Teràpies per millorar la teva qualitat de vida, satisfacció i benestar emocional.
Intel·ligència emocional i coaching. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta a Sabadell
Les emocions juguen un paper adaptatiu i comunicatiu. Ens informen sobre els canvis produïts en el nostre entorn així com el significat que li donem. Com a conseqüència ens mobilitzen cap a l'acció i donen color a les nostres vides.
És important tenir clar que no hi ha emocions positives o negatives. Sí que és cert que algunes emocions ens agradaran més o menys, però mai són bones o dolentes. D'altra banda, gran part de les nostres decisions tenen una base emocional. És per això que cal treballar la intel·ligència emocional que, com qualsevol altra habilitat, es pot millorar.
Per què la intel·ligència emocional?
Vegem, per exemple, tres emocions bàsiques: Por, tristesa i enuig.
La por davant d'una situació crítica és necessaria per mantenir l'estat d'alerta. No obstant això, mal gestionada, pot paralitzar-nos. La tristesa davant d'una separació ens ajuda a recollir-nos i reflexionar sobre el que ha passat. Però si deixem que ens arrabassi ens condueix a la depressió. La ràbia davant d'una injustícia posa energia a la nostra disposició per a combatre-la. Si no sabem alquimizarla podem caure en la irascibilitat amb tot i tots.
Veiem, doncs, com tres emocions poden gestionar-se d'una manera molt diferent. I en tots els casos amb resultats diferents. La intel·ligència emocional tracta, precisament d'això, de saber entendre i adreçar adequadament el missatge de les emocions.
Coaching i intel·ligència emocional. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta a Sabadell i Terrassa
L'alquímia de les emocions, Sabadell. Portes obertes curs 2003-2004 Espai Obert. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach
Les quatre emocions bàsiques
– Quin paper compleixen les emocions? – Com es diferencien dels sentiments? – Què és un estat emocional?
Dues de les grans modalitats terapèutiques s'encarreguen d'aquest treball:
Psicoteràpia i Coaching, dues maneres de treballar l'alquímia de les emocions.
Com es treballen en psicoteràpia? Com es gestionen en coaching?
Veurem dues maneres diferents de gestionar i treballar allò emocional. Fins i tot quan les dues modalitats de teràpia tenen diferents escoles i aproximacions, l'orientació és lleugerament diferent.
També és cert que, en ocasions, psicoteràpia i coaching s'aproximen bastant en la seva pràctica terapèutica. Ambdues teràpies focalitzen la seva activitat en què la persona millori la qualitat de vida i el benestar emocional. Una altra manera de dir-ho és que el terreny comú és el creixement personal. . Tot i això l'enfocament és diferent:
La mirada del coaching en creixement personal i assoliment d'objectius.
El coaching posa el focus en què la persona identifiqui
Autoconeixement per gestionar els estats interns.
els seus valors i objectius. I un cop identificats, elaborar un pla d'acció per aconseguir-los. També optimitzar el seu rendiment i potencial en diferents àrees de la seva vida.
Durant la posada en pràctica del pla d'acció poden aparèixer sentiments i estats emocionals que ajudin a superar el desafiament. O bé que bloquegin la consecució de la meta. Així doncs, l´alquímia de les emocions en aquest procés terapèutic estarà al servei de la consecució de l´objectiu.
La mirada de la psicoteràpiacomprendre'ns i relacionar-nos amb nosaltres mateixos.
Aquesta modalitat dajuda personal posa lèmfasi en la salut i el benestar mental i emocional. Ajuda les persones a comprendre i relacionar-se amb el seu món emocional, pensaments, i sensacions d'una manera més amable.
Està orientada a treballar assumptes com la depressió, ansietat, estrès, addiccions, fòbies. És a dir, tot allò que suposa un menyscapte a l'experiència vital de la persona. Sense perjudici dels seus objectius de vida.
Necessàriament el treball amb l´alquímia de les emocions és més profund. Fins i tot moltes vegades, és l'objectiu de treball. Contràriament, en coaching el món emocional es contempla com un mitjà més que pot aparèixer com a ajuda… o com a dificultat.
Veurem a l'alquímia de les emocions, com aquestes dues modalitats terapèutiques enfoquen el seu treball d'una manera una mica més àmplia.
Descobreix-ho a la sessió de portes obertes! Conceptes clars i senzills i dos exercicis pràctics.
Gestionar la complexitat diversa del món emocional.
L'alquímia de les emocions, On i quan?
On: Espai Obert, C / Les Valls 28; 4º-6ª. 08201 Sabadell Quan: Divendres 22 de setembre, a les 19 hores. Durada aproximada: Una hora i mitja.
Activitat de lliure assistència i gratuïta.
A càrrec de Josep Guasch, psicoterapeuta i coach.
L'alquímia de les emocions, Sabadell. Portes obertes curs 2003-2004 Espai Obert. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach
Intel·ligència emocional i masculinitat. Què ens passa als homes amb les emocions? Taller i dinàmiques a Sabadell
Entenem el món de les emocions i els sentiments?
Jo, home.... realment decideixo el que penso, sento i faig? O em baso, conscient o inconscientment, en el que s'espera de mi. En el que m'han dit que significa ser home.
Els nostres aprenentatges, des de la infància, venen marcats pel biaix delpatriarcat. Aquests mandats que interioritzem de ben petits ens diuen què hem de pensar, sentir, fer.... I què no.
Intel·ligència emocional i masculinitat els estereotips que ens limiten
Resumint molt, el sistema patriarcal defineix l'home com a:
– El "sexe fort", ni feble ni vulnerable. Això ens condiciona a no mostrar els nostres sentiments i a aparentar ser forts. – Tenim una emotivitat "invulnerable" i escasses necessitats afectives. El que ens converteix en éssers freds, emocionalment gairebé asèptics. – Som autònoms i independents, no necessitem de ningú per protegir-nos. – Podem amb tot, som forts i sempre estem a l'alçada de les expectatives (pròpies o alienes). – Som, per naturalesa, competitius, enèrgics fins i tot amb una orientació “natural” a l'agressivitat i la violència.
Però tot això és una gran mentida. En realitat estem castrats emocionalment. Els privilegis que ens atorga el sistema patriarcal tenen un preu i un cost molt elevat.
No reconèixer, en primer lloc, ni expressar en segon. les emocions té un cost elevat. Tant per a nosaltres com per a les altres persones.
Podem els homes anar (encara que només sigui) una mica més enllà a l'expressió emocional?
La conseqüència més evident s'evidencia en les violències masclistes. Doncs, quan no estem habituats a reconèixer els nostres sentiments ni emocions, no sabem sostenir-los.
Et convidem a aquest taller de curta durada, completament gratuït.
Quan: Dilluns 09/10/23, de 19 a 21h On: Casal Pere Quart, Rambla 69 Sabadell Adreçat a: Qualsevol persona que se senti home (CIS o TRANS). Sense distinció d'orientació sexual (hetero, homo, bi, queer, inter, asexual...). I vulgui evolucionar cap a una masculinitat més completa inclusiva i oberta.
La causa de la procrastinació. Postergar, deixar per demà (o després), consulta a Sabadell, Terrassa i online.
Quan s'acumulen les tasques podem decidir evadir-nos.
Per endinsar-nos en la causa de la procrastinació (postergar), vegem una primera aproximació etimològica. Aquesta ens porta al llatí, “procrastinare”. "Pro" (abans de) i "crastinum" (el dia de demà). També trobem en grec el terme “akrasia” . Aquest terme, en grec antic es va associar a voluntat feble o descontrol. No obstant això, més específicament es defineix com un acte irracional. És a dir, conscientment sabem que volem fer X, però fem I.
Inicialment la “acrasia” es refereix a l' acció de fer. No obstant això, també pot referir-se a decidir intencions, desitjos i opinions. Ajornar una decisió, una intenció o emetre una opinió.
Tota decisió implica una elecció, Per tant triar alguna cosa i rebutjar (o ajornar) una altra cosa. Això pot conduir a un estat interior de confusió. I d'aquí en deixar per després (o demà) l' elecció. Aquesta és, doncs, una primera aproximació (superficial encara) a la causa de la procrastinació.
Deixar per demà i gestió de les emocions
La causa de la procrastinació té més a veure amb una gestió deficient de les emocions. No necessàriament fem o deixem de fer alguna cosa sempre per ganduleria. Aquesta teoria està sostinguda per Timothy A. Pychyl i Paul Mason. Al llibre, traduït al castellà com a "La solución a la procrastinación" desenvolupen aquesta hipòtesi de treball.
Una lectura superficial de la causa de la procrastinació l'ha portat al terreny de la gestió del temps. I òbviament té repercussions importants en l'economia de les tasques. Però no és una cosa a solucionar amb "tècniques" de "gestió del temps". Aquesta és l'aproximació del coaching. Per suposat no vol dir que no sigui adequada. Es, senzillament una aproximació remediativa que pretén ser pragmàtica. De vegades aconsegueix l'objectiu....però no sempre .
Aquesta aproximació del coaching ens condueix a ocupar la ment en activitats productives i planificades. D'aquesta manera, en tenir un objectiu clar i el camí a emprendre, els dubtes no són tan peremptoris. D'una manera, entre còmica i certa és el que trasllueix la frase:
Una ment ociosa és l'avantsala de l'infern (o taller del diable)
Tampoc és una maledicció del caràcter o un defecte que no es pugui solucionar.
El secret, el veritable secret està en aprendre a sostenir les emocions. I manejar la nostra activitat AMB les emocions, no EN elles i, òbviament menys NEGANT-LES.
Deixar per demà no és una maledicció, el cervell té les seves prioritats.
El nostre cervell té la seva pròpia agenda
Una cosa en la qual incideixo sovint en consulta és què fem amb el que ens passa. Quan enfrontem una situació que ens incomoda podem acceptar-la (no resignar-nos) o reaccionar amb algun tipus d'incomoditat. Cap de les dues opcions facilita una solució pragmàtica. Però sí punts de partida molt diferents.
Des de la primera posició podem plantejar-nos mesures des d'un estat d'equanimitat. Sigui quina sigui la decisió no empitjorarà el nostre estat d'ànim. I és més, partir d'un estat interior més relaxat sempre facilita la presa de decisions. I per entendre la causa de la procrastinació, la informació és important.
El nostre cervell és un gran "currant"
El nostre cervell té una prioritat principal, coordinar la nostra supervivència. Si penséssim en la multitud de funcions vitals que dirigeix sense adonar-nos seríem conscients com està de atrafegat. I per fer-ho amb màxima eficàcia una de les tàctiques que utilitza és estalviar energia. I per aconseguir-ho, recorre al conegut, el que no exigeix un gran esforç.
Aquesta no és una conducta que ens resulti estranya. És normal que en situacions d' estrès, ens comportem com estem més acostumats a fer-ho. Encara que sigui ineficient.
El nostre cervell compleix amb moltes tasques.
Per superar això hem de posar alguna cosa de consciència ja que estem parlant d'un hàbit molt arrelat. Mel Robbins va emfatitzar el poder de les decisions conscients en el seu llibre: “El poder dels cinc segons". Per a aquesta autora la causa de la procrastinació està en l' excessiu rumiar. No crec que sempre sigui aquest l'origen del deixar per després. Tanmateix facilita una pràctica que, en alguns casos, pot funcionar.
Postula l' existència d' una finestra de 5 segons entre la intenció i l' acció. Si podem intervenir en aquesta finestra de 5 segons, interromprem el bucle de l'hàbit. I en aquest cas del deixar per després.
Per fer-ho proposa, quan sorgeix l'oportunitat de prendre una decisió, efectuar un compte regressiu. Només un compte enrere 5-4-3-2-1 i emprendre l'acció/decisió. És una manera d'evitar la paràlisi per un excessiu anàlisi.
Tanmateix no existeix només una causa de la procrastinació. Vegem una altra manera d'entendre-la.
La causa de la procrastinació i les estratègies de motivació.
Allò que ens motiva difícilment ho "deixarem per demà". Això sembla una obvietat, i ho és en alguns casos... però no en tots. Hi ha tres variables importants que estan en l'origen d'aquest deixar per després:
– OBJECTIU. – TASCA. – TEMPS.
La causa de la procrastinació en l' objectiu.
Perquè ens motivi, s' ha de fonamentar en valors personals. És a dir en allò que considerem important. Els valors són la font de la motivació interna, la més genuïna.
Quan és una cosa que "hem de" fer encara que no ens agradi hauríem de buscar factors motivacionals externs. Altrament dit quins beneficis aconseguim amb l'assoliment. També és possible focalitzar-nos en què evitem.
En la causa de la procrastinació, sovint tenim objectius poc clars o motivadors. És important, per a aquest pas, tenir objectius clarament formulats, realistes i motivadors. És el que he apuntat al principi una aproximació de coaching.
De vegades la procrastinació té a veure amb l'objectiu, de vegades amb les tasques.
En aquest context entenc tasca com el procés per aconseguir un objectiu. No sempre la tasca és atractiva, encara que sí que pugui ser-ho l'objectiu. En anar desplegant la tasca (present) o abans de fer-ho (futur) podem desenvolupar sentiments d'inseguretat. Aquí pot aparèixer el vincle procrastinació/baixa autoestima /inseguretat. És el diàleg intern del tipus "no sóc capaç de”, “no ho faré bé".... Fins i tot es pot entremesclar amb l'anomenat síndrome de l' impostor.
Si bé falta de confiança i síndrome de l' impostor poden ser causa de procrastinació, no són el mateix. En la primera emergeix una inseguretat per desplegar una tasca o aconseguir un objectiu. És normal la falta de confiança quan comencem alguna cosa que mai abans havíem fet.
En la síndrome de l' impostor la persona és algú alta o suficientment qualificat per a aquesta tasca o objectiu. Fins i tot pot ser algú amb experiència més que suficient.... Però encara i així tem no estar a l'altura o... ser "descobert" com un frau.
Un altre element important causa de procrastinació és l' ansietat. Al fons d'aquesta s'instal·la un temor anticipatori. És a dir, encara no hem iniciat la tasca i ja ens posem en el pitjor. En termes humorístics l'aforisme principal de la "Llei de Murphy": "Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament (i a més ho farà en el pitjor moment possible)”
Quan la causa de la procrastinació és el factor temps:
Resumint molt podem entendre el futur en tres paràmetres: Curt, mitjà i llarg termini. Com a norma general, quan ens plantegem un objectiu a llarg termini costa més mantenir la motivació. Aquesta bé pogués ser la causa de procrastinació en alguns casos: Objectius temporalitzats a llarg termini.
És aconsellable, en objectius a molt llarg termini, fraccionar les diferents etapes.
Com a norma general, quan parlem de formulació d'objectius, un dels paràmetres és la temporalització. Si vols saber més sobre aquest concepte pots ampliar en el següent article:
La temporalització d'un objectiu compleix una triple funció:
En primer lloc: Focalitza l'energia mental i emocional posant-li uns límits.
En segon lloc: Desmembrar un objectiu a llarg termini en etapes més curtes facilita la sensació de consecució. Cada etapa finalitzada, i la sensació d'assoliment (encara que sigui parcial) incrementen la motivació. La motivació és un dels motors que poden frenar les causes de la procrastinació.
En tercer lloc: Constatar si anem complint o no els terminis. I, si escau, factors correctius a aplicar.
En el següent article veurem la causa de la procrastinació segons l'estratègia que usem per motivar-nos. Ho veurem també amb un exemple pràctic.
Per què repetim els mateixos errors i conductes? Teràpia a Sabadell, Terrassa i online. Psicoteràpia actes compulsius, TOC i obsessions.
Actuar d'una manera diferent posant consciència en la nostra actitud i conducta.
Probablement hagis vist la pel·lícula, traduïda a Espanya com a "atrapat en el temps”. Tot i que sigui una pel·lícula en clau de comèdia és una excel·lent metàfora descriptiva i, alhora, resolutiva. Descriu i ofereix una alternativa a la pregunta: ..Per què repetim els mateixos errors i conductes? I també al com deixar de repetir els mateixos errors.
L'argument és senzill i s'ha clonat en altres films. Bàsicament el protagonista es troba atrapat en un bucle de temps. Cada dia finalitza a una hora determinada i torna a despertar les 6 del matí. Passi el que passi, queda esborrat per tornar a començar l'endemà... i es repeteix el mateix dia.
Adornat amb una història d'amor, l'argument gira al voltant de la presa de consciència del protagonista. Aquesta conscienciació és bàsica, també, en qualsevol procés de psicoteràpiai coaching.
I va més enllà dels "canvis remediatius" dirigint-se a un procés de responsabilitati autoconsciència. Veurem en aquest i successius articles com la consciència és bàsica per respondre a les dues preguntes bàsiques:
Per què repetim els mateixos errors i conductes? Com deixar de repetir els mateixos errors?
I tornant a la pel·lícula, com una metàfora que recomano veure, podem descobrir també la clau: Quan el protagonista, malgrat visitar sempre el mateix dia, percep que la solució a l' enigma està en ell. Com diria Gandhi: "Sigues el canvi que vols veure al món". Això suposa un canvi profund de creencesque afecten el nivell de la identitat. Un canvi de paradigma de victima impotent a protagonista conscient.
Una excel·lent crítica basada en la psicoanàlisi la pots
Amb la transformació alliberem el millor de nosaltres mateixos.
En aquest post i els següents exposaré les principals línies que, dins de la psicoteràpia, ofereixen explicacions a la pregunta: Per què repetim els mateixos errors i conductes?. Una forma metafòrica d'entendre-ho seria preguntar-nos:
Qui sóc jo que visc i construeixo aquesta experiència en la meva vida?
Els actes compulsius, la compulsió a la repetició.
Els actes compulsius són una manera de respondre a l' ansietat. Tot comença quan un pensament ansiògen, no desitjat, comença a emergir des del fons de la consciència. Aquesta primera fase rep el nom d' obsessió i és estrictament mental.
La següent obeeix a la compulsió. Es caracteritza per la necessitat imperiosa de materialitzar el pensament que genera ansietat. Per exemple, tornar una i altra vegada a revisar si es va tancar bé la porta.
Parlem, generalment, de rituals obsessius que es repeteixen una i altra vegada. Les primeres intervencions en teràpia aniran dirigides a diferenciar els dos plans:
– El mental (obsessió – pensament) – El conductual (compulsiu – acció)
Així doncs, mitjançant pràctiques terapèutiques, aprofundim, en primer lloc, en la percepció de les dues fases. Seguidament, convidem a establir una "falca" de consciència per diferenciar i promoure alternatives.
Els dos nivells dels actes compulsius, el mental (obsessió) el conductual (compulsió)
El primer intent per part de la psicoteràpia per explicar aquest fenomen va venir de la mà de Freud. Ell el va anomenar compulsió de repetició: Va nomenar així la tendència, a algunes persones, a repetir conductes, actituds, pensaments o fins i tot somnis. El més curiós d'això és que, en la majoria dels casos es tractava de patrons de conducta o creences no desitjats.
Actitud i conducta reiteratives ens porten, simbòlica o literalment, a la inèrcia i l'immobilisme.
En aquesta breu explicació trobem una primera aproximació a per què repetim els mateixos errors i conductes. No obstant això, la hipòtesi Freudiana era preocupant. En la resposta a la pregunta per què repetim els mateixos errors?, i des de la seva visió, apareixia una conclusió preocupant:
Per a Freud, compulsió de repetició és a la base de l' impuls de mort. Va denominar Tanatosa aquesta pulsió. Segons la seva teoria, comporta un intent de regressió a estats primitius de quietud, en altres paraules al regne mineral. La petrificació i congelació de la vida humana.
Per què repetim els mateixos errors i conductes? La psicoteràpia Gestalt
Entrem en un terreny menys determinista, el del corrent fenomenològic i humanistade la psicoteràpia Gestalt. La conducta no va orientada a una fatalitat, sinó que té significat i sentit. A més, aquest significat és únic en cada persona (fenomenologia).
Una pressuposició bàsica de la teràpia Gestalt és la confiança en la saviesa organísmica. És a dir la nostra experiència vital ens dirigeix a situacions en què puguem completar la nostra autenticitat. Així doncs "apareixen" escenaris que ens enfronten a necessitats no cobertes. Dit d'una altra manera "Reptes que ens incomoden". Però en aquesta incomoditat hi ha el germen del nostre creixement personal.
Aquests contextos no estan orientats a respondre a la pregunta:
Satisfer les pròpies necessitats en qualsevol etapa de la nostra vida.
Per què repetim els mateixos errors i conductes? Més aviat ens posen en la tessitura de Com deixar de repetir els mateixos errors? Contràriament a una opinió molt estesa, la teràpia Gestalt no menysprea el passat. Més aviat atenem a com el (això que anomenem) passat està present en el present.
Vegem un exemple que simplificaré molt per il·lustrar-lo d'una manera directa. Evidentment, en la realitat terapèutica no tot és tan senzill com exposaré ara.
Trastorns alimentaris i nen interior
Imaginem un mandat parental adreçat al nen o nena molt típic: "Si no menges la mama (o el papa) no t'estimaran". Crec que darrerament pares i mares no recorren tant a aquesta espècie de xantatge emocional. No obstant això, no fa gaire era prou habitual.
Hi ha una necessitat universal, ser volgut, estimat, acceptat. Això genera un sentiment de satisfacció, alegria, tranquil·litat etc....
El nen, des de la seva necessitat de ser estimat, rep un missatge que interpreta literalment. Aquest missatge genera una gran confusió entre dues coses que vol. L'amor dels seus pares i, en aquell moment, no menjar. El conflicte intern està servit.
El mandat parental tendeix a instal·lar una relació de significat que funciona sota el format: “Això vol dir allò”. És a dir, si no menges vol dir que el pare i la mare no t'estimaran. El nen a més pot inferir altres conseqüències: "Sóc dolent", "no sóc digne de ser estimat", “no sóc mereixedor”, “sóc incapaç de…”, "el que vull no està bé" etc.
Qualsevol intervenció en psicoteràpia, més enllà de l'aspecte superficial/remediatiu haurà d'atendre aquestes introjeccions per ser completa.
Aquí podem trobar el nucli d'alguns patrons del trastorn alimentari compulsiu. La resposta a la pregunta per què repetim els mateixos errors?, en aquest cas menjar compulsivament, és òbvia. Es deu a una creença instal·lada des de la infància originada en un assumpte inconclús.
Vull aclarir alguna cosa al respecte. Si l'observem sota el prisma adult, és obvi que l'estratègia dels pares, en aquest cas, és benintencionada. Però no adequada per a la mentalitat infantil. Fins i tot, l' eventual adult afectat pel trastorn alimentari el pot comprendre.
Però tots tenim un nen interior amb els registres d' experiències no assimilades. I la seva dinàmica segueix molt viva, amb els introjectes "engolits" literalment.
De petits “empassem” literalment el que ens diuen el pare i la mare .
En cercles gestàltics es recorre a una metàfora per il·lustrar aquest tipus de mandats. Menjar una poma sense mastegar. Òbviament, si la empassem sense triturar-la abans, els sucs gàstrics hauran de fer un sobre esforç. La conseqüència, males digestions, possibles úlceres gàstriques etc....
En el pla emocional, això comporta conductes irracionals i inadaptades. Però la raó d'aquestes no podem trobar-la en la raó habitual. Més aviat en els assumptes inconclusos, també anomenats Gestalts obertes.
Per ampliar més sobre per què repetim els mateixos errors? sota una perspectiva gestàltica suggereixo el següent article:
Relaxació muscular per a l' estrès; mètode Jacobson, psicoteràpia a Sabadell
, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach .
A l' article teràpia per a l' estrès, veiem que aquest no sempre és perjudicial. No obstant això, detectar el Distrès(estrès innecessari) requereix un cert nivell de consciència.
Tres elements bàsics cal considerar en la relació amb l' estrès:
– Consciència corporal. A través de les sensacions físiques, gest, postura, moviment... Aquest és el tipus de consciència que prioritzem en la relaxació muscular per a l'estrès.
La triple dimensió de la nostra experiència vital.
La relaxació muscular per a l'estrès ens ajuda a adquirir la necessària consciència corporal. I s'aconsegueix mitjançant la sensació de contrast tensió-relaxació, aplicada en diferents grups musculars. Dirigint així l'atenció, adquirim una percepció més afinada. És també anomenada mètode Jacobson de relaxació muscular progressiva.
Com a comentari addicional, afegir que cada vegada més, en psicoteràpia, s' atén la necessitat d' aquesta consciència corporal. Gran part de les percepcions de transformació evolutiva en una persona venen acompanyades d'un subtil avís somàtic.
La relaxació muscular per a l'estrès, concepció i idea de fons.
El cos reacciona als estressors. De vegades d'una manera intensa, altres, d'una manera no tan aguda però sostinguda. Prestar consciència a aquesta tensió corporal innecessària és un pas imprescindible per avançar. En general qualsevol modalitat de coaching i psicoteràpia actual presta molta atenció a la consciència . No obstant això, poques vegades s'ha associat a la consciència del cos.
La relaxació muscular per a l'estrès ens ajuda a focalitzar-nos en aquesta diferència Tensió – Distensió. És un exercici de consciència somàtica que realitzem primer en un ambient protegit i en silenci. Posteriorment, l'atenció al cos apareix d'una manera més espontània. Fins i tot alguna part de l'exercici formal de tensió – relaxació, el podem adaptar a la vida diària.
Les instruccions t'indueixen a centrar-te a contraure, selectivament, diferents grups musculars. És important que paris molta atenció a com sents el que sents. La relaxació muscular per a l'estrès (Mètode Jacobson) no és una pràctica d' exercici físic. És una pràctica de CONSCIÈNCIA CORPORAL.
Edmund Jacobson va ser un metge i psiquiatre estatunidenc. Va estudiar amb especial atenció la tensió muscular com una resposta del cos a l' ansietati el estrès. Atenent aquest vincle és possible revertir la resposta als estressors modificant la resposta del cos. Aquesta tècnica s' ha aplicat amb èxit en diferents modalitats de psicoteràpia.
Per realitzar-la correctament i beneficiar-nos de les propietats de la mateixa és necessari parar esment a les sensacions. Per això concentra't en la tensió durant uns cinc segons i després, deixar anar tot d'una! En deixar anar para atenció, durant uns cinc segons, a l'alleujament corporal.
El mètode Jacobson se segueix utilitzant amb èxit en psicoteràpia per superar estrès i ansietat.
Captar el contrast tensió – relaxació.
D'aquesta manera, la relaxació muscular per a l'estrès afavoreix adonar-te de la diferència tensió-relaxació. Posteriorment aquesta habilitat l'aniràs extrapolant inconscientment al teu dia a dia. De totes maneres, no estarà de més que, de tant en tant, paris atenció al teu estat corporal.
Com començar. Afluixar les tensions i preocupacions.
Per practicar la relaxació muscular per a l'estrès necessitaràs disposar d'un temps per a tu. Evidentment, quan dominis la pràctica els temps s'escurcen.
Pots, si ho desitges, utilitzar encens, olis, algun tipus de música relaxant.
Comença preferiblement tombat. Pren unes quantes respiracions lentes i profundes. Respira pausadament, inspirant estàs en calma i amb l'espiració deixes anar.... Deixes anar.... Braços i mans descansant a banda i banda. Les cames separades, en paral·lel i alineades amb les espatlles.
Descansa i deixa't anar, i a mesura que et vas establint et vas adonant de la teva respiració. Llevat d' indicacions expresses, en la relaxació muscular per a l'estrès l'actitud i moviments són suaus i delicats.
I et vas adonant de com la respiració et respira, agradablement... Deixant-te anar en aquest viatge de consciència cap al teu cos.
Tu ets el teu cos... i ets molt més que el teu cos.... Ets el teu estrès i ets molt més que el teu estrès.... Inspirant estàs en calma, espirant deixes anar, deixes anar. Adona't del teu cos com una totalitat.
Relaxació muscular per a l' estrès. Alliberant respiració i veu.
Alliberar la tensió d'emocions sostingudes innecessàriament en el temps.
I mentre t'endinses en la respiració, relaxa la mandíbula i el coll. I conforme vas inspirant, adona't de com la columna d'aire entra pel nas. Va baixant pel coll i imagina que es dirigeix fins al ventre. Des del ventre impulsa, de cop, la columna d'aire cap amunt. Allibera el coll, deixar anar la mandíbula i donar permís per deixar anar l'aire acompanyat d'una exclamació (Ohhhh!!! Ahhh!!!). La idea en aquest punt és la de deixar anar la veu i sentir l'alleujament subsegüent.
Un cop has alliberat amb la veu, roman durant dues o tres respiracions. Molt suau, adonant-te de l'alleujament... relaxa la cara... el coll... Deixant-te respirar suau i relaxadament.
Repeteix aquest procés unes tres o quatre vegades...
He afegit aquest pas inicial que no està en el mètode Jacobson de relaxació muscular per a l'estrès. No obstant això està alineat amb la idea general. Adona't del contrast tensió – relaxació. Sigues conscient del balanç tirantesa – descans...
És important, tant en aquest pas de la relaxació com en els següents, Deixar anar la tensió tot d'una. I un cop fet parar atenció i consciència a la sensació de distensió, descans, relaxació. Aturant-te aquí uns moments.
Portant la relaxació muscular per a l' estrès a altres zones del cos.
Relaxant cames i peus
Aixeca una mica una cama, dirigeix el peu cap amunt i cap a tu tensant el més possible. Quan portis uns 10 segons així, deixa anar de cop. Deixar caure la cama i atura la teva consciència en aquesta sensació de relaxació muscular. Aixeca una altra vegada i repeteix l'operació.
Ara repeteix aquesta seqüència amb l'altra cama.
Relaxar la part baixa de la columna
Portar la relaxació muscular per a l' estrès a la part baixa de la columna requereix una especificació. Si estàs tumbad@ porta la planta dels peus a terra. Inspira i aixeca les natges i les lumbars recolzant-te als peus. Mantenen la tensió durant un moment i... deixa't caure. Com abans... aprecia la sensació d'alleujament i relaxació en cames, natges, malucs i lumbars
Trasllada l' exercici de relaxació muscular per a l' estrès a diferents zones del cos. Com si fessis un escàner corporal. – Abdomen. – Tòrax. – Braços i mans. – Espatlles. – Cervicals. – Mandíbula. – Nas. – Ulls. – Celles i entrecella. – Front.
En resum aquest és l'exercici de relaxació muscular per a l'estrès (mètode Jacobson). Bàsicament percebre la diferència, tensió-relaxació en diferents grups musculars. Es, com he assenyalat anteriorment, una diferenciació cada vegada més present en els processos de psicoteràpia. Adquirir consciència corporal. Ja que el cos, en definitiva, és l'expressió externa del nostre món intern. I tots dos estan interconnectats.
Recórrer tot el cos amb la consciència.
La forma en què tradicionalment es practica és pujant de peus a cap. Tanmateix també es pot invertir el recorregut. És molt important, durant el mateix, percebre la diferència tensió-relaxació. I aturar-se un temps per educar la consciència corporal. Aquesta és la base de la relaxació muscular per a l'estrès. També anomenada “Mètode Jacobson”.
Sens dubte una de les tècniques holístiques que més contribueixen, a pal·liar els símptomes de l'ansietat i l'estrès de base.
Emocions i homes. Què ens passa amb el món emocional? Intel·ligència emocional i masculinitat. Noves masculinitats i processos terapèutics a Sabadell.
La intel·ligència emocional no s'ha de basar a parlar “sobre”, és més aviat sostenir i viure les emocions.
Sovint escolto amics i companys d'activisme dir allò de "jo no sóc masclista". De vegades d'una manera explícita, altres vegades d' una manera indirecta. I jo crec que sí, sí que som masclistes. I no vull amb això fustigar-me (jo sempre he estat més hedonista que masoquista). Tampoc estic resignant-me ni vanagloriant-me del masclisme dels homes. Crec que només des de l'acceptació honesta (que no resignada) podem avançar en la deconstrucció de la masculinitat hegemònica.
El discurs políticament correcte està bé. Però és només el principi, sospito que alguns homes es queden en això, el políticament correcte. I no és suficient, de vegades és fins i tot perjudicial. Crec que cal aprofundir més, per això el títol "emocions i homes"
Els homes no tenim emocions?
Els homes no tenim emocions? És clar que les tenim.... Però selectives. I les emocions tenen a veure amb el nostre masclisme? Doncs sí i ho veurem amb exemples.
També veurem com masclisme, (algunes) emocions i homes estan molt lligats.
Abans de començar, matisar el que he exposat. No estic fent una apologia del masclisme ni molt menys. Més aviat al revés. Però vull ser realista.
Com a terapeuta sóc conscient que el que aprenem de petits no se'n va d'un dia per l'altre. I més encara si està acompanyat d'una forta pressió social. Cal un nord i tenir-ho clar. Però una cosa és tenir clar l'objectiu i un altre haver-ho aconseguit.
La nova masculinitat té una assignatura pendent. Integrar la intel·ligència emocional com una part de la vivència diària. No tant com una teoria.
Aconseguir una afinitat entre els homes i les emocions és una assignatura pendent en la masculinitat. I si no superem (vivencialment) aquesta mancança, només ens quedarem en paraules buides.
Homes i emocions, sentiments, emocions secundàries…
Hi ha un estrany maremàgnum semàntic entre els teòrics de l'emocional. Jo, que m'apropo més a la praxi, no em porto gaire bé amb el món dels conceptes. No obstant això, per sort una cosa està clara, el concepte emoció, a saber:
“Conjunt de reaccions orgàniques que experimenta un individu quan respon a certs estímuls externs que li permeten adaptar-se a una situació respecte a una persona, objecte, lloc, entre d'altres”.
Intel·ligència emocional vivencial i masculinitat, un repte pendent.
Tot i que hi ha altres models, per simplificar en aquest article utilitzaré el de les 4 emocions bàsiques
– Ràbia – Alegria – Tristesa – Por.
A l' article El patriarcat i els seus mandats Vaig assenyalar alguna cosa sobre les 4 emocions bàsiques. I també com el patriarcat articula la relació entre emocions i homes mitjançant pressuposicions imposades.
Així, ràbia i alegria són enteses com a inherents a les emocions de l'home. Tristesa i por, en ser etiquetades en aquesta confusió entre debilitat i vulnerabilitat no són considerades tan pròpies d' homes, 🙄. Per suposat hi ha hagut estereotips patriarcals vinculats a emocions i home.
Pel que fa als termes sentiments i emocions secundàries tenen altres connotacions. Pel que fa a aquest article em centraré en alguns aspectes, no en tots. Utilitzaré preferentment el terme emocions secundàries.
Les emocions secundàries i l' aprenentatge en societat.
Les emocions secundàries són compostes, una mica més elaborades i, sobretot, apreses. Les acompanya, també, un fort component social i valoratiu, una mena de creences.
Algunes emocions s'aprenen… i es poden desaprendre..
Les emocions bàsiques són inherents a la nostra condició de mamífers i precedeixen les secundàries. Aquestes últimes les anem construint fins, més o menys els 8 anys. I això és molt important per entendre el vincle homes i emocions.
Un exemple no gaire estrany: Un nen, viu la realitat del pare com un ésser (semi)absent. Conseqüentment és la mare qui més el cuida. Haurà integrat, inconscientment, el mandat "la mare ha de cuidar de mi”. Ha viscut amb tanta naturalitat les cures de la mare que assumeix, implícitament, que és un deure de la mare.. I, pitjor encara normalitzarà els descuits del seu pare.
Així, s'enfadarà més amb la seva mare que amb el seu pare en ser desatès. És una altra forma d'aquest mandat "a les mares se'ls exigeix perfecció, als pares... no tant”. Per suposat això és així sempre que no existeixi una educació (diguem-ne) correctora de la situació.
Però això va molt més enllà. Què passa quan un home assassina la seva parella (o ex-parella) i, tot seguit, se suïcida? El suïcidi no és ni explicació ni justificació de l'assassinat, però alguna cosa ha ocorregut en aquest arravatament. Vegem exemples habituals.
Homes i emocions secundàries. Desenvolupament social i mescla d' emocions.
La frustració és una de les emocions secundàries que poden provocar més desacords en parella. Neix d'una expectativa prèvia, moltes vegades alimentada pels mites de l'amor romàntic. Quan aquesta expectativa (responsabilitat de qui la construeix) no s' ajusta a la realitat, apareix la frustració.
Per exemple, imaginem que en una reunió social la dona dissenteix de la seva parella (home en aquest cas). Ell creu (expectativa/creença) que la seva dona mai ha de "dissentir d'ell" en públic. però a més, per a aquest home existeix una relació de significat perversa però molt habitual: “Si ella dissenteix de mi, vol dir que no em respecta”. No oblidem que fins no fa gaire subjaïa el principi d'autoritat en l'eufemisme "cap de família/home".
Vivim des del cap els homes?
Així doncs tenim una creença instal·lada des de la infància que vincula aquest home amb emocions concretes. Probablement mai va veure la seva mare portant la contrària al seu pare en públic. Aquesta és una empremta (experiència significativa de referència) no verbal que s'instal·la com una creença fermament arrelada. Però hi ha més: altres creences vinculades als homes i les emocions.
La doble naturalesa emocional de la frustració.
La frustració, com a emoció secundària, a més de contaminada pel cognitiu, és també mixta. La tristesaper la pèrdua de l' expectativa. I també la ràbia, sovint dirigida "cap enfora". Això si no som capaços d'entendre que tota expectativa és responsabilitat de qui se la construeix.
Tenim doncs ràbia i tristesa unides com a vasos comunicants en la frustració. Però quan ens mirem, homes i emocions, ens adonem que la tristesa no la portem gens bé. La tristesa implica pèrdua i un home avaluat pels estàndards del patriarcat és fort, dominant. La pèrdua és mal acceptada.
A més, això de plorar.... torno al discurs del "tan sols bla, bla, bla.... Els homes som capaços d'admetre verbalment que no passa res si plorem.... I he vist aquests mateixos homes, en cercles de treball emocional, receptius i protegits, explicar històries molt doloroses... I no he vist ni una llàgrima.... 😯
Tornem a la frustraciói els seus dos dipòsits emocionals com a vasos comunicants Ràbia i Tristesa. Si la tristesa no la sostenim.... per on expressem la frustració?. Per la ràbia.
Ràbia, agressivitat i violència en l' home.
La agressivitat, com a expressió de la ràbia, es transforma en violència per reivindicar una cosa que vivim com un dret. Però sabem que la violènciaés un comportament après al servei dels propis interessos. En aquest cas, equivocadament, al servei del que creiem el nostre dret.
En aquest punt l'home expressa les seves emocions des d'un lloc profundament patològic. Creu que té un dret, quan això és només una expectativa. Una creença de com haurien de ser les coses. Algunes creences profundament arrelades, distorsionen la realitat. Llavors l'home viu les seves emocions com un dret a reivindicar.
Viure creativament les emocions, tot i que ens incomodin.
També sabem que, moltes vegades, la ràbia encobreix la tristesa. És més fàcil per als homes relacionar-nos amb emocions que suposin expansió (ràbia i alegria) que amb altres que suposin contracció (tristesa). Fins i tot, de vegades, totes dues mantenen un estrany vincle:
Alguns dels que ens dediquem a això, ens agrada explicar contes. N'hi ha un que ve com anell al dit a això, el de dues amigues.... La ràbia i la tristesa
Si poguéssim escoltar el conte, fantàstic, només són dos minuts. Si no el missatge és simple: la tristesa, de vegades, encobreix una ràbia no expressada. I el mateix és cert al revés. En el cas que ens ocupa de la frustració espero que hagi quedat obvi el motiu. Especialment en aquesta estranya relació home – emocions.
Però el món dels contes és el que és. Pot servir-nos per a una comprensió profunda, però la trinxera del dia a dia és una altra. Què podem fer els homes per, en aquests contextos, portar-nos millor amb la frustració? Aquí van uns quants suggeriments.
RECONÈIXER (I honorar) LA TRISTESA
– Una pregunta que es pot formular en mode genèric o bé situacional:
Quins me hagués agradat que hagués estat i, però, no va ser?
La primera part de la pregunta em posa en contacte amb la il·lusió de l'expectativa. També amb l' implícit de la responsabilitat en la construcció de la mateixa.
– Reconsiderar les creencesimplícites. – Aprendre a demanar assertivament. – Desenvolupar l' empatia. – Aprendre a respondre en comptes de reaccionar. La respostave d' un espai en el qual respirem i re-considerem la situació. La reaccióés ràpida i automàtica. – Aprendre a sostenir la frustració. Reconèixer la pròpia responsabilitat en l' expectativa auto-creada. – Sostenir la tristesa, respirar-la i examinar què passa al meu interior quan la reconec. Bé sigui en mi o en una altra persona. Per exemple, quan un amic es divorcia.
Per suposat no entendre la tristesa com a victimisme o un mode de cridar l'atenció.
Homes i emocions: Conclusió
Adonar-nos de les emocions, consciència emocional.
Aquests elements cognitius i emocionals continuen apareixent, com a implícits, en les vides de moltes famílies. I el que vivim en la infància no es dissol per una simple declaració del "correcte políticament". És tant com dir "sé que és dolent fumar però això no m'habilita per deixar-ho si tinc l'addicció".
Per a una profunda re educació emocional de l'home cal un treball vivencial. No només teòric, documentat i benintencionat.
L' exposat és, per descomptat, només una orientació. Salvar aquesta bretxa entre homes i emocions requereix, en ocasions, un procés vivencial i terapèutic.
Aquest és la primera d'una sèrie de publicacions en què tractarem una de les dificultats més incompreses. Posposar, ajornar, postergar, deixar per després, demà o un altre dia, és a dir procrastinar. És un dels temes recurrents, tant en processos de coaching com de psicoteràpia. Crec que cal començar per aclarir què és la procrastinació. En successius articles aprofundiré en tàctiques per deixar de procrastinar. Sempre en el ben entès que l'ideal per superar aquest tipus de dificultats és un procés terapèutic personal.
Què és la procrastinació
La RAE defineix el terme procrastinar amb dos sinònims: diferir, ajornar. En l' àmbit del coachingi l' psicoteràpial' entenem com postergar o posposar tasques o activitats. És el clàssic "deixar per a un altre dia" o "deixar per demà". També es pot entendre com una manera d' evadir responsabilitats.
No obstant això, la resposta a què és la procrastinació no ens eximeix de certa perplexitat.
El sentit comú ens diu que deixar per després no ens allibera de la feina. És més, sovint empitjora les coses. Tanmateix gairebé tots vivim la necessitat de deixar de procrastinar.
Crec que és important aclarir que la resposta a què és la procrastinació es pugui donar en dos nivells. Primer l'evident que és el descrit una mica més amunt. Però si atenem les raons profundes trobarem dos àmbits diferents de resposta.
En termes molt generals veiem que diuen el coaching i la psicoteràpia.
Posposar, deixar per demà, després… psicoteràpia i coaching, dues respostes diferents.
Per al primer és una espècie de falta de claredat cap a on posar el focus. També vinculat a una deficient motivació. La solució, a grans trets estaria en focalitzar-nos en objectius clars, específics i motivadors.
Per a la psicoteràpia, el típic deixar per després és una manera d'evitar certa incomoditat emocional. Moltes vegades vinculat a unabaixa autoestima. Per tant una por al fracàs. De vegades fins i tot una por a l'èxit. En aquest sentit té cert parentiu amb l' anomenada síndrome de l' impostor.
És molt important, per tant, tenir clar que cada procés és personal. No hi ha respostes úniques infal·libles. Per això cada teràpia ha de ser personalitzada. Això enllaça amb els postulats de la psicoteràpia humanista i del coaching.
La procrastinació, l'assassí furtiu
Tony Robbins va respondre a la pregunta què és la procrastinació d'una manera contundent: “L'assassí furtiu de la força de projectes i de la motivació".
Tanmateix aquest posposar tasques no és una cosa estranya ni poc habitual. Vegem que el fet de procrastinar ocupa un lloc, fins i tot, en la mitologia.
Què és la procrastinació? vegem per exemple en un procés de dol . Com Síndrome de Penélopees coneix una manera de "deixar per després", durant un temps atribuït a la dona. No acceptar una separació amb la il·lusió de tornar a restablir-la. Fins i tot viure en la fantasia que la persona estimada canviarà de caràcter.
Aquesta forma de "diferir" acceptar una realitat està vinculada a l'etapa de la negació en el dol.
El mite de Penélope descriu una manera de procrastinar vinculat a l'emocional, vegem el mite.
Què és la procrastinació en el dol? El mite de Penélope.
Ulisses (Odisseu en l'original de la mitologia grega) va ser un heroi de la mitologia clàssica famós per les seves gestes. És el principal protagonista de la Odissea d'Homer. Aquesta narra com va estar 20 anys absent de la seva llar. Deu anys lluitant i deu anys per tornar. La seva esposa Penélope li va estar esperant durant tot aquest temps.
Però Què té a veure això amb deixar de procrastinar?
La negació de la pèrdua en el dol és una manera de procrastinar.
Entre tanta batalla i tempesta, Penélope aguardava devotament el seu espòs, Ulisses. Però l'espera no podia eternitzar-se, d'aquesta manera va adquirir un compromís. Teixiria el mantell amb el qual esmorteir el seu espòs si, entre batalla i batalla, finalment moria. En acabar de teixir-lo, es consideraria lliure del seu lligam com a esposa.
Però Penélope, inconscientment, va ordir una resposta a què és la procrastinació. Teixia al matí i a la nit, secretament, desfeia el realitzat.
Aquesta és, simbòlicament, la resposta de la negació, evasió, no acceptar una realitat. Com he dit abans, sota la perspectiva de la psicoteràpia del dol correspon a la primera fase, la negació.
Des d'alguns dels models que defineixen què és la procrastinació té a veure amb la indecisió. Veurem en articles següents alguns d'aquests models.
La indecisió d'Arjuna al Bhagavad-Gita
Procrastinar és una cosa tan humana que apareixen al·lusions fins i tot en les diferents mitologies orientals.
Arjuna era un mestre d'arquers i, com a bon guerrer, va haver d'enfrontar una decisió. Participar en una dura batalla entre dos exèrcits. Per resumir, ell capitanejaria les forces del bé contra les forces del mal... Només hi havia un petit problema: Arjuna va descobrir a les files de l'enemic molts parents pròxims.
Podem entendre què és la procrastinació quan enfrontem un conflicte de valors oposats. És el cas d'Arjuna que es va sumir en la desesperació entre la lleialtat als seus parents i la fidelitat als seus valors.
Arjuna i el dubte en el camp de batalla
La seva indecisió, però, no l'allibera de matar (sense saber-ho) al seu germanastre Karna. Però al seu torn, pateix la mort del seu fill Abhimanyu en mans del seu enemic.
La conclusió de la metàfora és òbvia. Procrastinar no ens allibera del que espera en enfrontar la decisió. Fins i tot pot empitjorar el resultat final.
Podem respondre a què és la procrastinació des de diferents angles segons l'origen d'aquesta. Però bàsicament hem d'entendre que no es tracta d'un problema de mandra. Procrastinar té més a veure amb una deficient gestió de les emocions.
Deixar per després i algunes emocions associades
En ocasions evitem prendre una decisió per por al nou. També per por al ridícul o al fracàs. Això ho vincularia més a processos de psicoteràpia.
D'altra banda, podria aparèixer la tan discutida por a sortir de la zona de confort. Això pot conduir-nos al temut terreny de la indecisiói el desgast que comporta. Aquí el coaching aporta un altre tipus de respostes.
La por a prendre una decisió pot paralitzar-nos.
L'avorriment (de vegades fins i tot la por a l'avorriment) pot allunyar-nos d'emprendre una acció. Per suposat té a veure amb la necessitat adulta d'enfrontar, en ocasions, la incomoditat. En aquests casos, deixar per després té més a veure amb la tascaen si. No tant amb el caràcterde la persona. Aquesta seria una altra resposta a què és la procrastinació.
Postergar, posposar…. moltes respostes, tantes com persones
Un altre perfil té a veure amb la persona somiadora i poc realista. El entusiasme apareix al principi amb l'expectativa de l'objectiu, generalment un somni grandiós. No obstant això, la realitat del treball per aconseguir-ho ens posa en contacte amb els límits. Bé sigui límits personals, de mitjans o els intrínsecs al poc realisme del somni. Llavors apareix la frustració amb el desànim associat.
Podem fins i tot respondre a què és la procrastinació com una conseqüència d'una baixa autoestima. La por sol ser l'indicador més freqüent en aquest tipus de postergació de les tasques.
També pot existir una deficient habilitat per organitzar-se. Una cosa típica en els perfils creatius i somiadors que acaben per aclaparar-se. Aquí posaríem el focus en l'adquisició de capacitats en un procés de coaching.
No sóc amic de categories i etiquetes, però, en ocasions poden ser referents que arrosseguin alguna cosa de llum. Per això en el següent article explorarem la resposta a què és la procrastinació des d'una tipologia molt utilitzada. Això ens ajudarà a entendre on som i, conseqüentment, quina és la ruta per arribar on volem.
Què és la procrastinació? Conclusió
La procrastinació és una bomba de rellotgeria.
És una tendència molt humana però no per això poc perillosa. Pot, no només fer fracassar els nostres somnis, sinó també el concepte de nosaltres mateixos. Alguns factors tenen a veure amb la personalitat en si i d'altres amb el tipus de tasca.
En qualsevol cas, és aconsellable un procés personal per superar aquesta inèrcia a deixar per demà, després o més tard. Pot existir una resposta acadèmicament correcta a què és la procrastinació. Tanmateix les maneres d'enfrontar-la són diferents en funció de les peculiaritats de cada persona.
Si ho necessites i puc ser-te d'ajuda sent-te lliure per connectar amb mi.
Interpretació de la realitat en psicoteràpia i coaching, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. PNL(Programació Neurolingüística) i teràpia de virus mentals
Permetre'ns l'obertura a noves possibilitats.
La interpretació de la realitat condiciona la nostra qualitat de vida. De tal manera que posar consciència en com ho fem ens garanteix una existència més plena.
La PNL distingeix tres maneres d'avaluar la nostra experiència. Aquestes valoracions estan en la base de qualsevol procés de psicoteràpia i coaching. Però molt especialment en la teràpia de virus mentals. I això és així per dos motius:
– Les nostres creencessón la base de la nostra interpretació de la realitat. Però al seu torn: – Els factors que incideixen en la interpretació de la realitat generen les nostres creences.
Vegem aquestes tres distincions des de l'òptica de la Programació Neurolingüística.
La interpretació de la realitat segons la PNL.
Simplificant força dues són les actituds que dirigeixen el comportament humà:
– Acostar-nos al que ens fa sentir bé. – Allunyar-nos del que ens fa sentir malament.
D'altra banda, Comavaluem dolor i plaer depèn de la nostra interpretació de la realitat. I per fer-ho utilitzem bàsicament tres criteris:
– La nostra fisiologia. – Els nostres models de la realitat basats en les nostres experiències de referència. – La forma en què aquests encaixen o no amb les nostres expectatives, criteris i valors.
Aquests són els tres principals filtres que modelen la nostra percepció i interpretació de la realitat. Evidentment, la majoria de les persones no utilitza aquests tres criteris d' una manera conscient. Adquirir-ne consciència és el primer pas per assolir les nostres fites.
La interpretació de la realitat segons la nostra fisiologia
Salut i coherència vital per al benestar emocional
La fisiologia estudia les funcions físiques i químiques dels sistemes vius. Com aquestes duen a terme les seves funcions i els resultats de les mateixes.
Així, no és el mateix estudiar estant descansats que adormits. De la mateixa manera no estem de tan bon humor quan ens fan mal els queixals com quan ens sentim bé. Factors com descans, dieta, relaxació, exercici, consum d' estupefaents etc., poden alterar la nostra interpretació de la realitat.
Altres variables no són tan òbvies però igual o més determinants per al nostre estat d'ànim. Gestos, respiració, postura corporal.
Hi ha diferents corrents terapèutics que fan un especial èmfasi en aquesta intervenció des de la fisiologia. Algunes són la risoteràpia, tècniques de respiració, relaxació, somriure interior,alba emoting, role playing i modelat en PNL.
La fisiologia pot tenir un profund valor psicoterapèutic si la sabem utilitzar al nostre favor. S'han fet famosos alguns vídeos d'algú que irromp a riure en un transport públic. Adjunt un exemple, el resultat és espectacular.
En programació neurolingüística hi ha una pràctica que és l'anomenada "com si”. Es tracta ni més ni menys que d'actuar, moure's, gesticular, etc.... com si estiguéssim... contents per exemple. Un dels recursos més socorreguts en depressions lleus és suggerir a l'afectat caminar amb el cap alt.
Els nostres mapes interns
En els tallers que imparteixo sovint suggereixo als assistents pensar en el següent: "Un gat salta per una finestra". Tot seguit compartim algunes percepcions:
Com és el gat que has visualitzat? Gran, petit, intermedi? D'alguna raça en concret, de carrer? És un gat qualsevol o un que coneixes o has conegut?
Com és la finestra? És un primer, segon, tercer pis o una planta baixa? Des d'on cau el gat en saltar per la finestra?
I així successivament fins a comprovar que l' experiència de cada assistent és diferent. La interpretació de la realitat suggerida per la frase en cada persona és diferent.
Les nostres representacions del món no són el món.
I això és així doncs tots tenim mapes diferents de la realitat. Però, "el mapa no és la realitat". Aquest és un dels aforismes bàsics de la PNL. I hi ha tants mapes com persones.
Els nostres sentits físics creen una imatge de la realitat diferent en cada espècie. Així, per exemple, no tenim la mateixa visió que una mosca, un gat un ocell o un rèptil.
Però a més hi ha altres filtres que repercuteixen en la nostra interpretació de la realitat. En aquests es veuen implicats l' orientació de la nostra atenció així com creences, valorsi expectatives.
Per defecte, tots creiem que els altres comparteixen els nostres mateixos filtres d'interpretació de la realitat. Això és causa de molts mals entesos i ho veig sovint en teràpia de parella.
El que percebem apareix com un procés actiu en funció de tres mecanismes.
Tres mecanismes que influeixen en la percepció i interpretació de la realitat.
– Generalització Elements vivencials aïllats o puntuals els categoritzem com a extrapolables a qualsevol situació. Per exemple, un gos em va mossegar així doncs, tots els gossos són dolents.
– Omissió. Prestem atenció selectiva a certs elements de la nostra experiència i ometem altres. Per exemple donem importància a quan ens critiquen i obviem quan ens elogien.
– Distorsió. En aquest mecanisme influeixen molt directament les expectatives i creences sobre com han de ser les coses. Bàsicament utilitzem l'experiència sensorial per etiquetar-la i atorgar-li un significat. Per exemple, una mateixa persona pot semblar simpàtica, frívola o propera a persones diferents.
Aquest mecanisme és molt present en les metàfores i l' creació artística. En aquest últim cas la distorsió és molt òbvia, però, ambdós són formes d' interpretació de la realitat.
El paper de les creences, valors i expectatives.
Expectatives i creences sobre la realitat.
Comparem els nostres particulars mapes de la realitat amb les nostres creences, valors, i expectatives. Les expectatives, creences i valors s'instal·len al nostre interior per mecanismes d'associació amb experiències del passat. I formen part no solament d' una manera d' interpretació de la realitat. També d'una manera d'aprendre el que té sentit, el que ens convé o el que no.
Això ens permet avaluar el que anem experimentant d'una manera automàtica. Però no només el que ens passa a nosaltres, també avaluem els altres.
L'aprenentatge té un aspecte positiu. Aprendre de l'experiència ens permet evitar errors o experiències doloroses. Tanmateix té una cara oculta. Aquests aprenentatges (no sempre conscients) poden ser autèntiques gàbies que limiten la nostra percepció de la realitat. Fins i tot pot portar-nos a mals entesos en la comunicació amb altres persones.
Un exemple
Podem creure que si algú ens té en consideració respondrà sempre a les nostres preguntes. Aquesta és la nostra expectativa. No obstant això, es pot donar el cas que un dia algú no respongui a una consulta que li fem.
¿Escoltem o escoltem?
Automàticament podem arribar a pensar "si no em respon és que no em considera". Això a PNL ho coneixem com una equivalència complexa, un significat atribuït a una conducta determinada. És l' estructura que assumeix un tipus de creença. No vol dir que sigui correcta o no, simplement és una creença.
No obstant això, és probable que no contemplem un aspecte possible (eliminació). I és el que l'altra persona pogués estar ensimismada en una cosa que la preocupi especialment. En la nostra interpretació de la realitat hem assumit que no ens ha prestat atenció.
Com més automàtiques siguin aquestes respostes, més restringida tindrem la nostra interpretació de la realitat.
La nostra interpretació de la realitat i la teràpia de virus mentals.
Vam veure en l'anterior article sobre la teràpia de virus mentals el paper de la coherènciaen un comportament eficient. En aquest article hem examinat el caldo de cultiu dels virus mentals, a saber:
Quan la nostra fisiologiano està en coherència amb el que sentim, volem o volem sentir o aconseguir.
Si els nostres mapes internsestan encapsulats en generalitzacions, distorsions i eliminacions.
Quan les nostres creences valors i expectativesno estan alineades amb els nostres objectius. També pot ocórrer que hi hagi un conflicte entre creences, valors i expectatives oposades.
Així mateix les nostres creences poden ser restrictives o discapacitadores. Fins i tot en els nostres processos d'aprenentatge es poden haver instal·lat associacions errònies.
Virus mentals i percepció distorsionada
Aquests mecanismes són necessaris, però és diferent que treballin per a nosaltres a esclavitzar-nos-en. La PNL (Programació Neurolingüística) ens ajuda a prendre consciència i optimitzar aquesta tasca. D'aquesta manera la nostra interpretació de la realitat ens capacitarà en comptes de limitar-nos.
Així tornem, amb una mica més de consciència a l'enunciat del principi d'aquest article:
Les nostres creences condicionen la nostra interpretació de la realitat, en part. Doncs també és cert que les primeres es fraguen en la nostra interpretació de la realitat que no depèn només d'elles.
Per primera vegada a Sabadell una formació acreditada per la ICF
Per primera vegada a Sabadell, Formació de coaching integratiu. Formació certificada per la ICF (Federació Internacional de coaching). Aquesta formació ocupa un espai fins ara inexistent de formació de teràpies complementàries a Sabadell. És a dir, ja no ens caldrà anar a Barcelona per formar-nos com a coach. A més, en finalitzar el procés, si ho desitges, seguiràs comptant amb supervisió i assessorament d'Institut Integratiu a Sabadell.
A qui va dirigida la formació en coaching integratiu?
Evidentment, i en primer lloc, a totes aquelles persones que vulguin exercir professionalment. Bé sigui com una dedicació integra, o com a complement a alguna teràpia. Encaixa especialment bé amb la teràpia Gestalt, PNL, Hipnosi, Constel·lacions familiars i teràpia Transpersonal.
La formació de coaching integratiu millora també les habilitats dels docents. Bé sigui en l' àmbit de l' ensenyament reglat com en altres espais. Per exemple formadors de Ioga, Tai-Chí, Reiki etc.
També és d' aplicació a aquelles persones que treballen en l' àmbit organitzacional. Bé sigui que dirigeixin equips, treballin en recursos humans o, simplement, vulguin millorar les seves competències i habilitats.
També a aquelles persones que vulguin desenvolupar les seves capacitats de lideratge. Això pot incloure equips professionals, esportius, culturals, polítics o activistes.
I, en general, qualsevol persona interessada en el creixement personal pot millorar el seu procés amb la formació de coaching integratiu. Sigui que vulgui exercir o no com a coach. En aquest sentit cal destacar que es tracta d' una formació teoricopràctica de caràcter vivencial. És a dir, que el procés inclou treballar amb experiències personals.
Què fa diferent a aquesta modalitat de creixement personal d'altres tantes?
Aprofitar les sinergies nascudes de la coherència interior.
La formació de coaching integratiu inclou el millor de diferents modalitats terapèutiques en un tot coherent. Així inclou els principis bàsics del coaching i el cultiu de les competències bàsiques del coach segons la ICF.
És important diferenciar el treball del coach del mentoring, consultoria i teràpia. Així, la formació de coaching integratiu està orientada al que la persona visibilitzi i faci operatives les seves capacitats. És un procés de creixement personal que es pot aplicar a diferents àmbits.
El cultiu de les diferents intel·ligències que formen part de la nostra experiència vital. Així la intel·ligència emocional, somàtica, cognitiva i d' camp. També, la relacional per reforçar el vincle amb el client i amb altres persones del nostre entorn.
És molt important també l'atenció del personal en el professional. Així, el desenvolupament de consciència , capacitat d' escolta i presència afavoreixen el clima de confiança en el procés.
I, per suposat la formació de coaching integratiu inclou els diferents tipus de modalitats. Tant atenent el focus d' atenció (conductes, habilitats, creences, identitat…) com a les àrees d' aplicació (personal, professional, executiu…). Un cop finalitzada la formació es pot optar per diferents especialitats.
Pel que fa a les diferents modalitats terapèutiques incloses en la formació de coaching integratiu destaquen:
– Teràpia Gestalt – Programació Neurolingüística (PNL) i Coaching Generatiu – Constel·lacions Familiars i Organitzacionals. – Enfocament de Claudio Naranjo.
Examinarem a continuació l' aportació de cada escola en la formació de coaching integratiu.
Les bases de la Teràpia Gestalt.
Autoconeixement i congruència interior.
La Gestalt es defineix sovint tant com una teràpiacom un sistema d' autoconeixement i superació personal. Assenta unes bases molt sòlides en qualsevol procés de creixement personal.
Atén per igual els aspectes corporal, emocional i cognitiu de l' experiència vital. Això últim ho comprenem en l' àmbit de la intel·ligència intrapersonal. És a dir, la capacitat d' autoconeixement i autoconsciència de la persona. A aquest enfocament afegeix, a més, l' enfocament relacional cultivant, amb aquest, les habilitats interpersonals o socials.
La Programació Neurolingüística (PNL) i Coaching Generatiu.
En la formació de coaching integratiu incloem les més actuals evolucions de la PNL i el trànsit generatiu. Robert Dilts i Stephen Gilligan han cristal·litzat aquestes aportacions en el coaching generatiu.
Ment de camp i percepció subtil en coaching generatiu.
L' enfocament d' aquesta modalitat està molt orientat a la identitat. És a dir a la definició que cada persona té de si mateixa. Aquesta autoimatge conté alguns elements conscients i altres molts inconscients.
Es tracta d'un treball molt profund en el qual connectes amb les identificacions de l'ego. De la mateixa manera descobriràs el que està més enllà d'aquestes identificacions i pertany al nucli essencial de tu mateix. Inclou la consciència en les tres distincions bàsiques:
1.- Ment somàtica. És la saviesa del propi cos. 2.- Consciència cognitiva. El lingüístic i mental. 3.- Ment de camp. Un tipus de consciència intuïtiva i subtil Aquestes tres orientacions de la ment poden ser de diferent qualitat. Així
1.- Primitiu. Manca d'autoconsciència i fusió inconscient amb el camp. 2.- Ego. Individualisme i separació de la totalitat. 3.- Generativa. La diferenciació conscient submergida en la totalitat.
La formació de coaching integratiu fa un especial èmfasi en la col·laboració de les tres ments. En el context del treball generatiu.
Les constel·lacions familiars i organitzacionals.
Les Constel·lacions Familiars i Organitzacionals desvetllaven l' ordre en el profundtant del nostre sistema familiar com organitzacional. La mirada sistèmica atén la importància de la relacióque mantenen els elements que formen un sistema. Quan l'extrapolem a la família d'origen, adquirim consciència d'on venim. Això inclou els possibles conflictes i dificultats de les quals no tenim consciència o no entenem el seu origen.
Família d' origen i patrons de conducta i actitud.
El treball amb la família d'origen és una pedra angular en la formació de coaching integratiu. Comprendre d'on venim per adquirir consciència d'on anem i per què.
Estudiem les lleis sistèmiques així com els ordres de l'amor de Bert Hellinger. D'aquesta manera podem començar el nostre treball d'individuació dins del nostre sistema familiar. És important en aquest procés el reconeixement als nostres avantpassats.
La visió sistèmica es pot extrapolar, també, al treball amb la parella.
Formació de coaching integratiu i l' enfocament de Claudio Naranjo.
Claudio Naranjo va aportar a la teràpia Gestalt una visió psicoespiritual. És a dir, la recerca de sentit, propòsit i direcció de vida. Aquesta visió la va articular mitjançant el treball amb la meditació.
En el seu llibre "Entre meditació i psicoteràpia”, tendeix un pont entre les dues disciplines. I ho fa d'una manera pragmàtica i no dogmàtica.
Sinergia entre psicoteràpia i meditació.
En la formació de coaching integratiu, aquesta aportació la utilitzem per cultivar estats de consciència profunds i lúcids. D'una manera semblant, el coaching generatiu ho expressa com l' estat COACH.
Els diferents tipus de meditació que proposa Claudio Naranjo aporten profunditat a estats de connexió amb la Sabiduria Interna.
Formació de coaching integratiu, quan i on.
La formació s' impartirà a 7 trobades de cap de setmana. Finalitzarem el procés en un Stage residèncial al mes de juny.
Les trobades en cap de setmana les farem a Sabadell a Espai Obert. Adreça C/ les Valls 28; 4º-6ª. Les dates són les següents:
– 12 i 13 novembre
– 10 i 11 desembre
– 14 – 15 gener/2023
– 18 – 19 febrer
– 18- 19 març
– 22 – 23 abril
– 20 – 21 maig
Horaris: dissabtes de 10 a 14h i 16 a 20; diumenges de 10 a 14h.
Tanquem la formació de coaching integratiu amb un Stage residencial:
Dates: 2-3-4 de juny.
La inversió de la formació de coaching integratiu és de 1.300.-€ repartits entre inscripció i mensualitats.
Si desitges pre inscriure't o informació addicional pots fer-ho mitjançant:
Perill i oportunitat. Els caràcters que defineixen les crisis.
No fa gaire es va popularitzar el concepte crisi com a oportunitat. De fet la paraula en xinès es compon dos caràcters: “perill"I"oportunitat”. Fins aquí la teoria que, com sempre, és molt bonica. Però, com materialitzar això en èpoques d'autèntiques crisis?
És possible evolucionar i despertar en temps de crisi?
En aquest post presento les bases d' aquest monogràfic de coaching generatiu: Evolucionar i despertar en temps de crisi. Durant el taller aprofundirem, amb eines específiques, en aquesta possibilitat.
Evolució i despertar en temps de crisi. L'oportunitat del coaching generatiu.
El coaching, inicialment, es va dirigir al canvi dels comportaments. Per això era necessari (de vegades encara que no sempre) revisar el nivell de les capacitats i habilitats.
Més tard es va descobrir la importància de les creences. Per exemple, si crecque soc incapaç de parlar en públic, no ho faré. I això encara que tingui les capacitats i habilitats necessàries.
No obstant això, i especialment gràcies a Robert Dilts i Stephen Gilligan, aquesta modalitat de teràpia va assolir nivells més profunds. L' anomenat nivell de la identitat. El qui sóc jo?. O més aviat dit qui CREC que sóc?
En el monogràfic evolució i despertar en temps de crisi aprofundirem en les diferents implicacions d'aquest nivell.
El no valc, no mereixo, no sóc benvingut, no tinc res especial que aportar....
El “no sóc suficient, mereixedor” etc… missatges que limiten la identitat.
Al subtítol alguns dels missatges que més atempten a la nostra identitat. Aquest tipus de missatges solen estar profundament arrelats en el subconscient. És per això que la formulació en paraules és només això, paraules. Tanmateix són presents d'una manera subtil.
En el monogràfic "evolució i despertar en temps de crisi" treballem des d'aquest nivell. Veurem a continuació les expressions externes d'una identitat parcialment limitada. Però abans et convido a explorar dos dels meus anteriors articles:
En aquests vaig aprofundir en el concepte de subpersonalitat.La subpersonalitat és una constel·lació de creences mitjançant les quals ens identifiquemamb una característica nostra. Per exemple: “sóc mandrós”, “sóc impacient”, “sóc poc constant”, “sóc fumador”. N'hi ha d'altres crences encara més nocives com: “sóc culpable de”, “sóc una càrrega”, “sóc invisible”, “sóc incapaç de ser feliç"... Aquestes juntament amb les expressades en el títol són creences que afecten el nivell més profund de la nostra identitat.
Si jo m'identifico amb una característica, per exemple, sóc desconfiat, em nego l'altra possibilitat. És a dir no puc confiar doncs jo SÓC desconfiat. Aquest tipus de missatges té efecte a un nivell inconscient molt profund. És tant com dir:
A/ Sóc home. B/ Els homes no volen. C/Doncs jo no puc volar.
És el tipus de "raonament" que discorre en el nivell de la identitat. És per això que en evolució i despertar en temps de crisi utilitzem el concepte "sortir de la caixa”.
Sortir de la caixa, necessari i difícil en temps de crisi.
Un client, una vegada em va preguntar: Per què fer aquest esforç extra per "sortir de la caixa" en temps de dificultat? La resposta és senzilla. Perquè estem programats per a, en situacions d' estrès, tornar a conductes i actituds conegudes, encara que no funcionin. Fins i tot encara que mai hagin funcionat. És on posem la consciència al taller evolució i despertar en temps de crisi.
Sortir de la caixa o de la zona de comoditat.
Freud va anomenar a aquesta tornada a conductes conegudes com a "compulsió de repetició" En el pensament Freudià aquest concepte té implicacions que van més enllà. No obstant això, en el seu nucli essencial de conseqüències immediates ens porta a repetir conductes i actituds improductives. I més encara en situacions d' estrès. I l'estrès és la primera reacció que sorgeix en temps de dificultat.
Cada vegada que ens sentim en perill tornem al conegut. És com "tornar a casa”. I sé que això pot semblar una resposta irracional, jo diria que més que irracional és a/racional. És a dir, obeeix a un impuls diferent al del "raonament". En castellà hi ha un refrany que l'il·lustra a la perfecció: “Més val dolent conegut que bo per conèixer".
I aquests programes segueixen ancorats i són tan poderosos perquè estan incrustats en la nostra identitat. En la definició secreta que tenim de nosaltres mateixos.
Emergir de la nostra pròpia identitat, implica sortir de la caixa en la qual estem instal·lats. Com si fos una presó d'or perquè ens facilita una falsa seguretat. En el monogràfic evolució i despertar en temps de crisi facilitem aquest procés d'una manera segura. Amb pràctiques específiques i comprovades.
Per què evolució i despertar en temps de crisi?
Per a Darwin l'evolució de les espècies es devia a un mecanisme d'adaptació que va anomenar la selecció natural. És a dir, que, quan
Sobreviu qui té més capacitat d'adaptar-se, no el més fort.
les variables de l' entorn són amenaçadores, sobreviuen els organismes amb major capacitat d' adaptació. Per suposat que Darwin el va contemplar des del punt de vista de la supervivència física. Però també és extrapolable als factors de benestar i avenç en altres aspectes de l'existència.
L' evolució, en última instància, tendeix a un avenç continu en el qual està implicada la identitat. I és en temps de dificultat quan més acuciant aquesta necessitat d'adaptació.
A PNL hi ha un aforisme que diu: “Si fas sempre les mateixes coses, obtindràs els mateixos resultats”. En el programa d' evolució i despertar en temps de crisi estudiarem i practicarem quines coses noves podem fer. I com a resultat de l' anterior, generar noves transformacions.
Programa evolució i despertar en temps de crisi. Dates i dades pràctiques.
Quan i on?
Dates: Divendres, dissabte i diumenge 17, 18 i 19 de juny.
Horaris: Divendres començarem a la tarda a les 18h i acabarem a les 21h Dissabte farem al matí de 10 a 14 i reprendrem a la tarda de 16 a 20h. El diumenge l' horari serà de 10 a 14h.
On: Instal·lacions d'Espai Obert, C / Les Valls 28, 4º-6ª 08201 Sabadell
Imparteix: Equip de coaching d' Institut Integratiu
Inversió: 150.- €
Si necessites de més informació pots contactar amb mi o bé al mail d'Institut Integratiu: info@institut-integratiu.com
Acostar-nos a la nostra essència en qualsevol moment de la vida.
Es tracta d'una sèrie de trobades de creixement personal amb teràpia Gestalt destinats a conèixer aquesta modalitat terapèutica. Després d'aquests pots optar per la formació per a terapeuta amb orientació gestàltica. També pots triar la formació de coaching. Ambdues degudament certificades per la AETG i l' ICF.
Així mateix, l'aspecte bàsicament pràctic i vivencial. Així que tant si decideixes seguir endavant amb la formació com si no, T'enduràs eines pràctiques i útils per al teu dia a dia.
Creixement personal amb teràpia Gestalt. L'enfocament de Claudio Naranjo.
Fritz Perls va posar un especial èmfasi en l'autenticitat de l'experiència humana. Claudio Naranjo el va reflectir en paraules: "L' actitud bàsica de valorar el present i la presència, l' atenció i la responsabilitat".
En afegir aquests elements a la nostra experiència podem optar per una transformació basada en la elecció. No en els automatismes.
Hi ha una especial diferència entre reaccionar i respondre. La primera obeeix a un automatisme. En la resposta hi ha una consciència . Això és el que fa especial tot procés de creixement personal amb teràpia Gestalt.
Alliberar el nostre nucli essencial
A més d' aquest especial èmfasi en la consciència, Naranjo va evolucionar el moviment gestàltic en afegir nous elements. Per a ell, l'esperit de recerca és una cosa intrínsec a la naturalesa humana. És un concepte també familiar en la psicoteràpia humanista.
A més, afegeix a aquest esperit de recerca la visió psicoespiritual. Una visió aterrada que dota de sentit i significat a les nostres vides.
Respon a preguntes com per a què vivim, quin és el sentit i/o el meu propòsit de vidaetc ...
En les nostres trobades de creixement personal amb teràpia Gestalt incloem la visió de Claudio Naranjo. Les dinàmiques són purament vivencials i hi incloem els tres aspectes de la nostra experiència, cos, emocions i ment.
Trobades de pre-formació de terapeutes. Aspectes pràctics.
Els tallers de creixement personal amb teràpia Gestalt estan pensats per a persones orientades a formar-se com a terapeutes. Bé sigui a l'àrea del coaching com de la psicoteràpia. De totes maneres, també estan oberts a qualsevol persona que desitge aprofundir en el seu autoconeixement.
Aquesta formació consta de dos tipus de trobada interrelacionades. Els tallers i el stage residencial.
Les dates i llocs són els següents:
Tallers de creixement personal amb teràpia Gestalt
1.- S' impartiran en dos dissabtes, catorze de maig i onze de juny de 2022.
Horari: De 10 a 14h i de 16 a 20h, amb dues hores per al menjar. Durant aquests podem consensuar escurçar el període de menjar per sortir abans.
2.- El següent taller de pre formació gestalt l'impartirem en dates 17 i 18 de setembre.
Horari: dissabte 17 de 10 a 14 i d' 16 a 20h i diumenge 18 de 10 a 14h
Ambdues pre formacions són independents. Pots venir a una o altra independentment que hagis assistit a l'anterior o puguis o no anar a la següent.
Impartirem a Espai Obert de Sabadell. Adreça C/ les Valls 28, 4º-6ª. 08201 Sabadell.
Nova convocatòria de portes obertes a Sabadell
Portes obertes, activitat gratuïta i sense compromís.
Tal com venim fent periòdicament, nova convocatòria de portes obertes.
Vols saber què és i com funciona el creixement personal amb teràpia Gestalt?
T'informem sense cap compromís en aquesta sessió de portes obertes. Només has d'apuntar-te i reservar plaça.
També, amb el mateix horari i lloc, una altra sessió de portes obertes en data 16 de setembre.
Stage Residencial
Aquesta és una oportunitat de convivència en un ambient protegit i en plena natura. Es fa un especial èmfasi en l' aspecte relacional amb dinàmiques de grup.
Alliberar-nos en plena naturalesa.
Durant aquesta convivència culminem el procés de creixement personal amb teràpia Gestalt. A partir d'aquí pots optar per seguir amb la formació en coaching o bé la de terapeuta. I, per descomptat, pots posar un parèntesi i donar per finalitzat el teu procés.
En qualsevol cas, la participació convalida 20 hores de les 80 necessàries de teràpia individual per certificar-se com a terapeuta.
Ens trobarem els dies 1, 2 i 3 de juliol. El lloc està encara per determinar.
el dia 1 (divendres) començarem a les 18h i acabem el dia 3 (diumenge) a les 14h
La Inversió per tot el procés, creixement personal i psicoteràpia Gestalt és de 360.- €.
També pots optar per una part o una altra:
– Només trobades 120.- € – Només Stage Residencial 240.- € (inclou despeses d' allotjament i menjar)
Fritz Perls, el creador de la psicoteràpia Gestalt va insistir que aquesta és més que una teràpia. Es, efectivament, un model de vida. Perls era un excel·lent terapeuta, però no era precisament bo donant una forma concreta al que feia. Crec que li passava com a Milton Erickson sabia el que feia però no sabia ben bé com ho feia. O potser li feia mandra posar-ho per escrit, una de dues. El cas és que, en els seus principis, Claudio Naranjo va ser un dels que va començar a oferir testimoni d'aquesta incipient modalitat terapèutica. I així va ser com Claudio Naranjo va enunciar els anomenats preceptes bàsics de la Gestalt teràpia. Al respecte d'aquests va dir:
“Si prenem aquests principis pel que són: declaracions d'una veritat i no declaracions d'un deure, podem entendre que la filosofia gestàltica és una filosofia de l'obvi. Com diria Fritz; en efecte, el present, l'experiència i la responsabilitat són realitats òbvies."
Vegem en un recorregut ràpid aquests preceptes bàsics de la Gestalt.
Preceptes bàsics de la Gestalt Relacionats amb l' aquí i ara
Claudio Naranjo va afegir la visió espiritual i va assentar els principis bàsics de la Gestalt teràpia.
1/- “Viu ara. Preocúpat del present abans que del passat o del futur."
Jo afegiria: “ocúpat” del present abans que preocupar-te del futur, lamentar el passat i anticipar el futur”.
2/- "Viu aquí. Ocúpat del que és presentabans que del que està absent."
Claudio Naranjo va ser qui va definir els preceptes bàsics de la teràpia Gestalt.
L'anterior precepte bàsic de la Gestalt es refereix al temps "ARA". De forma diferent aquest es refereix més al lloc "AQUÍ"
Aquí i ara és el criteri bàsic. De fet és fàcil conceptualitzar però difícil posar en pràctica. D'altra banda, si aprofundim en el concepte filosòfic del moment present és bàsicament inaprensible. Quan m'adono d'aquest moment, ja ha passat. D'aquesta manera, la tradició oriental ha encunyat el concepte de l'"etern present". Vivim en una successió de presents dels que, quan m'adono, ja transcendeix al fugaç i efímer.
És també famosa la frase d'Heràclit: “No podem banyar-nos dues vegades al mateix riu”. Segons Gaston Bachelard, “no podem fer-ho perquè en la nostra íntima profunditat compartim el destí de l'aigua que flueix”. És a dir som canvi en procés continu. Borges ho va expressar genialment: “El temps és un riu; però jo sóc aquest riu”.
Preceptes bàsics de Gestalt relacionats amb l' activitat mental
3/- "Deixa d'imaginar coses. Experimenta el real.”
4/- "Deixa de pensar en coses innecessàries. En lloc d' això gaudeixi mira.” "Abandona els pensaments innecessaris; més aviat senti observa.”
Experiència sensorial
Aquests dos preceptes bàsics de la Gestalt ens posen en contacte amb el real i sensorial. Al llibre "El darse cuenta", John Stevens ens introdueix a les tres zones de la nostra experiència vital:
– El món exterior. – El món interior en el seu aspecte sensorial. Sensacions físiques. – La fantasia.
Aquesta zona de la fantasia abasta tota la nostra experiència mental, més enllà del que passa aquí i ara. És útil en ocasions per planificar, analitzar, establir plans d' acció. No obstant això, i sovint, utilitzem aquesta capacitat per donar voltes a coses innecessàries. Preocupar-nos pel passat. Avançar el futur (fantasies catastròfiques). Fantasiejar amb possibilitats remotes.
Preceptes bàsics de Gestalt en relació a l' autenticitat de l' experiència
5/- “Expressaen comptes de manipular, explicar, justificar o jutjar." "Prefereix expressar abans que manipular, explicar, justificar o jutjar."
6/- “Lliura't a la desraó i al dolor de la mateixa manera en què t'entregues al plaer. No limitis la teva consciència.” “Entrega't al desagrat tal com al plaer; no restringeixis el teu adonar-te.”
Jung va dir una cosa semblant en certa ocasió. “Prefereixo ser un home complet a un home bo". El coneixement d'un mateix pressuposa la consciència de tota la nostra experiència vital. No només unes parts sí i altres no.
Em sorprèn escoltar algunes persones parlar d' “emocions positives i negatives”. Fins i tot algun psicòleg amb formació clínica. No hi ha emocions bones o dolentes, només poden incomodar-nos o agradar-nos. L'emoció, com l'experiència, compleix una funció. Una emoció ens informa i ens serveix per adaptar-nos. Les experiències ens ensenyen. I a partir d'aquí la nostra intenció de triar, honestament el que volem i expressem.
Un precepte bàsic de Gestalt és el d'expandir la consciència de qui som. I això no podem aconseguir-ho si no ens lliurem a l'experiència. I tampoc si no ens permetem expressar-la tal i quina és.
Assumir plena responsabilitat sobre un mateix
Acceptar-se no és resignar-se, és més aviat abandonar les cuirassas.
7/- “No acceptis altres “has de” ni “hauries” més que els que tu t'imposes. No adoris cap ídol.” “No acceptis cap altre “hauria de” o “tindria" més que el teu propi”.
8/- "Assumeix plena responsabilitatper les teves accions, sentiments i pensaments."
9/- “Acceptaser com ets."
Aquests preceptes bàsics de teràpia Gestalt ens posen directament en contacte amb el concepte de responsabilitat. La responsabilitat no és equivalent a la culpa. La responsabilitat és un simple fet, aliè a la moralització i categorització. És el més semblant al que deia la saviesa clàssica com a llei de causa i efecte. La culpa sempre comporta aquesta càrrega moralitzant, no així la responsabilitat.
Si jo assumeixo el compromís amb mi mateix, no acceptaré els "hauria" o "hauria de...." Impostos per altres persones. A això a Gestalt el coneixem com a introjectes.
I fins aquí aquests preceptes bàsics de la gestalt teràpia. Fins el proper article rep una cordial salutació.
Portes obertes teràpia Gestalt a Sabadell, Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de psicoteràpia i coaching a Sabadell, Terrassa i online.
Atreveix-te a creuar el llindar. Ets benvingut/da
En aquesta sessió de portes obertes de teràpia Gestalt podràs conèixer aquesta modalitat terapèutica. No es tracta només d'una psicoteràpia. És també una fabulosa eina d'autoconeixement i creixement personal.
Treballem les tres àrees de l'experiència humana a saber:
A més incorporem la visió psicoespiritual de Claudio Naranjo.
Portes obertes teràpia Gestalt a Sabadell
Durant una hora i mitja farem una petita presentació. També podràs fer les preguntes que desitges. Igualment podràs aclarir tots els teus dubtes.
Però no només això. També et convidarem, si ho desitges, a participar en dinàmiques vivencials. En aquesta experiència implicarem, també, les tres àrees de la nostra experiència. A saber: el corporal, la emocionalitat i la vivència cognitiva
Mitjançant tècniques concretes podràs explorar en aspectes propis. Les tècniques inclouen meditacions, dinàmiques grupals, jocs i moviment corporal. A més en un context grupal segur i confidencial.
Tot el que vagis aprenent en aquestes dinàmiques ho podràs incorporar a la teva vida diària. D'aquesta manera pots prendre consciència dels teus automatismes. I, conseqüentment, triar actuar d'una manera diferent. Amb total llibertat i consciència.
En la sessió de portes obertes de psicoteràpia gestalt farem un especial èmfasi en els tres aspectes bàsics:
– RESPONSABILITAT. – PRESÈNCIA. – CONSCIÈNCIA.
Aquesta actitud, Claudio Naranjo la resumeix en una frase: "L' actitud bàsica de valorar el present i la presència, l' atenció i la responsabilitat".
Quan i on tindrà lloc el taller. Aspectes pràctics.
Lloc: Espai Obert, C / Les Valls 28, 4º pis, porta 6. Sabadell Data: divendres 29/04. Horari: de 19 a 20.30h.
Activitat gratuïta i sense compromís.
Per inscriure't pots enviar un mail a info@institut-integratiu.com. També pots trucar al telèfon 93.305.74.94 d' Institut Integratiu a Barcelona.
Organitza Institut Integratiu amb la col·laboració d'Espai Obert de Sabadell.
La responsabilitat és inherent a la nostra capacitat de triar.
També podràs informar-te sobre les activitats de la pre-formació i formació. A més, i estàs interessat, t'informarem sobre el proper taller: Evolució i despertar en temps de crisi. Es tracta d'una experiència eminentment pràctica per gestionar el moment difícil pel qual estem travessant. Utilitzarem eines pràctiques, útils i de fàcil implementació.
A més, si ho desitges, t'informarem sobre una activitat completament nova a Sabadell. La formació certificada en coaching integratiu. Després d'aquesta formació podràs exercir, d'una manera legal i solvent l'activitat de coach. Aquesta Formació està acreditada per la Federació Internacional de Coaching (ICF).
Portem la formació de gestalt i coaching professional a Sabadell
Sessió de portes obertes teràpia Gestalt a Sabadell, Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de psicoteràpia i coaching a Sabadell, Terrassa i online.
La relació amb el pare. Honrar la seva figura, acceptar el que volem, i no acceptar el que rebutgem. Homes i món emocional. Josep Guasch, coaching i psicoteràpia.
El pare és el mirall en què es mira el fill. Fins i tot si aquest últim el rebutja.
Vam veure a l'anterior article (El meu pare i jo) com la nostra masculinitat es nodreix del nostre progenitor. A més, en el nostre grup de Nous Homes de Sabadell hem constatat alguna cosa més. És un mal endèmic que la relació del fill amb el pare se sostingui en espais de silencis. Silencis prolongats. Però no silencis per respectar l'espai de l'altre. Si no silencis incòmodes en què sembla que alguna cosa voleteja en l'ambient. Gran part d'aquesta incomoditat té a veure amb una dificultat imposada. La castració emocional de l'home imposada pel patriarcat.
La relació amb el nostre progenitor és difícil però no per això hem de mirar cap a una altra part. I això és així per dos motius:
– Un, ja esmentat, que condiciona la nostra manera de ser home.
– El segon, si no prenem consciència, també ens marcarà com a pares d'una manera automàtica i inconscient. Per posar (o almenys intentar fer-ho) una mica de llum vegem què diuen diferents escoles terapèutiques.
Com marca la relació amb el pare segons la psicoanàlisi.
L'autoestima, en molts homes, està vinculada a l' èxit professional.
Per al psicoanàlisi la relació amb el pare és fonamental per al nostre desenvolupament professional, ; i cultural. En la figura paterna es fonamenta la identitatdel fill o filla. També és la figura encarregada de posar límits i d' separar al fill de la mare. Per suposat això últim va (o hauria d'anar) orientat a la creació de la personalitat del nen o nena.
És habitual que el fill es rebel·li contra el pare, especialment a l'adolescència. Un pare, sense conflictes previs (crec que una utopia en la societat actual) hauria de sostenir i comprendre aquesta rebel·lió.
No oblidem, no obstant això, que la psicoanàlisi va néixer en una època de predomini de la família clàssica. Amb rols molt marcats home/dona. Avui en dia, no obstant això, hi ha moltes famílies monomarentals en què la mare exerceix el paper professional també.
Per a la psicoanàlisi, la relació amb el pare condiciona el desenvolupament social, cultural i professional.
La trista realitat és que en la relació amb el pare tots dos acaben rivalitzant mútuament. És important comprendre la importància que per al fill té la relació amb el seu pare. Tot i que rivalitzi amb ell acabarà sent el seu model. Hem d'entendre, com a pares, que aquesta rebel·lió del fill forma part del seu procés identitari. És aquí on els homes podem incórrer en dos defectes típics:
– Una excessiva permissivitat, de vegades revestida del succedani "pare/amic". En no atrevir-se a posar límits al seu fill delega (conscient o inconscientment) en la mare aquest paper. Moltes vegades es tracta d' homes infantilitzats incapaços d'assumir un rol adult. És important ressaltar que no és el mateix home infantilitzat que home en contacte amb el seu nen interior. El contacte creatiu amb el nen interior requereix un adult estable, empàtic i, precisament, adult.
– També és possible la figura inversa. El pare tirà. De nou crec important fer una distinció. No confondre autoritat per establir límits amb tirania arbitrària.
En la relació sana amb el pare ha d' existir, per part d' aquest, un respecte per la singularitat del fill. De la mateixa manera que l'acompanya, atorgar-li un espai perquè desplegui la seva personalitat independent.
Un pare així tampoc ha d'ocupar un rol d'infal·lible ni omnipotent. L' error és possible per part del pare i del fill ja que forma part de tot procés d' aprenentatge.
Bert Hellinger i la visió sistèmica de les constel·lacions familiars.
El pare ocupa el paper de cap de família a la tradició patriarcal.
Hellinger diferencia el contacte amb la vida de la força de la vida. En el llenguatge de les constel·lacions familiars prendre la mare és prendre la vida. En mode complementari prendre el pare és prendre la força de la vida. Així doncs la relació amb el pare marcarà l'empenta per a l'avanç, decisió, projectes, evolució etc.... La relació amb la mare i la vida ens vincula amb la capacitat de cuidar i nodrir. Però compte, també cuidar-nos i nodrir-nos, és a dir a nosaltres mateixos.
L'habitual descuit masculí en la nostra capacitat de cuidar-nos implica un desequilibri de la nostra relació amb la vida. Paradoxalment podem parlar també d'homes amb empenta en el professional, polític i/o social. Els estereotips d'home patriarcal aprofundeixen en aquesta descompensació. I, tot i que probablement estem avançant en això, és un reflex que es transmet en la relació amb el pare.
No és estrany veure encara homes “complidors i treballadors” que “deleguen” les tasques de cura a la dona. Fins i tot una de les coses que valora més cert segment de la població és que l'home sigui “treballador”. Atenció, no estic advocant per descuidar aquesta virtut, estic parlant més aviat de compensar i equilibrar. No oblidem que cuidar també és treballar.
Els rols estereotipats (dona cuidadora i home treballador/proveïdor) també es transmeten subtilment en la relació amb el pare. Pot més l'exemple que els discursos.
La relació amb el pare, què prendre i què no prendre
Discernir què abracem i què no del model de masculinitat transmès pel pare.
Crec que determinació, posar límits, voluntat, el poder, acció, entre altres, són qualitats humanes. D'una manera estereotipada, probablement, transmeses en la relació amb el pare. I són qualitats que els homes podem honrar i reconèixer-hi, però no cultivar de manera unilateral.
En els anys 70 i 80 va sorgir un tipus d'home conegut pejorativament com els "nois New Age”. I no em refereixo als que també es van conèixer com a “nens indi”. Eren més aviat homes conscients de la supremacia del model masclista. Però en el seu intent per desvincular-se de l'estereotip es van polaritzar en una masculinitat desvitalitzada.
Homes que en la relació amb el seu pare van advertir duresa, incomprensió, fins i tot violència que van rebutjar radicalment. D'aquesta manera van rebutjar la totalitat que representava el seu pare així com allò “aprofitable” d'aquesta masculinitat.
Homes que van confondre vulnerabilitat amb debilitat, flexibilitat i sensibilitat amb labilitat emocional. Homes que, en definitiva, desconeixien que es pot ser fortisensible.
La rudesa o duresa emocional, una característica heretada del model de masculinitat hegemònica.
Honrar i “prendre” el nostre pare (i per descomptat a la mare) no vol dir estar d'acord amb ell. Però ell va ser una part en la transmissió de la nostra vida. I ens serveix de model (com a exemple o contraexemple) en la de/construcció de la nostra masculinitat.
A teràpia Gestalt distingim la diferència figura/fons. La figura és el que emergeix a la consciència, la forma. El fons és el que encara roman imperceptible encara que sempre és present.
En la relació amb el meu pare adverteixo coses que no m'agraden i d'altres que m'agraden. Aquestes coses conformen les figures que emergeixen del fons. Però també m'adono de molt més. La transmissió de vida i amor als quals, amb més o menys encert, pretenc donar forma. I aquest és el fons que roman sempre, invisible o no. A aquest fons jo l'anomeno Vida i Amor.
Fins el proper article, rep una cordial salutació.
La relació amb el pare. Honrar la seva figura, acceptar el que volem, i no acceptar el que rebutgem. Homes i món emocional. Josep Guasch, coaching i psicoteràpia a Sabadell.
El meu pare i jo, la construcció de la masculinitat. Relació amb el pare i noves masculinitats, Nous Homes de Sabadell
La relació amb el pare, imatge de la masculinitat
Buscant a internet el títol/tema "el meu pare i jo" he ensopegat amb dos llibres. Un de J.R. Ackerley i un altre de Juan Manuel Gil. No he llegit encara cap dels dos, però sí les sinopsis.
Amb relats diferents, el tema de sempre. Sospito que tan antic com la creació. Aquesta eterna història de trobades i (gairebé sempre) desencontres típica de la masculinitat entre "el meu pare i jo".
El motiu d'aquest interès no és altre que l'experiència que a Nous Homes de Sabadell estem transitant sobre el vincle amb el nostre pare. Els homes actuals hem heretat aquesta forma de ser home, precisament dels nostres pares. Podem acceptar, rebutjar, discutir, anatemitzar i totes les dissidències i acords possibles.... Però vet aquí… i aquí estem nosaltres. Amb les nostres herències i dissidències. I l'herència del patriarcat sobre “com ser home”, constructe heretat dels nostres pares. I, per descomptat, alimentat per una societat patriarcal.
Creiem que és essencial en la construcció de noves masculinitats aquest trànsit vivencial. Saber d'on venim. Perquè en això hi ha gran part de les nostres ombres internes sobre el que (creiem) és ser home.
El meu pare i jo al llibre “De la maduresa masculina”.
Al llibre “De la madurez masculina” es dedica un títol complet a aquest GRAN TEMA. La relació entre “el meu pare i jo” apareix descrita en forma tràgic – còmica en un diàleg fill-pare:
Un home jove i independitzat decideix rescabalar la bretxa amb el seu pare i li truca per telèfon. Transcric la conversa tal com està al llibre de Steve Biddulph:
– Hola, pare, sóc jo. – Ah! Vaja! Hola, fill. Vaig a buscar la teva mare… – No, no ho facis. Es amb tu amb qui volia parlar…
Hi ha un moment de silenci… i després….
– Per què? Necessites diners? – No, no és per diners.
I el jove comença a parlar (ja ho tenia tot pensat, però tot i així les paraules li surten de manera insegura…)
– He estat recordant moltes coses sobre tu, pare, i les que vas fer per mi. … Ara em va bé i tot gràcies al que vas fer… He estat pensant en això i m'he adonat que mai no t'havia donat les gràcies.
Silenci a l'altre extrem del telèfon. El fill continua…
– Volia dir-te… Gràcies. I que t'estimo. – Has estat bevent?
De què parlem els homes…?
En aquest diàleg n'hi ha molts, muchísimos estereotipos de la masculinidad patriarcal. I encara que ens definim com a homes pro-feministes, entenem que tenim un sender propi a recórrer.
La desconstrucció de la masculinitat hegemònica no només significa la renúncia als privilegis que ens atorga el patriarcat. No sols l'activisme decidit per la igualtat amb les nostres companyes, les dones. Inclou tot això i una mica més.
Les noves masculinitats i el món emocional
Aquesta cosa més traspua en la relació entre “el meu pare i jo”. La meta/educació que, per defecte, ens van transmetre els nostres pares amb el seu exemple. El gran tabú de la masculinitat hegemònica:
El reconeixement del nostre món emocional, de la nostra capacitat de sentir. Reconèixer que som capaços d'emocionar-nos, estimar, lliurar-nos. Que tenim una sensibilitat que pot florir amb un poema, una relació, una flor, unes paraules… I per arrissar el ris…. .FER-HO EN COMPANYIA D' HOMES!. 🙄 😯 .
Aquesta és, crec, l'experiència iniciàtica de la masculinitat. Sí, als homes ens resulta difícil reconèixer-nos vulnerables. Però com intuïm que una dona ens pot entendre millor... no ens resulta tan difícil fer-ho amb elles. Bé sigui parella, germana, amiga, la mare...
Però reconèixer això davant d'un home o grup d'homes.... Per a l'ombra de la masculinitat patriarcal que habita en el nostre inconscient profund és terrorífic. És com oferir la jugular al comte Dràcula!. 😕
I és d'això que, quan penso en la relació entre el meu pare i jo, crec em volia protegir.
Ets home? Estàs interessat a participar en una de les nostres activitats gratuïtes? Segueix el següent enllaç:
El meu pare i jo…. Però de què volia protegir-me el meu pare encara que no ho sabés?
Moltes vegades quan penso a la bretxa entre el meu pare i jo em pregunto: Què hi havia al seu cor que mai no va ser expressat i normalitzat? Ara entenc que ell, sense saber-ho, em va transmetre allò que generacions i generacions d'homes han mantingut durant segles.
“Els homes som fortaleses insensibles a qualsevol dolor”.
Paternitat, función protectora… i sobreprotectora?
És obligació viscuda com a deure. Imposada per l´amenaça. Sí, perquè formar part del “selectiu” club dels homes significa ser dur, fort, insensible.
Si un home (diguem-ne hegemònic) descobreix la meva vulnerabilitat, per a ell, “deixaré de ser home”. Això és del que els nostres pares ens van voler protegir. Entendre això, laintenció positivadarrere d'això, és el que ens pot ajudar a reconciliar-nos amb ells, amb els nostres pares. És el que m'ajuda a suavitzar la bretxa entre ell i jo.
Adonar-nos que la intenció és/era bona és el primer pas. Però no ens eximeix de la responsabilitat de trobar noves maneres de relacionar-nos… entre homes!! Per descomptat no excloc en això dones i persones en general. Però un dels grans problemes és com ens relacionem entre companys de gènere.
El cavaller de l'armadura rovellada.
Recordo un dels primers treballs que vam fer a “Nous Homes de Sabadell”. La lectura i conclusions sobre el llibre “El cavaller de l'armadura rovellada”.
En forma metafòrica aquest llibre expressa la manera com apareixem els homes. Amb una armadura! .I encara més entre homes! Doncs tenim l'armadura tan interioritzada que si ens en desprenem és com si no sabéssim qui som. Però sí que sabem de qui defensar-nos. D'altres homes!
Les normes del patriarcat ens han fet individualistes, competitius, ferotges. El patriarcat és, per definició, la dominació pel poder. I si nosaltres som els privilegiats del patriarcat, “hem de complir amb allò que ens exigeix”. Aquesta és la interiorització profunda que està arrelada a l'ànima de l'home occidental. Generalment home de raça blanca, heterosexual, classe mitjana o mitjana alta i conservador.
Aquesta va ser la relació entre el meu pare i jo, la relació de dos cavallers amb armadura. I tot i que va ser així, el seu distanciament emocional ho era com una cosa necessària entre homes. Doncs una relació més propera, sota el prisma patriarcal, implicaria, com a l'anterior diàleg, “estar begut”.
Construint noves masculinitats amb l'exemple del meu pare i jo
A la nostra assemblea emocional de “Nous Homes de Sabadell” un company va exposar la pregunta: Com puc educar emocionalment de manera saludable el meu fill si vaig tenir aquesta falta amb el meu pare?Com aproximar-nos emocionalment als nostres fills des de la manca d'aquesta aproximació a la nostra infància?
El “personatge” que amaga la veritable masculinitat.
I això que alguns homes podríem veure'ns temptats a oposar com a excusa/justificació, revertir-ho en responsabilitat. L'important, crec, és que posem atenció a com podem construir això que trobem a faltar. I si alguna cosa trobem a faltar és que pressentim, en el pitjor dels casos, quina és l'absència.
Identificar això, diguem-ne més proximitat, empatia, proximitat, complicitat, sensibilitat… no és difícil en el pla teòric però es complica a la pràctica. I és en aquest espai de perplexitat (per anomenar-lo d'alguna manera) on va sorgir la idea. No és nova, però sí en aquest context. La d'escriure cadascun un text que bé poguéssim anomenar “el meu pare i jo”.
Una carta als nostres pares en què agraïm el que va fer per nosaltres. I des d'un altre lloc el que, en el seu moment, vam trobar a faltar. No és tant una carta per enviar al destinatari com una carta d'ajuda al remitent. Una manera de distingir i clarificar conductes, actituds, en definitiva models. I una vegada distingida des del fons difús la falta, donar-li forma als nostres espais de vida i relació.
D'aquesta manera, la falta es pot transformar en un objectiu. I amb aquest l'anhel cap a una masculinitat més inclusiva, empàtica i integradora.
Quan projectem allò que ens sobra, però…
No és una cosa nova el que va sorgir en aquest treball. Aquest adonar-nos (que ja intuíem) de com ens assemblem als nostres pares. Crec que tots els homes ens hauríem de fer aquesta pregunta: Què reconec del meu pare en mi? Sigui que m'agradi o no. I és aquí quan vénen a la meva memòria les paraules de Christopher Harding:
“Es parla molt sobre pares físicament i/o emocionalment absents, però els fills també comencen a preguntar-se: “Estava realment absent, o tant jo com ell conspiràvem inconscientment per ignorar-nos mútuament?”.
Projectem allò que no reconeixem en nosaltres mateixos.
Aleshores el descobriment de la història entre el meu pare i jo pren tints estranys. Des de la meva responsabilitat, renunciar a aquesta fidelitat inconscient, a un model de “ser home”. I renunciar a aquest model no és renunciar al meu pare com tampoc no ho és renunciar a mi mateix. És intentar anar una mica més enllà. I poder dir, parafrasejant Newton: “Si he pogut veure més enllà és perquè em vaig enfilar a les espatlles de gegants”.
I insisteixo, aquest reconeixement no porta implícit l'acceptació del model, sí la de l'home. Crec que és bo anteposar acceptacióencara que sigui des de la dissidència. L'objectiu no és, en si, atenuar responsabilitats heretades del model patriarcal. L'objectiu és, en realitat, un metaobjectiu. Té més a veure amb el com que amb el què.
Quan em relaciono de manera amorosa, encara que sigui en desacord, puc expressar una cosa semblant a això:
“Pare, no estic d'acord amb tu. Potser he estat el teu gran dissident. Però gràcies a tu i a la mare tinc aquesta oportunitat. La de millorar com a home, en la mesura que pugui. I, pot ser , intentar millorar una mica aquesta societat patriarcal”.
El poder de les paraules. Reenquadrar la realitat amb el pensament positiu realista. PNL aplicada al coaching, visites a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de psicoteràpia i coaching.
El poder de les paraules per crear la realitat.
A l'anterior article relacionat vam veure com veure el got mig ple utilitzant un connectiu. En concret l' adverbi temporal “mentre”. Utilitzar el poder de les paraules per enquadrar la nostra experiència i, d'aquesta manera, construir una experiència més creativa. Així construïm un pensament positiu ¡¡I REALISTA!!. Aquesta és una de les premisses bàsiques del coaching.
Seguim endavant explorant el poder de les paraules amb tres connectius més: “però" "i"I"encara que”. L' estudi d' aquests connectius, en aquest cas conjuncions, no ho faig sota un estricte punt de vista gramatical.
L'orientació és la de veure com influeixen en la nostra experiència interna. D'aquesta manera podem orientar el pensament positiu d'una manera realista amb el poder de les paraules. A aquest estudi dedica especial atenció la PNL(programació neurolingüística).
El poder de les paraules. La conjunció adversativa però.
Les conjuncions serveixen per enllaçar paraules o oracions. En si no tenen significat, però, sí que tenen una gran importància. En català hi ha diferents tipus de conjuncions, "però", pertany a la família de conjuncions adversatives.
La conjunció però resta importància al que s' ha dit anteriorment.
Les conjuncions adversatives contraposen dos conceptes. D'aquesta manera, un d'ells queda eclipsat per l'altre. Examinem els següents exemples:
Avui em sento optimista però demà m'espera un dia de gossos.
He aconseguit molts objectius amb el coaching, però no tots els que volia.
Vull deixar de fumar, però no sé si ho aconseguiré.
L'ordre dels factors sí que altera el producte, o la importància del com.
Per apreciar el poder de les paraules comparem les anteriors frases amb les següents.
a. Demà m'espera un dia de gossos però avui em sento optimista.
a. No he aconseguit tots els objectius que volia amb el coaching, però sí molts d'ells.
a. No sé si ho aconseguiré, però vull deixar de fumar.
Et suggereixo que comparis, sota el criteri de pensament positiu realista, com impacten les frases en el teu ànim. La 1 amb la 1.a., la 2 amb la 2.a., la 3 amb la3.a.
Amb quina et quedes de cada parell? Quina frase de cada parell alimenta un pensament positiu realista en tu?
És important advertir que només estem reenquadrant la realitat, no modificant ni contaminant-la amb les nostres expectatives. A això és al que em refereixo amb el pensament positiu realista.
El pensament positiu realista amb el connectiu tot i que
Encara que el següent… no em convenç
"Encara que", com "però", és una conjunció adversativa. No obstant això, quan l'examinem des del punt de vista de la seva influència com a reenquadrament funciona al revés. Així, mentre la conjunció "però” sembla enfosquir la primera proposició en una frase, “encara que" eclipsa el que segueix.
Vaig a fer una formació de coaching encara que tingui pocs diners.
Segueixo amb la meva pràctica diària de relaxació encara que tingui poc temps.
Per mi és important la meva pràctica diària d'exercici encara quevull (1) aplicar disciplina.
Apreciem, de nou, el poder de les paraules si canviem l'ordre de les proposicions.
Hi ha una altra característica típica d'aquesta conjunció i és que es pot col·locar al principi de la frase. Per exemple:
Encara que estic nerviós, sé que això passarà en un moment.
El poder de les paraules amb la conjunció copulativa "i"
La “I” és una conjunció que enllaça elements sintàctics unint-los i sumant-los. Des del punt de vista del poder de les paraules, aquesta conjunció iguala ambdues parts de la proposició. Aquesta és una proposta típica de la teràpia gestalt. Podríem dir que en aquest cas s'emfatitza l'aspecte realista del pensament positiu.
Vull emprendre un procés de coaching i tinc pocs diners.
Gaudiré del diumenge i demà aniré a treballar.
El coaching em serveix per ser realista i optimista.
La conjunció copulativa I uneix en igualtat de condicions.
Tenir present el poder de les paraules en qualsevol procés de coaching i psicoteràpia és fonamental. Genera estats interns vinculats amb el pensament positiu i realista. I sabem que qualsevol procés de transformació és més eficient quan l‟estat intern és òptim.
A més, a cada moment podem triaruna manera o altra d'enfocar el poder de les paraules. Bé sigui que ens interessi focalitzar-nos en un aspecte o altre de la realitat. I aquest és un dels metaobjectius de qualsevol procés de coaching o psicoteràpia. Juntament amb ampliar consciència, la capacitat de triar.
Fins el proper article, rep una cordial salutació,
El poder de les paraules. Reenquadrar, amb el pensament positiu realista, la realitat. Coaching amb PNL, visites a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia .
Pre formació de teràpia Gestalt a Sabadell. Formació de coaching integratiu a Sabadell. Quadre d' activitats, tallers, cursos i horaris.
La importància de l'experiència per formar-se com a terapeuta Gestalt.
No ho entenguis, viu-ho! Amb aquesta frase el petit príncep convida la seva amiga, la rosa, a experimentar més que a entendre. El camí per viure és l'experiència. Aquesta és la proposta de la pre formació de teràpia Gestalt a Sabadell. El camí de l' experiència. I en general, la gestalt teràpia es caracteritza per una actitud ateòrica, és a dir, viure abans que entendre. No menyspreem la teoria, però sostenim, com en la cita llatina:
Primer viure, després filosofar.
A través de Vallès Institut Integratiu arriba la pre formació de teràpia gestalt a Sabadell. I, a partir d' octubre de 2022: Formació de Coaching Integratiu. Ja no necessitem desplaçar-nos a Barcelona per a una formació acreditada per la AETG(Associació Espanyola Teràpia Gestalt). Igualment la formació de coaching integratiu està acreditada per la I.C.F (Federació Internacional de coaching)
En aquesta pàgina s' inclouen les dades d' activitats (xerrades, tallers, portes obertes, …) vinculades amb ambdues formacions. Així com, per descomptat, una introducció a les mateixes.
Pre formació Gestalt. La figura de Claudio Naranjo
Claudio Naranjo va ser un dels principals deixebles de Fritz Perls, el creador d'aquesta modalitat terapèutica. A ell li devem una de les més actuals evolucions dels ensenyaments de Perls.
Fritz Perls va fer un especial èmfasi en la importància de l'experiència actual, aquí i ara. Així, per viure, cal experimentar abans que parlar o especular "sobre". D'aquesta manera va alertar sobre una peculiar manera de “pseudo-viure”. Ell ho va anomenar el “acercadeísmo”.
Es refereix a aquesta tendència a parlar, especular, anatemitzar, elogiar... sobre alguna cosa, quan acaba sent una barrera per a l'experiència real. Dit d'una manera directa, no sabem què és l'enamorament fins que no ens hem enamorat. Per més que hàgim llegit sobre l'enamorament, Romeu i Julieta, Tristán i Isolda etc.
A més de respectuosa amb les aportacions originals, Claudio Naranjo afegeix una altra dimensió, el per a què. És a dir, el per a què vivim i com l'experiència pot acostar-nos a aquest sentit. Aporta una dimensió existencialque és el pont cap a l'espiritualitat en un sentit ampli i no dogmàtic. Així, Naranjo aporta la dimensió psicoespiritual que no era tan present en els ensenyaments originals de Perls. Però sempre partint de l'experiència original.
Vista de la sala on es realitzaran les activitats a Sabadell
Pre formació Teràpia Gestalt Sabadell, quadre d' activitats
Pròximes activitats Quan i on?
Sessió de portes obertes:
Data: Divendres 03/06 Horari: de 19 a 21h
A Espai Obert de Sabadell organitzat per Institut Integratiu. C / Les Valls 28; 4º- pis, porta 6 @Espaiobert
Sessió gratuïta de presentació de la pre formació
Pre formació Gestalt Sabadell
Consta de dues categories d' activitats:
– Grups de creixement personal:
Dates: 11 i 12 de juny Horari: De 10 a 14h i de 16 a 20h el dissabte 11 i diumenge de 10 a 14h Lloc: Espai Obert; C / Les Valls 28, 4º-6ª 08201 Sabadell
– Stage Residencial
Dates: 1, 2 i 3 de juliol. Horari: Comencem divendres 01/07 a les 18h Acabem diumenge 03/07 a les 14h Lloc: A determinar
Avantatges addicionals: La pre- – formació de Gestalt completa convalida 20 hores de les 80h de teràpia individual per certificar-se com a terapeuta.
Reservar plaça (o ampliació d' informació) mitjançant: Telèfon: (933 057 494) E-mail: (info@institut-integratiu.com).
Vols conèixer en què es basa aquesta modalitat terapèutica i de creixement personal? Consulta el següent article: Preceptes bàsics de la Gestalt.
Evolució i despertar en temps de crisi. Monogràfic de coaching integratiu.
Es tracta d'un taller monogràfic especialment pràctic de coaching integratiu. Actualment, a Occident estem establerts en una situació d'especial incertesa tant en l'econòmica com en la salut. A això han contribuït els efectes de la pandèmia del covid i l'actual conflicte entre Rússia i Ucraïna.
Superar les crisis amb eines pràctiques de coaching
Els moments de crisi presenten una especial oportunitat per re-inventar-nos. D'això tracta aquest taller monogràfic de coaching integratiu: "Evolució i despertar en temps de crisi".
El coaching integratiu beu de diferents fonts terapèutiques, integrant el millor de cadascuna d' elles.
Aquest monogràfic proporciona eines específiques i concretes per avançar en moments difícils.
Monogràfic de coaching integratiu dades pràctiques
– Quan?: Els dies 17, 18 i 19 de juny. – Horari: Divendres 17 de 18 a 21h; Dissabte 18 de 10 a 14h i de 16 a 20h; Diumenge 19 de 10 a 14h. – Lloc: Espai Obert, C / Les Valls 28; 4º-6a Sabadell. – Inversió: 150.-€ – Inscripcions: Institut Integratiu: info@institut-integratiu.com, Telf. 93.305.74.94
Avantatges addicionals: Les 15 hores d' aquest taller convaliden en les hores de teràpia personal per a l' acreditació en teràpia Gestalt.
Formació de coaching integratiu a Sabadell – Certificada per la I.C.F.
Per primera vegada a Sabadell una formació de coaching certificada per la Federació Internacional de Coaching. Començarem a finals d'Octubre/Primers de Novembre. Estem ultimant els detalls.
Trobar els recursos interns per enfrontar els desafiaments
Durada un any en 7 mòduls de cap de setmana, de moment per determinar. La formació de coaching integratiu culminarà amb un stage del 2 al 4 de juliol del 2023 i en plena naturalesa.
Si no vols perdre't la informació que anirem avançant, reserva la teva plaça, sense compromís a l'enllaç següent:
En la formació de teràpia gestalt i coaching integratiu no només aprendràs a acompanyar altres persones. També és un potent procés d'autoconeixement i creixement personal!.
Vine a conèixer la teràpia gestalt i el coaching integratiu!
Veure el got mig ple. Pensament positiu realista, consulta a Sabadell, online i Terrassa. Josep Guasch, coach i psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia.
"Un novici va preguntar al prior: “Pare, puc fumar mentre prego?” I va ser durament reprès. Un altre novici va preguntar: “Pare, puc pregar mentre fumo?” I es va alabar la seva devoció." Matteo Rampin
Fumar mentre rebo o resar mentre fumo.
En observar la realitat podem fer-ho des de diferents posicions. És famosa la frase veure el vas mig ple o mig buit. El vas està com està, és la nostra posició com a observador la que varia. És una de les primeres coses que vaig aprendre en la meva formació de coaching transformacional . Ja fa molts anys.
De vegades ensopego amb persones que viuen un tipus de pensament positiu que dubto que sigui l'adequat. Són persones que a qualsevol situació li posen un filtre d'optimisme inaudit. Tant que.... S'evadeixen de la realitat. I escapar del real no és coaching ni psicoteràpia. Sobre això exposo alguna cosa en el meu article: L' actitud mental positiva.
Es pot ser optimista sense perdre el contacte amb l'obvi? Jo crec que sí. És a dir, veure el got mig ple quan realment és així. Però no quan està buit. I avui parlaré d'alguna cosa que alguns poden anomenar tècnica. Jo crec que és més aviat actitud.
Aprendre a veure el vas mig ple és una capacitat. Aquesta capacitat, entrenada adequadament, pot modificar les nostres creences. Quan aquestes es modifiquen, és més que possible que transformi el concepte que tinc de mi mateix. La identitat, és a dir qui és l'observador. També exposo alguna cosa sobre això en el meu article: Ser i fer, nivells neurològics, coaching i pnl. Som-hi!.
Veure el got mig ple. On poso el focus de la meva atenció?
On poseu l'atenció en el blanc o en el negre?
Aquest exemple és molt conegut: La copa de Rubin. La meva mirada està posada en una cosa existent. Si em focalitzo en el blanc veig una copa. Si la meva atenció està focalitzada en el negre veig dos rostres. I el millor d'aquesta capacitat és que no està allunyada de la realitat. Veure el got mig ple, com al got de Rubin depèn de on posem l'atenció. Per tant de la posició des de la qual observem la realitat. No és fantasiejar sobre realitats que desitjo però que, òbviament, no existeixen aquí i ara. Per això, en certa ocasió vaig dir que el coaching és acció amb consciència.
Veure el vas mig ple s'ha de sostenir en la realitat, no en un desig.
És a dir, decidim posar un filtre en la realitat per destacar alguns elements d' ella. Però… elements que existeixen!. No fantasies per materialitzar des d'un suposat univers màgic.
Un exemple: un home ve a consulta per deixar de fumar i em diu literalment: “Fa vint anys que estic intentant deixar de fumar i no ho aconsegueixo”. Si poso el focus en "no ho aconsegueixo”, evidentment em desmoralitzo. Ara bé, si em focalitzo en aquests vint anys que ho ha estat intentat: No és realment admirable la persistència i determinaciósostinguda durant 20 anys? I continua intentant-ho sense desmoralitzar-se! És una manera de veure el vas mig ple. I no deixa de ser veritat.
És cert que en enquadrar segons quines frases cal anar amb compte no sigui que sembli un acudit. Per exemple, “no sóc rar, sóc una edició limitada". O "no sóc lleig, sóc difícil de veure". Són exemples de reenquadraments amb paraules que dirigeixen l'atenció cap a altres aspectes de la realitat. Però també és cert que quan em reconec com a "rar", em reconec com a "únic". I si em reconec com a únic, és cert que tinc un valor. Els diamants són precisament valuosos per la seva singularitat.
El reenquadrament en PNL i coaching. Un tipus de pensament positiu realista.
Això és el que en PNL es coneix com a reenquadrament. Reenquadrar és modificar el marc a través del qual observem una situació o un problema. Això és d'especial importància en qualsevol procés de psicoteràpia i coaching. De la mateixa manera que podem veure el got mig ple, podem enquadrar la nostra experiència. Gairebé sempre les paraules (o la manera com s' utilitzen) estan implícites en el reenquadrament. La manera com les utilitzem comportarà una forma o una altra d'impactar en la nostra vivència interior. Examinem les dues frases clau del paràgraf de la introducció:
“Puc fumar mentre prego?”: “Puc pregar mentre fumo?”
Les paraules ens delaten i ens construeixen.
La meva intenció en repetir aquest paràgraf és que examinis la diferent manera com les dues frases impacten en tu. En la primera frase el fumar sembla l'acció principal. Mentre que el pregar sembla una cosa secundària. En la segona proposició el fumar queda supeditat a pregar. Això és molt semblant a veure el got mig ple o mig buit. És el que es coneix en PNLreenquadrament amb paraules.
L'adverbi temporal "mentre", debilita l'impacte del verb que el segueix, ressaltant el que precedeix. Puc, per exemple, estudiar mentre escolto música. Però escoltar música mentre estudio…. desvirtua l' estudi.
A vegades, el "mentre" deixa un espai en suspens, a "omplir" amb la imaginació de qui escolta. Vegem el títol del llibre de Stephen King: "Mentre escric". Diguem que el verb escric és el got mig ple. El que veig, el que sé. Però el que passa mentre.... Queda en una incògnita. No és perquè sí que es tracta d'un mestre del gènere de suspens, terror, fantasia… etc.
L'adverbi mentre i el got mig ple.
“Mentre penso en els possibles obstacles, em dirigeixo cap al meu objectiu”. No deixo de fer el precís per aconseguir el meu objectiu que continua estant en primer pla. El meu objectiu és el got mig ple. Els obstacles no deixen de ser tinguts en compte, però ho són en un segon pla. A més, l'adjectiu "possibles", relativitza l' aparició d' obstacles.
Recordem que l' atenció dirigeix l' acció. És la pressuposició que subjau a la construcció de reenquadraments.
La realitat depèn del punt de vista de l'observador.
Fa anys, quan vaig començar a interessar-me en això del coachingi l' psicoteràpia vaig conèixer un peculiar terapeuta. Mentre jo li parlava ell anava pintant unes pedres/runa. Aquesta era la meva percepció. Jo el mirava atònit.
Va aixecar la vista i em va dir: “No et preocupis, t'escolto mentre pinto les runes”. Aquest subtil canvi en les paraules reorientava la meva percepció de cap a on posava ell l'atenció. El vas mig ple estava en mi, el mig buit a les runes. Tot i que de vegades, el que roman en el fons, suggerit, també apareix subtilment. No sé si coneixia això del reenquadrament, la PNL o el coaching… però va aconseguir tranquil·litzar-me.
Seguirem construint reenquadraments en els propers articles.
Veure el got mig ple. Pensament positiu realista, consulta a Sabadell, online i Terrassa. Josep Guasch, coach i psicoterapeuta, consulta de psicoteràpia i coaching.
Ancorar-nos a l'experiència sensorial concreta del present.
Fa uns anys que les tècniques de meditació i mindfulness s'estan introduint en la praxi de la psicoteràpia. Per exemple:, tècniques de respiració per a l' ansietat generalitzada estan prenent una especial rellevància. Les raons són bàsicament dues:
En primer lloc, i sota la praxi de la meditació i mindfulness. L' agent curatiu és propiciat per l' atenció plena, la respiració és només un mitjà.
En segon lloc, la respiració disciplinada sota certs paràmetres. Aquest tipus de respiració aporta uns beneficis fisiològics que s'extrapolen al psicològic.
En aquest article examinarem les tècniques de respiració per a l'ansietat generalitzada basades en el mindfulness i la meditació. Deixaré per al següent article el de la respiració disciplinada sota certs paràmetres.
En qualsevol cas, sempre examinarem aquesta disciplina sota el prisma de la psicoteràpia per a l'ansietat generalitzada. Sense perdre de vista la seva possible aplicació a altres intervencions com l' estrès, addiccions, coaching, trastorns alimentaris, deixar de fumar, fòbies etc.
Psicoteràpia amb respiració i ansietat generalitzada. En què es basa l'atenció plena?
La vida passa en el moment present. Les nostres sensacions (tant internes com externes) i emocions són un clar exponent d'aquesta realitat. No em dol ara un queixal perquè em faci mal demà. No m'emociono avui com ahir quan em vaig retrobar amb una persona estimada després d'una llarga absència.
La psicoteràpia per a l'ansietat generalitzada focalitza les pràctiques en la consciència del present.
“La ment és un bon servidor però un amo cruel”.
I aquí entrem al tercer terreny, el cognitiu/mental. Puc rememorar una cosa semblant a aquesta emoció d'ahir, ara, però sobre la base del record. L'emoció ve referida a una activitat mental present. Però l'activitat mental (el record) si està referit al passat.
Les tècniques de respiració per a l' ansietat generalitzada (basades en meditació i mindfulness) s' assenten en aquest principi. L'atenció al present, aquí i ara.
L'atenció plena es basa doncs en el regne del present, emoció i sensació. Parar atenció d'una manera concreta, sostinguda, deliberada i sense jutjar. Hi ha també una atenció curiosa i compassiva cap al que passa, acceptant-ho com a tal sense etiquetar ni mediar intervenció mental. Aquesta és una actitud que recull també la psicoteràpia gestalt.
“Benvingut, el futur és ara”
Una consciència d'aquestes característiques ens permet posar un fre a l' anticipació catastròfica. El nom sona una mica contundent però és realment així. Gran part d'aquest tipus de problemes podrien resoldre's amb tècniques de respiració per a l' ansietat generalitzada. I això és així perquè en focalitzar-nos exclusivament en la respiració, aprenem a dirigir la nostra atenció a les sensacions físiques. Aquest aprenentatge i focus en allò sensorial ens aparta de l'activitat mental.
Contràriament, el pensament anticipatori es projecta en el futur. Generalment, en l'àmbit lingüístic es tradueix en la construcció gramatical: "i si...?”. I si demà la presentació surt malament?. O bé I si aquesta taca a la pell és un tumor? I si, en sortir aquesta nit m'atraquen?
Per què són útils les tècniques de respiració per a l'ansietat generalitzada basada en mindfulness?
Hem vist com allò corporal i emocional és el que roman en el present. La ment ens pot portar al passat, futur, temps atemporal, fins i tot al present… 😆 . I moltes vegades elabora fantasies més perjudicials que beneficioses. I gran part d‟aquesta fantasia mental provoca els estats d‟ansietat generalitzada, i fins i tot atacs de pànic. Aleshores…
Com podem aprendre a mantenir-nos centrats en el present?
Instal·lar-se al present permet viure amb equanimitat el futur i el passat.
Una resposta és a la respiració per a l' ansietat generalitzada. En aquest article l'examinem sota la perspectiva de la psicoteràpia amb orientació al mindfulness.
En meditació i mindfulness la respiració és un mitjà per aprendre a mantenir l'atenció centrada en el present. Quan adquirim certa perícia en això, els pensaments anticipatoris disminueixen i també ho fa l'ansietat. Fins i tot pot ajudar en els casos de crisi de pànic. Veurem, al següent article, com una respiració convenientment ensinistrada ens serveix per identificar la hiperventilació. Curiosament la hiperventilació produeix uns símptomes semblants als de la crisi de pànic. No saber-ho, dispara el pensament catastrofista i produeix l'efecte de la profecia auto complerta
Però crec que el pas previ és aprendre les tècniques de respiració per a l'ansietat generalitzada basada en Mindfulness.
La pressuposició de fons és que podem entrenar la nostra atenció. En comptes de dispersar-la amb els pensaments, podem focalitzar-nos en la sensació. I ho podem fer d'una manera tranquil·la, sense forçar i sense tensió.
La identificació amb el temor, l'escull a salvar
En psicoteràpia gestalt solem dir que una cosa és el que “ens passa”. I una altra cosa diferent el que fem amb el que "ens passa". Si aprenem a parar atenció a les sensacions corporals, ens anem adonant que una cosa són les sensacions, i una altra cosa "sóc jo". Aprenem a no identificar-nos amb el que sorgeixi, sigui el que sigui. En el cas que ens ocupa la por, ansietat, temor etc....
El temor és una por imaginària referida, gairebé sempre a un futur incert.
La respiració per a l' ansietat generalitzada actua com una àncora. Ens ajuda a relacionar-nosamb la por (l'emoció que subjau a l'ansietat) com esdeveniment de la nostra consciència. D'aquesta manera no ens submergim en la mateixa. No ens identifiquem amb ella.
En el terreny lingüístic és molt diferent dir “tinc por" a "sóc poruc”. El "tenir" ens ofereix la possibilitat de relacionar-nos, el “sóc” és un pur fenomen d' identificació. D'altra banda ens ajuda a descobrir una realitat tranquil·litzadora, la por no és una cosa permanent.
La paradoxa que descobrim és que la millor manera de controlar la por és estar i no fer. Estar implica reconèixer-ho, prendre consciència de les sensacions sense imaginar ni fantasiejar. I, per descomptat, sense fer res per “treure'ns-ho de sobre”. I per això la respiració per a l' ansietat generalitzada és una de les tècniques més útil, senzilla i pràctica. Es pot utilitzar com a pràctica formal (la pràctica per a la qual reservem 10 o 15 minuts). I també com a pràctica informal, per exemple atendre la respiració durant uns segons mentre llegim, caminem, treballem etc....
La respiració per a l' ansietat generalitzada es pot fer servir, en psicoteràpia, com àncora per a altres situacions difícils. Per exemple depressió, gelos, deixar de fumar, menjar compulsivament, etc.
Por i temor en psicoteràpia
Si bé l'ansietat es defineix com una por inespecífica, crec que és una definició inexacta. Jo associo més l'ansietat al temor que a la por. Aquesta és una distinció teòrica bàsica sota el prisma de la psicoteràpia i crec convenient fer una distinció clara. No obstant això, la pràctica de la respiració per a l'ansietat és operativa sigui quina sigui la definició que adoptem.
El por és una emoció bàsica, com a tal és intensa, puntual i referida a alguna cosa present i real. La seva funció és la de protegir davant d' un perill.
El temor està més basat en el pensament anticipatori. No és una emoció bàsica, és més aviat un sentiment pel que té d'etiqueta cognitiva associada. Sol referir-se més a situacions imaginàries, que si bé poden ser possibles, no són reals aquí i ara. El temor s'estén més al clima emocional de la persona i és, per tant, més permanent. La seva funció és més limitant que de protecció doncs el perill que anticipa és, simplement, una fantasia.
Meditar amb la respiració, una pràctica de respiració per a l'ansietat generalitzada.
Consideracions prèvies:
El mindfulness (atenció plena) un fantàstic antídot contra l'ansietat.
L'atenció en la respiració és una pràctica serena i tolerant. És convenient incloure una actitud de curiositatatenta per les percepcions que vas descobrint. Si durant la pràctica descobreixes que la teva ment ha començat a divagar, no t'enjudiciis ni culpabilitzes. Simplement torna a l' objecte de la consciència meditativa, les sensacions durant la respiració. Amabilitat, receptivitatcuriosa, i no judici són tres qualitats a desenvolupar durant la pràctica.
Entrenar la consciència aquí i ara per vèncer la por.
Tingues en compte que parlem d'un entrenament de la consciència. Una cosa que no ens han ensenyat ni a l', institut ni universitat. L' agent de la psicoteràpia és la consciència plena i per això utilitzem la respiració com a funció corporal.
El temps de la pràctica de la respiració per a l'ansietat generalitzada: Quinze minuts és millor que deu, deu millor que cinc, i 30 segons millor que res. Fins i tot 5 segons són millor que res.
La pràctica de la respiració per a l' ansietat generalitzada:
És preferible al principi que facis la pràctica assegut còmodament. La esquena recta i els peus ben consolidats a terra. Això últim et proporciona la sensació d'arrelament i seguretat. Les mans suaument recolzades a les cuixes.
Pots fer-ho també tombat, però el risc d'adormir-te, restaria eficàcia a l' orientació de la psicoteràpia. De la mateixa manera, i per descomptat quan ja ho dominis, podràs fer-ho en qualsevol altra postura, fins i tot en moviment.
Com a pràctica introductòria fes una petita revisió per al teu cos. Sent si hi ha alguna zona incòmoda o tensa. Acomoda't i relaxa si cal.
Ara, simplement, sent la respiració al teu cos, tal com és, sense forçar. No influeixis en res en ella. Simplement sent el pas de l'aire, per les fosses nasals, la tràquea, fins i tot pels pulmons. Nota la qualitat fresca o calenta de l' aire en inhalar. En exhalar nota si ha canviat aquesta qualitat i explora (sempre des de la sensació) la diferència.
La pràctica de la respiració per a l'ansietat generalitzada ha de ser còmoda.
Sent el teu cos expandir-se amb la inspiració.... Potser el tòrax, la clavícula, costelles, abdomen... Explora on més sentis la respiració al teu cos...
Sent com es contreu amb l'espiració… I amb ella arriba la relaxació, deixant anar tensions, deixant anar...…
Explora en les sensacions que la respiració desperta al teu interior. Posa la teva presència en les sensacions, però una presència permissiva, no intrusiva.
Para atenció al cicle de cada respiració. Inhalar, potser una suau retenció, exhalar i potser una altra suau retenció (o no ...)
Si apareixen pensaments d'impaciència, nerviosisme, frustració... pots observar-los simplement, sense jutjar amb la presència de la respiració. També li pots dir a la teva "ment cognitiva": “de seguida estaré per tu”.
Deixa que la teva consciència descansi en les variades sensacions de cada cicle de respiració.
Psicoteràpia, respiració i ansietat, variacions sobre la pràctica.
Portar la meditació al dia a dia.
Fins aquí una senzilla tècnica de respiració per a l'ansietat generalitzada. El monjo budista Thich Nhat Hanh proposa afegir algunes paraules durant la inspiració i l'espiració. Ell suggereix, per exemple:
"Inspirant estic en calma" (Durant la inspiració)
“Espirant somric" (Durant l' espiració)
Una altra proposta molt típica de les tècniques de relaxació en psicoteràpia:
(Inspires): Inspiro energia purificadora i sanadora. (Espires): Deixo anar tensions, nervis, preocupacions...
Però deixa que sigui la teva respiració la que ocupi la major part de la teva consciència. Les paraules són només una ajuda.
Una altra pràctica de meditació amb la respiració una mica més avançada.
La pràctica formal d'aquest tipus de meditació et conduirà a un estat de més serenitat interna. Una manera de fer-ho operatiu és practicar-ho mentre et dediques a alguna tasca quotidiana. Permetent que la teva atenció es dirigeixi, també, a la respiració, per exemple, en fregar els plats, escombrar etc. Que siguin, al principi, tasques senzilles. D'aquesta manera evitaràs que la consciència de la respiració per a l' ansietat suposi més un risc que un avantatge. A continuació pots provar amb llegir, vestir-te, dutxar-te etc. Veuràs com en adquirir certa destresa podràs portar fins i tot la pràctica de la meditació en la respiració a l'ansietat.
Si desitges, al principi, et pot servir d'ajuda escoltar aquest àudio que he gravat: Clica a la imatge.
Pateixes d'ansietat i vols sentir-te alliberat/da? Necessites un tractament personalitzat o més informació? Demana ara informació gratuïtament i sense compromís!
Vam veure en l'article "com viure una emoció amb equanimitat" om accedir a l' equilibri emocional mitjançant la teràpia dissociadora. Inspirada aquesta en la PNL (Programació neurolingüística)
Vam estudiar el procés de dissociació com un element que ens ajuda a prendre distància de les emocions difícils. Així podem actuar amb major desafecció sense deixar d'estar en contacte amb (no a) l'emoció. No obstant això, en aquestes situacions accedim a una vivència una mica desarrelada. Com si l'experiència "no fos amb nosaltres". Existeix, doncs, una segona possibilitat per avançar en aquest equilibri emocional mitjançant el centrament en acció.
En aquest article posarem en joc dues habilitats. La de la teràpia dissociadora (l'enllaç a l'article està una mica més amunt). I, d'altra banda, el centrament actiu, una pràctica bàsica del coaching generatiu. Per a això et suggereixo repassar l'article Relaxació i centrament i posar en pràctica l'àudio centrament estàndard.
La teràpia dissociadora és només el pas intermedi. El centrament en acció permet l'experiència de viure un estat emocional amb equanimitat.
Buscant una experiència que t'allunyi de l'equilibri emocional
Qualsevol experiència que et "tregui de polleguera" és vàlida. Al principi, i als efectes de començar la pràctica, és convenient que no sigui molt intensa. A mida que domines la técnica, podràs fer-ho amb experiències més feridores. Aquest és un principi vàlid per al coaching i qualsevol teràpia.
Escric aquest article en el mes de juny del 2020, en plena crisi del Covid19. Tenim al nostre abast, experiències que ens acosten a la por, la incertesa, el estrès, ansietat, etc. Així que, tal com treballem en PNL i coaching, et demano que triïs una experiència concreta. Tingui a veure o no amb l'actual situació.
Sovint em pregunten: I si no recordo una experiència dolorosa concreta? La resposta és senzilla, inverteix el temps necessari per a recordar-la. Estic convençut que qualsevol treball de psicoteràpia o coaching que no contempli experiències de referència concretes, està condemnat al fracàs.
Per assolir l'equilibri emocional mitjançant la pràctica del centrament en acció has de treballar amb experiències concretes.
Pensar, especular, raonar, parlar sobre .... és cosa de la ment. No obstant això, treballar amb experiències registrades en el nostre cervell és el que permet transformar-les. I això és així perquè són les connexions neuronals les que registren les nostres experiències. I aquestes formen part del nostre cervell i teixit nerviós.
Per treballar amb el centrament en acció i l' teràpia dissociadora, necessitem, doncs, experiències específiques. Si saps el que és la por és perquè en algun moment la vas viure. Si coneixes la tristesa és perquè has tingut alguna experiència d'aflicció. No pots conèixer l'enamorament si no t'has enamorat. I tots aquests registres estan gravats en el nostre sistema nerviós i cervell. El coaching i la PNL formen part d'un tipus de teràpia bàsicament pràctica.
Abans de practicar el centrament en acció. Reviu l' experiència en mode associat i dissociat
Així que, troba una experiència incòmoda concreta. Un dia, en un lloc i amb una/es persona/es identificad/a/es. Quan la tinguis accedeix a aquest record, imagina que el projectes davant teu, en manera dissociat. Si tens dubtes pots llegir aquest article "Com viure una emoció amb equanimitat. La teràpia dissociadora” . En mode dissociat et veus com un espectador.
La teràpia dissociadora fa veure la realitat des de certa distància.
A continuació fes un pas endavant i submergeix-te en l'experiència. Uneix-te a ella, viu en primera persona. Fes-ho amb una plena experiència subjectiva interna. Això és, mira el que veus, escolta el que recordes sentir, evoca les sensacions i sentiments. En primera persona, com si estiguessis aquí en temps present.
Ara fa un pas cap enrere. Nota en quin dels dos modes vius l'experiència amb més equilibri emocional. La vivència no és la mateixa, no ha canviat. No obstant això, en termes generals, la manera associat ens facilita el reviure l'experiència amb més intensitat. No canvia el què, canvia el com i, d'aquesta manera, canvia com vivim aquest moment.
Veurem a continuació com incorporar el centrament actiu doncs viure una experiència en mode dissociat provoca el que jo anomeno la "manera passota". És a dir, un allunyament que pot ser proper a un desentendre's. I això està bé per, per exemple, escoltar alguns polítics, però no sempre és l'ideal. Per això incorporarem el centrament en acció.
El centrament en acció, la base del coaching generatiu
Una de les pràctiques bàsiques del coaching generatiu implica el
El centrament en acció no implica passivitat.
treball amb els estats interns. Saber invocar i mantenir estats de qualitat és essencial per respondre amb equanimitat als reptes quotidians. De poc serveix una pràctica de meditació, mindfulness, relaxació etc ... si en situacions estressants es "ens porten els dimonis".
El centrament en acció és la base que ens serveix per a consolidar aquesta habilitat. I per seguir amb la pràctica és imprescindible haver llegit l'article Relaxació i centrament. En el mateix trobaràs un enllaç a un àudio que enllaça a un exercici de trànsit generatiu.
El centrament en acció és la base per a l'equilibri emocional.
Per seguir dono per fet que has realitzat aquesta pràctica i l'assenyalada anteriorment: La teràpia dissociadora.
Llavors tornem al moment en que et dissocies de l'experiència. Des d'aquí fes un pas enrere, respira una mica més profundament, estimula l'àncora del centrament. Roman en aquest estat de centrament actiu durant uns segons.
Amb l'àncora activa fes un pas endavant i situa't en la posició d'observador. Examina, en manera dissociat la situació. Un cop preparat/da, amb l'àncora i centrament actius, dónes un altre pas endavant i t' associes a l'experiència. Observa què canvia en la manera de viure aquesta situació.
Generalment veuràs que no t'afectarà tant, tot i que l'experiència sigui la mateixa.
Assolir l'equilibri emocional amb la pràctica del centrament en acció. El secret
Repeteix aquest cicle, amb aquesta experiència unes tres o quatre vegades. D'aquesta manera quedarà ancorat en el teu interior. Aquesta és la base del trenall amb les submodalitats.
Amb el centrament ens permetem brillar amb la nostra pròpia llum
Practica una i altra vegada amb diferents experiències, sempre específiques. És una bona idea fer-ho a l'acabar el dia amb algun moment que t'hagi incomodat. El cervell té una gran capacitat per generalitzar de tal manera que, un cop l'hagis reelaborat un nombre determinat de vegades, podràs fer-ho sense pensar. L'exercici llavors ja serà un record.
És com aprendre a conduir. Primer has de pensar en trepitjar embragatge abans d'encaixar la marxa. Després deixar anar embragatge i trepitjar accelerador etc.… Amb el temps, ja no has de pensar en aquests passos i ho fas automàticament. L'equilibri emocional amb l'exercici del centrament actiu funciona de la mateixa manera. L'exercici no és més que una forma de reestructurar l'experiència interna. Un cop ancorada en el teu interior podràs reelaborar qualsevol experiència sobre la marxa. I ho faràs sense necessitat de tota la parafernàlia de l'exercici o, com a molt, amb només una elaboració mental.
Quantes vegades hauré practicar el centrament en acció per aconseguir l'equilibri emocional?
Com en tot el que té a veure amb el creixement interior, cadascú té el seu ritme. No puc donar, doncs, uns temps exactes. sí puc, no obstant això, oferir unes pautes que serviran per aprofitar millor i més ràpid els exercicis.
1.- Consolidar les pràctiques inicials.
Com en tots els coneixements acumulatius cal cuidar els principis. Per no ser repetitiu em remeto als dos enllaços ressenyats anteriorment. Un és l'article de la teràpia dissociadora, un altre el de la relaxació i centrament. De fet la pràctica del centrament actiu per a l'equilibri emocional és la suma dels dos exercicis.
2.- Aconseguir l'equilibri emocional començant amb experiències desagradables, però poc.
És semblant a quan vam aprendre a anar en bici. Generalment no ho vam fer directament, sobre una bicicleta gran de només dues rodes. És possible que comencéssim amb un tricicle o amb una bicicleta amb dues rodes auxiliars. Alguns nens van començar sent assistits pels seus pares. En qualsevol cas, fins que no es consolida l' equilibri, a poc a poc, no comencem a circular en bici per qualsevol terreny. El centrament en acció necessita entrenar-se en situacions cada vegada més intenses, però començar gradualment.
3.- La pràctica regular del centrament en acció
Com he exposat anteriorment, practicar regularment i amb
Amb el centrament actiu pots romandre en el centre de l'huracà
situacions reals. El nostre cervell té registrades les experiències que considera significatives. Aquestes experiències són com una base de dades que acoloreixen el nostre present. La manera en què les recodifiquem asseurà la base de el com experimentem les següents vivències. Per això la pràctica és fonamental per anar apropant-nos a la serenitat emocional.
4.- Deixar la pràctica escalonadament.
En algun moment ja no serà necessari practicar l'exercici, però no és aconsellable tallar de cop. Les pautes de conducta i actitud apreses durant anys poden tornar a poc que se'ls doni una oportunitat.
Per això és millor no "obrir comportes" abruptament i sí fer-ho d'una manera escalonada. D'aquesta manera el centrament actiu s'anirà enfortint i obrint pas d'una manera segura.
5.- Si cal, reforçar amb un procés de coaching generatiu online o presencial
Totes les pràctiques que proposo al blog poden ser beneficioses. No obstant això no poden substituir la pràctica amb un coach o psicoterapeuta certificat i entrenat. Això també és vàlid per aconseguir l'equilibri emocional amb el centrament en acció. El terapeuta ajuda a adaptar les pràctiques a la teva situació real i, si escau, optimitza els resultats.
Avui en dia, i gràcies a la tecnologia, aquest tipus d'exercicis es pot realitzar mitjançant processos online. Encara que , per descomptat, la modalitat presencial segueix vigent.
Fins el proper article, rep una cordial salutació,
Coneixes el coaching generatiu? T'agradaria provar aquesta exclusiva modalitat de creixement personal? Visites online i presencials Demana ara informació gratuïtament i sense compromís! Clica a la imatge!
Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.
Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article.
T'ha resultat interessant aquest article sobre el centrament en acció per aconseguir l'equilibri emocional? Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:
Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter
Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la
Aquest lloc utilitza cookies per a diferents propòsits, com personalitzar el contingut, millorar la seva navegació i mesurar l'ús del web. Para administrar o deshabilitar estas cookies, faci clic a "Veure preferències", o per obtenir més informació, visiteu la nostra Política de Cookies
Funcional Always active
L' emmagatzematge o accés tècnic és estrictament necessari per al propòsit legítim de permetre l' ús d' un servei específic explícitament demanat per l' abonat o usuari, o amb l' únic propòsit de dur a terme la transmissió d' una comunicació a través d' una xarxa de comunicacions electròniques.
Preferències
L' emmagatzematge o accés tècnic és necessari per a la finalitat legítima d' emmagatzemar preferències no demanades per l' abonat o usuari.
Estadístiques
L' emmagatzematge o accés tècnic que és utilitzat exclusivament amb fins estadístics.L' emmagatzematge o accés tècnic que s' utilitza exclusivament amb fins estadístics anònims. Sense un requeriment, el compliment voluntari per part del teu Proveïdor de serveis d'Internet, o els registres addicionals d' un tercer, la informació emmagatzemada o recuperada només per a aquest propòsit no es pot utilitzar per identificar-te.
Màrqueting
L' emmagatzematge o accés tècnic és necessari per crear perfils d' usuari per enviar publicitat, o per rastrejar l'usuari en una web o en diverses web amb finalitats de màrqueting similars.
