Treballar amb l'inconscient personal, imaginació activa a Sabadell

BLOG


L'ombra del teu inconscient, autoconeixement i superació personal

L'ombra del teu inconscient. Acceptar l'ombra, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior) a Sabadell i Terrassa

Robert Johnson en el seu llibre "Acceptar l'ombra del teu inconscient"ens parla de l'Arquetip de l'ombra. I ens explica una trista història:

La nostra ombra personal conté una gran font d'energia si sabem alquimizarla, consulta a Sabadell

L'aigua. Arquetip de vida, sanació i purificació

L'Aigua de la Vida brollava lliure i alegre a través d'un pou. Aquesta Aigua tenia virtuts guaridores i revitalitzants de les que es beneficiava tot aquell que bevia d'ella. I ella, en la seva generositat, s'oferia a tot aquell que s'acostés per conèixer-la.

Però uns usurers van pretendre aprofitar-la.
Van aixecar tanques al voltant del pou i la van comercialitzar.

L'aigua enfadada, decidir brollar a través d'un altre pou. I així, la qual rajava del pou inicial, va perdre totes les seves màgiques propietats.

No obstant això, va passar el mateix amb altres usurers. I així va seguir succeint. D'aquesta manera, el Aigua de la Vida segueix apareixent, cada vegada, en llocs insospitats on ningú pugui enriquir-se amb usura d'ella.

I els pous que va deixant, al seu pas, només ofereixen aigua tèrbola.
No obstant això, el Aigua segueix rajant en algun lloc i està llesta, sempre per ser rebuda.

Què té a veure aquesta metàfora amb la nostra psicologia?

Aquesta història ens parla dels interessos egocèntrics per apoderar-se d'un bé que pertany a la Vida. El nostre ego actua d'una manera semblant. Ignora algunes zones de la nostra psique. Tot allò que no obeeixi als interessos egocèntrics és reprimit, negat, enterrat. De tal manera que, allò que era al principi una cosa natural, es torna tèrbol. Tal com succeeix en els pous dels que ja no raja el Aigua de la Vida. Així neix en nosaltres l'arquetip de l'ombra.

D'aquesta manera construïm un guió de vida en el qual el reprimit segueix influint-nos. Però ho fa d'una manera inconscient i, generalment, poc constructiva. Acceptar l'ombra és el primer pas per a la seva integració d'una manera constructiva.

L'ombra del teu inconscient i el lloc en el qual brolla l'Aigua de la Vida

Aquest lloc on podem trobar el Aigua no està molt lluny.

Curar les nostres ferides emocionals, consulta a Sabadell

En el nostre inconscient l'arquetip de l'ombra espera a ser descobert

Està més a prop del que sospitem, només que ... una mica amagat. Es, efectivament, nostre inconscient. I en ell, Jung va postular l'existència d'alguna cosa que va cridar l'arquetip de l' ombra. Més específicament va deixar escrit:

"La figura de l'ombra personifica tot el que el subjecte no reconeix i que, però, li força una i altra vegada, directament o indirectament. "

 

Com pots trobar indicis de l'arquetip de l'ombra del teu inconscient?

Imagina que algú, amb la seva conducta o actitud et exaspera molt. Tot i que pugui semblar una persona molesta, si la teva resposta emocional és exagerada, aquesta és una pista.
L'ombra del teu inconscient reacciona com una ferida al contacte amb aigua salada. Cou!!. Aquesta conducta, aquesta actitud està llavors en tu, en la teva ombra. Aquesta resposta emocional és coneguda com Projecció de l'ombra

Pot semblar una cosa contradictòria acceptar l'ombra del teu inconscient. No obstant això, és important aclarir que reconèixer no vol dir actuar segons el seu dictat.

 

La llum de l'ombra del teu inconscient.

D'altra banda, encara que d'això parlaré en un altre article, també podem “reconèixer” en altres parts meravelloses que ens neguem. És important aquí destacar que, en si, el que rebutgem en nosaltres no té per què ser una cosa negativa.

Les emocions reprimides en l'home i el patriarcat, consulta a Sabadell

Les qualitats negades a la masculinitat pel patriarcat jeuen en una ombra lluminosa.

Per exemple, un home que (pels dictats del patriarcat) rebutgi en si la seva sensibilitat, tendresa, delicadesa ... és fàcil que s'enamori d'una dona que manifesti aquestes qualitats. De fet l' enamorament, segons la psicologia analítica, és vist com una projecció del que és lluminós en una altra persona.

Reconèixer i acceptar l' ombra, "el tio del gimnàs", un exemple.

Vaig a relatar un diàleg amb un client en consulta (per descomptat és un resum. Conte amb el seu permís i mantinc el més estricte anonimat).

El consultante va a un gimnàs regularment. Un dia va aparèixer en aquestes instal·lacions un home que li va exasperar d'una manera exagerada. Així que, vaig indagar una mica.

Aquest va ser més o menys el diàleg que vam sostenir.

Client: Llavors va aparèixer aquell "tío". Caminant com un paó.
Josep: Com creus que camina una paó?
C: Doncs cridant l'atenció, movent-se, en pla xulo.
J: I això et molesta
C: Sí, molt.
J: I com és aquest molt en una escala de l' 1 al 10?
C: Doncs .... (Aquí es va aturar una mica ...) Jo diria que un 9!
J: Un nou per algú que ni tan sols es va ficar amb tu. Només per la seva forma de caminar
C: Sí, però és que (i aquí va emfatitzar el que passava) Anava cridant l'atenció!!

 

L'arquetip de l'ombra filtra i distorsiona la nostra percepció de la realitat

És curiós com el "cridar l'atenció" pugui molestar tant a

L'ombra del teu inconscient. Reconèixer l'ombra del nostre subconscient per aprendre a reconèixer la realitat.

Aprendre a reconèixer l'ombra per prendre consciència de com distorsiona la realitat.

algú. Però hi ha alguna cosa més. "Caminar movent-se com un paó" pot ser una descripció de fets. No obstant això, inferir d'això que volia cridar l'atenció és una interpretació, cosa que va deduir el client a partir dels seus filtres personals.

D'altra banda, el seu radical rebuig apuntava a una mica més. Conec al client i sé que és un home extremadament discret, cautelós i reservat, així que li vaig llançar el repte.

 

Acceptar l'ombra del teu inconscient, "Cridar l'atenció"

J: Tu no has volgut mai cridar l'atenció?
C: Bé ... sí però no d'aquesta manera ....
J: I quan ho has volgut ... ho has fet?
C: Doncs no, crec que cadascú ha de arreglar els seus propis problemes.

"Cadascú ha de arreglar els seus propis problemes”.

Això, per descomptat, és una creença, i en un home, encara que jove, "clàssic", sol ser un indici que no vol mostrar la seva vulnerabilitat.

És aquí on va aparèixer la seva ombra. "Cridar l'atenció", per el meu client, equival a "necessitar l'ajuda dels altres". A això en PNL se l'anomena una equivalència complexa . Ell només vol cridar l'atenció quan té algun problema entre mans, però, per descomptat no ho permet. No obstant això, el seu desig de compartir, de ser alleujat , existeix... en el seu arquetip de l'ombra.

Ocupar "tot l'espai disponible"

C: Doncs sí, va arribar va col·locar la seva tovallola en un aparell de musculació i es va anar a fer bici.
J: Et va molestar això?
C: Doncs és evident! (compte amb les afirmacions vehements, solen amagar alguna cosa "ombrívola”). Quin dret té a ocupar tot l'espai? (Ara una generalització)
J: Tot l'espai?
C: Bé ... ja m'entens, si està en la bici per què ha d'ocupar amb la seva tovallola altre aparell que podria utilitzar una altra persona?
J: Bé ... si arriba una altra persona li pot dir que retiri la tovallola, no et sembla?
C: Sí clar, A mi també m'agradaria! tenir-ho tot a la meva disposició, però no s'ha de fer això.

Important aquest paràgraf. El client no deixa de tenir raó, però…

Aquí no interessa la raó, interessa el que sorgeix!.

En primer lloc indica: "a mi també m'agradaria ..."! i és obvi i raonable que en un lloc amb recursos compartits, a tots ens agradaria tenir-los a la nostra disposició en tot moment. Recordem que acceptar l'ombra no vol dir seguir el seu dictat, només reconèixer-la.

Segueix amb un "però". La paraula però en una frase, a efectes psicològics, desvirtua l'afirmat prèviament (1). El'"a mi també m'agradaria” (la reivindicació de l'ombra) queda com menyspreat l'efecte de ser reconeguda.

"No s'ha de". Ens trobem amb el que en teràpia Gestalt anomenem un "introjecte”. Mandats generalitzats i imposats sobre què fer i no fer. Fritz Perls, el pare de la teràpia Gestalt els va anomenar com els "hauria de...".

Però hi ha més .... (Per això vaig triar aquest exemple). Va seguir queixant-se d'alguna cosa de la que en el fons tenia raó, però ....

Acceptar l'ombra del teu inconscient per reconèixer el tresor que amaga.

Acceptar l'ombra del teu inconscient. El tresor amagat a l'ombra. Consulta a Sabadell

El tresor amagat a l'ombra.

Veurem a continuació la sinuositat amb la qual es mou l'ombra. Recordem que només posem l'atenció en reconèixer i acceptar l'ombra, no en si té o no raó. El següent fragment descobreix alguna cosa interessant encara que no evident.

C: El "tio" estava, mirant a tothom i a tot. Ho estava controlant tot! (De nou una interpretació. Que "miri tot" no vol dir necessàriament que "controli tot")
J: ¿I què hi ha de dolent en que miri a tothom? Això vol dir, necessàriament que "ho controli tot?”.
C: Bé .... Ho sembla!
J: Ho sembla o t'ho sembla a tu? (El repto a que traslladi la generalització a l'assumpció de la seva responsabilitat per la seva interpretació)
C: Bé ... m'ho sembla a mi, però això és de mala educació! (De nou un introjecte).

 

L'arquetip de l'ombra i les nostres potencialitats no desenvolupades.

No seguiré amb tota la transcripció. En aquest punt destacar que és típic en una persona extravertida estar mirant el seu entorn. El extravertit dirigeix ​​la seva atenció cap a l'exterior. El introvertit, al contrari, dirigeix ​​la seva atenció cap al seu interior. El client, un típic introvertit veu un extrovertit, són la cara i la creu d'una mateixa moneda.

I aquest és un aspecte molt interessant de l'ombra. La possibilitat que ens ofereix de completar-nos. Així, un introvertit farà bé en intentar aprendre de l'actitud extravertida i viceversa. Però mentre no reconegui aquesta possibilitat i segueixi veient a "els de l'altre extrem" com a enemics, perdrà una ocasió d'or.

Acceptar l'arquetip de l'ombra. ¿Per què fer conscient l'inconscient?

Fer conscient l'inconscient allibera l'energia que utilitzem per reprimir-lo. De la mateixa manera, en acceptar l'ombra del teu inconscient et tornes una persona més completa. Com va dir Jung:

"Prefereixo ser un home complet a un home bo".

Reconèixer la nostra totalitat ens dóna l'oportunitat de triar

Acceptar l'ombra i reconciliar-se amb ella, consulta a Sabadell

Reconciliar-se amb l'ombra interior

conscientment. A l'altre extrem, les actituds maniqueistes i moralitzants condueixen, sovint, a conductes depravades. No cal aprofundir massa en els foscos episodis que viu actualment l'església catòlica. Només com un exemple entre d'altres, per descomptat.

També és cert que amb aquest reconeixement no acaba tot el treball interior. Es, no obstant això, un primer pas i, de vegades el més difícil.

Dedicaré un altre article a les conseqüències de no reconèixer i acceptar l'ombra. No obstant això et convido, mentrestant, a llegir el meu anterior post: Jo construeixo la meva pròpia realitat… però…qui sóc jo?

Fins al proper post, rep una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

(1) Examinem en quina manera diferent impacta : "Avui plou, però demà farà sol "a dir" Demà farà sol, però avui plou "

 

Treballar l'ombra del subconscient

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Següents articles relacionats: L'ombra de l'ànima. Quan la vida no té sentit, depressió noógena L'arribada de la primavera i el coronavirus; L' ombra del subconscient i l' escriptura automàtica

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

 

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 Mail: jspguasch@gmail.com
Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica:

Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Josep Guasch, coaching i psicoteràpia a Sabadell i Terrassa

 

 

L'ombra del teu inconscient, acceptar l'arquetip de l'ombra, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc…)

Superar la procrastinació Sabadell

BLOG


Què és la procrastinació? Deixar per a un altre dia, després o demà

Què és la procrastinació, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

 

Fer avui el necessari i no deixar per demà

Mantenir-nos al dia amb l'ara.

Aquest és la primera d'una sèrie de publicacions en què tractarem una de les dificultats més incompreses. Posposar, ajornar, postergar, deixar per després, demà o un altre dia, és a dir procrastinar. És un dels temes recurrents, tant en processos de coaching com de psicoteràpia. Crec que cal començar per aclarir què és la procrastinació. En successius articles aprofundiré en tàctiques per deixar de procrastinar. Sempre en el ben entès que l'ideal per superar aquest tipus de dificultats és un procés terapèutic personal.

 

Què és la procrastinació

La RAE defineix el terme procrastinar amb dos sinònims: diferir, ajornar. En l' àmbit del coaching i l' psicoteràpia l' entenem com postergar o posposar tasques o activitats. És el clàssic "deixar per a un altre dia" o "deixar per demà". També es pot entendre com una manera d' evadir responsabilitats.

No obstant això, la resposta a què és la procrastinació no ens eximeix de certa perplexitat.

El sentit comú ens diu que deixar per després no ens allibera de la feina. És més, sovint empitjora les coses. Tanmateix gairebé tots vivim la necessitat de deixar de procrastinar.

Crec que és important aclarir que la resposta a què és la procrastinació es pugui donar en dos nivells. Primer l'evident que és el descrit una mica més amunt. Però si atenem les raons profundes trobarem dos àmbits diferents de resposta.

En termes molt generals veiem que diuen el coaching i la psicoteràpia.

Posposar, deixar per demà, després… psicoteràpia i coaching, dues respostes diferents.

  • Per al primer és una espècie de falta de claredat cap a on posar el focus. També vinculat a una deficient motivació. La solució, a grans trets estaria en focalitzar-nos en objectius clars, específics i motivadors.
  • Per a la psicoteràpia, el típic deixar per després és una manera d'evitar certa incomoditat emocional. Moltes vegades vinculat a una baixa autoestima. Per tant una por al fracàs. De vegades fins i tot una por a l'èxit. En aquest sentit té cert parentiu amb l' anomenada síndrome de l' impostor.

És molt important, per tant, tenir clar que cada procés és personal. No hi ha respostes úniques infal·libles. Per això cada teràpia ha de ser personalitzada. Això enllaça amb els postulats de la psicoteràpia humanista i del coaching.

Què és la postergació, mantenir-nos al dia amb el demà

La procrastinació, l'assassí furtiu

Tony Robbins va respondre a la pregunta què és la procrastinació d'una manera contundent: “L'assassí furtiu de la força de projectes i de la motivació".

Tanmateix aquest posposar tasques no és una cosa estranya ni poc habitual. Vegem que el fet de procrastinar ocupa un lloc, fins i tot, en la mitologia.

Què és la procrastinació? vegem per exemple en un procés de dol . Com Síndrome de Penélope es coneix una manera de "deixar per després", durant un temps atribuït a la dona. No acceptar una separació amb la il·lusió de tornar a restablir-la. Fins i tot viure en la fantasia que la persona estimada canviarà de caràcter.

Aquesta forma de "diferir" acceptar una realitat està vinculada a l'etapa de la negació en el dol.

El mite de Penélope descriu una manera de procrastinar vinculat a l'emocional, vegem el mite.

 

Què és la procrastinació en el dol? El mite de Penélope.

Ulisses (Odisseu en l'original de la mitologia grega) va ser un heroi de la mitologia clàssica famós per les seves gestes. És el principal protagonista de la Odissea d'Homer. Aquesta narra com va estar 20 anys absent de la seva llar. Deu anys lluitant i deu anys per tornar. La seva esposa Penélope li va estar esperant durant tot aquest temps.

Però Què té a veure això amb deixar de procrastinar?

Què és la procrastinació en el dol.

La negació de la pèrdua en el dol és una manera de procrastinar.

Entre tanta batalla i tempesta, Penélope aguardava devotament el seu espòs, Ulisses. Però l'espera no podia eternitzar-se, d'aquesta manera va adquirir un compromís. Teixiria el mantell amb el qual esmorteir el seu espòs si, entre batalla i batalla, finalment moria. En acabar de teixir-lo, es consideraria lliure del seu lligam com a esposa.

Però Penélope, inconscientment, va ordir una resposta a què és la procrastinació. Teixia al matí i a la nit, secretament, desfeia el realitzat.

Aquesta és, simbòlicament, la resposta de la negació, evasió, no acceptar una realitat. Com he dit abans, sota la perspectiva de la psicoteràpia del dol correspon a la primera fase, la negació.

Des d'alguns dels models que defineixen què és la procrastinació té a veure amb la indecisió. Veurem en articles següents alguns d'aquests models.

 

La indecisió d'Arjuna al Bhagavad-Gita

Procrastinar és una cosa tan humana que apareixen al·lusions fins i tot en les diferents mitologies orientals.

Arjuna era un mestre d'arquers i, com a bon guerrer, va haver d'enfrontar una decisió. Participar en una dura batalla entre dos exèrcits. Per resumir, ell capitanejaria les forces del bé contra les forces del mal... Només hi havia un petit problema: Arjuna va descobrir a les files de l'enemic molts parents pròxims.

Podem entendre què és la procrastinació quan enfrontem un conflicte de valors oposats. És el cas d'Arjuna que es va sumir en la desesperació entre la lleialtat als seus parents i la fidelitat als seus valors.

Què és la procrastinació per indecisió

Arjuna i el dubte en el camp de batalla

La seva indecisió, però, no l'allibera de matar (sense saber-ho) al seu germanastre Karna. Però al seu torn, pateix la mort del seu fill Abhimanyu en mans del seu enemic.

La conclusió de la metàfora és òbvia. Procrastinar no ens allibera del que espera en enfrontar la decisió. Fins i tot pot empitjorar el resultat final.

Podem respondre a què és la procrastinació des de diferents angles segons l'origen d'aquesta. Però bàsicament hem d'entendre que no es tracta d'un problema de mandra. Procrastinar té més a veure amb una deficient gestió de les emocions.

 

Deixar per després i algunes emocions associades

En ocasions evitem prendre una decisió per por al nou. També per por al ridícul o al fracàs. Això ho vincularia més a processos de psicoteràpia.

D'altra banda, podria aparèixer la tan discutida por a sortir de la zona de confort. Això pot conduir-nos al temut terreny de la indecisió i el desgast que comporta. Aquí el coaching aporta un altre tipus de respostes.

La por, en ocasions, ens indueix a postergar l'acció o decisió.

La por a prendre una decisió pot paralitzar-nos.

L'avorriment (de vegades fins i tot la por a l'avorriment) pot allunyar-nos d'emprendre una acció. Per suposat té a veure amb la necessitat adulta d'enfrontar, en ocasions, la incomoditat. En aquests casos, deixar per després té més a veure amb la tasca en si. No tant amb el caràcter de la persona. Aquesta seria una altra resposta a què és la procrastinació.

Postergar, posposar…. moltes respostes, tantes com persones

Un altre perfil té a veure amb la persona somiadora i poc realista. El entusiasme apareix al principi amb l'expectativa de l'objectiu, generalment un somni grandiós. No obstant això, la realitat del treball per aconseguir-ho ens posa en contacte amb els límits. Bé sigui límits personals, de mitjans o els intrínsecs al poc realisme del somni. Llavors apareix la frustració amb el desànim associat.

Podem fins i tot respondre a què és la procrastinació com una conseqüència d'una baixa autoestima. La por sol ser l'indicador més freqüent en aquest tipus de postergació de les tasques.

També pot existir una deficient habilitat per organitzar-se. Una cosa típica en els perfils creatius i somiadors que acaben per aclaparar-se. Aquí posaríem el focus en l'adquisició de capacitats en un procés de coaching.

No sóc amic de categories i etiquetes, però, en ocasions poden ser referents que arrosseguin alguna cosa de llum. Per això en el següent article explorarem la resposta a què és la procrastinació des d'una tipologia molt utilitzada. Això ens ajudarà a entendre on som i, conseqüentment, quina és la ruta per arribar on volem.

 

Què és la procrastinació? Conclusió

Podem aprendre a deixar de postergar

La procrastinació és una bomba de rellotgeria.

És una tendència molt humana però no per això poc perillosa. Pot, no només fer fracassar els nostres somnis, sinó també el concepte de nosaltres mateixos. Alguns factors tenen a veure amb la personalitat en si i d'altres amb el tipus de tasca.

En qualsevol cas, és aconsellable un procés personal per superar aquesta inèrcia a deixar per demà, després o més tard. Pot existir una resposta acadèmicament correcta a què és la procrastinació. Tanmateix les maneres d'enfrontar-la són diferents en funció de les peculiaritats de cada persona.

Si ho necessites i puc ser-te d'ajuda sent-te lliure per connectar amb mi.

 

Una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

Següent entrada relacionada: Procrastinació i autosabotatge. Són el mateix?

Deixar de procrastinar Sabadell

 

Què és la procrastinació, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, parlar en públic, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc…).

El poder de les paraules Sabadell

BLOG


El poder de les paraules. Com influeix la paraula en els estats d'ànim i conducta.

El poder de les paraules. Reenquadrar la realitat amb el pensament positiu realista. PNL aplicada al coaching, visites a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de psicoteràpia i coaching.

 

Creixement personal amb coaching i PNL

El poder de les paraules per crear la realitat.

A l'anterior article relacionat vam veure com veure el got mig ple utilitzant un connectiu. En concret l' adverbi temporalmentre”. Utilitzar el poder de les paraules per enquadrar la nostra experiència i, d'aquesta manera, construir una experiència més creativa. Així construïm un pensament positiu ¡¡I REALISTA!!. Aquesta és una de les premisses bàsiques del coaching.

Seguim endavant explorant el poder de les paraules amb tres connectius més: “però" "i"I"encara que”. L' estudi d' aquests connectius, en aquest cas conjuncions, no ho faig sota un estricte punt de vista gramatical.

L'orientació és la de veure com influeixen en la nostra experiència interna. D'aquesta manera podem orientar el pensament positiu d'una manera realista amb el poder de les paraules. A aquest estudi dedica especial atenció la PNL (programació neurolingüística).

El poder de les paraules. La conjunció adversativa però.

Les conjuncions serveixen per enllaçar paraules o oracions. En si no tenen significat, però, sí que tenen una gran importància. En català hi ha diferents tipus de conjuncions, "però", pertany a la família de conjuncions adversatives.

La conjunció però enfosqueix la importància del que hem dit anteriorment.

La conjunció però resta importància al que s' ha dit anteriorment.

Les conjuncions adversatives contraposen dos conceptes. D'aquesta manera, un d'ells queda eclipsat per l'altre. Examinem els següents exemples:

  1. Avui em sento optimista però demà m'espera un dia de gossos.
  2. He aconseguit molts objectius amb el coaching, però no tots els que volia.
  3. Vull deixar de fumar, però no sé si ho aconseguiré.

L'ordre dels factors sí que altera el producte, o la importància del com.

Per apreciar el poder de les paraules comparem les anteriors frases amb les següents.

  1. a. Demà m'espera un dia de gossos però avui em sento optimista.
  2. a. No he aconseguit tots els objectius que volia amb el coaching, però sí molts d'ells.
  3. a. No sé si ho aconseguiré, però vull deixar de fumar.

Et suggereixo que comparis, sota el criteri de pensament positiu realista, com impacten les frases en el teu ànim. La 1 amb la 1.a., la 2 amb la 2.a., la 3 amb la3.a.

Amb quina et quedes de cada parell?
Quina frase de cada parell alimenta un pensament positiu realista en tu?

És important advertir que només estem reenquadrant la realitat, no modificant ni contaminant-la amb les nostres expectatives. A això és al que em refereixo amb el pensament positiu realista.

 

El pensament positiu realista amb el connectiu tot i que

Tot i que el que segueix no em convenç....

Encara que el següent… no em convenç

"Encara que", com "però", és una conjunció adversativa. No obstant això, quan l'examinem des del punt de vista de la seva influència com a reenquadrament funciona al revés. Així, mentre la conjunció "però” sembla enfosquir la primera proposició en una frase, “encara que" eclipsa el que segueix.

  1. Vaig a fer una formació de coaching encara que tingui pocs diners.
  2. Segueixo amb la meva pràctica diària de relaxació encara que tingui poc temps.
  3. Per mi és important la meva pràctica diària d'exercici encara que vull (1) aplicar disciplina.

Apreciem, de nou, el poder de les paraules si canviem l'ordre de les proposicions.

Hi ha una altra característica típica d'aquesta conjunció i és que es pot col·locar al principi de la frase. Per exemple:

Encara que estic nerviós, sé que això passarà en un moment.

 

El poder de les paraules amb la conjunció copulativa "i"

La “I” és una conjunció que enllaça elements sintàctics unint-los i sumant-los. Des del punt de vista del poder de les paraules, aquesta conjunció iguala ambdues parts de la proposició. Aquesta és una proposta típica de la teràpia gestalt. Podríem dir que en aquest cas s'emfatitza l'aspecte realista del pensament positiu.

  1. Vull emprendre un procés de coaching i tinc pocs diners.
  2. Gaudiré del diumenge i demà aniré a treballar.
  3. El coaching em serveix per ser realista i optimista.
El poder de les paraules, conjunció i

La conjunció copulativa I uneix en igualtat de condicions.

Tenir present el poder de les paraules en qualsevol procés de coaching i psicoteràpia és fonamental. Genera estats interns vinculats amb el pensament positiu i realista. I sabem que qualsevol procés de transformació és més eficient quan l‟estat intern és òptim.

A més, a cada moment podem triar una manera o altra d'enfocar el poder de les paraules. Bé sigui que ens interessi focalitzar-nos en un aspecte o altre de la realitat. I aquest és un dels metaobjectius de qualsevol procés de coaching o psicoteràpia. Juntament amb ampliar consciència, la capacitat de triar.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

(1) Sota la perspectiva del poder de les paraules, el "he de" s'expressa com un vull. Ho veurem en el següent article.

Anterior article relacionat: Veure el got mig ple. Pensament positiu realista.

 

el poder de les paraules per construir la nostra realitat.

 

El poder de les paraules. Reenquadrar, amb el pensament positiu realista, la realitat. Coaching amb PNL, visites a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia .

Escoltar el missatge del reprimit.

BLOG


Reconciliar-me amb la meva ombra. Acceptar el meu costat fosc creativament. Actitud

Reconciliar-me amb la meva ombra. Recursos de coaching generatiu i teràpia transpersonal a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta humanista i transpersonal.

 

Reconciliar-me amb la meva ombra. La llum representa la nostra consciència. L'ombra l'ocult a la mateixa.

Foscor, llum i ombra.

El títol sembla prometre: “Reconciliar-me amb la meva ombra”, però gairebé sempre s'escriu sobre això des d'un pla teòric. Jung va ser el primer que va parlar sobre la saviesa de allò reprimit, oblidat, el que jeu a la foscor. Els actuals corrents de teràpia transpersonal emfatitzen el necessari d'aquest treball. Avui examinarem com em puc reconciliar amb la meva ombra des de l'òptica del coaching generatiu.

L'ombra (allò reprimit) és, també, font de saviesa, inspiració i recursos.

Entrem abans en allò físic/metafòric. Llum i foscor són dos estats naturals oposats. L'ombra implica l'existència de tots dos per l'aparició d'un tercer. Així doncs, no hi ha ombra si no hi ha res que s'interposi en la llum que provoqui foscor. Aleshores si existeix “allò lluminós” i aquesta llum es projecta sobre mi, existirà, necessàriament, una ombra.

Només sembla existir una excepció en el pla humà físic i terrenal. Si la llum incideix verticalment sobre el meu cap. És a dir sense inclinació en el pla vertical i sobre la meva part més elevada. Evidentment, una cosa poc habitual pel que farem bé de pensar en el més quotidià. Si (gairebé) sempre m'interposo en el camí de la llum, faré bé de reconciliar-me amb la meva ombra. Sense ella no existiria la llum que m'il·lumina… I tampoc existiria jo. 😕

Abans d'emprendre aquest camí amb pràctiques concretes convé cultivar una actitud cap a allò reprimit. És del que parlaré en aquest article. Al següent compartiré una pràctica inspirada en el coaching generatiu. Aquesta modalitat de teràpia transpersonal fa un especial èmfasi a la saviesa corporal. I a mi, personalment m'ha obert un nou camí per reconciliar-me amb la meva ombra. Un camí intermedi que no és ni lluitar-hi en contra, ni deixar-se emportar.

 

Reconciliar-me amb la meva ombra. Dolor i patiment.

Jo faig un èmfasi especial en la diferència entre dolor i patiment. El dolor (emocional o físic) és una resposta a una lesió física o emocional. La mort d'un ésser estimat, una separació, la pèrdua d'una amistat.

El patiment pot ser el resultat daquest dolor. Però també pot ser un patiment auto creat o, fins i tot, una prolongació innecessària d'un dolor legítim.

El dolor és inevitable, el sofriment optatiu.

El dolor és el que és inevitable, el patiment és optatiu.

Sovint aquest patiment artificial ve d'un continu pensar "sobre" (a Teràpia Gestalt parlem de l' “acercadeísmo” ) . De vegades referit al passat. Cosa que va passar, em va doldre i em recordo i esbarjo constantment al meu interior. O a un futur desitjat que visc com necessitat frustrada. És a dir, un temor.

Ni passat ni futur són un bon camí per reconciliar-me amb la meva ombra.

En ocasions el patiment amaga una victimització. En creure'm víctima d'alguna cosa m'exonero (artificialment per descomptat) de la meva responsabilitat per fer alguna cosa. La culpa funciona d'una manera semblant. Ens paralitza i ens eximeix de l'acció, el càstig ens serveix de “reparació”.

De vegades amaga també un guió de "Salvador”. Per exemple m'agradaria que dos amics meus no estiguessin enfrontats. I oblido que ja són grandets per fer amb les seves vides allò que els plagui (o no).

A mindfulness es parla de patiment primari (dolor) i patiment secundari (patiment en si).

El primer ve amb la condició humana, els fets consubstancials en existir. Per exemple una malaltia.

El segon ens el provoquem rumiant sobre el patiment primari. Per exemple tinc una malaltia i em passo el dia lamentant-me i queixant-me: Per què jo? Què he fet per merèixer això?. 🙁 etc.…

Evidentment, no és una bona idea per reconciliar-nos amb això que anomenem ombra.

Dolor patiment i la pregària de la serenitat.

El mindfulness comparteix una visió ja existent a occident però no gaire popularitzada. Al teòleg i filòsof, d'origen alemany, Reinhold Niebuhr s'atribueix l'anomenada pregària de la serenitat.

"Senyor, concedeix-me serenitat per acceptar tot allò que no puc canviar,
valor per a canviar el que sóc capaç de canviar
i saviesa per entendre la diferència".

La paraula clau: acceptar. Reconciliar-me amb la meva ombra és el camí de l'acceptació del que visc com els meus defectes. No és negar-ho, i tampoc rendir-me a això. Si ho nego, nego una part consubstancial meva. Si em rendeixo a això sucumbeixo a alguna cosa no desitjable.

Per a mi, un exemple d'aquesta acceptació és Claudio Naranjo en els darrers anys. Tot i l'evident tremolor de les mans, ni va reprimir el tremolor ni va deixar d'impartir-ne el coneixement. Fins i tot amb humor. Aquí deixo un enllaç a un vídeo seu.

Última roda de premsa de Claudio Naranjo.

 

El símptoma com a mestre i pont cap a l'ombra personal

El símptoma en coaching generatiu s'accepta com una manifestació del reprimit. I es convida des de la saviesa corporal que aparegui i s'integri amb el centre. Per reconciliar-me amb la meva ombra he d'oferir una presència humana al símptoma. Això vol dir, estar disponible per atendre'l, acceptar-ho.

El símptoma pot ser entès com un aliat que ens informa que alguna cosa va malament. És primordial entendre això si vull reonciliar-me amb la meva ombra.

El símptoma és un mestre, ens informa de quelcom que no va bé.

Ser-hi AMB el símptoma no és estar EN el símptoma. Tampoc és REBUTJAR el símptoma, 🙄 . Quan l'escolto i li ofereixo un espai per atendre'l començo a reconciliar-me amb la meva ombra. D'aquesta manera allò reprimit s'allibera i se sent reconegut. Veurem en el proper article com des de la saviesa corporal li oferim aquest espai d'acceptació.

Sóc conscient que aquesta perspectiva del coaching generatiu pot semblar paradoxal. Però en realitat és alliberadora. Si nego alguna cosa meva, em nego a mi mateix. Si el rebutjo em rebutjo.

Podem dir des d'aquesta òptica: “Jo sóc (per exemple) mandrós i sóc molt més que la meva mandra”. És probable que, fins i tot aquesta mandra tingui una intenció positiva. De vegades aquesta intenció positiva no està del tot clara. És interessant aleshores plantejar-se un treball terapèutic per descobrir-la.

Quan estic amb i no a (i tampoc en contra)començo a reconciliar-me amb la meva ombra. Això implica cultivar una actitud amable, compassiva i empàtica cap a ella i, alhora, centrada. Fins i tot faig a allò reprimit partícip de la consecució del meu objectiu. Això és completament nou, fins i tot entre les diferents modalitats de teràpia transpersonal. Per descomptat ja és una modalitat avançada de treball al coaching generatiu.

 

Reconciliar-me amb la meva ombra, alguns exemples de la saviesa del símptoma.

Allan Santos al seu llibre “El camí cap a un mateix” posa dos exemples de la saviesa del cos:

– La febre com a símptoma. Accelera les reaccions químiques del cos per activar el sistema immunològic.
– La ressaca com a símptoma d'excés de beguda. El fetge rep l'impacte de l'alcohol per evitar que aquest faci malbé el teixit nerviós. El resultat d'aquesta “depuració forçada” és la ressaca.

Són dos exemples de la saviesa corporal. Vegem ara com allò reprimit emocional també compleix una funció.

Al llibre "Generative Trance" Stephen Gilligan posa l?exemple d?una dona que volia deixar l'alcohol. Després d'un treball terapèutic, va descobrir que l'alcohol li proveïa d'un estat intern sorprenent. Cito textualment:

“…Es va sorprendre en notar que quan l'alcohol arribava a la gola, s'obria un profund camp càlid al seu interior, connectat amb unes poderoses (i agradables) ganes de rendir-se…”

Partint de la descripció d'aquest agradable estat començo a reconciliar-me amb la meva ombra. La qüestió de fons és…

Com mantenir aquest agradable estat d'una manera més creativa?

Gilligan segueix explicant com l'inconscient creatiu de la pacient va trobar maneres més saludables d'aconseguir aquest estat intern. La necessitat subjacent, el que amagava el símptoma, era la necessitat d'una pràctica espiritual. El treball espiritual proveïa a aquesta persona la sensació de trobar-se davant quelcom més gran al qual rendir-se. Una sensació de pertinença a alguna cosa més gran i, per descomptat, més creativa que la beguda.

 

El que és reprimit és com l'aigua estancada. Es podreix.

Reconciliar-me amb la meva ombra Sabadell

Si permetem a l'aigua fluir, és font de vida i creativitat. En cas contrari, es podreix.

A la capçalera una metàfora. El símptoma apareix com una resposta a una necessitat no resolta. Si sóc capaç d'escoltar el missatge de fons, puc reconciliar-me amb la meva ombra. Aquesta última la provoco jo en no permetre que flueixi la necessitat i se satisfaci. Com diu la capçalera, l'aigua estancada es podreix. Si permeto que flueixi, s'allibera i purifica.

No obstant això, és cert que el mateix procés d'educació comporta una gran quantitat de repressió. D'aquesta manera, allò reprimit va conformant un estany d'aigua retinguda. A més, el consumisme dirigit i manipulatiu no ajuda a crear persones sanes, connectades amb les seves necessitats reals.

Llavors, com diu Bandler al seu llibre “"Trance-Formations"”, apareixen símptomes amb propòsit però sense significat. Puc, per exemple, fumar-me una caixeta diària de tabac per calmar el meu estrès. El propòsit és obvi, però la conducta no té un significat creatiu.

Per reconciliar-me amb la meva ombra començo a reconèixer al símptoma una veu que m'alerta d'alguna cosa. Un avís sobre una carència important.

El símptoma és fumar. Té un propòsit com tots els símptomes. Tot i això és un propòsit sense un significat adaptatiu.

Allò reprimit és la meva necessitat de calma, serenitat. El símptoma sempre ens avisa duna necessitat subjacent. I és així tant en l'aspecte físic com emocional.

Aleshores allò que apareix, inicialment com a molest, ho puc veure amb nous ulls. Acceptar i abraçar el símptoma és el primer pas. Entendre de què m'està alertant és el segon. El tercer cercar formes alternatives de satisfer la necessitat no satisfeta.

..Com reconciliar-me amb la meva ombra? Conclusió i pas següent.

Reconciliar-me amb la meva ombra em porta a entendre en profunditat que tot el que passa a la meva vida és per alguna cosa. Que estarà bé que accepti el símptoma (dolor emocional en aquest cas) com un avís. Com un aliat. Si el símptoma no té remei, entendre que pensar sobre ell no portarà més que dolor innecessari.

Però gairebé sempre el símptoma és la veu d' allò reprimit. Llavors, aprendre a escoltar el que hi subjau. Gairebé sempre una necessitat no satisfeta. El següent pas, descobrir noves maneres de satisfer aquesta insuficiència d'una manera més creativa.

Consulta de teràpia transpersonal a Sabadell

Abraçar la pròpia ombra és acceptar el cabal d'energia i creativitat.

Acceptar llavors, el molest, és atendre el missatger, amb la seva peculiar manera d'alertar-nos. El següent pas per reconciliar-me amb la meva ombra té a veure amb l' autoconeixement. El coaching generatiu, en l'àmbit del creixement personal, i el trànsit generatiu al psicoterapèutic són noves eines. Pertanyen al camp de la teràpia transpersonal. Podem entendre-ho com allò que aporta sentit, profunditat i consciència a la vida. Gairebé sempre més enllà del que experimenta l'ego.

En el següent article proposo un exercici pràctic i senzill. Fins llavors, rep una cordial salutació,

 

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: L' ombra del subconscient i l' escriptura automàtica

Següent article relacionat: Abraçar l'ombra. Fer dels defectes una virtut.

Reconciliar-se amb el reprimit

 

Reconciliar-me amb la meva ombra. Recursos de teràpia transpersonal i coaching generatiu a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach humanista i transpersonal.

 

El guió de vida sense alegria i les addiccions

BLOG


Guió de vida sense alegria, addiccions i desconnexió de la saviesa corporal.

Guió de vida sense alegria, centrament i consciència corporal, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida i anàlisi transaccional.

 

Psicoteràpia addiccions a Sabadell

La tristesa té a veure amb la desconnexió del cos, segons l'anàlisi transaccional.

"Dale a tu cuerpo alegría macarena"
(Los del Río)

Començar un article del guió de vida sense alegria amb l'estrofa a dalt ressenyada pot semblar una frivolitat. I en cert sentit ho és. De fet, en teràpia, sabem que el sentit de l'humor és un recurs terapèutic excel·lent. Però vaig anar una mica més enllà. Pot ser realment valuós el que considerem poc important? Fins al punt que l'inclogui en la teràpia del guió de vida que pot conduir a les addiccions?

No respondré directament. Ho faré amb un fragment del llibre “He” de Robert Johnson:

"El mite ens informa que la nostra redempció provindrà del lloc menys probable.... Trobar la nostra redempció... serà una experiència molt humil. L'origen de la paraula "humil" es remunta a "humus", significa alguna cosa de la terra, femení, res sofisticat. La qual cosa ens recorda el mandat bíblic. "Tret que et converteixis en un nen petit, no podràs entrar al Regne dels Cels".

Pensem en les addiccions, i no cal pensar en “drogues il·legals”. L'alcoholisme, el tabaquisme o, fins i tot el menjar compulsiu. Existeix, en la majoria d'elles, una alteració de les sensacions corporals que semblen portar certa intensitat al cos.

Reprendre la consciència corporal, clau de la teràpia del guió de vida sense alegria.

A més, de l' evasió típica de les conductes addictives, hi ha un intent de portar certa “alegria” al cos. Gran part de la teràpia de guió de vida sense alegria va orientada a reprendre aquesta alegria. Evidentment, de formes més creatives.

Les comunitats de recuperació de l'alcoholisme com a alcohòlics anònims parlen de dos temps en la rehabilitació. En primer lloc, la sobrietat necessària, és a dir deixar de consumir. I en segon lloc, el que ells anomenen, sobrietat emocional. És a dir, una tornada al contacte amb l'emoció real. Tots sabem que, en el cas de l'alcoholisme, l'eufòria és passatgera, no és real.

La teràpia del guió de vida sense alegria, respon a les necessitats de la segona etapa de recuperació en les addiccions.

Els símptomes del guió de vida sense alegria

Com reconeixem en la teràpia del guió de vida aquest argument vital? Existeix en aquesta experiència una manca de consciència corporal. Aquesta desconnexió vital pot conduir a dos, aparents, extrems. La persona “cap sense cos”. Una persona que viu als bucles del seu cap. “Pensament va, pensament ve”. Tot passa pel tamís dels circuits cerebrals. Aquesta extrema activitat pot conduir a la “paràlisi per anàlisi, 🙄 ”.

Però els símptomes del guió de vida sense alegria ens poden conduir a un altre lloc terrible (aparentment). El lloc de les addiccions. A tots dos extrems ens trobem amb una manca de consciència corporal.

Guió de vida sense alegria teràpia a Sabadell

La dependència de substàncies i conductes, una manera errònia de superar la tristesa

A les addiccions, la persona busca una trobada amb la sensació. Evidentment per un camí erroni, però l'intent hi és. Recordo, en teràpia, un client malalt d' alcoholisme. Em relatava com el beure li proporcionava una mena de sensació càlida al plexe solar.

El seu relat em va estremir. Hi havia una peremptòria recerca de la connexió corporal. I mitjançant aquesta calidesa, el contacte metafòric amb l'amor. Sovint a la teràpia de les addiccions, també trobem el guió de vida sense amor. Tot i això el guió de vida sense alegria és el nuclear. Això és molt evident, com he assenyalat abans, en aquesta l'alegria postissa present a l'alcoholisme.

La pèrdua de la consciència corporal, com veurem a continuació, és al nucli d'aquest mal.

 

La saviesa del cos, creativitat i energia repudiats.

Hi ha un refrany força popular: "Tot el que m'agrada, engreixa, fa mal o és pecat". I generalment tot, o gairebé tot això es refereix al cos. Des de petits se'ns adoctrina en la desvalorització de la consciència corporal, quan no el rebuig. I és aquí on neix el guió de vida sense alegria.

A la nostra cultura, és habitual reprimir en els nens la seva sensualitat. El tocar, olorar, mirar, abraçar, besar... També reprimim en els nens la seva honradesa a expressar mitjançant la seva energia corporal. Saltar, riure, jugar, botar, cridar, plorar…

Si reprimim la consciència corporal, el cos busca noves formes de “ser sentit”. I ho fa d'una manera intensa, com a mecanisme de compensació. Recordes el consultant afectat d'alcoholisme que he citat abans? Aquesta sensació de calidesa en el plexe solar…

També el descobriment de la sexualitat, està envoltada de misteris i tabús. I és, precisament, una expressió de la consciència corporal plena de sensacions plaents.

Reprimir tota aquesta vitalitat i energia en expressió condueix a una vida en blanc i negre. A la tristesa d'atenallar una part nostra.

Probablement haurem avançat alguna cosa en això però crec que encara no és suficient.

Teràpia de guió de vida i autoestima Sabadell

Consciència corporal i autoconeixement.

Seguim considerant el cos com un instrument secundari. I això, quan no, com a objecte de pecat, una cosa molt corrent en la nostra cultura judeocristiana. Aquesta pèrdua de connexió amb la saviesa del cos és el germen del guió de vida sense alegria.

I per què aquesta atenció a la consciència corporal?

Si atenem la nostra experiència vital podem advertir tres àrees bàsiques, a saber:

Cos.
Emocions.
Pensament.

En la nostra evolució com a espècie, tenim en primer lloc, el cos i la seva saviesa auto reguladora. Allotjat en l'anomenat cervell reptilià. En segon lloc, les emocions neixen amb els mamífers. Ocupa la part intermèdia del cervell, l' espai límbic. En tercer lloc, i com a última adquisició en la nostra evolució el racional, funció activa en el neocòrtex cerebral.

En el guió de vida sense alegria, és precisament la consciència corporal l'oblidada. Per aquest motiu, en les addiccions, s'intenta equivocadament, el contacte amb la sensació. L'objectiu de la teràpia és reconnectar amb la saviesa del cos per tornar a l'alegria original.

I encara hi ha més, el flux d'informació entre el cervell reptilià i el límbic és molt més fàcil i eficient que entre el neocòrtex i el límbic. I això és així per una simple qüestió d'antiguitat.

Les conseqüències pràctiques a efectes de teràpia: La consciència corporal és molt més útil per regular les emocions que els pensaments. Per aquest motiu la importància del cos i la seva saviesa en el guió de vida sense alegria.

Consciència corporal i focusing

Eugene Gendlin va ser el creador d'una teràpia anomenada Focusing . És una excel·lent modalitat que ens serveix per connectar amb la consciència corporal mitjançant la sensació sentida

Reprendre la saviesa corporal Sabadell

Atenció i consciència corporal. Reconnectar amb l'alegria de viure.

A la seva biografia relata com va entrar en contacte amb la saviesa del cos. Gendlin va néixer a Àustria, la seva família era d'ascendència jueva i la seva joventut va transcórrer durant la persecució nazi. El seu pare va haver de triar en qui confiar i en qui no per salvar-se dels camps de concentració. I els va anar bé doncs van aconseguir eludir la persecució.

El jove Gendlin li va preguntar al seu pare com va saber en qui confiar i en qui no. El seu pare li va respondre que ho sabia per una sensació al seu pit. I era evident, pels resultats, que aquesta informació va funcionar.

Aquest ensenyament sobre la saviesa del cos va inspirar Gendlin en els seus anys futurs. Fins al punt que el va inspirar a idear una teràpia que es basa en la consciència corporal, el focusing.

 

Claude Steiner, guió de vida sense alegria perdre el sentit de vida.

Steiner al seu llibre "Els guions que vivim" desplega una sorprenent afirmació:

"Els guions dicten el nostre comportament, a més inutilitzen la nostra brúixola interior, el nostre Centre, la saviesa del nostre cos." I continua dient referint-se al cos: "el qual està en condicions d'informar-nos del que és bo o dolent".

Trobar l'ikigai, sentit de vida Sabadell

Recuperar la il·lusió i sentit de vida.

I aquesta afirmació la fa en el capítol dedicat al guió de vida sense alegria. En ell ja apunta a la necessitat de rescatar la consciència corporal en teràpia. I suggereix algunes possibilitats en la respiració i el centrament. No obstant això, quan ell va escriure el llibre (1974) aquestes tècniques encara no s'havien incorporat a la praxi terapèutica.

La connexió amb el cos, clau de la teràpia en el guió de vida sense alegria

Avui en dia, per sort, hem avançat una mica. Gràcies a modalitats de teràpia com el coaching generatiu i el mindfulness aquesta distància s'ha salvat. Així la consciència corporal mitjançant tècniques de respiració és un recurs de primer ordre. Adjunt enllaç a dos dels meus anteriors articles sobre la teràpia de l'ansietat:

Respiració i ansietat generalitzada
Respiració i trastorn d' ansietat

Si bé tots dos estan orientats a l'ansietat, les tècniques són útils per a qualsevol situació. Com a simples pràctiques meditatives per tornar a connectar amb el cos. O fins i tot com una forma de començar a superar el guió de vida sense alegria.

El mateix podem dir del centrament. Hi ha diferents formes de centrament. A l' article:

Relaxació i centrament en coaching i teràpia.

En el mateix una explicació i àudio introductori.

Per tirar endavant aquesta pràctica en la vida diària suggereixo altres dos articles complementaris de l'anterior.

Com viure una emoció amb equanimitat. La teràpia dissociadora.
Equilibri emocional i centrament en acció.

És clar, no són el remei final, però sí una introducció necessària. I, per descomptat, són ideals en el context d'un procés de teràpia assistida per un professional.

 

El guió de vida sense alegria i les addiccions.

Torno a Claude Steiner, el descobridor d'aquest guió de vida amb una cita seva:

"Les indústries alimentàries i els fabricants de drogues ens inciten a fumar, beure, menjar i abusar de les drogues. Som agressius, competitius i individualistes perquè, d' aquesta manera, som més explotables. ... El mecanisme causant de l'abús de les drogues és el mateix que causa un altre tipus d'addicció, el consumisme. Un se sent bé comprant coses: com en el cas de la droga, comprar és plaent".

Teràpia del guió de vida sense alegria, a Sabadell

Allò reprimit i ocultat, sovint conté un cabal enorme de saviesa.

I no és l'únic que abunda en aquesta tesi. Entre molts altres Anne Wilson Schaef, ja va assenyalar aquest vincle entre consumisme, drogoaddicció i oblit de nosaltres mateixos. I en aquest oblit de nosaltres mateixos l'oblit de la nostra saviesa més prístina. La consciència corporal.

En la teràpia de les addiccions hi ha diferents passos. Per suposat el primer és el deixar de consumir. Sense aquest pas inicial el següent és només pràctica inútil. És com embadalit de colònia sense haver-se dutxat.

Les addiccions quotidianes com tabaquisme, televisió, alcoholisme, menjar compulsivament, certs medicaments ens tornen manipulables.

El següent pas, una vegada aconseguida una sobrietat mínimament necessària, un viatge d'autodescobriment. Reconèixer i aprendre a reescriure el guió de vida sense alegria és la següent etapa necessària per completar l'estat d'equilibri.

Un client que vaig tenir en teràpia ho va expressar de manera admirable. El primer pas és la sobrietat en el consum. El segon la sobrietat emocional.

 

Consumisme i addiccions l'engany del sotmetiment.

Però quan parlem d'addiccions, no només parlo de drogues. Tampoc d'addiccions conductuals òbvies com la ludopatia. La societat de consum ens condueix a multitud de dependències. Televisió, compres, mòbils, xarxes socials, programes de televisió, sexe, treball, emocions fortes, exercici físic (vigorèxia). Són només uns exemples. Algunes fins i tot tenen cert prestigi social. Addictes a la feina, culte al cos etc.

Otras parecen inducidas incluso por la industria cinematográfica. Aparece en las películas que, cuando una pareja se enfada, ell s'emborratxa i ella s'atipa de menjar. I ho he vist en consulta, persones amb problemes d' alcoholisme o menjar compulsiu… Que van desencadenar l'addicció com a “resposta” a un desengany amorós

En el fons no són més que una manera artificial d'apartar-nos de la consciència corporal. És el cos qui sent, no l'intel·lecte. I fins que les emocions no troben una via saludable de ser sentides i expressades, ho faran en mode neuròtic. Com a conseqüència la desconnexió ens encadena al guió de vida sense alegria. Un trist succedani, però útil per al consumisme.

El consumisme, un tipus d'addicció que ens evadeix de nosaltres mateixos.

El consumisme sembla alleujar el descontentament intern però l'agreuja encara més afegint culpa i vergonya.

Torno a Anne Wilson Schaef qui va assenyalar com a Steiner, Reich i molts altres el mateix. L'addicció és al nucli de la nostra societat. I les addiccions condueixen a la resignació, l'oblit (de nosaltres mateixos) i el conformisme. Aquest és el caldo ideal de cultiu perquè els que pensen pensin per nosaltres.

I també ens faciliten els mitjans perquè ens queixem. Xarxes socials com Facebook estan repletes de soflames contra, per exemple, la pujada de la llum. Mentrestant, ens sentim cabrejats, ens queixem.... i seguim quiets. L' acció congelada, el cos paralitzat. I com va dir algú amb un àcid sentit de l'humor: "Així segueixo jo, gordo, cabrejat i addicte a la xocolata". És a dir presos del guió de vida sense alegria.

Ah!!!, se m'oblidava. Evidentment, Facebook i altres prenent nota dels que ens queixem, de què ho fem etc..... I dels nostres gustos per, a través del "big data" servir-nos en safata més i més del que "ens agrada".

 

La tornada del "fill pròdig"

Torno al principi de l'article. Robert Johnson ens recorda el mite central del cicle artúric. La recerca del Grial. Allò que tornarà a portar l' alegria al rei ferit. I aquesta trobada de "el meravellós" només és possible per la intervenció d'algú humil. Viscut, fins i tot pels cavallers de la taula rodona, com ximple i mesquí. I aquest és Parsifal. Va començar sent l'escuder de Lancelot, encara a contracor d'aquest últim. I les diferents versions del mite l'assenyalen com l'assistent necessari del rei en la seva recerca.

El mite del rei Artur i el rei ferit segueix viu en la nostra societat. És el rei trist i desvitalitzat. És el nostre ésser adormit.

Jo crec que el guió de vida sense alegria no tenalla només uns quants. Ens tenalla a tots i totes, a tota la societat. Més enllà del mite, en teràpia, tornar a aquesta vitalitat només és possible mitjançant la intervenció d'allò més humil en nosaltres. La consciència corporal és la que ens pot rescatar de la tristesa. És el nostre Parsifal.

Naixem sent cos i morim sent cos. En ell comencem i finalitzem.

I al temple del cos, la nostra consciència. La saviesa oriental diu el mateix amb altres paraules:

Reprendre la saviesa corporal oblidada, Sabadell

Quan la muntanya és muntanya i el riu, riu

"Quan era nen i lliure, les muntanyes eren muntanyes,
el cel era cel, el riu era riu.
Llavors vaig perdre la meva saviesa en el camí,
les muntanyes van deixar de ser muntanyes, el riu ja no era riu,
el cel va deixar de ser el cel.

Un dia vaig assolir la il·luminació….
i les muntanyes van tornar a ser muntanyes,
els rius van tornar a ser rius...
i el cel va ser de nou el cel"

 

Així que, feliç retorn, feliç retrobament.

Fins llavors, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Guió de vida “sense consciència”. Perdre el control de la pròpia vida.

Autoconeixement a través del guió de vida - Sabadell

 

Guió de vida sense alegria, centrament i consciència corporal, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida i anàlisi transaccional.

Consulta de psicoterapia especializada en el guión de vida, a Sabadell

BLOG


Guió de vida sense consciència, perdre el control de la pròpia vida

Guió de vida sense consciència, autoconeixement per prendre el control de la pròpia vida. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Guió de vida sense consciència.

La consciència de si mateix, un element clau en el creixement personal.

Una de les finalitats de la psicoteràpia és l'autoconeixement. Sense aquest, la possibilitat de creixement personal queda seriosament danyada. Però no només ens costa conèixer-nos a nosaltres mateixos i als altres. En realitat hi ha una oposició (conscient o no) a aquest autoconeixement.

Claudio Naranjo ja va denunciar les mancances de l'educació. Una educació que es proposa "embotir" dades als alumnes. Però els priva de la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

I tenim dret a comprendre'ns des de totes les dimensions de la nostra experiència vital. Una psicoteràpia holística tendeix a unir aquestes diferents àrees que formen part del nostre creixement personal. Allò corporal, emocional, cognitiu i, si escau, allò espiritual.

Però hi ha més. La capacitat de percebre el món i les seves circumstàncies queden afectades pel guió de vida sense consciència.

Veurem, des de la perspectiva de la psicoteràpia del guió de vida aquest patró molt recurrent. El guió de vida sense consciència.

Què és el guió de vida sense consciència?

La passivitat alimenta el nucli del guió de vida sense consciència. Però no és una passivitat triada o conscient. És més aviat el ignorar les dades necessàries per solucionar un problema o avançar en alguna cosa. I és completament inconscient. És una forma d'escapar-se a la totalitat de la realitat, i així obviar els recursos existents. Bé siguin recursos propis o externs al nostre abast.

La psicoteràpia del guió de vida sense consciència s'orienta a recuperar i potenciar autoconeixement i autoconsciència.

La vocació d'autoconeixement és una dels indicadors més confiables d'autoestima. Implícit en això el concepte que “si alguna cosa ens interessa, ens interessarà conèixer-la”. I, per tant, invertirem temps, energia i recursos a comprendre l' objecte del nostre interès. Quan aquest “objecte” d'interès és un mateix, aquesta autoestima és l'impulsor de l'autoconeixement. I, per tant, de l'autoconsciència.

La psicoteràpia humanista i el coaching no són només disciplines “remediatives”. En la seva base, la vocació d'autoconeixement és irreemplaçable. Fins al punt que Abraham Maslow, un dels pares de la psicologia humanista, va incloure aquesta orientació en la seva famosa piràmide de les necessitats.

Estar atrapat en el guió de vida sense consciència és com estar en una roda de hàmster. Donant voltes sense sortir del mateix lloc. Sense sortir d'aquest guió l'autoconeixement i creixement personal és impossible. Per tant, l'objectiu de la psicoteràpia està en fer visibles nous recursos

 

Símptomes que el delaten en psicoteràpia

En un extrem, el guió de vida sense consciència pot conduir a la bogeria. Tanmateix pot aparèixer de formes molt més sibil·lines. Una forma molt semblant d'entendre el nucli d'aquest guió és el de indefensió apresa. És a dir, sentir-se incapaç de modificar alguna situació que ens afecta. Com és obvi aquest estat psicològic és un bloqueig determinant per al creixement personal.

El guió de vida sense consciència pot adoptar diferents formes per exemple:

Passivitat de la persona per prendre decisions. La creença nuclear és "sóc incapaç de pensar adequadament
– Sensació de incapacitat per entendre el món i, especialment la pròpia vida.
Por a tornar-se boig.
– En general contamina la capacitat de percebre, comprendre, raonar, decidir, actuar, crear

La passivitat i el bloqueig per a l' acció.

Passivitat i bloqueig per a l' acció

En el guió de vida sense consciència el nucli de la creença està en "sóc incapaç". La intervenció en psicoteràpia anirà encaminada a restituir aquesta confiança. Per això moltes vegades caldrà superar això que s'anomena ara la zona de confort. Evidentment travessar aquestes zones difícils genera ansietat. Una bona manera de fer-ho la resumeixo en tres dels meus articles anteriors:

Relaxació i centrament. Per què en psicoteràpia i coaching.
Com viure una emoció amb equanimitat. La teràpia dissociadora.
Equilibri emocional i creixement personal. El centrament en acció

Superar el guió de vida sense consciència suposa travessar zones en les quals no ens sentim segurs. A tots això ens arriba en alguna manera. Realitzar, per ordre, els exercicis citats anteriorment ens ajudarà a sortir de la famosa zona de confort. I d'aquesta manera refermar noves capacitats que serveixin al nostre autoconeixement i creixement personal.

Guió de vida sense consciència i el descompte en Anàlisi transaccional.

A anàlisi transaccional es parla del descompte com el nucli d'aquest argument vital. El descompte és un filtre cognitiu intern amb el qual ignorem la informació necessària per realitzar una tasca. Òbviament, també, ens impedeix solucionar un problema.

I, com va començar tot això? Un exemple d'un client en una sessió de psicoteràpia. Tinc el seu permís i, evidentment, no citaré el seu nom veritable:

Recuperar l' autoestima mitjançant l' autoconeixement

El concepte del descompte, segons l'anàlisi transaccional, genera perplexitat i desconfiança davant la vida.

Joan era un nen curiós, com tots. El seu pare, el senyor perfecte capgros, era un home seriós, metòdic i molt "manetes". Al senyor perfecte capgros li agradaven molt les tasques de bricolatge a casa. en Joan, que com tots els nens era inquiet volia aprendre a fer coses a casa. Com el seu pare. Quan el veia fent bricolatge a casa, ansiós li preguntava: “Pare en què t'ajudo?”. El pare, mig en seriós, mig en broma li responia: “A què m'ajudaràs, a caure”? Aquesta escena es va repetir durant un temps. Finalment, en Joan va decidir no preguntar més al seu pare.

Aquest és l'inici d'un guió de vida sense consciència. Per suposat no va tenir conseqüències greus. No obstant això, durant les sessions de psicoteràpia, el client va reconèixer que era un autèntic negat per a les reparacions més bàsiques de la llar. Fins i tot canviar una bombeta li costava un món.

 

El descompte en un guió de vida sense consciència banal.

El Joan adult, cada vegada que havia de fer una reparació a casa, es "descomptava" la seva capacitat de fer-ho. Donava per fet (inconscientment) que era incapaç. Fins i tot deia que s'avorria sobiranament quan "tenia" que fer-ho.

Aquest és un exemple de com neix i es desenvolupa un guió de vida sense consciència banal. És a dir, que no condueix a situacions dràstiques com la bogeria. Una simple incapacitat que coarta a aquesta persona la seva possibilitat d' autoconeixement i creixement personal.

Molts missatges dels pares als seus fills poden minvar en ells la seva autoconfiança. Fins i tot missatges benintencionats. Vegem per exemple:

el Nen: Pare, tinc por"
Pare: "No has de tenir por"

Aquesta resposta del pare, des del punt de vista de la teràpia gestalt és un introjecte. però a més, la resposta del pare, en aquests termes, genera confusió en el nen. La conclusió d' aquest pot ser fàcilment la de: "no haig de tenir por, però en tinc”… “Llavors alguna cosa hi ha malament, equivocada, no correcte etc… en mi”

Teràpia de guió de vida sense consciència Sabadell

Sentir-se sense recursos per afrontar els reptes de la vida, conseqüència del guió de vida sense consciència. .

Aquest nen confós segueix viu en l'adult. Així, quan l'adult enfronti una situació difícil en què aparegui la por la resposta serà inadaptada. Probablement es paralitzi, fugi, s' evadeixi, quedi bloquejat, una actitud passiva etc...

Així veiem com el guió de vida sense consciència, minva les oportunitats d' autoconeixement i creixement personal. I ho fa "descomptant" en la persona els seus recursos per enfrontar els desafiaments més quotidians de la vida. La direcció en psicoteràpia és la de rescatar les capacitats adormides. En els casos de guions de vida sense consciència extrems, cal combinar amb la psicoteràpia del nen interior.

Fins al següent article, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: Guió de vida sense amor. De la recerca de l'amor a la depressió.
Següent article relacionat: Guió de vida sense alegria. Addiccions i desconnexió de la saviesa corporal

 

Psicoteràpia del guió de vida a Sabadell

 

 

Guió de vida sense consciència, autoconeixement per assumir la pròpia vida. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

Terap8ia guión de vida Sabadell

BLOG


Guió de vida sense amor. De la recerca infructuosa de l'amor a la depressió

Teràpia del Guió de vida sense amor, a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia.

La presó del guió de vida sense amor.

La presó del guió de vida sense amor.

Vam veure a l'anterior article: "Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen" una introducció als tres principals arguments vitals proposats per Steiner. En aquest article examinarem un dels tres models: El guió de vida sense amor. Torno a reiterar que aquests models, des del punt de vista de la teràpia, són orientatius. No excloents entre ells i admeten matisos diferents en cada persona.


La importància de l'amor en teràpia.

“Sense amor caiem malalts”.
"Tot el que es dona és demanar, i tot el que es demana és amor".


Ambdues frases són de Freud. També va deixar clar que per a ell "amor i treball són els dos pilars fonamentals de la salut mental". I és, per descomptat, un element susceptible de ser revisat en teràpia.

L'amor és la força cabdal que ens mou cap a la vida.

La recerca de l'amor, un tema recurrent en teràpia.

L'amor, com a sentiment, és l'afecte, acompanyat de l' entrega cap a algú o alguna cosa. Com a capacitat, la tendència o vocació d' establir vincles afectius. Generalment entenem aquests vincles cap a les persones. No obstant això jo crec que l'amor pot dirigir-se cap a l'exterior en general.

Crec que és una manera de dirigir la nostra energia vital cap al món. Si no és així, ens tornaríem éssers profundament ensimismats. I les conseqüències d'això últim poden ser nefastes. Per suposat és només la meva opinió.

Des d'aquesta perspectiva l'amor pot ser entès com una manera de donar sortida a l' impuls primari de viure. Així doncs, no és estrany que el guió de vida sense amor pugui conduir a la depressió. Fins i tot al suïcidi.

No obstant això, segons Steiner, la psiquiatria i la psicologia acadèmica han defugit el poder de l'amor. Ho consideren una cosa pròpia de poetes i artistes, però nocompetència de científics. Va ser ell qui va proposar el guió de vida sense amor com un dels arguments vitals més perillosos. I, per descomptat, susceptible de ser revisat en teràpia.


I tot i que la psicologia clàssica no contempla l'amor en teràpia...

... No només Steiner i Freud van parlar de la importància de l'amor en teràpia. Altres autors com Erich Fromm, també ho van fer. I ho va fer des de la visió de l'amor com a una cosa inherent a la humanitat. I tanmateix, com potencial, ha de ser cuidat. Una cosa susceptible de ser madurada i cura. En definitiva com a un art que es pot aprendre.

Carl Gustav Jung va proposar una base gairebé revolucionària. Però amb un antecedent històric, el Jesús del cristianisme. Així ens va animar a abraçar tot el que som, sense condicions. I això ho va fer extensiu a la nostra ombra que anima a descobrir en teràpia.

L'enemic de l'amor no és l'odi, és la por. De tal manera que un guió de vida sense amor ens separa dels altres....i de nosaltres mateixos. Tal com fa la por.

La teràpia del guió de vida ens anima a obrir un espai i abraçar la nostra ombra.

Guió de vida sense amor

La set d'amor fa mal i ens pot conduir a conductes desadaptades.

Fins i tot el mestre més actual i mort recentment Claudio Naranjo en parla. Una de les seves frases més significatives en aquest vídeo que comparteixo: La set d'amor és una de les grans causes de patiment al món.

I aquí un enllaç a aquest vídeo: Entrevista a Claudio Naranjo

Com doncs no podem contemplar el guió de vida sense amor en teràpia? Evidentment seria una incongruència i fins i tot una mala pràctica.

 

El guió de vida sense amor, característiques principals

Aquest tipus de guió de vida pot conduir en el seu extrem a depressió, catatonia i fins i tot el suïcidi. Però són per suposat, manifestacions extremes del guió de vida sense amor. En teràpia, podem veure altres formes menys contundents, en tres missatges bàsics:

– "No mereixo amor"
– "Sóc incapaç d'estimar"
– "Ni mereixo ni sóc capaç d'estimar"

Teràpia de guió de vida sense amor, Sabadell

Aquest argument vital es caracteritza per no creure's mereixedor de ser estimat, incapaç d'estimar o ambdues creences.

En teràpia, el guió de vida sense amor es manifesta en diferents formes. Però sempre amb aquest nucli de creences de fons. Per exemple, recerca infructuosa d'amor i/o parella. Ser incapaç d'acceptar elogis i/o compliments. No poder expressar admiració o afecte per algú encara que se senti. El guió de vida sense amor també pot aparèixer en persones que viuen en una soledat no triada. Fins i tot en teràpia, és possible veure persones àvides de mostres de carinyo com una compensació a la seva mancança.

Una forma més actual en què el guió de vida sense amor es manifesta és a les xarxes socials. En concret en l'avidesa dels famosos "m'agrada" i en l'afany de popularitat.

Com neix el guió de vida sense amor, carícies i teràpia d' anàlisi transaccional.


Eric Berne, fundador de l' anàlisi transaccional , va donar un significat especial al terme carícia. El va definir com la unitat bàsica de reconeixement. Més enllà del concepte clàssic, la carícia no s'entén només com el frec de la pell. En anàlisi transaccional conté aquest darrer concepte però va més enllà. A saber:

Un contacte físic amb afecte o reprovació. Una abraçada, bessar, encaixada de mans. Però també una bufetada, cop de puny, empenta.
– Una carícia verbal: Salutació, afalac, agraïment. I també un insult, crítica mordaç...
– Carícia simbòlica: Dedicar temps (o negar-ho) a algú, escoltar o ignorar. Oferir un regal.

Carícies i autoestima, consulta de psicoterapia a Sabadell

La carícia, en anàlisi transaccional, no és només física, pot ser també verbal i simbòlica.

El guió de vida sense amor neix en la vida d'un nen mancat de carícies. I més habitualment de les positives. Tanmateix és important en teràpia no confondre carícies positives i negatives amb agradables i desagradables.

Carícies positives: Les que col·laboren al creixement de la persona. Això inclou el reconeixement, però també la crítica constructiva i realitzada amb ànim d' ajudar.
Carícies negatives: Les que, al contrari de les anteriors, perjudiquen el creixement de la persona. En aquest sentit, una crítica corrosiva pot ser tan nefasta com un afalac continuat i incondicional. El primer afectarà l' autoestima de la persona. El segon contribueix a construir persones narcisistes i egòlatres.

A més les carícies poden ser:

Condicionals: Les supeditades a algun tipus de conducta.
Incondicionals: Les que s'ofereixen a la persona simplement per ser qui és.

El reconeixement, en teràpia, de les virtuts del consultant és un tipus de carícia. Per suposat segons el concepte de l' anàlisi transaccional.

El guió de vida sense amor, i l'economia de carícies

Fa anys que sabem de la importància de les carícies en el desenvolupament del nadó. Però també en la vida de l'adult. En teràpia és fàcilment identificable la persona que ha viscut amb aquesta absència. És previsible que en la seva vida adulta es manifesti el guió de vida sense amor. Però hi ha alguna cosa més.

Claude Steiner va elaborar el concepte de economia de carícies. Amb ell va reflectir els mandats amb què les persones, especialment els adults, "administren" les carícies. Aquests mandats es poden resumir de la manera següent.:

La restricció de carícies als altres i a un mateix.

L'economia de carícies regula d'una manera artificial les carícies.

1.- “No donis carícies”.
2.- “Tampoc les demanis quan les necessitis”.
3.- “No les acceptis encara que les vulguis”.
4.- “Tampoc les rebutgis quan no les vulguis”
5.- “No t'acariciïs a tu mateix”.

En teràpia del guió de vida sense amor aquests mandats es poden manifestar de diferents modes. Algunes observacions addicionals:

1.- Persona que no demostra el seu afecte, tot i que ho senti.
2.- Se sol objectar que quan rebem una abraçada, per demanar-ho, aquest no té valor. Aquest és un mite fals. La importància està en si l' altra persona és o no sincera en abraçar. És possible, fins i tot, que aquesta persona estigui subjecta al mandat de no donar carícies. Amb la qual cosa en demanar-ho es prescriu una doble teràpia.
3.- Pot ser per falsa modèstia. O també per no creure'm mereixedor.
4.- Puc, per exemple, estar fart que em diguin el responsable que sóc. Quan el que vull és que em diguin si sóc (o no) sensible.
5.- No està ben vist que reconegui una qualitat meva i ho faci públic. Evidentment, sempre sense caure en una adulació narcisista.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat. Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen.
Següent article relacionat: Guió de vida sense consciència. Perdre el control de la pròpia vida.

 

Autoconeixement i despertar de la consciència

 

 

Teràpia del guió de vida sense amor, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoteràpia i coaching. Anàlisi transaccional i guió de vida.

 

Escribe tu destino, consulta a Sabadell

BLOG


Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen

Com descobrir el teu guió de vida i les creences que et bloquegen. Josep Guasch, psicoterapeuta i coach. Teràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

Tota vida és lleugerament o molt diferent de la dels altres.

Evidentment, tota vida és única i diferent. I la teva també. Per això el com descobrir el teu guió de vida comença per una cerca personal. Ara bé, hi ha certs paràmetres que estudiarem en aquest article i els següents. Tenen a veure amb els missatges que vam creure rebre a la infància.

I dic literalment VAM CREURE. M'explico. El nadó, i en el seu desenvolupament el nen, rep els missatges via sensorial i emocional. És a dir, el que “raona” ho és sobre el que rep i des de la seva peculiar manera de raonar. Eric Berne va dir a la manera de raonar el nadó “pensament marcià”. Un tipus de conclusions molt literals, no basades prèviament en judicis ni interpretacions apreses.

A més, poden ser missatges subtils, ambigus, imprecisos de difícil interpretació per al nadó. Per simplificar molt, en teràpia solem dir que el nadó sent en comptes de pensar.


Com descobrir el teu guió de vida. Les decisions del nadó

Un exemple, imagina el següent: Una mare, especialment apassionada abraça el seu nadó amb una gran intensitat i una exclamació d'alegria. Tot seguit li propina un fort i escandalós petó. El nadó rep sensorialment estímuls forts (corporals i auditius especialment).

És molt probable que el nen quedi amb cara de sorpresa. La sorpresa és una emoció transitòria, d' avaluació del que passa, en aquest cas al món exterior. Atenció al que passa a l'interior del nadó abans que comenci a reviure o trenqui a plorar.

El nadó també té el seu univers interpretatiu i decideix en funció del mateix.

Com descobrir el teu guió de vida.

El guió de vida comença a conformar-se des del naixement.

La seva resposta serà coherent amb la "conclusió" a la qual hagi arribat. Una conclusió que té a veure amb estímuls forts. En aquell moment, està DECIDINT. I decideix si aquell petó i encaixada van ser una mostra d'afecte o d'animadversió. A partir d' aquesta decisió, comença el seu argument vital que després repercutirà en la vida d'adult.

Aquest és només un de tants exemples, amb ell només pretenc transmetre una idea. Que en com descobrir el teu guió de vida no té gaire pes allò racional. És a dir, els teus pares et poden haver procurat totes les circumstàncies desitjables. Pot haver estat fins i tot una infància feliç. Però les decisions que pren el nadó tenen tant pes com l'entorn en què viu. Per això, en teràpia, incideixo bastant a escodrinyar una mica més enllà del que és aparent.

Evidentment, un nen concebut en el context d'una família tòxica és més vulnerable a mandats destructius. Però no sempre és així.



Com descobrir el teu guió de vida – L'escola de Steiner

Claude Steiner va ser un dels continuadors de l'obra d'Eric Berne. També és cert que a partir de la mort del segon, l'anàlisi transaccional va adoptar diferents línies de treball. D'això també va ser un reflex la manera de treballar amb l'argument vital.

Claude Steiner va ser el propulsor de la línia anomenada Anàlisi transaccional del Guió de Vida. L'altre corrent terapèutic va ser el de l'anàlisi estructural. Vegem les diferències pràctiques d'ambdós corrents a l'hora de com descobrir el teu guió de vida.

Steiner impulsa una línia més terapèutica. Per a ell descobrir el guió és el primer pas per començar a transcendir-lo mitjançant la teràpia. En aquest segon pas, transcendir-lo mitjançant la teràpia, és on posa l'èmfasi.

L'anàlisi estructural és més afí a la psicoanàlisi. És a dir, aprofundeix més en l'origen de l'argument vital. Té més a veure amb els tipus de mandats i atribucions. I si aquests s'originen al pare o la mare i des de quin estat del jo de cadascú. És a dir, aprofundeix més en l'origen i abunda més en l'aspecte tècnic i el detall.

Com descobrir el teu guió de vida. Els tres potencials del nen lliure.

Steiner proposa tres guions matriu basats en els estils bàsics de vida. Per això es basa en Berne que assenyalava que en néixer venim amb tres potencials bàsics.

– El potencial d'estimar, donar i rebre. Berne el va anomenar Intimitat.
– El potencial de comprendre el món i les persones. Consciència.
– El potencial de l' infant Natural i lliure. Espontaneïtat, alegria i llibertat.

L' educació pot reprimir a l' infant l' expressió d' aquests potencials. Aquesta repressió pot conduir l'adult a tres actituds/conductes extremes: Depressió/suïcidi; bogeria; drogoaddicció. Per suposat són conductes extremes, hi ha manifestacions una mica menys excessives.

Com descobrir si el nostre guió de vida està marcada per una d'aquestes faltes? Veiem a continuació una introducció.

Els tres tipus de guió de vida segons Steiner:

1.- Sense amor o la depressió.
2.- Sense consciència o bogeria.
3.- Sense alegria o addicció a les drogues.

Escrivim el nostre guió de vida i destí sense adonar-nos.

Conscientment o inconscientment construïm el nostre viatge.

Realitzaré una explicació succinta de cadascun d'ells. Posteriorment, aprofundiré més, un per un. Amb això ja tindràs una primera pista sobre com descobrir el teu guió de vida. És a dir la manera com t'identifiques més o menys amb cadascú.

El procés de teràpia es basa sempre en l' especificitat de la persona. Per això és important destacar que tots tenim una part d'aquests guions. Només hem de buscar predominances, no necessàriament estar identificat amb un i exclosos els altres dos.

Un altre element important a tenir en compte. En aquesta presentació preliminar faré una descripció de cadascú en la seva essència. Després, pot tenir molts matisos i gradacions a la vida diària. En el com descobrir el teu guió de vida has de tenir present les teves peculiaritats personals.

No hi ha un guió estàndard igual per a tothom. Per exemple, l' anomenat “sense alegria” o d'addicció a les drogues: En el seu grau màxim pot conduir a la mort per sobredosi o drogodependència. No obstant això, en el seu nivell més banal pot significar estar enganxat a coses més senzilles. Per exemple tabac, somnífers, dues o tres copes després de la feina per "relaxar-me", certs programes de la televisió etc. Fins i tot altres conductes com veurem més endavant.


El guió de la depressió o manca d'amor.

La necessitat d' estímuls és una cosa característica dels organismes superiors. En anàlisi transaccional s' anomena carícia a un tipus especial d' estímul que una persona dóna a una altra. Aquestes carícies poden ser físiques i també d'afalac o agraïment.

Les primeres són indispensables per al desenvolupament del nadó. També són les més òptimes per a l'adult. No obstant això, poden ser reemplaçades per l'afalac o l'agraïment mitjançant diferents protocols socials.

Soledat i guió de vida

El guió sense amor pot conduir, entre altres, a la solitud no desitjada.

La manca de carícies a la infància pot propiciar diferents conductes i actituds a l'adult. Pots saber com descobrir al teu guió de vida si van faltar carícies. Per exemple, si tens la sensació de no ser digne d'amor. O dificultat a donar o rebre carícies de tota mena. Fins i tot tendència a la depressió en menor o major grau.

Veurem en el següent article, amb més profunditat, com descobrir si el teu guió de vida carrega amb aquesta falta. Evidentment, no són més que indicacions que no poden substituir una teràpia personal.


Sin consciència o bogeria

Com descobrir si el teu guió de vida s'identifica amb l'escassetat de consciència. No cal estar “tècnicament boig” per estar afectat per aquest guió. Algunes pistes poden ser: Sensació d'incapacitat per enfrontar-te a les dificultats quotidianes. També una excessiva o inoportuna mandra per emprendre accions productives. O fins i tot el no saber què voler.

En aquest guió té una especial rellevància el descompte. És un mecanisme inconscient en virtut del qual ignorem informació necessària per resoldre una situació. Veurem a l'article posterior al següent aquest mecanisme en profunditat.


Sense alegria o addicció a les drogues.

Com descobrir el teu guió de vida si està mancat d'alegria. Les persones que de nens van ser alliçonades per ignorar les sensacions corporals són propenses a aquest guió. I no cal que aquest descuit pel cos fos un alliçonament explícit.

Sense energia ni ganes de viure

Guió de vida sense alegria ni energia per desconnexió del cos.

Moltes vegades és un simple i evident descuit del cos per part dels progenitors. Altres vegades ve d'una prohibició explícita per experimentar amb el propi cos.

Les drogues, d'una banda, procuren sensacions corporals agradables. I de l'altra, encobreixen les desagradables. L' ús de drogues, en major o menor mesura, ens aparta del cos i les seves sensacions reals.

De nou destacar que no cal ser un heroïnòman per estar contaminat per aquest guió. Una o dues copes “per relaxar-se” és una frase molt habitual… i simptomàtica després del que s'ha dit.

Com descobrir EL TEU guió de vida, aprofundirem… i n'hi ha més…

Com he emfatitzat al principi de l'article tots som éssers únics i irrepetibles. A l'aventura del com descobrir el teu guió de vida, apareixeran matisos i diferents direccions. Aquestes tres matrius no són úniques, en els tres propers articles aprofundiré en cadascuna d'elles. En altres seguiré amb altres estàndards de guió. No obstant això, insisteixo, són només pautes, rastres. No tenim per què estar subjectes només a un. Poden existir variants, solapaments, matisos…. Tot això ho anirem veient en successius articles.

Fins llavors rep una cordial salutació,

Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

T'atreveixes a escriure el teu propi guió de vida?

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Què és el guió de vida. La vida que et viu sense saber-ho.
Següent article relacionat: El guió de vida sense amor. De la recerca infructuosa a la depressió.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

´Com descobrir el teu guió de vida Sabadell

 

Com descobrir el teu guió de vida, les creences que et bloquegen. Josep Guasch Psicoteràpia i coaching. Teràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Què és el guió de vida, consulta a Sabadell

BLOG


Què és el guió de vida. La vida que ens viu sense saber-ho.

Què és el guió de vida? Josep Guasch, psicoterapeuta, consulta de psicoteràpia i coaching. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

 

És possible que estiguem vivint una vida aliena a nosaltres mateixos? I quan dic “a nosaltres mateixos” a quina part de nosaltres mateixos m'estic referint?

Són les primeres preguntes que em vaig formular quan em vaig preguntar Què és el guió de vida?

Què és el guió de vida. Origen i situació actual

Eric Berne (1910-1970) va ser el creador d'una modalitat terapèutica anomenada Anàlisi Transaccional. La seva formació inicial en psiquiatria el va portar a especialitzar-se com a psicoanalista. Va destacar entre els seus col·legues per la facilitat en expressar, d'una manera senzilla, els abstrusos conceptes de la psicoanàlisi. No obstant això, a 1956 va ser rebutjat formalment de la Societat Psicoanalítica de San Francisco.

Autoconeixement amb anàlisi transaccional i guió de vida.

En el seu afany per elaborar una metodologia de psicoteràpia més eficaç i pràctica va dissenyar l'avui anomenada Anàlisi Transaccional. I en aquesta modalitat terapèutica una teoria el guió de vida. Què és el guió de vida? El seu creador el va definir de la manera següent:

“És un pla de vida format a la primera infància sota la pressió parental i que després continua en vigor. És la força psicològica que impulsa la persona cap al seu destí. Tant si la persona la combat com si diu que és la seva lliure voluntat.”

Aquesta teoria del guió vital elaborada per Eric Berne és secundada per modalitats afins de teràpia. Així, Jung va descobrir en els mites un reflex de dinàmiques internes que dirigeixen secretament les nostres vides. Les modernes escoles de pensament sistèmic emfatitzen (igual que l'anàlisi transaccional) les lleialtats familiars inconscients. Les defineixen com programes inconscients que regeixen les nostres vides. La psicogenealogia emfatitza l'impacte de la herencia transgeneracional en la nostra actitud vital i conducta. Altres, com el procés Hoffman de la Quadrinitat, apunten la necessitat d'integrar la comprensió profunda dels nostres pares.

És clar que són modalitats afins, que apunten a un mateix fi, però no estrictament iguals. Aleshores Què és el guió de vida, segons l'anàlisi transaccional?

Què és el guió de vida, és guió, no només argument

Què és el guió de vida? Com va començar? En algunes traduccions s'indica “argument” de vida i els teòrics més estrictes ho desmenteixen. L'argument, per exemple en una pel·lícula, marca una direcció, una línia. El guió és molt més literal. I Eric Berne i els actuals corrents de l'Anàlisi Transaccional ho segueixen defensant com guió de vida.

Què és el guió de vida?

Un guió va més enllà d'un argument, és més detallat i descriptiu.

És a dir, hi ha un argument, uns personatges, una trama i, sobretot molt especialment, un desenllaç. Stewart i Joines al seu llibre “Anàlisi transaccional avui” destaquen una història que explicava Berne. Dos bessons (presumiblement molt revoltosos) escoltaven constantment dir a la seva mare que “acabarien en un hospital mental”. I així va ser, un va acabar com a pacient, l'altre com a metge resident.

En aquest relat és clar el final del guió. En altres no tant. Però sobretot l'important paper dels pares en la construcció del guió de vida esmentat.

És a dir, el paper dels pares és important. No obstant això, per entendre què és el guió de vida segons l'anàlisi transaccional, falta una cosa primordial: la decisió. El guió és sempre una decisió del nen. Ara bé, és important aclarir que la decisió no ho és en els termes que els adults ho fem.

 

Com va començar tot això?

Segueixo sempre a la línia de l'anàlisi transaccional. El guió el comencem a decidir des del naixement. Als quatre anys ja hi ha la trama gairebé elaborada. I als set anys els detalls principals ja estan assentats. A l'adolescència existeix una “actualització”, però amb el guió ja complet fins al desenllaç. Esquemàticament aquesta és la resposta a com va començar.

Però entenc que ara sorgeixi una pregunta… Com un nadó pot començar tot aquest "tinglado"? Per entendre bé això cal comprendre com sent i pensa un nadó a mesura que va creixent.

Comencem destacant una realitat òbvia però que no sabem entendre des de l'univers infantil. Quan naixem ens trobem, generalment, amb uns éssers que vivim com a gegants i dels que sabem que depenem. Si falten ells, o ells (creiem que) s'enfaden… corre perill la nostra supervivència. Aquesta és l'angoixa vital del nadó. Per descomptat no pensada ni analitzada com a adult, però compresa com a sensació sentida i viscuda.

De nadons ens anem adaptant a la realitat
com una estratègia de supervivència

És tan senzill com comprendre que si tinc gana i ploro, algú m'”endolla alguna cosa” (biberó o teta) de manera que se sacia aquest malestar que d'adults anomenem gana. Si plorem perquè tenim gasos, un d'aquests gegantons ens “sacsesgen” una mica i eructem. Si tenim fred ens col·loquen una cosa que sembla calmar aquesta sensació. D'adults a això en diem fred però el nadó viu simplement com una gran molèstia.

No és estrany que sentim una sensació d'indefensió i dependència. I a més dependència extrema per a la supervivència. Entendre, què és el guió de vida suposa entendre que és una resposta del nadó per la seva supervivència.

I un segon element. Des d'aquesta angoixa de supervivència i radical dependència, el nen elabora les seves “conclusions”. Però les seves conclusions ho són des de la seva peculiar manera de registrar la realitat. I des d'aquesta peculiar manera de percebre, sent les seves emocions i elabora les conclusions.

Guió de vida i nen interior.

Els nadons i els nens tenen una peculiar manera de percebre i entendre la realitat.

La manera de confrontar i elaborar la realitat del nen la veurem en un altre article. Aquest article és només una aproximació inicial. Però per entendre què és el guió de vida caldrà aquesta aproximació. Entendre com és el món sensorial emocional i cognitiu del nen… Que ens segueix acompanyant a l'edat adulta!

A partir d'aquí crec que la resposta a què és el guió de vida és clara. És una forma d' adaptar-se del nen a la realitat. Des de la seva peculiar manera de percebre i processar la realitat treu unes conclusions. I per procurar-se l'acceptació i l'amor dels cuidadors, fantasieja un guió de vida.

Com és de suposar, aquest programa implementat inconscientment continua viu durant l'edat adulta. Amb els seus matisos i adaptacions, és clar. Tot i això amb el mateix fons.

 

Els tipus d'arguments vitals segons l'anàlisi transaccional

Eric Berne va definir tres tipus de guions de vida, a saber, triomfador, no triomfador, fracassat. És fàcil, pels noms posats, endevinar el criteri pel qual es categoritzen. Per descomptat, són tres generalitzacions, entre les quals hi ha tantes peculiaritats com persones.

Què és el guió de vida d?un triomfador. És la trama de vida de la persona que aconsegueix el que es proposa. A més, el cost per aconseguir-ho no li suposa un perjudici evident. Per exemple: Dos homes decideixen triomfar en política. Tots dos ho aconsegueixen. El primer, aconsegueix el seu objectiu i, malgrat costar-li tot un treball, li va permetre tenir una vida feliç. Al segon, no obstant això, li va suposar problemes de salut i fracassos sentimentals continuats. El primer és un autèntic triomfador. No així el segon.

Què és el guió de vida d'un no triomfador. La vida d'una persona que no s'arrisca ni aspira a res més que una vida convencional. Són els, també anomenats, guions banals.

De vegades guanya més qui aparentment guanya menys.

Triomfar i perdre és relatiu.

Què és el guió de vida d'un fracassat. Evidentment són els guions de persones insatisfetes per no aconseguir el que es proposen. Sovint són persones amb grans objectius de vida però amb un mal final.

A diferència dels triomfadors, els fracassats no tenen alternatives als seus plans si fallen en els seus objectius. Dit d'una altra manera: Un triomfador sol tenir un pla B o fins i tot C per aconseguir el que es proposa. No així el fracassat.

 

Fracàs i tragèdia

En aquesta categoria tenen cabuda els anomenats guions hamàrtics. Són guions abocats a un final tràgic (mort, suïcidi, empresonament, bogeria, indigència…). Un especial capítol, per la seva incidència real qualitativa i quantitativa és el de les dependències a substàncies. Fins i tot de vegades a conductes, com la ludopatia, alcoholisme el sexe compulsiu.

En aquests casos no juga només un paper important l'addicció a la substància. També és l'addicció al personatge. O, fins i tot, a l'entorn de consum. Pots veure, si ho desitges, el meu anterior article: Dol i rehabilitació d'addiccions en psicoteràpia

Menció a part mereix el llibre de Claude Steiner: “Games alcoholics play” (He sentit a parlar d'una traducció en català però no l'he localitzada). Crec que és la primera obra en què podem apreciar què és el guió de vida a l'alcoholisme.

 

Conclusions inicials i paper de la teràpia de guió de vida.

Vist el vist fins ara pogués fer la sensació que les nostres vides estan determinades. Que estem “condemnats” a repetir uns patrons d'actitud i de conducta. És obvi que aquests patrons “semi-adquirits” i “semi-decidits” tenen un pes específic a les nostres vides. La bona notícia és que qualsevol guió de vida es pot modificar. A això ens dediquem en un procés de teràpia de guió de vida.

Què és el guió de vida?

És possible re escriure el guió de la teva vida.

És important destacar que el model de l'anàlisi transaccional, amb ser important, no és l'únic en aquesta direcció. A més, el mateix model no és absolut. Podem tenir, per exemple, un guió de fracàs en l'àmbit professional i un altre triomfador en l'aspecte afectiu.

La resposta a la pregunta què és el guió de vida la podem trobar de manera relativament fàcil. Si detectem a les nostres vides patrons repetitius que no sabem com provoquem, podem sospitar i molt. Tot i que és molt habitual que, en estar posseïts per aquests patrons ni ens adonem. Com sempre, el primer pas per avançar és adquirir consciència.

La llibertat s'ha de conquerir.

Per aprofundir més en què és el guió de vida adjunt bibliografia. Són alguns llibres d'anàlisi transaccional (no genèrics) que abunden en el tema. També apareix el tema als llibres d'introducció a l'anàlisi transaccional.

Bibliografia:

Què diu vostè després de dir hola?” Eric Berne
"Els guions que vivim" Claude Steiner
“El hombre guionado” de Mario Vázquez y Patricia Fráncica
“El guión de vida” José Luis Martorell
“Games alcoholics play” Claude Steiner.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: El nen interior, el pare i l'adult al guió de vida.
Següent article relacionat: Com descobrir el teu guió de vida. Les creences que et bloquegen. Un altre article relacionat: Per què repetim sempre els mateixos errors i conductes?

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

Teràpia per reescriure el nostre guió de vida, a Sabadell

Què és el guió de vida?. Josep Guasch, consulta de coaching i psicoteràpia. Psicoteràpia de guió de vida a Sabadell, Terrassa i online.

Tenir consciència de les creences limitants Sabadell

BLOG


Tenir consciència de les nostres creences limitants. La vida que ens viu

Consciència de creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

Ser transparent al fons de la nostra consciència.

Donar-nos compte del que existeix al “fons” de la nostra consciència.

Ho diré molt clarament. Part del títol d' aquest article és equívoc. L'altra part és certa (o això crec). Aniré desenvolupant la idea però dos elements a considerar:

– Realment hi ha creences limitants i altres potenciadores?
– Realment sabem el que és tenir consciència de les nostres creences.?

Diferents modalitats de coaching i psicoteràpia fan aquesta distinció....(limitants i potenciadores). Jo no estic del tot d'acord... comencem:

Què és això de les creences?… Però des del seu origen i implicacions...


Vam veure en l'anterior article la relació entre introjectes i creences segons la psicoteràpia gestalt. Veiem com aquestes comencen a construir-se des de la nostra més tendra infància. Per adquirir consciència de les nostres creences limitants el més autènticament possible cal alguna cosa més. Entrem en el terreny de les definicions. I no oblidem que definir és DELIMITAR (i això és molt important....)

Una creença és una generalització, amb la qual acotem i valorem una part de la realitat.

Les creences són generalitzacions sobre la realitat.

Una creença és una generalització que em confereix una sensació de certesa sobre el significat d'alguna cosa. Per exemple "és millor dialogar que embolicar-se a cops de puny quan no estem d'acord". Com a tal, i d'una manera genèrica, la considero veritable. Més col·loquialment podem equiparar creença a una opinió.

En coaching i psicoteràpia se solen classificar les creences en limitants i potenciadores. És una forma pragmàtica de fer-ho. No obstant això, CREC, que és una manera errònia d' entendre l' estructura profunda de les mateixes.

Richard Bandler Ho va dir molt clarament: "Les teves creences no estan fetes de realitats. És la teva realitat la que està feta de creences.. Així que tenir consciència de les nostres creences limitants, és tenir-lo de la nostra realitat.

Un altre exemple: Jo escric articles en aquest blog perquè CREC:

– Que així ofereixo la meva opinió i crec contribuir en alguna cosa a la societat.
– Perquè crec que en conèixer-me més gent, tindré més clients. I així, com es diu al Nord, "sin más".

Aquestes dues creences anteriors motiven la meva conducta. I, com diu Bandler, construeixen la meva realitat i la meva vida. Algú que, cada dia, dedica un temps a escriure en un blog.

Això, per descomptat, no vol dir que sigui millor o pitjor. Simplement és una decisió, una elecció.

Però... ¿Com va començar tot això? (Evidentment, em refereixo al concepte de creença segons la psicoteràpia i el coaching)


Comencem a prendre consciència de les creences amb Freud i "el malestar de la cultura"

Inspirat en Nietzsche, Freud concep l'home, en el seu estat natural, com un ésser mogut per l'impuls dionisíac. Però, és clar, seguir el dictat d' aquest impuls primari pot contravenir, en no poques ocasions, la convivència. Segueix a això l'emergència del sentiment de culpa. El resultat de reconèixer la realitat de les pulsions internes que contravenen les normes socials. I aquest és un sentir molt habitual en psicoteràpia.

La psicoanàlisi, com a crítica social, ha desenvolupat aquest concepte des de diferents òptiques. No obstant això, fins aquí ens n'hi ha prou per començar a prendre consciència de les creences limitants. A la base d' aquesta normativa social hi ha els "hauria" o "haig de…”, “he de…”. I, per descomptat, la versió oposada “no dec” “no he de”, "no està bé...". És clar que algunes normes són meridianament raonables: "No mataràs", "no robaràs", "no fornicaràs amb qui et plagui"… Són els coneguts com a introjectes en psicoteràpia Gestalt. No obstant això… això no deixa de ser una manera de DELIMITAR la realitat.

Són creences que assumim com a necessàries i imprescindibles. Necessàries, però creences al cap i a la fi que limiten el nostre límit d'acció. Així, doncs....

Tota creença és limitant, fins i tot les més necessàries i/o potenciadores.

 

Les creences acoten part de la realitat.

Les creences ens donen o treuen permís per fer alguna cosa.

Vull aquí ser molt respectuós i, també, asèptic. Triem, en funció de la jerarquia d'uns criteris per sobre d'altres. I en aquesta elecció establim una generalització sobre "el que està bé o el que està malament". Aquest és l'origen de les creences.

Diferents modalitats de psicoteràpia parlen de la manera com Introjectem aquestes normes. De tal manera que conformen un jo ideal, jo social, caràcter, personatge etc.... segons la modalitat terapèutica.

Aquest personatge ens serveix per interactuar en societat. Però moltes vegades ens acaba engolint per no haver adquirit consciència de les creences limitants… i el que són.

Què significa tenir consciència de les nostres creences limitants?

Llavors, necessàriament, tenir consciència de les nostres creences és tenir consciència de les "regles" en què vivim. Jo ho diria d'una manera més radical. Tenir consciència de la constel·lació de creences que ens viu. E, insisteixo, les creences en si són necessàries, no vull amb això dir que siguin perjudicials. Ens són útils per viure i prendre decisions.

Si, per exemple, triem votar en unes eleccions, ho farem a aquells partits que sentim més afins. I així, triem una opció…. i en descartem d'altres...

En tenir consciència de les nostres creences limitants assumim que qualsevol opinió o creença parcel·la una part de la veritat. Ens és necessari per viure acotar i triar. Tenir prioritats. I les prioritats tenen a veure amb les creences.

Però una cosa és tenir criteris i normes per fer la vida més simple. I una altra que ens tinguin a nosaltres. És a dir, tenir consciència de les creences limitants és adonar-nos quan aquestes estan de més. La seva utilitat o no és el criteri a seguir.

Els valors i la consciència de les nostres creences limitants.

Hi ha un discurs molt tòpic en política. Quan es mouen en valors, que per la seva pròpia, naturalesa són abstractes. Per exemple progrés….

Consciència creences limitants Sabadell

Del nucli de la nostra consciència emergeixen els nostres valors i creences.

Vegem un polític d'esquerres que pensa en progrés. Per a aquesta persona el progrés pot tenir a veure amb una justa remuneració del treballador a la seva empresa. I, per descomptat, amb què les capes socials menys afavorides accedeixin a un nivell de vida digne.

A l'altre pol, un polític de dretes que esgrimeix també el valor del progrés. Per a aquesta persona, el progrés pot tenir a veure amb la capacitat de l'empresa per generar llocs de treball. No posen tant el focus en la remuneració del treballador. Més aviat en el que pugui guanyar l'empresa.

Uns posaran atenció en les limitacions reals que pateixen les capes menys afavorides. Els altres en una "liberalització" del mercat que faciliti la creació de riquesa.

Per als primers la "liberalització" del mercat és un perjudici per als desfavorits. Precisament perquè la seva escassetat de recursos els impedeix actuar tan "lliurement" com els que tenen més. Per tant, procuraran gravar amb més impostos a qui més té.

Per al polític de dretes, gravar amb més impostos a qui més té suposa un perill de "fuga del capital".

També aquí és desitjable tenir consciència de les nostres creences.. Triar una opció és descartar-ne una altra/es. Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de "progrés". Més enllà d'ideologies polítiques el que vull remarcar aquí és que tots dos parlen de “progrés”, però és la creença sobre què és el progrés el que marca la diferència.

I així podríem dir d'altres paraules molt manides en política, llibertat, justícia, igualtat etc ....


Creences, decisions irracionals i fanatismes

Volem tenir, per exemple, una opinió per votar un partit polític. És saludable en una democràcia (això també és una creença). Llavors, un determinat partit polític és el que més ens convenç. A partir d'aquí passa una cosa interessant. Però abans una aparent disgregació per explicar-ho millor.

Robert Cialdini, un professor de psicologia nord-americà, és famós pels seus estudis sobre la persuasió. Especialment en el terreny de vendes i màrqueting. D'entre els seus estudis va elaborar la famosa teoria dels sis principis de la persuasió.

Consciència creences limitants i PNL Sabadell

Les creences són una elecció personal, no una veritat absoluta.

Aquests sis principis, alhora, estan en el més profund de la consciència de les nostres creences limitants. Per al que ens ocupa veurem dos d'aquests principis. He deixat, no obstant això, un enllaç anteriorment per si desitges ampliar. Aquests dos principis són:

– Principi de afinitat o simpatia.
– Principi de coherència o consistència.


Les "Lleis de Cialdini" en l'origen de la consciència de les creences limitants.


Tots dos són fàcils d'entendre. Pel principi de simpatia ens sentim impulsats a opinar o actuar segons les persones afins. És a dir, persones que cooperen amb nosaltres en metes comunes o que sentim pròximes. És un impuls basat en creences limitants, però agradables.

Pel segon ens sentim impulsats a ser congruents amb decisions preses anteriorment.

És divertit veure com els dos principis actuen. Crec que tots i totes tenim l'experiència de veure dos seguidors de dos partits polítics diferents. No és potser misteriós que, per als uns, els mals siguin sempre els altres?

La falsa il·lusió dels decrets.

Decretar és pressuposar que es té autoritat per imposar una creença o decisió.

O, millor encara, seguidors de dos equips de futbol rivals. Posem un cas arquetípic: Barça – Madrid. No és misteriós que les decisions arbitrals injustes perjudiquin sempre el nostre equip? I això s'eleva al nivell de la premsa esportiva.

És fàcil veure com els principis de Cialdini operen en la consciència de les creences d'aquests seguidors.


La moda dels decrets.

Una cosa que em crida molt l'atenció d'un temps en aquesta part és la moda de “decretar”. Hi ha decrets per a l'abundància, l'amor, la autoestima, en fi… per a tots els gustos. I no dubto que puguin servir, en algun moment, per animar-nos, fins i tot, motivar-nos. Però compte en passar la línia del que és raonable. M'explico.

Si jo “decreto” en temps present que sóc milionari, encantador i un home d'èxit…. :¿¿¡¡!!??...:. Al meu interior, la consciència de les meves creences limitants somriurà benèvolament (no, no soc ni encantador ni milionari...)

Diferent és que visualitzi una imatge com a objectiu, i em digui que estic en procés d'assolir-la. I això no és decretar, és plantejar-se un objectiu i comprometre's amb él. Crec que és imprescindible entendre una cosa bàsica. Si imaginem amb molt interès alguna cosa fantàstica, però els nostres actes no van en coherència amb allò imaginat….la inèrcia fa la resta.

En psicoteràpia podríem anomenar això una dissonància cognitiva.
I això té traducció al terreny de les creences. En el més profund de la consciència de les creences limitants hi ha les nostres primeres experiències de referència. I aquestes darreres si no es resolen (i no sol ser feina fàcil) oposaran una numantina resistència.

Quan una creença entra en contradicció amb una altra, la que acaba materialitzant-se és la més antiga. Això no vol dir que no es puguin modificar, però no crec que sigui “decretant”. Modificar creences d'aquest calibre requereix un treball de psicoteràpia laboriós.

Atents també a la qüestió lingüística. Vegem què diu el diccionari sobre DECRETAR (òbviament ens remet a l'acte de dictar un decret). Aleshores vegem DECRET: “Decisió d'un governant, autoritat, tribunal o jutge, sobre la matèria o negoci en què tinguin competència” :¿¿¡¡!!??...:. I crec que aquí cal posar una mica de realisme.

El cervell al nucli de la consciència de les creences limitants.

M'avanço a una cosa molt socorreguda en algunes línies de coaching i psicoteràpia. Em refereixo a aquesta “mitja” veritat que el cervell no distingeix una experiència real d'una altra fantasiada. És cert que si simulem riure amb certa convicció, el cervell segregarà endorfines com si estiguéssim contents de veritat. Així doncs, acabarem més contents. La risoterapia, per exemple, es basa en això.

El cervell sí que distingeix les imatges fantasiades de les viscudes.

No és cert del tot que el cervell no distingeixi el que ha viscut del que s'ha imaginat.

Ara bé, el cervell codifica de maneres diferents les imatges que hem vist i les que hem imaginat. Les primeres amb més nitidesa, les segones amb menys. Annex un enllaç a un article il·lustratiu: El cerebro distingue lo real de lo imaginado:

Crec que aquest debat continua obert a nous descobriments per part de la neurociència. De moment, crec que és més prudent no incloure les fantasies a la consciència de les nostres creences limitants. Perquè llavors seran doblement restrictives.
De moment, i per avui, acabo aquí. Fins el proper article rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: L'origen de les creences que ens impedeixen ser nosaltres mateixos.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

Autoconeixement i teràpia gestalt Sabadell

 

Consciència de les creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Les creences irracionals llasten els nostres objectius.

BLOG


L' origen de les creences limitants. El que ens impedeix ser nosaltres mateixos.

Origen creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

Origen creences limitants

Qüestionar allò que ens deté a prendre decisions.

Per a la majoria, el vincle amb els nostres pares va ser l' origen de les creences limitants que ens condicionen. Les nostres actituds i patrons de conducta van tenir el seu origen en els seus missatges, directes o indirectes. Explícits o implícits. La teràpia Gestalt coneix aquests primers constructes com a introjeccions.

 

La introjecció, l' origen de les creences limitants

La introjecció es manifesta, bàsicament, en tres àrees específiques:

El que crec sobre mi
Sobre els altres
Sobre la vida, el món o l'univers.

Parlar sobre el l' origen de les creences limitants és, per tant, parlar sobre els fonaments de la nostra vida. És per això que no és tan senzill com alguns pretenen modificar-les. I la introjecció és el mecanisme mitjançant el qual les engolim literalment.

Però Quins és la introjecció? Començaré explicant-ho amb un exemple.

Imaginem que som nadons, encara no tenim dents. Algú ens dóna menjar i ho fa oferint-nos trossets de poma. Són trossos de poma petits, però insuficientment triturats per ser digerits. No obstant això, com tenim molta fam, els empassem.

Com que el bol alimentari no va passar al nostre estómac prou triturat, els sucs gàstrics han d'augmentar la seva activitat. Això pot generar malestar, problemes digestius, gasos, etc.

Aquesta metàfora ens parla, en mode simbòlic de l' origen de les creences limitants.

treball amb els introjectes i teràpia gestalt a Sabadell

Els “hauria de” ens impedeixen considerar els “no hauria”

Ara veiem una definició més formal. En teràpia Gestalt entenem com a introjecció a l'acte d'assumir com a certa una opinió o creença de l'entorn. Un introjecte és, per tant, una sort d'instrucció interna que "ingerim" en el seu moment. I ho fem sense reflexionar sobre la seva validesa o no. Els introjectes més comuns són els que “empassem” de petits. Lingüísticament solen aparèixer en la forma de "hauria de" "tinc que" "haig de fer, pensar etc. A PNL hi ha una categoria equivalent anomenada operadors modals.

Com és d'esperar l'origen de les nostres creences limitants estan en aquests introjectes.

Algunes persones utilitzen la introjecció com una forma de regular el contacte. És a dir, assenteixen introjectant activament opinions alienes. En ocasions ho fan selectivament. És a dir, d' algunes persones sí, d' altres no, de segons quin entorn sí o no....

 

El pol oposat a la introjecció el rebuig sistemàtic.

Origen creences limitants Sabadell

Rebutjar sistemàticament és també una creença nuclear

En teràpia gestalt assumim el rebuig com la polaritat de la introjecció. Evidentment, és saludable rebutjar una idea amb la qual no estem d'acord. Tanmateix hi ha persones que rebutgen per sistema. Hi ha realment una actitud activa cap al rebuig o la introjecció?

La PNL aporta una visió pragmàtica de l'assumpte en definir el concepte "metaprogrames”. Els defineix com uns filtres mitjançant els quals focalitzem la nostra atenció a aspectes parcials de la realitat. Aquests tamisos solem aplicar-los d'una manera inconscient. La teràpia amb metaprogrames ens condueix a un interessant terreny. La zona limítrofa entre la nostra orientació en focalitzar l'atenció i les creences.

 

Els metaprogrames, origen de les creences limitants.

Dos són els metaprogrames que més incidència té en la polaritat introjecció-rebuig.

Similitud – Diferència. Per exemple, en les relacions m'oriento al que m'acosta o al que em diferencia.

Posició perceptiva. Podem observar la realitat de diverses maneres diferents. Al que ens ocupa ho contemplem sota tres perspectives.

1ª PosicióJO. M'oriento exclusivament a la meva opinió/creença.
2ª PosicióTU. Per defecte em col·loco sempre a “les sabates dels altres”
– 3ª Posició ELL. O bé l'observador. D'una manera “desenganxada” considero les dues posicions anteriors i elaboro les meves conclusions.

Evidentment el parell JO (posició 1r) – Diferència, ens situa en el rebuig més directe. A l'altre pol, el parell TU (2ª posició) – Similitud cap a la introjecció més inconscient.

Evidentment, en l'origen de les nostres creences limitants estarà l'introjectar o rebutjar per defecte. O dit d'una altra manera, fer-ho d'una manera sistemàtica i inconscient. Potser perquè de petits ens van ensenyar que "portar la contrària no és bo". Però també és possible que ens oposéssim d'una manera reactiva a aquest mandat. És quan adoptem el rebuig sistemàtic.

En aquestes dues posicions fixes subjau l'origen de creences limitants nuclears. Així en la introjecció, la infravaloració (“L'opinió dels altres és més important que la meva”). Al rebuig sistemàtic la desconfiança ("desconfio dels altres"). O fins i tot la autosuficiència (“jo en tinc prou, sóc superior o no necessito els altres). En tots els casos, estem focalitzant en aspectes parcials de la realitat.

 

La manera com presento la meva identitat.

Una manera curiosa en què apareix el patró de rebuig és la forma en què algunes persones s'identifiquen. Així, davant la pregunta Qui ets?, comencen per definir què no són o el que rebutgen. Per exemple: “jo no sóc mentider” o “no sóc obert”.

Com ocupo el meu espai a la vida?

Com em presento davant del món, acceptant sense més, rebutjant sistemàticament o sent qui sóc?

De vegades, a l'origen de les creences limitants d'aquest patró s'amaga una profunda por. Generalment una por a ser controlat i/o a ser rebutjat. És a dir, subjau la creença que els altres m'han de censurar.

A vegades, aquest mecanisme intern de negació amaga un altre de defensa. La projecció. És a dir, veure en l'altre el que no veiem en nosaltres. En un altre article aprofundiré més en el tema. No obstant això, per a ments curioses, deixo un enllaç per aprofundir una mica més: La identificació projectiva

Si algú, en teràpia, es defineix a si mateix des de la negació, el convido a fer-ho des de l'afirmació. I això tenint en compte les seves necessitats, valors, sentiments i sensacions. És una millor forma d'aparèixer davant del món. I, davant d' un mateix.

 

Com començar a treballar amb les introjeccions

La teràpia gestalt suggereix moltes formes de començar a treballar amb l'origen de les nostres creences limitants. Totes tenen una actitud de base inherent: "posar" consciència.

Podem explorar la introjecció qüestionant tot allò que escoltem i assumim com a cert sense més. De vegades per merèixer-nos confiança la persona que ho diu. Altres per afinitat amb l' opinió de base.

Sovint convido els meus clients en teràpia que es pronunciïn sobre el que els dic o proposo. Especialment quan els percebo especialment complaents. Pot passar que “engoleixen” sense més la meva perorata. La qual cosa no deixa de ser un parany per al terapeuta vanitós. També pot passar que, senzillament, estiguin a la inòpia i assenten mecànicament. Amb la qual cosa els convido a aterrar. O fins i tot que es qüestionin què fan pagant una teràpia que els avorreix.

En qualsevol cas posar atenció al que percebem i/o sentim, és treballar en l' origen de les nostres creences limitants.

 

Com els mitjans informatius ens manipulen des de l'origen de les nostres creences.

Acceptem passivament el que ens diuen els mitjans?

Chomsky, ja fa temps, ens va advertir sobre el poder manipulador dels mitjans d'informació. I com poden fer-ho de manera que incideixin en l'origen de les nostres creences o fins i tot, simplement, “esbiaixades”. Comparteixo un vídeo que denuncia una manipulació informativa. En concret de Antena 3 i Cuatro. Amb ella utilitzen tot mitjà de manipulació emocional. I, per descomptat, d'esbiaixar la informació per predisposar en contra del fenomen de l'ocupació.

Independentment de la meva opinió personal, aquest no és un article a favor o en contra dels okupes. Imagino que hi ha de tot. Sí que ho és en contra dels mitjans informatius que esbiaixen els fets. Modificant les notícies per manipular, des de l'origen les nostres creences limitants o esbiaixades.

Desmuntant bulos

A final del vídeo podem veure com Eduardo Inda defineix el concepte postveritat d' una manera magistral. Per suposat sent ell un perfecte manipulador, condemnat diverses vegades per fabricar bulos. "Utilitzar els sentiments de la gent per atrapar-los emocionalment i, així, ficar-los qualsevol mentida”

Aquest "caldo de cultiu emocional" és imprescindible per manipular l'origen de les nostres creences limitants.

Veurem en el proper article com els introjectes no són només informació “conceptual”. Allotgen també un camp emocional, transgeneracional i, fins i tot, fisiològic. D'aquesta manera tindrem més clara la vastedat del camp que sosté l'origen de les nostres creences limitants.

Fins llavors rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: La matrix de les nostres creences
Següent article relacionat: Tenir consciència de les nostres creences limitants. La vida que ens viu.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Millorar l'autoestima treballant les nostres creences Sabadell

Origen creences limitants, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, Coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Exercicis pràctics per millorar l' autoestima

BLOG


Millorar l'autoestima, exercici de PNL per guanyar seguretat

Millorar l'autoestima, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, parlar en públic, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc ...)

Guanyar confiança en un mateix

Acceptar-se i comprometre' s a aprendre i millorar claus de l' autoestima

Sovint les propostes terapèutiques per millorar l'autoestima van acompanyades de suggeriments ben orientats i eficaços. És a dir, ens orienten sobre el què. Tanmateix poques ens indiquen el com. És una cosa que veig constantment en les sessions de teràpia. "Sí, això que dius ho entenc però no sé com posar-ho en pràctica.”

En el meu anterior article "què és l'autoestima” vaig suggerir diverses formes terapèutiques per millorar la seguretat en un mateix. Una d'elles, inspirades en la PNL és l' anomenada apadrinament o patrocini. Veurem en aquest article un exercici per millorar l'autoestima basat en aquesta modalitat terapèutica.


Com millorar l'autoestima i seguretat en un mateix amb els tres mentors.


Aquest exercici va orientat al nucli de la personalitat, és a dir, la identitat. Pots ampliar aquest concepte al meu article: “Com és endins és fora. Com és a dalt és a baix

Millorar l' autoestima i acceptar nous reptes.

Construir una autoestima forta ens ajuda a enfrontar nous desafiaments.

Qualsevol teràpia, orientada a millorar l' autoestima, que no contempli aquest nivell és parcial. Això no vol dir que no sigui eficaç. Existeixen modalitats de teràpia remediatives. És a dir, modificar conductes i, si escau, les habilitats de les quals emanen els comportaments desitjats.

A vegades, una modalitat terapèutica remediativa és suficient. En aquests casos el problema no és en el concepte que la persona té sobre si mateixa. És a dir, les creences nuclears sobre un mateix. Pots, si ho desitges, explorar la importància de les creences per millorar l' autoestima en l' article: Teràpia per a l'autoestima baixa.

Un apunt necessari abans de començar l'exercici

Com vinc dient habitualment, els exercicis que proposo al blog són una suggeriment amb caràcter orientatiu. Per garantir resultats l'ideal és posar-los en pràctica amb un terapeuta acreditat. És la millor manera de millorar l'autoestima amb garanties. Però de vegades, llegir alguna cosa amb anterioritat pot servir per fer-te una idea.

Tria una experiència concreta en la qual et sentis inferior, rebutjat, incapaç, no adequat o mereixedor/a. És de vital importància treballar amb experiències concretes, no amb fabulacions ni possibles futurs.


Exercici per millorar l' autoestima, primera part.

Tria tres persones en què vas confiar plenament. Poden ser tres persones que coneixes en la teva infància fins avui.
A continuació tria tres persones que van confiar en tu.
Primer treballa amb el primer grup de tres. Realitza l' exercici complet i, l' endemà amb el segon grup.
Per començar escull el primer grup.

o Obsèrvals detingudament en la teva memòria. Presta atenció a la seva manera de moure' s, caminar, parlar, i tot el que consideris important de cadascuna d' elles.
o Ara dona't compte del impacte que ells tenen en tu. Com és sentir-se acceptat per ells tal com ets? Com és i sents ser rebut com una persona únic i valuosa?

Per millorar l'autoestima és important prendre nota de les sensacions físiques quan et sentis acceptat íntegrament.



Triar una situació en què la seguretat en tu mateix trontollava. Segona part.

 

Millorar l'autoestima ens ajuda a superar situacions difícils.

Viure les emocions, siguin les que siguin, i no sucumbir-hi, clau de l'autoestima.

Tria una situació en què et sentis mancat de confiança. Observa en dissociat (com un observador) aquesta experiència (Posició jo). Presta atenció al que veus, el que ets. L' entorn i les persones que formen part de l' experiència

Ara fa un pas al capdavant, submergeix-te la situació. Reviu-la com si estigués passant ara. De forma plenament associada, submergit en ella. Observant el que veus, escoltant el que ets, prestant atenció al que sents, patrons corporals (respiració, postura, gestos...), emocionals. Posició "Experiència

(Nota important: En aquesta pràctica per millorar l'autoestima utilitzem les posicions perceptives Associat i Dissociat. Si vols saber més pots veure-ho a l'article: Com viure una emoció amb equanimitat, la teràpia dissociadora.)

Ara fa un pas enrere i dissòcia't. Posició "Jo” (observador).

Ves a la metaposició per prendre nota d'experiència en forma associat i dissociat (Posició "Metaposició”) Observa ambdues posicions i els missatges que et suggereixen les mateixes. Des de la metaposició Què creus que li falta al jo? Quin objectiu definiries? Creus que li falta algun recurs?



Els missatges dels mentors. Tercera part

A continuació ocupa la posició de Recursos, girant-te respecte a la posició anterior en 180º de tal manera que estiguis enfront dels tres mentors. Respira i connecta amb el teu centre.

Obre els ulls i observa els teus tres mentors. Front a tu. Amb els seus missatges, ells t'inspiraran per millorar la teva autoestima

Modelatge en PNL per millorar la confiança en un mateix.

Podem triar models de persones o personatges que ens inspirin a millorar.

Ara fa un pas al capdavant i entra al mentor 1. Asòcia't plenament a ell. Quina és la teva postura corporal sent el mentor 1? Com et mous? Com respires? Què penses i com? Com ets sent el mentor 1? Entra al personatge no t'aturis en una explicació descriptiva. Sigues el mentor 1. Pensa, mou-te, parla, sent com ell.

Millorar l'autoestima treballant amb imatges internes.

Dóna mitja volta sobre tu i observa la posició “Experiència”. En condicions òptimes veuràs en dissociat l'experiència amb el "jo". Observa i atura't en allò que veus i sents tenint clar el que va quedar definit com a objectiu, recursos, etc. a la metaposició. Deixa que aparegui un missatge curt, clar i explícit per al "jo". No més de cinc paraules i si poden ser tres o quatre millor que cinc. Les paraules poden venir acompanyades d'una imatge mental i un gest o postura corporal.

Plenament associat a "mentor 1" transmet les paraules i, si escau, imatge i/o postura corporal al jo en la "posició recursos”. Aquí has ​​d'adoptar la personalitat i l'actitud del mentor que amb el seu missatge inspira el “jo” per millorar l'autoestima.

Ves a la"posició de recursos”. Colòcat davant el mentor 1 rep el missatge, ressona amb ell. Sent com pot donar-te suport i “apila'l” al teu centre.



Refermar la sanació del nen interior.

Si ets al treball amb el teu nen interior, presenta'l ara al teu mentor 1. Aquest treball de "presentació al teu nen interior és aconsellable per millorar l'autoestima. Ho pots fer al llarg del teu treball de reparentalització. Tanmateix no és imprescindible si comences ara amb el treball.

Si decideixes afegir al procés el treball amb el nen interior, només hauràs d'afegir aquest pas amb cada mentor.

Un cop fet, repeteix l'operació amb mentor 2 i mentor 3.

El missatge definitiu per millorar l'autoestima

– Amb els tres missatges en forma de paraules, imatges, posició i/o gest defineix el meta missatge. Un missatge que adopti les tres formes i sigui l' essència de l' anterior. Les paraules, imatges i posició o gest seran les tres àncores que defineixen el recurs.

– Fes la volta 180º sobre tu mateix i amb el metamissatge i el centre vas a la posició Jo. Observa en dissociat l' experiència.

– Fes un pas endavant, associa't a la mateixa i reviula-la amb el recurs.

Posicions perceptives de la PNL per millorar autoestima.

Dibuix de les diferents posicions durant l' exercici.

Conclusió i finalització de l'exercici augmentar els teus recursos i amor propi.

Observa i sent com es modifica la teva vivència de l'experiència. El que passa no canvia, sí que canvia la manera com ho reps. Això és així perquè l' exercici està orientat a millorar la teva autoestima.

 

Fins aquí l'entrada d'avui. Fins el proper article, rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Article anterior relacionat: ..Què és l'autoestima??

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

Guanyar confiança i seguretat en un mateix.

 

Millorar l'autoestima, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

 

BLOG


Què és l'autoestima? Com millorar-la?

Què és l'autoestima? Confiança , seguretat, amor propi; consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Millorar la confiança en un mateix Sabadell

Una autoestima sana confereix confiança, alegria i ganes de viure

Ningú millor que Nathaniel Branden, per definir què és l'autoestima. Segons aquest autor, aquest amor propi, seguretat, i confiança en un mateix sorgeix de dues creences fonamentals. En primer lloc un convenciment d' aptitud (sentir-se capaç i eficaç per viure). En segon lloc sentir-se valuós, tenir un valor com a persona única i individual. És a dir, d'una banda sentir-nos capaços d' enfrontar la vida. I de l' altra ser implícitament mereixedors de respecte.

Aquestes dues característiques són bàsiques en qualsevol resposta a la pregunta “Què és l'autoestima?

 

Què és l'autoestima?.

Segons Erich Fromm: “La principal tasca de l'home a la vida és donar-se naixement a si mateix. Arribar a ser el que potencialment és. El producte més important d'aquest esforç és la seva pròpia personalitat."

En preguntar-nos què és l'autoestima la convicció de ser mereixedor de respecte i vàlua és nuclear. No es tracta de creure que som infal·libles en tot doncs, per descomptat, podem sempre millorar. "Donar-nos naixement a nosaltres mateixos" en paraules de Fromm. I el concepte de millora crec que és molt més útil que el de canvi. Canvi és una paraula molt "de moda" darrerament. Tanmateix denota una falta de confiança en un mateix. Si jo, en respondre'm què és l'autoestima em comprometo amb un canvi, alguna cosa falla. El canvi pressuposa que hi ha alguna cosa que s'ha de permutar per una altra cosa. La millora una cosa que es pot optimitzar.

Vegem la definició de la R.A.E de la paraula canviar. 1.- Deixar una cosa o situació per prendre una altra. 2.- Convertir o mudar alguna cosa en una altra cosa, freqüentment la seva contrària.

Què és l'autoestima?, millorar en comptes de canviar.

Millorar implica acceptar-se, canviar, voler ser una altra cosa.

Quan em comprometo amb la meva millora em considero valuós. Ien aquesta actitud hi ha la confiança en mi mateix i l'amor propi. Si, al contrari, em comprometo amb canviar.... no em valoro per ser qui soc. És com si a una mare o un pare els preguntéssim si volen o no als seus fills. El més habitual és que els vulguin encara que, per descomptat, reconeguin que poden millorar en molts àmbits. Però no els “canviarien” per altres.

 

Què és l'autoestima? (amor propi) i per a què és valuosa

L'autoestima és la pedra angular, els fonaments d'una personalitat saludable. De tal manera que acoloreix tot quan fem en la nostra vida. Tant en l'àmbit personal com en el professional. Bé sigui en el terreny intel·lectual, afectiu o relacional.

Una autoestima deficient ens impedeix aparèixer a la vida amb totes les nostres capacitats. Per això és important que ens plantegem, a més de què és l'autoestima, com és en mi.

Una autoestima alta afavoreix la seguretat i confiança en un mateix. És la clau dels nostres fracassos o èxits. També del permís que ens donem per gaudir de la vida. Sentir-nos mereixedors d'estimar i ser estimats. I és precisament en el terreny de les relacions afectives on més afecta.

Però no només a la nostra capacitat d'establir relacions de parella. Arriba a altres àmbits com la nostra posició com a amics, fills, família o fins i tot com a pares. I, per descomptat, arriba també al nostre exercici professional

Un nadó, encara que conegués el terme i pogués parlar, mai preguntaria “què és l'autoestima?”. Naixem amb ella implícita en nosaltres. Tanmateix l' educació, els mandats parentals, socials i educacionals de tota mena ens aparten del nostre amor propi. I sí, és cert que vivim en societat i també ho és que podem fer-ho mantenint la nostra essència.

L'educació i el respecte pels altres no estan renyits amb l'honestedat.

En resum, sentir-se o no equivocat com a persona és un referent a la pregunta Com i què és l'autoestima?

Quin és el nivell de confiança en mi mateix? Com em valoro?

Autoconfiança consulta a Sabadell

Confiar o no en les pròpies capacitats.

El Dr. Edmund J. Bourne, en el seu llibre Ansietat i fòbies” explica què és l'autoestima. De fet és un dels components essencials en tota teràpia per a l' ansietat i les fòbies.

Per conèixer quin és el nostre nivell de confiança i seguretat proposa un exercici. Pensa en algú a qui valoris i respectis profundament. Algú que et mereixi una total confiança i en qui creguis “a ulls clucs”. Un cop el tinguis calibra al teu interior com és sentir i pensar sobre aquesta persona.

Ara, dirígeix-te les preguntes cap a tu: Com és de semblant o no aquesta actitud cap a mi? És el mateix nivell de confiança en mi mateix? Sento cap a mi la mateixa seguretat? Em concedeixo els mateixos permisos i mereixement? Tinc el mateix amor propi cap a mi?

Ara, en una escala del 1 al 10 valora com és de semblant aquesta valoració. Evidentment, menys de cinc indicarà un baix nivell d'auto confiança, més de cinc nivells més òptims.

Aquest exercici et donarà una aproximació a què és l'autoestima orientada a tu.

 

Eficiència i assoliment d' objectius

L' expressió d' un mateix mitjançant activitats creatives és de vital importància per a una autoestima sana. Si no és així, en primer lloc, les nostres capacitats es veurien infrautilitzades. I, no menys important, no apareixerem ni ens mostrarem davant del món.

Així doncs, la pregunta què és l'autoestima, té una altra resposta. Aquesta resposta té a veure amb la nostra aportació a la societat.

Per això és de vital importància que sàpiguem construir una adequada formulació d' objectius. I, més encara, que aquests objectius estiguin alineats amb els nostres valors.

 

Què és l'autoestima i com treballar-la

Què és l'autoestima?, exercicis per millorar-la

L'autoestima es pot millorar amb exercicis concrets.

Existeixen diferents formes de treballar per refermar la seguretat i confiança en un mateix. Desplegaré en altres articles aquestes metodologies. Assenyalo algunes per a una primera aproximació:

 

Formes de millorar l' autoestima

 

Autoconeixement i viure conscientment.

El desig de conèixer-nos és una resposta congruent a la pregunta "què és l'autoestima". També afavoreix l' eficiència en el fer, coherentment amb el ser. Sense aquest impuls i orientació cap a l'autoconeixement no pot existir amor propi.

Tenir cura d' un mateix.

Per tenir cura de nosaltres mateixos haurem de ser conscients dels nostres valors i necessitats. De no fer-ho així, correm el risc de sucumbir a desitjos que no són autèntiques necessitats. Sovint aquests desitjos procuren una “gratificació immediata” a costa d' un preu a llarg termini. En el següent article pots ampliar aquest concepte: Desitjos i necessitats.

Teràpia amb el nen interior.

Aquest és un treball molt interessant, de llarg recorregut però també d' abast profund. Gran part de la nostra autoestima es fonamenta en les experiències de la nostra infància.

Tècniques de centrament.

El coaching generatiu ha treballat en l'actualització de les tècniques de meditació. Es tracta bàsicament, d'entrar en contacte amb les nostres parts més inspirades i creatives per fer-les operatives.

– Teràpia de patrocini o apadrinament.

De la mà de la PNL de tercera generació arriba aquesta pràctica. És un treball de reconeixement de la pròpia unicitat. El següent article inclou un exemple d'aquest treball. Veure: Millorar l'autoestima. Exercici de PNL per guanyar seguretat.

Teràpia amb l' ombra personal.

Poques persones en preguntar-se què és l'autoestima arriben a imaginar aquesta modalitat de treball. És cert que es tracta d'un dels temes menys tractats quan es parla d'Autoestima. No obstant això, considero vital que ens fem amics de les nostres parts rebutjades o reprimides.

Abraçar la nostra ombra és una mostra d'amor propi.

Ens agradi o no, aquestes parts formen part de nosaltres. I rebutjar-les o reprimir-les és exercir un tipus de violència contra elles. Pel que, indirectament, estem exercint una violència sobre nosaltres mateixos..

L'autoestima és un viatge a un mateix.

Reconèixer en el nostre interior el millor de nosaltres.

Evidentment, acceptar la nostra ombra personal no significa resignar-se ni sotmetre-s'hi. De ben segur que té una intenció positiva encara que s' equivoqui en la manera d' intentar satisfer-la. Seria ara molt extens exposar tota aquesta modalitat de teràpia. Tanmateix el dit abans i l'enllaç al qual remet donen una idea molt aproximada. Afegir que una forma per accedir amablement a l'ombra és la metàfora del nen interior.

Aquestes diferents formes de teràpia, ens ofereixen també diferents respostes a la pregunta "Què és l'autoestima?”. Seguiré en propers articles. Fins llavors rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: Teràpia per a l' Autoestima baixa.
Següent article relacionat: Millorar l'autoestima. exercici de PNL per guanyar confiança.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

Consulta de psicoteràpia i coaching a Sabadell

Què és l'autoestima? Confiança ,seguretat, amor propi, Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Consulta de psicoteràpia per superar addiccions.

BLOG


Dol i rehabilitació d'addiccions en psicoteràpia

Dol i rehabilitació addiccions, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Dol i rehabilitació addiccions Sabadell

Superar una addicció, encara que sigui una cosa positiva, obre un període de dol

La rehabilitació d' addiccions, amb garanties, exigeix un procés integral. Un dels elements menys contemplat en la teràpia és el del dol en la rehabilitació d'addiccions. Aquest treball terapèutic va més enllà de la suspensió del consum i el comportament compulsiu. Aquesta, per descomptat, és la primera etapa en la teràpia.

Hi ha un segon pas en el procés terapèutic que és el que examinarem aquí. El procés de dol en la rehabilitació de l'addicció. Veurem les diferents pèrdues que ha d'enfrontar l'addicte en la teràpia integral.

El tercer pas, no ho desenvolupo en aquest post, és el de la transformació de l'estil de vida. Si bé aquest moment és present durant tot el procés, aquí s'emfatitza més. Serveixi, no obstant això com a introducció, esmentar que en aquesta etapa no solament es reforça l' après. En aquesta fase de la teràpia és molt important identificar els valors de la persona. El que realment li pot donar una adreça i motivació de vida que substitueixi l'encanteri de l' addicció.


Què és el dol en la rehabilitació d'addiccions?

Aquest moment de la teràpia implica un canvi radical de l'estil de vida. L'eix ja no gravita al voltant del consum de la substància (o conducta) addictiva. El nou centre de gravetat se situa a la responsabilitat de la persona sobre la seva conducta, emocions i pensaments. Aquest canvi radical pressuposa una pèrdua emocional. Per tant un dol en la rehabilitació de les addiccions. A l' elaboració d' aquest període d' adaptació emocional ha de dedicar un temps la teràpia integral.

El dol en la rehabilitació d'addiccions. Primera etapa. Comiat de la substància addictiva

Dol i rehabilitació addiccions. Acomiadar-nos d'una conducta addictiva comporta un procés d'adaptació. .

Acomiadar-se per millorar.

És la fase que emfatitza tota teràpia. La comiat de la substància addictiva. En aquest moment l'addicte en recuperació enfronta la realitat d'una pèrdua. Des d'un punt de vista racional és un comiat desitjable. Però l'addicció no “enganxa” des del sentit comú. Tant en aquesta com en les següents etapes cal tenir una idea molt clara. Quins necessitat no satisfeta cobreix l'addicció? O, dit d'una altra manera, quina intenció positiva té?

En un altre article m'estendré més al respecte. Però per entendre millor aquesta etapa del dol en la rehabilitació d'addiccions un model és de molta utilitat. Les cinc etapes de Prochaska Y DiClemente

Tota dependència comporta un desplaçament de l' autoestima cap a l' exterior. Bé sigui una substància, una conducta, persona etc.... Per aquest motiu treballar l' autoestima és imprescindible durant el procés de dol en la rehabilitació d'addiccions.

 

Segona etapa. El dol pel personatge o guió de vida

El personatge és el nucli del guió de vida de la persona addicta. És de vital importància descobrir aquest personatge i l'argument vital que dibuixa. Per suposat per reescriure aquest guió i descobrir el nostre jo més autèntic. En aquest moment, el dol en la rehabilitació d'addiccions suposa el comiat i elaboració d'aquesta pèrdua. D' aquest personatge que, probablement, ens ha acompanyat durant anys. No obstant això, el personatge i el seu guió no és, una cosa exclusiva en els addictes. Tots vivim en un personatge que és el protagonista del nostre guió de vida.

I Què és el guió de vida?

El guió de vida forma part de la teoria de l' anàlisi transaccional elaborat per Eric Berne. Posteriorment Claude Steiner el va desenvolupar en la seva obra: "Els guions que vivim".

Segons aquest model de petits decidim un pla per a la nostra vida. Una mena de fil conductor que donés una coherència (per bé o per mal) a la nostra destinació. Aquesta decisió infantil està marcada per la relació amb els pares i persones d'influència. I, per descomptat, no és una decisió presa d'una manera conscient i deliberada. Diguem que la història de la nostra família ens empeny subtilment cap a aquest argument vital.

Dol i rehabilitació d' addiccions, acomiadar-nos del personatge.

Teràpia integral addiccions Sabadell

L'addicció crea un personatge per al qual té sentit el consum.

Aprofundir en el guió de vida en les addiccions supera aquest l'abast d'aquest article. No obstant això, per a ments curioses cal destacar l'obra de Claude Steiner. Un dels llibres ja esmentats anteriorment. El següent, i específicament orientat a les addiccions és "Games alcoholics play". Fins on jo sé no conec traducció en castellà.

En aquesta obra, Steiner ens parla de tres tipologies de consumidors. Ell les anomena Ebri i Orgullós, Ebri Domèstic i Ebri Consuetudinari. Cadascun d'ells conforma un "guió de vida" al voltant d'una tipologia de personatge. Aquest treball de Steiner va ser finalitzat a finals dels 70 i als EUA. Crec que en l'actualitat podem trobar nous i diferents personatges però val aquest treball com a exemple.

El dol en la rehabilitació d'addiccions contempla en aquesta etapa evidenciar l'artificiositat del personatge.

El personatge és el portador que encobreix les necessitats no satisfetes. I ho fa amb una màscara. Es, en aquest sentit el portador d' una Intenció Positiva. No obstant això, aquesta intenció positiva no es condueix amb una conducta creativa. Sovint té a veure amb la fantasia i la fugida del dolor.

Tercera etapa. La pèrdua de l' entorn i amistats de consum.

En aquest article plantejo seqüencialment les diferents fases del dol en la rehabilitació d'addiccions. Tanmateix la realitat en el procés de la teràpia és diferent. Les diferents etapes poden anar solapant-se com a, per exemple, en el comiat del cercle de consum. Llevat d' algunes excepcions, el consum apareix i es consolida en el si d' un grup de confiança. És habitual entre adolescents o fins i tot entre adults en, per exemple, els bars en l'alcoholisme.

Dol i rehabilitació addiccions

Dir no a una addicció sol comportar acomiadar-se de l'entorn de consum

El grup confereix aquesta sensació de pertinença, de sentir-se acceptat i rebut. Per suposat que en aquest cas es tracta d' una sensació de pertinença disfuncional. I és aquí on el rol del personatge desplega tota la fantasia neuròtica.

La teràpia del dol en la rehabilitació d'addiccions treballa, també, amb la pèrdua del grup de confiança.

Cal buscar formes alternatives i creatives d' aconseguir aquest sentiment de pertinença. Segurament en la majoria dels casos (per no dir en tots) fora del cercle de consum. És imprescindible entendre que una cosa és la necessitat i una altra el mode d' aconseguir-la.

Quan el grup de consum té un pes específic, és necessari deixar de freqüentar aquest entorn. I això, gairebé sempre, com a condició indispensable per deixar de consumir.

Hi ha algunes excepcions com, per exemple, algunes dones que beuen en la soledat de la seva llar. Per suposat aquí hi ha altres estigmes estereotipats i un problema profund de soledat. En aquests supòsits, el dol en la rehabilitació de l'addicció se centra més en el comiat de la substància i del personatge.

 

Dol i rehabilitació d' addiccions.

Durant tot el procés, comencem per l'acceptació de les pèrdues. És important entendre que, durant la teràpia del dol a la rehabilitació d' addiccions, se succeeixen diferents moments. Si desitges consultar pots veure-ho en els meus articles:

Les fases del dol: les primeres etapes d' assimilació de la pèrdua.

Les etapes del dol en la teràpia d'acompanyament emocional.

La teràpia comprèn el treball d'integració emocional, amb la consciència i expressió de les mateixes. Molt important també durant la teràpia descobrir i satisfer d'una manera creativa les necessitats no satisfetes. Aquestes mancances van ser "tapades" o "satisfetes" neuròticament pel guió de vida. En descobrir noves formes, és més fàcil sostenir la pèrdua de la substància, personatge i grup de confiança.

Sortir del pou addictiu

Superar una addicció és retrobar-se amb un mateix.

Dol i rehabilitació d'addiccions són dos passos necessaris per a una teràpia integral. Només d'aquesta manera es pot arribar a l'estat intern on es viu la sobrietat com un regal. No com un esforç constant per no "caure en la temptació".

Evidentment, la teràpia integral en rehabilitació d'addiccions és un procés dilatat en el temps. Però els resultats són espectaculars en la millora de qualitat de vida.

Fins el proper article, rep una cordial salutació.

 

www.josepguasch.com

Següent article relacionat: Sortir d'una addicció
Anterior article relacionat: Com ens sedueix una addicció

 

Superar el dol en deixar una addicció Sabadell

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

Dol i rehabilitació addiccions, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, parlar en públic, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc ...).

 

Elaborar un procés de dol de forma emocionalment saludable

BLOG


Les etapes del dol en teràpia d'acompanyament emocional

Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

Teràpia del dol a sabadell

Podem fer aflorar energia d'on sembla que no queda.

Vam veure en l'anterior article les Tres primeres fases del dol. També vam veure en Teràpia per al dol. Psicoteràpia de la pèrdua com cal entendre aquest procés com un ajust progressiu a la realitat. Però aquest ajust és, necessàriament, de tipus emocional. Això vol dir que tota teràpia anirà orientada a integrar el que, emocionalment, visqui la persona. Cal tenir-ho clar. Doncs si bé el sentit comú és necessari, no sempre és el millor assessor en la teràpia de la pèrdua.

Veurem a continuació les següents etapes del dol en funció dels dos models ja assenyalats anteriorment.

 

Etapes del dol: La negociació

Per comprendre aquesta etapa del dol en el model de les cinc fases cal entendre una cosa essencial. Elisabeth Kübler-Ross, va ser una psicoterapeuta que va estendre l'àmbit de la teràpia als malalts terminals. És a dir persones que enfrontaven LA SEVA pròpia mort. Posteriorment va extrapolar les etapes del dol a persones que enfronten, per exemple, la mort d'un ésser estimat. Però hi ha diferències òbvies que examinarem ara.

Hem d'entendre aquesta etapa com un intent desesperat per evitar la fase de “desolació o depressió”. Acceptar d' una manera definitiva la pèrdua o l' absència. I els intents en aquesta etapa del dol per evitar-la són uns quan qui mor és un mateix. I són molt diferents quan "el que queda aquí" enfronta la mort d'un ésser estimat. Això condiciona modalitats d' intervenció en la teràpia diferents. Vegem-ho d'una manera pràctica:

 

Etapes del dol: La negociació en enfrontar la pròpia mort

Després de passar les anteriors etapes del dol, la persona en estat terminal elabora fantasies. Aquestes poden tenir a veure amb una intervenció miraculosa, altres teràpies, segones opinions etc… Fins i tot algun tipus de promesa a canvi de....

Negociar l' enfrontament amb la pèrdua.

La negociació, una etapa del dol.

És un intent de no admetre el dolorós però inadmissible, deixar de ser. De nou indicar que aquest tipus de fantasia és normal en aquesta etapa del dol. Per suposat sempre que no s' estableixi definitivament.

La cosa canvia quan la persona enfronta la mort d'un ésser estimat. En haver transitat les anteriors fases, és absurd ara pretendre que aquesta persona ressusciti. Però sí que pot alimentar l'esperança que, "des d'algun lloc" em segueix i cuida. I tot i que, fins on sabem, és una fantasia, no és una cosa patològica. Sempre que no es fixi definitivament en aquesta esperança. "Només" és una de les etapes del dol.

Però, com veurem més endavant, pot prendre un altre matís. No oblidem que aquesta fase de la negociació té una finalitat en si mateixa. I aquesta no és més que preparar-nos per a la etapa del dol més dura. La desolació associada a l' acceptació incondicional de la pèrdua i absència. I aquesta acceptació ho ha de ser des de la totalitat de la persona. En teràpia podem preveure aquesta fase i preparar la contenció en la següent etapa del dol.

 

La fase de la negociació davant d' una separació o divorci

Vegem ara un altre exemple molt habitual, la realitat d'una separació o divorci. Aquí la negociació pot aparèixer, tot i haver transitat les anteriors etapes del dol. I és més habitual del que creiem. És l'intent de tornar a la relació amb un "propòsit d'esmena", o amb un "hem canviat", etc.... Per suposat són excuses conscientment benintencionades... però en la majoria dels casos, allò, excuses.

Alguns autors pretenen que aquesta fase es pugui donar al principi. És a dir durant la negació. Però hi ha un matís important, a la negociació no hi ha una negació real del fet en si. La pèrdua existeix i no es discuteix. En aquest moment el que existeix és una fugida del dolor. I això es pot veure molt fàcilment quan atenem les següents etapes del dol del model de set fases.

 

Etapes del dol: La culpa

Seguint amb la metàfora proposada per Bucay, és la fase en què comença a coagular la sang. És el que col·loquialment coneixem com la "costra”. I, de la mateixa manera que és la sang la que provoca els coàguls, la culpa és d'una matèria similar a la ràbia. Vegem com encaixa en les etapes del dol:

En aquest moment comencem a sentir-nos culpables per tot. "Per no haver-li dit quant la volia". "O no haver-la tractat prou bé". "Per no haver estat prou eficient a la feina abans que m'acomiadessin" "O per no haver-li recomanat anar a un altre metge", per... per...

 

Un sentiment perillós, la culpa

Però la culpa és una emoció... contaminada. Cal filar molt fi en teràpia per desbrossar-la de la responsabilitat. Per a mi és un sentiment, és a dir una emoció més una etiqueta cognitiva o una creença. Al mateix temps, està composta de dues emocions bàsiques, ràbia més tristesa. La culpa, en aquesta etapa del dol, té tres contaminants bàsics:

Omnipotència.
Crítica.
Evasió.

Etapes del dol, la culpa

Sentiment de culpa i dol.

Si em sento culpable, m'acuso a mi mateix (crítica). I em puc acusar de, per exemple, no haver-ho fet tot el millor que hagués pogut. És a dir, part de la pressuposició que a la meva mà estava haver fet tot el possible. O sigui, un pressupost d' omnipotència.

Però mentre m'entretinc en aquesta farsa maquiavèl·lica de la culpa evito el següent pas. Evito sentir la impotència que és l'oposat a l'omnipotència. Em evadeixo d'acceptar definitivament l'inevitable. La pèrdua.

La desolació és la més dura de les etapes del dol. Tot el procés emocional fins ara ha estat una aproximació a la següent fase.

Aquesta culpa pot portar un procés de masoquisme i victimisme perversament alambinat. En què m'engoleixo com un hàmster a la seva nòria giratòria. Crec que avanço, però... no.

Com hem "engolit" la culpa per certs mandats religiosos és un tema digne d'un treball enciclopèdic. Només ho senyalo, per suposat no entraré a fons en aquest treball sobre les etapes del dol.

Però bé, com diem en PNL , “tot comportament té una intenció positiva”. I la intenció, com ja he assenyalat anteriorment és l' evasió. El tercer contaminant de la culpa.

 

Culpa, dol i retroflexió

Abans de passar a la següent etapa del dol, una última anotació per a ments curioses. En teràpia Gestalt parlem d'un mecanisme de defensa anomenat retroflexió. Bàsicament és "fer-me a mi mateix el que no em permeto fer als altres”.

Per suposat és un mecanisme del qual no ens adonem conscientment. Aquesta és l'essència de la culpa, la retroflexió. En un altre post parlaré sobre això, però per a qui vulgui investigar és un terreny fascinantment sorprenent.

 

Etapes del dol: Tristesa

La tristesa ens porta al món de el que és. La pèrdua definitiva, sigui que li trobem o no sentit. L'absència de l'altre que em connecta amb els meus buits interns.

Un dels impediments per acceptar la tristesa és la idea "no puc suportar-ho”. Però sí, si puc suportar-ho. No val ara la infantilització de l'adult vestida de victimisme. Pensaments del tipus "Què he fet jo per merèixer això?”. Per què m'ha "tocat" a mi? etc.... són la pitjor companyia.

Etapes del dol, la tristesa

La tristesa ens posa en contacte amb la impotència.

La tristesa és una emoció bàsica mitjançant la qual integrem una pèrdua. Com a emoció no conté pensaments, judicis, etiquetes.... Si la contaminem amb pensaments la convertim en un sentiment recurrent. Pot ser llastima, auto commiseració, victimisme, patiment... en general sentiments poc saludables. En aquest moment, encara que pogués semblar contradictori, la teràpia s'orienta a que la persona senti la tristesa. No els succedanis de la mateixa.

Bucay proposa la metàfora de la retracció del coàgul de sang. Aquest moviment és, literalment, tornar cap a dins. És el sender de la tristesa per una pèrdua. Tornar cap a dins per enfrontar el temut fantasma de la solitud.

És l'etapa més dura i, alhora, compartida per ambdós models de les etapes del dol. La ferida de l'absència se sent en carn viva. És probable en aquesta etapa patir al·lucinacions. Creure veure, escoltar, fins i tot olorar… si la falta és la d'un ésser estimat.

Un altre tipus de pseudoalucinacions, en aquesta etapa del dol, tenen a veure amb la confusió amb la realitat. Pot, per exemple, portar-me al record la dona que tant vaig estimar la mirada d'una noia que passava per aquí.

 

Els perills del dol no completat en separacions i divorcis.

Cal afegir en aquest exemple un problema molt comú. No diferenciar la “noia que passava per aquí” amb la projecció de la dona que vaig estimar. Si el dol no es completa (en el cas de les separacions) puc creure que m'enamoro d'algú. I la realitat és molt diferent, m'enamoro del que projecto a l'altra persona. El record conscient o inconscient, per bé o per mal de qui ja no està amb mi. I, per desgràcia, veig molt aquest problema en consulta.

Està bé que refaci la meva vida afectiva. Però millor fer-ho transcorregut un temps, el temps necessari per elaborar la pèrdua. Doncs si no ho faig així no rebo realment l'altra persona que apareix a la meva vida. Rebo qui crec que és en funció dels meus fantasmes i filtres. I per aquest motiu cal viure la desolació de la tristesa en la seva crua realitat. Els succedanis ens aparten de l'experiència i, fins que no la transitem, no la superem. Per aquest motiu, de vegades sembla que la teràpia, ens desmunti més que ens alleugi. Però això és momentani… i necessari.

 

Identificació amb allò perdut i fecunditat.

Puc, seguint amb l' exemple anterior, sentir-me afortunat per haver conegut aquesta dona. I saber que, amb ella, vaig viure l'amor. És el principi de la sortida del túnel fosc de la tristesa. Aquesta etapa del dol se li pot anomenar la de la fecunditat o la identificació. Començo a veure la pèrdua com a “el que vaig tenir”. És a dir, el focus de latenció ara està en el que vaig gaudir o vaig aprendre amb aquesta persona. Ja no tant pel que vaig perdre.

Teràpia de la pèrdua Sabadell

La identificació amb el perdut posa en evidència els aprenentatges adquirits.

La malenconia sol ser el referent bàsic en aquesta etapa del dol. La melancolia és una emoció composta d' alegria i tristesa. Alegria pel viscut i tristesa pel que ja no està. És un pas subtil, però importantíssim doncs en el món emocional comença una lenta transformació.

El perill d'aquesta etapa és la idealització derivada de la identificació.

Seguint amb l'exemple anterior puc idealitzar a la meva ex-parella. Pensar que no hi ha una altra dona com ella. Que no tindré aquesta sort una altra vegada.

En aquesta etapa del dol és, en part normal, aquesta idealització. Ens empeny a sortir del pou de la tristesa.

Amelia Barr el va definir magistralment amb aquesta frase:

“Tots els canvis estan més o menys tenyits amb la malenconia perquè el que deixem enrere és part de nosaltres mateixos.”

Seguint amb la metàfora de Bucay, aquesta etapa és la de la reconstrucció tissular. És a dir, per sota de la crosta, el teixit de la pell i, probablement, muscular es va regenerant. Alhora, va empenyent el coàgul cap a fora.

Una cosa nova va emergint, ja sembla que la teràpia va sorgint efecte. Però encara necessita desprendre's d'alguna cosa més.

 

Etapes del dol: Acceptació i Restabliment.

La vida segueix. És la frase que pot definir millor aquest moment. De la mateixa manera que a la pell queda la cicatriu, segueix el record, això no s'esborra. Una altra cosa és com ho vivim i què fem amb ell.

L'enyorança ja no interfereix en l'activitat diària més enllà dels moments de memòria. Però sol ser un record agraït o, si escau, no intrusiu.

No obstant aquesta etapa del dol precisa d' un ulterior treball intern.

Crec que Bucay descriu magistralment aquesta última elaboració. Ho resumeix en dues paraules: discriminació i interiorització.

Discriminació: Veiem que un dels perills de la identificació és la idealització. En l'exemple proposat idealitzo la dona que ja no està amb mi. Penso que no en trobaré cap altra com ella que m'impulsi a estimar amb la mateixa intensitat. Aquí puc aprendre a diferenciar-me, no deixar-me perdre en la fantasia utòpica. No faig meva aquesta impossibilitat d'estimar doncs reconec, ara sí, que la perfecció no existeix.

Interiorització: No obstant això, puc reconèixer els ensenyaments que, al seu pas, em va regalar aquesta persona, ara absent. Valoro, en la seva justa mesura, el viscut i l'après. Per suposat entenc l'aprenentatge com una cosa vital, no exclusivament conceptual.

En l'exemple podríem resumir-ho en una frase. "Reconec en mi els regals que ella va portar a la meva vida. Els reconec, honro i vull. Estant en mi, són part de mi i, alhora, jo sóc més que ells."

Etapes del dol, l' acceptació

L' acceptació de la pèrdua des de tots els nivells de l' ésser

Ara sí, aquesta és l'última de les etapes del dol.

I fins aquí aquest article per ara. Fins al pròxim rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior entrada relacionada: Les fases del dol, les tres primeres moments
Següent entrada relacionada: Dol i rehabilitació d' addiccions.

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.

 

 

Etapes del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, teràpia per al dol, depressió, etc ...)

Psicoteràpia del dol a Sabadell

BLOG


Les fases del dol: Assimilació de la pèrdua, les primeres etapes.

Les fases del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, Coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional)

 

Els diferents moments d'adaptació emocional a la pèrdua

El dol és procés d'adaptació emocional a la pèrdua que contempla varia fases.

Tal com vaig apuntar a l'anterior article: Teràpia per al dol , psicoteràpia de la pèrdua, es tracta d' un procés d' adaptació emocional a una pèrdua. Aquest procés es pot adaptar a algunes fases del dol encara que ho faci de forma singular i única. I aquesta singularitat es reflecteix tant en allò emocional com en allò cognitiu. És a dir, en el que sentim i el que ens diem. En això últim juguen un paper primordial les creences.

Entendre les fases del dol, ajuda a comprendre una de les característiques més difícils en la psicoteràpia de la pèrdua. Aquesta és la labilitat emocional. Bàsicament es tracta de inestabilitat i variacions brusques de les emocions.

 

Els dos models bàsics en les fases del dol

Hi ha diferents models terapèutics que expliquen aquestes etapes d'assimilació de la falta. Bàsicament dos.

  • Un postula set etapes en l' elaboració de la pèrdua.
  • L'altre estableix en cinc les fases del dol. Aquest model va ser proposat per Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatre suïssa que es va especialitzar en la cura de malalts terminals.
    En el seu llibre "sobre la mort i els moribunds" va proposar el model de les cinc etapes del dol . A destacar que, inicialment, aquest patró el va observar en persones en fase terminal. És a dir, persones que enfrontaven la seva mort. Posteriorment va veure que aquestes etapes es repetien en els familiars que enfrontaven l'absència de l'ésser estimat. Però, per entendre adequadament les fases del dol, vull destacar algunes salvetats que veurem més endavant.

En aquest article, i el següent, veurem en profunditat, aquestes etapes d' elaboració de la pèrdua. Per il·lustrar-ho millor utilitzaré la metàfora proposada per Jorge Bucay al seu llibre "El camí de les llàgrimes”. En aquesta obra compara les etapes de sanació d'una ferida amb les fases del dol.

Fases del dol – Negació- Incredulitat-Confusió

La negació, una de les etapes d' elaboració de la pèrdua.

Negació, confusió, perplexitat caracteritzen la primera etapa de l' elaboració del dol.

Aquest moment, encara que pogués estranyar alguns, no té res d'insòlit, i molt menys de patològic. Es tracta d'un mecanisme de defensa davant el dolor, especialment quan és intens i/o inesperat. L'anomenem negació. Pot portar a un estat d' estupor davant l' evidència.

En mode semblant, davant d'una ferida inesperada, el cos allibera endorfines. Les endorfines són opiacis naturals que ajuden a alleujar el dolor i inhibeixen els estímuls nerviosos associats. Actuen com un analgèsic. Per això la metàfora de la negació. D'aquesta manera, l'imprevist d'una ferida "es pren un temps" per ser acceptat. Dit sigui de pas, algunes persones que s'autolesionen, inconscientment ho fan per alliberar el plaer que generen les endorfines.

Alhora, el cos provoca una vasoconstricció momentània per evitar una brusca hemorràgia. Però això dura poc, l'impàs necessari per assimilar la ferida.

En algunes separacions aquesta fase del dol s'eternitza. Són els típics retrobaments "ni contigo ni sin ti". A vegades, amb l'excusa de "quedar com a amics" hi ha una dissimulada negació a la separació. Retrobaments més o menys fortuïts, moltes vegades amb relacions sexuals "com amics". Per suposat està bé quedar com a amics, però la separació, per ser elaborada, necessita un distanciament.

Aquesta etapa apareix molt marcada en els nens davant, per exemple, una mort. Diguem que l'avi o l'àvia moren. I durant la vetlla, el nen apareix com a absent, fins i tot amb una estranya sensació de normalitat. El principi de realitat, en els nens, és encara una cosa difícil i llunyana.

Aquesta fase del dol és compartida per ambdós models, el de les set etapes i el de cinc.

 

La segona etapa del dol. Regressió

Regressió, la segona de les fases del dol

La regressió es caracteritza per una explosió emocional

Heu assistit mai a l'enrabiada d'un nen? Però un d'aquells enrabiades de veritat, no el ploriqueig manipulatiu. Per exemple perquè li han tret el peluix favorit. O perquè li va caure el pastís i li vam treure de les mans quan pretén recollir-lo del terra.

Seguint amb la metàfora de la ferida. Ara, després de la inicial "anestèsia", apareix el dolor. Com més profunda la ferida, més dolor.

Aquesta és l'etapa de la desesperació, del plor explosiu, de la bronca. Aquí la naturalesa emocional necessita expressar-se en tota la seva crua realitat. No és moment de "raonar" si coneixes algú en aquesta fase del dol. És moment, simplement, de deixar anar i, si et toca acompanyar, simplement ser-hi. Recolzant però no "raonant", ni tan sols intentat "suavitzar o calmar". I si ho vius, dóna't permís per plorar, cridar, cridar, colpejar coixins...

És una tornada al nen interior.

En el model de 5 fases del dol, aquest moment se subsumeix en el següent, el de la ràbia. No obstant això, no és només ràbia el que pot aparèixer en aquest instant. És més aviat desesperació, una explosió emocional al contacte directe i cru de la realitat. El model de les set fases del dol aporta aquest matís que no contempla el de les 5 etapes.

 

Segona (o tercera) fase del dol. La Ràbia

Aquesta fase del dol és consensuada pels dos esquemes. Fins on jo he comprovat en consulta, la ràbia és una de les emocions menys acceptades en una pèrdua. Especialment si la pèrdua és la mort d'un ésser estimat.

Les fases del dol en teràpia

Ràbia, una emoció bàsica en l'elaboració del dol.

En essència la ràbia sembla no tenir sentit. Tanmateix la seva funció és la d'anar retornant-nos, a poc a poc a la realitat. Les diferents fases del dol tenen una missió. Conduir-nos gradualment a la integració de la realitat de la pèrdua. Cap a un moment de desolació. Per això el procés és gradual.

Després de l'etapa de estupor i d' desesperació un pas intermedi és la ràbia. Busquem culpables. I com a culpables pot aparèixer qualsevol i qualsevol cosa.

En el cas de mort poden ser els metges que van atendre un ésser estimat. Fins i tot els que van quedar/quedem en vida. O a les persones que, suposem que van poder fer alguna cosa més. O a qui sigui.

En casos de separació la ràbia igual pot anar diversificada. Cap a l'ex-parella, cap a les amistats que, suposem, la van portar a separar-se. Als pares, als sogres, a qui sigui, també.

Tot i que entendre alguna cosa pressuposi una mica de racionalitat, en aquest cas no hem d'esperar raons coherents. La ràbia compleix una funció i la seva funció és la d'anar desplegant el procés del dol. Per això podem enfadar-nos amb el menys culpable com si fos amb "un que passava per aquí".

No busquem "raons raonables" en aquesta ràbia més enllà de la seva funció en el procés de dol.

Bucay utilitza el símil del sagnat en la ferida. Cal que la sang brolli abans de començar a coagular. Alguna cosa s'ha trencat al cos. I, paradoxalment, perquè comenci el procés de coagulació cal que el cos sagni. Sense sang no comença la cicatrització.

La ràbia ens va retornant, de mica en mica, a la realitat. Ens trasllada de l'arravatament desmesurat del nen ferit a l'intent de buscar culpables de l'adult. De vegades la ràbia no es dirigeix contra persones. Pot dirigir-se contra la vida, el destí, el meu "mal fari", o fins i tot la Divinitat. En ocasions fins i tot contra la persona que va morir i ens va deixar en el més profund abandonament.

La ràbia és una emoció mal vista, he observat que és especialment rebutjada entre dones. Suposo que els mandats del model patriarcal tenen el seu pes.

En qualsevol cas, cal acollir la ràbia i entendre-la com un moment del procés. No necessàriament "raonable", però de vegades el "sensat" no és el necessari en éssers emocionals com som.

En el següent article completarem aquestes fases del dol. Fins llavors rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Teràpia del dol. Psicoteràpia de la pèrdua.
Següent article relacionat: Les etapes del dol en teràpia d'acompanyament emocional

Si vols, participa al meu blog ampliant idees!. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

I si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

 

 

consulta de psicoterapia a Sabadell, especialitat en teràpia del dol.

Les fases del dol, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, etc ...).

 

Teràpia del dol Sabadell

BLOG


Teràpia per al dol. Psicoteràpia de la pèrdua

Teràpia per al dol a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Hipnosi, PNL, , Teràpia Gestalt, Nen interior, Anàlisi Transaccional,)

Teràpia per al dol a Sabadell

Tot procés de dol profund suposa un canvi d'identitat.

Quan penso en la teràpia per al dol recordo una metàfora. La de l'eruga que enfronta la seva transformació. Un procés llarg, difícil i dolorós. I just quan l'eruga sent que morirà, descobreix que s'ha convertit en papallona.

Una pèrdua, quan és significativa (mort d'un ésser estimat, separació dolorosa etc....), suposa un canvi d' identitat. Una redefinició de nosaltres mateixos davant el món i la vida. Atorgar un significat a aquesta pèrdua és la finalitat de la teràpia per al dol.

Recordo, en el meu cas particular, la mort dels meus pares. Va succeir en dos anys, primer la meva mare i després el meu pare. Quan finalment tots dos van partir, em va quedar una sensació profunda d'orfandat. Era com si ja no fos “fill de”…. Malgrat ser major d'edat i independent des de fa molts anys. Fins i tot recordo haver reivindicat des de ben jove la meva independència d'ells, però…

En la meva particular teràpia per al dol vaig descobrir el meu canvi d' identitat. Després de la seva partida va sorgir una nova sensació sobre mi mateix. Segueixo fent el mateix de sempre, amb les mateixes ganes.

No obstant això, sí que reconec una subtil i profunda transformació en el meu interior. La necessitat de deixar un llegat, de, després d'haver reconegut el que ells em van ensenyar, sentir-me jo en el deure (elegit i acceptat) de deixar també un rastre al meu pas per aquí. I això confereix un segell diferent i especial a tot quan faig, psicoteràpia i coaching inclosos. Segueixo fent el mateix, amb la mateixa intensitat i vocació però qui ho fa és algú una mica diferent.

 

Què és el dol? Acceptar la nostra naturalesa emocional i vincular

És un procés d'adaptació emocional a una pèrdua. Aquest procés pot precisar o no d' una teràpia per al dol. En funció de l'inesperat de la pèrdua, la seva magnitud i impacte la nostra naturalesa emocional pot necessitar un ritual. El dol, un enterrament, la vetlla són exemples per adaptar la nostra naturalesa emocional a aquesta pèrdua.

Gestió de les emocions en les pèrdues, consulta a Sabadell

Una de les funcions de les emocions és la relacional.

És important entendre que, per elaborar adequadament aquesta falta, hem de transitar per un procés emocional. Solen ser emocions incòmodes, encara que necessàries. Així, algunes d'elles són la confusió amb la negació. La ràbia i/o la culpa juntament amb la tristesa. En qualsevol cas, procés final que ha de perseguir la teràpia per al dol és la integració. Aquesta acceptació no implica l' oblit. Implica més aviat reconèixer els ensenyaments que, al seu pas, vam aprendre durant aquest vincle, ara absent.

I remarco de nou la necessitat de transitar per aquestes emocions que poden ser incòmodes. I la necessitat d'emfatitzar que no existeixen emocions "negatives" i "positives". El nostre món emocional està per complir una funció adaptativa. Una altra cosa diferent és que no sàpigues transitar les emocions i sentiments. I això només s'aconsegueix vivint-les i no etiquetant-les o negant-les.

No obstant això, si bé el nucli d'aquest procés és emocional, afecta tota l' experiència de la persona. És a dir que en la teràpia per al dol hem de contemplar també la dimensió corporal i mental. I, si escau, l'espiritual.

Veurem en un altre article com a diferents modalitats de teràpia per al dol defineixen aquests diferents moments.

 

Els dols no ritualitzats durant la pandèmia del coronavirus

La incidència de la pandèmia de coronavirus ha impossibilitat, en molts casos, l' elaboració d' aquests rituals de comiat. Fins i tot, el risc de contagi ha impedit el necessari acompanyament al malalt terminal. Això ha generat una situació d' estrès traumàtic que, al costat del confinament, han creat un clima social de fatiga pandèmica.

Teràpia per al dol, la necessitat d' acceptar la pèrdua

En el moment de la pèrdua vivim un moment molt difícil. Acceptar la falta o el brusc canvi no desitjat requereix una actitud no sempre fàcil, la acceptació. Per tractar-se d'un procés emocional que implica emocions incòmodes, acceptar només des del racional no sol ser suficient.

La teràpia per al dol busca integrar la pèrdua.

Deixar anar per transformar.

I és que sovint irrompen creences del tipus: "No puc viure sense...." "No puc ser feliç si em falta..." I una altra creença encara pitjor: "No resistiré la tristesa de perdre....". Aquest diàleg intern, conscient o no, és el primer que hem d'abordar. És cert, "serà difícil i dolorós viure sense... però seguiré vivint”. Veritat que és difícil i llarg travessar la tristesa, però algun dia es transformarà.

A la teràpia per al dol, algunes pautes tenen a veure amb l'activitat expressiva en l'artístic. Una forma d'entendre aquesta activitat la podem trobar en metàfores, contes i mites. Aquests tenen un profund impacte sobre l'ànima. Especialment els mites clàssics que presenten històries universals que són compreses des del nostre subconscient. Un dels mites clàssics és el d'Orfeu i Eurídice.

 

El mite d'Eurídice i Orfeu, una metàfora terapèutica

Orfeu, fill d' Apolo i Calíope, és representant de la música, el cant i la lira. La seva amada Eurídice va ser mossegar per una serp, raó per la qual va morir. Orfeu va decidir anar en la seva cerca obrint-se pas a través de l'Hades. Va utilitzar per a això la seva música amb la qual va aconseguir sortejar els perills dels condemnats de l'inframón. Finalment, va enlluernar els mateixos Hades i Persèfone (en aquell moment companya de Hades). Aquests últims li van concedir permís per tornar a Eurídice al món dels vius. Però, hi havia una condició: I aquesta era que, durant el trajecte de tornada no podia tornar-se a mirar-la.

La impaciència d'Orfeu va ser superior i, durant el trajecte de tornada, es va girar per mirar la seva estimada. El resultat va ser que aquesta es va esvair per sempre.

 

Quin reflex té el mite en la teràpia per al dol

Acceptar la realitat de la pèrdua i transitar el dol, consulta a Sabadell

Orfeu no va saber superar l'encantament de Hades i Persèfone. Era difícil, no impossible.

Estar "acompanyat" d'una quimera, una il·lusió, és tant com no estar acompanyat. És el que li passa a Orfeu quan "rescata" Eurídice, condemnat a no mirar-la. Quan ens atrevim a mirar realment a la fantasia, ens adonem que no existeix. Orfeu, quan va mirar amb els seus ulls terrenals a, Eurídice va veure com la fantasia desapareixia.

Aquesta és la finalitat de la teràpia per al dol. Acceptar la pèrdua, i per això cal un procés emocional. I aquest procés terapèutic té diferents moments que veurem en un altre article. Tanmateix hem de tenir present que sempre va encaminat a l' acceptació de la pèrdua.

Però acceptar no és només entendre racionalment que aquella persona o situació ja no estan amb nosaltres. L'acceptació condueix a un estat de concòrdia amb la realitat. És a dir, que les emocions que apareixen durant la teràpia per al dol es van transformant a poc a poc. Això no vol dir oblidar. És més un estar en pau amb el succeït, lògicament per a això cal temps.

 

I si Orfeu hagués esperat a mirar Eurídice fins a arribar al regne de la terra?

És obvi que el regne del material té les seves lleis, diferents al món del subtil. El que per al regne de Hades hagués suposat que Eurídice tornés a la vida, bé podria ser vist d'una manera diferent al regne de la terra. Però... ¿hi ha un punt de trobada?

A la teràpia per al dol existeix un referent que assenyala la fi del camí. No del record, doncs aquest ja no se'n va. Però sí una etapa en què el record esdevé una cosa fèrtil. Generalment se l'anomena acceptació. A mi aquesta paraula em sembla semànticament perillosa. He vist moltes persones confondre acceptació amb resignació.

Superar una pèrdua suposa un esforç d' adaptació a una nova realitat.

La realitat de la il·lusió i la material es poden trobar.

A teràpia gestalt parlem de l' ajust creatiu. Resumint molt podem definir-ho com la satisfacció d' una necessitat d' una manera creativa. Però Com fer-ho? quan l' entorn (o la realitat física) pogués semblar estar en contra. Podem encarnar, portar a la terra aquell/la que ja no està amb nosaltres? O fins i tot una experiència o lloc que ja no tornarem a visitar?. Etimològicament, la paraula encarnar ve del llatí "incarnare", és a dir, prendre forma corporal. I com és això possible quan el perdut ja no és al regne del material? I això bé pot ser tant per distància com per mort. Hi ha realment aquest punt intermedi en la teràpia per al dol? Vegem....

 

La teràpia per al dol i el viatge de l'heroi.

Hi ha un mite que sembla subjaure en totes les cultures. Joseph Campbell ho va descriure com “El viatge de l'heroi al seu llibre”L'heroi de les mil cares”. Bàsicament ens parla del trajecte d'algú amb un propòsit de vida. En aquest trajecte hi ha diferents trams. No obstant això, un a qui crec que no se li dóna la rellevància que té és el darrer. Li diu “tornar a casa".

Tornar a casa després d'una aventura no és només tornar per descansar. Perquè tingui un sentit (més enllà del descans) implica compartir allò après durant el trajecte. Tot viatge suposa sortir d'una zona de comoditat per enfrontar el que és nou. I això és el que s'obre davant d'una pèrdua, el que és nou sense….

Acceptar la pèrdua i quedar en pau amb ella.

Acceptar la pèrdua suposa quedar en pau amb nosaltres mateixos i la vida.

I és possible endinsar-nos en allò nou amb part del deixat enrere. De la mateixa manera que Orfeu hagués pogut recuperar Eurídice, potser altrament, de l'única manera possible. A la teràpia per al dol hi ha un final fructífer. Quan aprenem a integrar en nosaltres l'après amb aquesta persona, aquesta situació, aquest lloc… Agraïm el seu pas per la nostra vida. I a l'agrair, compartir com se'ns acudeixi el regal que vam tenir la sort de viure. El que ens van regalar, podrem transformar-lo en el nostre llegat present. A l'essència d'això, està trobar el significat aquí i ara. I així, al mite, allí i llavors, redimirem a Orfeu i reviurem a Eurídice.

Fins el proper article, rep una cordial salutació,

www.josepguasch.com

 

Següent article relacionat: Les fases del dol, les primeres etapes.

 

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la.

 

Icona de facebook de coaching i psicoteràpia Sabadell

Teràpia per al dol a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, depressió, etc ...) a Sabadell i Terrassa.

Treball amb les nostres creences amb PNL

BLOG


La Matrix de les nostres creences, és la nostra vida una gran mentida?

La matrix de les nostres creences, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , Coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior, tractament fatiga pandèmica)

"En un lloc, no sé on,
hi havia no sé quin sant,
que resant no sé què,
guanyava no sé quant….”

Treballar la matrix de les nostres creences Sabadell

Les nostres creences conformen el motlle que dibuixa el nostre guió de vida.

Per estudiar el vincle entre creences i llenguatge començaré per aprofundir en això que anomenem creences. Però ho faré des d'un punt de vista diferent a l'habitual. El presentaré amb el concepte de la matrix de les nostres creences. I per explicar-me comencem per definir el concepte matrix. Traduït al català "matriu”, és a dir un motlle en el qual es dona forma a alguna cosa. Per extensió la RAE la defineix com una entitat principal generadora d' altres. En psicoteràpia i coaching s'estudia una cosa coneguda com a guió de vida. Es tracta d'un argument vital que gravita al voltant d'una constel·lació de creences. El guió vital és el nucli, la matrix de les nostres creences

Quina relació té el concepte matrix i les creences? Per això em remetré a un hipotètic experiment proposat per la filosofia.

 

El cervell en una cubeta i la matrix de les nostres creences.

"El cervell en una cubeta" és un experiment mental. Planteja la possibilitat d'un cervell mantingut viu, en condicions de laboratori, i connectat a una súper computadora. Aquesta ofereix una sèrie d'estímuls que procuraria al cervell la il·lusió de viure en una realitat. Evidentment, un experiment mental planteja un escenari hipotètic, imaginada. La virtut d'aquesta conjectura és que ajuda a pensar una mica més enllà dels nostres límits.

La famosa pel·lícula matrix partiria (en mode similar) d' aquest supòsit. Estem presoners d'una realitat virtual que ens ofereix un escenari al qual no podem objectar res. I no podem objectar res a aquesta realitat ja que la prova per fer-ho està "fora" d'aquest univers virtual… Llevat de, és clar... que prenguem “la píndola”. Podríem dir, d'una altra manera, que decidim emprendre un procés de coaching o psicoteràpia.

És possible que les nostres creences estiguin influenciades
per una matriu que ens defineix?

Canviar el nostre guió de vida Sabadell

Som cervells que creuen viure una vida?

Vegem, per començar, com percebem la realitat amb la vista.

1º.- L'ull percep els estímuls lluminosos en forma d'ones electromagnètiques. Aquestes contenen informació relativa a la intensitat i color de la llum.

2º.- Posteriorment, la retina transforma la llum en impulsos nerviosos (de naturalesa elèctrica). Aquests impulsos nerviosos es dirigeixen al cervell a través del nervi òptic.

3º.- El cervell és qui processa els estímuls, els reconeix, interpreta i dóna formes útils i amb sentit per a nosaltres.

Així, doncs el que percebem "aquí enfora" és una cosa transformada "aquí endins”. És a dir, el nostre cervell ens ofereix la seva versió del que passa en el món extern. Jo diria que aquesta és la primera matrix de les nostres creences. És a dir, si pogués veure'm tal com sóc, no sé si m'espantaria, em disgustaria o m'alegraria.

Però hi ha més, molt més....

 

Noam Chomsky, estructura profunda i estructura superficial.

Chomsky, en la seva visió de la gramàtica transformacional, establia aquests dos nivells Estructura profunda i Estructura superficial. Posteriorment, la programació neurolingüística va incorporar aquest model per estudiar la comunicació. Vegem un exemple.

El meu amic em diu: "Ahir vaig comprar un cotxe". Aquesta és la estructura superficial. Jo puc, en absència de més dades, imaginar que va comprar un cotxe marca Audi Quattro, de color gris marengo. Per suposat en un concessionari Audi que conec i el venedor, algú vestit amb un vestit blau fosc.

Ara, amic/ga lector/a què vas imaginar tu?

Si has imaginat el mateix que jo, compartim alguna cosa d'una mateixa matrix!, és bastant improbable. Tanmateix podríem anar més enllà. El venedor parlava català o castellà?, ¿era alt, baix, amb bigoti?, hi havia més cotxes? Quins altres cotxes hi havia al concessionari? I així podríem anar ampliant les possibilitats.

És a dir, inconscientment, cadascun de nosaltres "omple" la informació que falta amb el nostre univers interpretatiu. És l'estructura profunda, cap a on, internament, ens porta cada frase. Per ser una cosa més gràfica jo imagino l'estructura profunda com les arrels d'un arbre. Arrels que es poden ramificar fins a gairebé l'infinit i sustenten el tronc i la copa, l' estructura superficial. I encara que no ho sembli, ja estem en la matrix de les nostres creences, i hem passat per dues matrius.

  • La primera, el que veiem allà fora és una interpretació del nostre cervell.
  • La segona, derivada de la frase del meu amic: "ahir vaig comprar un cotxe".

Estructura superficial i profunda en el llenguatge, PNL Sabadell

El que diem, és tot just la part visible del que està a la nostra vivència interior.

Vegem la segona matriu. Podem realment visualitzar un cotxe com un ens abstracte? Jo no, i sospito que, generalment, ningú és capaç de fer-ho. En el nostre univers intern li donem una forma, encara que no siguem conscients. Per què (jo) vaig triar visualitzar un Audi quattro? És un cotxe elegant, segur i veloç. Aquí ja apareixen, espontàniament, tres valors: elegància, seguretat i velocitat.

Ara bé...¿Com es relacionen valors i creences?

Una altra persona bé hagués pogut visualitzar aquests tres valors en marques diferents de cotxes. Un Volvo, un Lamborghini, un Ferrari... etc.. La relació entre el valor i com ho veiem a la realitat forma part, també, de la matrix de les nostres creences. I encara més, una altra persona podria haver triat visualitzar un altre tipus de cotxe en funció d'altres valors. Per exemple, seguretat, fiabilitat, comoditat etc. I tot i així podríem discutir sobre quins cotxes diferents representen aquests valors.

Valors i creences, el vincle subjectiu

Un cop vaig llegir sobre dos socis que van haver de demanar un procés de coaching per resoldre una sèrie de desavinences. Tots dos estaven d'acord en un valor que era el nucli de la bel·ligerància: professionalitat. A un, la seva professionalitat l'obligava a ser el primer a entrar i l'últim a sortir de la feina. És a dir, donar exemple als col·laboradors. Per a l' altre, la professionalitat era una cosa diferent. Fixar un objectiu, definir un pla d' acció i comunicar-ho d'una manera clara als col·laboradors. I, per descomptat, aconseguir l' objectiu o corregir el pla d' acció si procedia. Veiem, doncs, dues maneres d' entendre un valor en la matrix de les creences d' aquests dos socis.

I, en què es basen les nostres creences? Doncs jo crec fermament que en les nostres experiències més primerenques, o algunes altres que ens van impactar profundament. Evidentment, la idea no és meva. La construcció lingüística que les reflecteix no és més que una forma d'expressar una convicció interna que està per sota de les paraules. Per això, al treball amb les creences normalment no proposo frases "positives" més que com un reforç. Són només l' estructura superficial, no la profunda matriu, el nucli.

La creença és una convicció interna sobre la realitat que li atorga sentit i significat. Sol prendre forma de generalització. La generalització és, també, una matrix de creences. Per exemple, una vegada em va mossegar un gos i és possible que ara em facin por tots els gossos. Aquesta és la base del treball de re-empremta. Identificar la primera vegada que alguna cosa ens va impactar prou per instal·lar-se com a generalització. Una primera empremta.

Valors i creences, més exemples.

Defineix la paraula llibertat i demana a algú més que la defineixi, segueix amb paraules com honestedat, dignitat… paraules referides a valors i qualitats més abstractes. És probable que les discrepàncies vagin en augment…

Les paraules tenen la capacitat d'evocar imatges, records, associacions, valors, conceptes ancorats en la nostra experiència interna, subjectiva. I si bé una paraula és una convenció associada a un significat en cada cultura, no sempre està clar a quina experiència interna individual es refereix. El significant (els signes gràfics quant a convencions que expressen una paraula en un idioma concret) de cada paraula ens remet a una Estructura Superficial, mentre que el Significat ens dirigeix cap a la Estructura Profunda (imatges i experiència subjectiva individual). A més, moltes, de les paraules estan associades la nostra matrix de creences profundes.

I això no ha fet més que començar....

I ara va una matrix de creences universal (o gairebé)….

Quan responsabilitzem els altres del nostre malestar.

Vegem frases com: “Em vaig enfadar pel que va dir el meu germà”, “em va ofendre”, “me fas sentir obligat”. La primera realitat implícita, de manera una mica diferent, en cadascuna d' aquestes frases és la mateixa. És tant com dir, “la causa del meu enuig, malestar etc....." és una altra persona.

Don Juan, el bruixot que va alliçonar Carlos Castaneda, en parlava com la importància personal. Castaneda el va recollir a la següent frase:

El major enemic de l'home és la importància personal. El que el debilita és sentir-se ofès pel que fan o deixen de fer els seus semblants. La importància personal requereix que un passi la major part de la seva vida ofès per alguna cosa o algú."

Aquest aferrament a la importància personal és una de les més importants matrix de les nostres creences. D'aquí van derivar els tolteques la necessitat d'esborrar la història personal. Aquesta tradició xamànica ho treballa amb la recapitulació. Taisha Abelar descriu aquesta tècnica d'una manera novel·lada al seu llibre "On creuen els bruixots”. I aquí seré doblement molest, això últim és també una creença.

Matrix de les nostres creences

La importància personal i l'egocentrisme.

Vull ser molt clar (no sé si ho aconsegueixo). No vaig de gurú, no vull alliçonar ningú, jo sóc el primer a caure en aquestes creences. Som humans i, en certa mesura, és normal que aquest tipus de matrix de creences ens tinguin. Però puc triar veure-les, no veure-les i, probablement, deixar-les anar. També puc adonar-me que encara no estic preparat per deixar-les anar. Només proposo una feina de consciència .

Ara et proposo examinar les tres frases anteriors.

 

"M'enfado pel que va dir el meu germà"; Causa-efecte.

Jo crec que és la frase menys manipuladora de les tres. Almenys reconeix que "m'enfado", no que "em va enfadar". Però aquest enuig ho atribueix al que va dir l'altra persona (el seu germà). Ho veurem amb més deteniment en un altre post, però forma part de les creences amb estructura "causa-efecte". A l'estructura profunda subjau la creença “tu ets la causa que jo m'enfadi” (a mi mateix).

Fritz Perls, el creador de la teràpia gestalt, era visceralment clar, de vegades semblava fins a redundant (i això és la meva creença). Podia fer-li dir a aquesta persona "jo m'enfado a mi mateix” (quan vaig sentir el que vas dir). Fins i tot, la segona part de la proposició l'obviava, per això la poso entre parèntesis. I en realitat és així, ningú pot fer-nos mal amb insults o menyspreus llevat que ens agredeixi físicament. El problema és sempre el que nosaltres fem internament amb el que ens diuen.

Que algú ens pugui fer mal amb el que ens diu, és una de les matrix de les nostres creences més limitants i falses.

Això no vol dir que tinguem o no raó segons els convencionalismes socials (una altra gran creença). Vull que se m'entengui bé, no estic en contra de les creences, sí que vull visibilitzar com ens tenen. Com necessitem, com a cultura, viure en una matrix de creences.

Segur que és humà “sentir-se” ferit si un ésser estimat ens menysprea. Però aquest “sentir-se” ferit és un “sentir-me” ferit per les expectatives que vaig dipositar en aquesta persona. I probablement necessiti un temps per redefinir les meves expectatives sobre aquest algú. O probablement sobre mi. O res d' això o ambdues coses alhora. Però torno sempre a mi.

 

"Em va ofendre" la matrix de creences més demolidora

És la forma d'expressar la creença més "a sac”. Ja no és com abans que a l'estructura profunda de la persona subjauen dos moments. “Jo m'enfado…. (Temps u) pel que va dir ell” (temps dos). A l'estructura profunda d'aquesta frase subjau la idea “ell em va llançar una ofensa". Implícit necessari per comprendre el “em va ofendre”.

La paraula ofensa és una nominalització, és a dir, congela un acte en curs en una substantivació. És una de les formes més utilitzades per manipular subtilment. En un altre post parlaré sobre això doncs mereix capítol a part. De totes maneres, si vols, pots llegir aquest article sobre les nominalitzacions com a estratègia de manipulació

 

"Fas que em senti obligat, atacat, etc... "la crème de la crème"

Ningú ens fa enfadar, ens enfadem nosaltres mateixos

Ens enfaden o ens enfadem?

Per a mi és una matrix de creences estrella. Amaga un auto-engany, un equívoc i una manipulació, tot en unes poques paraules.

En primer lloc el "fas que em senti" ens remet, a la creença referida anteriorment. La causa-efecte. "Algú de l'exterior em fa sentir....X". Ja hem vist com, en realitat, som nosaltres els que ens “muntem les nostres pel·lícules”. Vegem l'altra part:

Fas que em senti (obligat, manipulat, atacat, vigilat, enganyat etc ...). Una altra variant "em fas sentir... X”. Aquí tenim el que jo he batejat com una "creença perfumada” (compte, l'"etiqueta" és només cosa meva). Algú em va dir una vegada: "Em fas sentir atacat", jo, suposo que vaig fer cara d'estranyat. Aleshores em va deixar anar… “Ahhhhhh com és el meu sentir….” (Crec que em donava a entendre que com era el seu sentiment, estava excusat de qualsevol altra consideració al respecte).

Responsabilitat enfront de projecció.

Jo proposo una altra manera de dir això. “Crec que m'estàs atacant”, o “crec que m'intentes manipular”, “crec que m'estàs obligant”…. Per dues raons:

1.- Els verbs atacar, manipular, enganyar, vigilar, obligar, oblidar, etc ... NO SÓN SENTIMENTS NI EMOCIONS. Per tant, antecedir el "sentir" com una cosa espontània que sorgeix d'una emoció o sentiment és pur engany... I també un intent de manipulació. És típica la frase: “sento que ja no m'estimes com abans”. És trist, però no és sentir, és creure.

2.- Reconèixer la creença ens responsabilitza de la nostra interpretació. És més honest. A PNL, a aquest tipus de creença se l'anomena LECTURA MENTAL. Bàsicament és pretendre endevinar allò que l'altre sent, pretén, necessita etc.… I, cura! No pressuposo que sigui cert o no, només caure en el compte que és una creença.

Jo crec que una forma més correcta de dir-ho seria: "Crec que m'estàs obligant i em sento enfadat (o trist, indignat, frustrat etc....)”. L'enuig sí que fa referència a un sentir. Així incloem en una frase el sentir i la creença. No deixa de ser una matrix de creences, però més neta.

Bé, com he dit abans, això només ha començat. Seguirem en un altre article.

Fins llavors, rep una cordial salutació,

Aprendre a alimentar el nostre cervell amb missatges inspiradors.

Les connexions al nostre cervell s'alimenten de les nostres experiències i aquestes conformen les nostres creences.

www.josepguasch.com

Anterior article relacionat: Llenguatge i realitat. Com les paraules revelen i construeixen la nostra realitat.
Següent article relacionat: L' origen de les creences limitants. El que ens impedeix ser nosaltres mateixos.

 

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Coaching i psicoteràpia a Sabadell

 

 

La matrix de les nostres creences, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Assertivitat, lideratge, teràpia de parella, gelos, ludopatia, depressió, tractament fatiga pandèmica)

 

Llenguatge i realitat, com definim el nostre món segons la PNL

BLOG


Llenguatge i realitat. Com les paraules revelen i construeixen la nostra realitat.

Llenguatge i realitat, Josep Guasch, psicoterapeuta, coach a Sabadell, Terrassa i online. Consulta de coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior, coaching fatiga pandèmica)

 

«Hi ha altres mons, però són en aquest»
Paul Éluard.

 

Llenguatge i realitat a PNL Sabadell

Les paraules conformen el llenguatge amb què revelem el nostre mapa de la realitat

Una diferència qualitativa de l'espècie humana rau en la nostra habilitat lingüística. Amb ella podem descriure minuciosament la realitat, o millor dit, "la nostra experiència d'ella". No obstant això, aquest vincle entre llenguatge i realitat no està net de la nostra particular idiosincràsia. I precisament, per ser humans, som molt diferents els uns dels altres.

Aquesta diversitat pot ser molt enriquidora, altres vegades motiu de conflictes. Sovint veiem això els que ens dediquem a la psicoteràpia i/o el coaching. I una de les disciplines que més s'ha dedicat a aquest estudi és la PNL. El vincle entre la nostra ment i "el real". I aquest vincle està en la nostra experiència subjectiva.

Tal com diu una pressuposició de la PNL: “El mapa no és la realitat.” I una de les formes de codificar aquest mapa està en el vincle entre llenguatge i realitat. Un vincle simbòlic arrelat al subconscient, o com diem a Gestalt en el "no adonar-nos-en".

Llenguatge i realitat en un exemple

Imagina que dius Plou!! I t'escolten un pagès i un carter. Quines diferents expectatives despertarà en un o altre la perspectiva de la pluja?…

Suposo que la sola expectativa de pluja despertarà en un bones notícies i en l'altre un dia molest de feina…


Seguirem amb el que estableix l'article: PNL i Llenguatge en els nivells neurològics. La programació neurolingüística en paraules. Començarem amb un altre exemple:

Llenguatge i realitat, nivells entorn, conducta i capacitat en PNL.

Programació neurolingüística i habilitats socials a Sabadell

Amb les paraules descrivim el nostre entorn.

En un procés de psicoteràpia un client referia que la seva parella es queixava de la seva lentitud. En concret li deia: “Ets molt lent". Durant la conversa va dir, gairebé com un crit reivindicatiu, "És que al matí, en despertar, sóc incapaç de moure'm de pressa". En a penes quinze paraules tenim diferents visions del vincle entre llenguatge i realitat. Vegem:

La parella li diu: "Ets molt lent". El verb "ser" sol referir-se a fets i característiques inherents o molt estables. Per exemple no és el mateix dir "sóc tonto" que "estic tonto". El primer és més durador, el segon transitori. Així doncs, una frase assenyala la identitat i l' altra a un estat transitori.

Sabem que un estat transitori apunta a un comportament o capacitat en un moment o lloc determinat. Per tant a un entorn. PERO NO QUALIFICA CATEGÒRICAMENT I IRREVERSIBLEMENT LA PERSONA.

Així, al client de psicoteràpia, la seva parella el qualificava (gairebé condemnava) com SER LENT. És a dir l'identificava amb la lentitud. I ell es regira amb una frase que apuntava a una altra realitat diferent: “al matí en despertar” (entorn). “Sóc incapaç de moure'm de pressa”. “Moure'm” (conducta), “incapaç” (In/capacitat) de fer-ho de pressa. A més, imbuïda està una creença, la de "ser incapaç de fer-ho així". Veurem en el proper article sobre llenguatge i realitat aquesta curiosa característica de les creences. La de permeabilitzar qualsevol altre dels nivells neurològics definits per la PNL.

La PNL no fa més que visibilitzar el vincle entre llenguatge i realitat que ja coneixem intuïtivament.

Això ho sabem d'una manera intuïtiva. No és el mateix ser gandul (identitat) que fer el gandul (comportament). O durant aquest semestre (temps/entorn) no vas estudiar el suficient (conducta). O “encara no has après a estudiar d'una manera continuada” (capacitat). Important l'adverbi encara (...). Inclou la pressuposició que en el futur sí que sabrà fer-ho.

Altres exemples com no és igual “ser tonto” que “fer el tonto”, “ser mentider” a “dir una mentida” etc.

Vegem a continuació aquest vincle entre llenguatge i realitat, amb deteniment, des de diferents plànols.


Les paraules en el nivell de l' entorn

Seguint amb el model dels nivells neurològics de la PNL, vegem com és el llenguatge en aquest context. El vincle entre llenguatge i realitat en l' entorn es caracteritza per el descriptiu. Les expressions descriptives detallen les característiques de la realitat d' una manera específica. És a dir utilitza els trets observables, quantificables, constatables referits al medi ambient. Per tant utilitza un llenguatge basat en dades sensorials referides al on, quan i amb qui.

Alguns exemples: "el cotxe és vermell", "veu aguda", "va arribar a les 20.15", "el vi té un sabor afruitat", "clima humit". En aquest nivell llenguatge i realitat se centren en el més concret i constatable. I si bé tendeix a l'objectiu, no sempre és així. Per exemple: "A l'habitació feia fred". Si bé la frase ens descriu la temperatura -un element exogen- de l'entorn, no és del tot objectiu. Per a qui és fred? i sobretot ¿comparat amb què?


Les preguntes tipus: quan?, amb qui?, en quin moment? ajuden a delimitar l' entorn.


Llenguatge i realitat, una pràctica senzilla per explicitar el mapa de l'entorn.

Als tallers que imparteixo convido els assistents a compartir algunes experiències. Per exemple, llegeixo aquesta frase "El gat va saltar per la finestra". Parlem d'una acció (va saltar) referida a un entorn (finestra). Tots sabem del que parlem, ara bé .... Quan explorem l'experiència interna que desperta aquesta frase advertim el diferents que som:

Hi ha qui veu un gat siamès, altres d' angora, altres de carrer. Hi ha qui visualitza que salta per una finestra ampla, estreta, d'un baix o d'un catorzè pis. Algunes persones, en la seva experiència interna, veuen el gat caure sobre arbres, d'altres de peu i no falten els que, directament, s'entristeixen perquè el gatet s'esclafa.

Amb aquest exemple només vull cridar l'atenció sobre el mapa tan diferent que tenim de la vida. I això ho podem veure clarament quan examinem aquest vincle entre llenguatge i realitat. I precisament en un dels nivells neurològics més concrets, el de l'ambient.

 

Com parlem quan ens referim a la conducta.

Habilitats socials i conducta assertiva amb PNL a Sabadell

La conducta també es manifesta en la interacció amb altres persones.

La PNL es refereix al comportament com allò que fem concretament. És a dir el Què faig (o no faig). El llenguatge referit a la conducta es recolza en verbs (referits a accions) i adverbis (que matisen l'acció). Per exemple: "ell camina (acció) de pressa (adverbi)”.

Aquí vull cridar l'atenció sobre un matís important. La diferència entre adverbi i adjectiu. El adverbi apunta a la conducta, el adjectiu a la identitat. L'adverbi és una paraula que matisa un verb, i en ocasions un adjectiu o adverbi. Vegem i desenvolupem l'anterior exemple: "Ell camina (verb) de pressa (adverbi) però tranquil·lament (adverbi)”. Veiem que l'adverbi tranquil·lament modula l'adverbi de pressa. I alhora, l'adverbi de pressa qualifica el verb camina.

El adjectiu, des del punt de vista de la gramàtica, complementa un substantiu. Segons el prisma de la PNL, complementa la identitat (equivalent del subjecte en gramàtica). Això és de summa importància per a qualsevol procés de psicoteràpia o de coaching. Així no és el mateix dir: "Ell camina ràpid (conducta)" que "Ell és ràpid (Identitat)”. Fins i tot podem estirar alguna cosa més l'exemple: Ell és ràpid, però camina malament. L'adjectiu "ràpid" qualifica la seva identitat (subjecte), l'adverbi “a poc a poc” gradua el seu comportament (verb). Tornem al referit anteriorment, no és el mateix fer el gandul que ser gandul.


Llenguatge i realitat en les capacitats.

Recordem que les capacitats es refereixen al com fem el que fem. És important destacar aquí que el com es refereix a quina tàctica o estratègia utilitzem per fer alguna cosa. O fins i tot per a aconseguir fer alguna cosa! Un error habitual és el confondre el com referit a una qualitat. Per exemple:


– "Com treballa?”
– "Treballa bé i ràpidament."

Aquí veiem que el com es refereix a un verb (treballar). Fins i tot tal com vam veure abans pot referir-se a la identitat:

– "Com és el teu amic?”
– "És molt divertit"

És un error que he advertit en alguns estudiants i practicants de PNL. Per aquest motiu, tot i que en la majoria de formacions, llibres i cursos de PNL es refereixen al com per parlar de capacitats jo prefereixo utilitzar altres termes. Per exemple, ..Quins passos utilitza? O ¿Quines estratègies?…per fer X?

Vegem un exemple que, alhora, engloba els tres nivells.
"Cada matí el primer que faig és el llit, endreço i netejo (conducta) la meva habitació (entorn). És veritat que és una disciplina que em suposa un esforç. Per aconseguir-ho, em recordo el bé que em sento en entrar a la meva habitació i veure-la neta i endreçada (capacitat).

La estratègia que utilitza per fer-ho (el com) és recordar-se a si mateix el bé que es sent al ….

El nivell neurològic de les capacitats, un punt d'inflexió en psicoteràpia i coaching.

El nostre mapa mental de la realitat no és la realitat

La realitat no és el nostre mapa mental de la mateixa.

Les capacitats o habilitats són motiu de la majoria d' intervencions en processos de psicoteràpia i coaching. En PNL s' estudien i elaboren estratègies específiques. Per exemple fer la distinció entre objectiu o procés. Són els anomenats metaprogrames, un esglaó entre les capacitats i les creences.

El vincle entre llenguatge i realitat, en les capacitats, ho podem veure en la següent frase:

"Només amb pensar en mullar-me les mans, tocar els plats greixos i l' fatiga de estar dempeus, se'm passen les ganes de fregar els plats."

Ó:

"M' imagino la cuina neta i lluent i el olor a net per animar-me a fregar els plats"

Vegem les dues estratègies diferents que revelen les dues frases.

 

Com em desmotivo a fer alguna cosa.

La paraula inicial "només" de la primera frase ja comença a ser indicativa. El que segueix no té desperdici. "Pensar en mullar-me les mans, tocar els plats i la fatiga..." Ens remet a un llenguatge estrictament cinestèsic, relacionat amb sensacions corporals. Si vols saber més pots veure el següent article: Despertar consciència amb pnl

Llenguatge i realitat interna

Motivar-nos i desmotivar-nos està al nostre abast… però cal saber fer-ho.

És una estratègia... A més aquesta estratègia està relacionada amb el procés de fregar els plats, no amb el resultat final. És a dir la persona manté en ment el temps que ha d'estar fregant els plats. La conclusió lògica és: “Si només pensant (X) se'm passen les ganes".... Implicit hi és: "Quan ho faci pot ser terrible" (o alguna cosa així). És una estratègia interna genial... ¡per desmotivar-se!

Aquest és el "com" al qual es refereix el nivell de les capacitats. Vegem ara un altre "com".

Com puc motivar-me a fer aquesta cosa.

Vegem ara com ara les distincions de la pnl i el llenguatge, revelen una altra realitat interna.

"M' imagino (Visual) la cuina neta i lluent (visual) i el olor a net (sensació) per.... ”

En aquest cas l'estratègia es refereix a dues imatges internes i una sensació olfactiva. Però a més hi ha una altra estratègia que és la definitiva. El procés mental està vinculat a l' objectiu final, no al procés.

Atenció, no vol això dir que les representacions visuals siguin més motivadores que les cinestèsiques (sensació). Tampoc que el metaprograma objectiu sigui més efectiu que el procés. Simplement utilitzats d' aquesta manera genera una predisposició o una altra.


La clau està en com estructurem el nostre pensar. En això estan implícits:


El sistema representacional.
Les submodalitats. Podem advertir, per exemple, la submodalitat lluent com a més intensa que, simplement opaca en una imatge.
– La seqüència que utilitzem per vincular els diferents ítems.
– Els metaprogrames.

Per suposat que no hi ha estratègies millors que altres. Tot depèn del per a què les utilitzem. D'altra banda, cada estratègia interna és única en cada persona. De totes maneres, et convido a reproduir al teu interior aquestes dues si vas a fregar els plats. Ja em diràs què passa.


El llenguatge i la realitat en el nivell de les capacitats.

Com sabem o no fer alguna cosa

Les nostres competències indiquen el que sabem o no fer.

Les paraules que utilitzem per referir-nos a l'activitat en aquest nivell tenen a veure amb activitats internes. Per suposat "em considero capaç o incapaç", “penso”, "crec", "sento". Verbs, la major part de les vegades inespecífics, que apunten a una capacitat o habilitat. Alguns exemples: “vaig escriure un vers”, “tocar la guitarra”, “compondre una cançó”... És important destacar que aquests verbs inespecífics porten implícit el "ser capaç de", per exemple "compondre una cançó".

També algunes paraules que apunten a com processem la nostra experiència. Comuniquem el mateix en dir:

Comprenc el que dius (auditiu intern).
Veig el que dius (visual intern).
Sento el que dius (cinestèsic intern).

Tanmateix amb els diferents predicats revelem la nostra manera de processar-lo. Comprenc (auditiu intern) Veig (visual intern) i sento (cinestèsic intern). La nostra manera de parlar evidencia com processem amb el llenguatge la realitat. Ser receptius a això pot facilitar tant la comunicació com els processos de psicoteràpia i coaching.

Per aprofundir una mica més en això últim et remeto a l'article citat de El sistema representacional.

Fins el proper article, rep una cordial salutació.

www.josepguasch.com

 

Anterior article relacionat: PNL i Llenguatge en els nivells neurològics. La programació neurolingüística en paraules.
Següent article relacionat: La matrix de les nostres creences. És la nostra vida una gran mentida?

 

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Coaching i psicoteràpia a Sabadell

Llenguatge i realitat, Josep Guasch, coach , psicoterapèuta a Sabadell, Terrassa i online. Coaching i psicoteràpia (Ansietat, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, coaching fatiga pandèmica)

La PNL i el llenguatge expressió de l'interior a l'exterior.

BLOG


PNL i Llenguatge en els nivells neurològics. La programació neurolingüística en paraules.

PNL en el llenguatge, consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, psicoterapeuta, coach , coaching i psicoteràpia (PNL, Hipnosi, Teràpia Gestalt, Anàlisi Transaccional, Nen interior, teràpia fatiga pandèmica)

 

La PNL i el llenguatge, revelen el que subjau en el nostre món interior, consulta a Sabadell

El nostre món exterior és un reflex del nostre món interior.

Vam veure a l'article: El sender dels nivells neurològics a PNL lvinculació entre els diferents nivells neurològics com a nexe entre el ser i fer. Indirectament també amb el tenir. Com la PNL i el llenguatge estan íntimament connectats, veurem aquesta connexió sota aquest model.

Quan una intenció sorgeix en la consciència comença un recorregut creatiu que tendeix a la materialització. Aquest recorregut pot emergir des dels nivells més abstractes de la transpersonalitat i l' identitat. I pretén concretar-se en el de conducta i entorn. D'aquesta manera, els nivells neurològics són indicadors, assenyalen el trajecte des de la "Consciència pura" a la "Consciència de…”

Sovint es dibuixa en una formulació d'objectius i en un posterior pla d' acció. El vincle entre PNL i el llenguatge apareix en cadascun d'aquests esglaons. Bé sigui d'una manera possibilitadora o bé com a impediment. Així es pot obrir o tancar el pas als anteriors o posteriors nivells. I, d'aquesta manera, impedir o afavorir que una il·lusió concreti en la teva conducta i entorn.

Des d' una altra perspectiva, aquest sistema té una gran virtut. Unificar en una sola operativa estudi i vivència de la consciència pura amb l' acció i el tenir. Dit d'una altra manera, unifica ser amb fer i d'aquí posseir. El primer tendeix a descuidar els aspectes més pràctics de la vida. Mentre que, el següent, sovint oblida el sentit i propòsit profund. Una manera de captar aquesta coherència (o incoherència) és seguint els patrons de la PNL i el llenguatge.

 

Els nivells neurològics de la PNL i el llenguatge, alguns exemples.

Programació neurolingüística per a autoconsciència, a Sabadell.

Diàleg extern i diàleg intern.

Veurem ara uns exemples per començar a diferenciar les pistes que la PNL i el llenguatge ens faciliten.

Un exemple: Com es pot expressar un fumador, bé sigui que vulgui o no deixar de fumar.

Entorn: Després d' una reunió de treball necessito fumar.
Conducta: Començo a fumar en aixecar-me del llit
Capacitats: No ho sé com deixar de fumar.
Creences/Valors: Si no fumo em "poso dels nervis".
Identitat: Sóc un yonki del tabac.
Transpersonal: Fumar, en acabar el dia, em submergeix en una sensació de pau profunda.


Vegem ara els nivells neurològics de la PNL i el llenguatge en la por als gossos:

Entorn: Els gossos al carrer i sense morrió són un perill.
Conducta: El cor se m'accelera en veure un gos.
Capacitats: Sóc incapaç d'acariciar un gos sense posar-me nerviós.
Creences/Valors: Els gossos són animals perillosos.
Identitat: Sóc fòbic als gossos
Transpersonal: Quan veig un gos la por em posseeix i no soc jo.

 

Imaginem algú amb problemes d' Ansietat

Entorn: La psicoteràpia pot guarir la meva ansietat
Conducta: Quan faig respiracions abdominals la meva ansietat es calma.
Capacitats: No puc controlar la meva ansietat
Creences/Valors: Les situacions desconegudes disparen l'ansietat.
Identitat: Sóc una víctima de l' ansietat
Transpersonal: L'ansietat em desborda i perdo el control .


Com pot parlar algú amb problemes de Menjar compulsiu.

Entorn: La hipnosi m'ajuda a menjar més saludablement
Conducta: Menjo massa cada dia.
Capacitats: Sóc capaç de menjar 20 hamburgueses en menys de mitja hora.
Creences/Valors: Un dia festiu cal menjar bé i més del normal.
Identitat: Ets un golafre incorregible
Transpersonal: Quan menjo compulsivament em converteixo en un depredador insaciable.


Què ens ensenya el model dels nivells neurològics de la PNL i el llenguatge

Llenguatge i PNL ens revela i ens transforma

Com parlem parla de nosaltres.

Algú que cregui ser indecís (sóc indecís) no veurà oportunitats, 😀 verá problemas, 🙄 en las opciones a su alcance. Una persona tímida, tindrà por del seu entorn sencer, interpretarà qualsevol pregunta dels altres com un perill. Aquesta creença sobre la seva identitat consumirà la seva energia focalitzada a controlar-se i reprimir-se. Segons el model de la PNL i el llenguatge, les seves expressions lingüístiques no solament li revelaran, també li construiran. ;-o. Sí, per exemple si jo dic "Sóc indecís" assumeixo que la meva identitat és així. És a dir, la meva definició intrínseca de mi conté la indecisió. De la mateixa manera que sóc, per exemple, home, sóc indecís. Així construïm una autoimatge amb la qual ens identifiquem (identitat) completament. Conseqüentment retroalimentem aquesta definició limitant.

Una pràctica de Programació neurolingüística amb el llenguatge.

Escull una cosa que tu defineixes com un "defecte" teu (la paraula "defecte" no m'agrada però per entendre'ns ràpidament") Per exemple: “sóc poruc”. Repeteix-te les següents frases utilitzant aquesta característica que vols canviar utilitzant el model de la PNL i el llenguatge.

Per això presta una especial atenció a com cada construcció lingüística impacta en el teu sentir. Vegem l'exemple:

Identitat: Sóc (X) Sóc poruc.
Valors/Creences: Crec que tinc (X) Crec que tinc molta por gairebé sempre.
Capacitats: No soc capaç de controlar (X) No soc capaç de controlar la por.
Comportament: A vegades (x) influeix en la meva conducta De vegades la por influeix en la meva conducta.
Entorn: Quan (amb, etc…) X. Quan algú condueix a molta velocitat tinc por.

Utilitzant aquestes diferents estructures del model de la PNL i el llenguatge, l'experiència impacta d'una manera diferent.

En termes generals el nivell d' identitat constreny molt més a la persona. Mentre que a l'altre extrem, el nivell de l' entorn delimita el problema. D'aquesta manera deixa la persona en un espai molt més obert i amb més possibilitats. Així, quan circumscrivim la por a un entorn, definim una cosa específica en un context determinat. A l'altre extrem, nivell d' identitat permeabilitza qualsevol conducta en qualsevol moment, lloc i situació.

Vegem a continuació com aquest model de la PNL en el llenguatge es revela en un relat.


Els nivells neurològics en paraules, un relat.

Teràpia transpersonal i gestalt a Sabadell

El poder transformador del símbol

En veure-la vaig recordar les fogueres de Sant Joan i el reflex als ulls de Mercedes. Com als seus ulls brillava el foc, el primer foc que vaig conèixer. I com aquest reflex va despertar en mi quelcom desconegut, completament nou en aquella tendra infantesa . El record ara torna amb una altra cara, en una altra dona. I també en un lloc diferent, davant un mar nou per a mi però d'alguna manera familiar. Era com si els dos llocs tan diferents i les dues persones, també diferents, compartissin un mateix origen.

Vam oferir el ram de flors al mar crepuscular i vaig veure, atònit, com les aigües engolien l'ofrena. El que va ser arrabassat a la Vida, hi torna en la seva forma primigènia.

En aquell moment, em va agafar de les espatlles i em va col·locar davant seu. Als seus ulls veia, ara, el reflex de la Lluna. No podia creure el que estava sentint. La Lluna era com el foc i el mar com les fustes ardent. I els ulls que ara veia i em miraven eren com els ulls de Mercedes, diferents i, també, iguals. Llavors va parlar i em va dir: "Ella t'ha acceptat". Vaig comprendre sense entendre, ens vam fondre en un petó i ens vam conèixer en la comunió dels cossos. Aleshores vaig saber què és perdre la consciència de mi en un Univers més gran.”

Amb el model de la PNL i el llenguatge podem advertir els diferents nivells en què transcorre una experiència. Si bé els aniré detallant en successius articles examinarem a continuació aquest text.


Identificar en un text els diferents nivells neurològics de la PNL en el llenguatge.

Les representacions sensorials internes que dirigeixen la nostra conducta.

La nostra conducta està dirigida per les nostres representacions internes de la realitat.

Si bé el text, en general, té una gran connotació transpersonal podem, no obstant això, visibilitzar els altres nivells.


El nivell de l' entorn

L'entorn és "l' extern”, el que perceben els sentits físics. És a dir, el que veiem, escoltem, olorem, assaborim i sentim a nivell de la pell. L' ambient, el qui, on, quan etc. Alguns exemples en el relat tenen a veure amb les fogueres de Sant Joan, el mar crepuscular, Mercedes i l'altra dona. Tot això constitueix els diferents entorns en els quals transcorre l' acció. És a dir, qui, on i quan.

Aquests elements s'entremesclen en la memòria de qui relata. Hi ha un nexe amb el nivell transpersonal. D'alguna manera, una octava superior a l' entorn.


la conducta

Aquest nivell té a veure amb accions específiques. Per tant està molt vinculat a verbs i adverbis concrets referits a l' observable. En el text podem observar passatges com "Oferim el ram de flors al mar". També “Em va agafar de les espatlles i em va col·locar davant d' ella". "Llavors va parlar i em va dir”.

El model de la PNL en el llenguatge contempla la conducta com una cosa que també pot ser interna. Per exemple: "aquest reflex va despertar en mi una cosa desconeguda”. O fins i tot: "El record ara torna". Veurem en un altre article això amb més deteniment ja que forma part d'una de les subtileses visibilitzades per la PNL.


Capacitats

La PNL en el llenguatge, consulta a Sabadell

Capacitats i estratègies mentals.

Sabem que les capacitats reflecteixen el com fem o no fem alguna cosa. Així, per exemple "no podia creure el que estava sentint". Aquesta frase ens remet a tres nivells, el que sento (conducta interna), no podia (capacitat), creure (creença).

La frase "el record ara torna amb una altra cara" reflecteix d'una manera velada com és el record. Veurem en un altre article com el record es pot emmagatzemar en submodalitats
i sistemes representacionals diferents. El model de la PNL en el llenguatge contempla aquesta distinció en el nivell de les capacitats. És a dir, com fem (recordem en aquest cas) el que fem.


Valors i creences

“Com aquest reflex va despertar en mi una cosa desconeguda”. Aquesta frase és un exemple del model anomenat causa-efecte. És a dir, alguna cosa ocasiona una altra cosa, la qual cosa és una creença. "El que va ser arrabassat a la Vida, hi torna en la seva forma primigènia". El nivell de les creences de vegades es mou molt subtilment en el llenguatge. Desplegant el subsumit en la frase tenim: "en ser engolit pel mar, el ram de flors, tornava a la vida". Tot i que és una llicència literària, model de la PNL en el llenguatge el defineix com a equivalència complexa. És a dir, si passa X vol dir Y. Això pertany al nivell de les creences. De nou et remeto a un pròxim article ja que aquest és un dels nivells més determinants i val la pena desplegar-lo en profunditat.

Identitat

"Les dues persones, també diferents" fa un reconeixement implícit de dos identitats diferents. "El record tornava ara amb una altra cara en una altra dona". Moltes vegades el llenguatge que expressem per definir algú té un to metafòric. I cal que sigui així doncs el nivell de la identitat recull la totalitat de la persona. Com definir-la en poques paraules és una cosa que sol resoldre's amb la metàfora.

“Llavors vaig saber què és perdre la consciència de mi en un Univers més gran”. Aquesta frase delimita la frontera entre un ésser/identitat (el protagonista) i el nivell transpersonal (major a l' individu). Aprofundirem també en successius articles sobre la PNL i el llenguatge en aquest nivell.


Transpersonal

Gestalt transpersonal Sabadell

Espiritualitat i transpersonalitat.

"I les dues persones, també diferents, compartissin un mateix origen". El llenguatge que s' utilitza per a l' àmbit del transpersonal és, necessàriament, ambigu. Moltes vegades en termes abstractes i altres com metàfores i símbols. En aquest cas parla d'"un mateix origen", deixant en l'aire quin i què és aquest origen. “El que va ser arrabassat a la Vida tornava a la mateixa en la seva forma primigènia”. El llenguatge ambigu referit a la paraula Vida, reprèn més aroma transpersonal en identificar el mar com a símbol de vida.

La PNL i el llenguatge. Conclusió i nous horitzons.

El model dels nivells neurològics de la PNL en el llenguatge ofereix pistes sobre la intervenció terapèutica necessària. No és el mateix intervenir a nivell estrictament conductual (modificar una conducta) que en el de les creences. El focus terapèutic en ambdós casos serà diferent. Sabent on incidir, trobem com actuar amb més eficiència.

I fins aquí aquesta introducció a la PNL en el llenguatge. L' exposat és molt bàsic i, de vegades, fins pot semblar innecessàriament obvi. No obstant això és la base sobre la qual edificar quelcom fascinant. Descobrir-nos a nosaltres mateixos mitjançant la manera com parlem. Al proper article aprofundirem en tres nivells, entorn, conducta i capacitats.

Fins llavors, una cordial salutació.

Els diferents nivells de la nostra experiència vital.

Els diferents nivells de la nostra experiència es comuniquen entre si.

www.josepguasch.com

 

Anteriors articles relacionats: Ser i fer. El sender dels nivells neurològics a PNL, Llenguatge i experiència interna.... Les paraules ens delaten i construeixen.

Següent article relacionat: Llenguatge i realitat. Com les paraules revelen i construeixen la nostra realitat.

 

Et convido a participar al meu blog ampliant idees. Per exemple, aportant suggeriments o compartint els teus dubtes a l'apartat al peu del mateix.

Ah!!, i si t'ha agradat i et ve de gust, et convido a compartir l'article. També comentar i / o puntuar amb les estrelles en el resum que trobaràs més avall.

Estàs interessat en un programa personalitzat de coaching i/o psicoteràpia? Contacta amb mi sense compromís!:

Telèfon: 615.56.45.37 – Mail: jspguasch@gmail.com Web: Formulari de contacte

Si vols, pots rebre còmodament la meva News Letter amb tots els articles del bloc. També, activitats, promocions i informació interessant i pràctica: – Sí vull rebre la News Letter

Si coneixes algú que pogués estar interessat, en aquesta informació, no dubtis a compartir-la

Coaching i psicoteràpia amb PNL a Sabadell

La PNL en el llenguatge; consulta a Sabadell, Terrassa i online. Josep Guasch, coach , psicoterapeuta, consulta de coaching i psicoteràpia (Ansietat, estrès, acompanyament i estratègies per aprimar, deixar de fumar, autoestima, addiccions, teràpia fatiga pandèmica)