos terapèutics a Sabadell.
La intel·ligència emocional no s'ha de basar a parlar “sobre”, és més aviat sostenir i viure les emocions.
Sovint escolto amics i companys d'activisme dir allò de "jo no sóc masclista". De vegades d'una manera explícita, altres vegades d' una manera indirecta. I jo crec que sí, sí que som masclistes. I no vull amb això fustigar-me (jo sempre he estat més hedonista que masoquista). Tampoc estic resignant-me ni vanagloriant-me del masclisme dels homes.
Crec que només des de l'acceptació honesta (que no resignada) podem avançar en la deconstrucció de la masculinitat hegemònica.
El discurs políticament correcte està bé. Però és només el principi, sospito que alguns homes es queden en això, el políticament correcte. I no és suficient, de vegades és fins i tot perjudicial. Crec que cal aprofundir més, per això el títol "emocions i homes"
Els homes no tenim emocions?
Els homes no tenim emocions? És clar que les tenim.... Però selectives. I les emocions tenen a veure amb el nostre masclisme? Doncs sí i ho veurem amb exemples.
També veurem com masclisme, (algunes) emocions i homes estan molt lligats.
Abans de començar, matisar el que he exposat. No estic fent una apologia del masclisme ni molt menys. Més aviat al revés. Però vull ser realista.
Com a terapeuta sóc conscient que el que aprenem de petits no se'n va d'un dia per l'altre. I més encara si està acompanyat d'una forta pressió social. Cal un nord i tenir-ho clar. Però una cosa és tenir clar l'objectiu i un altre haver-ho aconseguit.
La nova masculinitat té una assignatura pendent. Integrar la intel·ligència emocional com una part de la vivència diària. No tant com una teoria.
Aconseguir una afinitat entre els homes i les emocions és una assignatura pendent en la masculinitat. I si no superem (vivencialment) aquesta mancança, només ens quedarem en paraules buides.
Homes i emocions, sentiments, emocions secundàries…
Hi ha un estrany maremàgnum semàntic entre els teòrics de l'emocional. Jo, que m'apropo més a la praxi, no em porto gaire bé amb el món dels conceptes. No obstant això, per sort una cosa està clara, el concepte emoció, a saber:
“Conjunt de reaccions orgàniques que experimenta un individu quan respon a certs estímuls externs que li permeten adaptar-se a una situació respecte a una persona, objecte, lloc, entre d'altres”.
Intel·ligència emocional vivencial i masculinitat, un repte pendent.
Tot i que hi ha altres models, per simplificar en aquest article utilitzaré el de les 4 emocions bàsiques
– Ràbia
– Alegria
– Tristesa
– Por.
A l' article El patriarcat i els seus mandats Vaig assenyalar alguna cosa sobre les 4 emocions bàsiques. I també com el patriarcat articula la relació entre emocions i homes mitjançant pressuposicions imposades.
Així, ràbia i alegria són enteses com a inherents a les emocions de l'home. Tristesa i por, en ser etiquetades en aquesta confusió entre debilitat i vulnerabilitat no són considerades tan pròpies d' homes, 🙄 . Per suposat hi ha hagut estereotips patriarcals vinculats a emocions i home.
Pel que fa als termes sentiments i emocions secundàries tenen altres connotacions. Pel que fa a aquest article em centraré en alguns aspectes, no en tots. Utilitzaré preferentment el terme emocions secundàries.
Les emocions secundàries i l' aprenentatge en societat.
Les emocions secundàries són compostes, una mica més elaborades i, sobretot, apreses. Les acompanya, també, un fort component social i valoratiu, una mena de creences.
Algunes emocions s'aprenen… i es poden desaprendre..
Les emocions bàsiques són inherents a la nostra condició de mamífers i precedeixen les secundàries. Aquestes últimes les anem construint fins, més o menys els 8 anys. I això és molt important per entendre el vincle homes i emocions.
Un exemple no gaire estrany: Un nen, viu la realitat del pare com un ésser (semi)absent. Conseqüentment és la mare qui més el cuida. Haurà integrat, inconscientment, el mandat "la mare ha de cuidar de mi”. Ha viscut amb tanta naturalitat les cures de la mare que assumeix, implícitament, que és un deure de la mare.. I, pitjor encara normalitzarà els descuits del seu pare.
Així, s'enfadarà més amb la seva mare que amb el seu pare en ser desatès. És una altra forma d'aquest mandat "a les mares se'ls exigeix perfecció, als pares... no tant”. Per suposat això és així sempre que no existeixi una educació (diguem-ne) correctora de la situació.
Però això va molt més enllà. Què passa quan un home assassina la seva parella (o ex-parella) i, tot seguit, se suïcida? El suïcidi no és ni explicació ni justificació de l'assassinat, però alguna cosa ha ocorregut en aquest arravatament. Vegem exemples habituals.
Homes i emocions secundàries. Desenvolupament social i mescla d' emocions.
La frustració és una de les emocions secundàries que poden provocar més desacords en parella. Neix d'una expectativa prèvia, moltes vegades alimentada pels mites de l'amor romàntic. Quan aquesta expectativa (responsabilitat de qui la construeix) no s' ajusta a la realitat, apareix la frustració.
Per exemple, imaginem que en una reunió social la dona dissenteix de la seva parella (home en aquest cas). Ell creu (expectativa/creença) que la seva dona mai ha de "dissentir d'ell" en públic. però a més, per a aquest home existeix una relació de significat perversa però molt habitual: “Si ella dissenteix de mi, vol dir que no em respecta”. No oblidem que fins no fa gaire subjaïa el principi d'autoritat en l'eufemisme "cap de família/home".
Vivim des del cap els homes?
Així doncs tenim una creença instal·lada des de la infància que vincula aquest home amb emocions concretes. Probablement mai va veure la seva mare portant la contrària al seu pare en públic. Aquesta és una empremta (experiència significativa de referència) no verbal que s'instal·la com una creença fermament arrelada. Però hi ha més: altres creences vinculades als homes i les emocions.
La doble naturalesa emocional de la frustració.
La frustració, com a emoció secundària, a més de contaminada pel cognitiu, és també mixta. La tristesa per la pèrdua de l' expectativa. I també la ràbia, sovint dirigida "cap enfora". Això si no som capaços d'entendre que tota expectativa és responsabilitat de qui se la construeix.
Tenim doncs ràbia i tristesa unides com a vasos comunicants en la frustració. Però quan ens mirem, homes i emocions, ens adonem que la tristesa no la portem gens bé. La tristesa implica pèrdua i un home avaluat pels estàndards del patriarcat és fort, dominant. La pèrdua és mal acceptada.
A més, això de plorar.... torno al discurs del "tan sols bla, bla, bla.... Els homes som capaços d'admetre verbalment que no passa res si plorem.... I he vist aquests mateixos homes, en cercles de treball emocional, receptius i protegits, explicar històries molt doloroses... I no he vist ni una llàgrima.... 😯
Tornem a la frustració i els seus dos dipòsits emocionals com a vasos comunicants Ràbia i Tristesa. Si la tristesa no la sostenim.... per on expressem la frustració?. Per la ràbia.
Ràbia, agressivitat i violència en l' home.
La agressivitat, com a expressió de la ràbia, es transforma en violència per reivindicar una cosa que vivim com un dret. Però sabem que la violència és un comportament après al servei dels propis interessos. En aquest cas, equivocadament, al servei del que creiem el nostre dret.
En aquest punt l'home expressa les seves emocions des d'un lloc profundament patològic. Creu que té un dret, quan això és només una expectativa. Una creença de com haurien de ser les coses. Algunes creences profundament arrelades, distorsionen la realitat. Llavors l'home viu les seves emocions com un dret a reivindicar.
Viure creativament les emocions, tot i que ens incomodin.
També sabem que, moltes vegades, la ràbia encobreix la tristesa. És més fàcil per als homes relacionar-nos amb emocions que suposin expansió (ràbia i alegria) que amb altres que suposin contracció (tristesa). Fins i tot, de vegades, totes dues mantenen un estrany vincle:
Alguns dels que ens dediquem a això, ens agrada explicar contes. N'hi ha un que ve com anell al dit a això, el de dues amigues.... La ràbia i la tristesa
Si poguéssim escoltar el conte, fantàstic, només són dos minuts. Si no el missatge és simple: la tristesa, de vegades, encobreix una ràbia no expressada. I el mateix és cert al revés. En el cas que ens ocupa de la frustració espero que hagi quedat obvi el motiu. Especialment en aquesta estranya relació home – emocions.
Però el món dels contes és el que és. Pot servir-nos per a una comprensió profunda, però la trinxera del dia a dia és una altra. Què podem fer els homes per, en aquests contextos, portar-nos millor amb la frustració? Aquí van uns quants suggeriments.
RECONÈIXER (I honorar) LA TRISTESA
– Una pregunta que es pot formular en mode genèric o bé situacional:
Quins me hagués agradat que hagués estat i, però, no va ser?
La primera part de la pregunta em posa en contacte amb la il·lusió de l'expectativa. També amb l' implícit de la responsabilitat en la construcció de la mateixa.
– Reconsiderar les creences implícites.
– Aprendre a demanar assertivament.
– Desenvolupar l' empatia.
– Aprendre a respondre en comptes de reaccionar. La resposta ve d' un espai en el qual respirem i re-considerem la situació. La reacció és ràpida i automàtica.
– Aprendre a sostenir la frustració. Reconèixer la pròpia responsabilitat en l' expectativa auto-creada.
– Sostenir la tristesa, respirar-la i examinar què passa al meu interior quan la reconec. Bé sigui en mi o en una altra persona. Per exemple, quan un amic es divorcia.
Per suposat no entendre la tristesa com a victimisme o un mode de cridar l'atenció.
Homes i emocions: Conclusió
Adonar-nos de les emocions, consciència emocional.
Aquests elements cognitius i emocionals continuen apareixent, com a implícits, en les vides de moltes famílies. I el que vivim en la infància no es dissol per una simple declaració del "correcte políticament". És tant com dir "sé que és dolent fumar però això no m'habilita per deixar-ho si tinc l'addicció".
Per a una profunda re educació emocional de l'home cal un treball vivencial. No només teòric, documentat i benintencionat.
L' exposat és, per descomptat, només una orientació. Salvar aquesta bretxa entre homes i emocions requereix, en ocasions, un procés vivencial i terapèutic.
Fins el proper article,rep una cordial salutació,
www.josepguasch.com
Següent article relacionat: Tristesa i por. Per què els homes es riuen quan els veuen en la dona?
Anterior article relacionat: La relació amb el pare i la deconstrucció de la masculinitat patriarcal
Emocions i homes. Què ens passa amb el món emocional? Intel·ligència emocional i masculinitat. Noves masculinitats i processos terapèutics a Sabadell.
